Berenguer de Montagut



Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
L’home.
D’en Berenguer de Montagut llevat que era mestra d’obra o “lapicida” no en sabem gran cosa, a molt estirar es creu que podria ésser de Valls (Tarragona) (Sant Jaume del castell de Montagut?) tot i que també se’l relaciona al Vallès (potser per la similitud amb els topònims); el “de Montagut” també ha fet pensar que no fos del poble de Montagut prop de Figueres (Girona), a meitat de camí entre Narbona i Manresa, dins el mateix radi hi podem trobar llocs tant emblemàtics i relacionats amb el gòtic com: Albí, Carcassona, Montpellier, Perpinyà, Empúries o Girona. L’única cosa certa d’ell es que junt amb Ramon Despuig foren els mestres d’obra de Santa Maria del Mar (1329) a Barcelona, també hi ha qui el relaciona amb Santa Maria del Pi (1320), però en Jaume Fabré que havia arribat a portar simultàniament la direcció del Pi i de la mateixa Catedral de Barcelona potser només l’hauria tingut de sots director. Si el tinguéssim de dibuixar o representar o faríem amb una camisa amb les mànigues mig arremangades, es a dir per sota del colze. Aquesta no és una afirmació gratuïta; tots hem vist artesans (boters, serrallers, torners, etc.) practicant l’ofici amb les mànigues ben arremangades, també sempre hem vist a tota mena de clergues amb les mànigues completament abaixades, ho justifiquen dient que el treball es un càstig diví imposat per Deu als homes a partir d’Adam i Eva, però ells no estan casats. En canvi en Berenguer era un intel·lectual; com tots els seus companys de professió era un hom extraordinàriament culte, però també havia estat treballador, segurament picapedrer, per això la millor manera de representar-lo seria amb les mànigues mig arremangades. Cal tenir present que els noms de pila dels grans mestres de l’època no els coneixem, avui dia podem recordar el nom de pila dels sants pares Joan Pau II o Benet XVI. Tothom sap que quan a un cardenal el promocionen a sant pare canvia el seu nom de pila per un altre nom amb qui es vol sentir identificat. El mateix passava amb els constructors gòtics i els grans artesans. Comprovem-ho amb Berenguer de Montagut i en Jaume Fabré: Berenguer, es d’origen germànic i significa “aquell [os] que lluita amb valor”; en el cas de Jaume, d’origen arameu significa “aquell [home] que és seguidor de Jesús”. En definitiva els noms amb que coneixem als famosos mestres d’obra, son noms d’iniciació imposats per les seves respectives germandats o confraries. “Geri Lapi rachamatore me fecit in Florentia” Aquest escrit brodat en el peu d’un frontal d’altar del segle XIV conservat a la Seu, ens diu que un tal senyor Lapi ho va brodar a Florència. No es vanitat. Es una manera d’honorar a qui li havia ensenyat tot el que sabia i que li permetia pertànyer a una selecta comunitat d’artistes.
A Manresa en Berenguer va bastir el pont Nou (1312) (prop de la zona esportiva i el cementiri); l’església del Carme (1322); i l’església de Santa Maria - La Seu de Manresa - (1328); a Mallorca va participar activament en la construcció de la Catedral i la seva influencia devia d’ésser decisiva a la vista del resultat final i la seva semblança amb Manresa. Tot i que a Mallorca igual que a Girona es partia d’un projecte més antic que volien adaptar-ho a les noves necessitats.
Jaume I un cop enllestida la conquesta de l’illa, ja va voler bastir-hi una església i anys més tard en Berenguer la adaptaria amb una nau immensa que tenia que cobrir l’absis, doncs si Manresa te uns 29 metres d’alçada, Mallorca en te 44. Ja qui també considera (Alexandre Cirici) que va participar en la construcció de l’església parroquial de Santpedor. Aquesta es una església molt “arrebossada i emblanquinada” i fa difícil interpretar-la, a més ni tant sols te porta, l’accés es fa des de la porta de l’antiga església romànica “germana” de Sta. Maria de Manresa. Recordo a Sta. Maria de Sagàs (Berguedà) que tenien una església també molt “arrebossada i emblanquinada”, el Sr. Rector (Mn. Josep, antic professor del Seminari de Solsona) em va encomanar elaborar els plànols i fer-hi uns treballs d’exploració, a la vista dels resultats obtinguts, varem implicar-hi la Generalitat i el resultat és que ara tenen una basílica romànica preciosa, això si amb columnes “octogonals” perquè algun rector espavilat va fer trencar a cops de maceta les massisses columnes quadrades originals.
