Notes Tècniques

Arc Triomfal. - L’arc triomfal – quina funció principal era delimitar el santuari – ja el trobem a les primeres esglésies paleocristianes, ens acompanyarà per tot el període preromànic i va desapareixent a mesura que evoluciona el romànic. Una representació clàssica podria esser: un arc de ferradura, l’imposta, dos capitells (Manresa en conserva un), dues columnes i uns peus. L’altura màxima que podien tenir aquests arcs era d’uns dos metres (2.5 VA), la coberta era bastant més alta. En un altre punt veurem com unes figures geomètriques: quadrat, cercle i rectangle es relacionen amb unes facultats. Per ara només ens interessa analitzar el quadrat i el cercle. L’home sempre ha intentat reproduir la imatge del cosmos a casa seva i de bon principi va associar el cercle amb el cel i el quadrat amb la terra. Aquestes figures bidimensionals es poden convertir en tridimensionals transformant el quadrat en un cub i el cercle en una esfera o cúpula. En mig de l’esfera es podia obrir un forat amb un origen descaradament relacionat amb els deus solars egipcis. Per els constructors cristians va ésser “La porta estreta” que mena al regne de Deu. Les esglésies romàniques en forma de creu llatina com ara la de Manresa, no tenien cúpula i en aquests casos el cub el varen substituir per dues columnes i la cúpula per un arc – una formula senzilla i normal per obtenir un arc triomfal. Així els raigs solars son representats per les dovelles que conformen l’arc. En el gòtic els raigs solars son representats per els nervis (sovint pintats de colors llampants) que aguanten la clau de volta presbiteral que fa la funció de disc solar que il·lumina el mon del cristians. També s’hi ha trobat tant en dolmens com en sepultures romanes, uns forats rodons ben treballats en una de les pedres de que es composta la coberta, es creu que es per on sortia l’anima del difunt cap a cercar el seus deus. En definitiva l’arc triomfal es una forma descaradament visible de separar als celebrants dels fidels.
Càbala hermètica. - Només tenen en comú amb la kàbala hebrea la pronunciació. Aquesta es una autentica llengua d’expressió i la majoria de tractats antics son escrits en aquesta llengua, d’aquesta manera el lector no avesat es incapaç de comprendre el significat. Va ser utilitzada per tots els filòsofs i savis grecs a partir de Tales de Mileto, a arribat fins els nostres dies amb el nom de “gai saber”. Segles abans, diuen que Deu hauria trames el seu saber a traves d’aquest llenguatge a personatges com Adam, Abraham, Moises, etc. A la kàbala hebrea se li assigna una antiguitat molt propera a l’era cristiana, mentre que la càbala hermètica ja era utilitzada pels pitagòrics.
Colors litúrgics. - L’església al llarg dels segles ha codificat un seguit de colors que els hi ha servit perquè els fidels podessin associar amb facilitat un color a un acte o símbol. Els cinc colors de les casulles que vesteixen els celebrants estan d’acord amb aquests “colors litúrgics”.
BLANC: simbolitza la puresa; castedat; innocència; el color dels sants no martiritzats; el color que vesteix el celebrant per Nadal, Reis, Ascensió i Pasqua. El color platejat el pot substituir en diades de gran festa.
VERMELL: simbolitza la sang vessada per els màrtirs; la passió de Crist (diumenge de Rams i Divendres Sant); la Pentecosta.
VERD: es el color de l’esperança, de la vida, del triomf sobre la mort; del triomf de la primavera sobre l’hivern. Es una barreja de groc (cel) i blau (terra). Es el color que s’utilitza tot l’any quan no hi ha res d’especial.
MORAT o VIOLETA: es el color de la penitencia, la humilitat i el recolliment; es el color d’Advent i Quaresma. També es el color de la noblesa i molt cops es representa a Deu amb un mantell d’aquest color.
NEGRE: la mort. Com que es un color molt dràstic a la missa del Divendres Sant l’església autoritza que es faci servir el color morat.
GROC: hi ha dos grocs, el groc daurat i el groc pàl·lid. El primer simbolitza junt amb el color daurat la divinitat sagrada, la llum; les aureoles (corones) dels sants. El segon simbolitza la por, la desesperació; és el color que vesteix Judes a les representacions de la Passió o en processons de Setmana Santa. Els llocs o zones on hi havia empestats eren indicats amb banderes o creus grogues.
També hi ha altres colors que l’església ha adaptat al llarg dels temps per la seva indumentària com ara el rosa o el blau cel (festa de la Puríssima).

