Construcció de la Seu de Manresa

La longitud del temple es fixarà que sigui el doble que la seva amplada. M. Vitruvius



Imatge crepuscular d’un cartell publicitari editat per l’Ajuntament de Manresa.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
A partir d’aquest lliurament es podran reviure tots els passos necessaris per arribar a construir una catedral gòtica.
Per una introducció en profunditat del món gòtic es recomana començar per els lliuraments de l’apartat "Església Gòtica", següent enllaç.
Parlar de Santa Maria de la Seu de Manresa, es parlar de la pròpia vida de la ciutat, es un edifici que va costar i està costant molts esforços i diners. Lluites contra els de dintre i contra els caps dels de dintre, lluites contra els de fora i els qui governen. La gelosia, les enveges, les rancúnies i totes les misèries humanes han estat dins o prop de la Seu al llarg de la seva historia i encara avui dia perduren. L’han bombardejat, ensorrat i cremat un bon grapat de vegades.
Però. Perquè en diem “Seu” si nomes es una parròquia d’una barri de Manresa? A Cervera i a Castelló d’Empúries varen construir les seves respectives esglésies amb l’objectiu de que fossin seus episcopals, de fet a Manresa també hi havia aquest desig, dons fins hi tot varen construir un palau episcopal. Cap de les tres ho va arribar esser i la denominació de “Seu” nomes s’ha mantingut a Manresa. S’argumenta que les dimensions catedralícies de l’edifici de Manresa, fa que la gent ho vegi com una “catedral”, això es absurd perquè l’església de Manresa no es pas de les més grans de Catalunya i en canvi cap més església gòtica no episcopal és denominada “Seu”. Hi ha qui considera que el nom de “Seu” no te res a veure amb l’edifici gòtic, sinó amb l’Església de Manresa, es a dir que els edificis romànic i preromànic anteriors ja serien coneguts amb aquesta denominació i que vindria de l’època en que Manresa igual que Ègara hauria tingut bisbat propi depenent de la Tarraconense, segons podrien acreditar unes restes visigòtiques que no han deixat explorar correctament; d’altre manera la denominació “Seu” hauria estat una denominació fugissera que s’hauria esvaït en dues o tres generacions. En el foli 147 del "Registre de lletres  rebudes i enviades pels Consellers de Manresa, entre els anys 1570 i 1589" hi trobem el següent document: "S. C. R. M. (sacra, catòlica, reial, majestat) En temps antiquissim segons de anuals y scriptures antigues se collegien, en la Ciutat de Manresa havia Iglesia Cathedral y Bisbe particular la qual tenia son districte y diocessi separada y distincta de la diocesis de Vich que les hores se deie Osona y apres per la tenuitat dels fruyts que antigament eren de dits bisbats, se vingueren a unir suprimint lo dit bisbat de Manresa y unint y applicant totes les rendes y districte de aquell al dit bisbat de Vich olim Osona la qual unio ha tingut affecte de molts centenars de anys a esta part restant la dita Ciutat de Manresa sens Bisbe ab tot que sempre ha retingut lo antiquissim ser y nom de Ciutat y la Iglesia olim Cathedral per lo semblant ha retingut sempre son nom de Seu..."
Malgrat tot i tothom, la parròquia més emblemàtica del bisbat segueix dempeus, perquè sempre hi ha hagut algú que ha apagat el foc, que ha refet el mobiliari, que ha raspallat un per un els milers de carreus de l’edifici i que quan el seu cansat cos ja no ha pogut més, ha traspassat les seves eines, els seus coneixements, el seu amor a la Basílica i a la Mare de Deu de l’Alba  a unes mans més joves i fortes perquè pogués continuar mantenint en peu l’edifici. Ara som nosaltres, la nostre generació els responsables de mantenir i millorar el que ens han legat i hem d’ésser capaços de fer-ho be.
