L’orde del Temple

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
Aquest no es un treball que parli exhaustivament de l’orde del Temple, ni en el seu favor ni en contra. Hi ha molta documentació escrita per qui estigui interessat en aquest tema, tant a nivell europeu com espanyol. Al parlar de l’orde del Temple no hem d’oblidar els Càtars, tot i que en aquest treball no en parlem gaire, veurem que no hi havia massa distancia dels uns als altres. Aquesta introducció a l’Orde només pretén situar al lector en el context de l’època.

L’origen
Quan en Hug de Payns o Paganis va assumir la fundació de l’orde del Temple, més exactament l’Orde dels Pobres Companys (Cavallers) de Crist, no feia altra cosa que complir les ordres d’en Bernat de Claraval o Clairvaux (Vall Clara) que el Concili de Troyes del 1128 havia autoritzat. En Bernat era l’intel·ligent, la ment preclara, en Huc era l’intrèpid, l’aventurer, però ambdós eren necessaris i així ho simbolitzaren en el seu escut on hom pot veure dos cavallers sobre un únic cavall i no per motius de pobresa precisament. Encara al darrere d’aquests dos homes n’hi havia un altre, qui realment sabia de l’existència de quelcom de valor en aquelles terres bíbliques per les traduccions que anaven fent uns quants rabins des de l’època de Sant Benet, malauradament tenia massa anys per emprendre aquella moguda, però la suficient empenta per animar i engrescar; ens referim a Esteve Harding, Abat del Cister.
L’Orde segons els seus estatuts, es va constituir per anar a Terra Santa a vetllar camins i protegir pelegrins cristians de lladres i assassins en aquella zona, però la raó d’anar allà havia d’ésser un altre. El fet es que només eren nou homes que així que varen arribar-hi van canviar l’espasa per la pala i es van posar a excavar arqueològicament parlant, el temple de Salomó durant 10 anys. D’aquí ve el nom de Templers.
Podríem dir que hi ha hagut 4 temples que en tinguem constància en aquell indret; el primer es el de Salomó i segurament s’hauria semblat amb els temples que els sumeris erigien al seu deu Ninurta, per el que es sap, es considera que era de molt petites dimensions, es més, fins hi tot l’harem del rei era més gran; les mesures que es donen com a valides d’aquest temple serien: equivalent a la meitat de l’amplada del temple d’Herodes (8 metres) i unes ¾ parts de llarg (24 metres). Recordem novament que el temple d’Herodes es el que en seguirem dient de Salomó. El segon es pot dir que era “virtual” doncs només fou contemplat pel profeta Ezequiel (570 A.C.), el tercer fou construït per Zorobabel després que els jueus s’alliberessin de Babilònia i finalment el quart era el del rei Herodes que es construïa en temps de Jesús.
El fet que en Baldui II els cedis part de la seva residencia, cal entendre-ho com una prolongació del que havia estat la primera creuada, els “cristians” necessitaven aquell espai com fos; no tant per que era l’escenari real on havia transcorregut la vida de Jesús, o també on també Mahoma i el seu ruc havien pujat al cel, tampoc per Abraham i el seu fill Isaac i ni tan sols per Jacob i la seva escala que el duia directament a la casa del Pare. Allà hi havia quelcom molt important per la qual cosa havia valgut la pena matar a milers de persones que havien tingut la mala sort de néixer en aquell país i en Baldui i família sabien que un cop tot temperat, vindrien els “arqueòlegs”. Un altre del resultats d’aquella primera creuada va ésser la creació del Orde del Sant Sepulcre.
Evidentment l’activitat d’aquells primers nou homes no era vetllar camins ni protegir pelegrins. Mai s’ha sabut que varen trobar-hi, des de l’Arca de l’Aliança, les Taules de la Llei de Moisès fins el sant Graal, s’ha especulat amb tot. En el temps que varen estar per allà, van poder establir amistat amb grups àrabs com ara els Assassins o Sufís, que els van introduir en el mon esotèric i alquímic, també varen aprendre un bon grapat de tècniques arquitectòniques com ara l’arc ogival que hauria vingut de Pèrsia.
