Magí Canyelles
Relació del Miratgle de la Llum que vingué al Monestir del Carme de la present Ciutat de Manresa.
Any 1678
El present treball permet al lector poder llegir de ma d’un historiador aficionat manresà del segle XVII com és va viure el miracle de la Llum de Manresa. “Amics de la Seu” va editar l’any 1.986 en facsímil i numerat del 1 al 350, (la copia que em varen donar en el seu moment i que serveix de base d’aquest treball, es la nº 6) l’escrit d’en Magí Canyelles, jo m'he limitat a transcriure-ho per tal de fer-ho més entenedor, al costat de cada pàgina original hi han uns números que ens indiquen on comença un nou apartat de la transcripció; com que hi ha paraules que s'ha perdut el costum de dir-les, he optat per posar-hi paraules d’us més habitual. La gracia del treball es llegir l’original i els dubtes consultar-los a la transcripció. Ens parla molt d’un tal Fra Romeu Saclosa que segons l’escrit era un constructor d’esglésies i ponts, ens diu per exemple que havia construït el “Pont Nou” de Manresa, obra perfectament identificada com d’en Berenguer de Montagut. El miracle està datat al 21 de febrer del 1.345 i a l’església del Carme, mai ha quedat demostrat que en aquell any ja hi havia construït el convent, claustre, església o be si tenien alguna campana.
En el primer quart del passat segle hi hagué una forta polèmica entre els defensors del miracle i els que consideraven que tot plegat era un muntatge del Carme per fer diners en un moment de forta competència eclesiàstica i que esbombaven uns fets ocorreguts en el segle XIV. No es el moment d’esbrinar-ho.
(1) En lo any de la Nativitat de Nostre Senyor de 1345 als 9 de les calendes de Març, que es el 21 de Febrer, dos dies abans de la cadira de Sant Pere, essent ja dies antes principiada per un devot home mestre de cases molt hàbil en lo art, lo qual mogut de gran devoció volgué esser Religiós del Orde de nostra Sra. del Carme. Deliberava de prendre lo seu sagrat hàbit i deixar lo món. Son nom era F Romeu Saclosa, feia moltes esglésies i feu lo Pont Nou de Manresa, molt bella fabrica i tot lo que ell podia guanyar era en servei del monestir i quan no tenia que obrar fora obrava en ell, lo qual mogut de molta devoció fundà en l’església de dit Monestir una Capella baix invocació dels Gloriosos Apòstols cosins germans de Christo, Sants Simón y Judes, lo qual com ja tinc dit abans era principiada ja, la clau posada i fets los arcs que van a ferir amb la clau i en ella esculpits los gloriosos Apòstols cou avui en dia es mostren i fan testimoni que baix de llur invocació es fundà la capella Santa. I ara per la voluntat de Nostre Sr. Deu Jesucrist i per lo grandíssim misteri en ella evocat es diu de la Santíssima Trinitat.
(2) Seguís que un vespre estant aquest Religiós reposant en son llit, com tot lo dia treballava en cloure la Capella Santa i acabar aquella. (Estava la seva cel·la prop la porta dels monestir per a que fos prest a eixir per son ofici) i estant una nit com qui dorm i no dormia. S’oí una veu molt bella i clara dient-li les paraules que segueixen: O F. Romeu Saclosa la tua devoció davant Deu està acceptada de la Capella que fas dels Benaurats Apòstols. Deu vol que sie de la SANTISSIMA TRINITAT per que es la sua invocació. Lo bon religiós estant espantat de la veu i alegria de les paraules, pensà a fins el dia esperant aquell ab gran desitg i no pogué dormir des de que s’oí aquelles beneites paraules (era hora de mitja nit). Pensà sempre si ho diria als Frares en presencia de tots o de pocs o al Pare Prior que era home de molta reverencia. Deu Omnipotent li posa en lo cor que sols al Rnt. Prior ho devia dir. Li ho va dir i oint asso lo Rnt. Prior i considerant lo bon home esser mogut de devoció per lo qual havia deixat lo mon i feia per sa devoció la Sta. Capella dins la qual Església també havia obrat lo cor, ço es fetes les parets i ser de molt bona conversació, rebé son parlar dolçament i considerant ser allò parlar de part de Nostre Senyor Deu. I en absència sua prengué alguns Pares dels mes venerables Religiosos del convent i los narrà lo cas, lo qual hoit tots unànimes i conformes digueren: 