També a Mallorca es creu que en Berenguer, podria haver treballat o al menys assessorat als tècnics de l’església de Sta. Eulàlia. L’edifici es va construir on hi havia hagut una mesquita àrab i es va iniciar a finals del segle XIII, quan a Manresa ja parlaven de construir la Seu. Tot i que la informació que hi ha d’aquest edifici es molt confusa i contradictòria, la solució estructural de Sta. Eulàlia i Manresa, pilars octogonals inclosos, es molt similar. Aquest edifici (si es podes confirmar lo acabat de dir) hauria estat la maqueta de Manresa, com Manresa hauria estat la maqueta de la Catedral de Mallorca.
Un dels problemes que hem trobat en l’obra de Berenguer, es que les seves esglésies s’han esfondrat un cop o altre al llarg de la seva vida. Es cert que a Barcelona hi hagué un terratrèmol que va causa danys a Sta. Maria del Mar, però el mateix fenomen no va afectar massa ni l’església del Pi ni la Catedral. Les proves que fem amb models informàtics de la Seu de Manresa, ens demostren una certa manca de resposta en el conjunt contrafort - boterell, es a dir no estan prou ben dimensionats. Tot i que molt del mal que pateix l’edifici li ve per no haver construït en el seu moment el rengle d’arcs boterells superior, ja que aquests es varen bastir a finals del segle XIX. En favor de Berenguer cal deixar constància que la Seu de Manresa es l’únic edifici dels que hem anomenat, que la volta esta contrarestada amb lleugers arcs boterells, tots els altres tenen massissos contraforts.
No podia perdre la oportunitat de preparar un treball de camp per verificar quines relacions es podien establir entre l’obra religiosa i l’obra civil d’en Berenguer. Tenint la sort de disposar a casa nostre d’un pont gòtic perfectament identificat, la feina semblava senzilla. No va ésser ben be així. Es una llàstima l’estat d’abandó del pont i el seu entorn, tot i ésser bastit com es lògic en una zona inundable, l’Ajuntament n’hauria de tenir més cura. El treball es va complicar molt perquè es feia difícil caminar per aquell indret per la quantitat de esbarzers i bosses de deixalles que hi han abocat, fins hi tot un ordinador amb la seva pantalla. La mateixa fabrica del pont està en un estat deplorable de conservació, esquerdes que van d’un cap a l’altre d’un arc, carreus que han caigut, etc.
Aquest pont va autoritzar-ne la construcció el rei Jaume II el dia 18 de Març de l’any 1312. En quant a les mesures que hem pogut prendre, hi ha un arc espectacular de prop de 21 metres de llum equivalent a 7.50 CD (1 CD més que la llum de la nau de la Seu de Manresa) i una fletxa de 3 CD (presa la mida des de la línia d’imposta). En conjunt és una obra estranya, si no fos per aquest immens arc costaria de creure que és una obra d’en Berenguer. Disposa actualment de 7 trenca aigües (elements triangulars que fan 1 CD de costat), no es sap quants més s’han perdut en remodelacions urbanístiques al llarg dels segles. Hi trobem arcs amb una llum de 2.50 CD, 3.50 CD, 4.50 CD, 7.50 CD, etc. pilars de 15 pams de CD de gruix, de 25 pams, etc. L’amplada dels pilars és més constant i no varia gaire del 1.50 CD. La mateixa plataforma no te la clàssica forma triangular que observem a molts ponts romànics, tampoc és plana com en molts ponts gòtics. Te una inclinació que fa pensar en un canvi de plans, no saps si la varen començar plana i la varen acabar inclinada o al revés.
Pont Nou de ManresaL’arc gran de la fotografia es exactament 1 CD més ampla que la nau central de la Seu de Manresa, observis la doble rosca de l’arc i comparis la llum dels dos arcs
Després d’aquesta repassada del currículum d’en Berenguer, tornem a la Seu de Manresa. Aquest fou l’edifici amb la volta més ampla del cristianisme fins que varen construir la Catedral de Girona un segle més tard, que per cert varen tenir de consultar a l’arquitecte manresà de torn (Arnau de Vellers), entre d’altres per poder tirar endavant aquell projecte. Es considera que per fer aquesta volta de més de 18 metres d’ample i 29 d’alçada, va utilitzar una tècnica de bastir ponts, i en va fer una successió fins tenir la llargada de la nau que volia construir. A Manresa podia experimentar noves tècniques constructives amb una certa tranquil·litat, no així a Barcelona ja que el rei anava a oir missa a l’església del Mar i tenia el palau allà mateix (Fossar de les Moreres). En el supòsit d’haver-hi hagut un accident amb el rei per allà prop segurament a l’arquitecte li haurien llevat la vida.
