El bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda a Manresa, any 1020

El bisbe Oliba i Manresa. 

Aquest lliurament va de la visita que el bisbe de Vic Oliba va fer a Manresa l'any 1020. Cada any i d'això en fa més de 1500 (Concili de Tarragona any 516) el bisbes tenen la obligació de resseguir totes les esglésies del seu bisbat al menys un cop cada any, dons: 
Que va passar l'any 1020 a Manresa que mil anys després encara es parla d'aquella visita? 
Podria esser que d'aquells fets en sorgís el moviment de Pau i Treva de Deu?
Anem a veure com diversos autors expliquen aquella visita del bisbe a Manresa:
  • España Sagrada Tomo XXVIII, de Enrique Florez: "...[parla de la vida del abat i bisbe Oliba] A la iglesia de Santa Maria de Manresa la hizo un notable beneficio en el año de mil y veinte: porque desde el tiempo del Conde D. Ramón habían destruido los Moros aquella Ciudad, arruinando los Templos, y no dejando salva ninguna Escritura. Este era un grave perjuicio para la Iglesia, porque así perdía sus dotaciones: pero el Obispo ocurrió à los perjuicios: porque pasó à Manresa con la Condesa Ermesenda y con su hijo el Conde Marques Berenguer: y examinando testigos que sabían los bienes y términos con que fue dotada aquella Iglesia por el Obispo D. Jorge y Conde Suniario al tiempo de la Consagración; se hicieron Escrituras autenticas en los Idus de Junio del año 1020..."
  • Eduard Junyent en el seu "Diplomatari  i escrits literaris de l’abat Oliba" també ens ho recorda: "...El fet que la motivava [es refereix a la reunió] fou que, quan tingué lloc la invasió sarraïna d'Abdelmèlic de l’any 1003, en temps del comte Ramon, la ciutat de Manresa fou assolada, i les seves esglésies foren destruïdes de soca-rel... Manresa devia haver restat molt aclaparada i abandonada després del seu arrasament pels exercitis d'Abdelmèlic. Fins el 1020 hom no es preocupà de la reconstitució dotal... Generalment ha estat admès que Oliba fou el constructor de l’església de Manresa"
  • Historia de Manresa Volum I de Joaquim Sarret i Arbos: "...Restaurada la ciutat de Manresa en temps del comte Sunyer de Barcelona (930-946) fou consagrada sa iglésia major pel bisbe Jordi de Vich, dotant-la el comte de moltes possessions, segons se desprèn de la nova dotació i rodalia de dita iglésia i dels termens de sa Parròquia, feta per la comtessa Ermesinda i Berenguer son fill, marquès i comte de Barcelona, als idus (dia 15) de juliol de 1020..."
  • Quan va morir Petrus de Marca, el seu secretari en Baluze va publicar 'Marca Hispanica' una de les millors i més destacades descripcions de Catalunya. De fet Petrus s’havia quedat els manuscrits dels volums 2on i 3er de Jeroni Pujades que no havien estat publicats i la major part de la seva informació sobre Catalunya surt precisament de la "Crònica Universal de Catalunya" d’en Pujades. Petrus ens explica que va passar entre l’any 937 que es consagra l’església del bisbe Jordi i l’any 1000 on els sarrains l’ensorren i es motiu per a tots els autors de que Oliba i Ermessenda vagin a Manresa l’any 1020: "... Anno 937 ecclesiam Minorisensem in honore Sanctae Mariae á Geórgio episcopo Ausonsesi .... annum 993, Sarraceni irruptionem ... civitas Minorisae, destructoeque sunt ecclesiae, et á fundamentis evulsoe...".
  • A la Wikipedia ho expliquen igual: "L’any 1003 Manresa quedà destruïda i els seus habitants fets presoners per tropes sarraïnes comanades per Abd-al-Malik. La ciutat restà en runes durant anys... L’any 1020 Oliba s’implicà personalment en la reconstrucció de Manresa. Junt amb els comtes de Barcelona i altres nobles, viatjà a la ciutat i confirmà per escrit la dotació i el patrimoni de la ciutat".
  • A "Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón" de Victor Balaguer, 1860. Ja ho veu diferent: "...Abdelmelic lanzó contra Cataluña la furia de sus ejércitos [any 1003].  Quiso en efecto continuar el hijo la brillante carrera de su padre [es refereix a Almanzor] pero esta vez tuvo lugar una sangrienta batalla en los campos de Albesa en Urgel... los historiadores árabes dicen que ellos triunfaron, pero nuestros cronistas dan la victoria a los catalanes... asegurando que de allí en adelante casi todas las ciudades de Cataluña ocupadas por los moros, se hicieron tributarias al conde de Barcelona Ramon Borrell."
El primer problema el tenim en que l’església preromànica del bisbe Jordi destruïda fins els fonaments segons Pere de Marca, tots els que l’han seguit com ara Eduard Junyent, els de Wikipedia i tots el que cobren o han cobrat la nòmina des de Vic, qui vulgui pot anar a veure-la encara avui dia, mai va esser enderrocada fins els fonaments. (per saber-ne més) 
A la fotografia podem observar part del transsepte de l'església del bisbe Jordi, part de la romànica i part de la gòtica. 