Dins d’aquesta línia he de reconèixer que un element mobiliari del que em sento plenament orgullós és el templet de la cripta que conté les restes dels patrons de Manresa. Es un retaule de marbre i alabastre barroc fet per en Jaume Padró l’any 1781 i destruït completament per la guerra del 1936. El sagristà de l’època en Josep Pérez, va tenir la genial idea de guardar tots els trossos dins les sepultures del voltant de l’àbsida quan començaven a desenrunar l’edifici per tal de netejar-lo. Cap a finals de la dècada dels 70, ens ho va comentar. Vaig entrar dins d’aquelles sepultures amb petites caixes de cartró, allà hi vaig anar dipositant els milers de fragments que anaven sortint remenant entre mig dels ossos; tots aquells fragments que no n’hi havia cap que tingues més d’un pam quadrat, es varen dur a un magatzem per tal de netejar-los, classificar-los i enganxar-los a partir d’una única fotografia de principis dels anys 30. Varem ésser capaços de poder reinstal·lar el templet completament restaurat a l’any 1981 just en el seu segon centenari. Espero que el lector em perdoni aquestes línies d’auto bombo i que tingui la oportunitat d’anar fins a Manresa a gaudir d’una obra cabdal del barroc català. (per saber-ne més seguiu l’enllaç)

(fotografia de la cripta de la Seu de Manresa anterior al 1936 donada per la família Padró al autor d'aquest bloc)
Aquest no es pas l’únic element interessant que hom pot veure-hi a la Seu. Fins la guerra del 1936, aquest edifici podia comparar-se perfectament amb la Catedral de Barcelona: el seu cor central, l’accés a la cripta per davant del presbiteri, una molt bona mostra de retaules gòtics i barrocs, etc. Però segons Emilio Orduña a “La Talla Ornamental en Madera (Arte Español)” el faristol que hi havia en el cor dels canonges i el mateix cadiram del cor “no ofereixen res de menció especial” i per lo tan no ho retrata. De totes maneres en el seu llibre no presenta cap faristol de cap catedral espanyola que pugui comparar-se amb el de Manresa.
 
(Pintura d'en Francesc Cuixart, quadro propietat de la família Esteve de Manresa)
Ens podem fer una idea de la majestuositat de la Seu de Manresa a principis del segle XX, segons veiem a la pintura d’en Cuixart; no tot es va cremar o perdre per la guerra civil, el gran faristol a primer terme de la pintura, es va desmuntar i les seves peces deixades al intempèrie per expressa voluntat dels responsables de la Seu, quan hi havia gent que s’oferia a reconstruir-lo de franc, avui dia nomes queden 5 ó 6 peces com les que es mostren a la fotografia.
Encara es pot gaudir del retaule del Sant Esperit obra cabdal de Pere Serra, un dels més grans d’Europa; un frontal florentí d’altar brodat (per saber-ne més seguiu l'enllaç), que algú ha cregut veure-hi sota els fils d’or, el llapis de Gioto. A més d’altres retaules gòtics i una bona mostra d’orfebreria i ornaments litúrgics; com ara una custodia de plata de prop d’un metre cúbic de volum que tenien de portar entre quatre persones, tot i així no es complerta; el que hi manca junt amb les cobertes del “Llibre d’Argent de Manresa” va anar cap a França en uns quants carros plens d’argent. Manresa tot i la heroica actuació del “Timbaler del Bruc” va esser una de les poblacions que en va sortit més malparada, cremant els francesos en la seva sortida una bon nombre de cases i saquejant-la completament.
Una de les persones que més havia estudiat l’edifici i la ciutat de Manresa, va ésser en Joaquim Sarret i Arbós que va estar molts anys al front del Arxiu Municipal de la Ciutat. Va recopilar un seguit de documentació històrica de la que en podríem extreure alguns autors:
-                          Magí Canyelles (Grandesa i Antiguitats de la Ciutat de Manresa)
-                          Mas i Casas (Ensayos Historicos sobre Manresa)
-                          Roig i Gelpi (Epítome Histórico de la Muy Ilustre Ciudad de Manresa)
-                          Eduardo Tamaro (Monografia de la Seo de Manresa)
-                          Josep Torres i Argullol (Monografia de la Iglesia de Nta. Sra. de la Aurora)
-                          Manuel Torres (Memoria sobre Manresa)
-                          Jaime Villanueva (Viaje literario a las iglesias de España)
-                          Enrique Florez (España Sagrada)
Un edifici es un objecte tangible que es pot tocar i mesurar, a tall d’anècdota anem a veure quina mida te la Seu segons diferents persones que l’han mesurat.