Crismó. - Hi has dos símbols que es poden considerar inequívocament com fites per qui segueixi la ruta de Santiago. Son les petxines vieires i els crismons (porta Sta. Maria). N’hi ha d’altres com ara la pota d’oca (Veure NT) o la flor de lis, que son igualment emblemes jacobeus i els podem trobar en forma de marca de picapedrers. Diu A. Almazán que el crismó “es una figura geomètrica que focalitza la meditació a qui ho contempla amb l’ànima, esperit i ment expectants”. L’origen del crismó d’entrada és pagà. En Malvert va trobar fa més de cent anys un vas funerari (Golasecca) que tindria més de tres mil anys; també s’ha trobat aquest símbol en una medalla dedicada al deu Bacus i en altres medalles. La creu es converteix en símbol del cristianisme a partir del segle IV però es d’ença d’una visió del crismó per part del Emperador Constantí lluitant contra Majenci que es va popularitzar, tot i que per a ell no representava Crist sinó el seu deu Sol Invictus. A l’època paleocristiana ja es troba a moltes catacumbes. A principis de l’Edat Mitja varen considerar que era una marca de fraternitat assignada als tècnics que s’havien format a les ordres dels “Fills del Mestre Jacques” equivalia a un segell o marca de qualitat de fabrica, una afirmació de que l’església estava adequadament construïda, l’equivalent a les nostres actuals normes ISO 9000. Gràficament es pot representar com una roda de carro amb sis o vuit radis. L’eix vertical representaria l’arbre còsmic o de la vida, també hi tenim representats els quatre rius de la Jerusalem celestial. L’església li va incorporar molts significats: la creu de Crist, de Sant Andreu, les lletres Alfa i Omega, etc. Els primers crismons utilitzats per l’església consistien en la superposició d’una “I” i una “X” (Jesucrist) que ja feia segles utilitzaven els celtes druídics com a culte solar. Si observem la bandera de Gran Bretanya o la ikurrinya basca, en el fons estem veien el crismó celta. Si considerem el crismó de sis radis, hi podríem construir una estrella de sis puntes amb tot el seu simbolisme. Si el considerem de vuit radis, podem construir una estrella de vuit puntes que ens relaciona directament el cel i la terra. El crismó de Constati estaria format per les lletres “X” i “P” es a dir canvia la “I” que hem vist abans per la “P”, però a la “P” si li apliquem un efecte mirall obtindríem el numero “4” que estava relacionat amb els llamps i Zeus. No cal dir que hi ha molta literatura relacionada amb els crismons per a qui hi vulgui profunditzar més.
Druides. - Com sigui que l’influencia druídica va ser fonamental en el disseny de l’orde del Temple per en Bernat i els seus amics i al ensems en el cristianisme a partir d’aquell moment, es bo de veure els cinc principals factors religiosos druídics anteriors a la “contaminació del druïdisme” pels cristians:
1º Els druides tenien un bon grapat de supersticions populars i observacions màgiques, fins hi tot feien sacrificis humans (nens a canvi de blat).
2º Tenien un credo filosòfic amb l’adoració del Sol com poder diví. Creien en la immortalitat de l’anima.
3º Adoraven a deïtats personificades com: Aesus, Teutates o Lugh (aquest darrer molt important per el Temple), els consideraven els guardians de les lleis socials.
4º Tenien l’ensenyament de la natura i la constitució del Univers com elements bàsics en l’educació del poble.
5º El predomini d’una casta sacerdotal molt influent que administrava tot el sistema d’ensenyaments.

Encriptacions. – La Bíblia, el llibre de Jeremies, alguns documents trobat a Qumram i molt especialment l’orde del Temple (creu de 8 beatituds), utilitzaven un sistema especial d’encriptació de paraules per tal de complicar la vida a qui no hi tenia de ficar el nas. El més senzill i fàcil de descodificar es l’anomenat ATBASH; (abans treballaven amb un alfabet hebreu de 22 lletres i nosaltres ho expliquem amb un alfabet llatí de 26 lletres) substituïen la primera lletra (A) per la ultima (Z), la segona (B) per la penúltima (Y), etc. De fet el seu nom ja ho indica Aleph-Tau Beth-Shin. Es una taula recíproca vol dir que una A substitueix a una Z i una Z substitueix a una A.
ABC DEF GHI JKL M
ZYX WVU TSR QPO N
Per exemple la paraula CRIPTOGRAFIA s’escriuria XIRKGLTIZURZ
Un segon model d’encriptacions es l’ALBM per Aleph, Lamed, Beth, Mem. A diferencia del ATBASH que inverteix l’ordre del segon bloc de lletres, en aquest cas senzillament situaven el segon bloc de lletres a continuació del primer.
ABC DEF GHI JKL M
NOP QRS TUV WXY Z
Per exemple la paraula CRIPTOGRAFIA s’escriuria PEVCGBTENSVN
Hi havia més sistemes d’encriptació i per descomptat el que utilitzaven la gent del Temple encara avui dia no s’ha pogut descodificar, però els models presentats tenen el mèrit d’haver estat dissenyats més de 500 anys abans de Crist.

