Església de Sant Pere de Gaià

Enciclopèdia Catalana ens diu: «Aquest temple és conegut des de l’any 980, quan en la donació del castell de Cabra feta pel comte de Barcelona Borrell II a Ervigi, Almatruda, la seva muller, i Guifre, el seu fill, hom esmenta com a fita del terme del castell l’església de Sant Pere de Gaià.... fou un centre d’eremitisme, anterior a la fundació del monestir de Santes Creus... Vers el 1170 els anacoretes de Sant Pere de Gaià es fusionaren amb la comunitat cistercenca, que heretà tots els seus béns.»
L’edifici que ens ha arribat i que es troba a Aiguamúrcia comarca d'Alt Camp (Tarragona) no te res a veure amb el temple que descriu Enciclopèdia. Les restes del primer temple possiblement encara d’origen preromànic, deuen romandre a prop d’on hi residí la comunitat d’eremites. L’actual te una àbsida poligonal gòtica i la nau no te ni volta. Parlem d’un pla costós per l'àbsida i molt econòmicament contingut per la resta del temple. Te planta rectangular, es d'una sola nau i la coberta està sustentada per dos arcs diafragmàtics. La porta principal es troba al mur sud, entre els dos arcs. El mur de ponent tot i que no es conserva, permet determinar la llargada del temple.

L’edifici era cobert amb bigues de fusta incrustades als arcs, a sobre de les bigues hi havien unes llates de fusta i les teules, aquest era un estil corrent en ordes captaires com ara els franciscans; l’estalvi que representava no tenir de construir una volta en pedra era considerable. L'àbsida, gòtica sense complexes i molt cara per l'època, no concorda amb la resta de l’edifici. Aquest àbsida es composta de «cul-de-llanties», nervis, una clau de volta i tots els trams de volta.
Nota: «cul-de-llantia» es una definició que ve de l’arquitecte Viollet le Duc que ha quedat fixada, es un suport de pedra collat al mur i decorat, està situat en el punt on neixen els nervis que aguanten la volta. Tenen una certa semblança amb els permòdols, però aquests (situats un al costat d’un altre) serveixen per aguantar un perfil arquitectònic horitzontal com ara una cornisa o el final d’una teulada. La següent fotografia mostra els «culs-de-llantia» d’aquesta església.

Si parlem d’una volta ogival, es bo recordar els «carcanyols» No m’agrada fer treballs massa teòrics però hi ha cops que es necessari.
Nota: El carcanyol (enjuta en castellano) es l'extradós entre dos trams de volta consecutius, es a dir, es la part superior d’una volta ogival. Es un parany mortal, els carcanyols de la Seu de Manresa tenen uns sis metres de profunditat i son uns autèntics embuts, si caus a dintre no en sortiràs viu, jo hi he estat però sempre amb control des de l’exterior i de fet impressiona molt, en aquesta església de Gaià no passaven del metre de profunditat. Els següents plànols ens mostren:
  • Una volta sexpartida de 30 metres d’altura i diversos carcanyols, son les parts en color verd, podem veure la profunditat que tenen i entendre millor on anirien els finestrals
  • Els carcanyols de l'església de sant Pere.
Aquesta descripció de l’edifici que hem fet fins ara, es correspon amb la primera fase i es el que tothom pot reconèixer a les fotos que s’han penjat a Internet.

Imatges que ens mostren l'església de sant Pere a la primera fase.

Segles després, ja dins el període barroc s’hi varen fer unes modificacions; l’arc d'accés a l'àbsida es va rebaixar uns 80 centímetres (varen reduir l’altura mantenint la llum) per tenir més mur construït a la part superior ja que hi volien construir un «entaulament» i un conjunt de columnes per donar més vàlua a l'entrada al presbiteri o àbsida.
Nota: no entrarem a valorar aquesta modalitat arquitectònica, hi ha molta informació per qui hi tingui interès, només uns breus apunts per no complicar-nos la vida. L’entaulament es un conjunt de tres mòduls, de dalt a abaix tenim: la cornisa (tothom sap que es), el fris (es el plafó central i conté elements escultòrics) i l’arquitrau (que no es més que la clàssica llinda). Damunt la cornisa hi pot haver un frontó triangular que fa de marc a un timpà; però no es el cas d’aquest edifici. Sota l’arquitrau o llinda hi trobarem el conjunt de suport format per una base, una columna i un capitell. Tot plegat pot aparentar una gran riquesa ornamental o molta austeritat.