Per lo tant a partir d’aquest punt tot queda en entredit. En quan a que s’havien perdut les escriptures no ho tinc clar, els originals de les escriptures es guardarien a Vic, a Manresa hi haurien unes copies, a més hi haurien altres copies possiblement a Sant Benet de Bages i fins hi tot al monestir de Ripoll. En l’hipotètic cas que no hi hagués ni una sola copia de les escriptures, no tenia cap sentit organitzar un viatge com aquell només per veure a unes persones perquè els hi expliquessin com havia estat la dotació de l’església vint anys abans, el mateix rector amb l'ajut d'un notari ho hauria pogut fer.
Un bisbe pot fer els viatges que vulgui a les seves esglésies, ara i abans. Però abans els bisbes no viatjaven sols, tenien la seva pròpia guarda personal. Per exemple ens expliquen a "La Ilustración Española y Americana, nº 28 del 15 de Maig de 1880" que: "...(parla de quan varen amagar dels sarraïns la imatge de la mare de Deu de Montserrat, no de quan es va descobrir miraculosament) fue labrada según piadosa tradición, por el evangelista San Lucas, traída á España por el apóstol San Pedro, y escondida (en Mayo del 718) por Eurigonio, capitán de los godos y Pedro, obispo [de Barcelona], para librarla del furor de los infieles." No ens fixem amb l'autor i el transportista de la imatge difícilment creïbles, només en el fet que el bisbe tenia exercit.
La comtessa tampoc viatjava sola, també anava a acompanyada del seu exercit i el seu fill també. La presencia d’aquells il·lustres personatges més els nobles, notaris i tanta gent d’armes deurien trasbalsar completament la ciutat de Manresa i no podia esser pas per menys. Però abans haurien de situar-nos en el context de l’època per entendre la transcendència d’un viatge com aquell:
  • L’any 972 pren la càtedra de Vic el bisbe Fruianus. Per l’any 984 va a Roma on rebrà instruccions per assegurar els bens de l’església davant l'arribada del nou mil·lenni. Poc després, en el 987 te un problema d’intrusió a càrrec d’un bisbe (Guadaldo) d’una altre metropolitana (església Ausciense de la Gascunya) que es volia quedar la Seu de Vic. Va tenir d’intervenir el Sant Pare per posar d’acord els metropolitans de Narbona i la Gascunya. Guadaldo no hi va estar d’acord i va fer matar al bisbe de Vic Fruià. Es varen afanyar a Vic a posar per nou bisbe a Arnulf, el va consagrar l’arquebisbe de Narbona i va aprofitar per fer fora al intrús Guadaldo.
  • L’any 993 pren la càtedra de Vic el nou bisbe Arnulfus originari de Narbona. Aviat varen començar les seves aventures, dons volia pelegrinar fins Terra Santa i obtenir aquesta llicencia obligava a una reunió a nivell arquebisbal per cercar-li un substitut. El bisbe va continuar amb les seves aventures cavalleresques fins els 1009-1010 i a partir d’aquí hi han dues versions contradictòries: uns consideren que hauria anat a empaitar moros cap a Còrdova amb el comte de Barcelona i altres nobles, on el bisbe hauria mort junt amb el comte Ermengol I d'Urgell «El de Còrdova» i els bisbes de Barcelona i Girona. La segona versió explica que hauria mort un mes abans de la batalla de Còrdova i de malaltia comú, però com que el relat del monjo de Ripoll que ho va escriure, es molt posterior als fets es deuria pensar que per la proximitat de les dates també hauria mort camí de Còrdova junt amb el comte i els altres dos bisbes. Segons la primera versió, el vuit episcopal a Barcelona, Vic i Girona, haurien fet endarrerir l’elecció del nou bisbe de Vic; segons la segona versió, no hi hauria hagut vuit episcopal ja que la mort d'Arnulf s’hauria produït un mes abans que la de tots els altres.
  • Entre  tant s’havia superat el fatídic llindar de l’any 1000, i encara en època d'Arnulf hi haurien hagut les ràtzies àrabs contra Manresa i el seu entorn. Està perfectament demostrat que les ràtzies prop de l’any 1000 no varen afectar ni un sol ciutadà de Manresa (ni morts ni ferits), els atacs contra la Seu de Manresa es limitaren a cremar alguns domassos o cortines, també podrien haver llançat fletxes enceses contra la coberta, però els danys varen esser minsos. No es pot assegurar el mateix d’altres edificis preromànics de prop de Manresa com ara el Brunet o el Marquet, ambdós de petites dimensions i molt més vulnerables. La Seu de Manresa de l’any 1000 la podem comparar en la forma amb Sant Vicenç d'Obiols, però no en les dimensions ja que per les restes que ens han arribat, gairebé seria el doble de gran.
  • Per l’any 1010 ja trobem a la càtedra de Vic al bisbe Borrell, persona il·lustre i venerable, que en altres paraules vol dir persona vella. Va morir l’any 1017.
  • Finalment és  Oliba qui pren la càtedra de Vic l’any 1018. Dos anys després va a Manresa.
Ens podríem preguntar que tenia d’especial Manresa que els àrabs la volguessin aterrar fins els fonaments segons diversos autors, encara que avui dia sabem que no va esser del tot així. L’any 986 fou assetjada Barcelona en temps del comte Borrell, aquest es va poder escapar de la ciutat comtal i junt amb la majoria de barons i altres comtes, es varen desplaçar fins Manresa on organitzaren la lluita per recuperar Barcelona, durant tot aquell temps fou la capital comtal: enviaren missatgers al sant Pare, al rei de França, etc. D’aquí ve que a molts llibres d’història considerin Manresa com la Covadonga dels països catalans i la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa. 


Victor Balaguer a "Bellezas de la Historia de Cataluña", en to novel·lesc ho explica així: "...Mensajeros de Borrell corriendo por las montañas iban á llamar en nombre de la patria á la puerta de todos los castillos. El punto de reunión era Manresa, el santo y seña "Venganza"... Fué de tanta importancia este edicto y palabra real, proclamadas al son de las trompetas en Manresa [que els homes reunits a Manresa obtingueren el gloriós sobrenom d' "homens de Paradge"]... He ahí por qué título Manresa, que fué en aquella jornada la nube que se abrió para lanzar de su seno como una hoz de rayos aquel escuadrón de cristianos caballeros, he ahí por qué Manresa puede con justicia apellidarse la Covadonga Catalana...".
Els problemes amb els àrabs, els ciutadans de Manresa i rodalia els tenien de controlar molt be amb l’experiència acumulada, dons no oblidem que feia tres-cents anys que convivien i segur que tenien amics àrabs que els avisaven de noves ràtzies, en el fons els àrabs tenien els mateixos problemes econòmics que els cristians; però als pobres manresans els hi va sortir un problema molt més greu. 
Feia anys, des que Fruianus va tornar de Roma, que l’església anava amenaçant tothom amb la fi del mon a l’any 1000. L’església va tenir tanta feina a recollir bens i donacions que feien els ciutadans a canvi d’un seient al costat del Pare, que es varen inventar en aquell temps el que avui dia coneixem com les bases de dades. El mon no es va acabar i el bisbe Arnulfus no va tenir el valor d’anar a recaptar els donatius. El següent bisbe, en Borrell tampoc.