Hiram Abif.- Uns estudis maçònics consideren que no hi ha evidencia històrica de qui va ésser l’autor del temple de Jerusalem, es a dir que el seu nom no surt a la Bíblia, l’única cosa que tothom dona per certa es que va ésser el rei Hiram de Tiro qui va recomanar el seu arquitecte a Salomó. La historia es tan confosa que ja qui creu que rei i arquitecte eren una mateixa persona. De totes maneres la historia ens diu: L’arquitecte (Hiram Abif) estava acabant el seu temple i un dia al sortir-ne al migdia va ésser atacat per tres desconeguts, cada un d’ells amagat en una de les tres sortides, de tal manera que l’arquitecte va anar de porta a porta per intentar escapar i a cada lloc va trobar un home que l’esperava, cada un d’ells el va colpejar amb eines clàssiques de paleta: esquadra, maça, etc. amb la intenció de fer-li dir els seus secrets constructius, no ho assolirem i l’arquitecte va morir. Després el varen enterrar i en Salomó va ordenar a tres grups de paletes que l’anessin a cercar. Un home d’un d’aquests grups al seure a descansar va observar que hi havia la terra remoguda i que en aquell indret i estava naixent un arbre per uns, una acàcia per altres. Allí varen trobar el cos de Hiram que ja feia dies que era mort i el portaren a Jerusalem on l’enterraren. Hi ha autors que encara ho broden més i diuen que l’arbre que estava naixent en aquell indret va ésser el que va proporcionar la fusta per fer la creu de Jesús (mil anys més tard?). El mateix estudi maçònic considera que en una lluita per obtenir privilegis egipcis, en un moment de decadència de la monarquia egípcia, el rei Seqenenra Tao II va ésser torturat i assassinat per Apofis, rei dels iksos. De fet la seva mòmia es la única mòmia reial que te evidencies de haver patit una mort violenta amb unes ferides al crani que es poden relacionar amb les que estan associades a Hiram. Segurament el martiri d’aquest rei devia d’ésser molt transcendent i algun secret es deuria d’endur a la tomba, doncs a partir d’aquell moment a Egipte ja no hi ha més faraons ni grans piràmides, comencen els reis i els enterraments a la Vall dels Reis. Moisès coneixia be aquest fet i ho va transmetre als hebreus que no varen trigar a adaptar-ho a la seva pròpia historia i ho varen fer coincidir precisament en el moment de major esplendor de Jerusalem, associant histories i morts violentes que al final et fan dubtar que n’hi hagi cap d’autèntica. Per una altre banda en Malvert ens diu que el temple de Tiro tenia a l’entrada dos pilons per be que aquests eren destinats al culte fàl·lic, aquests fal·lus, obeliscs, pilons, columnes o campanars ens han acompanyat des de Egipte passant per Jerusalem fins a Chartres i tots els models gòtics que en deriven.
Kàbala hebrea. - També anomenada “especulativa”. Es un procediment basat en la descomposició i explicació de cada paraula o lletra, només s’ocupa de la Bíblia (doctrines, naturalesa de lo diví,coneixement de l’home, etc.), esta completament limitada per aquest marc de treball.
Naus laterals. -(veure figura 110) Degut a que hi ha una gran controvèrsia – fins hi tot històrica – sobre si el temple de Manresa es d’una o de tres naus, s’incorpora un plànol molt esquemàtic basat en la Seu de Manresa, que ens ha de fer entendre que és un temple d’una nau i que és un temple de tres naus. En el dibuix del mig (B) s’ha representat una tramada de la Seu de Manresa (costat orientat al Sud) on podem veure perfectament la clau de volta de la nau central, dues columnes i la clau de volta de la capella lateral. Si observem el dibuix superior (A) que podria representar un temple clàssic d’una nau per exemple: el Pi o St. Just, ambdós d’una sola nau amb capelles laterals, veiem que l’estructura es idèntica – els estreps (parts sortints) dels contraforts de Manresa, en aquest moment no els hi hem de considerar la funció tècnica que desenvolupen i els hem de veure només com si formessin part de l’escenografia – per lo tant la única diferencia és que a Manresa han perforat el mur lateral de les capelles per fer-hi un pas i han situat una columna on hauria d’haver-hi l’extrem d’aquest mur. Podem veure com els nervis de la volta o de la capella (dibuix en forma de X) i les arestes de la volta o de la capella son exactament idèntics en els models.
Quan analitzem el dibuix inferior (C) que podria representar la Catedral de Barcelona o l’església d’Empúries, ens adonem que te: una clau de volta a la nau central, dues columnes, una clau de volta a la nau lateral i la clau de volta de la capella lateral. Cada una d’aquestes claus de volta te els seus corresponents nervis (X) i arestes.
