La longitud del temple es fixarà que sigui el doble que la seva amplada. M. Vitruvius
Imatge crepuscular
d’un cartell publicitari editat per l’Ajuntament de Manresa.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
A partir d’aquest lliurament es podran reviure tots els passos necessaris per arribar a construir una catedral gòtica.
Per una introducció en profunditat del món gòtic es recomana començar per els lliuraments de l’apartat "Església Gòtica", següent enllaç.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
A partir d’aquest lliurament es podran reviure tots els passos necessaris per arribar a construir una catedral gòtica.
Per una introducció en profunditat del món gòtic es recomana començar per els lliuraments de l’apartat "Església Gòtica", següent enllaç.
Parlar de Santa Maria de la Seu de Manresa, es parlar de
la pròpia vida de la ciutat, es un edifici que va costar i està costant molts
esforços i diners. Lluites contra
els de dintre i contra els caps dels de dintre, lluites contra els de fora i
els qui governen. La gelosia, les enveges, les rancúnies i totes les misèries
humanes han estat dins o prop de la
Seu al llarg de la seva historia i encara avui dia perduren.
L’han bombardejat, ensorrat i cremat un bon grapat de vegades.
Però. Perquè
en diem “Seu” si nomes es una parròquia d’una barri de Manresa? A Cervera i a
Castelló d’Empúries varen construir les seves respectives esglésies amb
l’objectiu de que fossin seus episcopals, de fet a Manresa també hi havia
aquest desig, dons fins hi tot varen construir un palau episcopal. Cap de les
tres ho va arribar esser i la denominació de “Seu” nomes s’ha mantingut a
Manresa. S’argumenta que les dimensions catedralícies de l’edifici de Manresa,
fa que la gent ho vegi com una “catedral”, això es absurd perquè l’església de
Manresa no es pas de les més grans de Catalunya i en canvi cap més església
gòtica no episcopal és denominada “Seu”. Hi ha qui considera que el nom de
“Seu” no te res a veure amb l’edifici gòtic, sinó amb l’Església de Manresa, es a dir que els edificis romànic i preromànic
anteriors ja serien coneguts amb aquesta denominació i que vindria de l’època
en que Manresa igual que Ègara hauria tingut bisbat propi depenent de la Tarraconense , segons
podrien acreditar unes restes visigòtiques que no han deixat explorar
correctament; d’altre manera la denominació “Seu” hauria estat una denominació
fugissera que s’hauria esvaït en dues o tres generacions. En el foli 147 del
"Registre
de lletres rebudes i enviades pels
Consellers de Manresa, entre els anys 1570 i 1589" hi trobem el següent
document: "S. C. R.
M. (sacra, catòlica, reial, majestat) En temps
antiquissim segons de anuals y scriptures antigues se collegien, en la Ciutat
de Manresa havia Iglesia Cathedral y Bisbe particular la qual tenia son
districte y diocessi separada y distincta de la diocesis de Vich que les hores
se deie Osona y apres per la tenuitat dels fruyts que antigament eren de dits
bisbats, se vingueren a unir suprimint lo dit bisbat de Manresa y unint y
applicant totes les rendes y districte de aquell al dit bisbat de Vich olim
Osona la qual unio ha tingut affecte de molts centenars de anys a esta part
restant la dita Ciutat de Manresa sens Bisbe ab tot que sempre ha retingut lo
antiquissim ser y nom de Ciutat y la Iglesia olim Cathedral per lo semblant ha
retingut sempre son nom de Seu..."
Malgrat tot i tothom, la parròquia més
emblemàtica del bisbat segueix dempeus, perquè sempre hi ha hagut algú que ha
apagat el foc, que ha refet el mobiliari, que ha raspallat un per un els milers
de carreus de l’edifici i que quan el seu cansat cos ja no ha pogut més, ha
traspassat les seves eines, els seus coneixements, el seu amor a la Basílica i a la Mare de Deu de l’Alba a unes mans més joves i fortes perquè pogués
continuar mantenint en peu l’edifici. Ara som nosaltres, la nostre generació
els responsables de mantenir i millorar el que ens han legat i hem d’ésser
capaços de fer-ho be.