I arribem al bisbe Oliba, Gratia Dei Comes, jove i amb empenta, poc a poc hem anat intuint que va anar a fer a Manresa amb la comtessa i tanta gent d’armes. Llibres d’història ens diuen que va anar a reconstruir la ciutat. Vint anys després de les desfetes? Quan hi va anar, els ciutadans de Manresa, haurien tingut temps de construir tota una catedral de cap a peus, les muralles i totes les cases ensorrades o cremades que fes falta. 
Oliba no va reconstruir absolutament res a Manresa; malgrat que estem en el seu mil·lenari i li fan homenatges per tot arreu, fins hi tot l'actual bisbe de Vic va descobrir una lapida a Manresa (foto lateral). 
L’església de Santa Maria (la Seu) feia anys que tornava a funcionar, la galeria porxada que li atribueixen consta de dues parts: una anterior a l’època d'Oliba i l’altre bastant posterior. En Puig i Cadafalch a "L'Arquitectura romànica a Catalunya" també reconeix que l'actual galeria porxada de Manresa es el resultat d’una fusió on els arcs superiors serien del segle X i la galeria inferior de finals del XI. De les actes que varen sortir d’aquell viatge en cap moment es fa menció de cap reconstrucció d’esglésies o edificis.
Podem imaginar a Oliba, la comtessa i tot aquell munt de gent dins el castell prop del parc de la Seu voltats de gent d’armes fent passar un per un a tots els que havien signat un document on es comprometien a lliurar les seves pertinences a l’església. Possiblement molta gent que va passar per allà, ni tan sols sabia de que li parlaven, dons el document podia estar signat per el seu pare i aquest fer anys que era mort. Segurament algú es va voler fer el pinxo i va acabar amb el cap dins d’un cabàs. A partir d’aquell moment tothom va donar les seves pertinences a l’església. En el fons es tal com ho expliquen els llibres d’història: "Oliba va anar a Manresa a restituir les propietats de l’església".
Ermessenda va afavorir molt l’Església i Manresa per la importància històrica que havia tingut era exemplar de cara als ciutadans d’altres indrets que es feien el despistat a l’hora de lliurar els seus bens; perquè l’excusa de que el mon no s’havia acabat, l’església ni la contemplava.
Pedro Anton Beuter en su “Primera Parte de la Coronica General de Toda Efpaña, y especialmente del Reyno de Valencia (1.604)” ens explica com el bisbe Oliba es va gastar el diners recaptats d'una manera tan vil: ” …Los Moros continuando la guerra destruyeron a Ripoll do eftavan las sepulturas de los Condes, y grandes de Cathaluña, y tomaron muchas tierras no pudiendo hazer gente el Conde de Barcelona, faltandole dineros…Por efta razon, hallandofe muchos dineros el Obifpo de Vic don Olivano,…repartio gran suma fuma de dineros entre el Conde de Barcelona, y otros ricos hombres y feñores de Cathaluña. Y labrando la quarta vez el monasterio de Ripoll, do fuera primero monge, y Abad, adorno el altar de muchas piedras, rubis, faphires, efmeraldas, y otras piedras preciosas que hafta hoy eftan alli, y dotandole de muy buenas rentas, y fortaleciendole de buenos muros… Hizo dos cofas de fabio y religioso, que dio moneda a los feñores para que hizieffen guerra a los Moros, y pufo tal riqueza en aquel monasterio, que fueffen forçados los Cathalanes a defender los enterramientos de fus feñores…”
Com diuen altres historiadors, a partir d’aquell moment "Catalunya es va omplir de milers d’edificis romànics" o amb paraules d’un altre autor "Un blanco manto de iglesias cubrió el suelo de Cataluña a partir del cambio de milenio".
De jove estava llegint la vida d'Oliba i li vaig preguntar a una persona que fa anys ens va deixar: Com era que no haguessin fet sant a un hom tan important com Oliba. La seva resposta la recordaré tota la vida perquè va costar-me d’entendre en aquell moment: "L’Església fa sants a qui dona la seva sang per Deu, no a qui vesa la sang dels demés encara que sigui a benefici de Deu".
Com annex es presenta còpia en llatí de l’acta d'Oliba a Manresa i com a curiositats hi podem trobar: 

  • Comenta que tant la ciutat com l’església de Santa Maria varen esser enderrocades fins els fonaments, tal com explicava Pere de Marca i que sabem perfectament que no fou així. Ens podríem preguntar el motiu d’un redactat d’aquesta contundència quan molta gent encara era viva i recordava perfectament els fets.
  • Ens recorda -sembla que molta gent no ho sap- que el rei de Catalunya era en aquell moment Robert de França, Ermessenda servia a França, no a Catalunya.
  • Ens parla que l’arxiu de Santa Maria també s’havia perdut. Els arxius es perdien tot sovint per un descuit d’una espelma, la deixadesa del personal, les rates o senzillament feien desaparèixer documents sempre que els hi convenia. Una proba es que el mateix original d’aquesta acta cinquanta anys després ja no hi era. En cap lloc parla de reconstruir físicament ni la ciutat ni l’església, cosa que vol dir que tot funcionava correctament en aquell moment.
  • Ens recorda que la dot de Manresa que varen ratificar Oliba i Ermessenda, era anterior a la benedicció del temple del bisbe Jordi en temps del compte Sunyer (prop del 937). Es a dir que Manresa ja disposava d'una canònica anys abans que la tingues Vic (any 957). Es lògic, si pensem que es varen passar les rendes de Manresa a Vic quan es va constituir el nou bisbat.
  • Documents originals que havien vist historiadors antics reconeixien que Oliba signava com a bisbe de Vic i de Manresa, en aquesta copia només signa com a bisbe de Vic. Per exemple: el pare Juan de Germes a “Historia de los Gloriosos Martyrs San Mauricio Santa Agnes y San Fructuoso, 1.607” Ahont fe diu "Epifcopus Vicenfis & Manrefenfis" perque lo intitularse de dos Iglefias prefupofa vniò ò traflaciò de Bisbats...
  • La copia presentada es denominada "de reparació d’original" i ve signada per en Miró, sacerdot de Manresa (any 1078). En aquell moment el rei de França era Felip.
Ja sabem d'on treuen Pere de Marca o Flórez els seus redactats tan contundents, però. Perquè Oliba es havia de mostrar tan cínic en aquesta acta quan més del vuitanta per cent de la població de Manresa que vivia en aquells moments, recordava perfectament els fets, que no van passar de cremar una part de les cobertes i algun domàs? 
La resposta ens la dóna la mateixa acta, però hem de tenir present que la acta original està perduda. Es presenten dos escenaris diferents:
  • Els responsables de l'arxiu eren tan ineptes que cinquanta anys després, havien deteriorat l'acta original.
  • No agradava a Vic alguna part del redactat i van preferir substituir l'original per una còpia que s'adaptés millor a les seves pretensions.
En el moment de redactar la còpia, cinquanta-vuit anys després, la majoria de gent que havia viscut aquells fets ja hauria mort. És pura especulació, però és factible pensar que l'acta es va manipular per interessos episcopals i afegir en aquest moment que l'església havia estat enderrocada fins als fonaments per obtenir més rèdits econòmics i eliminar la doble seu episcopal d’Oliba.
Potser es va donar el cas que el bisbe va voler reclamar les propietats d’algun noble i aquest li va dir que si tenia prou valor, que hi anés en persona a recollir-ho que l’esperava. Tot i que els llibres d’història ho expliquen lleugerament diferent, podria ser aquest l’origen de les Assembles de Pau i Treva de Deu.?
A viquipèdia ens diuen: “L'abat Oliba (Besalú o Cornellà de Conflent, 971 - Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d'octubre del 1046) fou un abat benedictí, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046) i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046). A més a més, va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Manresa i Cardona. Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana i un gran impulsor de l'art romànic....”
Sabem que a Manresa no va refer res i seria bo que algú de Cardona també ho desmentís.
En quant a la
gestació de la cultura catalana es quelcom que neix de la pròpia canongia de Vic a finals del segle XIX coincidint amb el mil·lenari de la descoberta de Montserrat, ja que a Vic no els hi va agradar gaire 
el document redactat a Montserrat on explicaven sense cap dubte que el bisbe que va descobrir la mare de Deu de Montserrat era en Gotmar de Manresa.
Que fou un impulsor de l’art romànic no es pot negar però com que els diners no li varen caure del cel, es bo recordar que els va obtenir a partir de l’espoli sagnant a que va sotmetre els seus feligresos.
Hi ha actes de judicis que varen fer en aquells anys contra eclesiàstics que havien promès donar el seu patrimoni a l’església i després al no acabar-se el mon, l’església va anar també contra els seus membres per tal de prendre’ls-hi.

