La Cripta de la Seu de Manresa

El present lliurament comenta els treballs de restauració i reinstal·lació del templet barroc de la Cripta de la Seu de Manresa obra de Jaume Padró realitzat en el 1.781, que va ser completament destrossat durant la guerra civil espanyola. La reinstal·lació va tenir lloc al 1.981, 200 anys després de la seva inauguració. Amb aquest lliurament es pretén honorar als que ho van fer possible i mostrar el resultat del treball d'un grup d'amics. Aquest treball ha estat àmpliament divulgat com a exemple de recuperació de la "memòria històrica".
Per saber més sobre l'Església Preconciliar premeu l'enllaç: Continent-Contingut
Notes sobre les fotografies. La fotografia que encapçala el bloc i anterior a la guerra civil del 1936, va esser donada per en Josep Padró – familiar de Jaume Padró i autor del retaule – a Eduard Bohigas per facilitar les tasques de reconstrucció del templet; tots els plànols i plantilles varen sortir d’aquesta fotografia. En acabar la feina, el Sr. Bohigas la va entregar al Sr. Jaume Espinalt com a reconeixement per els serveis prestats, d’ençà de llavors en conserva l’original. Totes les demés fotografies tant antigues com noves son fetes per l’autor del bloc excepte unes fotografies escanejades.
Introducció
El present treball esta basat
en una memòria que n’ Eduard Bohigas va presentar a l’”Associació d’Amics de la Seu” el Gener del 1981 i està dedicat a tots els que amb el seu esforç varen fer possible la reinstal·lació del templet d’en Jaume Padró a la Cripta de la Seu de Manresa, just en el 200 aniversari de la seva inauguració.
Quan s’estava restaurant el templet de la Cripta hi havien forts dubtes sobre la idoneïtat de reintegrar-lo al seu lloc. El templet el varen destruir completament durant la guerra civil, algunes imatges trencades les varen enganxar amb més voluntat que gràcia, altres restes de més dimensions estaven escampades per diferents indrets o magatzems i la major part dels milers de fragments més petits, per tal de guardar-los, els varen abocar per ordre d’en Josep Pérez (sagristà de l’època) dins de diverses sepultures en el presbiteri (entre les actuals capelles de Sant Josep i de Sant Miquel). No hi havia molt entusiasme per part de la canongia per retornar al culte de la Seu, elements destruïts durant la guerra, així per exemple no es va tornar a instal·lar el gran cor central que hi havia al mig de la nau com es a Barcelona (decisió que ningú ha retret mai); un gran faristol; els dos ambons; l’orgue damunt la porta lateral; l'altar Major;
el retaule del Santíssim o el templet de la Cripta per no fer-ho més llarg.
El templet s’estava reconstruint poc a poc en un espai annexa, es veia perfectament que és podria acabar i tornar-lo al seu lloc, però els dubtes que tenia la canongia (no confondre-ho amb la parròquia) eren, de cara a la gent, sobre el tractament semàntic: Era una restauració? Era una reconstrucció? Era una recreació imaginaria basada en una única fotografia? Era una aberració? (no hi havia garanties que un alabastre tan trencat i enganxat podes aguantar molt pes i per tan es necessitava una estructura interna d’obra i ferro).
A part d’aquestes disquisicions, consideraven que un moble tan immens hipotecaria tot l’àmbit de la Cripta, ja que es pensava utilitzar-la per fer-hi misses al esser un espai reduït que es podia calefactar amb una certa facilitat, a més amb la reforma introduïda en el Concili Vaticà II, que ordenava celebrar les misses cara al poble, comportava que davant el gran moble encara hauria d’haver-hi una altre taula. L’excusa no tenia gaire sentit, dons feia pocs anys (1973-1974) que s’havia fet una gran ampliació al eliminar l’accés frontal a la Cripta (com ho tenen a la catedral de Barcelona) i triplicar l’espai per el poble.
L’equip que es va encarregar d’una restauració de tan ampli abast estava compost per:
- Josep Pérez (sagristà, coneixia perfectament les vicissituds per on havia passat el templet,era l’ànima del projecte)
- Jaume Espinalt (autor d’aquest espai, era el més jove de tots, qualsevol dels altres components podia esser el seu pare, socialment el més feble. Responsable d’extreure i classificar tots els fragments del retaule d’en mig de la runa dins les sepultures)
- Eduard Bohigas (responsable tècnic del projecte, treballava a AUSA i aquesta empresa va donar un “dumper” per poder transportar les tones de runa que eixien, perfectament restaurat i pintat, fins hi tot tenia els neumàtics nous)
- Ramon Majà (l’escultor, va fer la nova imatge de la Mare de Deu de l’Alba, el pas dels Dolors, i totes les imatges del templet)
- Pere Roca (daurador, va acabar de donar vida al templet amb l’or dels capitells, àngels, pebeters, cúpula, etc.)
- A més un grup d’assessors especialistes en marbre, alabastre, fusta i química (va caldre crear un adhesiu específic)
Llevat en Pere Roca i en Jaume Espinalt, tots els demès son morts.



Fotografia de l’any 1961, clixé fotogràfic cedit per "Fotos Francitorra" de Manresa, observis com les figures estan enganxades i no tenen mans i el medalló del fons de l’àbsida encara esta trencat.
En Jaume Espinalt va esser qui més va rebre les conseqüències de la canongia, si no s’extreien fragments de dins les sepultures, no es podia continuar amb la restauració. Es va intentar boicotejar les obres i prohibir que el “dumper” circules per dins la Seu, qualsevol excusa era valida per tal de parar el projecte. Tanta tensió es va crear (es podrà llegir en la memòria de l’Eduard) que quan finalment es va inaugurar, varen instal·lar una placa commemorativa on consta el nom de tots els membres de l’equip, menys de qui en va extreure tots els fragments, per imposició de la canongia. Els demes membres de l’equip, per l’edat que tenien, no podien estar gaire estona dins les sepultures, completament ajupits i la canongia no s’hi enfrontava tan obertament. Refer tot el templet prescindint d’aquells fragments hauria estat impossible, els trossos més grans cabien en capses de sabates i els més petits podien tenir un parell de centímetres cúbics, però tots estaven treballats, les fotografies que teníem no ens permetien veure detalls i no volíem inventar res, necessitàvem tots el trossos encara que després es fessin de bell nou. En el fons, hem d’esser sincers i reconèixer que cap persona de l’equip tenia experiència en una cosa semblant, per nosaltres podia esser un repte, un hobby; però els responsables finals de la Basílica eren els canonges i si no ens en sortien, dons mala sort, però a ells els hi quedava una andròmina al bell mig de la Cripta. Eren tants els dubtes que teníem que fins hi tot varem plantejar-nos la possibilitat d’acabar-lo al nivell del columnari i oblidar-nos de la mesa, l’entaulament i la cúpula.
(Sepultura plena de runa i extracció amb cabassos, a la fotografia l'autor d'aquest bloc)
(Triatge de material extret; a la dreta, clau de volta del templet de la cripta i fragment de l’altar Major de la Basílica, extrem inferior dreta)
Les sepultures son uns receptacles cúbics que un cop buits i nets, fan uns 2.5 m. de costat per 2 m. alt a la part més alta (tenen volta de pedra), però un cop plenes no hi havia ni mig metre entre la runa i la volta, allà hi havia de tot: a la part inferior les persones enterrades feia segles posades dins de caixes de fusta, damunt seu hi varen abocar tota la runa, amb la qual cosa el poc que quedava de les caixes es va ensorrar i barrejar amb els ossos. Entre la runa hi podia haver de tot: fragments de la cripta i de molts altres altars, runa sense cap valor, trossos de vidres (canadelles, vasos) trossos de vitralls, bales d’escopeta, llibres, etc. hi havia tones de material per treure. Dels sebollits va impressionar la descoberta d’una noia amb la cabellera trenada i rosa, duia vestit medieval verd amb sanefes daurades i una medalla; també va sortir un soldat amb cota de malla molt fragmentada per el rovell. Els ossos es varen traslladar a unes altres sepultures (es feien viatges amb el “dumper” completament ple, quan s’avocava, el soroll que feien els ossos al caure en una Seu buida i tancada al públic, impressionava). Un objecte que es va trobar molt fragmentat va esser la mesa de l’altar major, el primer altar que va tenir la Seu quan la varen inaugurar i les seves columnes, també trencades. En Josep Pérez no va poder contenir el plor. Actualment es pot contemplar fent de mesa a l’altar de la Santíssima Trinitat.
Per el Novembre del 1979, “L’Associació d’Amics de la Seu” va convidar a l’Alcalde de Manresa a fer una visita a la Seu per mostrar-li l’estat de l’edifici i els treballs que es duien a terme en aquell moment, que entre d’altres hi havia la restauració del templet de la Cripta. L’Alcalde i els demés membres de la Corporació Municipal, varen manifestar el seu suport institucional a la restauració en uns moments que no es veia gens clar que es podes acabar.



