"...
resulta significatiu que les més importants realitzacions romàniques surtin de
les abadies benedictines; en el gòtic ple, surten de les catedrals i en el
gòtic tarda, de les esglésies parroquials..."
Erwin Panofsky.
Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
02. On és construïda
14. La rosassa principal
15. Els elements ornamentals
15. Els elements ornamentals
En aquest capítol farem un recorregut per el simbolisme de la façana del temple.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
La façana
Havíem comentat que la Seu de Manresa es va començar a
construir al cap de poc temps d’haver-se iniciat la catedral de Barcelona, al
llarg de sis segles l’esperit competitiu dels manresans no havia afluixat, quan
es varen assabentar que a Barcelona volien construir una façana per la seva
catedral, Manresa va considerar que ja era hora que la seva Seu també tingues
una façana digna.
Aquest capítol només es pot interpretar com un exercici
d’arquitectura-ficció, ja que no parlarem de la façana neogòtica que hom pot
veure actualment a la Seu de Manresa i es obra del arquitecte Soler i
March; bastida a principis del segle XX gràcies al mecenatge del patrici
manresà Prudenci Comelles.
Es tracta d’intentar imaginar-nos com podia ésser la façana
que en Berenguer de Montagut va projectar per Manresa. Hi ha moltes esglésies
que s’han acabat com bonament han pogut, si es que s’han arribat a acabar mai.
Aquest exercici ens ha de permetre analitzar un edifici inconclús i intuir com
l’arquitecte hauria volgut acabar-lo. Però encara ens cal fer un llarg viatge per
la historia per tal de poder tenir més elements de judici. Per exemple, sabem
que la façana i el darrer tram de l’església de Cervera varen col·lapsar; la
façana actual que hom pot contemplar no te res a veure amb el projecte
original. Mai serem capaços d’imaginar exactament com hauria pogut esser
l’original, però segurament podrem intentar d’aproximar-nos-hi.
Canviant de tema i continuant amb el nostre recorregut sobre la simbologia aplicada, anem per un moment a llegir el Gènesis que ens aportarà una mica més de llum per bastir la nostra façana. Es de sobra conegut els regateigs que varen tenir diferents personatges bíblics (Abraham, Lot, Moisès, etc.) amb Deu, el motiu sempre era el mateix: l’extraordinari rigor amb que Deu volia castigar als pobles o la gent (Sodoma Gomorra, Isaac, les plagues d’Egipte, etc.). Aquest sistema no funcionava, el món s’enfonsava; després Deu va rectificar i en lloc del rigor va utilitzar la misericòrdia, tampoc va ésser la solució. Finalment va aconseguir conciliar el rigor amb la misericòrdia i en va sortir la justícia. A Gènesis XIX trobem sintetitzat aquest fenomen, quan dos àngels varen anar a Sodoma: l’un tenia de salvar a Lot (misericòrdia) i l’altre tenia de destruir la ciutat (rigor) i això ho feien perquè Abraham prèviament ho havia negociat amb Deu (justícia). Un tercer àngel mentrestant, havia anunciat a Sara el naixement del seu fill Isaac. Aquesta mateixa historia es pot extrapolar als Evangelis, quan Jesús es clavat a la creu junt amb dos lladres; el lladre bo representariala Misericòrdia (el
Lot de Sodoma) i es salvat a l’últim moment per la intercessió de Jesús que
representa la Justícia
(Abraham) i l’altre lladre que no és perdonat, representa el Rigor. Hem
vist doncs, com han aparegut tres nous elements per afegir al trenca
closques: Rigor, Justícia i Misericòrdia.