Quan estem caminant per l’interior de Manresa, es difícil interpretar que no estem en un temple de tres naus. Només quan mirem cap al sostre hi observem el numero de claus de volta ens adonem on som.
Un altres senyal que ens ajuda a interpretar-ho son les alçades; els dibuixos (A, B) tenen dues alçades: nau central i capelles laterals. En canvi el dibuix (C) te tres alçades: nau central, nau lateral i capelles laterals.
Amb això pretenc demostrar que la Seu de Manresa es un temple de nau única amb capelles laterals. Però gràcies a la extraordinària habilitat d’en Berenguer, Manresa disposa d’un temple excepcional.

Numerologia. - Ja que hem parlat de la simbologia del numero 22, seria bo abans d’acabar aquest capítol de veure una mica més de numerologia (*) ja que: “Tot està disposat segons el números” deia Pitàgores.
Número 1: El Creador; la suma de totes les possibilitats; lo indivisible. Per els cristians: el Deu Pare.
Numero 2: Dualitat, alternança. Per els cristians: les dues naturaleses de Crist, Deu i home. Per els islàmics: l’esperit. Per els pitagòrics: la díada.
Numero 3: Es universal i representa la naturalesa del mon: cel, terra i aigües; la naturalesa del home: ànima, cos i esperit; també: naixement, vida i mort; els tres reis mags; les tres negacions de Pere; les tres creus del calvari; els tres dies que va necessitar Jesús per ressuscitar; les tres Maries; les tres virtuts teologals: Fe, Esperança i Caritat; la unitat divina o Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant. El seu símbol es el triangle que representa al Pare. La secció de la Seu és inscrita en un triangle equilàter. Quan hom entra a la Seu ho fa a traves del Pare.
Numero 4: La terra, l’ordre; els quatre punts cardinals; els quatre rius de la Jerusalem Celestial; els quatre braços de la Creu; els quatre evangelistes; les quatre estacions; les quatre virtuts cardinals: Prudència, Fortalesa, Justícia i Temprança; els quatre genets de l’apocalipsi. Per l’església es un numero perfecte, multiplicat per deu serveix per molt: 40 dies de diluvi, 40 anys va estar Moisès voltant pel Sinai; 40 dies va dejunar Jesús al desert; 40 dies després de ressuscitar es va aparèixer Jesús al seus deixebles; 40 anys varen regnar tant David com Salomó. Per els budistes, les quatre nobles veritats.
Numero 5: El numero de l’home. Esta relacionat amb el pentàgon i l’estrella de cinc puntes que ja hem anat veient; els cinc sentits. Per els cristians: les cinc ferides de Crist. Per els islàmics: els cinc pilars de la religió. Per els pitagòrics: el matrimoni del cel i la terra.
Numero 6: Equilibri, harmonia; l’estrella de sis puntes o segell de Salomó. Per l’apocalipsi es l’Anticrist (numero 666). Per els cristians, per els hebreus i per els sumeris: els sis dies de la Creació. Per els pitagòrics: la casualitat.
Numero 7: La totalitat: la suma del cel (3) i la terra (4); la suma de les virtuts teologals (3) i les virtuts cardinals (4); els set dies de la setmana; les set notes musicals; les set meravelles del mon; les set voltes amb trompetes a Jericó; els set segells del llibre; les set plagues. Per els cristians: els set sagraments, els set pecats capitals, el set dies de la creació; els set dons de l’Esperit Sant. Per els pitagòrics: la perfecció. Per l’hinduisme els set Chakres (centres d’energia). Per els mitraics les set etapes (bateig, comunió, etc.)