Annex:
Copia de l’acta que varen signar a Manresa el bisbe Oliba, la comtessa i el seu fill.

Quoniam, sicut scriptum est, omne quod antiquatur et senescit prope interitum fit, ideo quedam necessario renouata gaudent essenciali uiuificatione, siue que lapsa sunt restauracione, siue que corrupta sunt emendacione. Vnde huismode causa est qua  nouella huius scripture manifesta series in se relatam antique dotis testis asserat ueritarem per quam fideles Christi semper possint requirere ac debeant defendere res ecclesie in honore gloriose matris Virginis Marie in Minorisa ciuitate constructe.
Hec igitur cartula iuuencula, quasi filia illi antique compaginata, quasi ueternose matri concors, adhibet solicium, per quod recreata uires habeat, per quas predicta ecclesia contra sacrilegos et inmicos Christi se clara uoce defendat, cuis uocis auctoritas affirmat prefate ecclesia hoc modo et adquisita et adquirienda excomunicationis retinet nodo. Hic uero quamuis non eadem sit scriptura translata, eadem sunt uerba scripture ita relata. 
Notum sit omnibus quod facta est persecutio paganorum tempore domini Raymundi comitis et ab eis uastata est ciuitas Minorisa destructeque sunt ecclesie et a fundamentis euulse, ita ut non remanserunt in eis uolumina librorum siue instrumenta cartarum. 
Venit autem non post multum temporis domna Ermessendis comitissa cum filio suo Berengario, marchione comite, secum habens domnum Olibanum, pontificem Ausosensem, et requisiuit predia atque possessiones ecclesie Sancte Dei genitricis Marie in prefata ciuitate constructa et cum non inuenerit dotem istius ecclesie quam illi fecerunt domnus Georgius, episcopus et Suniaius, comes, tempore consecrationis, requisiuit antiquos inspectores terminorum, sicut legis docet auctoritas, qui ipsam dotem uestuntam et amissam prefata persecutione cognitam habebant et terminos parrochie Sancte Marie prefata pleniter agnoscebant, sicuti resonabant in iamdicta dote que amplius quam triginta annos habebat postquam edita fuit a suprafato episcopo. 
Et fuerent inuenti ueridici testes quorum nomina hec sunt: Gaucefredus, Bonuslilius, Perna, Sidela, Honofredus, Ennego. Hii, scientes terminos ab antiquitate dierum locupletari abundanter, non compulsi necessitate sed idonei in ueritate, narrauerunt de terminis supradicte ecclesie et omnia que fuerunt illi tradita dote uetusta recensentes per ordinem, sicut scriptum est in supra connexa a muribus erosa uel incuria precedente scriptura. Sicut ergo predicti testes narrauerunt, clerici uel canonici fideles predicte ecclesie in ea conscriptserum et post Gerogium episcoporum et Suniarium, comitem, qui tempore conscrationis constituerunt predicta, etiam Ermesendis, comitissa et Berengarios, comes, fiius eius, asseserunt. 
Multiplicatus itaque passim terminus uadit ante ipsam turriculam que nunc dicitur de Chinuerga, femina et peruadit ad locum quem uocant Perelionem et sic descendit in flumen Lubricati et peruadit ad uadam de Nauarculis et per oram fluminis predicti suptus ecclesiam Sancti Benedicti, ita tamen ut per loca unde preftum flumen discurrit prescripta ecclesia Sancte Marie sua iura retineat. Deinde uadit terminus ad ipsam Plantam et sic per ipsam Chenosam et sic descendit per ipsum flumen ante Matam Archus, quomodo ipsum flumen descendit ad locum quem dicum Angulum et transit ante ipsum solarium quod fuit Guillermi Blanchi et quomodo ipsum flumen transit ante ipsas Buadas, et sic ascendit per rupen usque ad collem de Terra de Ollariis et sic uadit ascendens in podium super uillam cui nomen est Raffechs et sic descendit in flumen quod uocant Cardasnarium et pertransit et ascendit per ipsum collem qui ducit ad aquam de Corneto et sic ascendit per domun que fuit de Faquil et subrigit se ad summitatem podii de Altaione et sic pretransit per summitatem serre usque ad ipsum collem de Arbocio et sic descendit ad ipsum sallentem riui Corneti et sic ascendit per ipsam uallem de Gallicanta et peruenit ad ipsum collem Bassum et pertingit per summitatem ipsius serre ad ipsum gradum super Vallem Formosam. Deinde uadit sicut aqua uergitur ad ipsam Guardiam super Vallem Formosam et pergit per ipsam artigam Liuigelli et uadit per ipsum Balcol Rubeum et peruenit usque in summitatem de ipso Plano de Fals et uadit ad ipsum Collem Bassum de ipsa Guardia Manresana et descendit per ipsam uallem et peruenit ad ipsam serra de Monte Cunillio et sicut aqua descendit peruenit ad ipsam Portellam et descendit in alueo Cardesner. Deinde uadit per riuum de Vinea Mala usque ad uillam de Rallo. Deinde uadit ad ipsam serram et descendit ad ipsam Cot et uadit per Ulzinellas usque in aluenum Lubricati. 
