Sant Pere Sasserra

Església de Sant Pere Sasserra
Es una església romànica del municipi de Biosca, a la comarca de la Segarra (Catalunya), antigament era coneguda com a Sant Pere de Padollers. Diuen que es un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, de fet es un munt de runa difícilment recuperable.
S’ha comentat en diverses ocasions, que abans grups de persones de totes les edats es trobaven per netejar i consolidar edificis mig enrunats amb el permís del propietari del terreny, ells portaven i pagaven el material que es feia servir; les seves restauracions encara ens ajuden avui dia a entendre vells edificis i han passat més de trenta anys. La Generalitat de Catalunya no consolida aquest nivell d’edificis i tampoc permet que ho facin els demés, argumenta que no son professionals.
Quan vaig marxar d’allà el primer cop, no tenia cap ganes de treballar aquella església, era complicat, un garbuix d’estils enrunats que no permetien cap tipus de lectura històrica. Però després de passar bastants setmanes dibuixant i mirant fotos i vídeos vaig entendre que era un edifici per explicar i ho faré tal com l’entenc. Se que una neteja i un estudi arqueològic en profunditat discreparia de les meves explicacions, però mentre no es faci –i dubto que es faci mai– el meu relat pot ajudar a entendre millor per on ha passat l’edifici.
NOTA: M’agradaria deixar constància del perill que comporta entrar en edificis mig enrunats com aquest. He vist gent movent carreus i llençar-los un tros enllà per veure si troben quelcom d’interessant. No cal que insisteixen perquè no trobaran res de valor. Moure carreus sense guants pot comportar tenir una mala experiència amb algun escorpí (en vaig trobar a Sant Pere de Madrona i a Montmagastre), llençar carreus pot comportar que alguna teula mig penjada acabi per caure’t al cap (observis la foto al final de la quarta fase). Es imprescindible tenir molta cura al caminar entre les pedres per no moure-les i prendre totes les mesures de seguretat (casc, olleres, guants, etc.) encara que el nostre equipament pugui fer riure a algun excursionista.
Primera fase.

Església romànica de nau única i àbsida a llevant, situada en un punt conflictiu damunt d’un terreny poc estable a l’extrem d’un petit turó. L’altura de la volta (en aquesta fase), respon a les mesures clàssiques que ho relacionen amb la llum de la nau. La porta d'accés es de gran qualitat i bon pressupost, situada a la façana Sud, consta de dues arquivoltes que es recolzen sobre unes impostes suportades per columnes i capitells. Tant les impostes com els capitells presenten una decoració de fulles de palmeta i podem observar com el capitell segueix perfectament la clàssica mesura en VA, en aquest cas es un pam i mig. Si be l’església ja surt documentada l’any 1050 com a be del monestir de sant Llorenç de Morunys potser hauríem de considerar que es refereix a un petit edifici anterior, no necessàriament una església preromànica, es donava el cas que hi havia masos que cedien una sala o habitació a partir de la reconquesta perquè el sacerdot hi podes fer les celebracions ordinàries. Recordem que el nom de Padollers fa referència al mas annexa a l’església tot i que l’edifici actual es molt més modern. L’església hauria pogut resistir en aquest estat al llarg de tota la primera etapa de la seva vida.
L’edifici romànic a la seva primera etapa.
Vista de l’edifici en el seu estat actual.
Portalada d’accés.
Capitell i verificació de la mesura.
Segona fase.
Considero que l’obra gòtica que ens ha arribat respon a una ampliació de la nau cap a llevant per augment de la parròquia, amb la intenció de bastir una nova àbsida més a llevant, que ja no varen construir, només ens queda el “forat” on era previst. Per la banda exterior varen unificar les dues construccions en una sola façana i amb l'arrebossat posterior fa de mal identificar les dues fases, però ens queden perfectament visibles les dues altures de la coberta.

Ampliació gòtica i lloc on era previst construir l’àbsida.
Una ampliació de la nau per ponent no era massa viable per el fort pendent de la muntanya al costat Nord, malgrat els corrals que hi varen construir molts segles més tard a partir d’una remodelació del terreny que veurem en el seu moment en el costat Oest.