De totes maneres quelcom d’important deurien portar d’allà doncs l’abat Suger, amic de Bernat, va començar en 1137 la reconstrucció de l’abadia de St. Denis amb un estil fins llavors desconegut: el gòtic.
Els Templers es varen escampar i multiplicar amb una gran facilitat per Europa; varen saber explicar el seu projecte a qui tenia possibilitats econòmiques per ajudar-los, aviat varen aprendre a intercanviar porcions de Cel i seients al costat del Pare a canvi de castells, terres i comandes. A la península Ibèrica, en plena etapa de reconquesta i lluites contra els sarraïns, si que pot dir-se que varen lluitar al costat de reis i prínceps cristians, però s’ho varen cobrar amb escreix. Un bon exemple el trobaríem si llegíssim la llegendària figura del almogàver Roger de Flor, per be que el “pseudo exercit” almogàver neix a partir del desmembrament del Temple. Els Templers també varen ésser els impulsors del Camí de Santiago, aquest apartat aniria de la ma de la llegenda que ens diu que Santiago es va fer famós precisament matant moros amb el seu cavall blanc. El mateix rei Jaume I va esser criat i format per el Temple i de poc que no es converteixen en els propietaris dels Països Catalans. En Josep Gironès a “L’Arquitectura Àuria dels Templers” de la Terra Alta i a Ribera d’Ebre, ens presenta una versió més idíl·lica de les relacions establertes entre cristians i sarrains: “Pel voltant de l’any 1030, la vida a la Fath tali’a (la Fatarella, a la Terra Alta) transcorria de forma prou plaent” ens diu. Per la mateixa època a la Catalunya Vella encara s’estaven refent les ciutats de les darreres ràtzies dels àrabs. Potser es cert que a la Catalunya Nova, degut al llarg temps de convivència entre ambdós pobles, l’elevat nivell cultural i fins hi tot la tolerància àrab envers els costums religiosos o cristians va fer possible aquesta relació. Continua dient-nos el senyor Gironès que els àrabs respectaven els edificis religiosos dels cristians. Nosaltres podem afirmar que no era pas així a les nostres contrades.
La nostra historia comença el Gener del 1128 per uns o del 1129 per uns altres, quan a Troyes (França) en un concili presidit per el delegat del sant pare en Mateo de Remois, s’autoritza la creació de l’Orde del Temple. Convocar un concili costava molts diners i esforços; hi anava gent important i a més venia de lluny. No haurien fet mai una reunió amb un bon grapat d’abats, bisbes i el cardenal Mateo només per satisfer el desig de Bernat de Claraval de tenir la seva pròpia orde en la que només hi militaven nou homes.
A la mateixa Església no li feia cap gràcia la dualitat templera que es proposava, no veien la manera de fer encaixar “la virtut” i “el defecte” en un sol individu. Consideraven que els monjos eren portadors de puresa i virtut i per el contrari els militars eren qui llevaven la vida als altres per més sarraïns que fossin. Tal associació de virtuts i defectes la consideraven gairebé monstruosa.
Quant Hug de Payns (l’intrèpid) torna a França en el 1128 per explicar en el Concili que han fet i que es pot fer, és quan realment l’orde començar a presentar-se en societat i li cauen bens i propietats per tot arreu, la milícia creix i pot dedicar-se a complir els seus objectius: vetllar camins i protegir pelegrins.
I tornem a on érem. Que varen fer aquells nou homes durant aquells 9 ó 10 anys al Temple de Jerusalem?

Castell de Granyena Galeria inferior

El castell de Granyena a la Segarra, va esser el primer edifici que els Templers varen tenir a Catalunya. No es que l’edifiquessin ells, sinó que el varen rebre de Ramon Berenguer III a l’any 1130.