Canviant de tema i continuant amb el nostre recorregut sobre la simbologia aplicada, anem per un moment a llegir el Gènesis que ens aportarà una mica més de llum per bastir la nostra façana. Es de sobra conegut els regateigs que varen tenir diferents personatges bíblics (Abraham, Lot, Moisès, etc.) amb Deu, el motiu sempre era el mateix: l’extraordinari rigor amb que Deu volia castigar als pobles o la gent (Sodoma Gomorra, Isaac, les plagues d’Egipte, etc.). Aquest sistema no funcionava, el món s’enfonsava; després Deu va rectificar i en lloc del rigor va utilitzar la misericòrdia, tampoc va ésser la solució. Finalment va aconseguir conciliar el rigor amb la misericòrdia i en va sortir la justícia. A Gènesis XIX trobem sintetitzat aquest fenomen, quan dos àngels varen anar a Sodoma: l’un tenia de salvar a Lot (misericòrdia) i l’altre tenia de destruir la ciutat (rigor) i això ho feien perquè Abraham prèviament ho havia negociat amb Deu (justícia). Un tercer àngel mentrestant, havia anunciat a Sara el naixement del seu fill Isaac. Aquesta mateixa historia es pot extrapolar als Evangelis, quan Jesús es clavat a la creu junt amb dos lladres; el lladre bo representaria
Una façana ha d’oferir i proporcionar una
visió sintètica de l’edifici. Estructurada damunt un eix vertical de simetria,
hem de saber-hi veure una imatge de la “muntanya celestial”, on en el
seu cimal hi situarem la creu, irradiant-nos la seva llum cap a ambdós costats
o vessants d’aquesta muntanya. D’entrada ja ens està delimitant una forma
geomètrica triangular que abans hem vist que representava Deu i es sustentat
per una forma quadrada (la planta de la nau) que representa la terra,
els homes. En conjunt tornem a unir cel i terra. Aquesta “muntanya” normalment
esta edificada sobre la nau central. Les naus laterals estaven reservades per
ubicar-hi les dues torres, que rememoren les dues columnes del temple de Salomó
i els pilons egipcis. Qui cerqui un coneixement directe de Deu i no li preocupi
fer un autèntic camí d’iniciació, entrarà a l’edifici per la porta principal,
qui esperi la
Misericòrdia de Deu o tingui por del seu Rigor, el camí d’iniciació
el farà per les naus laterals.
El nàrtex que era una part annexa a la façana
de l’església i es on es situaven les persones que encara no havien estat
batejades i per lo tant no tenien dret a accedir a l’interior, no entra en els
nostres propòsits, ja que per l’època gòtica havia perdut el seu sentit. Tot i
així arquitectònicament es va seguir simulant en forma d’arcs cecs i altres
elements, que hom ho pot veure perfectament integrat a la façana del Mar de Barcelona.
Al fer aquest camí d’iniciació a traves del
eix longitudinal i horitzontal de la nau central, en realitat estem fen un camí
a traves d’un eix longitudinal i vertical que ens porta al Cel, a Deu. Els
trams entre columnes seran els graus d’ascensió. Si el camí el fem des de les
naus laterals, menys il·luminades, girarem la vista cap a la nau central que es
d’on ve la Llum ,
on hi han els raigs del disc solar de la clau absidal.
Per poder fer un camí d’iniciació hem d’acotar
primerament un espai sagrat, saber que es dins i que es fora. I això ho delimiten
les llindes. Cal tenir present que degut a la pèrdua del simbolisme, la
portalada principal (Martí d’Ivars) ja es va preveure sense llinda. La
llinda doncs te la missió de separar l’espai sagrat del profà. Travessar una
llinda es un acte complex, es saber que surts del mon terrenal i entres a un
mon diví, entres a la casa de Deu. No tothom estava preparat per a donar aquest
pas.
Les portes, el segon element que trobem i que
fan més vulnerable l’edifici, son el punt per el qual es convida entrar la
gent. A les portes se li claven unes “pues” de ferro en formes molt
estudiades per protegir màgicament l’entrada de mals esperits. Recordo unes
estudiants franceses d’història, que un dia varen venir a veure’m tot esverades
dient-me que a les portes hi havien vist “creus càtars”, un dels guies
de la Seu que era
al meu costat, va quedar perplex per l’observació. Aquestes “creus” no
son més que les “pues” que fa un moment comentàvem. Però l’observació no
deixa d’ésser interessant per tractar-se d’un edifici de la Catalunya central.