Hos quippe terminos fuisse nouimus in predicta dote prescripta quam iam dictus antistes cum sepedicto comite fecit ecclesie prefate Sancte Marie de Minorisa, per quam in iure illius et dominatione consignauerunt et corroborauerunt omnes decimas et primitias de possessionibus  que infra hos terminos sunt et altaria siue ecclesias que similiter infra hos terminos erant, simul cum ipsis decimis de alode comitali et dominico et cerarum medietatem quas soluebant penitentiales que erant de ipsis marchiis usque ad flumen Lubricati. 
Et nos ea que dicimus recte et ueraciter testificamus atque iureiurando confirmamus per superannixum iuramentum in Domino. Hec sunt autem nomina ecclesiarum que sunt infra suprascritos terminos que resonabant in dote prefata: Sancta Maria de uilla Maiore et Sanctus Fructuosus et Sanctus Ascisclus et Sanctus Ioannes et alie ecclesie que infra suprascritos terminos erant. 
Ego quoque Olibanus episcopus, cum assensu iam dicte domne Ermesendis, comitisse, suique filii domni Berengarii, comitis, consigno atque confirmo omnes res predictas quas testificati sunt testes suprafati ad opus ecclesie Sancte Marie de Minorisa in iure et dominatione illius ut abinceps quiete et libere ibi permaneat. Si quis autem hoc iniuste disrumpere temtauerit sub anathematis uinculo eum alligamus quosque quod iniuste egerit ad iustitiam reducat, et insuper pro sua temeritate libras duas auri componat preafte ecclesie Sancte Marie. 
Actum est hoc idibus iulii, anno Domini XX post millesimum et XXV regni Roberti regis.
Laucefredus, sacer et testis. S+Bonusfilius Perna. S+Sidela. S+Ennego. S+Onofredus. Nos testes hoc testimonium dedimus et iure confirmauimus, sicut supra insertum est. Hec est tertia pagina uel scriptura ab illa prima dote conscripta et secunda ab illa que prima facta. Exemplar sacrilegis tentibus quod est rediculum quasi captiua cibus absumta multum perdidit uersiculum. Hinc est quod in extrema parte corrupta quedam seruat indicia nominum Olibani, episcopi Ausonensis et comitisse Ermessindis et Berengarii eus filii, comitis Barchinonensis, qui etiam fuerunt firmatores signis uel subscriptionibus suarum manuum omnium rerum supra adquisitarum et iuste deinceps adquirendandum, ut prefata uel sepedicta ecclesia semper possideat et in suo blandimento subiecta diocesi retineat ut nemo uinculum anathematis soluere audat. 
Olibanus, sancte Ausonensis ecclesie episcopus et abbas. Ermesindis, comitissa gratia Dei. Berengarius, gratia Dei comes et marchio, nos simul cum iam dicto pontifice has conditiones et suprafate dotis reparationem roborauimus et testes ad hec firmanda accedere rogauimus. S+Gondebaldus Bisorensis. S+Bernardus, Guifredi filius. Wilelmus, levita, huius rei testis S+Witardus, presbiter, huius rei testis, S+Ermemiro, sacer, huius rei testis, S+Sonnifredus, sacer, huius rei testis, S+Viuanus, sacer huius rei testis. S+Miro Sorisensis, huius rei testis, Guifredus, levita, qui et iudex, qui hunc testimonium fideliter recepi et subscripsi. S+Witardus iudex. S+Poncius cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, que hec scripsit et die et anno prefixo. Miro, sacerdos ecclesie Sancte Marie ciuitatis prelibati Minorise, huius pagine scriptor et dotis antique transcriptor .IIII. to idus aprilis, anno Domini ab Incarnatione sunt millesimi .LXXVIII. et est anno .XVII. Philippi regis franchorum, et sub prefato die et anno.

Darrera actualització: Juny 2019

Casa forta de la Sala de Sant Mateu i església de santa Maria


Fotografies de la maqueta que recreen un dels seus millors moments.

La Sala es un conjunt arquitectònic que està format per un mas, la seva església romànica, unes tines i diverses construccions annexes. Amb aquest treball surto del que en llenguatge modern es qualifica de “zona de confort”. Fa anys havia llegit a Viollet le Duc com definia una “casa forta”, les seves dependències i usos i vaig pensar que amb les restes d’aquest conjunt d’edificis es podria crear una historia fictícia però no massa allunyada de la realitat.
He recuperat algunes fotografies antigues (arxiu Gavín) que m’han permès veure les  quatre façanes del mas i també la portalada de l’església abans que fos desballestada.

L’edifici:
Es considera un  domus medieval del que ja se’n tenen noticies des del segle XII. Es un edifici de planta gairebé quadrada (13.5 metres aproximadament), al costat Sud hi ha la porta principal d’accés que va a parar a un vestíbul; un cop a dins, al costat Oest hi ha una porta adovellada que mena al celler on es conserven quatre arcs apuntats. Una ferma paret fa de divisió entre el costat Est (bastant més ampla) i l’Oest que està completament ocupat per el celler. En front del vestíbul hi trobem una altre paret i a poca distancia un segon mur que hi discorre paral·lel, d’aquí fins el mur Nord ja es tot una incògnita.
Aquest tres murs perpendiculars indiquen perfectament que pujarien fins a un segon nivell. Al mig hi trobaríem la planta noble amb cuina, menjador i diverses estances.

Façana principal o Sud.


Façana principal o Sud.

