Construcció de la Seu de Manresa, els arcs

Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
1. Que és la Seu de Manresa
2. On és construïda
3. Cap a on és orientada
4. Quines mesures te en planta
5. Construcció de l'àbsida
6. Que és la nau dels fidels
7. La llargada de la nau
8. La construcció de la nau

En aquest capítol tractarem dels arcs.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
El que habitualment en diem volta, de fet son un bon grapat d’elements arquitectònics que es fusionen i conformen tota l’estructura que cobreix la nau. Cada un d’ells te un nom i una finalitat ben diferent i la manera de construir-ho també canvia.
Degut a la complexitat i varietat de noms que utilitzarem per construir la volta, s’ha cregut convenient començar aquest apartat amb una petita selecció de models, amb afegitons per clarificar-ho si convé:
-       Arc de terç: Es un arc ogival on es divideix la llum en 4 parts (es a dir s’hi fan 3 divisions) i se’n agafen 3 parts per el radi.
-       Arc de cinquè: Es un altre model d’arc ogival on es divideix la llum en 6 parts (es a dir s’hi fan 5 divisions) i se’n agafen 4 parts per el radi.
-       Carcanyol: Espai a cada costat d’una volta. Son els trams de volta que discorren perpendiculars a l’eix longitudinal de la nau, emmarquen els grans finestrals.
-       Clau: La pedra central que clou la volta, l’arc. Hi havia dos tipus de claus depenent de l’economia de l’església que estaven construint:
o        Si aquesta tenia pocs recursos econòmics anava a un picapedrer com qui va a una ferreteria a comprar una clau, normalment els picapedrers sempre tenien claus que no havien sortit prou be o no havien agradat als seus clients, si la mida encaixava i no eren massa primmirats amb l’advocació esculpida la podien comprar. Si els recursos eren suficients es feia a mida.
o        Els picapedres quan no tenien molta feina podien fer claus de volta amb una advocació clàssica que segur que podrien vendre. Com que no sabien ni el nombre de nervis que s’hi havien de lliurar, ni l’angle del triangle de referència, ni el diàmetre del tambor; el tambor el construïen en forma de con truncat. 
Clau trencada a mig construir i abandonada a l’obra, podem observar els plans on s’hi lliuren els nervis amb l'angle de referència on s’hi lliuren les contraclaus.
 
Clau en espera de saber el nombre de nervis i angle de referència que faran la funció de contraclau.
-       Contraclau: Cadascuna de les dovelles immediates a la clau d’un arc, d’una volta. En el segon supòsit de les claus de volta (el tambor es un con truncat) quan al picapedrer li deien el nombre de nervis i angles de referència, podia fer unes contraclaus que per un costat s’adaptaven al con truncat i per l’altre donava l’angle dels nervis i diàmetre final del tambor.
-       Falsa clau: Es una dovella més de l’arc que actua estructuralment com a tal, però te una forma visual de clau, es purament decorativa. Normalment es situen a mig camí d’un nervi.
-   Dovella: Pedra treballada en figura de tascó per formar arcs o voltes. Son carreus de pedra de 6 costats, com un dau. La part frontal (enfocada al radi) es la més elaborada. La part dorsal (també conegut com “llit”) es la que està en contacte i suporta la volta, la seva superfície es plana o te uns encaixos on s’hi lliuren els carreus de la volta. Les dues parts paral·leles comparteixen l’elaboració de la part frontal. Les dues parts restants segueixen escrupolosament la direcció del radi (no confondre radi amb centre de la volta)
 
(dovelles romàniques)
  