Vistes: Façana principal i una galeria interior.

Monjos, constructors i alquimistes
Moisès era príncep d’Egipte, tota la cultura d’aquell país mil·lenari li havia estat transmesa, doncs tenia d’ésser Faraó. Quan puja al mont Sinai va a la recerca d’un espai tranquil on poder fer memòria i gravar a la pedra tot el seu saber. Encara avui dia les piràmides es resisteixen a ésser explorades, no som capaços de comprendre com varen fer-les, no tenim ni la capacitat humana ni tècnica per intentar reproduir-ne una altre, malgrat tot, la piràmide de Cheops es un element important que haurà de servir de mòdul de càlcul als constructors gòtics.
Per exemple els plànols base de la Seu de Manresa, el Mar de Barcelona i de tots els edificis que presentarem, en principi, son compostos per dos quadrats de 32.80 x 32.80 metres. Si inserim amb una inclinació de 45º, un nou quadrat dins d’un d’aquests quadrats que formen el rectangle de la nau, ens dona una llargada de cada diagonal de 23.10 m. que per definició equival a una desena part d’un costat de la piràmide de Cheops a Giza que te entre 230.364 i 232.805 metres de llarg segons diferents estudis. Aquesta mateixa mesura també es troba a Chartres. Com es veurà hi ha tot un seguit de coincidències entre aquests edificis. Cal tenir present que Chartres es la “Catedral” per antonomàsia. També es considerada la filla espiritual de Luxor. No oblidem que mitres i bàculs venen directament de les corts faraòniques d’Egipte.
Es lògic que si els Templers coneixien aquesta evolució, volguessin anar fins als orígens i establissin un sistema que els hi permetis la transmissió d’aquest codi de coneixements des de la civilització egípcia fins l’edat mitjana.
Pel cap baix els templers varen “descobrir” el Nombre d’Or que ja era conegut pels egipcis i després aplicat pels pitagòrics. Entre d’altres definicions es la relació entre el costat d’un pentàgon i la seva diagonal.
Aquest valor o nombre Phi=f (f =[(V5+1)/2]=1.6180) (Phi de Phidias; escultor grec del segle V A.C. va treballar al Partenon, al temple de Zeus, de Atenea, etc.); també ho trobem en diferents treballs històrics, per exemple:
  • Claudi Tolomeo, matemàtic grec (segle II a la seva monumental obra –13 volums – “Almagesto”);
  • Euclides, matemàtic grec del segle IV en el seu “Elements”, de totes maneres és considera que en Eudoxio de Cnido – geòmetra grec – havia resolt bastant problemes matemàtics i geomètrics a Euclides.
  • Luca Pacioli, a l’obra escrita en el 1509, Divina Proporció.
  • Kepler, per ell era la Secció Divina.
  • Leonardo, per ell era la Secció Àuria.
En Berenguer de Montagut seguint els passos dels seus mestres ho va ratificar:
  • Altura columnes Seu Manresa fins sota el capitell x f = (Base dels finestrals superiors)
  • Base dels finestrals superiors x f = (altura de la volta de la nau)
  • Distancia entre l’eix de la nau fins el centre d’una columna x f = (Indret on hi ha l’inici del contrafort entre capelles)
El numero d’Or forma part d’un grup numèric que es denominen “metàl·lics”:
  • Numero Phi o d’Or (f =[(V5+1)/2]=1.6180), ve de la relació entre el costat i la diagonal de l’estrella de cinc puntes i ens proporciona bellesa harmònica als edificis, fa anys que es coneix i s’investiga.
  • Numero de plata, ve de la relació entre el costat i la diagonal (no confondre amb diàmetre) de l’octògon o estrella de vuit puntes (Q =[1+V2] =2.4142); l’utilitzen per primer cop uns arquitectes per bastir uns edificis a Ostia (Roma) en segle II.