(Les fotografies anteriors han estat obtingudes i escanejades d’un diari local ja desaparegut fa anys que es deia “Gazeta de Manresa”, es pot veure al Sr. Eduard Bohigas amb unes peces d’alabastre a les mans donant explicacions a l’Alcalde i a la següent fotografia, a l’autor d’aquest bloc uns passos darrera l’Alcalde)
Voldria obrir un parèntesi en el relat de la restauració del templet de la Cripta, per incorporar-hi un fet que per aquelles dates va pertorbar la Ciutat. Uns eixelebrats varen cremar la imatge de la Mare de Deu de l’Alba que s’havia salvat de la guerra civil, el retaule de l’altar major (llibres de cant, megafonia i part de l’orgue), el "pas processional" de la Mare de Deu dels Dolors i una gran cortina. Adossat a un contrafort al costat de l’entrada de la Seu, hi havia feia anys, una placa de marbre commemorativa de la victòria de Franco, algú la va trencar a cops de roc i es va considerar que era oportú treure el que en quedava, Franco ja era mort. Pocs dies després varen incendiar el temple. La ciutat va respondre amb entusiasme a la crida d’Amics de la Seu i contra la voluntat de la canongia, es va tallar una nova imatge de la mare de Deu de l’Alba copiada de l’anterior, també es va convocar un concurs per bastir un nou retaule d’altar, el projecte guanyador també va esser vetat per la canongia, quan la ciutat estava disposada a sufragar-ho com ho varen fer amb la nova imatge, el pas o la mateixa cripta.
A fer d’esser sincers, una cosa es el sentiment que els manresans puguin tenir en vers la seva patrona i una altra és el valor arqueològic que podes arribar a tenir la imatge cremada. L’any 1.866 la imatge va esser completament remodelada per un descendent de Jaume Padró (retaule de la Cripta), varen fer tot el nen Jesús de bell nou amb un estil barroc decadent, li varen canviar la cara a la Mare de Deu i li varen refer tota la vestimenta (la vestimenta no era de roba, sinó de fusta treballada i daurada) es a dir nomes li varen deixar de gòtic original el xassís.

(La fotografia obtinguda del periòdic Regió 7 del dia 5-6-1979 ens mostra al sagristà Josep Perez, en l’Ofici de desgreuge que es va fer a la Seu unes setmanes després de l'incendi)

Malgrat les reiterades negatives de la canongia a autoritzar la reproducció de la imatge cremada, s’ha d’entendre que preferissin una talla gòtica autentica portada d'Itàlia encara que no aportes cap sentiment als manresans, per el lluïment de la “seva” Col•legiata Basílica, abans que la feta per un manresà desconegut. Com a mostra, el dictamen emes per la Subcomissió Tècnica que argumentava amb aquestes paraules la necessitat d’adquirir una nova imatge que no tingues res a veure amb l’antiga: “....La substitució de la imatge desapareguda per una altra, ... seria un afalac passatger a la sensibilitat superficial de certs fidels ... que a no tardar produiria una repulsió inconfessada, que afloraria quan haurien vist satisfets llurs anhels de reposició ... Quant a les generacions futures, les que no haguessin vist la imatge antiga, la nova seria per ells una mena de falsificació inadmissible. Per totes aquestes raons creiem que s’ha de fer una imatge nova i distinta quan a la seva forma, imatge que cal que sigui d’un artista, del millor artista que es pugui contractar ... convindria encarregar abans sengles esbossos als escultors més prestigiosos dels que semblin indicats per a dur a terme l’obra.
Manresa, 27 de Setembre de 1979"
O també el fet de no voler cap tipus de mobiliari restaurat, que els hi recordes la desfeta de la guerra civil; dons cada cop que celebressin una missa en aquell altar, els hi recordaria que en aquell mateix altar hi havia celebrat missa un company que va esser vilment assassinat.
Cal recordar finalment que el Concili Vaticà II i la Comissió Diocesana d’Art Sagrat, marquen unes directrius de com actuar en aquests casos, però si cal un arbitratge final, aquest estarà en mans del bisbe. En tots els casos no es te en compte el sentiment del poble sinó els interessos de l’Església. Finalment el sentit comú va prevaldre per sobre dels interessos del bisbat, la Comissió Diocesana va claudicar i es va poder reproduir la imatge cremada. La policia va alentir les investigacions que varen quedar diluïdes en el temps sense arribar a saber mai qui ho va cremar.
Aquesta negativa a satisfer les demandes manresanes per part del bisbat no era la primera, cada cop que la Seu de Manresa ha intentat una excavació o millorar l’edifici, s’han trobat amb un no per resposta per part de Vic. De retruc la pròpia ciutat de Manresa n’ha sortit perjudicada, el que segueix pot semblar difícil de creure, però la reiteració dels fets ho fa creïble.
  • Quan Manresa volia bastir la sèquia en el segle XIV (canal de més de 23 km. que encara avui dia porta l’aigua de Balsareny a Manresa) el bisbat de Vic no nomes no ho va permetre, sinó que va arribar a excomunicar tota la ciutat de Manresa (una població on convivien cristians, jueus i moros). Avui dia a una cosa així ningú li donaria cap importància, però en aquella època havia d'ésser aterridora per aquella pobra gent. No es podia enterrar els morts en terra sagrada, les esglésies tancades, no es rebien sagraments (batejos, casaments, extremuncions, etc.) No es estrany que quedes gravat a la memòria col·lectiva dels manresans per tota la vida. Però el més greu es que una ciutat sense aigua no pot créixer, està destinada a morir. 
  • Quan Felip II va reordenar el mapa episcopal espanyol, Manresa va presentar la seva candidatura, (palau episcopal inclòs), tot recordant-li al rei els orígens episcopals de Manresa, el bisbat de Vic va afavorir la creació del bisbat de Solsona en detriment de Manresa. 
  • Després de la desfeta de la guerra civil, una part de la canongia del bisbat de Vic, estava deprimida però no tant per la pèrdua de bens o tresors, sinó perquè la Seu de Manresa encara restava dempeus (Manresa va perdre completament en aquells fets, set edificis entre esglésies i convents). El seu desig era la pèrdua total de l’edifici per esborrar-ne definitivament el record. 
  • Ho hem comentat fa un moment, uns anys abans d’acabar el segle passat, uns eixelebrats varen cremar el retaule i la titular (Mare de Deu de l'Alba) de la Seu de Manresa, el bisbat no volia que els manresans fessin una copia idèntica de la talla i valent-se de la titularitat de l’edifici, varen proposar la compra d’una imatge que no tingues res a veure amb la que s’havia perdut. També en volien esborrar el record. 
  • En els mateixos fets, els manresans varen convocar un concurs de projectes de retaule per dignificar l’altar major de la seva Seu, el projecte guanyador també va esser vetat per el bisbat de Vic i encara avui dia es pot veure la replica de la mare de Deu de l'Alba damunt d’un pilar de totxos arrebossat i quatre taulons pintats amb purpurina, finalment es va poder millorar tot plegat amb la incorporació d’uns plafons d’un ambó neogòtic.
  • Quan Manresa va voler sol·licitar fa uns anys, al govern espanyol la inclusió de la Seu en el Pla de Catedrals Espanyoles, d’acord amb el precepte d'Odó que determina que el bisbat te dues catedrals, tal com passa a altres indrets d'Espanya, el bisbat de Vic tampoc ho va permetre. 
  • A Vic estaven farts de que els manresans els hi reclamessin una taula d’un retaule gòtic que exposaven en el seu Museu, finalment els hi varen pagar una fotocopia en color enganxada a una fullola per fer-los callar.
  • I per no allargar-ho més, el Frontal Florentí de Manresa (seguiu enllaç per saber-ne més) que s’ha demostrat que es un dels dos millors del mon, el bisbat el te tancat i abandonat perquè per contracte no el pot lluir en el Museu de Vic. 
(Reproducció escanejada d’una estampa de la Mare de Deu de l’Alba que varen cremar, extreta d’un programa d’actes del 15 d’Agost del 1956)
Ramon Majà al costat d'una maqueta de la Mare de Deu de l'Alba, (fotografia cedida per els seus familiars) a la dreta, maqueta a tamany real que va tenir de fer per demostrar que estava capacitat per tallar la nova imatge, que es feta amb restes de la fusta de la mare de Deu original gòtica

Model del cap del nen Jesús realitzat també per en Ramon Majà, per la nova imatge de la Mare de Deu de l’Alba. El suport es fet amb la fusta de la nova talla i en el centre hi ha una petita relíquia de la talla gòtica autentica del segle XIV.  (Reliquiari propietat d’en Pere Roca que va daurar la nova imatge, foto superior esquerra)
Continuant amb el relat de la Cripta, la Maria Pilar Jover, va publicar per l’any 1984, el llibre “L’obra de Jaume Padró i Cots, escultor a Cervera i Manresa (Segle XVIII)”, segurament el temps de redacció fou ampli i va coincidir en el temps en que s’estava reconstruint el templet, si be quan va sortir el llibre a la venda, el templet ja era acabat i instal·lat, en el llibre nomes ens convida a “admirar-lo complet”.
L’autor del templet fou en Jaume Padró i Cots (1720-1803), va treballar principalment a Manresa i Cervera; també va fet el retaule dedicat a les Santes Espines de Santpedor, desaparegut a la guerra civil. Diu la Maria Pilar “Sobre el seu estil s’ha dit que representa d’una manera clara l’evolució del darrer període barroc, de formes mogudes, que conrea en el retaule de Santpedor. En canvi, en el retaule de la Universitat cerverina, mostra un equilibri exquisit entre el barroc i el neoclàssic. El retaule - baldaquí del Sant Misteri (església de Santa Maria de Cervera) es el més influït pel neoclassicisme que li coneixem. En l’escultura es mantingué fidel a l’optimisme barroc, a excepció del timpà de la Universitat, on fou deliberadament acadèmic”.
En Sarret i Arbos (arxiver de Manresa) descriu la Cripta de la següent manera: Sota del presbiteri s’obre una espaiosa cripta a la que s’hi accedeix per mitja d’una ampla escala de pedra, es guarden en ella en ric templet, les relíquies de nostres Patrons Sant Maurici, Santa Agnès i Sant Fruitós amb altres varies, entre les que s’hi troben les de Sant Bonifaci i Sant Ubert. El dia 21 de setembre de 1577 es va posar la primera pedra i en 29 d’agost de 1578 fou beneïda, celebrant-se en ella la primera missa. Es de forma el•líptic semicircular, te una volta bastant plana, amb dues claus, una absidal que reuneix els sis nervis dels compartiments i un altre en el seus ingrés, on es creuen els nervis de l’atri.
Capella del Santíssim Sagrament a l’església de Cervera, obra de Jaume Padró

Informe de l’Eduard a “Amics de la Seu”
S’han incorporat petites notes a diferents indrets del text (en cursiva blava) que no pertorben el text i si cal es poden llegir a banda, per tal d’introduir al lector en el context d’aquells difícils temps.