Numero 8: Es la meta del iniciat, el Paradís retrobat. La seva figura es l’octògon (les columnes de la Seu son octogonals) representa el principi de la transformació del quadrat (terra) en cercle (cel). Per els cristians: la regeneració, les vuit beatituds (ho hem vist com a símbol de l’orde del Temple), per els hebreus: el valor de IHVH en dígits, per els pitagòrics: la solidaritat. Segons la kabala hebrea (Veure NT) correspon al vuitè sefirà: Hod (gloria)
Numero 9: Es el numero de l’iniciat; bàsicament s’utilitza com numero operatiu: triple tres; nou per nou: quadrat celestial, en contraposició al vuit per vuit: quadrat terrenal. Per el Temple, el numero 9 era el vuit més la unitat. Així consideraven que les capelles octogonals no es podien concebre sense el Centre (Deu). Per els cristians: no tenia massa importància, per els pitagòrics: es el numero que dona sentit i conté a tots els altres: la saviesa. Compte que per els esotèrics simbolitza tres triangles: el segell de Salomó més el triangle que delimita la secció de les esglésies. Segons la kabala hebrea correspon al novè sefirà: Yesod (fundació)
La llista evidentment es molt més llarga, però per fer-nos una idea aproximada, es suficient amb els primers nou números. (*)Taula extreta en part de J.C. Cooper

Pentacle. - Es un antic símbol pagà, fa referència a l’estrella de cinc puntes encerclada. Es considera que era utilitzada pel Sumeris en els seus rituals i ha estat mantinguda fins els nostres dies com símbol que conté tot el nostre sistema de creences. Des de Pitàgores fins Leonardo passant per els Templers, tots l’hi han mantingut gairebé el mateix significat. Per Leonardo la punta superior de l’estrella representava el cap i les altres quatre puntes, la resta de les extremitats humanes. El pentacle es bàsicament un pentàgon, un polígon de cinc costats iguals amb els seus respectius angles també iguals, on s’han unit les seves diagonals formant una estrella de cinc puntes. Conté en ell mateix el Numero d’Or amb tot el seu simbolisme i proporcionalitats. Pels Pitagòrics i els templers, la punta superior de l’estrella representa lo etern, l’eteri. La punta superior dreta representa la intel·ligència, l’anàlisi, el raonament. La punta inferior dreta representa l’aigua, element vital de subsistència. La punta inferior esquerra representa el foc, la transformació de la matèria. La punta superior esquerra representa la terra, l’element mare, la seguretat.
Hi ha tres grans números que es denominen màgics: PHI= 1.618...; PI=3.1416...; e=2.716.... A nosaltres ens interessa fonamentalment el nombre PHI o Nombre d’Or. Hi ha un cert “culte” al nombre PHI. Ja qui diu que el Creador ha posat un especial èmfasis per les proporcions derivades de PHI. Diuen que el cos humà conté perfectament aquesta relació; fins hi tot la troben a flors, pinyes o en els mol·luscs marins; no ens deixem impressionar tan fàcilment, una cosa es una senzilla formula matemàtica i una altre es l’evolució de les espècies que ha costat milions d’anys.
Més endavant veurem aplicats aquests raonaments en diferents parts de l’edifici.
Pitagòrics. - Pitàgores era de Samos (Grècia) però la seva principal formació ve d’Egipte, encara que també va rebre formació iniciàtica a l’Índia. L’escola pitagòrica es va crear sobre el segle VI A.C. (aprox. –530) a Crotona al sud d’Itàlia i va funcionar prop de mil anys, el que fa difícil saber quins eren els ensenyaments de Pitàgores i quins eren dels seus continuadors; allí ensenyaven filosofia, aritmètica, geometria i musica entre d’altres matèries. Va tenir diferents alts i baixos i va evolucionar cap a l’escola neopitagòrica. Els alumnes, ”els pitagòrics” tenien una formació mínima de cinc anys, representaven a una comunitat pseudoreligiosa on hi predominava el silenci, eren coneguts pels seus coneixements religiosos, polítics i científics. Els alumnes que divulgaven un secret podien ésser condemnats a mort, principalment si el secret era matemàtic. El grup es dividia en “acusmátics” (alumnes oients) i “matemàtics” (alumnes adoctrinats), però abans tenien de passar per un primer nivell que els feia “exotèrics” (novicis) o “esotèrics” (iniciats). Tots els “matemàtics” havien d’ésser “esotèrics”. Un altre tema important que tocaven era la “transmigració de les animes” que també va ésser adoptat per els druides i pels cristians, cadascú amb els seus matisos. En Juli Cèsar considerava que l’església druídica ho feia més per promocionar el coratge dels soldats que per raons purament religioses. L’escola va participar en la transmissió del saber dels egipcis cap a l’edat mitjana i ens ha proporcionat bona part dels nostres coneixements matemàtics com ara: la mitja aritmètica, geomètrica, harmònica; el mateix teorema de Pitàgores o els números pitagòrics. També en el mon de la musica va idear una espècie de caixa on una corda sota tracció, emetia diferents longituds d’ona o sons en funció del lloc on hi havia els punts de trava o pressió, exactament el mateix que fan les guitarres.
