17 Construcció de la Seu de Manresa, el temple de Berenguer

"... us penseu que heu descobert el principi i heu descobert el final. Beneït es aquell que es manté en el principi, perquè coneixerà el final..." Evangeli segons Tomàs Log. 18 

01. Que és la Seu de Manresa
14. La rosassa principal 
15. Els elements ornamentals
En aquest darrer capítol intentarem entendre la façana que Berenguer hauria construït a Manresa.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
Situats un altre cop a Manresa, considerem que a la Seu li varen modificar per raons testamentàries o econòmiques els darrers trams de volta. Per penúries econòmiques no es va poder completar el pla de Berenguer, però de totes maneres la simbologia que incorporava el projecte original i que d’una manera o altre les successives generacions d’arquitectes devien conèixer, ja feia temps que havia quedat obsoleta, les noves generacions d’arquitectes tenien de continuar l’edifici d’acord amb un pla arcaic, no podien aplicar una ruptura total a l’estil de Girona, que començada com una església gòtica de tres naus va acabar essent una església de nau única. L’edifici ja estava massa avançat per intentar un canvi tant radical.
Europa evolucionava, la Terra ja no era el centre del Univers, Copèrnic explicava que vivíem en un planeta que junt amb d’altres érem esclaus del Sol i a més l’orbitàvem d’una manera regular. Els Catòlic – Cristians (Concili de Trento 1542, Pau III) tampoc eren l’única força religiosa a Europa, els ortodoxes i protestants hi havien fet un bon forat. El renaixement havia aparegut.
A finals del segle XIX, Manresa era una ciutat important de Catalunya (renaixença catalana, Bases de Manresa, etc.) i la Seu, tot i la seva posició encimellada, oferia una imatge lletja al visitant que arribava a la ciutat. L’edifici es veia de bastant lluny. Es va encomanar un projecte a l’arquitecte manresà Josep Torres i Argullol que no va agradar per massa pur, però que ajudarà a entendre la nostra proposta ja que entenem que aquest arquitecte sembla que va copsar en part l’esperit d’en Berenguer.
Adaptació d’un dibuix d’en Torres Argullol
Hauríem de poder-nos imaginar l’edifici sense l’atri neogòtic actual (Soler i March) i sense la capella del Santíssim ni el baptisteri.
En Torres Argullol  obria dos finestrals idèntics al model que es repeteix a les capelles laterals, un a cada costat de la façana principal (entre els potents contraforts que aguanten l’empenta de la nau central i els contraforts de les naus laterals; en aquests espais avui dia hi ha el Santíssim i el baptisteri); la portalada principal gairebé la copiava de l’actual de Sant Antoni, modificant l’escala. Una plaça graonada completava el conjunt. La reforma més important era en el campanar, que el desmuntava fins a nivell de coberta i el refeia en forma vuitavada com les columnes. Com a ampliació del seu projecte podem comentar que en l’àmbit del claustre barroc actual i les dependències annexes, hi construïa un gran claustre, intentant reproduir l’hipotètic claustre gòtic que es va començar però que realment dubtem que es passes d’un tram.
En el dibuix adaptat d’en Torres Argullol, s’ha eliminat la torre que ell preveia octogonal i s’han bastit dues torres en simetria i damunt el penúltim contrafort; no es fa altre cosa que continuar una de les torres (costat Nord, esquerra) que ja hi es i instal·lar un pont fins la teulada que també te el pas previst. El projecte quedaria més autèntic si en lloc dels dos finestrals previstos per en Torres Argullol i instal·léssim dues portes amb les corresponents rosasses a l’estil del portal de Sant Antoni.
Portal de Sant Antoni, observis a la part superior l’estrella de sis puntes, una gran macolla de pedra i dins el timpà les figures que es representen a les següents imatges.
 
Quan Gaudi va anar a la Seu de Manresa complint ordres del bisbe Torres i Bages per assessorar els tècnics manresans (Soler i March i d’altres) que volien bastir la façana neogòtica que hom hi pot veure actualment, va sotmetre a un bon interrogatori als canonges que l’havien anat a rebre revestits amb l’hàbit de tirat cardenalici, com el que usen els canonges de la catedral de Barcelona, que per reial privilegi atorgat poden lluir, però que no varen pas aconseguir enlluernar-lo . Entre d’altres qüestions els hi va preguntar on eren el Baptisteri i la capella del Sagrament.
