Presentació del treball

“Per això, Senyor, la teva veritat no és meva ni d’altri, sinó de tots nosaltres, a quina comunicació pública tu ens crides, advertint-nos que no vulguem posseir-la privada per a no veure’ns privats d’ella”.

Sant Agustí.

Hi ha qui diu que no pot evitar – no vol evitar – els interrogants, els dubtes, les sospites. Es nega rotundament a admetre tot el que es pren per dogma inamovible. Perquè creu en lo més íntim que, si hom es capaç d’evolucionar, aquesta evolució no lo provocaran mai els que diuen que si a tot, sinó els que neguen i pregunten i mai es senten conformes ni amb el que se’ls ordena de creure, ni amb el que la seva mateixa raó – secularment programada – els dicta.
Aquests pensaments, m’han impulsat a tirar endavant aquest treball i en el seu decurs he comprovat efectivament, que si preguntes a les pedres, et contesten. Deixes de creure amb el que fins ara havies cregut, et fas incòmode amb qui estableix dogmes, perquè els trenques. No es anar contra ningú, es només intentar clarificar la historia, es treure’t de sobre tot el que has après a la Universitat i intentar ficar-te a la pell d’aquells que eren capaços de bastir una catedral només amb coneixements trigonomètrics i una corda. És seure en silenci damunt d’un escambell al costat d’una taula de fusta i fixar-te com el mestre d’obra va creant una catedral amb un regla un compàs i un cartabò. És enfilar-te en una bastida bellugadissa a trenta metres del terra i tocar amb les teves mans els carreus de la volta; es resseguir amb els teus dits els plecs d’or del vestit de la Mare de Deu que presideix la clau de volta presbiteral; és senzillament, tocar el cel.
La idea es demostrar com es pot arribar a construir tota una Catedral. No es tracta de frivolitzar ni menys preuar la capacitat tècnica d’aquells homes, ans al contrari. Es tracta de retornar-los-hi un mèrit que per culpa de la nostra formació acadèmica no els hi sabem reconèixer. La nostra formació ens fa veure errors constructius on només hi ha saviesa. Ens fa modificar elements que per ells tenien un sentit i que nosaltres no els hi sabem veure. He sentit comentaris i he vist actuacions al llarg dels anys que porto a la Seu de Manresa, que m’han fet replantejar tot el que he vist i he llegit d’aquest emblemàtic edifici del Bages, fins al punt de no creure absolutament res del que hi ha escrit i començar a estudiar-lo tot de bell nou, però amb una mentalitat completament diferent. La intenció d’aquest treball es intentar evitar en un futur molts dels danys que es fan involuntàriament en les restauracions d’edificis emblemàtics per el menyspreu que alguns tècnics tenen envers els antics mestres d’obra i eliminen sistemàticament la simbologia que aquests varen introduir en els seus edificis amb total impunitat.
Cal que la Universitat recordi que en aquells temps s’utilitzaven unes mesures estandarditzades que no son precisament les nostres i els tècnics rebien una formació iniciàtica que gairebé la desconeixem del tot; haurien de formar les noves generacions d’arquitectes – restauradors, amb un “mix” de coneixements de manera que al acabar la carrera aprenguessin a estimar la seva feina, les pedres i el que ens diuen i sabessin preservar-ho perquè es pugui mantenir aquest diàleg per molts segles més amb les persones que ho vulguin llegir.
Per assolir aquest objectiu el primer pas era intentar pensar com ho feien els constructors de l’època, saber perquè feien les coses d’aquella manera; recuperar els seus instruments, penetrar en móns esotèrics, alquímics, templers o maçons sense por. Ni deixar-se impressionar per fantasies que no pots predir on et portaran.