Corrals al costat Oest de l’església.
Desmuntar una àbsida i el seu corresponent arc triomfal es una aventura que no saps on et portarà. Recordo quan em varen contractar per l’elaboració del Pla Director de la Seu de Manresa: la meva tasca era documentar totes les patologies que pogués detectar en aquell edifici. Quan vaig informar que un dels contraforts que aguanta l’empenta longitudinal de la Seu l’havien desmuntat completament, l’arquitecte em volia fer fora del projecte perquè no em veia capacitat per la tasca, no es podia creure que un arquitecte fes allò i a més un gran pou per la fonamentació del baptisteri neogòtic que hom pot veure a l’extrem Sud Oest i l’home confies en que no cauria tot l’edifici, de fet va anar de ben poc.
Podem imaginar que li passarà a una capsa de sabates si li traiem una de les dues parts estretes, els laterals perden tota la resistència. Això es el que li va passar a l’església de sant Pere quan varen desmuntar l’àbsida i l’arc triomfal. Les àbsides per definició son unes estructures arquitectòniques molt reforçades, es més, es la part més reforçada del edifici, no oblidem que conté els elements més sagrats del ritus catòlic; podem veure molts edificis enrunats però amb l’àbsida encara en peu. El pes de la volta hauria fet que la paret Nord degut a la manca de lligams amb l’àbsida i que tenia una fonamentació més compromesa degut a la orografia del terreny, hagués cedit lleugerament.

Segona fase amb l’ampliació de la nau per el costat de llevant.
Tercera fase.
El desplom de la nau que es va ocasionar en la segona fase, el varen equilibrar amb un seguit de contraforts que curiosament no cobrien tota la llargada de la nau. Es possible que consideressin la cantonada Nord Oest prou reforçada com per aguantar el que fos, on s’aprecien uns carreus de grans dimensions possiblement d’una edificació anterior.

Observis els carreus de la cantonada Sud Oest.

Contraforts construïts al costat Nord.
La volta ja estava massa compromesa i va acabar cedint. En aquell moment varen pensar en tornar a cobrir la nau amb quelcom més lleuger i possiblement es varen decidir per una volta d’arestes. La única referència que tenim per pensar en aquesta solució, son les columnes, capitells i cornises que ens han arribat i situats a una altura justa per encabir-hi aquesta volta tenint en compte l’altura dels murs de la nau.
Dividir la nau en tres parts iguals era complicat perquè una de les columnes que aguantaria un lliurament d’arcs coincidia amb la porta i varen decidir separar-la lleugerament i ubicar-la just davant la imposta i arquivoltes del costat Oest a tocar la porta, això els hi creava un nou problema ja que es trobaven amb arcs desiguals, empentes desiguals i tenir d’elevar la cota del arc per unificar-los tots a una mateixa altura.
En aquest esquema de volta per arestes podem observar com els arcs longitudinals (en blau) i transversals (en verd) tenen la mateixa altura, per aquest motiu l’altura de les naus laterals es superior a la que necessitaríem per una volta de mig punt. Per aquest motiu en aquesta fase no varen tocar l’altura de les naus laterals, varen obrir unes grans finestres rectangulars prop de l’àbsida ja que aquella part els hi quedava molt fosca, al no disposar d’obertures l’ampliació gòtica. El rector va veure amb aquell moviment la oportunitat de tenir entre dos contraforts de la part gòtica, una sagristia o habitacle que també varen cobrir amb volta d’aresta i la possibilitat de tenir unes capelles o fornícules laterals que algun parroquià es deuria comprometre a pagar.

Columna, capitell i cornisa que denoten l’origen d’una volta per arestes.
Porta d’accés a la sagristia situada al costat Nord de la part gòtica.

Volta per arestes de la sagristia.

Tercera fase amb la volta per arestes
Quarta fase.
Finalment la cantonada Nord Oest que recordem que no havien protegit amb cap contrafort, no va poder més i va cedir arrossegant el xamfrà i la volta. En aquell moment i també possiblement per una caiguda d’ingressos degut a un menor nombre de parroquians, varen decidir retallar l’edifici fins a tocar la porta, on uns anys abans hi haurien construït les columnes per aguantat la volta d’arestes. Encara es poden veure les arquivoltes de la porta per la banda de fora de l’església que més tard varen reconvertir en corrals.
Porta d’accés vist des dels corrals, fora de l’edifici.
Varen construir una nova volta en aquest cas un altre cop de mig punt, però a una cota diferent i això era intel·ligent. Dues naus amb la mateixa llum, la més alta necessitarà una paret més gruixuda que la més baixa per aguantar el mateix pes de volta. En conseqüència varen bastir la nova volta més d’un metre més avall, de fet varen utilitzar la mateixa cota que la volta d‘arestes i en aquest moment varen rebaixar l’altura de les naus laterals per adaptar la teulada a la nova cota de la volta i les dues grans finestres que havien obert en la fase anterior varen quedar tapades per l’arrencada de la nova volta.

