Distribueixis la seva longitud en dues parts iguals, la part superior quedarà reservada per a les celles. M. Vitruvius
Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
En aquest capítol tractarem de les mesures en planta.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
Podem observar a la següent figura un marc blau cel, aquest marc ens acompanyarà en tot aquest viatge i dins d’aquest marc hem de poder construir totes les catedrals.
A Chartres en un indret hi ha inscrit el nº 21 que just en aquest dia del mes de Juny, es il·luminat per un raig de sol. Hi ha qui diu que te a veure amb solsticis d’estiu, de fet es bastant modern, per nosaltres es senzillament una formula:2 a 1 ó 2 de 1. No he sabut descobrir aquest “21” a Manresa, això no vol pas
dir que no hi sigui, de fet tota la planta es un ”21”:
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
Podem observar a la següent figura un marc blau cel, aquest marc ens acompanyarà en tot aquest viatge i dins d’aquest marc hem de poder construir totes les catedrals.
A Chartres en un indret hi ha inscrit el nº 21 que just en aquest dia del mes de Juny, es il·luminat per un raig de sol. Hi ha qui diu que te a veure amb solsticis d’estiu, de fet es bastant modern, per nosaltres es senzillament una formula:
- La base del temple és formada per dues unitats quadrades o be dos quadrats un a continuació de l’altre.
- L’amplada del temple es dues vegades l’amplada del temple de Salomó (zona ombrejada).
- La llargada del temple es també dues vegades la llargada del temple de Salomó.
A la següent figura hi podem observar:
- Un rectangle ombrejat. (equival al Temple de Salomó).
- El càlcul del punt d’or. (on hi instal·larem el presbiteri i l’altar major) De fet el càlcul es a la inversa, a partir del punt d’or determinat per un sacerdot, es fa la resta del dibuix.
- Tres figures sagrades: quadrat, cercle i rectangle.
Diuen que tres figures geomètriques (quadrat, cercle, rectangle) varen transportar l’arca de l’aliança o be el Graal, totes tres tenien la mateixa superfície i cada una d’elles equivalia a la meitat d’un dels dos quadrats que componen la nau; en conseqüència, cada una de les tres figures te la mateixa superfície que el temple de Salomó.
Però que es el Graal? La definició més elemental fa referència a la copa que va utilitzar Jesús en el Sant Sopar, també seria la copa amb que Josep d’Arimatea va recollir la sang de Jesús quan era a la creu. Es evident que ens referim a un recipient divinitzat. A partir d’aquí hauríem d’entrar en terrenys alquímics i no es aquest l’objecte del treball. Al final arribaríem a la conclusió que
La figura quadrada
representa la intel·ligència.
- Ens ha de permetre passar dels coneixements instintius al conscient; es el símbol de la terra; del coneixement transcendent; de la unió mística dels quatre elements.
- Pels pitagòrics, es l’ànima. Quadrades son les piràmides i quadrat era el sancta santorum del temple de Jerusalem.
- Es l’espai reservat als seglars.
La figura circular
es sagrada, representa la intuïció,
el que es conté a si mateix; el Jo; l’Infinit; Deu.
- El cercle amb quadrat (composició que veurem aviat) representa el cel i la terra, la integració, la conjunctio, el temps i l’espai.
- La quadratura del cercle es la transformació de la forma esfèrica del cel en la forma que a terra adopten les esglésies, així que el cel baixa a la terra i s’uneix amb els quatre elements. Pels egipcis representava a Ra i la resurrecció.
- El cercle que encabeix la creu (composició que també veurem) denota el paradís i els quatre rius que neixen del Arbre de la Vida, aquesta darrera definició està directament relacionada amb els crismons (porta de Santa Maria).
- Es l’espai reservat al clergat.
La figura rectangular es la planta mística i
equival al Sant Sopar.
- Està destinada a suportar l’altar del sacrifici del fill de Deu. No es pot pretendre que el rectangle que obtinguem compleixi la relació de 2 a 1, ja que totes les naus serien igual d’amples; l’amplada només podria ser de 20 VA. De totes les esglésies analitzades en aquest treball les úniques que ho compleixen son: Sta. Mª del Pi i Sta. Maria de Montblanc.