-             Magí Canyelles (historiador aficionat, segle XVII)
o        Amplada               22 canes i 4 pams
o        Alçada                  22
o        Longitud               45
-             Josep M. Mas (segle XIX)
o        Amplada               160 peus
o        Alçada                  154
o        Longitud               316
o        Nau central            80
-             George Edmund Sheet (Arquitecte angles, 1860)
o        Amplada               33 m.
o        Alçada                  30 i escaig
o        Longitud               68       
o        Nau central          18.5
-             Sarret i Arbós (Segles XIX-XX)
o        Amplada               45 metres
o        Alçada                  35
o        Longitud               89
-             Torres Argullol (Arquitecte, Segle XIX)
o        Amplada               32.50 metres
o        Alçada                  29
o        Longitud                61.80
o        Nau central          17.26
Realment es tant difícil mesurar un edifici?. Francament si. Fins hi tot avui dia amb teodolits làser, ginys de tots tipus, introducció on line de les dades als ordinadors portàtils i visualització instantània dels resultats al costat mateix d’una columna, es detecten greus errors en els resultats obtinguts.
Si la simple medició d’un edifici és tan complex, com no ho ha d’ésser conservar-la?.
I fer-la? Anem a continuació a recrear-nos en la construcció de l’edifici, a penetrar en móns perduts i desconeguts, a descobrir secrets, a pensar diferent.
El temple de Salomó tenia un espai interior de 20 VA (1VA = 0.82 m.; 20VA=16.40m.). d’ample, per 40 mesures de llarg (32.80m.). La Seu de Manresa dobla amb molta aproximació aquestes mesures per tant l’amplada seria de 32.80 m. i la llargada de 65.60 m.
(figura BaseSeu01-A, sistema mètric: 1 Cana Destre=2.80 m.)
Quan es va redactar el pla director de la Seu de Manresa, el grup encarregat de la planimetria  va detectar que l’eix de la nau no marcava una línia recta, tenia un lleuger gir cap al costat nord, diríem que la nau te una forma de plàtan. D’entrada ho varen atribuir a un error de construcció o be a dificultats en la fonamentació. Es cert que hem detectat diversos errors de construcció que algun cop ens poden haver ocasionat alguna de les patologies de l’edifici. Una cosa es dibuixar un plànol i una altre molt diferent es bastir una catedral. Afirmar que la nau es torta per defecte de construcció, es menysprear la capacitat tècnica de Berenguer de Montagut. Aquesta desviació de l’eix que ens determina un segment d’arc (fletxa=1 VA; corda=60VA) i en conseqüència ens permetria calcular el radi, es troba fins hi tot a Luxor (Egipte), Chartres (França), Canterbury (Anglaterra), Santa Maria del Mar (Barcelona) o als costats de la piràmide de Cheops, no es incompetència. Es la ruptura entre el presbiteri (lloc de culte, de coneixement) i la nau (lloc de fe, de creences).
Les teories pitagòriques (per saber-ne més seguiu l'enllaç) afirmaven que la simetria es mort i la dissimetria vida. El desviament de l’eix “es una de les manifestacions més característiques d’aquesta dissimetria creadora, que nega la línia recta de la raó ens diu Christian Jacq. Els arquitectes sabien que difícilment veurien la seva obra acabada, necessitaven deixar prou pistes per que els seus continuadors no tinguessin massa dificultat per acabar-la, per lo tan el primer que feien era marcar el terreny, fer tot el fonament i plantar les arrencades de les columnes. No podem confondre la desviació de l’eix de la nau amb la desviació de l’eix de l’àbsida, no hi tenen res a veure; Sant Climent de Taüll (construït en romànic) o Santa Maria de Vilafranca del Penedès – un els primers exemples de gòtic a Catalunya – tenen l’àbsida girat; en aquest darrer temple l’acoblament de l’àbsida amb la nau al costat de l’Epístola no els hi va resultar fàcil, a més tota la nau és pensada encara en romànic.