Creu Càtara Occitana i Creu “Càtara” de Manresa. Està formada per dues
peces de fosa i te forma piramidal: la base te 6 cm . de costat i 1.5 cm . aprox. d’alt amb un
petit forat quadrat al centre i el clau es quadrat tant la punta com la cabota.
I seguim avançant per el temple. Quan hom
entra a la Seu de
Manresa per la porta principal i mira la volta i els llums que hi pengen del
seu centre, aviat es dona compte que alguna cosa falla; et mires l’eix de la
volta, els llums i la distribució dels bancs en infinites filades i te n’adones
de quelcom que no va be, tot plegat no es gens simètric. Que ha passat? No pot
pas dir-se que la gent de manteniment no sàpiga situar un parell de centenars
de bancs o qui va penjar els llums no ho fes al bell mig de la volta.
La resposta ens la proporciona un altre cop
Pitàgores i la seva famosa dissimetria pitagòrica, sabem que la nau no és recta
sinó que te un lleuger gir; una cosa es que quan entrem a l’església mirem de fit a fit la imatge de la Mare de Deu en línia recta i
una altre es que quan ens hi atansem ho fem a traves d’un gran segment d’arc.
Nota: darrerament a la Seu de Manresa i seguint el Pla Director, s’han eliminat els llums que penjaven del centre de la nau i s’han substituït per uns focus collats a les columnes, per lo que l’efecte explicat, no es fàcilment verificable avui dia.
Tota la façana principal ha estat desplaçada cap el costat Nord, però la porta i el rosetó es mantenen perfectament simètrics al bell mig de la façana. Els arquitectes juguen amb les nostres percepcions visuals i així tenim que la porta i el rosetó no els veiem simètrics amb la volta, li han restat l’equivalent a dos pams de CD que abans li havien sumat i que ens donava la mida de la fletxa de l’arc de la nau.
Tota la façana principal ha estat desplaçada cap el costat Nord, però la porta i el rosetó es mantenen perfectament simètrics al bell mig de la façana. Els arquitectes juguen amb les nostres percepcions visuals i així tenim que la porta i el rosetó no els veiem simètrics amb la volta, li han restat l’equivalent a dos pams de CD que abans li havien sumat i que ens donava la mida de la fletxa de l’arc de la nau.
Per entendre la capacitat tècnica dels
constructors de l’època, tot i no tenir gens clar si en Martí d’Ivars encara
seguia el guió d’en Berenguer, aportarem quatre numero més que corresponen al
final de la nau just darrera el mur de tancament de la portalada principal.
- l’amplada de la nau te 18.20 metres de llum (6.5 CD)
- l’eix de simetria el tindríem situat a 9.10 metres
- el centre de la volta és situat a (9.10 – 1 pam de CD)
- el centre de la porta és situat a (9.10 + 1 pam de CD)
En canvi la porta i el rosetó estan
perfectament centrats quan ho mirem des de l’exterior; la porta queda centrada
al bell mig d’un pany de paret de 16.80 metres (6 CD) i flanquejada per els dos
grans contraforts. La “trampa” que òbviament la gent que no ho sap, ni se
n’adona ni la nota, només la pots descobrir quan des de dalt la coberta mires
la creu que hi ha centrada dalt el cimal de la façana i després mires el carener
de les cobertes i t’adones que no estan en línia o be si observes a quina
distancia estan les cantonades dels ampits (mur perimetral) de la
coberta en relació amb els pinacles dels contraforts de la façana.