Dins d’aquesta línia he de reconèixer que un
element mobiliari del que em sento plenament orgullós és el templet de la
cripta que conté les restes dels patrons de Manresa. Es un retaule de
marbre i alabastre barroc fet per en Jaume Padró l’any 1781 i destruït
completament per la guerra del 1936. El sagristà de l’època en Josep Pérez, va
tenir la genial idea de guardar tots els trossos dins les sepultures del
voltant de l’àbsida quan començaven a desenrunar l’edifici per tal de
netejar-lo. Cap a finals de la dècada dels 70, ens ho va comentar. Vaig entrar
dins d’aquelles sepultures amb petites caixes de cartró, allà hi vaig anar
dipositant els milers de fragments que anaven sortint remenant entre mig dels
ossos; tots aquells fragments que no n’hi havia cap que tingues més d’un pam
quadrat, es varen dur a un magatzem per tal de netejar-los, classificar-los i
enganxar-los a partir d’una única fotografia de principis dels anys 30. Varem
ésser capaços de poder reinstal·lar el templet completament restaurat a l’any
1981 just en el seu segon centenari. Espero que el lector em perdoni aquestes
línies d’auto bombo i que tingui la oportunitat d’anar fins a Manresa a gaudir
d’una obra cabdal del barroc català. (per saber-ne més seguiu l’enllaç)
(fotografia de la cripta de la Seu de Manresa anterior al 1936 donada per la família Padró al autor d'aquest bloc)
Aquest no es pas l’únic element interessant
que hom pot veure-hi a la
Seu. Fins la guerra del 1936, aquest edifici podia
comparar-se perfectament amb la
Catedral de Barcelona: el seu cor central, l’accés a la
cripta per davant del presbiteri, una molt bona mostra de retaules gòtics i
barrocs, etc. Però segons Emilio Orduña a “La Talla Ornamental
en Madera (Arte Español)” el faristol
que hi havia en el cor dels canonges i el mateix cadiram del cor “no ofereixen res de menció especial” i
per lo tan no ho retrata. De totes maneres en el seu llibre no presenta cap
faristol de cap catedral espanyola que pugui comparar-se amb el de Manresa.
(Pintura d'en Francesc Cuixart, quadro propietat de la família Esteve de Manresa)
Ens podem fer una idea de la majestuositat de la Seu de Manresa a principis del
segle XX, segons veiem a la pintura d’en Cuixart; no tot
es va cremar o perdre per la guerra civil, el gran faristol a primer terme de la pintura, es va desmuntar i
les seves peces deixades al intempèrie per expressa voluntat dels responsables
de la Seu , quan
hi havia gent que s’oferia a reconstruir-lo de franc, avui dia nomes queden 5 ó
6 peces com les que es mostren a la fotografia.
Encara es pot gaudir del retaule del Sant
Esperit obra cabdal de Pere Serra, un dels més grans d’Europa; un frontal
florentí d’altar brodat (per saber-ne més seguiu l'enllaç), que algú ha cregut veure-hi sota els fils
d’or, el llapis de Gioto. A més d’altres retaules gòtics i una bona mostra
d’orfebreria i ornaments litúrgics; com ara una custodia de plata de prop d’un
metre cúbic de volum que tenien de portar entre quatre persones, tot i així no
es complerta; el que hi manca junt amb les cobertes del “Llibre d’Argent de
Manresa” va anar cap a França en uns quants carros plens d’argent. Manresa tot
i la heroica actuació del “Timbaler del Bruc” va esser una de les poblacions
que en va sortit més malparada, cremant els francesos en la seva sortida una
bon nombre de cases i saquejant-la completament.
Una de les
persones que més havia estudiat l’edifici i la ciutat de Manresa, va ésser en
Joaquim Sarret i Arbós que va estar molts anys al front del Arxiu Municipal de la Ciutat. Va recopilar un
seguit de documentació històrica de la que en podríem extreure alguns autors:
-
Magí Canyelles (Grandesa i
Antiguitats de la Ciutat
de Manresa)
-
Mas i Casas (Ensayos Historicos
sobre Manresa)
-
Roig i Gelpi (Epítome Histórico
de la Muy Ilustre
Ciudad de Manresa)
-
Eduardo Tamaro (Monografia de la Seo de Manresa)
-
Josep Torres i Argullol (Monografia
de la Iglesia
de Nta. Sra. de la Aurora )
-
Manuel Torres (Memoria sobre
Manresa)
-
Jaime Villanueva (Viaje
literario a las iglesias de España)
-
Enrique Florez (España Sagrada)
Un edifici es un objecte tangible que es pot
tocar i mesurar, a tall d’anècdota anem a veure quina mida te la Seu segons diferents persones
que l’han mesurat.
-
Magí Canyelles (historiador
aficionat, segle XVII)
o
Amplada 22 canes i 4 pams
o
Alçada 22
o
Longitud 45
-
Josep M. Mas (segle XIX)
o
Amplada 160 peus
o
Alçada 154
o
Longitud 316
o
Nau central 80
-
George Edmund Sheet (Arquitecte
angles, 1860)
o
Amplada 33 m .
o
Alçada 30 i escaig
o
Longitud 68
o
Nau central 18.5
-
Sarret i Arbós (Segles XIX-XX)
o
Amplada 45
metres
o
Alçada 35
o
Longitud 89
-
Torres Argullol (Arquitecte, Segle
XIX)
o
Amplada 32.50
metres
o
Alçada 29
o
Longitud 61.80
o
Nau central 17.26
Realment es tant difícil mesurar un edifici?.