-----------------------------------------------------------------
ALTAR DE LA CRIPTA DE LA SEU DE MANRESA



Informe de la catalogació de les seves restes i possibilitats de la seva restauració.


Manresa, Gener de 1981

e. bohigas

-----------------------------------------------------------------
0 INTRODUCCIÓ

El mes de Febrer de 1977, en una relació de possibles restauracions a la Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu, feta per la junta de l’Associació dels Amics de la Seu, apareixia la restauració de les imatges de la Cripta dels “Cossos Sants”.

El mes d’Agost de dit any, en una nova relació, ja apareixia la restauració de les imatges i templet de la Cripta.

La insistència i repetides indicacions del Sr. Josep Pérez
(sagristà que va viure la desfeta de la guerra civil), que coneixia be la historia i trajecte recorregut per les restes de dit altar, que fou profanat i desmuntat l’any 1936, a conseqüència de la guerra civil, ens va fer decidir a dedicar unes hores a la setmana de treball personal per estudiar i fer públic l’estat real de dites restes.

Amb la autorització tàcita de la Junta de la Amics de la Seu i juntament amb el Sr. Pérez, iniciarem la tasca de posar al descobert les restes de l’altar barroc que des de finals del segle XVIII, fins el 1936, guardava les relíquies dels Sants Patrons de la ciutat.

Ben aviat, puc dir que així que foren retirades les primeres paletades de runa i quedaven al descobert peces de marbre i alabastre, vareig
sentir-me obligat a fer tot el que pugues per salvar-les, ja que les condicions en que estaven i el pas del temps, les malmetien, especialment les d’alabastre.

Val a dir que m’impressionà més profondament l’alabastre que sortia d’entre les runes, que les magnifiques cartel·les que es guardaven al Museu de la Seu i a les que no havia posat mai gaire atenció.

Per tan vaig sol·licitar formalment l’encàrrec de catalogar i inventariar les restes de l’Altar de la Cripta, fer-ne un informe i un avant projecte de reconstrucció i condicionar dites restes per evitar la seva degradació.

La Junta Directiva accedí a la meva sol·licitud i en escrit del 7 de Març de 1979, em facultava per dirigir la recerca dels elements dispersos de la cripta dels “Cossos Sants”, classificar-los, recompondre-ls i fer el projecte de reinstal·lació.

La Junta d’Amics de la Seu, estava constituïda des del 26 de Febrer del 1979, per les següents persones:
President: Xavier Sitjes i Molins
Vice-president:
Jaume Pons i Agulló
Secretari: Ignasi Torras i Garcia
Vice-secretari: Francesc Villegas i Martinez
Tresorer: Josep Pérez Martinez
Vice-tresorer: Jaume Espinalt i Sellarès
Vocals: Juli Payàs i Grané
M. Dolors Vila i Tarruell
Maria Torrens Vda. Villar


El 27 de Gener de 1980, donàrem compte de com seguien els treballs, per diversos motius no tan avençats com hauríem desitjat i fèiem constar s’havien classificat gairebé tots els fragments desenterrats de les tombes del presbiteri de la Seu i que simultàniament a la seva classificació i agrupament per elements arquitectònics, s’estudiava la seva restauració i neteja.

També es proposa la reconstrucció de la mesa de l’altar i l’estudi de la possible reinstal·lació de dit altar a la cripta, per mitjà d’unes plantilles.


Foren acceptades dites propostes i l’escultor Ramon Majà es dedicà, una vegada va tenir acabada la imatge de la Verge de l’Alba i el pas de la Verge dels Dolors, cremats el 29 de Maig de 1979, a la restauració de l’altar i de les imatges de la Cripta. El Sr. Arxiprest decidia al mateix temps continuar amb l’estudi de la reinstal·lació de l’altar a la Cripta.

Des que ho iniciàrem no hem deixat de treballar, setmana rere setmana, excepte la interrupció provocada per una malaltia
(tan de temps remenant entre morts i runa dins les sepultures, varen provocar una malaltia de pell a braços i cara a en Jaume Espinalt, que va haver de parar l’extracció dels fragments durant bastants setmanes), en aquest altar, a la vegada que recollíem materials per el present informe que ens havíem compromès a redactar.


1 DESCRIPCIÓ DE L’ALTAR
Hem dividit l’altar per el seu estudi, en dos elements principals:
- BASAMENT Del que en forma part la Mesa per les Celebracions.
- TEMPLET Format per una base amb un fris ricament decorat, un columnari, un entaulament i una cúpula amb la seva clau.

En el dibuix adjunt d’una reproducció original del nostre bon amic Josep Padró, hem assenyalat els diferents elements per la seva descripció.
(s’ha substituït la fotocopia d’un muntatge fotogràfic fet a ma per una fotografia en colors, més interpretable) 
Fou construït segons consta en l’escut del basament de l’urna que conté les relíquies, l’any 1781.

El seu autor fou Jaume Padró, escultor, fill de Calders, que simultàniament amb aquest altar, construïa l’altar de la capella Universitària de Cervera i l’església de Santa Maria de dita Ciutat.

Les festes per la seva consagració es projectaren per l’estiu de 1782, però s’aplaçaren i es van celebrar el 30 d’Agost de 1783.

(Previ a la instal·lació, es va refer el paviment i en aquelles obres es va descobrir un pou sota la vertical de la clau de volta principal de la nau, aquell pou que la canongia no va deixar explorar, nomes va esser mesurat, tenia uns 23 m. de fons que junt amb l’alçada de la cripta i de la nau principal, creaven un “axis mundi” de prop de 60 m. d’alt. com ho tenen les grans catedrals europees, per un us que ara no ve al cas. Per saber-ne més)
(Axis Mundi i pou sota la cripta)

1.1 BASAMENT
01 – Format per un peu de marbre gris fosc, senzill, sense motllures ni decoració. Hi ha aproximadament la meitat de l’altar, te una alçada d’uns 200 m/m.

02 – Sobre el descrit peu hi ha motllura de marbre groc bastant malmesa, nomes queden 11 peces que representen un 60% de la motllura
(segueix un dibuix a escala de la secció de la motllura)
(Quan es varen acabar d’instal·lar aquest dos elements, en Josep Pérez, va caure malalt, pensava que moriria i estava content de veure almenys una part del templet muntat, finalment es va refer i va viure el suficient com per veure-ho tot acabat. Va dir que era la mare de Deu qui li havia permès viure fins aquell mome
nt)

03 – Entre la motllura (2) i la cornisa que corona el basament, hi ha la mesa en forma d’urna d’alabastre que ja ha sigut
reconstruïda i restaurada.

Aquesta restauració, molt ben aconseguida per en Ramon Majà, ens demostrà la possibilitat i garantia de poder reproduir fidelment els elements que puguin faltar de l’altar. Va caldre copiar algun detall secundari dels altars de Cervera que l’autor
(es refereix a Jaume Padró) construïa simultàniament.

També a aquest nivell hi ha les quatre cartel·les d’alabastre, molt bellament decorades amb flors, fruits i unes volutes que es guardaven en el Museu de la seu. Cal dir que algú intentà afegir-les amb ben poc encert i amb un ciment dur que farà difícil la seva restauració, que serà molt laboriosa; fins i tot deixaren una volta fora del seu lloc sense possibilitat de muntar-la.

En l’espai comprès entre les cartel·les i l’altar cobreix el cos del basament 14 plafons amples d’una altura de 628 m/m., bastant malmesos i 2 d’estrets. Tenim la impressió que hi son tot i tots ells son també d’alabastre.

04 – Corona el basament una cornisa amb el perfil que s’indica i d’una altura de 70 m/m. Es de marbre porpra
(segueix un dibuix a escala de la secció de la cornisa)

Es un dels elements fonamentals de l’altar i el tenim pràcticament complert. Hi manca solsament
1,47 metres de la part de darrera que possiblement ja no hi eren abans. Això ha permès reconstruir el seu perfil en planta amb tota exactitud hi ha d’esser l’element basic per la seva reconstrucció. Fa 70 m/m. Hi manca un fragment de la peça que queda sota el sòcol de Sant Maurici.

Aquesta cornisa, que corona el basament i fa de plataforma al templet, queda vista per la part de sobre, excepte precisament sobre la mesa de l’altar on deuria haver-hi un altre acabat. Provisionalment s’ha decidit col·locar-hi una peça de fusta
(més tard es va farcir tot amb formigó, per tal de travar-ho millor)


1.2 TEMPLET
1.2.1 PEU
Sobre el basament descrit hi havia un templet amb l’urna al interior que tenia dintre les relíquies dels “Cossos Sants”

05 – Peu del templet, de 160 m/m. recobert tot ell amb un fris d’alabastre molt bellament decorat, amb flors, fruites, àligues i altres motius. Hi falta una peça i d’altres estan molt malmeses; serà laboriós però no massa difícil restaurar-lo.

06 – Sobre aquest fris hi ha una motllura de marbre groc que sembla que hauria de ser també el paviment del templet. Es de 35 m/m. i te aquest perfil
(segueix un dibuix a escala de la secció del perfil)

Sols s’han trobat 3 peces però son suficients per reproduir el que falta d’aquest element.

1.2.2 COLUMNARI
07 – Format per 6 columnes, si be dues d’elles no son concèntriques amb la cúpula sinó que estan sobre un mateix diàmetre central del templet aguantant unes parts sortints de l’entaulament, sobre les que hi havia uns grans pebeters d’alabastre amb unes flames de talla daurada que tenim.