Podem observar la part superior de la primitiva finestra al mig de la fotografia (façana Nord), la cornisa a un nivell inferior de manera que la volta tapa completament l’entrada de llum i la nova altura de la nau bastant mal acabalada.
Cinquena fase.
La tindríem de situar aproximadament a la segona meitat del segle XIX. Una remodelació urbanística de tot el sector va comportar un rebaix del turó on era bastida l’església; possiblement aquesta reforma coincideix amb la construcció del nou mas Padollers. L’edifici va quedar més d’un metre per damunt de la nova cota de la plaça i per accedir-hi hi cabien dues possibilitats:
  • una escalinata que li hauria donat més sumptuositat, però que hauria posat en perill l’estructura de la nau Sud, o
  • Un passadís longitudinal que cobris tota la nau. L’arquitecte amb molt bon criteri, va preferir aquest solució i va construir un passadís que va des de la porta fins l’àbsida, de fet va cobrir tota la nau ja que més enllà de la porta ja no hi havia nau.

Passadís fins a la porta d’accés.
En aquest moment també es va aprofitar per perimetrar la sagrera (Cementiri), bastir un cor al fons de la nau amb una escala per accedir-hi que varen amagar dins una de les capelles o fornícules laterals que a més varen tenir de retocar el semi cercle original per no picar-hi de cap, també varen instal·lar la nova pica d’aigua beneïda, repintar en blanc tot l’edifici i possiblement construir el campanar de cadireta.

Podem observar l’eliminació de la cornisa superior, el rebaix de la porta, la nova cornisa i el cor enfonsat damunt la nau.

Pica d’aigua beneïda a l’entrada de l’edifici.

Sagrera vista des del costat Nord Est, a la dreta podem observar la sagristia.

Diverses vistes en secció de la darrera fase que ens mostren el gran desnivell que hi ha entre el costat Sud (pla de l’església) i el costat Nord (baixos de la sagristia)

Darrera fase de Sant Pere Sasserra en el seu moment de màxim esplendor.

Darrera fase de Sant Pere Sasserra, observis el retall que li varen fer a la nau per la part posterior per convertir-la en corral i com no hi ha contrafort que assegures la primitiva cantonada Nord Oest.
Les següents vistes de la maqueta ens permeten veure detalls de l’edifici tal com l’haurien vist a finals del segle XIX abans de començar el seu definitiu declivi. La sagristia amb la seva volta per arestes, la pica d’aigua beneïda, l’accés al cor amb la seva barana de fusta, etc.  











 




 

















Octubre 2019

Sant Miquel de Montmagastre

L’església de sant Miquel es troba a Artesa de Segre, comarca de la Noguera i de la importància del seu castell ens en podem fer una idea amb el següent relat extret de la vida de Ramon Borrell II a Viquipèdia.
“...L'exèrcit congregat pel comte de Barcelona Ramon Borrell es reuní al castell de Montmagastre el maig del 1010. El formaven les tropes del comte Ermengol I d'Urgell, del comte Hug I d'Empúries i del comte Bernat I de Besalú «Tallaferro», que sumaven uns 900 cavallers i 315 peons, acompanyats pels profusos seguicis del bisbe de Barcelona Aeci, del bisbe d'Elna Oliba, del bisbe de Girona Odó, del bisbe d'Urgell Sal.la, i del bisbe de Vic Arnulf. Es posaren en marxa cap a al-Àndalus on se'ls uniren les tropes andalusines a Tulaytul. El conjunt del doble exèrcit i tots els seguicis corresponents sumava uns nou mil homes que ràpidament llançaren l'expedició contra Qurtuba (llegeixis Còrdova), vencent a les tropes berbers a la batalla d’Aqbat al Bakr el 2 de juny del 1010...” 
Però al final: “...La guerra va suposat la mort del comte Ermengol I d'Urgell «El de Còrdova i dels bisbes de Barcelona, de Vic (la mort d'aquest bisbe és molt dubtosa) i de Girona, però els que retornaren amb vida ho feren amb gran quantitat de riqueses per la suma dels pagaments, més el botí acumulat en el saqueig de Qurtuba.” 
El Sr. José Antonio Conde va escriure el llibre “Historia de la dominación de los árabes en España” publicat l’any 1874, de fet a diferencia d’altres autors, el Sr. Conde va traduir diversos manuscrits d’autors àrabs al castellà i explica la seva historia des d’aquesta perspectiva. Al comentar el tema de Monmagastre i la batalla de Còrdova diu: … per primer cop els estendards francs amb les quatre barres es varen reflectir damunt les aigües del Gualdalquivir…·. No parla ni de comtes ni d’estendards catalans, senzillament eren francesos.  
A les persones que ens agrada la història ens il·lusiona poder ubicar fets històrics a llocs concrets, es bo recordar que el castell de Montmagastre va aportar un capítol a la historia de Catalunya. D’aquell castell gairebé no en queda res. Però podem imaginar a tots aquells nobles i bisbes reunits en una església petita i fosca en acte d’oració i penitencia abans de sortir cap a l’expedició, molts sabien que no en tornarien vius. Evidentment l’església on es varen reunir per darrer cop abans d’abandonar Catalunya no era la que estem estudiant, seria un edifici que podrien denominar com preromànic, però desconeixem si ens ha arribat algun petit fragment. 
Es una autentica vergonya per part dels organismes oficials de Catalunya (Generalitat o Diputació) l’estat d’abandó en que es troba l’edifici. No s’ha netejat mai, ni consolidat, ni realitzat cap estudi arqueològic, s’espera que acabi de caure tot sol. No parlem d’un edifici petit dels que podem trobar mig ensorrats per els camps o boscos, es un edifici imponent amb un potencial com poques esglésies tenen.
Els plànols ens mostren perfectament que parlem de dos edificis, un de romànic que compren l’àbsida i una part de la nau on s’ha conservat la teulada de pedra i una segona construcció que compren la resta de la nau i campanar ja amb teulada clàssica. També podem observar una construcció que comença al costat de l’escala d’accés i unes de posteriors amb volta romànica i de dos pisos d’alçada que es comunicava amb l’església per una petit arc just al costat del campanar. També en el mur Oest hi ha un arc i una construcció (no dibuixada en el plànol) que es de mal interpretar, perquè dir que era un àbsida contraposada es molt agosarat. 