La fotografia mostra la disminució d’altura de l'accés al presbiteri, les columnes i una petita part de l’arquitrau en el bell mig de l’arc; no descarto la hipòtesi que fos motllurada amb morter ja que ha sobreviscut un petit fragment i si hagués estat en pedra hauria caigut tot. Es pot veure a l'intradós de l’arc restes de la decoració que ho acompanyava.

Estèticament aquesta segona fase va ser molt trencadora i la descripció i dibuixos aportats en aquest treball no tenen res a veure amb les fotos que hom pot veure de l’edifici, al mur Nord hi varen adossar una capella perpendicular a la nau amb volta de canó i al damunt un petit habitacle, no hi sabem veure una torre de campanar com s’explica. S’accedeix a la capella des de la nau i al pis o habitacle per una escala, aquest només te una obertura que mira a ponent que hauria estat un balcó. Entre aquesta torre i el final de la nau hi ha espai petit, es un clos tancat que no hauria passat del metre i mig d’altura, no son les restes de cap edifici, també s’hi accedia des de dins l’edifici i no en descarto que fos un petit cementiri. Entre d’altres restes de difícil interpretació hi ha un pou, però no s’han tingut en compte en l'elaboració d’aquest treball.

He de reconèixer que aquest petit temple m’ha complicat molt la vida i la meva proposta es de suposar que no ha estat mai ni tan sols imaginada.
  • Perquè varen sobrealçar l’arc diafragmàtic més proper de ponent?
  • Podem creure que també ho varen fer amb el mur de ponent?
  • Volien construir un pis que ocupés tot el darrer tram de nau?. La resposta es no, ja que no hi ha marques al mur que indiquin enclavament de bigues.
  • Volien construir un cor? Tampoc, l’arc hauria tapat la visual.
  • Dons perquè?
La resposta que he considerat -si no em demostren el contrari-, era exclusivament per construir l’escala que anava a l’habitacle de la torre del costat Nord. Havia de tenir un cost immens desmuntar teules, llates i bigues pujar més d’un metre l’arc i tornar-ho a muntar tot; fins hi tot varen canviar l’angle de la teulada, fent-la lleugerament més plana (menys graus) per obtenir major alçada en els dos costats. L'església de sant Roc de Sant Martí de Maldà tenien un problema semblant hi ho varen resoldre construint una escala de cargol a l’exterior que s’hi accedia des de l’interior de la nau.
Aquí varen sobrealçar el darrer tram de la nau, devia oferir una imatge molt estranya com es pot veure en el dibuixos que aporto. 
Just al costat de l’escala, tocant el mur de ponent, hi havia la porta que anava al petit clos o pati tancat. En el projecte que presento s’han pintat de diferents colors les parts noves per distingir-les millor de les antigues.

La fotografia mostra aquestes modificacions: al fons hi ha l'accés a la capella, damunt seu hi ha l’habitacle, podem observar perfectament el sobre alçament de l’arc i el lliurament de bigues cap la la part antiga al costat dret.

En aquesta fotografia podem observar l’entrada a l’habitacle (part superior esquerra) entre mur Nord i arc. Observis la diferencia d’altures amb els demès arcs.


Les imatges proposen una representació virtual de la segona fase. Per l'entaulament s'ha dissenyat un model bàsic i sense gaires pretensions.

L'edifici a la segona fase, observis la diferencia de colors per distingir millor les obres que s’hi varen fer.
La secció de la segona fase.

Església de Sant Pere de Gaià

Enciclopèdia Catalana ens diu: «Aquest temple és conegut des de l’any 980, quan en la donació del castell de Cabra feta pel comte de Barcelo...