Construcció de la Seu de Manresa, la rosassa

Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
11. Voltes i carcanyols
12. L'alçada del temple
13. La simbologia del temple
En aquest capítol farem un recorregut per la gran rosassa del temple.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
La rosassa
El rosetó o rosassa, símbol que encara ens queda per veure, es extraordinàriament complex. Pot significar tant la perfecció celestial com la passió terrenal, el temps, l’eternitat. Els egipcis portaven roses a la seva deessa Isis. Pels cristians la rosa blanca representa a la mare de Deu per la seva puresa i la vermella a Crist pel color de la sang. També significa foc, iniciació. Els arquitectes que varen evolucionar en la seva simbologia, van incorporar el “gòtic flamíger”  per realçar més la idea del foc, ho trobem a l’església del Mar que després de caure el rosetó d’en Berenguer, en un terratrèmol, el varen reconstruir ja en flamíger per fer més èmfasi amb les flames i el foc. També representa al Sol com a porta del mon, com entrada al coneixement. En el rosetó de Manresa hi veiem dotze raigs, pel zodíac, per els dotze mesos del any, pels apòstols de Crist o per la mateixa roda de la vida. Chartres en un timpà hi ha les representacions de dotze activitats que es poden desenvolupar al llarg d’un any.
Rosassa abans de la restauració i després de la restauració.
Quan es va construir el primer rosetó de la façana principal de la Seu de Manresa?
Senzillament no ho sabem. Tenim constància del compromís de Martí d’Ivars (Agost del 1486) de construir el darrer tram, portalada, finestrals i rosetó; també sabem que una part de la seva volta es va esfondrar. Però de fet no es va acabar mai la portalada principal, no es varen acabar els boterells superiors, ni es varen obrir els finestrals superiors; la pregunta es saber si amb aquest panorama es va construir o no el rosetó.

Segons diuen les cròniques de l’època sembla esser que es va construir: durant la guerra de Secessió (11 de Setembre de 1714) els seguidors dels “borbons” es varen protegir dins la Seu i els seguidors dels “austríacs” la varen incendiar per fer-los fora; el foc va cremar tot el mobiliari i hauria fer caure la vidriera del rosetó. 
(fotografia lateral, encara amb el fum del incendi esmentat)
A més, un tram de volta va caure uns vint anys més tard i després de la guerra dels francesos ho varen tenir de tornar a refer. I tornem on érem, va caure nomes la volta o la volta i el rosetó d’en Martí. Els carreus emprats en el terç superior Nord de la façana principal, el tipus de filades i els lliuraments amb l’obra vella (carreus retallats en forma de “quatre” per acoblar-se amb els originals) ens permeten seguir les diferents actuacions en el aquell immens pany de paret. A finals del segle XIX en temps del bisbe Morgades, es bolquen molts diners per acabar l’edifici: s’obren finestrals, s’acaben tots els boterells superiors, es substitueixen gàrgoles, macolles, etc i finalment (suposem) es construeix el rosetó que hi ha hagut fins ara (el segon) i que varen apedaçar com pogueren amb pegats de ciment i trossos de vidre de qui sap on els havien tret, després de la guerra civil del 1936.

Perquè suposem que el segon rosetó es d’aquella època?
Senzillament perquè es de formigó sense armar i es fa servir el sistema mètric decimal per la traceria. El formigó gairebé neix amb el modernisme, no neix després de la guerra dels francesos. Tot i que el sagristà (Josep Pérez) en alguna ocasió m’havia comentat que el rosetó era de formigó, ningú del departament tècnic ho podia creure ja que no havíem sabut trobar cap document històric on parles d’una substitució total, el fet és que al iniciar-ne la restauració s’ha pogut comprovar que efectivament és de formigó.
Rosassa de l'any 1897, tenim constància que l'immens edifici d’exercicis espirituals de la Santa Cova de Manresa, es comença a bastir a l’any 1894, hem tingut accés a una fotografia on es veu aquest edifici ja acabat i una gran bastida que tapa el rosetó, es coherent pensar que el rosetó es de finals del XIX o molt a principis del XX.