Secció Oest Est vist des del Sud.
Secció Est Oest vist des del Nord.
Ens tenim de fixar una bona estona en les seccions ja que ens aporten molta informació.
  • Volta de la nau principal per arestes i fetes de rajoles planes collades amb guix.
  • Volta de la nau romànica de lloses a plec de llibre. 
  • Un cor de fusta sustentat per un arc de pedra a tocar el campanar amb accés al primer pis d’aquest i que feia d’atri a una petita capella ubicada a la base del campanar; al costat hi havia una escala adossada per pujar-hi.
  • Una trona sobre base de pedra collada a un dels muntants de la nau Nord i lleugerament desplaçada cap a l’altar per facilitar-ne l’accés mitjançant una petita escala de fusta.
  • Una bona diferencia de nivells del pla de l’església entre la zona romànica i la renaixentista que calia salvar amb una escala a sota de la trona.
  • Una curiosa cripta inclinada que neix en el pla de la part nova i baixa cap a sota el presbiteri romànic. Te una petita finestreta disposada en diagonal que la veiem per el costat de fora, ubicada damunt el podi de l’àbsida.
  • El petit atri d’entrada a la cripta tenia tan poca alçada que ho varen tenir de cobrir amb un empostissat de fusta. De fet l’arc d’entrada fa 1.60 metres d’alçada, s’entén que no hi fessin una volta de pedra.
  • El presbiteri està ornat amb tres fornícules que arriben fins al terra, la del mig de majors dimensions. Estaven separades per unes columnetes amb les seves respectives bases i capitells que naturalment han desaparegut.
  • El campanar te quatre grans finestrals i està cobert per una única peça de teulat prioritzant la part Sud (per donar-li més alçada i bona visibilitat)
  • Damunt la porta d’accés hi podem veure un bonic rosetó que s’ha conservat sencer. 
Detall del rosetó.
La porta d’accés i en primer pla l’arc d’entrar a la cripta i l’empostissat per cobrir-ho.
La part Nord Oest de la nau.
La part Sud Oest de la nau.
La connexió de la volta romànica i la feta amb rajoles.
Les restes de la trona.
L’interior de la cripta.
El campanar i les construccions adossades.
Entrada principal.
 Detall de l'entrada principal.
Observis la connexió (finestra lateral de la porta principal) amb la part antiga i la qualitat de la llinda feta d’un sol bloc de pedra comparada amb la finestra romànica i la diferencia en la mida i qualitat del treball dels carreus.
Observis la llinda de la finestra romànica també d’un sol bloc de pedra.
Qualitat a les bases i capitells de les columnes.
La part Nord, fora de l’església amb diversos enterraments saquejats.
L’edifici vist des del camí del castell.
Les diferents fotografies ens han permès de veure el potencial de l’edifici i el seu estat d’abandó. Anem a veure el mateix edifici en maqueta i alguns temes arquitectònics interessants.