Francesca Español a “El Gòtic Català” ens diu que: “Santa Maria de Manresa és una notable construcció que no te parió – conservat – dins el gòtic català quan a l’estructura... Cadascun dels trams de les naus laterals i de les capelles contigües estan unificats espacialment, com ho estan al deambulatori, ja que comparteixen una única volta de creueria. Aquesta solució ja es troba al deambulatori de Saint Denis... El talent de Montagut va ser perllongar aquesta recepta més enllà del deambulatori i haver-la aplicat de cap a cap de les naus laterals, que es on esdevé més espectacular”. I en Paul Frankl a “Arquitectura Gótica”, edició 2002 ens diu en quan al famós deambulatori de Saint Denis: “Es pot suposar que ell (l’abat Suger) i el seu arquitecte varen decidir junts no fer un sol deambulatori amb set capelles en torn a l’eix principal, sinó prescindir dels murs que separen les capelles i d’aquesta manera crear un segon deambulatori al voltant del primer. Aquesta va ser la solució al problema de facilitar la circulació als pelegrins”. Aquest és el deambulatori que hom pot contemplar a Manresa.
Aquest treball que es presenta sobre la construcció de la Seu de Manresa, m’ha representat més de 10 anys de feina, he revisat tots els edificis gòtics de Catalunya (esglésies i catedrals) per poder contrastar cada un dels capítols i a més, reescriure la historia dels edificis manresans que l’han precedida. Consta de més de 500 fotografies, més de 200 plànols en 2D i 3D tots dibuixats expressament per el treball i fins hi tot s'ha creat una maqueta que presentada en secció, en mostrarà diferents parts de la construcció de la Seu de Manresa. Per la construcció de la maqueta es va poder comptar amb la valuosa ajuda del Sr. Gabriel Garriga (recentment traspassat) de la Fundació ARS de Manresa.
El treball no es una guia turística ni cap "història de la Seu", l’objectiu es més envejós, es pretén que amb aquesta eina, es puguin interpretar les grans catedrals gòtiques escampades per Europa. Es el treball més complet que s’ha fet mai sobre la Seu de Manresa: baixarem a pous tel·lúrics; entrarem dins de sepultures mil·lenàries; ens passejarem per l'interior de la volta gòtica més ampla que mai havien construït; veurem l’edifici com mai s’ha vist; descobrirem els secrets que amaguen les catedrals; ens ho passarem be.
Cal tenir present que tots el llibres i treballs que s’han fet sobre la Seu de Manresa en el darrer segle, son refregits de llibres escrits entre el segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, els diferents autors s’han limitat a actualitzar les fotos d’acord amb el nou escenari produït per la guerra civil del 1936. El risc assumit en aquest treball, es dons, increïble ja que no s’ha donat res per vàlid. 
Finalment, si la gent no va a la Seu de Manresa -ja hem comentat que es una senzilla parròquia d’un barri marginal- el treball pretén portar la Seu al món utilitzant los noves tecnologies. Un bon nombre d’instituts i Universitats de tot el mon, en son consultors habituals. 
Maqueta de la Seu de Manresa, Fundacio ARS i Jaume Espinalt.
Figura 01-A

  • En aquest dibuix es pot veure esquemàticament el projecte de l’edifici que analitzarem, dins una matriu feta amb unes mides que els paletes saben interpretar.
  • S’han dibuixat els principals elements de la fabrica per fer més llegible el model, com ara seccions, columnes, finestrals, claus de volta, etc.
  • Observis els dos grans quadrats que ens determinen el model de basílica: 1er. quadrat de 16.80 m. i un 2on. de 28.00 m. en aquest cas, equival a 10 CD.