Ja hem comentat que la façana principal no es
perpendicular a l’eix de la nau per la dissimetria pitagòrica aplicada, però
uns tècnics amb mentalitat vitruviana, tenien que dissimular aquesta espècie
d’imperfecció, per això el potent contrafort de la banda Nord (costat
Santíssim) és un pam mes llarg (16 pams de CD) que el del costat Sud
(Baptisteri) (15 pams de CD). D’aquesta manera els urbanistes
podrien millorar l’accés a la façana amb escalinates o zones enjardinades sense
problemes de asimetries.
Dissimetria de la nau:
Foto esquerra La Seu de Manresa; en primer terme una antiga
restauració on això no es va tenir en compte i es pretenia construir un mur
perimetral recta i perfecte, que unís l‘àbsida de la nau amb els peu de
l’església (al fons).
Foto dreta Església del Mar de Barcelona on no es va tenir en
compte la dissimetria pitagòrica.
I continuant amb la façana principal la llum de la porta te una amplada,
ves per on, de 22 pams de CD. Recordem quina mida te la llum de la volta
principal? Doncs també 22 però en aquest cas, 22 VA. En quant a l’alçada, te 3
CD que ho podríem relacionar fàcilment amb la Trinitat o be el triangle
equilàter on s’integra la secció del edifici. Però segons Vitruvi: “...es fixarà que l’altura de la porta dels temples
sigui equivalent a l’altura de l’edifici dividit per 3,50.” . No cal dir que també
ho compleix.
Anem a veure-ho:
Altura de la nau +
gruix de la volta + ampit (barana) = 29.40 m
29.40 / 3.5 = 8.40 m . ; 1
CD= 2.80 m . ;
8.40 / 2.80 = 3 CD
El següent plànol obra de Marcel Aubert (1.920) i baixat de l’adreça oficial, ens presenta la
catedral de Nostra Senyora de Paris, començada en temps del bisbe Maurice de
Sully (1.163) i del rei de França Lluís VII; es una nau coberta amb volta
sexpartida, però el que ens importa en aquest moment es saber veure-hi la
dissimetria pitagòrica; hem triat aquesta catedral per la qualitat del dibuix,
hauríem pogut agafar Chartres o Saint Dennis, a tots els edificis el gir es cap
a la mateixa direcció.
Hi ha una part de la simbologia de les façanes
que tot i menys coneguda es important de comentar. Es l’anomenada “arquitectura
sexual sagrada”. Considera que quan un hom entra en un temple es produeix
una fusió de cossos i esperits; un acoblament sexual entre l’home i Deu que el
retorna als orígens, al ventre de la Mare Terra.
Aquest
fet provoca l’alliberament d’energia positiva per part de les forces
tel·lúriques o wouivres que hem vist abans, és interpretat per el
cervell gairebé com un orgasme espiritual. Es el que s’anomena el “Principi
Femení” representat per Sophia (saviesa),
aquest principi no era pas desconegut pels Templers però evidentment l’Església
de Roma feia segles que intentava tapar-ho. Aquells monjos guerrers havien
trobat una connexió entre La
Mare Terra – Isis – La Magdalena (portadores de llavors de Vida).
Es evident que no es pot demostrar que en
Berenguer conegués i fes incorporar a les seves façanes la simbologia que anem
a descriure.
La façana d’una catedral és en síntesis una
representació a gran escala dels òrgans sexuals i reproductors d’una dona; no
parlem de qualsevol dona, ens referim a la Deessa Mare o Mare
Terra, hem vist abans que es precisament en el mes de Maig on hi ha ubicada
l’entrada al temple.
- el rosetó equival al clítoris (per el missatge subliminal que emet)
- les arquivoltes son els llavis (focalitza la mirada en el punt d’accés)
- la porta principal es l’orifici vaginal (pas imprescindible per entrar)
- les dues torres representen als ovaris (es comparen els ovaris amb el bateig i l’eucaristia com llavors de vida)
- la volta de la nau es el ventre inflat de la Deessa Mare (retorn als orígens)
Nota: No es fins a meitat del segle XVI que l’anatomista italià Gabriele Fallopio va identificar les trompes que duen el seu nom. Per més que la maçoneria s’esforça a assignar parts tan concretes de l’anatomia femenina a un portal i que els grecs ja en tenien alguna part identificada, tenim les nostres reserves sobre si en el segles XIII i XIV es pensava realment així; de totes maneres es un tema prou interessant com per comentar-lo.