Aquest estudi posa un èmfasi descarat en la Seu de Manresa, la ciutat i la seva historia, més que no pas en altres edificis que també veurem, això es degut ha que hi porto un bon grapat d’anys treballant-hi i estudiant-la i considero que la conec prou be com per intentar analitzar-la d’una manera tant diferent. A banda d’això, la Seu de Manresa es una mica “l’aneguet lleig” de la corona catalana - aragonesa i ens cal reivindicar-la; es una Seu sense bisbe, una Catedral sense càtedra, te un palau episcopal on no hi ha residit mai cap bisbe. Quan hom cerca una església gòtica que li elevi l’esperit pensa en el Pi de Barcelona; quan hom parla de la joia del gòtic català pensa en el Mar; quan hom cerca una catedral agosarada pensa en Girona. Ningú pensa en la Seu de Manresa per a res d’especial. Aquest edifici pertany al bisbat de Vic i aquesta població no ha tingut massa interès en vers la Seu manresana, ni l’han promocionat ni han permès que fos cocatedral com passa en altres ciutats. Malgrat tot Manresa ostenta el títol de Col·legiata Basílica atorgat per Lleó XIII el 1886 per el fet: “d’esser la segona capital de Catalunya”. També ostenta el títol de “Monumento Histórico Artístico Nacional” atorgat l’any 1931.
El treball proposa la construcció global d’aquest edifici, des de la ubicació i orientació, fins diferents detalls que es poden trobar a les portes de fusta d’accés. Es donen algunes idees de com es feien els càlculs d’estructura en aquella època i de bona part de la simbologia que du incorporat l’edifici. També veurem com a partir d’un únic “patró base” podem edificar unes quantes esglésies gòtiques catalanes com ara el Pi, el Mar o Sants Just i Pastor de Barcelona; Santa Maria de Manresa o Santa Maria de Cervera. No acaba pas aquí la cosa, amb aquest mateix patró, podem bastir edificis de la categoria de les catedrals de Barcelona, Lleó o Santiago de Compostela i edificis amb metrologia francesa com ara Chartres o Sta. Maria de Castelló d’Empúries. D’entrada i degut a la diferencia d’anys que es duen la catedral d’Empúries i totes les demés que veurem, ja podríem assegurar que la metodologia que farem servir a l’estudi de les catedrals catalanes, l’hem importat de França.
La idea que es proposa és que el lector pugui anar a visitar catedrals o esglésies gòtiques acompanyant-se d’unes senzilles eines i taules numèriques i que sigui capaç de poder arribar a entendre com varen construir l’edifici que esta mirant i que ho gaudeixi. No es cap eina per reconstruir catedrals. Dos carreus situats l’un al costat d’un altre en un mateix mur, que han estat extrets de la mateixa pedrera i treballats per les mateixes mans, tindran respostes físiques i mecàniques diferents si els carreus son travessats per “betes” diferents; dues pasterades de morter preparades per el mateix manobre, mai tindran les mateixes proporcions de material i les seves prestacions no seran homogènies. Amb aquests dos senzills exemples es pretén demostrar la complexitat que presenta mig metre quadrat de mur. Si hi afegim les modificacions i atacs (voluntaris o involuntaris) que han sofert els edificis al llarg de la història, entendrem que conèixer les respostes mecàniques de les pedres es una tasca gairebé impossible.  
El treball es divideix en cinc grans grups per tal de introduir al lector en els diferents móns que intervenen en la construcció d’una catedral, aquests son:

  • Els antecedents religiosos. Ens presenta les convulsions religioses de l’època protagonitzades principalment per els ordes militars.
  • Els antecedents històrics. Ens presenta des de les mesures d’Egipte o Stonehenge passant per les pre – ibèriques, fins les habituals de l’època baix medieval i una introducció a la simbologia incorporada a les construccions.
  • El desenvolupament del model. Es proposa com exercici docent la construcció de Santa Maria de Manresa (coneguda com “La Seu”) des de la seva orientació, fins els càlculs d’estructura de la que va ésser en aquells moments la volta gòtica més ampla del mon cristià. En aquest mateix apartat es presenta una aproximació al “contingut” de les esglésies vistes com grans “contenidors”, també s’explicaràn els actes que s’hi poden desenvolupar.
  • Ampliacions tècniques. Son un bon grapat de dibuixos, fulls de càlcul i fotografies que ens mostren tota mena de detalls de la construcció de les diferents esglésies que s’estudien. També hi ha una petita explicació de paraules o expressions que no son d’us habitual. En quant als dibuixos, tots fets expressament per aquest treball, se n’han fet més de 200 per be que no s’exposen tots, ens han de permetre una interpretació suficient del tema. Un altre punt que es veurà i pot sobtar és el que denomino “arquitectura ficció”, es un joc didàctic on amb la complicitat del lector es pretén imaginar com podia haver dissenyat originalment un edifici algun arquitecte i que ha arribat als nostres dies completament canviat.
  • Conclusions. Un resum a partir de lo exposat en el treball i algunes recomanacions per l’Administració Publica en quant a les inversions que efectuen en la restauració d’edificis emblemàtics.

Per l’estudi s’han establert diferents eixos de treball per tal d’obtenir el màxim nombre d’elements que ajudessin en aquesta investigació.

  • Un marc de treball que engloba: l’antiga Sumèria, el mon faraònic egipci (Cheops, Luxor), el Temple de Jerusalem i Chartres.
  • Una unitat comparativa composta per un bon grapat de temples catalans.
  • Treballs de camp sobre tots els edificis.
  • Trasllat dels resultats sobre plànols i un resum escrit.
  • Bibliografia suficient.
Per començar i oblidant-me del bagatge històric - cultural i catòlic - romà que d’una manera o altre ens han imposat a traves dels estudis, he de donar per valides les següents afirmacions:

  • Que tota la simbologia que utilitza l’església (àguila, lleó, bou, àngel); tota l’ornamentació en que és revesteix (mitres, bàculs, etc.); totes les creences que ens proposen (ascensions al cel, sant sopar, etc), venen de les corts faraòniques.
  • Que el Temple de Jerusalem o de Salomó, projectat per l’arquitecte del rei Hiram de Tiro, havia estat construït amb càlculs i mitjans tècnics egipcis.
  • Que Chartres va ésser construït amb mòduls de càlcul extrets del temple de Jerusalem i uns coneixements tècnics que s’ havien adquirit a traves de contactes amb el mon àrab sufí i dels perses a Jerusalem.
  • Que alguns dels edificis que veurem, s’han fet segons els mateixos mòduls de càlcul que Chartres i amb un desenvolupament total de les estrelles de cinc o set puntes tant a la planta com a l’alçat.