Façana proposada per els arquitectes Alexandre Soler i Antoni Gaudi
La llargada, amplada i alçada del temple ja hem vist perfectament com anaven encaixant de mica en mica d’acord amb el desenvolupament del pentacle. Per interpretar millor la proposta de Berenguer, dividirem el tema en tres parts: estructura, interior i exterior.
Estructura: Hem parlat del molt que li agradava l’escenografia a Berenguer, hem vist com les seves esglésies estan situades en llocs estratègics, que es poden veure d’un bon tros lluny ja sigui venint per mar o per terra. D’acord amb aquest criteri hem d’entendre que els dos arcs boterells del final de la nau que no han estat mai construïts, considero que no eren tècnicament imprescindibles, doncs el darrer tram de volta queda prou ben lligat amb els potents estreps de la façana que han de treballar de valent per recollir l’empenta longitudinal de l’edifici, però el mateix mur de tancament, en el fons ja fa per ell mateix de contrafort. Amb la manca d’aquests dos boterells obtenim un espai visual lliure d’obstacles que ens permet d’aixecar-hi dues torres. Per la banda nord (Claustre) ja n’hi ha una de torre que no s’ha acabat de construir mai, havia de tenir un pas o pont per accedir a la coberta igual que ho te el cargol de St. Pere, que ja hi varen preveure a l’hora de construir la teulada. En simetria, una de les obsessions d’en Vitruvi, a la banda del riu n’hi hauria hagut d’haver una altre de torre polièdrica octogonal, però aquesta ja ni es va començar i ni en l’ampit del terrat ni dalt la teulada hi ha cap senyal. El pas des de les torres a traves de ponts cap a la coberta no es pas excepcional, la mateixa catedral de Milà ho te. Aquests ponts simbolitzen la comunicació entre la terra i el cel, la unió entre l’home i lo espiritual i no oblidem que pontífex ve de pont.
Pas previst en origen per accedir al terrat des de la torre de la banda Nord (mai construïda; aquest pas s’ha comentat fa un moment al parlar de la façana d’en Torres Argullol).

El mur de tancament s’hauria sobre elevat per damunt de la rosassa en forma de triangle truncat (muntanya celestial). Si be Sant Just a Barcelona, te la línia de coberta horitzontal, disposa en el seu centre d’un immens floró aguantat pel davant, que fa les funcions de muntanya celestial.
Així veiem com anem incorporant un altre cop tota la simbologia: La torre o campanar del nord representaria el Rigor; el triangle o floró del cap damunt de la façana, la Justícia (balança); la torre o campanar del sud, la Misericòrdia. El Baptisteri hauria de tenir una pica octogonal (quatre parts pel cos, tres per l’anima i una per Deu) estaria situat a la banda Nord (rigor: si no ets cristià no entres), que representa la manca de llum espiritual i allí començaria el camí iniciàtic cristià amb destí a Deu.
A nivell de terrats es permetria una circumval·lació gairebé total del edifici, ja que els ponts dels dos campanars ens permetrien pujar a coberta i travessar ho.
Els quatre contraforts frontals sobresortirien cap l’exterior tant per compartimentar i donar més verticalitat a la façana com per reforçar-la.