La part de l’entaulament concèntrica amb la cúpula i que hauria de ser sostinguda per les dues columnes posteriors, s’aguanta per dos plafons de fusta recoberts d’alabastre que estant siguent
restaurats sense gaire problemes. La part superior d’aquest plafons està formada per un fris de talla daurada que substitueix els capitells de les columnes i el peu per una motllura que substitueix les bases.

Sota els plafons i columnes hi ha unes peces en marbre rosa en forma de plint
(segueix un dibuix a escala de la secció del plint)

1.2.3 ENTAULAMENT
Es de fusta i molt decorat, amb la motllura inferior i la cornisa d’alabastre. No s’han retirat del magatzem i per tan el seu estudi es incomplert. Per el que hem observat està en relatiu bon estat i no serà difícil reconstruir-lo. Les parts que faci falta restaurar per descomptat que no costarà reproduir-les.

08 – Motllura inferior de l’entaulament amb el perfil que indiquem més avall. Suposem està completa, un part la tenim catalogada amb les altres restes i l’altra encara està unida a les peces de l’entaulament al magatzem i que no hem cregut necessari moure per ara. Medeix 42 m/m. d’alçada.
(segueix un dibuix a escala de la secció de la motllura)

09 – Motllura llisa de 60 m/m. d’alçada; es de fusta daurada i forma cos amb l’arquitrau.
(segueix un dibuix a escala de la secció de la motllura)

10 – Plafons que en la seva major part han quedat units al cos de l’arquitrau. Dos de sencers i un fragment però han seguit amb les peces que tenim classificades. Medeixen 130 m/m. d’alçada.

11 – Fris de talla bellament decorat amb fulles d’acant daurades. Medeix uns 95 m/m. i també forma cos amb l’arquitrau.
(segueix un dibuix a escala de la secció del fris)

12 – Cornisa, composta de grans peces d’alabastre que estan força malmeses i que medeixen 75 m/m.
(segueix un dibuix a escala de la secció de la cornisa)

Les peces d’aquesta motllura, que segueix el perfil de tot l’arquitrau, part circular i sortints laterals, formen la cornisa interior i exterior que tan al davant com darrera de l’altar, es converteixen en unes arquivoltes que emmarquen la imatge central de l’altar.

Aquesta cornisa mereix especial atenció ja que es a partir d’ella que es podrà reproduir exactament la forma i dimensions del templet, fins hi tot abans de restaura-la. Caldrà també una decisió sobre la perfecció en que es vol deixar restaurada per la seva implicació econòmica.

13 – Sobre la cornisa de l’entaulament descansa la cúpula, que arrenca amb unes grans peces d’alabastre a les qui s’hi entreguen
6 nervadures també d’alabastre. Dites peces estan força malmeses, cal dir que ja originalment foren fetes amb molts afegits.

14 – El cos principal de la cúpula esta constituït per les citades nervadures que tenen un armaço
de ferro al seu interior. La humitat del lloc on es guardaven, oxidà els ferros, que provocà que es trosseges terriblement l’alabastre. Malgrat tot, es classificaren les moltes dotzenes de trossos que les formaven i s’han recuperat en un 70 ó 80%. (veure foto)  
(nervadures classificades i dins les sepultures)
Entre les nervadures hi van unes talles de fusta daurada que estan encara en un magatzem.

15 – La clau de la cúpula, també d’alabastre, es conserva quasi complerta encara que a trossos.

16 – Corona l’altar una talla de fusta daurada amb un escut i uns àngels que tenim en bon estat.

(Per be que l’Eduard no ho comenta, tota la volta estava revestida de fusta treballada amb fruits i pintada, no hi ha tan material recuperat com per reinstal·lar-ho al seu lloc de nou; també hi havia unes gelosies davant els petits finestrals dels fons de les capelles absidals fetes de fusta i daurades, que s’han refet totes de bell nou)

 
(Revestiment de la volta i gelosia de fusta daurada)1.3 ALTRES ELEMENTS DE L’ALTAR
1.3.1 URNA CENTRAL
Esta exposada a la cripta i pot comprovar-se està en força bon estat. Manca el peu de l’urna, d’alabastre del que queden diversos fragments que permetran reproduir-lo, però possiblement sols podrà aprofitar-se l’escut central amb la data de construcció, que hi es quasi sencer.

1.3.2 IMATGES
Han sigut
restaurades per en Ramon Majà. Un magnífic treball que ens compensa per si sol, quan l’admirem, tot l’esforç que hem esmerçat fins avui.

Els seus pedestals, menys el de Santa Agnès que és l’urna de les relíquies, son de marbre i alabastre. El primer en bon estat, el segon molt malmès, especialment el de St. Maurici i St. Fruitós.
(hi han quatre pedestals, Sant Maurici es davant a la dreta i Sant Fruitós es davant a l’esquerra, darrera hi ha els dos diaques de Sant Fruitós: Eulògi i Auguri)

Els àngels i els pebeters de la cúpula s’han conservat.
(els àngels es varen fer de bell nou, el que hi ha al costat del numero 14 del plànol, conservem el vell, però cremat. Veure foto)


(Àngel original cremat i rentat i àngel nou)2 AVANT PROJECTE DE RECONSTRUCCIÓ
2.1 RESTAURACIÓ DE L’ALTAR
Segons s’ha descrit i després del treball realitzat fina a la data, no queda el més petit dubte que és factible la reconstrucció de l’altar. L’avantprojecte que presentem, es redueix al procés que proposem seguir per reinstal·lar l’altar a la Cripta de la Seu, lloc per el que va esser projectat i construït fa dos-cents anys.

2.1.1 Cal determinar primer l’emplaçament exacte del templet i l’altura a que es desitja el sobre de la mesa. Aquesta altura ens ve determinada per els elements que tenim, un d’ells el sòcol de marbre gris, totalment llis i que podria, si es cregués convenient, reduir-se. Hem de recordar que l’accés a la Cripta abans era per mitja d’una ample escalinata que quedava en front de l’altar i que en certa forma feia veure menys alt dit element. Ara els accessos laterals ens porten a un nivell que ens dona una altre perspectiva de l’altar.
(Determinar exactament l’emplaçament va esser impossible, per simetria es podia centrar l’altar entre la dreta i l’esquerra, però una fotografia es un objecte bidimensional, no hi havia manera de conèixer exactament on aniria a parar la clau de volta un cop estes tot muntat, l’error comés es aproximadament d’un pam, tot l’altar es va instal·lar uns 20 centímetres més endavant del compte. No podem assegurar que originalment estes ben centrat.)

(Lliurament de la cúpula)
2.1.2 Determinats dits extrems, es faria un esquelet d’obra amb una armadura d’acer segons croquis que s’adjunta, que aguantaria la motllura de marbre (4) (adjunt a l’informe no hi ha cap croquis). Originàriament les mènsules i el basament d’alabastre aguantaven dit marbre i les imatges amb els seus pedestals. Creiem era un pes excessiu que deformà l’altar. Pot comprovar-se inclús l’efecte d’aquesta carrega excessiva en la mesa de l’altar en alguna de les fotografies que tenim. (Aquest esquelet va esser un dels arguments esgrimits per la canongia per tal de no deixar reinstal·lar el templet)

Per tant recomanem començar per dit esquelet per situar-hi sobre la motllura (4) i a partir d’ella reinstal·lar tot el basament.

2.1.3 Simultàniament i aquest es un treball a començar d’immediat, sobre un taulell adequat, s’ha de reconstruir i restaurar la cornisa (12) i la resta de la cúpula. Això ens permetrà determinar exactament el perfil en planta del templet i per tant, situar sobre el basament la base i el fris del columnari, les columnes, els plafons posteriors i l’entaulament, tots aquests elements restaurats prèviament en el taller i utilitzant per col·locar-los una preparació idònia per fer-ho ràpidament, perquè ocupi sols pocs dies la seva instal·lació a la Cripta.

2.1.4 En una darrera etapa s’instal·laria la cornisa, la cúpula i la clau també restaurats prèviament al taller. Operació que podria realitzar-se molt ràpidament. Caldrà determinar fins a quin punt es creu necessari o fins a quin punt serà econòmicament possible, el restaurar l’entaulament amb la seva cornisa i la cúpula. Potser tan vàlid refer sols alguna peça com restaurar tots els elements i econòmicament la diferencia serà important.

2.1.5 La resta d’elements accessoris: fris del templet, sòcol de l’urna i urna, talles de la cúpula, pedestals de les imatges, pebeters, etc. s’anirien col·locant a mida que vagin siguent
restaurats.

Remarquem que amb aquest procés podria aconseguir-se que ni una sola festa o ben poques, quedes la Cripta sense poder-hi celebrar la Missa.

2.2 RESTAURACIO DE LA MESA
Com ja s’ha explicat, hem avançat la restauració de la part de l’altar que en forma d’urna barroca, constitueix la mesa per la celebració.

Es feu per veure pràcticament el resultat del que podia ser la restauració, les dificultats que podria comportar la mateixa, els problemes de tot ordre que representaria i la nostra capacitat per resoldre’ls. Ademès
preteníem obtenir un element vistos que junt amb les imatges de l’altar captes l’interès de tothom.

S’ha procurat reconstruir-ho aplicant l’alabastre de l’altar sobre un esquelet d’aglomerat i utilitzant poliester estratificat amb fibra de vidre i fent-lo desmuntable en quatre subconjunts per poder-lo situar on convingui i pensant en que si es volgués utilitzar en el seu lloc d’origen, fos ben fàcil de posar i treure si s’emprengués la reinstal·lació de l’altar de la Cripta.
(es pot observar en diferents parts d’aquest redactat que l’Eduard mostra dubtes en quan la possible reinstal·lació del conjunt, no tant per la capacitat del departament tècnic com per altres motius que no ens diu)

Com en tots els altar de fa uns anys, estava la mesa disposada per dir la missa de cara a l’altar. Avui es fa de cara al poble.