El principal problema amb que m’he topat, es que no hi ha manera de saber com en Berenguer volia acabar el seu temple a Manresa, per això ens hem de fixar amb el Mar i el Pi, més que en l’església dels sants Just i Pastor de Barcelona començada bastant més cap aquí.
Un altre dels objectius del present treball es intentar aportar informació simbològica suficient, per tal que quan entrem en alguna església o catedral gòtica, hi sapiguem descobrir un bon grapat de detalls que les guies clàssiques no ens mostren; no es tracta només de saber com construïen les catedrals, sinó de saber a més a gloria de qui ho feien i perquè ho feien d’una determinada manera. 
Poc després d’acabar-se la guerra civil espanyola varen començar els treballs de neteja i restauració a la Seu de Manresa. Un dels elements arquitectònics que varen construir completament de nou perquè fins llavors mai havia arribat a ésser construït, va ésser el rosetó que hom pot veure damunt el portal de Sant Antoni (costat riu), la traceria es de pedra i representa a una estrella de 6 puntes, els vitralls ens mostren a Sant Jaume. Si el mesurem veurem que te un diàmetre de 10 pams de Cana Destre de llum, si mesurem les traceries podem trobar elements que fan 50 cm., 60 cm. ó 120 cm. tan li fa. Aquest es un problema gravíssim. El picapedrer va fer un treball excel·lent, però algú no va estar a la seva altura. L’arquitecte responsable de l’execució havia d’anar més en compte amb quina mida utilitzava el picapedrer, també el picapedrer havia de saber quina mida havia d’utilitzar. Tot i així cal agrair a l’arquitecte la idea d’instal·lar un rosetó de sis puntes en aquell indret, vol dir que es sabia el guió; segurament fins aquell moment mai s’hi havia construït res allà. Si els gòtics en el segle XIV haguessin fet aquell rosetó ens haurien transmès molta informació, no només la simbològica que tothom pot veure-hi reflectida a l’estrella de 6 puntes, hi hauria hagut un segon nivell d’informació més subliminal si cap, que s’obtindria per la simple medició dels diferents elements que conformarien l’estrella.
Si mesurem l’obertura o el radi de l’entrada a la capella del Santíssim (obra tardana de la mateixa Seu) veurem que fan 2.80 metres ó 1.40 metres respectivament. El primer que es pensa es perquè no varen fer una obertura de 3.00 metres o un radi de 1.50 metres. Aquest es l’error, els constructors de l’època varen fer una obertura de “1 metre dels seus, es a dir una obertura igual a una Cana Destre i un radi igual a 1/2 Cana Destre. Si al iniciar la restauració de qualsevol element gòtic, prenem les mides amb el nostre “metre” habitual, mai podrem saber quin es el missatge dels constructors originals, per això dic que el problema es gravíssim. Quan els arquitectes, els picapedrers, els estudiants mesuren en “metres” no tenen ni la més mínima possibilitat d’entendre el missatge de les pedres. Sinó som capaços d’anar per les obres amb les mesures originals de l’època i interpretar els seus missatges abans de començar a plantejar-nos la reconstrucció, la única cosa que farem seran restauracions agradables al turista de pas, però sense cap valor didàctic per qui vindrà darrera nostre. 
Hem d’entrar, mirar i analitzar un edifici gòtic de la mateixa manera que ho faria un investigador o detectiu com ara en Sherlock Holmes cercant el més mínim detall i allunyant-se de lo ostentós, per exemple veurem a l’església gòtica dels sants Just i Pastor a Barcelona un immens baldaquí del segle XIX que no aporta res per el coneixement del gòtic i en canvi ens passarà per alt la pica per l’aigua a l’entrada.
La lectura d’aquest treball, ens hauria de permetre conèixer millor el temple gòtic, vist des de una vessant diferent a la que ens mostra l’arquitectura universitària o les guies turístiques. De fet ens hauria d’aportar bastants respostes. Espero que el mètode de treball que és presenta, també serveixi per descobrir molts més secrets i detalls que fins ara desconeixíem d’altres catedrals gòtiques d’arreu d’Europa. S’ha procurat donar-li a aquest treball un aire amè i lleuger i totes les formules que intervenen, si es vol, es poden seguir amb una calculadora normal. No és un llibre d’arquitectura ni de historia, es un llibre per entretenir-se i passar ho be.
Voldria agrair la col·laboració desinteressada que he rebut per part de rectors i mossèns de les diferents esglésies que he visitat, així com dels diferents arxivers d’aquests mateixos temples per el temps i paciència que m’han dedicat. També vull recordar-me dels personatges foscs que trobes per el camí i que passen per aquest món sense pena ni gloria, pocs per cert, posats en llocs estratègics inoportunament o oportunament, qui ho sap i et boicotegen l’estudi d’un edifici; son personatges que l’únic poder que tenen els hi ve donat per el color del casc de paleta o qualsevol altre atribut professional, saben que sense això no son res. Fan pena.

Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...