El que entenem per torre o gran campanar ho tindríem de considerar una construcció municipal, no pas cristiana. El Mar no en te, Sant Just tampoc i el Pi te una torre polièdrica separada del temple. Als arquitectes no els entusiasmava massa el fet d’integrar una gran torre monolítica de pedra en un edifici, provocava innecessàries tensions que acabaven esquerdant l’edifici. Es cert que el campanar serveix per ubicar-hi les campanes que avisen del oficis religiosos, però també servien per avisar a la població si eren atacats, si hi havia foc o per cridar al Sometent (cos armat equivalent a la Guardia Civil instituït per en Jaume I, en Felip V el va dissoldre). L’església volia separar expressament aquesta funció municipal de lo estrictament religiós per això la majoria dels campanars s’erigien a part i eren sufragats per l’Ajuntament, més tard s’hi varen anant instal·lant rellotges també pagats per els ajuntaments. El campanar de Manresa no es va començar a construir fins que tot el temple ja era acabat, això vol dir que la Seu realment no necessitava per els seus actes la torre del campanar i que els continuadors de l’obra d’en Berenguer deurien claudicar davant la imposició de l’Ajuntament, però en el fons no tenien ni ell ni cap altre arquitecte que el va continuar, cap ganes de fer-lo. La idea de la torre situada a mitja església no podia esser d’en Berenguer, més aviat entenc que seria obra del seu continuador i ho podríem relacionar amb el que hem anat comentant de la pèrdua dels símbols. Les claus de volta dels diferents pisos del campanar ostenten l’escut de la ciutat, això vol dir que va ésser pagat pel consistori, no pel Capítol de canonges. Es per aquest motiu que en el projecte de façana he prescindit completament del campanar
Interior: En quant al interior, si comparem la figura BaseSeu-09 amb la planta proposada BaseSeu-09A, aviat ens adonem que darrera la façana principal les coses no som com haurien d’ésser. A tots els edificis, per exemple a BaseBarcelona-84 hi ha un àrea que no forma part de la nau de l’església; hi veiem balconades o capelles que es veu perfectament que son diferents a les demés, l’arquitecte ha emfatitzat en fer-ho diferent; cada església te el seu propi model d’accés, llevat Manresa que no te res, entres i et trobes de cop dins la nau. Això no es normal. Manresa no la varen acabar com devien, en aquell sector ens hi podem imaginar un pis o balconada per el cor a mitja alçada amb un arc rebaixat que uniria les dues darreres capelles laterals i les dues darreres columnes amb la nau central i reforçaria tot el sector com ho te per exemple el Pi, accedint-hi des de l’escala de cargol del campanar. 
La foto presenta un muntatge entre una arcada del Pont Nou de Berenguer reconvertida en cor com en el Pi de Barcelona i la nau de la Seu, l’arc del pont en realitat es gairebé 3 metres més ample (1 Cana Destre) que la llum de la nau (coeficient de seguretat).
Els dos grans contraforts que surten a l’exterior, els faríem aflorar per l’interior i serien idèntics als que hi ha entre les demés capelles, d’aquesta manera travaríem completament la façana de ponent i al ensems obtindríem una certa intimitat per les dues capelles laterals (baptisteri i santíssim) les dues darreres columnes tindrien una forma més elaborada, més integrada al sector, ens haurien de recordar les dues columnes (Jaquín – Boaz) del temple de Jerusalem o de Saint Clair. 
(figura BaseSeu-09A) (per saber-ne més seguiu l'enllaç
Dèiem fa una estona que una de les línies de l’estrella que marquen el pla directriu de l’edifici indicava precisament el sector Nord Oest de la façana, doncs be, ens marcava precisament el camí que va des de el bateig a Deu (presbiteri) i continua a traves de la torre dels Vents (cargol de St. Pere) cap o Orient.
La capella del Sagrament estaria situada a banda Sud (misericòrdia: Jesús et salvarà). Aquesta disposició (baptisteri, entrada, sagrament) la trobem a molts llocs: el Mar, el Pi, la Catedral de Barcelona (capella del sant Crist de Llepant), etc.
Exterior: En el bell mig del mur hi tindríem la gran portalada d’accés amb l’escalinata que hi preveia en Torres i Argullol; entre els contraforts laterals s’hi obririen unes portes amb llinda i arquivoltes, sense gablets; damunt seu un rosetó. Ja hem comentat que als arquitectes els hi agrada deixar pistes per els seus continuadors. Tota la façana de St. Antoni rosetó inclòs es pot instal·lar perfectament a un lateral de la façana. La imatge visual que obtindríem des de la distancia gracies als tres rosetons situats a la façana principal en forma de triangle i que un hom de l’època interpretaria perfectament, seria el símbol de la Santíssima Trinitat.
En el Pi podem observar que a la darrera tramada en lloc de finestral hi ha uns rosetons, això es degut a l’altura que te el cor o balconada en relació als finestrals; a Manresa també hauríem de substituir el darrer finestral per un rosetó amb més motiu que Barcelona, dons una arcada d’aquesta magnitud tot i que sigui construïda amb un arc rebaixat, els lliuraments han de quedar per estètica, a una altura considerable del terra.