S’han escollit les façanes de santa Maria de Vilafranca del
Penedès (neogòtica) i de santa Maria de Castelló d’Empúries, per veure-hi tots
aquests elements que hem introduït, ja que a Manresa no li varen arribar a
construir mai aquest tipus de façana.
Una altre de les “patologies” atribuïdes ala Seu de Manresa, es l’extraplom
que s’aprecia a la porta de Sta. Maria. Un altre cop hem confós
defecte amb saviesa. Quan hom va a la
Seu ho fa per un carrer costerut i amb un fort pendent, el
cos no es pot mantenir en posició perpendicular al terra com es habitual sinó
que procures mantenir-lo dret, això vol dir que l’has de tirar endavant per
garantir l’equilibri. Si a més d’aquest enrenou que li provoquem al cervell, li
diem que te de verificar unes longituds, que l’ull te de mesurar la distancia
fins el peu de la porta i el cervell comprova que no coincideix, que no és la
mateixa distancia que hi ha quan mesura la part més alta de la porta, que la
troba més allunyada, en el fons estem creant una falsa percepció òptica, però
en Vitruvi que no deixava res a l’atzar també va calcular la formula per
harmonitzar aquesta percepció amb la realitat i el que veiem a la Seu de Manresa quan mirem la
porta, només per el lateral, no per la part frontal, es el resultat d’aquesta
aplicació vitruviana.
Una altre de les “patologies” atribuïdes a
Hem de tenir present que fa uns quants segles
varen rebaixar el pendent del carrer més de mig metre perquè no fos tant
costerut, vol dir que la percepció nostre d’avui dia no és la mateixa que
tenien quan varen fer la porta de Santa Maria.
El graó que cal flanquejar per entrar a
l’interior de l’edifici, es més un destorb que una necessitat, però fins hi tot
a aquest nivell d’especulació varen arribar en la simbologia aplicada i ens
indica que és el primer pas que hem fet del camí d’iniciació.
En Egipte el camí d’iniciació que portava als
llocs més sagrats del temple, era flanquejat per fileres d’esfinxs, eren els
Camins de Deu. Nosaltres tenim columnes, el fet es delimitar un camí. La
mateixa forma de la nau, perfectament estudiada per mantenir dempeus i fer
mirar el cel als devots, ajuda a fer-los avançar cap l’altar, cap a llevant;
fins hi tot el finestral del centre de l’àbsida és més dimensionat que els
demés per poder aportar més llum, per focalitzar millor la vista a aquell
sector.
Parlant de portes, encara ens queda per veure
la “porta d’accés al Coneixement, a la Saviesa ”; es la porta Sophia. Recordem la
catedral de Santa Sofia en el fons vol dir Hagia Sopia (Santa Saviesa). Avui dia ni es al seu lloc ni la podem interpretar
en tota la seva magnitud. Antigament, quan hom entrava a la Seu de Manresa per la porta
principal (abans de la guerra del 1.936),
el primer que es trobava davant del nas era l’immens cor dels canonges. Per la
banda posterior, la que donava a la portalada principal, el reracor, era un mur
de pedra amb els 12 Apòstols i al bell mig una porta. No una porta qualsevol,
era la porta del Coneixement.
Nota: Aquesta porta junt amb tota la façana del cor dels canonges, va esser traslladada al final de la nau després de la guerra civil, ja que no van tornar a reconstruir el cor central. Van observar que l’arc era molt petit, ja que el volien fer coincidir amb la porta principal d’accés i varen tenir la idea d’incorporar unes dovelles a cada costat seguint l’arquitectura del arc per guanyar llum.