El costat Sud es el que disposa de més obertures, a nivell del vestíbul hi trobem quatre espitlleres construïdes amb pocs miraments malgrat que estan capçades amb un arc monolític prou interessant. A la planta noble hi trobem dos balcons (el de la cuina reconvertit en finestra) i el del menjador acabat amb una llinda i una cornisa aprofitada possiblement de la imposta de l'església.
Detall del balcó de la sala - menjador.

Façana Oest.

Façana Oest.

En el costat Oest, a la planta baixa, unes espitlleres il·luminaven el celler, també hi havia una finestra de majors dimensions per il·luminar l’accés al celler, a la planta noble hi havia finestres a totes les estances llevat la cuina que s'il·luminava per el costat Sud. 
Un dels arcs del celler a la planta baixa.

La següent fotografia ens mostra la cuina a la planta noble i un armari integrat en al mur.
La cuina a la planta noble, just a sobre dels arcs del celler.


Façana Est

Façana est.

Les finestres de la sala – menjador.

El costat Est tenia poques obertures, a la sala – menjador hi havia dues finestres una gairebé anul·lada i l’altre era la clàssica finestra – festejador, una tercera finestra donava llum a una habitació.

Façana Nord.
Façana Nord.

Façana Nord amb les tines al costat dret i l’església al costat esquerra.

El costat Nord era el més fosc de tots. Hi tenia adossat un cobert amb dues tines o cubs que connectaven directament amb el celler. Una finestra donava llum a una habitació de la planta noble i una altra donava llum i ventilava les quadres de la planta baixa.
A la segona planta hi havia un seguit d’espitlleres distribuïdes de forma molt regular al llarg de tot el perímetre, com es pot apreciar a la fotografia superior.

L’església

Està construïda a tocar el mur Nord del mas i l’àbsida sobresurt per el costat de llevant. Es un edifici romànic molt mutilat. A la fotografia del meu llibre de les esglésies del Bages d’en Gavín, encara hi veiem la teulada a tocar les dovelles de la porta i tota la portalada, demostra que l’edifici era més alt i possiblement hauria tingut una volta de pedra que es va esfondrar i a partir de la cornisa que marcava la imposta de la volta li varen construir una teulada amb cavalls de fusta, possiblement en aquell moment varen aprofitar per allargar l’edifici amb un mur menys dimensionat ja que no havia de suportar massa pes, també ens ha arribat una finestra rectangular al bell mig del mur de tancament. 
Com es pot apreciar a la fotografia, la porta era situada al costat Nord, vol dir que l’edifici es posterior a la construcció del mas i al ubicar-lo a tocar el mas, varen tenir d’obrir la porta a la banda contraria del que es habitual.
Fotografia Arxiu Gavín, a l’“Enciclopèdia Catalana” es mostra la mateixa fotografia però retallant el mur del mas arran de teulada descontextualitzant la imatge.

El concepte domus.
Tot i que el concepte “domus” es pot traduir com una casa senyorial d’origen romà, l’edifici no es pas tan antic. Aquests “domus” o “masos” acostumaven a estar lleugerament fortificats i en molts casos també emmurallats. La següent fotografia ens dona una idea del que eren aquests masos.
Finca Murallius, al fons Montserrat.

Eren propietat d’algun senyor feudal i per servei tenien uns quants esclaus, proliferen molts anys després de les ràtzies àrabs, la fortificació era per dificultar l’accés a bandolers, però no hauria aguantat l’embat d’un exercit organitzat. 
Hem quedat que es un relat de ficció i no es te de correspondre amb el dia a dia d'aquest mas, per exemple: les tines, cellers o vinyes com a industria organitzada venen de principis del segle XVIII. El "celler" construït amb arcs ogivals, segles abans hauria tingut un altre funció.
A la maqueta es mostra un fragment del emmurallat que de fet no existeix a la realitat, les pedres del mur varen esser utilitzades per bastir dependències annexes en els darrers segles.
A la planta baixa i a tocar el costat Nord hi hauria la quadra dels cavalls, els animals eren cars i valuosos i els tenien dins de casa fins a meitat del segle passat que varen aparèixer els tractors.
A la segona planta hi residirien els esclaus damunt d’un jaços fets amb palla, tenien la missió extra de protegir l’edifici i per això disposaven d’un torn de grans dimensions connectat a una politja que els hi permetia de pujar material defensiu fins la segona planta, es necessitaven dues persones per fer-lo moure.

Mecanisme cinemàtic que permet pujar objectes des de la planta baixa.

Podem apreciar la plataforma amb la carrega a la planta noble (esquerra) i a la planta baixa (dreta), el mecanisme funciona perfectament i travessa les plantes a traves d’unes trapes obertes en el replans de l’escala.

A moltes pel·lícules es veu com defensen una posició llençant oli bullent sobre els assaltants, l’oli es i ha estat sempre un producte car i fer-lo bullir en grans quantitats es molt lent, deixant de banda el perill que comportava el transportar-lo per els propis defensors. Hi havia maneres molt més pràctiques i econòmiques de defensar la posició. Per la plataforma pujaven sàrries d’espart plenes de terra o de pedres, per les grans distancies utilitzaven les fletxes des de la segona planta, però quan algú pretenia assaltar l’edifici mitjançant una escala, des de la finestra li llençaven terra al cap i quan se la treia dels ulls li tiraven una pedra. Barat i efectiu.
Una de les novetats del segle XIX va esser la incorporació de la “comuna”. Quan tenien de fer les seves necessitats disposaven d’una petita cambra on hi havia un banc fet d’obra, un tauló de fusta ho cobria tot i al mig un forat amb una peça troncocònica de ceràmica amb una connexió cap a fora del mur de la casa de manera que tot queia daltabaix. Aquest costum ja venia dels romans, la millora va consistir en construir una canonada al exterior i recollir-ho tot en un lloc anomenat “femer” que els hi servia un cop tot barrejat amb la palla bruta de les corts dels porcs com adob.

Podem observar la “comuna” a la planta noble al mig de la imatge.
 
 
Diverses vistes dels dibuixos previs a la construcció de la maqueta.

La maqueta.
També es ficció, no hi prou informació ni tan sols per saber on era l'escala. Malgrat tantes limitacions, s'ha fet tant autentica com s'ha pogut. 
Com sempre, s’ha fet modular i ens permet veure tots els racons possibles menys la totalitat de l’escala que queda amagada entre murs. Les següents fotografies mostren la seva construcció: a la primera veiem els dos semi trams del costat Nord i a la segona podem observar l’acabament del primer tram amb l’ajut d’una cintra i la col·locació de les baranes.