Pota d’Oca. - Esquemàticament es una forquilla de tres braços i es pot representar dins d’un cercle. D’ença que un dissenyador angles la va popularitzar a meitat del segle passat tothom ho coneix com el símbol de la pau. De fet ve del neolític, es va relacionar amb els constructors maçons i es pot trobar com marca de picapedrers a molts carreus de catedrals. L’oca era una animal sagrat, deien que eren bones guardianes de tresors de temples degut al xivarri que fan davant la gent. A la catedral de Barcelona, encara avui dia n’hi han en el claustre per “vetllar el tresor”. Es troba a tot el camí de Santiago i està evidentment relacionada amb el “joc de l’oca”. Aquest joc no es pas un simple passatemps, ni tant innocent com sembla; tots els números, els seus dibuixos i la historia que presenta estan completament relacionats amb els màgics números 8 i 9, es creu que va ésser dissenyat per els mateixos constructors de catedrals: oques, laberints, pous, presons, hostals, mort, ... Segons ens fa veure en Rafael Alarcón el tauler esta dividit en 63 caselles (6+3=9), la 64 que és el destí o casella final no està numerada (6+4=10; 1+0=1) el numero 10 els conte a tots, però el 1 es la unitat, el centre. I a partir d’aquí ens anirà explicant un per un cada numero, cada símbol i cada casella del joc.
Qumram.- Prop del mar Mort a la regió de Qumram, per l’any 1947 uns pastors varen trobar casualment un bon grapat de documents. La troballa va culminar amb una de les més apassionats aventures arqueològiques de l’historia. Es varen recuperar un bon grapat de gerres de fang que contenien uns 800 pergamins i papirs que es coneixen com Rotllos del Mar Mort. Es pot considerar la col·lecció de documents hebreus més antiga que es coneix. Varen ésser recopilats per els Essenis, una secta mística – monàstica de la que Jesús n’hauria format part, es regien pel estricte compliment de la llei de Moisès. Aquests homes, uns cent - cinquanta anys abans de Jesús, farts de la frivolitat del sacerdoci hebreu, es varen allunyar de Jerusalem i es varen establir per les coves que trobaven en el desert. Es considera que Joan Baptista també formaria part de la secta. La major part dels documents haurien estat escrits sobre els anys 60 DC, moment en que les coses anaven maldades i que va acabar amb la destrucció del Temple de Jerusalem pels romans a l’any 70 DC i la mort de la majoria dels qumranians; tot i que alguns estudis paleogràfics han reconegut documents que haurien estat escrits uns 100 anys AC. El Vaticà que a traves de L’École Biblique de Jerusalem, havia rebut els pergamins de mans del rei Hussein de Jordània, no en permet amb gaire entusiasme ni l’estudi ni la difusió, ja que tota la religió cristiana es sustenta en la figura de Jesús, la seva mort a la creu i els actes de ressuscitar i de pujar al Cel. Les altres religions no tenen cap por ni preocupació per el que es pugui dir allà, ja que no comparteixen que Jesús vagi morir a la creu. De totes maneres per el que es sap fins ara, no diuen gran cosa sobre el Nou Testament, es normal que sigui així ja que la religió cristiana com ens ha arribat, comença amb Sant Pau i s’estructura a Nicea. Els autors dels pergamins haurien posat més èmfasi en preservar la cultura, tradicions i religió de Moisès que en la d’un nou vingut, que per ells faria quatre dies que havia mort. Hi ha estudis, molt contestats, del professor Robert Eisenmann que posa especial interès en tirar per terra els orígens del cristianisme a partir d’una interpretació molt radical d’aquests documents. Aquest professor es bassa entre d’altres motius, en l’estudi fet per un filòsof protestant, en Friedrich Schleiermacher que considera que Pau no es l’ autor de certes epístoles i que tot l’entramat cristià a partir de St. Pere es cosa del mercenari Pau. Teories pro maçòniques també comparteixen aquesta opinió, ja que entenen que l’església cristiana com continuadora de l’obra de Jesús, neix amb Sant Jaume, abans que amb Sant Pere. Hi ha un argument que cal tenir en compte, diuen que si Maria (mare de Jesús) hagués quedat en estat d’un deu o de Deu, Herodes no hauria pas esperat a que neixes el nen per matar-lo, abans hauria matat la mare. La Sagrada Família no hauria viscut gaire tranquil·la allà al poble i l’obrador de Josep, tampoc hauria tingut massa clients. Com a complement d’aquesta nota tècnica hi podríem incorporar altres documents coptes recuperats a Egipte com ara l’Evangeli de Tomàs (Didimus Judas Tomas) o l’Evangeli de Felip. A part dels quatre evangelis que tothom coneix, es creu que varen escriure’s a l’inici del cristianisme una cinquantena d’evangelis, dels quals un parell de dotzenes han arribat amb més o menys sort fins als nostres dies. Els evangelis de Tomàs i Felip varen ésser descoberts també casualment junt amb altres pergamins a Egipte, es creu que varen ésser escrits sobre els segles II-III de la nostra era. Si els haguessin tingut a la taula durant el Concili de Trento els haurien titllat d’apòcrifs, el filtre que