Això comporta una dificultat que des de el primer dia preocupa i que és la reducció de l’espai destinat als fidels en la Cripta. No tan sols per l’espai ocupat per l’altar, sinó per la necessitat per les celebracions d’una altra mesa davant seu, separada d’ell.

Entre les possibles solucions per pal·liar aquesta dificultat, pot ser d’interès plantejar les següents, de les que ja se’n ha parlat i sobre les que ens guardarem be prou de prendre postura dons no la tenim presa, no escauria en el present informe ni ens correspon. Plantegem la qüestió baix un punt de vista que podríem qualificar exclusivament de tècnic.
(en aquest punt trobem que es mostra extraordinàriament greu, no estava content amb les critiques que rebia)

2.2.1 RESTAURACIO EN LA SEVA FORMA PRIMITIVA. Però procurant acostar-lo tan com sigui possible al fons de la Cripta. Inclús fent un accés d’emergència a la part posterior de l’altar, a traves del basament. Pot comprovar-se que, a diferencia d’altres altars del mateix escultor, el nostre no preveu sigui contemplat per la seva part posterior. Fins i tot el centre dels elements arquitectònics de forma circular o cilíndrica del darrera de l’altar tenen el seu centre desplaçat, correcció que ja permet que l’altar ocupi menys espai i confirma que serà sols contemplat per la part davantera. Per les celebracions que es fessin de cara al poble caldria una mesa lleugera i mínima.

2.2.2 SEPARAR LA MESA DE L’ALTAR. Perfectament possible tota vegada que la mesa, com ja hem explicat, es un element arquitectònic amb entitat pròpia. Caldria un acabat neutre en el basament amb un accés a l’interior de l’altar i un altre acabat a la mesa que no representaria problemes. Creiem que aquest desplaçament de la mesa, que hauria de ser el mínim aconsellable que permetés els moviments del celebrant, no afectaria gaire la perspectiva de l’altar.

2.2.3 FER DESPLAÇABLE LA MESA. Fent que es podés avançar-se l’altar sols per dir la missa i fàcilment podés tornar al seu lloc. Solució perfectament possible mecànicament però costosa i poc recomanable si pensem amb el pes de la mesa i la gran fragilitat de l’alabastre.

Convé, creiem aquesta exposició perquè cal decidir des de bon principi com haurà de ser si es pensa reinstal·lar l’altar.

3. PRESSUPOST I FINANCIACIÓ
La falta de concreció respecte l’acabat no permet determinar el cost de la restauració. Creiem però que no baixarà d’un milió i mig de pessetes.
Aquesta xifra hauria d’orientar les primeres accions i revisar-se una vegada decidit el procés. Com ja s’ha explicat es pot treballar per parts o fases sense que pertorbi el funcionament de la Cripta excepte durant el temps en que es construeixi el basament. Volem dir amb això que l’obra pot anar avançant segons les disponibilitats de cada moment.

(A partir d’aquí exposa que es podria establir una subscripció popular en forma de quotes i creu que amb 100 quotes de 500 pessetes mensuals es podria pagar tot en 3 anys)

4. ESTRUCTURA ORGANITZATIVA (a l’original i nomes per aquest apartat, utilitza una màquina d’escriure diferent amb un altre tipus de lletra, fa pensar que aquest capítol no fos redactat per l’Eduard)
Un aspecte a tenir en compte en el treball a realitzar, aspecte molt important, perquè molt important es la reconstrucció i reinstal·lació de l’altar dels “Cossos Sants”, es l’estructuració de l’empresa que l’ha de dur a terme.

Una correcta estructura serà la millor garantia d’èxit, la probabilitat de minimitzar errors i la seguretat d’aconseguir l’objectiu en el termini m`s curt possible que permetin els efectius materials de que es disposi.

Pot obtenir-se també per medi de dita estructura, una màxima participació ciutadana que potenciï totes les actuacions que s’emprenguin i que faci sentir-se protagonistes de la restitució a la ciutat d’aquesta joia artística, malmesa en ben tristes circumstancies, a tothom qui vulgui, sense excloure ningú.

(segueixen quatre pàgines de retòrica del mateix estil i ho acompanya amb un organigrama sense noms de persones, nomes càrrecs)

5. ASSESORAMENTS
Conscients de la responsabilitat que tenim entre mans, hem buscat en tot moment l’assessorament de persones enteses en diferents especialitats, entre les que citarem:
- ANTONI AGRAZ
(restaurador)
- JAUME CLAVELL
(escultor)
- RICARD PRUNES (marbrista)

Amb aquesta dedicatòria acaba l’informe del Sr. Bohigas

“A l’amic Josep Perez
que pel seu coneixement de les restes
objecte de la present memòria i que
proposem restaurar, ha sigut desde
el primer moment la nostra principal
i mès valuosa ajuda”.


El resultat de la feina d'una colla d'amics
(La Cripta després de la restauració)
L’escultura a la Cripta
Hi trobem 8 bustos que representen a diferents sants, estan situats en front dels contraforts de les capelles absidals. Hi ha diverses advocacions per alguns d’ells, no estan prou ben identificats.






També hi ha 8 medallons situats en els fons de les capelles absidals, estan emmarcats per una gelosia, angelets i diversos marcs de fusta, els dos medallons dels extrems (a l’entrada de la cripta) son de fusta, això es degut a que abans de la guerra, en aquests dos indrets hi havia unes sagristies o armaris i els medallons estaven tallats per el mig, quedant la meitat a cada porta i les portes situades a l’entrada de les capelles. Uns medallons d’alabastre haurien pesat massa. 




El templet, a banda de que per ell mateix, es tot escultura, hi ha 5 imatges de cos sencer que representen als Patrons de Manresa (Santa Agnès, Sant Fruitós, Sant Maurici (restaurat i en procés de restauració), Sant Auguri i Sant Eulógi)






Finalment podrem veure diferents detalls del templet, fer-nos una idea de com estava de trencat tot plegat i el “puzle” que va representar afegir tots els fragments.







Taula i columnes de l'altar major, trobat trinxat a les sepultures i reinstal·lat a l'altar de la Santíssima Trinitat
La vida te moments bons i dolents, però quan contemples o ensenyes aquest treball de reconstrucció, la gent es meravella del que varem fer, et sents orgullós d’haver format part d’un equip d’amics que amb més bona voluntat que recursos fórem capaços de retornar al culte el Templet de la Cripta de la Seu de Manresa, malgrat l’opinió contraria de la pròpia canongia de la Basílica. 30 anys després d’aquella gesta, be mereixen aquest petit homenatge.


El trasllat de les relíquies fins a Manresa.
Fins ara hem comentat la restauració del templet de la cripta, però no s’ha explicat com varen arribar a Manresa les relíquies que hi ha dins les urnes. Per aquesta tasca em basaré en una de les fonts més utilitzades per els historiadors. Gairebé tothom ha copiat el trasllat dels Cossos Sants a Manresa de l’obra del pare Germes "Historia del Gloriosos Martyrs Sant Maurici, Santa Agnes, y Sant Fructuos, ab fos dos Diaques, Auguri, y Eulogi: y de la trafllacio dels feus coffos Sants, à la Ciutat de Manrefa. Compost per lo reverent P. Fr. Joan Germes de la Orde de Predicadors. Octubre 1607" La meva copia es propietat de la Biblioteca de Catalunya i digitalitzada per Google. De fet el relat del pare es bastant ambigu i no deixa massa clar l’època en que va passar, però el podem situar a meitat del segle XII que es quan els principals protagonistes varen anar morint: 
"...En la Ciutat de Toledo hi avia vn Arquebisbe, germà del Rey de Caftella Don Alonfo, que era molt devotiffim defta Santa gloriofa..." El rei va enviar una delegació al comte de Vienna (França) que disposava de les relíquies de santa Agnès que havien estat prèviament a Santa Sophia de Constantinoble; la delegació d’ambaixadors va passar primer per Tarragona:
"... ahont vifitarant las Iglesias, y entenent que en la Cathedral de aquella Ciutat, tenien las cendras dels gloriofos Martyrs Sant Fructuos Bisbe, Auguri, y Eulogi Diaques feus, recordantfe que lo Rey de Castella tenia gran devociò à Sant Fructuos, per caufa de vn miracle que avia obràt en ell: y confiderant täbe, que las ditas Reliquias no eftaven ab la deguda reverencia, per las guerras, y Moros que eftaven en lo dit Principat. Demanaren las Reliquias dels dits tres Martyrs.... era aço fens falta, en temps de Don Ramon Berenguer lo Tercer, que donà Tarragona al glorios Sant Oleguer, y ell la reedificà, ó en temps del fill de dit Compte..."
Els ciutadans de Tarragona varen lliurar les relíquies a aquells ambaixadors que varen continuar viatge cap a França. El comte de Vienna va estar d’acord en donar a l’arquebisbe de Toledo no nomes una petita relíquia d'Agnès, sinó tot el cos i perquè la santa no fes el viatge sola, també els hi va donar les relíquies de sant Maurici, ja que els ambaixadors no li havien comunicat al comte que ja portaven més relíquies des de Tarragona. I continuem amb relat del P. Germes: 
"...Los Embaixadors apres de aver fetes las degudas gracias à Deu per tant senyalada mercè, donaranlas tambe infinitas al illuftriffim Compte, per la lliberalitat que ab ells avia ufat, y defpedintfe dell lo mes preft que pogueren fe partiren para Efpanya. Y paffats los monts Pyrineus arribaren cerca de la Ciutat de Manrefa al Pla de Bages en lo Principat de Cathalunya, ahont com à les hores hi hagues gran perill de enemichs, y de Infiels ab guerres molt encefes, vingueren a vn Lloch anomenát Sant Fructuos, que efta a mitja llegua de la Ciutat de Manrefa, y prop de vn Monestyr principal, que fe anomena Sant Benet, de Religiofos del glorios Pare Sant Benet, en lo qual estaven retirats molts Chriftians, defenfantfe dels Moros enemichs de la Fè. Y com los dits embaixadors volgueffen detenirfe en ell alguns dies pera repofar del cançaciò de tant llarch cami fonch fervir noftre Senyor Jesu Christ (los judicis del qual fon vn abyfme, anava al fi difponët de lluny lo que defpres per lo temps entenia fer) que tots caygueren malalts, y los demes dells moriren. Los que reftaren, no fabent com, y de que manera fen portarien las Reliquies, determinaren de dexarles totes en lo dit Poble del gloriòs, y benaventurat Sant Fructuos, cöfiant que algun dia, ò per ells, ò per altres, ferien traslladades à Toledo. Volgueren mes dexarles alli, que no en la dita Ciutat de Manrefa, de hont fels figurava, que fora defpres cofa mes dificultofa traurerlas, que no de Sant Fructuos que era lloc de pocas cafas..."
Finalment per l’agost del 1372 foren traslladades totes aquestes relíquies a la Seu de Manresa on encara hi son.   