Diverses vistes de la maqueta un cop acabada.

En aquesta fotografia sense les teulades es poden apreciar els cavalls de la teulada de l’església i els pilars on reposaven les bigues que aguantaven la teulada principal del mas.

La maqueta sense la segona planta

La maqueta sense els murs Nord i Oest
Es pot apreciar damunt dels cubs de trepitjar el raïm, a l’edifici annex, que pengen unes cordes d’una biga. Era una feina molt feixuga: hi havia vespes que picaven els peus i les cames dels homes, el mareig produït per el raïm trepitjat, el cansament; feia que necessitessin l’ajut d’una corda per aguantar drets moltes hores treballant. De fet treballaven damunt d’un empostissat de fusta i a través del entre reixat de les fustes queia el raïm aixafat a baix el cub, però si l’empostissat es trencava, també hi queia el treballador.

La maqueta sector Sud Oest

La maqueta sector Sud Est

La maqueta sector Nord Est

La maqueta sector Nord Oest
Juny 2020

Sant Pere Sasserra

Església de Sant Pere Sasserra
Es una església romànica del municipi de Biosca, a la comarca de la Segarra (Catalunya), antigament era coneguda com a Sant Pere de Padollers. Diuen que es un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, de fet es un munt de runa difícilment recuperable.
S’ha comentat en diverses ocasions, que abans grups de persones de totes les edats es trobaven per netejar i consolidar edificis mig enrunats amb el permís del propietari del terreny, ells portaven i pagaven el material que es feia servir; les seves restauracions encara ens ajuden avui dia a entendre vells edificis i han passat més de trenta anys. La Generalitat de Catalunya no consolida aquest nivell d’edificis i tampoc permet que ho facin els demés, argumenta que no son professionals.
Quan vaig marxar d’allà el primer cop, no tenia cap ganes de treballar aquella església, era complicat, un garbuix d’estils enrunats que no permetien cap tipus de lectura històrica. Però després de passar bastants setmanes dibuixant i mirant fotos i vídeos vaig entendre que era un edifici per explicar i ho faré tal com l’entenc. Se que una neteja i un estudi arqueològic en profunditat discreparia de les meves explicacions, però mentre no es faci –i dubto que es faci mai– el meu relat pot ajudar a entendre millor per on ha passat l’edifici.
NOTA: M’agradaria deixar constància del perill que comporta entrar en edificis mig enrunats com aquest. He vist gent movent carreus i llençar-los un tros enllà per veure si troben quelcom d’interessant. No cal que insisteixen perquè no trobaran res de valor. Moure carreus sense guants pot comportar tenir una mala experiència amb algun escorpí (en vaig trobar a Sant Pere de Madrona i a Montmagastre), llençar carreus pot comportar que alguna teula mig penjada acabi per caure’t al cap (observis la foto al final de la quarta fase). Es imprescindible tenir molta cura al caminar entre les pedres per no moure-les i prendre totes les mesures de seguretat (casc, olleres, guants, etc.) encara que el nostre equipament pugui fer riure a algun excursionista.
Primera fase.

Església romànica de nau única i àbsida a llevant, situada en un punt conflictiu damunt d’un terreny poc estable a l’extrem d’un petit turó. L’altura de la volta (en aquesta fase), respon a les mesures clàssiques que ho relacionen amb la llum de la nau. La porta d'accés es de gran qualitat i bon pressupost, situada a la façana Sud, consta de dues arquivoltes que es recolzen sobre unes impostes suportades per columnes i capitells. Tant les impostes com els capitells presenten una decoració de fulles de palmeta i podem observar com el capitell segueix perfectament la clàssica mesura en VA, en aquest cas es un pam i mig. Si be l’església ja surt documentada l’any 1050 com a be del monestir de sant Llorenç de Morunys potser hauríem de considerar que es refereix a un petit edifici anterior, no necessàriament una església preromànica, es donava el cas que hi havia masos que cedien una sala o habitació a partir de la reconquesta perquè el sacerdot hi podes fer les celebracions ordinàries, tot i que no era exactament una "Domus Ecclesiae". Recordem que el nom de Padollers fa referència al mas annexa a l’església tot i que l’edifici actual es molt més modern. L’església hauria pogut resistir en aquest estat al llarg de tota la primera etapa de la seva vida.
L’edifici romànic a la seva primera etapa.
Vista de l’edifici en el seu estat actual.
Portalada d’accés.
Capitell i verificació de la mesura.
Segona fase.
Considero que l’obra gòtica que ens ha arribat respon a una ampliació de la nau cap a llevant per augment de la parròquia, amb la intenció de bastir una nova àbsida més a llevant, que ja no varen construir, només ens queda el “forat” on era previst. Per la banda exterior varen unificar les dues construccions en una sola façana i amb l'arrebossat posterior fa de mal identificar les dues fases, però ens queden perfectament visibles les dues altures de la coberta.

Ampliació gòtica i lloc on era previst construir l’àbsida.
Una ampliació de la nau per ponent no era massa viable per el fort pendent de la muntanya al costat Nord, malgrat els corrals que hi varen construir molts segles més tard a partir d’una remodelació del terreny que veurem en el seu moment en el costat Oest.


Corrals al costat Oest de l’església.
Desmuntar una àbsida i el seu corresponent arc triomfal es una aventura que no saps on et portarà. Recordo quan em varen contractar per l’elaboració del Pla Director de la Seu de Manresa: la meva tasca era documentar totes les patologies que pogués detectar en aquell edifici. Quan vaig informar que un dels contraforts que aguanta l’empenta longitudinal de la Seu l’havien desmuntat completament, l’arquitecte em volia fer fora del projecte perquè no em veia capacitat per la tasca, no es podia creure que un arquitecte fes allò i a més un gran pou per la fonamentació del baptisteri neogòtic que hom pot veure a l’extrem Sud Oest i l’home confies en que no cauria tot l’edifici, de fet va anar de ben poc.
Podem imaginar que li passarà a una capsa de sabates si li traiem una de les dues parts estretes, els laterals perden tota la resistència. Això es el que li va passar a l’església de sant Pere quan varen desmuntar l’àbsida i l’arc triomfal. Les àbsides per definició son unes estructures arquitectòniques molt reforçades, es més, es la part més reforçada del edifici, no oblidem que conté els elements més sagrats del ritus catòlic; podem veure molts edificis enrunats però amb l’àbsida encara en peu. El pes de la volta hauria fet que la paret Nord degut a la manca de lligams amb l’àbsida i que tenia una fonamentació més compromesa degut a la orografia del terreny, hagués cedit lleugerament.