  • Numero de bronze =[(3+V13)/2] =3.3027. L’utilitzen els publicistes per dissenyar objectes tridimensionals com ara capses d’embalatge perquè tinguin unes proporcions harmòniques.
  • Numero d’aram.
  • Numero de níquel.
  • Etc.
Seguint amb geometria i segons paraules de l’eminent i enigmàtic arquitecte francès Viollet-le-Duc, el triangle egipci, a partir de la seva senzillesa de línies va ésser la figura matriu tant per els constructors egipcis com més tard pels grecs. D’aquí surten els sentiments agradables que provoca la visió dels edificis fets amb aquest mètode, les excel·lències de l’harmonia assolida i el mèrit estètic de l’obra. La secció de la Seu de Manresa es inserida en un triangle equilàter. El vèrtex superior d’aquest triangle marca l’alçada del edifici, els altres dos angles els trobarem a les parets de les capelles laterals; es a dir l’amplada total (pell de l’edifici). A més l’amplada de la nau central, entre columnes, es la base d’un segon triangle més petit, on el seu vèrtex correspon a l’alçada de les naus laterals.
No cal dir que aquests triangles també tenen quelcom a veure amb el numero Phi. Per exemple:
  • A una piràmide amb l’angle de Cheops li dibuixem una hipotenusa igual 161.8 (numero Phi x10). Li calculem la altura i ens dona 127,2, que curiosament esta relacionat amb el planeta Terra; podem arribar als mateixos números sense utilitzar Phi, si dividim l’alçada de Cheops per la meitat de la seva base (mesures en colzes = 280/220=1.272 ó treballant amb metres= 146.53/115.13=1.272).
  • A grans números es considera que el nostre planeta te 2PR= 40.000; si calculem el radi obtenim 6.366, si el multipliquem per 2 per obtenir el diàmetre tenim 12.732.
Però qui eren aquells constructors? D’on surten? Com poden bastir en només tres cents anys gairebé totes les grans catedrals gòtiques i abadies que hi ha a Europa? L’única cosa clara es que van sortir d’on era el senyor Hug de Payns poc temps després de tornar aquells nou homes de Jerusalem, utilitzaven tècniques revolucionaries per una gent acostumada a l’austera i feixuga construcció romànica.
Els famosos vitralls que podem veure i gaudir a les catedrals, es una de les seves principals aportacions. El vidre es va inventar uns tres mil anys abans de Crist i ja es feia servir a Egipte. Però la tècnica de tenyir-lo ve de Síria (segle IX). En els primers llocs on es troba vidre a Europa es precisament a les abadies del Cister (precursors de l’orde del Temple). Els primers vidres de color son a Saint Denis. La missió de les vidrieres era ajudar visualment a ensenyar gent que no sabien llegir ni escriure i d’aquesta manera podien interpretar complexes idees teològiques sobre el vell o nou testament. Hi ha una teoria que explica que els vitralls d’una catedral ben dissenyada s’han de llegir començant pel baptisteri en el costat Nord-oest, continuar cap a llevant i acabar a la rosassa després de passar per el Santíssim el en costat Sud-oest. Cal tenir present que el tipus de vidre utilitzat per exemple a Chartres ja no son capaços de continuar-lo fent després de la desfeta de l’orde. La formulació química que utilitzaven va desaparèixer amb ells. Encara hi han més misteris relacionats amb l’alquímia del Temple.
El Temple va dominar perfectament tres estils constructius molt diferenciats:
  • civil (ponts, cases o comandes, molins, palaus, ginys industrials coma ara sínies, etc.)