El contingut de les urnes del Cossos Sants de la Cripta de la Seu de Manresa
(Fundes d’argent de les urnes dels cossos sants, anteriors a la construcció del templet de Jaume Padró)
Com a cloenda d’aquest treball, he cregut que era molt interessant transcriure literalment el contingut d’un petit llibret del 1906 imprès a Manresa, (procurant no introduir més errades gramaticals del compte, es pot trobar un mateix mot, per exemple diòcesis escrit de dues maneres ”diòcessis” i “diócessis” o en castellà trobem ”esterior” i “exterior”). El llibret no te autor i s’ha fet un muntatge amb les pàgines 1 i 3.Explica a la primera part com varen arribar les relíquies dels Cossos Sants a Manresa i les diverses visures i exposicions publiques que han tingut, a la segona part transcriu l’acte de visura (revisió i estat) a que varen sotmetre les relíquies en el 1876, en aquest cas l’acta es en castellà. Aquest segon apartat es veurà que comença separant paràgrafs amb punts i apart però al cap de poc ja es tot una “parrafada” fins el final; no hi ha ni un punt i apart quan comencen a visurar la segona urna ni tampoc en el tancament de l’acta.
Acaba el llibret amb una arenga a la Ciutadania altre cop en català. El llibret ens permet situar-nos en el context de diverses èpoques i entendre la importància que donaven aquella gent al fet de tenir uns “Cossos Sants” a casa. L’arenga final a la població feta l’estiu del 1906 i a la vigília d’una nova exposició publica, ens fa adonar que hi havia hagut un fort canvi de mentalitat en la gent i que ja no era tan fàcil dur-los a la Seu a veure unes "urnes" per més sagrat que fos el seu contingut. El fet no era tant d’exhibir unes urnes com la immensa quantitat de diner que recaptava la Seu, per l’exhibició de les relíquies.
Gramaticalment el llibret, ens permet observar la profusió d’accents quan redacten en català i com els economitzen quan ho fan en castellà; també, com ha evolucionat tant la sintaxi com la marera d’escriure paraules d’un us ben corrent, tot plegat en nomes 100 anys.
Espero que la transcripció es llegeixi i tracti amb el degut respecte a la ciutadania de Manresa, hi ha molta gent que creu en tot el que ens explica aquest llibret.
Eczámen y Esposició de les Santes Reliquies
Còm varen venir á Manrèsa les reliquies dels insignes martirs St. Maurici, St. Fructuos y Sta. Agnès?
Diuen les histories antigues y modernes, que les portaven á Toledo uns embaxadors del arquebisbe D. Alonso, germá del rey de Castella, els quals venien de Fransa y dirigintse á Catalunya per els Pirinèus arribaren al pòble de Sant Fructuos pròp de Manrèsa, aon volgueren descansar de son llarg viatge. Succei que tots varen caure malalts y en varen morir alguns; per lo que, els que quedaren vius no sapiguent còm, ni de quina manera portarsen les santes reliquies, determinaren dexarles totes en el referit pòble de Sant Fructuos, confiant que algun dia, ó per ells, ó per altres serien trasladades á Toledo. Preferiren dexarles alli y no en la ciutat de Manrèsa, de aon se’ls figurave que seria despres mès dificil el tréurelas.
Fèya molts anys que estaven dipositades aquelles santes reliquies en el pòble de Sant Fructuos, fins que en l’any 1372, l’honorable Consell y Consellers de Manrèsa, tenint noticia que tan inapreciable tresor era guardat ab pòca decència y casi abandonat, va resòldrer enviar als sindics en Pere Solá, canonge camarer de la Sèu; Jaume Copons, jurisperit, y Bernat Valls, á parlar ab el Llegat a latere de Sa Santetat en els regnes d’Aragó doctor Guido, bisbe Portuènse, qui alesòres residia á Barcelona y al Ilustrissim Sr. Bisbe de la diòcessis en suplica de que les espressades reliquies de Sant Maurici, Sant Fructuos y Santa Agnés, fossen reconegudes y trasladades á l’iglesia nòva de la Sèu de Manrèsa, aon serian venerades y guardades en llòc preferent, donantlesi el culte que merexian.
Atèsa la súplica per el delegat del Papa y volènt aquèst, proceir segons justicia, per no agraviar á ningú, doná comissió al reverendíssim Sr. Bisbe de la diócessis y aquèst al reverend Degá de Manrèsa Bonanat de Castelló, prevere,que prengués plèna informació de tot, y vejes si els Còssos Sants estaven en el llòc ja anomenat de Sant Fructuos.
Era el dijòus dia 29 de juliol de 1372, cèrca les très de la tarde, quan l’honorable Sr. Degá y el notari Berenguer Tressèrras,obeint el manament del Sr. Bisbe, anaren al veí pòble de Sant Fructuos pera fer l’informació y pèndrer inventari de les Santes Reliquies, trovant (segons diu el document)que detras del altar dedicat á Santa Agnés,entre mitj d’altres objectes, hi havia una caxa de fusta ben tancada y precintada que contenia les reliquies de la Santa; y en l’altar dedicat á Sant Maurici trovaren altre caxa, que no pogueren obrir, y contenia els òssos de dit Sant.
El Sr. Degá ‘s doná pressa d’enviar dita informació. La qual vista y examinada per abdos reverendissms Prelats, “constant que dits sagrats còssos estaven en el llòc de Sant Fructuos ab la indecència que se allegaba” donaren autoritat y llicència al honorable Consell de Manrèsa y al Sr. Degá per á fer la traslació dels gloriosos Cossos Sants desde el pòble de Sant Fructuos á la Sèu manresana.
Axis se feu als 30 de agost de dit any 1372, ab solèmne y molt devota processó, en la que hi assistiren “el venerable Paborde ab els Canonges y eclesiastics, els religiosos dels monestirs del Carme y Predicadors (Sant Domingo) de dita ciutat, els Concellers y gran multitut de pòble axi de la ciutat com de fòra d’ella” y ab aquesta solemnitat y pompa foren portades les reliquies dels gloriosos martirs Sant Maurici, Sant Fructuos y Santa Agnés á la Sèu de Manrèsa y posades ab gran reverència al altar major de la matexa, aon estigueren mès de doscents anys, fins que ‘s fabricá la sumptuossísima y molt gentil y ben adornada Cripta” la qual fou beneida als 20 d’agost de 1578, celebrant la primera missa el reverend Sr. Degá Geroni de Planella y essent trasladades despres de vespres ab gran solemnitat les santes reliquies en dita Cripta, aon están avuy dia.
En memòria d’aquesta última traslació se celebra tots els anys la segona festa dels Còssos Sants el dia 31 d’agost.
La primera vegada que ‘s té noticia de haverse fet l’eczamen y esposició de les reliquies dels Sants martirs Patrons d’aquesta ciutat, fou en l’any 1420 essent administradors de la Confraría, anomenada dels Còssos Sants, el molt reverent Sr. Ramon Pellicer, canònge de dita iglesia, Francèsc Joan de Gamisans, notari, Francèsc Ripoll, sastre y Pere Martor, perayre; els quals atenent la devoció y el desitj general de sos conciutedans, resolgueren que ‘s fes pública manifestació de les santes reliquies, y d’acòrd ab els honorables Concellers, quins eren Tomas Ferrer, Berenguer Comas, jurista, Benèt de Santjoan y Jaume Sarta, determinaren que primer se fes un eczámen secret de les precioses caxes, y obertes per els senyors Paborde y Domers, revestits, el primer ab capa pluvial y els altres, eclesiastics que hi assistiren ab habits de còr, trovaren en elles la major part dels òssos de Sant Maurici y Santa Agnés, les cendres de Sant Fructuos y sos diaques Sants Auguri y Eulògi, un pòc d’incèns y mirra que oferiren á Jesus els reys d’Orient,fragments de la pedra dels Sant Sepulcre de Jesus y algunes altres reliquies.
Fou fet aquèst eczámen á 25 juliol de dit any, y l’esposició ó mòstra general als 4 de agòst, estant aquelles reliquies sòbre un catafalc molt ben adornat, en el presbitèri del altar major.
En el matex dia, ab gran solemnitat “fòren ubèrtes les portes de la Seu, entrant grandíssima multitut de gent, que estaven aguardant, per havèrne acudit moltíssima de tòtes parts, juntament ab la de la ciutat, que apènas hi faltave persona xica ni gran, ab que fou en bréu temps plèna la iglesia que noy cabien: hi havie molts musics en sos catafalcs, axi menestrils còm de altres, sonant á tandes devant les santes reliquies, haventi grandíssima lluminaria, puix cèrca les santes reliquies passaven de setanta antòrxes.”
Y estave totom contentíssim d’aquèsta esposició y ab gran afecte rebien els fièls alguna petita quantitat de l’aygua en que havien sigut sumergides les santes reliquies.
En l’any 1631, en virtut d’havèr portat de Roma el reverent Joan Serracanter canonge de Sta. Ana de Barcelona les reliquies de Sant Bonifaci y Sant Ubert, cedides per el doctor Geroni Oller Pvre., fill de Manrèsa que morí en aquella capital segons el document autentic que es en l’arxiu del Cabildo de dita iglesia, fòren ubèrtas y eczaminades secretament les caxes dels Cóssos Sants pera posari aquelles, celebrantse per dit motiu solemníssimes festes.
També cònsta que en l’any 1687 se feu als 18 d’octubre, un eczámen privat de les reliquies dels Còssos Sants en presència del Degá y canònges de la Seu, els Consellers y els ádministradors de la Confraría, presidint l’acte l’Iltre. canònge Andreu Sevall, Vicari general, per mòrt del Iltre. Paborde Nicolau Barrera.
No tenim noticia de haverse celebrat altre eczámen y esposició de les santes reliquies fins l’any 1777, axó es noranta anys despres de la darrerament escrita.
Manrèsa se vestí de gala, en aquèsta fetxa, pera honrar y obsequiar á sos gloriosos Sants Tutelars: l’iglesia de la Sèu esplendidament illuminada y adornada cóm may se hagues vist, diuen les croniques d’aquèlla époque, semblave un cèl en petit; les ceremònies del eczámen y esposició de les Santes Reliquies se celebraren ab molta majestat y pausa per l’Iltre. Cabildo d’aquèlla Sèu; la música fou estraordinaria y els carrers y plasses de la ciutat eran empaliats y adornats ab rics domasos y profusió de rames y flòrs; vejentse entre mitj d’aquestes uns lletreros alusius á la festa y dedicats á enaltir les glories dels Sants Patrons martirs de Jesucrist.
En virtut dels trastorns polítics que inquietaven la Nació, precursos de la guèrra de l’Independéncia que tant afligí á nòstre ciutat, no’s pogué fer l’esposició dels Còssos Sants fins l’any 1815 en que obtinguda la vènia del Ilm. Sr. Bisbe de la diócessis, á petició d’abdos Cabildos, municipal y eclesiastic d’aquesta ciutat, s’esposaren les Santes Reliquies á la vista pública y veneració dels fiels en els tres dies de la festa major.
En 1845, que cumplien els trènta anys d’aquella esposició, en virtut de les circunstancies polítiques y la crisis industrial que esperimentave la ciutat de Manrèsa no ‘s feu la festa de costum.
Tingué llòc aquèsta, en els dies de la festa major de 1846. Disposada en l’iglesia de la Sèu una lluminaria de mès de sis mil ciris, adornades les naus y el presbitèri ab domasos de sèda carmesí, posat en l’altar major un dosser, també de domas, ab sarrell, galons y bòrles d’or, ab una corona reyal y ‘l signe de la Fé per cabessera, s’esposaren les santes Reliquies colocades en dugues urnes de cristall sobre un catafálc cubert de domas carmesí, ab motllures y galons daurats. Els carrers de la ciutat s’enramaren y adornaren; en les placétes de Sant Miquèl y Hospital s’hi axecaren unes piràmides de cinquanta palms d’alt, ab una figura alegórica al cim.
Per ultim, en l’any 1876 se repetiren les solèmnes festes dels trenta anys. Alguns dels que vivim, ens recordèm molt be havèr vist en l’iglesia de la Sèu les sagrades Reliquies de nòstres Sants Patrons dintre una urna de cristall y portades en la processó del primer dia de la festa major, que va esser molt lluida. Encara moltes families conservan les ampollètes de vidre lacrades que ‘s repartiren als fiels, les quals contenien el cotó flux que cubrie, de molt antic, dites venerandes Reliquies.