Quan van desmuntar l’Orde del Temple entre els anys 1307 i 1314, en Berenguer ja tenia edat suficient com per viure-ho, però els seus mestres van ésser els qui ho varen patir. Els hi calia fer un esforç per mantenir uns coneixements i transmetre’ls a les noves generacions d’arquitectes per fer-los perdurar; per això l’edifici dona la sensació de ésser un projecte de final de carrera, on hi ha tota la il·lusió de la persona que comença, curulla de detalls que durant segles ens han passat desapercebuts, és en la seva concepció tant acadèmica, que vol sintetitzar en un sol edifici tot el saber dels seus mestres. Es un edifici pedagògic, per ésser explicat, per aprendre com a partir d’unes figures geomètriques tant elementals com un quadrat, un rectangle i un cercle o només amb una corda i un compàs, en pot arribar a sortir tota una catedral.
Però te una sospitosa forma de vaixell, de nau invertida, d’arca; els templers hi tenien predilecció per la forma d’arca, tot i que fos del Vell Testament, més que no pas per la creu. Hi ha tot i així, una clau de volta a la nau principal que representa a Crist a la creu, no es de Berenguer, es un disc de fusta en relleu i pintat, esta agafat a la clau de volta amb unes grapes de ferro i es del segle XVIII.
El professor Isidro Bango Torviso en el seu treball “Historia de la Arquitectura Española” considera, comparant els projectes de Manresa i el Mar que la desproporcionada diferencia d’altures de les voltes central i laterals, es arcaïtzant i ho justifica com un vell projecte de Berenguer, que els seus continuadors no varen actualitzar com es va fer a Mallorca o Girona. Aquest argument de Bango Torviso ens permet d’especular-hi, però abans hauríem de veure-ho en el seu context. Manresa era la segona ciutat de Catalunya; quan a Barcelona anaven maldades per motius de guerra o altres perills, traslladaven la Generalitat a Manresa. El mateix escut de la ciutat equival a la meitat del de Barcelona, atorgat per mèrits i reconeixements. A finals del segle XIII (1296) el Consell de la Ciutat va començar a parlar de construir el temple de la Seu, per aquella època encara no havien ni començat a construir la catedral gòtica de Barcelona (1298), però segurament els consellers manresans estaven amatents del que es coïa a la capital i no volien quedar enrere, per lo tant haurien mantingut contactes amb uns quants mestres d’obra per poder triar el millor. Si considerem les grans infraestructures que varen bastir al Bages com ara la sèquia (Aqüeducte del segle XIV de més de vint quilometres que encara avui dia du l’aigua a la ciutat), un nou pont i un bon estol d’esglésies i convents que no han arribat als nostres dies, tot plegat ens dona fe de la gran capacitat econòmica de la Manresa de l’època.
Un cop situats en aquest context ens podem imaginar fàcilment que el projecte de la Seu de Manresa:
  • en realitat fos de Jaume Fabré (Catedral de Barcelona, el Pi)
  • que hagués estat realment concebut a partir de les converses dels consellers manresans en el 1296.
  • que en Berenguer fos deixeble de Fabré (Aquest punt el reprendrem al parlar de l’església del Pi)
  • que en Fabré volgués preservar i transmetre la simbologia del Temple.
  • que en Berenguer signes un projecte que no fos seu del tot.
  • que en Berenguer no actualitzes el projecte com va fer a Mallorca, per ésser fidel a les directrius del seu mestre.
Portant l’especulació a aquests extrems en Bango Torviso tindria raó, però no seria un vell projecte de Berenguer sinó del seu mestre.