Segona fase amb l’ampliació de la nau per el costat de llevant.
Tercera fase.
El desplom de la nau que es va ocasionar en la segona fase, el varen equilibrar amb un seguit de contraforts que curiosament no cobrien tota la llargada de la nau. Es possible que consideressin la cantonada Nord Oest prou reforçada com per aguantar el que fos, on s’aprecien uns carreus de grans dimensions possiblement d’una edificació anterior.

Observis els carreus de la cantonada Sud Oest.

Contraforts construïts al costat Nord.
La volta ja estava massa compromesa i va acabar cedint. En aquell moment varen pensar en tornar a cobrir la nau amb quelcom més lleuger i possiblement es varen decidir per una volta d’arestes. La única referència que tenim per pensar en aquesta solució, son les columnes, capitells i cornises que ens han arribat i situats a una altura justa per encabir-hi aquesta volta tenint en compte l’altura dels murs de la nau.
Dividir la nau en tres parts iguals era complicat perquè una de les columnes que aguantaria un lliurament d’arcs coincidia amb la porta i varen decidir separar-la lleugerament i ubicar-la just davant la imposta i arquivoltes del costat Oest a tocar la porta, això els hi creava un nou problema ja que es trobaven amb arcs desiguals, empentes desiguals i tenir d’elevar la cota del arc per unificar-los tots a una mateixa altura.
En aquest esquema de volta per arestes podem observar com els arcs longitudinals (en blau) i transversals (en verd) tenen la mateixa altura, per aquest motiu l’altura de les naus laterals es superior a la que necessitaríem per una volta de mig punt. Per aquest motiu en aquesta fase no varen tocar l’altura de les naus laterals, varen obrir unes grans finestres rectangulars prop de l’àbsida ja que aquella part els hi quedava molt fosca, al no disposar d’obertures l’ampliació gòtica. El rector va veure amb aquell moviment la oportunitat de tenir entre dos contraforts de la part gòtica, una sagristia o habitacle que també varen cobrir amb volta d’aresta i la possibilitat de tenir unes capelles o fornícules laterals que algun parroquià es deuria comprometre a pagar.

Columna, capitell i cornisa que denoten l’origen d’una volta per arestes.
Porta d’accés a la sagristia situada al costat Nord de la part gòtica.

Volta per arestes de la sagristia.

Tercera fase amb la volta per arestes
Quarta fase.
Finalment la cantonada Nord Oest que recordem que no havien protegit amb cap contrafort, no va poder més i va cedir arrossegant el xamfrà i la volta. En aquell moment i també possiblement per una caiguda d’ingressos degut a un menor nombre de parroquians, varen decidir retallar l’edifici fins a tocar la porta, on uns anys abans hi haurien construït les columnes per aguantat la volta d’arestes. Encara es poden veure les arquivoltes de la porta per la banda de fora de l’església que més tard varen reconvertir en corrals.
Porta d’accés vist des dels corrals, fora de l’edifici.
Varen construir una nova volta en aquest cas un altre cop de mig punt, però a una cota diferent i això era intel·ligent. Dues naus amb la mateixa llum, la més alta necessitarà una paret més gruixuda que la més baixa per aguantar el mateix pes de volta. En conseqüència varen bastir la nova volta més d’un metre més avall, de fet varen utilitzar la mateixa cota que la volta d‘arestes i en aquest moment varen rebaixar l’altura de les naus laterals per adaptar la teulada a la nova cota de la volta i les dues grans finestres que havien obert en la fase anterior varen quedar tapades per l’arrencada de la nova volta.

Podem observar la part superior de la primitiva finestra al mig de la fotografia (façana Nord), la cornisa a un nivell inferior de manera que la volta tapa completament l’entrada de llum i la nova altura de la nau bastant mal acabalada i unes quantes teules a punt de caure.
Cinquena fase.
La tindríem de situar aproximadament a la segona meitat del segle XIX. Una remodelació urbanística de tot el sector va comportar un rebaix del turó on era bastida l’església; possiblement aquesta reforma coincideix amb la construcció del nou mas Padollers. L’edifici va quedar més d’un metre per damunt de la nova cota de la plaça i per accedir-hi hi cabien dues possibilitats:
  • una escalinata que li hauria donat més sumptuositat, però que hauria posat en perill l’estructura de la nau Sud, o
  • Un passadís longitudinal que cobris tota la nau. L’arquitecte amb molt bon criteri, va preferir aquest solució i va construir un passadís que va des de la porta fins l’àbsida, de fet va cobrir tota la nau ja que més enllà de la porta ja no hi havia nau.

Passadís fins a la porta d’accés.
En aquest moment també es va aprofitar per perimetrar la sagrera (Cementiri), bastir un cor al fons de la nau amb una escala per accedir-hi que varen amagar dins una de les capelles o fornícules laterals que a més varen tenir de retocar el semi cercle original per no picar-hi de cap, també varen instal·lar la nova pica d’aigua beneïda, repintar en blanc tot l’edifici i possiblement construir el campanar de cadireta.


Podem observar l’eliminació de la cornisa superior, el rebaix de la porta, la nova cornisa i el cor enfonsat damunt la nau.

Pica d’aigua beneïda a l’entrada de l’edifici.

Sagrera vista des del costat Nord Est, a la dreta podem observar la sagristia.

Diverses vistes en secció de la darrera fase que ens mostren el gran desnivell que hi ha entre el costat Sud (pla de l’església) i el costat Nord (baixos de la sagristia)

Darrera fase de Sant Pere Sasserra en el seu moment de màxim esplendor.

Darrera fase de Sant Pere Sasserra, observis el retall que li varen fer a la nau per la part posterior per convertir-la en corral i com no hi ha contrafort que assegures la primitiva cantonada Nord Oest.
Les següents vistes de la maqueta ens permeten veure detalls de l’edifici tal com l’haurien vist a finals del segle XIX abans de començar el seu definitiu declivi. La sagristia amb la seva volta per arestes, la pica d’aigua beneïda, l’accés al cor amb la seva barana de fusta, etc.  












 




 

















Octubre 2019