La porta està flanquejada per cinc “àngels” i amb aquesta senzilla disfressa han passat durant un bon grapat de segles completament desapercebuts. Però. Qui son aquests innocents àngels?
Nota: Aquesta porta junt amb tota la façana del cor dels canonges, va esser traslladada al final de la nau després de la guerra civil, ja que no van tornar a reconstruir el cor central. Van observar que l’arc era molt petit, ja que el volien fer coincidir amb la porta principal d’accés i varen tenir la idea d’incorporar unes dovelles a cada costat seguint l’arquitectura del arc per guanyar llum.
La porta està flanquejada per cinc “àngels” i amb aquesta senzilla disfressa han passat durant un bon grapat de segles completament desapercebuts. Però. Qui son aquests innocents àngels?
- El qui presideix i ho controla tot des de la seva posició més elevada és Melquisedec. Un personatge un xic fosc per la Bíblia, hi surt molt poc. Era rei de Jerusalem i al mateix temps gran sacerdot (un equivalent a sant pare) de El Elyon (deu Sol) o be del Deu més Alt. Va esser contemporani d’Abraham i utilitzava la formula del pa i el vi a les seves celebracions. En aquells temps la religió que es professava ni era la cristiana ni la jueva, era politeista. Ni Abraham ni Melquisedec podien creure en Yahve perquè encara no existia. Fa un moment comentàvem que el Tsedeq representava a la casta sacerdotal, ara veiem que aquesta paraula forma part del nom Melquisedec, de mica en mica tot va encaixant. Les preguntes que ens queden per respondre podrien esser: Perquè l’Església emfatitza el paper d’Abraham, quan aquest ocupava a l’organigrama un espai inferior en relació a Melquisedec? O be, Perquè els constructors de les catedrals “cristianes” atorguen al rei del deu Sol, el privilegi de donar la benvinguda a tothom qui entri al Temple?
- A la dreta de Melquisedec, hi trobem a Salomó, constructor del temple de Jerusalem, amb eines de paleta.
- A la seva esquerra, hi trobem David (pare de Salomó), es el més jove de tots, a les mans encara hi du la fona amb que ha matat Goliat.
- En un nivell inferior a la dreta hi trobem Aaró (el del bastó VA), a les mans hi du precisament la Vara de mesurar esglésies.
- En el mateix nivell, a l’esquerra hi trobem Moises (germà d’Aaró) arrossega una gran columna. Les escriptures diuen: “I quan Moisès entrava en el tabernacle, la columna de núvol descendia i es posava a la porta del tabernacle i Yehova parlava amb Moisès”.
Si féssim una pregunta sobre on més podem
trobar els cincs reis del coneixement, segur que tothom ho endevinaria:
Chartres.
L’obra de fabrica del cor es del any 1489; per
aquestes dates, l’obscurantisme ja s’havia apoderat completament de l’església
i ja no el deixaria més. Si fins aquell moment hauríem trobat pocs símbols
relacionats amb la passió i mort de Jesús (la
clau de volta amb Jesús crucificat es moderna) en una catedral, ara ja en
comencen a aparèixer. Els constructors fidels a la seva pròpia doctrina – que
ja hem vist que no es cristiana precisament – havien de fer mans i mànigues per
intentar explicar el que ells volien però amb una aparença cristiano-romana.
Així tenim que els cinc reis del coneixement com son àmpliament reconeguts, es
converteixen en cinc obscurs personatges que duen els atributs de la Passió de Crist.
Aquests atributs – bastant més de cinc,
precisament – son els següents:
- claus
- columna (per lligar-hi a Crist)
- corona d’espines
- daus (per jugar-se la túnica de Crist)
- escala
- esponja (per xopar-hi vinagre per beure)
- fuet (per fuetejar a Jesús)
- gall
- llança
- martell
- tenalles
- túnica
Però en definitiva tots aquests atributs
formarien part de l’”attrezzo”, no son importants. Si volien mostrar a la població
uns atributs de passió, perquè no començaven per el més important, la creu? Uns
“àngels” que son enviats o missatges de Deu, no portarien mai instruments de
passió per facilitar la mort del fill de Deu, Jesús.