  • militar (castells)
  • religiós (esglésies, convents)
L’arc diafragma que veurem més endavant va esser abastament utilitzat tant per cobrir les seves esglésies com per els convents. L’art que imperava en aquells moments era el romànic. Es cert que son els impulsors del gòtic a França, ho podrem veure a Saint Dennis o be a Chartres, però a les comandes que bastien prop dels llocs que anaven conquerint on els recursos eren minsos degut a la poca gent que hi vivia i encara bona part eren importats d’altres contrades, tot el que feien era romànic. Les esglésies eren edificis pràctics: naus rectangulars, capçaleres planes, campanars de cadireta, la sagristia o casa del sacerdot adossada a la capçalera i a ponent i en terreny sagrat el cementiri.

El judici
Iniciar un procés contra el Temple significava muntar un sofisticat entramat jurídic, ja que l’orde depenia directament del sant Pare i qui els volia jutjar era la monarquia francesa que no hi tenia cap dret. D’entrada varen canviar el sant Pare i varen fer seure a la cadira de Pere a un amic del rei Felip IV, que es deia Bertrand de Got (Climent V). Era tan el poder del monarca que va assolir que la Santa Seu es trasllades de Roma a França, concretament a Avinyó, d’aquesta manera en tenia un control més proper. En quant a les principals acusacions que els hi varen formular, les més greus eren la sodomia, la idolatria, l’apostasia, relacions amb infidels musulmans i la heretgia.
Per idolatria entenien que adoraven imatges paganes, concretament es referien a un bust humà bastant estrafolari (Bafomet) que no era més que un reliquiari. També la figura del Bafomet l’obtenien els Templers a partir d’una estrella de cinc puntes. De bafomets se’n poden veure amb relativa facilitat en forma de mènsules en algunes catedrals franceses. Una particularitat d’aquests bustos és que deien que parlaven, que contestaven preguntes complexes amb un “si” o un “no”. Ni tan sols això era novetat; el sant pare català (Catalunya Nord) Silvestre II, un hom extraordinàriament intel·ligent, abans de tombar l’any mil havia après de moros (Sevilla i Còrdova) i jueus (Toledo) la manera de construir una màquina que li parlava i li calculava el temps que mancava per arribar al canvi de mil·lenni, la gent considerava que tant saber només es podia obtenir havent fet un pacte previ amb el diable i això li va portar bastant problemes. Es considera que podia haver estat un manicheo precursor dels càtars. Va ser a més, el propulsor de la numeració aràbiga a Europa.
En quant a l’heretgia es possible que durant el temps que varen estar excavant Jerusalem, trobessin documents que els hi confirmessin que haurien estat convivint dos Jesús simultanis. Els mateixos evangelis estan barrejant contínuament paraules d’amor amb paraules d’odi molt difícils de fer conciliar. El Temple tenia una predilecció per l’evangeli de Joan precisament que ens el mostra com a Mestre, fill d’una verge i que ve de la casa de David. Per un altre costat tenim un Jesús guerriller que ataca descaradament el poder de Roma i enalteix multituds (No he vingut a dur pau, sinó espasa. Mateu 10-34); (He vingut a calar foc a la terra, Lluc 12-49); fins hi tot l’evangeli gnòstic de Tomàs ens ho recorda: He llançat foc sobre el mon i aquí estic, vigilant fins que cremi tot (log 10). He vingut a fer divisions sobre la terra amb foc, espasa i guerra (log 16); Qui no odií al seu pare i a la seva mare, no podrà fer-se deixeble meu (log. 55). L’Alcorà no creu que el Jesús Mestre fos crucificat (Sura 4-156). Però de fet Pilatos o qualsevol governant, si tingues de decidir sobre qui clavar a la creu o deixar en llibertat entre dues persones amb uns carismes completament oposats, l’un: l’eixelebrat que ataca l’ordre establert per Roma i l’altre: l’intel·ligent; que pot convèncer al poble només amb paraules, tothom portaria a la creu a l’intel·ligent per que en el fons es el perillós. Els Templers consideraven que la llei venia de Moisès però la misericòrdia venia de Jesús (Joan 1-17). Jesús no es va oposar mai a Moisès, senzillament es va situar un graó damunt seu.