Francament si. Fins hi tot avui dia amb teodolits làser, ginys de tots
tipus, introducció on line de les dades als ordinadors portàtils i
visualització instantània dels resultats al costat mateix d’una columna, es
detecten greus errors en els resultats obtinguts.
Si la simple medició d’un edifici és tan
complex, com no ho ha d’ésser conservar-la?.
I fer-la? Anem a continuació a recrear-nos en
la construcció de l’edifici, a penetrar en móns perduts i desconeguts, a
descobrir secrets, a pensar diferent.
El temple de Salomó tenia un espai interior de
20 VA (1VA = 0.82 m .; 20VA=16.40m.). d’ample, per 40 mesures de llarg (32.80m.). La Seu de Manresa dobla amb molta
aproximació aquestes mesures per tant l’amplada seria de 32.80 m . i la llargada de 65.60 m .
(figura BaseSeu01-A, sistema mètric: 1 Cana Destre=2.80 m.)
(figura BaseSeu01-A, sistema mètric: 1 Cana Destre=2.80 m.)
Quan es va redactar el pla director de la Seu de Manresa, el grup
encarregat de la planimetria va detectar
que l’eix de la nau no marcava una línia recta, tenia un lleuger gir cap al
costat nord, diríem que la nau te una forma de plàtan. D’entrada ho varen atribuir
a un error de construcció o be a dificultats en la fonamentació. Es cert que
hem detectat diversos errors de construcció que algun cop ens poden haver
ocasionat alguna de les patologies de l’edifici. Una cosa es dibuixar un plànol
i una altre molt diferent es bastir una catedral. Afirmar que la nau es torta
per defecte de construcció, es menysprear la capacitat tècnica de Berenguer de
Montagut. Aquesta desviació de l’eix que ens determina un segment d’arc (fletxa=1
VA; corda=60VA) i en conseqüència ens permetria calcular el radi, es troba
fins hi tot a Luxor (Egipte), Chartres (França), Canterbury (Anglaterra),
Santa Maria del Mar (Barcelona)
o als costats de la piràmide de Cheops, no es incompetència. Es la
ruptura entre el presbiteri (lloc de culte, de coneixement) i la nau (lloc
de fe, de creences).
Les teories pitagòriques (per saber-ne més seguiu l'enllaç) afirmaven que la simetria es
mort i la dissimetria vida. El desviament de l’eix “es una de les
manifestacions més característiques d’aquesta dissimetria creadora, que nega la
línia recta de la raó ens diu Christian Jacq. Els arquitectes sabien que
difícilment veurien la seva obra acabada, necessitaven deixar prou pistes per
que els seus continuadors no tinguessin massa dificultat per acabar-la, per lo
tan el primer que feien era marcar el terreny, fer tot el fonament i plantar
les arrencades de les columnes. No podem confondre la desviació de l’eix de la
nau amb la desviació de l’eix de l’àbsida, no hi tenen res a veure; Sant
Climent de Taüll (construït en romànic) o Santa Maria de Vilafranca del Penedès – un els primers exemples de
gòtic a Catalunya – tenen l’àbsida girat; en aquest darrer temple l’acoblament
de l’àbsida amb la nau al costat de l’Epístola no els hi va resultar fàcil, a
més tota la nau és pensada encara en romànic.
Francesca Español a “El Gòtic Català” ens diu
que: “Santa Maria de Manresa és una
notable construcció que no te parió – conservat – dins el gòtic català quan a
l’estructura... Cadascun dels trams de les naus laterals i de les capelles
contigües estan unificats espacialment, com ho estan al deambulatori, ja que
comparteixen una única volta de creueria. Aquesta solució ja es troba al
deambulatori de Saint Denis... El talent de Montagut va ser perllongar aquesta
recepta més enllà del deambulatori i haver-la aplicat de cap a cap de les naus
laterals, que es on esdevé més espectacular”. I en Paul Frankl a
“Arquitectura Gótica”, edició 2002 ens diu en quan al famós deambulatori de
Saint Denis: “Es pot suposar que ell (l’abat
Suger) i el seu arquitecte varen decidir
junts no fer un sol deambulatori amb set capelles en torn a l’eix principal,
sinó prescindir dels murs que separen les capelles i d’aquesta manera crear un
segon deambulatori al voltant del primer. Aquesta va ser la solució al problema
de facilitar la circulació als pelegrins”. Aquest és el deambulatori que
hom pot contemplar a Manresa.