Acte del estat en que ‘s trobaven les reliquies dels Cossos Sants, en 1876
“En la iglesia de Santa Maria de la Seo de la presente ciudad de Manresa á veinte y seis Agosto de mil ochocientos setenta y seis. Siendo las once de la mañana y hallándose presentes á este acto el M.I. Sr. Alcalde D. Manuel Oms y de Prat, el Síndico D. Francisco Miralles y Verdaguer y el Secretario del Ayuntamiento D. German Raboso y Otzet y por parte de la Comunidad el Rdo. Dr. D. Antonio Montaner y Llucia, Arcipreste, Rdo D. Ignacio Borros y Puig, Rdo. D. Francisco Masnou y Serramalera, protectores, Rdo. D. Fructuoso Corrons y Ribera, Secretario, D. Luis Gonzaga Soler y Mollet, abogado individuo de la Obra y D. Francisco Torra y Valles y D. José Torrella y Angla, Administradores de los Cuerpos Santos, se ha procedido á la apertura de las arcas que contienen las reliquias de los Cuerpos Santos Martires de esta ciudad, las cuales se han hallado antes de su abertura perfectamente lacradas y precintadas las tapaderas con los respectivos sellos del Ayuntamiento y Cabildo y en la primera de ellas ó sea la que se halla pintada con la imagen de San Mauricio se han hallado todos los huesos de San Mauricio envueltos en una bolsa grande de lienzo blanco dentro de la cual en dos bolsitas de gasa blanca se hallan los huesos de la cabeza ó cráneo y en otra bolsa pequeña de lienzo blanco que estaba atada con tafetan encarnado, habia envueltos los fragmentos de los huesos de dicho Santo y las demas reliquias menores del mismo. Encima dicha bolsa se hallaba la túnica que se cree ser del propio Santo, cuyas reliquias se hallaban dentro de una urna de cristales con un rótulo dentro de ella que dice “
San Maurici”y en la parte enfrente una imagen del mismo santo.
Al lado de la arca de cristales de San Mauricio habia dos bolsas de raso blanco con tafetanes del mismo color y en cada una de ellas habia los huesos de un Santo Inocente envueltos en algodon y cubiertos con un lienzo blanco rotulado que dice “
un Sant Inocent” y en uno de ellos hay ademas el año 1815 y sobre dichas bolsas de raso blanco estaba cosido un nuevo rótulo en cada una que decia “un Sant Inocent”.
Sobre dichas bolsas estaban colocados dos huesos grandes de un Sto. Martir envueltos con un tafettan verde ceñido con cinta encarnada con un letrero que decia “
dos osos de un Sant Martir”. En la parte de la misma arca de madera donde se halla pintada la Imagen del Santo Cristo habia colocadas dentro otra urna de cristales varias Reliquias cosidas en unos pedazos de carton cubierto con tafetan carmesí con los correspondientes rótulos en cada una en la forma siguiente: En un carton, tres pedazos del Monte Calvario; En otro, piedra de la Cueva donde dormia Santa Magdalena; un hueso de San Mateo Apostol; piedras de la columna donde Jesucristo fué azotado, un pedazo de costilla de San Abdón y un hueso de Santa Angela; En otro carton, una costilla de Santa Cecilia, parte de la Cruz en que San Pedro fué clavado; un hueso de San Juan Rey de Castilla y Portugal y reliquias de Santa Lutgardis; En otro carton un hueso de San Narciso y otras reliquias; fragmentos del lugar donde Nuestro Señor hizo la cuarentena; un hueso de Santa Margarita Virgen; otro de San Abundio Martir; reliquias de Santa Lusilda y un dedo de San Sebastian Martir; En otro, un hueso de San Felix, reliquias de San Ponciano y un hueso de San Genuario Martir; En otro, un hueso de San Odon, Obispo; parte del vestido de San Francisco de Asis fundador y piedra del Monte Sinay donde Dios dió la ley á Moyses; En otro, piedra del sepulcro de Nuestra Señora; parte de una costilla de San Gregorio, Papa; parte de otra costilla de Santa Petronila, Virgen hija de San Pedro y madera de la Cuna de Jesucristo; En otro, piedra del lugar de Nazaret; parte de una costilla de Santa Maria Egipciana; reliquias de San Basilio, reliquias de San Victor martir; piedra del monte Calvario y una porción de madera de la Cruz de Jesucristo; En otro, Reliquias de San Roman; un hueso de Imperio martir y otro de Santa Escolastica Virgen; En otro carton, parte de la corona de espinas de Jesucristo; piedra del lugar donde nació Santa Catalina; piedra del sepulcro de Santa Catalina Virgen y un hueso de San Mateo Apostol; En otro, un hueso de San Bartolomé Apostol; Piedra del lugar donde se encontró la Santa Cruz y huesos de las once mil Virgenes; En otro, piedra de la columna donde Jesucristo fué azotado; parte de la túnica de Nuestro Señor, parte de la Cruz del Buen Ladron y un hueso de San Eudaldo; En otro; fragmento del lugar donde nació Nuestro Señor en Belen, reliquias de varios Santos; parte de una costilla de San Tiburcio Martir y reliquias de San Valentin; En otro una muela de San Lorenzo; piedra de la montaña donde Jesucristo ayunó cuarenta dias y piedra y cruces dels sepulcro de San Geronimo doctor; En otro un hueso de Santa Eugenia; un pedacito de piel de San Bartolomé Apostol; y piedra del lugar donde fue puesto Jesucristo al bajarlo de la Cruz. Y en otro carton reliquias de San Bolucian, un hueso de S. Onofre, un hueso de S. Nicostrato y piedra del sepulcro de Jesucristo; Encima de estos cartones dentro de la misma urna de cristales se han puesto envueltos en un pedazo de tafetan carmesí los pedacitos de la peña donde Dios dió la ley á Moyses que con el visorio anterior constavan envueltas en un papel suelto atado con cinta encarnada y encima del tafetan se ha puesto un rótulo que dice “De la roca ahont N. S. doná la lley á Moyses” y a un lado de la misma urna una bolsa de gasa blanca con tafetan color de perla que contiene algunas pelotillas del incienso y mirra que ofrecieron los Santos Reyes al Señor y dentro de dicha urna un rótulo que dice “Reliquies de varios sants” Encima de dicha urna de cristales estaba colocada una bolsa de raso carmesí rodeado de fleco dorado con unas trencillas de seda del mismo color y borlas tambien doradas dentro la cual estaban puestros tres papeles sueltos atados con tafetan encarnado en uno de los cuales titulado “Fragments de varios Sants” estaban colocados todos los fragmentos polvo y demás restos que componia el papel suelto rotulado “Reliquies menors de varios sants” En los otros dos papeles habia las reliquias de varios Santos uno de los cuales estaba rotulado “Reliquias de varios Sants individualment rotulat” y el otro “Reliquias menors de varios Sants” cuyos tres papeles estaban en dicha bolsa de carmesí y encima de esta un rótulo que decia “Reliquias de varios Sants”. Al lado de esta bolsa habia otra bolsa ó almohadilla de tafetan carmesí dentro la cual habia una piedra del Santo Sepulcro de N. S. y encima un rótulo que lo indica. En la otra urna que se halla pintada en la parte esterior con la Imagen de Cristo Crucificado se ha hallado una urna de cristales dentro de la cual hay un rótulo que dice “Sta. Ines” y la imagen de dicha Santa y contenia un ramo al parecer de coral y una bolsa grande cosida con tafetan encarnado, la cual abierta que ha sido contenia los huesos mayores de Santa Ines y otras dos bolsas pequeñas, en una de las cuales habia los huesos menores ó fragmentos de dicha Santa y en la otra habia algunos pedazos del cráneo, tres muelas y dos dientes de la misma Santa. Al lado de dicha urna de Santa Ines se ha hallado otra urna de cristales con un rótulo que dice S. Bonifacio y dentro de ella habia dos bolsas, una de grande de lienzo blanco en que se hallaban envueltos los huesos mayores de S. Bonifacio y otra bolsa de raso carmesí con la inscripción que dice “S. Bonifaci” bordada en seda dentro de la cual se hallaron las reliquias menores, fragmentos y polvo de los propios huesos de S. Bonifacio. Tambien al lado de la urna anterior habia otra urna de cristales con el rótulo “S Hubert” la que abierta contenia una bolsa de raso blanco con borlas de seda, una inscripción adornada con palmas que dice “S. Hubert” dentro la cual estaban colocadas las reliquias menores fragmentos y polvo de los huesos de dicho Santo, luego se halló otra bolsa grande de lienzo en la que estaban colocados los huesos mayores de San Huberto y encima de dicha bolsa estaba atacado con algodon el cráneo de dicho Santo y á su lado otra bolsa ó pedazo de tafetan carmesí conteniendo algunos pedacitos del propio cráneo. Encima de dichas tres urnas de cristal estaba colocado entre algodon un jarro de cristal con su tapadera de lo mismo sujeta por medio de dos cintas encarnadas y sellada con lacre dentro del cual habia una bolsa de raso verde atada con cinta encarnada que contenia algunos pedacitos de hueso quemado y ceniza de S. Frctuoso y en el cuello de dicho jarro por la parte exterior estaba puesto un rótulo que dice “St. Fructuos”. Y no habiendo otras reliquias ni objetos a consignar los precitados M. I. Señor Alcalde de esta ciudad y Rdo. Dr. D. Antonio Montaner como respective autoridades civil y Eclesiástica de la presente ciudad requirieron á nosotros D. Armengol Jordana y D. Francisco Suaña por ausencia este de D. Francisco Calaff como Notarios del Colegio del territorio de la Audiencia de Barcelona con residencia en la presente ciudad y á la vez tambien como Notarios el primero del referido M. I. Ayuntamiento y el D. Francisco Calaff de la Curia Eclesiàstica de esta ciudad levantásemos la presente acta como así lo verificamos simul autorizantes á la que han sido presentes por testigos Francisco Marot, dependiente y Antonio Matarrodona y Llucia, tambien dependiente ambos vecinos de esta ciudad á quienes y Señores requirentes de cuyo conocimiento respective cargo y vecindad doy fe, he leido esta acta por haberlo asi elegido despues de enterados del derecho que les asiste para leérsela cada uno de por sí. Y los señores requirentes lo firman junto con dichos testigos de todo lo que doy fe. - Manuel Oms – Antonio Montaner, Pbro. – Francisco Marot, testigo. – Antonio Matarrodona, testigo. = Signo de Armengol Jordana. – Signo de Francisco Suaña y Castellet.”