En conjunt l’edifici de la Seu de Manresa no es pas ric en detalls arquitectònics, en pedres treballades, esculpides o llaurades. En Otto von Simson diu a “la Catedral Gòtica” que Chartres també és un edifici sense decoració arquitectònica, l’autor va traçar la seva simetria pensant en les grans vidrieres i que el seu color i llum contrarestarien la senzillesa de l’arquitectura. A Manresa les úniques ornamentacions les trobem al capdamunt dels contraforts (pinacles adornats amb esperons i una macolla); a les dues portes que l’arquitecte va veure acabades (Sta. Maria i St. Antoni) o en els capitells amb fulles daurades de les columnes de la nau. Otto von Simson segueix dient a continuació, que el capitell de fulles te els seus precursors a l’arquitectura normanda i que va ésser adoptat per els cistercencs. Malgrat l’austeritat, hi ha el que es necessita; la gent de l’època quan veia una escultura amb un cérvol, sabia que ben a prop hi havia un cementiri, dons per ells el cérvol representava el missatger que duia les animes dels morts cap el cel.

Cervol Glans
Portal de Sant Antoni-Accés al cementiri. Cérvol: per els celtes eren els missatgers divins, els egipcis els van consagrar a Isis i els grecs a Artemisa, Afrodita i Diana. Gla: símbol de la vida i la fecunditat d’origen celta, era consagrada al seu deu Thor. Aquest es l’equivalentdel deu Zeus grec
Deia en Torres Argullol a finals del segle XIX, que l’austeritat de l’edifici venia per la precarietat econòmica de la ciutat, volien una catedral sense gastar gaire diners. Aquest va ésser l’inici dels problemes que pateix la Seu de Manresa: l’estalvi. Com a bons catalans calia aprofitar tot el que es pogués de l’església romànica que era allà prop.
Però la vella nau romànica era més ample que la nova nau lateral gòtica que es volia construir i a partir d’aquest conflicte d’amplades comença la nostra historia.
La Seu, millor dit, les ganes de tenir una seu a Manresa venen de lluny, a finals del segle XIII ja es feien els primers projectes, les primeres expropiacions i es començaven a recaptar fons. En 1322 Berenguer de Montagut fou designat director de l’obra i per l’Octubre del 1328 es posà la primera pedra. Uns mesos més tard, ja en Març del 1329 en Berenguer de Montagut començava a bastir Sta. Maria del Mar. A Manresa l’endèmica precarietat econòmica, pestes, conflictes amb el bisbat i altres problemes, varen eternitzar les obres que no es pogueren donar per acabades, campanar inclòs, fins a finals del segle XVI, gairebé 266 anys després. A Barcelona a l’església del Mar en varen tenir prou amb 55 anys per acabar-la del tot (segons Joan Bassegoda) menys una de les torres que es del segle XX.
En Alexandre Cirici diu d’en Berenguer: que fou un dissenyador excepcional que purificà la forma fins a extrems impensables. Les seves construccions son excepcionalment amplies, amb una aversió a la compartimentació fins al punt que totes les seves esglésies, totes de tres naus, semblen voler aconseguir l’espai unitari de la nau única. En Berenguer fou un dissenyador que es caracteritzà per la puresa formal, que es va saber allunyar del decorativisme del gòtic francès i pel fet de cobrir els espais més alts amb la separació de suports més considerable del seus temps.
Tot i que hi ha trets comuns entre Manresa i Barcelona, els pilars octogonals, l’austeritat dels elements decoratius, etc., s’aprecien més elements coincidents amb Mallorca principalment pel que fa a les solucions tècniques com ho som els boterells, element característic del gòtic europeu però completament atípic en el gòtic català.
Ja qui hi veu en el Mar, temple millor estudiat que la Seu de Manresa, un acurat joc de proporcions que li fa pensar en les teories exposades per l’arquitecte romà Vitruvius en el llibre “De Architectura”. Es evident que d’una manera o d’altre en Berenguer coneixia Vitruvius, ho veurem prou més endavant. De totes maneres, es diu que aquest llibre el varen trobar abandonat en una biblioteca en el segle XV i a partir d’aquell moment es va començar a popularitzar.
(Berenguer de Montagut? a la columna on consta que hi ha la primera pedra de la Seu de Manresa)
Abans d’acabar aquestes reflexions sobre Berenguer de Montagut, voldria fer veure al lector la curiosa similitud que hi ha entre l’església del Temple de Londres (1185/1240) i la Seu de Manresa (1328) (Veure figures: Suport Genèric 121 i 122). Ambdues tenen exactament el mateix nombre de capelles; el mateix nombre i tipus de contraforts fins hi tot a la façana principal; el mateix nombre de capelles radials al absis o l’estructura de la nau. El que diferencia a les dues esglésies (mides a part) es que a Londres el cercle absidal es gairebé complert i la nau està “enganxada” a l’extrem del cercle i a Manresa la nau es perllonga fins trobar-se amb el diàmetre absidal.