es va utilitzar per seleccionar els quatre evangelis dogmàtics era considerar si un evangeli havia estat inspirat per l’Esperit Sant a l’hora d’escriure’l o no. L’Evangeli de Tomàs de totes maneres és considerat el cinquè evangeli. Tomàs ens dona a entendre que Jesús no era tan un Messies esperat sinó un mestre en saber, algú que va intentar ensenyar als demés com viure amb harmonia. Així la salvació no s’obté tan per la fe, com per una bona conducta amb el proïsme. No cal cercar-hi la biografia (vida, miracles i mort) de Jesús, en el seu lloc hi trobarem un seguit de consells i frases atribuïdes a Ell, que va anar dient al llarg de la seva vida. Tots els 114 proverbis de que consta comencen igual: Jesús ha dit: ... “Que qui cerqui no ho deixi de fer fins que trobi .....” (logions = log. 2) En quant a l’Evangeli de Felip segur que no hauria passat el filtre doncs la seva lectura s’aparta de la biografia que l’Església vol transmetre de Jesús. “... aquells que diuen que Jesús va morir i després va ressuscitar estan en un error. Ell va ressuscitar primer i morir després. Si hom no arriba primer a la resurrecció, com pot morir? Deu viu perquè havia mort... ningú amaga un objecte preciós en mig d’objectes valuosos, sinó que ho fa en mig de coses de valor ínfim. Podem comparar-ho amb l’anima. Es quelcom preciós que ha arribat a estar dins de cossos despreciables...” En altres capítols en Felip parla de les relacions amoroses que Jesús mantenia amb Maria Magdalena i la gelosia que això provocava amb els demés deixebles, principalment amb Pere. La mateixa gelosia la trobem també en l’evangeli de Tomàs, quan Pere li diu a Jesús (log 114): Que Maria [Magdalena] surti d’entre nosaltres, doncs les dones no son dignes de la Vida. Malauradament per les dones, l’esperit de Pere es ben viu encara avui dia, dins l’Església de Roma.
Hem vist com per diferents motius tan als Càtars com als Templers els hi agradava el redactat de Felip. De tot el que s’ha anat descobrint fins ara sobre la vida de Jesús no pot dir-se que hi hagi res del que va fer que atentes contra la moral establerta ni les doctrines judaiques; es presenta a si mateix com un Mestre respectuós amb la llei, és una persona culta, formada, que coneix i el més important, explica els mateixos proverbis de diferent manera segons sigui la capacitat intel·lectual de qui l’escolta. Felip ens diu ... que (Jesús) es va fer gran, però que també va fer grans als deixebles perquè el podessin veure en la seva grandesa. -Qui va escriure els rotllos del Mar Mort? Es el títol d’un llibre escrit per el professor d’història jueva Norman Golb, considera que no tots el pergamins haurien estat escrits per els essenis, sinó per un bon grapat de gent diversa, ja que en definitiva es tractaria d’una part dels fons bibliotecari del Temple de Jerusalem amagat per les muntanyes quan ja anaven maldades.

Sants Jaume.- Per tal de facilitar al lector les diferencies entre Santiago el Major i Santiago el Menor, anem a conèixer-los una mica millor.
- Santiago el Major en celebrem la festa el 25 de Juliol, era un dels dotze apòstols de Jesús, fill de Zebedeu i germà de Joan (l’Evangelista), degut a la seva impetuositat, ambdós son reconeguts com a fills del tro. Va anar a Compostela a predicar, va seguir viatge cap a Saragossa on se li va aparèixer la Mare de Deu damunt d’un Pilar. Torna cap a Palestina i Herodes el fa decapitar, uns seguidors recullen cos i cap i el posen dins una barca que el retornarà miraculosament a Galícia. Quan les creuades ja havien perdut interès i no hi havia manera de recuperar Terra Santa, l’església va idear un nou itinerari de pelegrinatge, dissenyant el Camí de Santiago que va anar molt be econòmicament parlant i encara ara funciona, a un bon grapat d’institucions tant hospitalàries com religioses. El fet que es consideri a Santiago com un lluitador “mata moros” el va situar al costat d’ordes que també tenien aquesta dèria. Els Templers el varen relacionar amb Jackin (nom d’una de les columnes del temple de Jerusalem), així el mestre Jackin va evolucionar cap a Fills del Mestre Jacques. No és per casualitat que la Mare de Deu de Saragossa estigui precisament damunt d’un “pilar” o “columna”.
- Santiago el Menor, un altre apòstol de Jesús, es relaciona sempre amb l’apòstol sant Felip en celebrem la seva festa el 3 de Maig. Ambdós varen morir martiritzats, sant Felip crucificat i Santiago apedregat. Santiago es considerat germà de Jesús i hauria estat un dels pilars que havien de sustentar l’incipient cristianisme. Va ésser bisbe de Jerusalem. La maçoneria considera que en Jackin era Santiago el Menor, el pilar sacerdotal i Jesús el pilar reial (el tema s’amplia al parlar del simbolisme de la façana), per el tipus de mort que va patir i que per rematar-lo li donessin un cop de maça de picapedrer al cap i prop del temple de Jerusalem (evidentment no es pot demostrar) se l’ha relacionat també amb la mort del arquitecte Hiram Abif o del rei Seqenenra Tao que hem estat llegint abans.