Aquest treball que es presenta sobre la construcció de la Seu de Manresa, m’ha representat més de 10 anys de feina, he revisat tots els edificis gòtics de Catalunya (esglésies i catedrals) per poder contrastar cada un dels capítols i a més, reescriure la historia dels edificis manresans que l’han precedida. Consta de més de 500 fotografies, més de 200 plànols en 2D i 3D tots dibuixats expressament per el treball i fins hi tot s'ha creat una maqueta que presentada en secció, en mostrarà diferents parts de la construcció de la Seu de Manresa. Per la construcció de la maqueta es va poder comptar amb la valuosa ajuda del Sr. Gabriel Garriga (recentment traspassat) de la Fundació ARS de Manresa.
El treball no es una guia turística ni cap "història de la Seu", l’objectiu es més envejós, es pretén que amb aquesta eina, es puguin interpretar les grans catedrals gòtiques escampades per Europa. Es el treball més complet que s’ha fet mai sobre la Seu de Manresa: baixarem a pous tel·lúrics; entrarem dins de sepultures mil·lenàries; ens passejarem per l'interior de la volta gòtica més ampla que mai havien construït; veurem l’edifici com mai s’ha vist; descobrirem els secrets que amaguen les catedrals; ens ho passarem be.
Cal tenir present que tots el llibres i treballs que s’han fet sobre la Seu de Manresa en el darrer segle, son refregits de llibres escrits entre el segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, els diferents autors s’han limitat a actualitzar les fotos d’acord amb el nou escenari produït per la guerra civil del 1936. El risc assumit en aquest treball, es dons, increïble ja que no s’ha donat res per vàlid.
Finalment, si la gent no va a la Seu de Manresa -ja hem comentat que es una senzilla parròquia d’un barri marginal- el treball pretén portar la Seu al món utilitzant los noves tecnologies. Un bon nombre d’instituts i Universitats de tot el mon, en son consultors habituals.
Maqueta de la Seu de Manresa, Fundacio ARS i Jaume Espinalt.
Aquest treball que es presenta sobre la construcció de la Seu de Manresa, m’ha representat més de 10 anys de feina, he revisat tots els edificis gòtics de Catalunya (esglésies i catedrals) per poder contrastar cada un dels capítols i a més, reescriure la historia dels edificis manresans que l’han precedida. Consta de més de 500 fotografies, més de 200 plànols en 2D i 3D tots dibuixats expressament per el treball i fins hi tot s'ha creat una maqueta que presentada en secció, en mostrarà diferents parts de la construcció de la Seu de Manresa. Per la construcció de la maqueta es va poder comptar amb la valuosa ajuda del Sr. Gabriel Garriga (recentment traspassat) de la Fundació ARS de Manresa.
El treball no es una guia turística ni cap "història de la Seu", l’objectiu es més envejós, es pretén que amb aquesta eina, es puguin interpretar les grans catedrals gòtiques escampades per Europa. Es el treball més complet que s’ha fet mai sobre la Seu de Manresa: baixarem a pous tel·lúrics; entrarem dins de sepultures mil·lenàries; ens passejarem per l'interior de la volta gòtica més ampla que mai havien construït; veurem l’edifici com mai s’ha vist; descobrirem els secrets que amaguen les catedrals; ens ho passarem be.
Cal tenir present que tots el llibres i treballs que s’han fet sobre la Seu de Manresa en el darrer segle, son refregits de llibres escrits entre el segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, els diferents autors s’han limitat a actualitzar les fotos d’acord amb el nou escenari produït per la guerra civil del 1936. El risc assumit en aquest treball, es dons, increïble ja que no s’ha donat res per vàlid.
Finalment, si la gent no va a la Seu de Manresa -ja hem comentat que es una senzilla parròquia d’un barri marginal- el treball pretén portar la Seu al món utilitzant los noves tecnologies. Un bon nombre d’instituts i Universitats de tot el mon, en son consultors habituals.
Maqueta de la Seu de Manresa, Fundacio ARS i Jaume Espinalt.
Figura 01-A
- En aquest dibuix es pot veure esquemàticament el projecte de l’edifici que analitzarem, dins una matriu feta amb unes mides que els paletes saben interpretar.
- S’han dibuixat els principals elements de la fabrica per fer més llegible el model, com ara seccions, columnes, finestrals, claus de volta, etc.
- Observis els dos grans quadrats que ens determinen el model de basílica: 1er. quadrat de 16.80 m. i un 2on. de 28.00 m. en aquest cas, equival a 10 CD.