En quan a la traïció de Judes, hi ha unes dades curioses que ens haurien de fer pensar una mica: si una persona es presenta en un poblet petit on es coneix tothom, entra al mercat i els hi tira enlaire totes les parades i al cap d’uns quants dies es torna a presentar dalt d’un ruc fent-se acompanyar d’un seguit d’individus amb branques i palmons auto proclamant-se rei. Fa falta que algú se li acosti i li doni un petó per identificar-lo? No s’ha havia donat a conèixer prou encara?. Judes era el tresorer de Jesús i el seu grup i per lo tant una persona formada, no li calia vendre a ningú, tenia els diners que volia.
Jesús no es l’únic personatge nascut d’una verge, al llarg de la historia s’han comptabilitzat més de mitja dotzena de semi - deus. De tots, qui va preocupar més a l’església va ésser Mitra: nascut d’una verge, en un estable, el 25 de Desembre i que els romans en celebraven la resurrecció en temps de Pasqua. Això si, havia nascut uns 1500 anys A.C. Entre les seves doctrines hi havien: el bateig, la immortalitat, un deu salvador que mort, ressuscita i surt de la tomba, un judici final, un cel i un infern. El sant Pare Joan Pau II va reconèixer a meitat dels anys 90 que realment la data del 25 de Desembre va ésser adaptada a les necessitats de l’Església a partir de les festes paganes del solstici d’hivern.
Molt abans d’aquest deu, qui estava de moda eren les dones: les deesses. Tenim la gran Deessa Mare que és font i origen de totes les mitologies. Amb els ingredients necessaris podem reproduir vida, mort i resurrecció.
Ingredients: llavor, terra, aigua i temps.
Procediment: enterrem la llavor, la reguem, esperem un tems i obtenim nova vida.
Es lògic que l’Església adaptes la vida de Jesús a allò que el poble ja tenia per costum celebrar dins el seu calendari agrícola pagà, així l’assimilació es podria fer sense massa traumes, ja prou màrtirs havien tingut durant tres-cents anys com per complicar-se més la vida.
En quan a les relacions amb els musulmans infidels, te una doble lectura, com a guerrers cristians lluitaven contra els moros sempre que era necessari, però a un nivell mes elevat de les jerarquies, hi mantenien bones relacions. El Temple no podia permetre’s el luxe d’obviar els coneixements del mon àrab sufí, ni de tot un seguit de grups de diferents ideologies polítiques i moltes vegades enfrontats entre ells, però amb uns orígens religiosos bastant comuns, que eren els qui es dedicaven a les disciplines espirituals que havien existit abans que ells o que encara existien en el seu temps. Es evident que aquests contactes no devien ésser coneguts per tothom, tampoc ho haurien entès. Però si aquests grups tenien per objectiu la formació espiritual i un cert caràcter esotèric i iniciàtic, es molt normal que entre ells mantinguessin bones relacions.
En alguna ocasió els varen arribar a acusar de covards, de fet tot i que Egipte també va atacar Palestina en alguna ocasió, es veu que els Templers en aquests casos si giraven d’esquena; no hi ha massa constància de que els Templers establissin batalla amb els exercits egipcis, no pas per por a la lluita sinó per por a perdre el dret a recollir informació.
En Guillem de Paris, doctor en teologia, pare dominic, inquisidor i confessor del mateix rei, va ésser qui va dissenyar l’estratègia per acabar amb el Temple i al ensems obtenir per la seva pròpia orde un bon boti. La persona que el rei va nomenar per supervisar-ho era en Nogaret (un càtar excomunicat), que tan li feia enviar a un sant Pare (Bonifaci VIII) a la presó, fuetejar-lo i assassinar-lo per que no seguia la venia del rei, com desmuntar una orde monàstica i lliurar els seus caps a la foguera. De fet el sant Pare que el va succeir (Benedictus XI), tampoc va tenir massa sort, doncs va morir un any més tard; no van parar fins posar a la cadira de Pere a un lleial al rei, Climent V. L’única manera d’assolir que la població tingues ràbia contra l’orde era la difamació i les calumnies, dir-los hi que practicaven la sodomia, la bruixeria, etc. i que mereixien la foguera. Per saber que passava dins l’orde, en Nogaret va comprar Esquin de Floiran un ex templer que odiava l’orde per haver-lo fet fora. Però com es feien arribar al poble aquestes calumnies? Doncs amb l’orde de Predicadors de Sant Domènec.