La proposta de les tres portes la hem trobada al Pi, però ja no en el Mar ni a Sant Just. Si recordem quan llegíem sobre l’arqueologia dels deus i com aquella gent trobava imprescindible les tres portes per accedir als seus temples, ens adonarem de com hem anat perdent valors simbòlics tot fent camí.
La mateixa plaça graonada de Torres Argullol ens serviria perfectament per completar el conjunt.
Nota sobre treballs arquitectònics: Fa un moment estàvem veien un plànol d'Alexandre Soler i es comentava que l’home tenia tantes ganes de fer un edifici europeu que va introduir un pis de més en el campanar, mai ningú ha sabut dir-me si va esser per error o realment la seva intenció era desmuntar el campanar per incorporar-hi el pis intermedi. El més segur es que fos un error del seu delineant. 
En el plànol de l’església del Pi de l’arquitecte Josep Oriol, any 1851, es pot observar que han fet coincidir la clau de volta presbiteral damunt l’altar, en aquest moment i després d’haver llegit els capítols precedents, hem d’entendre que l’edifici col·lapsaria situant la clau en aquest indret, hem de suposar també, que l’error seria del seu delineant. Però al final son els arquitectes qui signen els treballs.
 
A l’esquerra un plànol de volta sexpartida extreta del llibre "The Construction of Gothic Cathedrals" de John Fitchen, la meva edició es de l’any 1961, editada per "The University of Chicago Press". Dona la sensació que estem veien: una volta longitudinal, dues perpendiculars i dues en diagonal. En el dibuix del costat en 3D, s’aprecia perfectament que no hi han voltes perpendiculars, totes les voltes son diagonals, en planta veuríem una X perfecta. Es important saber-nos fixar en aquests detalls, com també ho es, per exemple veure en el plànol de qualsevol catedral totes les columnes paral·leles.

Suport Genèric 118, Chartres - Barcelona
El dibuix de l’esquerra d'en Viollet Le Duc mostra un detall de l’àbsida de Chartres, Viollet considera que l’arquitecte de Chartres no tenia molt clar com treballaven les empentes en un edifici i que l’àbsida està mal resolta. En vermell podem veure el recorregut que fan les línies imaginaries d’empentes i podem comparar-ho amb el plànol de la dreta que es l’àbsida de la catedral de Barcelona (no a la mateixa escala) per comprovar com aquí totes les línies son rectes, no trencades. El problema de Chartres es que de les quatre capelles absidals que veiem senceres, n’hi ha tres amb llums diferents, si portéssim línies rectes fins la clau de volta, el columnari que envolta el presbiteri o cor es veuria molt estrany ja que no hi hauria equidistància entre les columnes, l’arquitecte va preferir mantenir aquesta equidistància en el cor i prescindir de "l’estètica" en la distribució de les demés columnes. Un altre detall curiós el trobem on hi tenim el primer arc toral, a Chartres gairebé toca la clau de volta, no hi ha espai per contrarestar els altres nervis absidals, en canvi a Barcelona hi ha suficient espai per contrarestar els mateixos nervis (línies de color blau). De totes maneres el plànol de Viollet o el meu estan dibuixats en un espai bidimensional, les línies d’empentes es mouen en espais tridimensionals. 

El resultat es que l’edifici no ha col·lapsat mai.
Conclusions: Quan varem començar aquest treball sabíem que no podríem demostrar – no es aquest l’objectiu – que la Seu de Manresa fos una obra “templera”, perquè l’havien començat l’any 1328 i l’orde del Temple va ésser aniquilada pel rei francès Felip IV el Bell, l’any 1314 lliurant a la foguera al seu Gran Maestre Jacques de Molay. “El fanatisme els va crear i l’avarícia els destruí”, deia en Joseph de Maistre referint-se a l’orde del Temple. Però se sap que a partir d’aquells dramàtics moments, molts membres de l’orde varen cercar refugi en altres ordes monàstiques com ara els Teutònics a Alemanya; Montesa o Calatrava a Espanya i l’orde de Crist a Portugal. Altres membres es varen integrar en companyies de constructors franc – maçòniques i varen ésser en definitiva aquests qui es van convertir en transmissors dels coneixements tècnics templers.