Humitat de pedrera

La fotografia ens mostra perfectament la part “vella” i la part “nova”, utilitzo aquests termes per emfatitzar els colors de les dues parts (no em refereixo a les teulades). Això ens porta a parlar de la humitat de pedrera i no vol dir que en realitat els carreus estiguin tan contrastats de color. Els carreus de la part vella foren arrencats de la pedrera fa uns nou-cents anys i en conseqüència han perdut humitat natural i s’han pintat d’un color més groc, més cremat per el Sol. Els carreus de la part nova fa uns quatre-cents anys que els varen arrencar i no han tingut tan temps per perdre humitat, d’aquí que s’han pintat amb un to més gris. Aquests detalls no sempre s’aprecien però es bo conèixer-ho i tenir-ho en compte.
Nota: la humitat de pedrera es una propietat que té la pedra que relaciona (mesurat en percentatge %) el pes de l'aigua present en una mostra i el seu pes en sec.

Podem veure a la part superior de la paret nova tot un seguit de petites finestretes sota el teulat (a la fotografia que hi ha més amunt vist l’edifici des del camí del castell se’n veuen unes quantes). No es un caprici de l’arquitecte. 
A la sèrie de treballs que vaig presentar fa uns anys sobre la construcció de la Seu de Manresa (seguiu l'enllaç), comentava la necessitat de ventilar tant l’interior de la nau, com de les voltes, es a dir l’espai que hi ha sota la teulada. Hem comentat que les voltes de l’edifici son d’aresta i fetes amb rajoles planes collades amb guix. La boira, humitat, fred i calor extrems de la zona fa necessari un constant equilibri del nivell d’humitat per tal de mantenir la volta en perfecta estat, d’aquí la quantitat de finestretes.

El comportament de la humitat en el morter a les construccions gòtiques es molt semblant.
Dos exemples:

  • Les columnes de les catedrals acostumen tenir el mateix nombre de carreus, ja que la pèrdua d’humitat (llegeixis gruix del morter) a cada filada faria variar l’altura de les columnes i deformaria l’arc que aguanten.
  • En John Fitchen a “The Construction of Gothic Cathedrals” ens diu que el morter que hi ha dins el nucli d’una columna com ara de la Seu de Manresa que fa quasi dos metres de diàmetre pot trigar més de cent anys a evaporar la humitat.
Detall de la part superior de la volta i dels arcs que lliguen l’estructura.
Detall de la part inferior de la volta i dels arcs que lliguen l’estructura.
La trona es el moble que podem veure al mig de la fotografia al costat Nord i s’ha pintat amb uns colors llampats tal com acostumava tenir. En aquest moble hi pujava el sacerdot per explicar l’Evangeli i acabo de dir que era al costat Nord, perquè el costat Sud estava reservat a l’Epístola que no te la mateixa categoria. Ens podríem preguntar que te d’especial el costat Nord, (seguiu l'enllaç) dons: la mort, la por, la foscor, el baptisme i la Paraula de Deu entre d’altres.
La foto ens mostra la cripta i la mesa de l’altar, que per cert es a terra al mig del presbiteri tot i que ha estat profanada i li han pres les relíquies del reconditori (forat fet a la llosa de pedra per guardar-hi les relíquies)
Detall de l’interior de l’àbsida amb el conjunt de fornícules.
Un mur de pedra ubicat just al davant va convertir l’àbsida en una sagristia, no es pot fer una fotografia que mostri tota la potencia d’aquest element arquitectònic. També podem observar la fornícula del costat Sud del mur darrera l'altar.
No acostumo a acompanyar els treballs d’anècdotes personals, però. El fet que tot estigui emblanquinat em va recordar la basílica de santa Maria de Sagàs (Berguedà). Fa uns quants anys, després d’una tarda de whiskys amb el rector varem tenir la idea de repicar l'arrebossat de parts del mur i de la cornisa de guix de color marró per veure si allà sota hi havia realment un edifici romànic. Vaig elaborar els primers plànols per a la Generalitat que hi varen fer una bona actuació. Puc assegurar que les columnes romàniques “octogonals” no les hi vaig convertir jo a cops de mall, algú ho havia fet abans. L’obra acabada no va agradar al poble, que preferia l’edifici ben emblanquinat, el rector el varen fer fora i en quan a la meva persona, deixem-ho córrer.
Vista lateral de tot l’edifici.
Detall de l’estructura que hi ha darrera l’església.
Diverses vistes de la maqueta.
He de reconèixer que em vaig equivocar al plantejar l’escala d’aquest treball ja que les meves maquetes mai passen dels 40 centímetres de llarg, però es tan interessant i te tants detalls per explicar que vaig aguantar la temptació diària d’esclafar-la perquè no em veia capaç d’acabar-la.
Abril, 2019