De totes maneres alguna raó deurien tenir els inquisidors. Segurament que un rerefons econòmic molt potent a més d’un cúmul de circumstancies desafortunades, va ésser qui va fer moure els dominics a anar contra el Temple, però ja hem estat veient que les actuacions i activitats de l’orde a les acaballes del segle XIII i en el començament del segle XIV, no tenien res a veure amb l’Orde filla de les creuades, que havia estat dissenyada per sant Bernat per vetllar camins i protegir pelegrins. En Joseph de Maîstre ho tenia clar; creia que els templers no havien fet cap be a la societat. Deia exactament : Es diu que [els templers] protegien als cristians quina pietat els conduïa al Sant Sepulcre. Doncs be, tots aquests cristians haurien fet millor pregant a Deu des de les seves parròquies.
Massa diners i possessions havien acumulat que feien gràcia al rei; tanta prepotència els va fer febles.
El 18 de març del 1314 eren morts a la foguera (prop de l’actual Pont Neuf de Paris) el Gran Mestre de l’Orde Jacques de Molay i altres companys. El papa Climent V no va poder gaudir gaire temps dels bens confiscats al Temple, va morir un mes després que Jacques de Molay d’una inflamació intestinal. Uns mesos més tard el rei queia d’un cavall i moria. El malefici que el Gran Mestre havia llençat mentre s’estava rostint s’havia complert.

La desfeta de l’orde

Cal tenir present que el Temple va ésser en principi un orde militar al ensems que religiosa. Havia estat autoritzada pel Sant Pare en un Concili dissenyat expressament per aquell fet i que en els anys s’havia anat modificant però sempre a l’empara de la Santa Seu. Com diu Alejandro Vignati: Es important remarcar l’autonomia que atorgaven a els Templers aquests privilegis que varen ésser font d’enveges per la classe benestant i de complicacions per el clergat regular i varen perdurar en major o menor intensitat durant tota la vida de l’Orde. ... A mesura que els Templers guanyaven poder, fama i riqueses, també guanyaven enemics. Mai varen acceptar el poder sobirà de la corona francesa, es van convertir en una església dins l’Església i en un estat dins l’Estat.
Al començar el segle XIV França patia una greu crisi econòmica fruit d’una mala gestió ministerial al intentar una revaluació de la moneda, això va dur a un descontentament general a Paris i a d’altres ciutats segons ens explica en Malcolm Barber. I això la monarquia no s’ho podia permetre. Per acabar-ho d’agreujar els Templers eren els banquers de França, i si la monarquia estava endeutada amb l’Orde i ni tant sols podia fer front als interessos, difícilment podia amortitzar el capital prestat. Vistes així les coses es lògic que el rei volgués acabar amb el creditor.
Quan els dominics varen desfer l’Orde del Temple i lliurar als seus líders a la foguera, aquests havien de saber per força que no eren els primers que s’enfrontaven a la Inquisició, doncs un segle abans a els Càtars ja els hi havien fet el mateix.
  • Eren tant prepotents que es pensaven que a ells no els hi passaria mai una cosa així?
  • Estaven tant cecs que no varen adonar-se que ja no estaven de moda i feien nosa?
  • Per que no varen saber interpretar a temps els diferents senyals que els hi havien d’arribar, que els farien culpables de la pèrdua definitiva de Jerusalem?