En el Museu de la Seu s’hi pot veure el projecte del rosetó de la Basílica que hi ha hagut fins ara i que després d’una acurada restauració a Alemanya s’ha tornat a reinstal·lar, es obra del pintor manresà Francesc Morell, sense ànim d’entrar en polèmiques i amb tot el respecte per el pintor manresà, senzillament el rosetó dibuixat, es l’antítesi del que s’espera d’un rosetó gòtic, entenem que l’autor va limitar-se a pintar el que d’altres li varen indicar, es a dir no va inventar, només va pintar i va fer be la seva feina. Vist el resultat dona la sensació que estem en front d’un decorat de pastorets, on hom pot veure la Mare de Deu pujant cap al Cel voltada d’una dotzena d’angelets ballant una sardana. L’arquitecte segons consta en el vell projecte hauria estat en Bernat Pejoan i els Fills d’Amigó serien els vidriers. Les figures dels tres trams superiors del rosetó representen a la Santíssima Trinitat (Pare, Esperit Sant i Fill, vist des de fora i d’esquerra a dreta), el Pare seu en un escambell i te en una ma un ceptre i amb l’altre aguanta damunt les cames una bola del món amb un anell daurat indicant més o menys l’equador; un detall que passarà desapercebut a tothom i que m’ha agradat descobrir, es que en aquest anell daurat hi han dibuixats els signes del zodíac. Gracies per el detall Francesc Morell.
Determinar el diàmetre del rosetó no ha estat una feina fàcil malgrat les bastides. Hem anat veient al llarg d’aquest treball que l’escultura, traceries, finestrals, etc. es mesuraven amb el Basto d’Aaró a diferencia dels paraments que ho fèiem amb la Cana Destre. Aquest és un bon punt de sortida. Però els números no sempre diuen el que tu vols llegir. Després de mirar-lo un munt de vegades per tot arreu i de dalt a baix s’arriba a les següents conclusions:
  • Hem llegit que durant la guerra de secessió es crema tot i el fum surt per el forat del rosetó deixant completament fumada la corona d’en Martí d’Ivars. (mostrat a la fotografia superior)
  • Després de caure el mur de tancament i una part de la volta (conseqüència de la guerra del 1714), es reconstruiria la corona del rosetó (carreus i filades diferents).
  • Deurien tapiar l'immens forat com ho varen fer també amb els altres finestrals.
  • Quan a finals dels segle XIX, es plantegen construir el nou rosetó, l’arquitecte considera que el “forat” és molt gran tenint en compte l’impacte del vent i decideix suplementar la corona original amb una segona corona mètrica de 30 cm. adossada a la primera per disminuir diàmetre. (foto següent) Per dissimular el canvi de colors de les pedres i treure el fum, “pinta” amb ciment les dues corones deixant-les completament uniformades.
  • Encara redueix més el diàmetre del “forat” amb una altre corona integrada en la traceria de formigó, dons les peces que toquen la corona les suplementa amb un nou anell que forma part de la mateixa traceria. (també foto següent) No content amb tot això instal·la una gran estructura metàl·lica (dos muntants vertical i dos horitzontals) que ens han acompanyat fins avui dia.
  • Els diferents moviments que ha tingut el mur de tancament junt a altres elements estructurals de la banda Sud (costat riu) ha dut a un desplaçament dels elements prefabricats que conformen la traceria. Recuperar els lliuraments originals tenint en compte que parlem d’un formigó antic era molt arriscat i s’ha preferit no tocar-ho gaire. S’ha substituït amb pedra nova tota la corona exterior i s’ha refet la interior. Finalment s’ha eliminat l’estructura metàl·lica.
Suplement introduït entre la traceria i la corona original per disminuir la mida del "forat"
Substitució de la corona original i la suplementada


En el tema dedicat a la construcció d’arcs ja hem comentat el tall paral·lel de les dovelles i l’estalvi econòmic que representa, la segona foto ens mostra les corones un cop rejuntades i amb uns talls per desguassar l’aigua de la pluja. 


Diverses vistes de la rosassa un cop restaurada, la imatge central de la mare de Deu en color rosa, fa 1.80 metres d'alçada.

Dues vistes generals de la rosassa abans i després de la restauració

Mesures del rosetó:
  • Diàmetre del “forat” original d’en Martí: 9 VA, equival a 7.38 metres.
  • Corona original exterior: 1 VA de diàmetre.
  • Gruix de la corona original exterior: 1 VA des de la part més sortint de la corona fins tocar el vidre.
  • Gruix de la corona original interior: 1/2 VA des de la part més sortint de la corona fins tocar el vidre
  • Corona interior (suplementada): 30 cm. mètrics.
  • Mesura total del rosetó original : 1+9+1=11 VA (9.02 metres, equival a una casa de tres pisos)
  • Llum interior actual: 6.80 metres.
  • L’anell central (on hi ha la Mare de Deu) fa dos metres de diàmetre.
Com a curiositat final, el rosetó te una lleugera forma de meló, dons degut a aquests moviments que hem anat explicant, es uns 30 cm. més ample que alt.

No volia deixar passar aquesta oportunitat sense explicar que les obres de restauració d'aquesta rosassa varen estar sufragades per el poble (ciutadans anònims, empreses, etc.), no es va finançar amb diner públic. Tan li fa. Una de les “corones trilobulades” d’aquesta rosassa, te una alternança de colors (blau, verd, blau, etc.), aquest ritme s’hauria de seguir en tots els elements que formen aquesta corona.
Si ho imaginem com un rellotge de 12 hores, a les “6” hi ha un greu error: hi ha dos elements de color blau i a les “9” hi ha dos elements de color verd. Els paletes no varen fer be la seva feina (hi ha vídeos i fotos antigues que acrediten l’alternança correcta dels colors); però la empresa constructora va cobrar per una feina mal feta. Pitjor és l’actuació dels responsables tècnics que no varen estar al nivell que és desitjable en una actuació com aquesta. Per arreglar-ho caldria desmuntar totalment 6 elements com el de la fotografia i tornar-los a collar, per això haurien de muntar dues bastides de més de 25 metres tant per dins com per fora. Qui pot demanar responsabilitats per casos com aquest, quan la mateixa Església no dona cap importància al error? Chartres durant la segona guerra mundial varen treure i guardar tots els vitralls de la catedral (hi ha fotos on es poden veure vidres blancs normals), no tinc coneixement que hi hagués cap error a l’hora de la reinstal·lació. 
L’església al llarg dels segles ha creat una relació diferenciada amb els creients: els uns “imparteixen” benediccions i els demes les “rebem”, mai han volgut establir una relació de tu a tu; avui dia es troben amb les esglésies i les safates buides i ni tan sols es pregunten perquè. Al final el poble ha pagat per un feina mal feta i a ells ja els hi està be.