(dovelles gòtiques, observis a la primera foto la marca del picapedrer, a la segona fotografia la secció i finalment la tercera fotografia ofereix una vista lateral amb els angles de referència, la curvatura del dibuix i restes de policromia)
-       Fletxa: Distancia del punt mig (més elevat) d’un arc fins a la corda (segment de recta que uneix els extrems d’un arc).
-       Llum: Dimensió horitzontal entre dos suports (columnes, pilars, muntants)
-       Peralt: En algunes voltes, arcs, etc., allò que excedeix al semicercle. Son unes dovelles que van adaptant progressivament la forma ogival a la vertical del muntant o columna on es lliura l’arc, son simètriques i hi ha el mateix nombre d’elements (4 ó més) a cada costat. Ajuden a transportar la línia de forces o empenta de la volta cap al contrafort. S’identifiquen fàcilment perquè els carreus tenen la part superior e inferior plans (perpendicular a la plomada) i paral·lels als carreus del parament o de les columnes. En el primer carreu no paral·lel comença pròpiament l’arc i és a partir d’aquest punt que les dovelles ja seran totes iguals.
-       Peraltar: En una volta, arc, etc., donar més alçada que la corresponent al semicercle.
-       Triangle de referència: Ens marca a la clau, el grau d’inclinació que han de tenir les dovelles per evitar pressions, deformacions o tibantors a l’estructura de l’arc. En les rosasses (com a la fotografia següent) el trobarien en el centre geomètric.
Guardapols de la rosassa de la Seu de Manresa (en reconstrucció) sense tenir en compte el triangle de referència. Primer s’ha tornejat la pedra i desprès l’han serrat amb talls paral·lels, com qui talla un fuet. Pel fet de no respectar el triangle de referència, fa que es tingui de farcir amb material els espais exteriors, més amples que els interiors. Malgrat el mal efecte que ofereix, l’estalvi econòmic es molt important. I a més de 40 metres de distancia ningú ho apreciarà.
Clau de volta penjant del baptisteri de la Seu (te forma de campana i més d’un metre d’alta) darrere els carcanyols de la volta (clave pinjante, en castellà). Comparis amb una clau de campanar a la imatge següent.
A la foto de la clau de volta de campanar, que acabem de veure, ens haurien de cridar la atenció els lligams de ferro que s’hi aprecien. Un campanar es una torre monolítica que pot tenir diversos pisos, cada pis te els 4 nervis, la volta i per damunt una superfície plana que ho fa transitable. Aparentment es un espai controlat que no hauria de presentar cap problema. Però no es així. Heu pensat com portaven les campanes fins dalt del campanar? Normalment no passen ni per les portes ni per els finestrals, tampoc les podien portar per l’aire amb helicòpters. Abans de començar a pujar parets, ja tenien totes les campanes dins l’espai reservat al campanar, quan arribaven a on tenia d’haver-hi un pis, iniciaven les arrencades dels quatre nervis i dels trams de la volta i continuaven amunt fins el proper pis que hi feien exactament el mateix. A partir d’aquest punt i depenent de l’alçada i estabilitat de la torre podien optar per continuar així fins dalt o començar a pujar campanes. Si optaven per pujar campanes, muntaven una superestructura de fusta en el segon pis i amb corrioles les feien pujar i un cop allà, les lligaven. 
En aquell moment ja podien instal·lar la cintra en el primer pis, acabar els quatre nervis, les voltes i tot el pla. Com que en el moment de desencimbrar, per gravetat, tota la volta tendeix a baixar una mica i en el cas de la torre no pot tenir moviment per que ja està tot construït, per evitar aquests petits moviments, tensaven els nervis amb uns tascons de diferents materials, en aquest cas de ferro i d’aquesta manera els moviments que podia tenir eren més continguts. No deixaven mai que les campanes reposessin damunt del pis, sempre les tenien penjades, si havien de construir més pisos, repetien el procés fins dalt de tot.  
Part de l’estructura que suporta les campanes a la Seu de Manresa, com que moltes d’aquestes campanes es varen reinstal·lar després de la guerra civil, el procés va esser diferent: es va desmuntar la volta i coberta i es portaren al lloc amb l’ajut d’una gran grua des de la part superior del campanar.