(3) R. P. Prior, la bona conversació vida i devoció d’aquest bon Religiós nos fa creure que es ver i que es d’aqueixa manera però si es voluntat de Deu com creem, tornarà per tres vegades; Sigui donat en sa companyia un frare a la nit que ignori asso i vista la relació de dit company si tornarà o no ni quin parlar serà convenient ab lo primer. Fonch fet així i estant en lo llit junts i ignorant la causa aquell (perquè lo P. Prior li havia manat a Fra Romeu que no li digues res ni ha ningun altre) vingué la hora de la mitja nit i aquella veu per aquella o la semblant per les semblants paraules ni llevant ni ajustant (sinó que li posà a Fra Romeu major temor i més alegria) com dalt està dit. Calla Fra Romeu i lo seu companyó las oí també i estigué un tant espantat, pensant dormia per lo treball del dia Fra Romeu. I al cap d’un poc li digué Fra Romeu: No haveu sentit? Oí cert pare lo que ja me havia aparegut la nit passada Una molt graciosa veu i un molt graciós parlar. Volguera que duràs molt més que no ha durat que si be me espantí en lo principi, ara so romàs molt consolat. I lo bon Fra Romeu fent lo ignorant del que havia oït de les paraules lo vespres passat. O, P. molt ne estic consolat i alegre, servir-vos de dir-ho al R. P. Prior. I quan vingué lo mati, lo Religiós ab la cara molt alegre va a la via del P. Prior i ja vent lo així venir Pare Prior pensa en tot be. I li digué; la vostra cara demostra estar vos alegre de alguna cosa. Respongué lo Religiós; si cert P. Prior. Digué lo P. Prior; espereu si res me voleu dir, digaumo en presencia d’aquells que havien assenyalat donar-li a Fra Romeu un bon Frare en sa companyia i jo llavors escoltaré a vos. I ajuntats tots aquells venerables Religiosos digué lo Prior. Digaume si res me voleu dir davant d’estos Pares y ab jurament vull mo digau si res es de importància, perquè millor sia cregut ab tot que vos sou tal que vostres paraules es de creure.
(4) I llavors lo bon Religiós jura ab lo St. Sagrament de voluntat del P. Prior i digué: Reverents Pares que assi sou, dir-vos que es gran la alegria que està dins de la mia Anima que no puch més. Sapian V. Rs. I vos P. Prior que dormint en companya de Fra Romeu, pensant que era la causa que lo P. Prior me havia manat fer-li companyia a la mitja nit fou entesa per mi una veu graciosa i un parlar molt Sant del quem espantí i després volguera agues durat més fins ara, tant vaig restar aconsolat. I lo parlar fonch de esta manera: O Fra Romeu Saclosa, la tua devoció davant Deu esta acseptada de la capella que vols fer dels Beneits Apòstols de Deu, més a Deu li es agradable que sia sots invocació de la Santíssima Trinitat, perquè vol sia de la sua invocació. Jo creent que Fra Romeu Saclosa dormia per lo seu treball i trobava tant de paler en aquell parlar no li digué res fins haver acabat. I llavors jo diguí tot ple de alegria que escassament li pogué dir: Fra Romeu, Dormiu? I ell me respongué, no antes be estich ab molta alegria i consolació del que he oït; i jo li responguí així mateix per lo consemblant i me plaguí a mi molt com ell també ho havia oït, perquè tots junts haver oït un tan graciós parlar i comunicant lo un ab lo altre lo que havia oït, tot fonch una mateixa cosa. I així ell me prega i suplica que jo ho digues al P. Prior i a vosaltres P. R. Tots llavors se mostraren molt alegres dient al Prior: Escriptum est in ore duorum vel trium testum fiet omne verbum. Empero per ser la cosa més ferma i autentica, esta nit qui ve siali donat altre P. Venerable en sa companyia. I així fou determinat. Donaranlei un altre ignorant del cas, I aquell seguint lo modo del passat així ab Fra. Romeu estant vetllant hora de mitja nit, oí la mateixa veu, lo mateix raonament i paraules referides, sols si ajuntaren estas = tu veuràs perquè las faràs = acabat lo raonament digué lo company a Fra Romeu: Fra Romeu haveu oït quin tant graciós raonament i quina veu tan dolsa? Oh P. digué Fra Romeu, sert es que u he oït, de la qual cosa la mia anima plena de Alegria. Llavors lo mati pregà Fra Romeu al Religiós que anas a denunciar al P. Prior, lo qual feu del mateix modo que lo primer. I així lo bon Religiós prosseguí ab prestesa en acabar la Capella que ja estava avantsada i se cloïen los arcs.