  • Si els Càtars eren els bons homes, que eren en Domènec de Guzmán i els seus seguidors?
Els Templers mai varen lluitar contra els Càtars, es més els ajudaven. L’únic sant que hi ha hagut a la família templera (llevat sant Bernat) ho va ésser precisament per salvar i ajudar a escapar bons homes o albigesos. Tant per la monarquia catalana com per altres monarquies hispanes, en una època en que el llegir i escriure era patrimoni de molt poca gent i gairebé tots eren preveres, el clergat templer (no confondre el clergat amb la milícia armada del temple) gent culte i ben preparada, estava bastant ocupat fent de notaris i redactant actes per els reis o acompanyant-los en els seus viatges oficials, sembla que difícilment la monarquia podia anar contra qui sabia tots els secrets i intrigues de palau i en podia fer us en propi benefici, en un moment determinat.
La realitat va ésser bastant diferent. En Jaume II, que havia estat ajudat en les seves lluites per poder expandir els seus dominis, per uns homes que hi confiaven, que havien donat la seva sang i la seva vida per uns ideals de servei a Crist i al rei, es varen veure traïts, empresonats i acusats de tot el que acusaven als seus germans de França.
Jaume II, l’home que va posar la primera pedra a la Catedral de Barcelona al costat del bisbe i que havia ajudat a alliberar alguns templers que havien caigut presoners; quan els seus homes li varen obrir els ulls i va veure que és podia apropiar dels bens de l’Orde com havia fet a França Felip el Bell, no li va pas tremolar el pols per signar les ordres de captura contra els membres de l’Orde del Temple – els seus millors aliats.

La venjança
Fa uns moments s’indicava succintament com havien mort el sant pare i el rei de França que havien intervingut en l’extinció de l’Orde. En Berenguer o en Jaume Fabre varen haver de pensar, dissenyar i bastir uns edificis en una època en que tot una sèrie d’individus anaven morint d’una manera o un altre. Un frare anomenat Mateu Bruguera, va passar molts anys recopilant informació i va a arribar a escriure fins a tres llibres sobre aquest tema (Historia General de los Caballeros del Temple, obra pòstuma 1.871). El que es presenta a continuació es un extracte que ens parla precisament de les morts del principals protagonistes que varen anar contra l’orde del Temple. Vull avisar abans que la lectura d’aquestes morts no es precisament agradable.
  • Climent V (el sant pare), va morir de diarrea dins dels 40 dies d’haver mort Jacques de Molay. Varen deixar el cadàver despullat tota la nit i li va caure una gran espelma a sobre que el va mig cremar. Anys després els Calvinistes varen profanar la seva tomba i varen esventar-ne les restes.
  • Felip IV “el Bell” (el rei), va morir de la febre i gangrenes que li va produir una caiguda de cavall quan anava a caçar un porc senglar el Setembre del 1314.
  • Lluís X (el fill del rei i que el tenia de succeir), va morir enverinat el Juny del 1316.
  • Felip V (el segon fill del rei), va morir el Gener del 1322
  • Carles IV (el darrer fill del rei), va morir el 1328
  • Eduard II d’Anglaterra, (gendre del rei i homosexual declarat) li varen clavar una espasa roent per l’anus.
  • Carles de Valois (germà del rei), va morir el 1325
  • Guillem de Nogaret (el ministre del rei que va assassinar al sant Pare Bonifaci VIII), també va morir de forma misteriosa.
  • I molts d’altres que farien allargar massa la llista.
Tot i així, amb aquest panorama de morts i assassinats dels qui anaven a favor i dels qui anaven contra l’orde del Temple, en Berenguer o en Jaume Fabre, anaven dissenyant catedrals i fent-les pujar de mica en mica. Degut a com anaven les comunicacions per aquella època, de ben segur que per aquestes contrades, només deurien tenir constància de la mort del rei, d’algun sant pare i de poca gent més.