De ben segur que en Berenguer de Montagut s’havia format en una de les companyies hereves de l’herència del Temple. A Manresa va poder fer amb una certa comoditat una obra emblemàtica, no tan perquè els manresans en sabessin gaire de l’orde del Temple, sinó precisament perquè en sabrien poc. No li deurien posar gaires pegues al seu projecte i aquest encaixava amb les orgulloses pretensions dels seus governants.
Molta gent s’ha preguntat al llarg del segles que és en realitat la Seu de Manresa. Es un edifici que no encaixa en el marc del que es denomina gòtic català, però que tampoc encaixa en el gòtic europeu, els seus estilitzats arcs boterells son ben europeus, però les seves línies austeres o amplada de la nau son ben catalanes.
En Berenguer de Montagut va fer a Manresa un exercici de síntesi dels dos models, va agafar el millor de cada món. Una cosa així només es podia fer en una ciutat petita que tingues un potencial econòmic suficient, si més no per aixecar-ne una bona part de l’estructura i que no tingues massa influencies religioses pel fet de tenir un bisbat a prop.
S’ha comentat que tota la gràcia de l’edifici, l’encant que tothom li troba, això que no saps que es però et meravella, no es ni més ni menys que l’aplicació portada al límit del triangle egipci i del nombre d’Or.
Aquesta rigorositat, aquest mantenir-se fidel a les directrius pitagòriques, al desenvolupament total de l’estrella de cinc puntes tant en la planta com a l’alçat, aquesta fidelitat als seus mestres i antecessors, han culminat en una de les catedrals europees on es poden seguir, malgrat les desfetes tant externes com internes, totes les instruccions necessàries per arribar a Deu a traves de les pedres.
Però m’agradaria per acabar, deixar-vos amb un neguit. Dèiem que el Nord d’aquest edifici ens guiava cap a la capella de Montserrat, quina primera advocació havia estat sant Jaume. Els franc – maçons havien vingut del Nord, es consideraven fills del mestre Jacques, continuadors de l’obra del Temple de Salomó, hem vist el seu símbol a la porta de Sta. Maria en forma de Crismó i el darrer Gran Mastre de l’orde del Temple va ésser un altre Jaume, en Jacques de Molay.
Fa uns moments llegíem a Joseph de Maistre quan ens deia que l’avarícia destruí els Templers, doncs resulta que el vitrall d’aquesta capella fa referència precisament al pecat de l’avarícia. Per acabar-ho d’arrodonir resulta que qui va pagar la capella original era un altre Jaume; de les dues petites claus de volta del deambulatori, una a cada costat de la capella, la de l’esquerra representa l’Agnus Dei (aquesta figura te trampa, per uns es una forma de representar a Crist com anyell de Deu, per uns altres reprodueix el Crismó maçònic o l’emblema de l’orde del Temple al Llenguadoc, però hi ha qui hi veu a Sant Joan Baptista, a moltes pintures hem pogut observar a Sant Joan amb un basto llarg acabat en forma de creu per el cap d’amunt mentre esta batejant; recordem la poca simpatia que sentien els templers per Crist i en canvi Joan era precisament un dels patrons, una de les relíquies que sempre s’ha dit que guardaven els Templers era precisament un dit de Sant Joan. Les primeres representacions gràfiques que es coneixen d’aquesta figura son d’ Agni (deu vèdic) deu del Foc i fill del Sol); a la clau de la dreta només s’hi pot veure un disc vermell (es la única clau de volta de tot el temple que per el motiu que sigui s’ha malmès la dedicació, no hem pogut determinar si expressament o per accident). A la clau de volta principal de la capella s’hi veuen dos personatges que es consideren dos apòstols, si aquests fossin Sant Felip i Sant Jaume el Menor, que ja els hem estudiat abans, tindríem l’edifici perfectament signat i rubricat. Ja que a més, en una de les columnes d’enfront la capella de l’orgue hi ha un escut amb unes petxines vieires de Santiago. Definitivament podem dir que en Berenguer era un “fill del Mestre Jacques”, que venia del Nord i anava a Compostela.
Clau amb la figura del Agnus Dei a la Seu de Manresa


Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...