¡CIUTADANS! – Honrant la memòria de nòstres Sants Patrons, honrèm á Manrèsa y ens honrèm á nosaltres mateixos; digan el que vulguen els sectaris enemics de nòstres creències.
Manresa se ha fet gran y ha prosperat al escalf de la devoció que ha tingut sempre als Sants Martirs sos protectors; de quina intercessió ha rebut infinites gracies espirituals y temporals. Donèm una mirada al que era Manrèsa en el sigle XIV, avans de posseir aquest inapreciable tresor dels Còssos Sants y recorrent els sigles fins avuy, veurem que la nóstra ciutat ha sofert un cambi progressiu en tots els rams y principalment en els de l’industria, de la agricultura y del Comers.
Cada trenta anys, els manresans han dedicat ab fé y entussiasme estraordinaries y solemníssimes festas á la memoria dels ilustres é insignes martirs St. Maurici, St. Fructuos y Sta. Agnés, sos protectors. No volguèm desdir d’aquella fé y d’aquell entusiasme que niuave en el còr, de nòstres conciutedans: preparèmnos tots pera celebrar el joyòs acontexement de l’esposició sagrada de les Reliquies de nòstres Sants tutelars y honrèm sa memoria.
Hi hem d’assistir tots á les festes religioses que ‘s celebrarán en nòstra majestuosa Basílica els dies de la prócsima festa major; anèmi á invocar la protecció dels Sants Martirs; demanémlosi que perduri entre nosaltres l’estat d’acrexentament y progrés moral y material que tanta falta fá en altres poblacions; adornèm nóstres carrers; empalièm les fatxades de nòstres cases y donèm al mòn una prova mès de que mentre Manrèsa ha conservat la fé y les tradicions patrias, se ha fet gran y han prosperat en ella les arts, les ciencies y tot el que forma la cúltura dels pòbles.


Nota final:
Ja en temps d’Alfons II el Cast (760-842), a Oviedo disposaven de dues peces cabals. Son L’Arca Santa de les Relíquies i la Creu de la Victoria. Hi ha diferents llegendes sobre l’origen (Jerusalem), el contingut (una ampolla amb llet de la Verge, terra utilitzada per Deu per fer Adam, etc.) i l’arribada d’aquesta Arca a Astúries que ara no venen al cas. En quan al segon objecte, la creu, diuen que la portava en Pelai durant la reconquesta de Covadonga.
De relíquies n’hi ha de molt estrafolàries, per exemple, en Malcom Barber ens diu que els templers varen fer una creu a partir d’una banyera (de fusta) de Jesús; en Malvert ens diu que s’ha conservat un tros de finestra per on va entrar l’àngel Gabriel per l’Anunciació de la Verge; “manà” que va caure del cel en la fugida d’ Egipte; un dit del Esperit Sant, etc.
La lipsanología es la branca de l’arqueologia sagrada que estudia les relíquies dels sants per tal de determinar si son autentiques o falses. El tema era molt important i no cal dir que la picaresca hi va jugar un bon paper. Han fet passar per relíquies de sants al primer grapat d’ossos d’algun gos mort i abandonat o sacs plens d’ossos trets de qualsevol cementiri sense cap mena d’escrúpol. I més d’un cop amb l’aquiescència d’algun bisbe espavilat, si amb la compra d’un grapat d’ossos atribuïts a algun sant “miracler” podia augmentar els ingressos per tal d’embellir la seva catedral. Es considera que no arriba al 10% les relíquies autentiques de sants que han arribat als nostres dies. Cal tenir en compte que a partir del segle VIII no es pot consagrar cap església que no disposi de relíquies de sants i per aquells temps en varen construir milers d’esglésies.
Si s’apleguessin tots els fragments de “creu vertadera” deia Calvino (Juan Calvino - segle XVI - junt amb Martin Lutero varen esser els principals promotors de la anomenada “Reforma Cristiana o Protestant”) que se’n podria omplir tot un vaixell; ell mateix deia que no hi havia cap vaca que al llarg de la seva vida podes arribar a donar tanta llet com per omplir els flascons que tenen a les esglésies i que veneren com ”llet de la mare de Deu”. Una de les fons d’ingressos dels Templers va esser precisament la venda d’aquesta “llet de la Mare de Deu”, en definitiva el que venien era flascons de galactita (Argila que es desfà a l'aigua i li dóna l'aparença de llet) passada per el morter i remullada.
De totes maneres diu sant Alfons de Ligori (segle XVII - Opera Dogmàtica) sobre la veneració que és dona a alguna relíquia que no sigui vertadera: “la intenció es honorar al Sant a qui es suposa que pertany, dons al venerar les Relíquies sempre ho fem amb la tàcita condició de que son vertaderes”.
Darrera actualització: Agost 2016