L’altar seria el punt intermedi entre el cel i
la terra; entre els homes i els deus; n’he parlat abastament en el capítol
dedicat a “Continent – Contingut”. Es el lloc on es celebren els sacrificis.
Des d’aquest punt s’organitza tota l’arquitectura de l’edifici. I conflueixen
tots els eixos: el cel representat per la volta, la terra per el pou energètic;
també el nord i llevant es troben al bell mig del altar, es senzillament l”axis
mundi”. I presidint l’altar, la imatge de la titular: la Mare de Deu de l’Alba. Quan a
Egipte moria un rei, el qui el tenia de succeir el “mataven” fent-li prendre
unes herbes, mentre era “mort” podia viatjar junt amb el rei “difunt de
veritat” a la Terra
dels Morts i allà aprendre la lliçó d’Isis-Osiris-Horus, quan el nou dia era a
punt de néixer, el que havia d’ésser nou rei anava “ressuscitant” de mica en
mica i el seu despertar a la vida coincidia just amb la presencia de l’estrella
de l’alba (Venus) que era considerada la seva deessa Astarté.
Per els egipcis aquesta estrella divina era un símbol del renaixement i quelcom que els hi permetia una continuïtat i seguretat en el seu quefer diaris, la seva representació en jeroglífic egipci no cal dir que era l’estrella de cinc puntes. Els hebreus també varen fer-se seva aquesta tradició.
A Manresa la seva titular històrica es senzillament Santa Maria de Manresa, l’advocació documentada de l’Alba es més tardana. La imatge en pedra que podem veure en el portal de Sta. Maria, més propera en el temps a Berenguer que no pas la talla en fusta que presideix l’altar, duu en el pit una espècie de medalla que diferents autors han considerat una representació del Sol, però que entenem que fa referència precisament a l’estrella de l’alba; a la mateixa imatge, a la ma dreta duu una flor un altre tret característic d’Astarté. Astarté era coneguda per els grecs com la deessa Astrea, filla de Zeus i Temis, representava ala Justícia ; el seu pare la
va fer pujar al cel, se la representa habitualment amb una aureola brillant
d’estrelles i una torxa, en celebraven la diada
per el 15 d’Agost. Aquesta es la representació en fusta que hom pot veure
presidint l’església.
En definitiva el paper de l’arquitectura sagrada era facilitar i fer de guia en el camí que ens porta a Deu. Imatge de la titular a la façana Nord, obra de Berenguer Ferrer, primera meitat del segle XIV.
Per els egipcis aquesta estrella divina era un símbol del renaixement i quelcom que els hi permetia una continuïtat i seguretat en el seu quefer diaris, la seva representació en jeroglífic egipci no cal dir que era l’estrella de cinc puntes. Els hebreus també varen fer-se seva aquesta tradició.
A Manresa la seva titular històrica es senzillament Santa Maria de Manresa, l’advocació documentada de l’Alba es més tardana. La imatge en pedra que podem veure en el portal de Sta. Maria, més propera en el temps a Berenguer que no pas la talla en fusta que presideix l’altar, duu en el pit una espècie de medalla que diferents autors han considerat una representació del Sol, però que entenem que fa referència precisament a l’estrella de l’alba; a la mateixa imatge, a la ma dreta duu una flor un altre tret característic d’Astarté. Astarté era coneguda per els grecs com la deessa Astrea, filla de Zeus i Temis, representava a
En definitiva el paper de l’arquitectura sagrada era facilitar i fer de guia en el camí que ens porta a Deu. Imatge de la titular a la façana Nord, obra de Berenguer Ferrer, primera meitat del segle XIV.