(5) Vingué la jornada per Nostre Senyor elegida, com el principi està dit, el 21 de Febrer era hora de tèrcia (que serien las nou de la matinada) havent-hi molta gent per los camps uns ocupats en llaurar, altres podant, y dintre la Ciutat molta de diferents estaments cada un ocupat en son ofici, veuen tots generalment venir una molt meravellosa llum donant tan de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partides de Nostra Sra. De Montserrat. Veient la gent una tant resplendent llum, estaven tots admirats i espantats de un acte tan nou tan meravellós. I cada un deixa son treball i los llauradors los parells, així dins la ciutat com fora d’ella i alsant los ulls al Cel uns per las finestres, altres per las places veuen venir aquella gran llum molt de espai i assossegadament, demostrant en son venir gran gravetat, passa per damunt el mig de la Ciutat entre dos aires, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Verge Maria del mont del Carme que esta situada dintre la Ciutat en una muntanya prop la muralla.
(6) La gran multitud de gent qui homes dones i minyons seguint la sua via i com la llum estigué davant de la església començà a tocar la campana per ella mateixa. I així la santa i meravellosa llum entra dins de dita església per un finestral o claraboia de una paret de tapia que encara no era acabada dita església. I com la Sta. llum fou dintre se posa en la clau del Altar major o del Presbiteri, era tant lo claror que llençava que eixien los raigs per les finestres i forats de la església de modo que los de fora ho vejan. Estant en aquella clau la llum prosseguí i isque della altre tant gran resplendor com la primera no menguant aquella ni disminuint en son resplendor i grandesa i ab reposat i grave moviment sen ana la via de la capella de la Santíssima Trinitat que antes com he dit se dedicava a invocació dels Sts, Simón i Judes. I en continent de aquella primera llum ne prosseguí i isque altre tant bella, gran i resplendent sens disminuir en ninguna cosa la primera llum I ab pas així mateix grave i assossegat anà la via de la capella de St. Salvador (un crucifix de gran devoció) i allí para. La qual capella esta enfront de la Santíssima Trinitat i totes dos capelles estan apartades del Presbiteri quatre capelles. Estant de esta manera las tres llums, so es una en la clau de Presbiteri altre en la capella de la Sma. Trinitat i altre en la capella del St. Christo, la que estava en la clau del Presbiteri isque ab lo mateix moviment grave i reposat i sen anà dret a la capella de la Sma. Trinitat i arribant dret a dita capella isque la llum del St. Christo i se junta ab la altre llum de la Sma. Trinitat no augmentant-se per son resplendor per estar juntes les tres llums. I estant així un poch de temps unides se tornaren a dividir sens perdre ni disminuir ninguna dellas de son primitiu resplendor i grandesa. I la una sen torna a la capella de Sant Salvador, la altra al Presbiteri, restant en la capella de la Santíssima Trinitat la altra.
(7) I estant posades així en son lloch cada una, torna a eixir la de la clau del Presbiteri i se junta segona vegada ab la de St. Salvador i tots dos juntas ab lo mateix moviment i gravetat i modo ab la de la capella de la Sma. Trinitat. La qual cosa nota molt lo Sant Pare, perquè en la llum que estava en la capella de la Sma. Trinitat que mai se mogue de allí se significa lo Etern Pare i en las dos que mogueren lo Fill i lo Esperit Sant. En no disminuir per so ningú de son resplendor: Lo tenir tots una Deïtat un Poder un Saber &ª i en lo no augmentar-se la llum, una Voluntat, una Essència, un sol Deu. Abraham, Moisès ni Lot no tingueren major demostració de aquest misteri que lo de aquesta ocasió i davant de tanta gent que llavors era en la ciutat de Manresa de numero de sinch mil cases a vista de tot lo poble. Fet assó per dos vegades los frares no advertint en lo cas, estaven resant lo ofici en una Capella dintre del Convent lluny de la església, espai de dos claustres grans com avui se mostra, en un lloc ques diu la Infermeria, ab portes tancades, per rahó que lo Bisbe tenia entredit a la Ciutat set anys havia, a ocasió de un plet que tenia per la aigua que va a la ciutat, passant per la Baronia de dit Sr. Bisbe. I així tots aquells set anys se havien de enterrar los cossos en las Parròquies fora de Ciutat.