Ungewitter.- Anem a veure si podem analitzar encara que sigui d’una manera molt elemental com es pot calcular el pes i l’empenta de la volta de la Seu de Manresa. Els càlculs que farem estan a mig camí entre el que hauria fet en Berenguer de Montagut i el que poden fer els tècnics en estructures avui dia amb ordinadors. Seguint amb l’esperit d’aquest treball, és pretén que el lector pugui comprendre millor els edificis gòtics, sense coneixements arquitectònics. Berenguer no feia números només geometria, i en tenia suficient; quan en el Renaixement es perd el concepte geomètric dels constructors gòtics, es trenca la cadena de transmissió de coneixements i no es fins a finals del segle XIX amb l’arquitecte Viollet-le-Duc que es recupera parcialment. Per aquest exercici ens valdrem d’una petita part de les taules d’Ungewitter (1901) (línia D), aquestes ens permeten calcular empentes horitzontals i verticals, coneixent el material (totxo, pedra, etc.), la llum i l’alçada de la volta. Les constants que apareixen ens les dona Ungewitter, no cal preocupar-nos d’on surten, fa més de 100 anys que funcionen amb èxit.
A/ . . . . .
B/ . . . . .
C/ . . . . .
D/ 200 m/m de sorrenca; relació 2:3; Vo=7.5 KN/m2; Ho entre 2.2 KN/m2 i 2.5 KN/m2; braç de palanca 0.80 – 0.72
E/ . . . . .
Variables que utilitzarem:
Descripció valor formula
Llum de la volta 16.80(1) L
Alçada de la volta 11.20(2) A
Separació tramades 7.69(3) S
(1) distancia entre centres de columnes 6.5 CD = 18.20 m.; per trobar la llum li hem de restar ½ diàmetre per cada columna = ½ CD; 18.20 – 1.40 = 16.80 m.
(2) 4 CD * 2.80 = 11.20 m. (no confondre amb l’alçada de la nau)
(3) 33 pams de CD * 23.3 cm = 7.69 m. (1CD=2.80 m. 2.80/12=23.33m.)
Relació Alçada / Llum = 11.20 / 16.80 = 0.6667
Segons Ungewitter: 2 / 3 = 0.6667. Per lo tant compleix la relació.
Calculem un tram de volta, (un rectangle) es a dir l’amplada de la volta multiplicada per la separació entre tramades i ho dividim per 2, ja que ens interessa només calcular un costat (l’empenta d’un tram la recollirà – mitjançant els nervis – les dues columnes, els dos boterells, els dos contraforts i els dos estreps).
Càlcul de l’empenta vertical (Ev): (L’empenta vertical és la que s’ha de transmetre al terra a traves de columnes, boterells i contraforts).
Ev = (L * S * Vo) / 2 = (16.80 *7.69 * 7.5) / 2 = 484.47 KN
El valor Vo i el següent Ho, ens l’aporta la taula d’Ungewitter.
Càlcul de l’empenta horitzontal (Eh), Ungewitter ens dona una forquilla per Ho que pot anar de 2.2 a 2.5: (Aquesta empenta ha d’estar i de fet està equilibrada per l’altre meitat de la nau a la línia de les claus de volta).
Primer supòsit:
Eh = (L *S * Ho) / 2 = (16.80 * 7.69 * 2.2) / 2 = 142.11 KN
Segon supòsit:
Eh = (L *S * Ho) / 2 = (16.80 * 7.69 * 2.5) / 2 = 161.49 KN
A partir d’aquest punt en Jacques Heyman a “El Esqueleto de Piedra” obté unes constants que ens situen el pes de la volta en unes coordenades especifiques que ens serviran per col·locar-hi els caps dels boterells, anem a veure-ho:
Coordenada horitzontal = 0.468*L/2 = 0.468*16.80/2 = 3.93 m. (des de la prolongació superior de la columna cap a la clau de volta)
Coordenada vertical = 0.534*L/2 = 0.534*16.80/2 = 4.49 m. (des de la línia de la clau de volta cap el terra)
Tornant al dibuix 107 podem observar com la línia d’empentes passa de la volta cap al boterell i arriba al terra.
De totes maneres i seguint a Heyman: “El teorema de la seguretat diu que si es pot traçar una línia d’empentes que estigui continguda completament dins de la fabrica, l’arc serà estable i no es necessari cap més anàlisi addicional”

Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...