(8) Lo de defora que sentien la campana, pensaren se seria llevat lo entredit. Los de dintre la ciutat desllumbrats i anegenats ab lo misteri de tan gran llum, advertien poch ab lo tocar de la campana, però los Frares si que com estaven dintre lo ofici se admiraren de hoirla tocar. Alguns dels que estaven en la església, entraren dins el monestir i trobant al P. Prior i demes Frares eixien a veure de que prosehia aquella subita mudansa, digueren: Oh Mossèn Prior i Senyor de Frares. Com no atenen a un tant i tal meravellós misteri que Deu Omnipotent vuy ha enviat a aquesta ciutat, dins de vostra Església, no hoiu la vostra campana com toca? Respongué lo Prior, vehent lo Poble parlar ab tanta alegria casi de goig no podent articular las paraules: Ques asó ni quin misteri? Respongueren los Srs. Consellers: Veniu i veureu lo gran i molt meravellós misteri que lo Sr. Nos ha enviat; que Deu nos ha ja absolts i remesos. I parlant així cuitaven lo pas pera tornar prest dintre de la Sta. Església. I quan foren en lo entrant de ella, lo Prior i Frares veren una tant gran claror que restaren admirats i no sabien que dir sinó: llahors i gracies sien donades al Senyor. Llavors lo Prior sen anà a la Sagristia i se vestí la capa pluvial i ab la creu davant ab los candeleros seguint los demes Religiosos, anaren cantant fins a la capella de la Sma. Trinitat i essent en dita capella veren lo tercer departiment i meravellós misteri de la Santa Llum, ja se era fet avegades i aquí en presencia dels Religiosos se tornaren a separar i anassen a las capelles que antes estaven i del mateix modo, espai i gravetat tornaren a unir-se en la capella de la Santíssima Trinitat. Los Religiosos en esta ocasió cantaren aquell vers de Daniel cap. 3: “Benedicamus Patrem & Filium cum Sancto Espiritu” i després la Salve Regina i estantla dient la Santa Llum se partí tota en una venint de dita capella e església per lo mateix finestral que era entrada i entre dos aires ab lo pas reposat que era vinguda i sen torna a las partides de la Muntanya de Nostra Senyora de Montserrat. I estant un poc o tant lluny de la ciutat a vista de tots, desaparegué i deixar de tocar la campana que encara tocava per ella mateixa.
(9) La ciutat prestament feu un Sindich al senyor Bisbe, que no assistia llavors en ella per raho del entredit, sinó en un lloc ques diu Sant Pons entre Santpedor i Sallent, lo qual lo va informar i notificar-li lo misteri meravellós que Nostre Senyor havia enviat en aquella sua ciutat. Lo qual hoit per lo Sr. Bisbe: Plorant i juntes les mans envers lo cel, agenollat digué las paraules següents = No plasía a Deu Omnipotent que jo la tinga més entredita ni excomunicada esta ciutat. Antes puix Deu Omnipotent tal misteri li ha volgut enviar i manifestar, jo la vull absoldre y ara de present la absolc, que si be per set anys la he tinguda en temorós vel entredita, no vull que de aquí al davant estiga sinó en ma gracia que de Deu Nt. Sr. La han tinguda i rebuda tant singular. I després ensa may ha estat dita ciutat en tals tenebres de castich. - Lo bon Religiós Fra Romeu Saclosa vehent que la voluntat de Deu era fer la capella que ell havia fabricada de invocació de la Santíssima Trinitat, estimà de seguir-la i perseverant en la devoció dels sagrats Apòstols Sant Simeó i Judes perquè restassen en dita església de Nostra Senyora del Carme, los feu pintar en un galant retaule que es de St. Bartomeu, lo qual estava en lo enfront del cor antic i ara dit retaule està dintre del claustre.
Acaba el redactat amb dues notes annexes: la primera comenta que es va enviar un informe explicant el misteri al Sant Pare que es trobava a Avinyó (França); la segona fa referència a la capella del St. Salvador i unes relíquies del Convent del Carme.