La gent entra a les esglésies per la porta
principal, travessa tota la nau flanquejada per altes columnes i va cap al
presbiteri, tot plegat és un camí a la iniciació espiritual. Es com si fóssim
convidats al Sant Sopar i anéssim cap a la Mesa a reunir-nos amb Jesús i els seus convidats.
Quantes columnes hi hauríem de trobar? Doncs dotze, com una gran metàfora dels
Apòstols. L’abat Suger de Saint Denis ho tenia molt clar: es tracta de ...construir
espiritualment sobre els fonaments dels Apòstols, essent Jesús la clau...
de volta. La mateixa Jerusalem celestial també tenia 12 portes. Però, segur que
l’abat ho tenia tan clar? El temple de Salomó es considera que també tenia 12
columnes igual que Chartres o Manresa (deambulatoris
apart). Aquesta dotzena la tenim de relacionar més amb constel·lacions
zodiacals que amb apòstols. És més, es creu que lo dels 12 apòstols, els 12
fills de Jacob, les 12 tribus d’Israel, els 12 deixebles de Mitra, els 12
signes del zodíac, els 12 mesos de l’any, les 12 hores diürnes o les 12
nocturnes, les 12 portes de la ciutat celestial, els 12 fills d’Ali (gendre de Mahoma), etc. tenen poc a
veure amb el que ens explicava suara l’abat de Saint Denis.
El centre de les columnes, no la llum de la nau ens ha de determinar un dels costats del rectangle.
Però quina mida te? En el cas de la Seu de Manresa 22 vares d’Aaró. Si el numero 2 significa dualitat, alternança, equilibri i estabilitat; també representa les dues naturaleses de Crist: la humana i la divina (per saber-ne més, seguiu l'enllaç). El 22 fa referència principalment a parelles d’animals solars (lleó, toro) i als elements contraris, com ara el sol i la lluna; la terra i el cel; blanc i negre (estendard templer, catarisme, etc.). En el fons, les columnes son el nexe d’unió entre la volta celestial (representada per la volta de la nau) ila Terra (el terra de la
nau).
Francament el 22 és molt més que tot això: de la mateixa manera que el camí de Santiago és el reflexa a la terra dela Via Lactea , per els
egipcis aquest reflex ho era el riu Nil, hi ha qui considera que en el fons hi
havia un pelegrinatge a seguir i que es tenia de cobrir en 22 etapes
precisament, evidentment a cada etapa li corresponia un temple. Quan hom arriba
a Santiago es costum abraçar al sant, fins hi tot aquest costum ens ve d’Egipte
on els sacerdots s’abrasaven als seus deus per insuflar vida. El 22 també son
les lletres del alfabet hebreu, els sefirots de l’arbre de la vida de la
càbala. Cal tenir present que la darrera lletra és precisament la Tau del Temple.
Tot plegat pot dir-se que es veu massa fàcil i innocent o es massa rebuscat: Agafes un metre prens la mida entre columnes, ho converteixes a vares d’Aaró i n’obtens22. A partir d’aquí li incorpores el simbolisme
que t’interessa i ja està.
La veritat és que encara és més fàcil que tot això, ni tan sols has d’agafar cap metre. Aquella gent no en tenia pas de “metres”. Es senzillament l’obertura en graus de les dues potes d’una estrella de cinc puntes amb el vèrtex superior tocant l'ábsida.
Com que sabem la superfície que ha de tenir el rectangle, coneixent l’amplada, determinar l’altre costat es simple. Compte, aquella gent ho feia gràficament i amb geometria, no valen les calculadores. S’hi atreveixen? (per intentar-ho, seguiu l'enllaç). Però a on situen aquesta darrera figura? Doncs centrada damunt el punt presbiteral en el cas de Manresa. No a totes les esglésies trobarem aquesta figura centrada al presbiteri, depèn del que vol representar l’arquitecte. Per exemple a Empúries aquesta figura esta endarrerida expressament per poder delimitar un area per la noblesa i un altre per el poble. A Chartres les tres figures estan disposades una a continuació de l’altre, però la llargada de la seva nau es el doble que les naus catalanes.
El centre de les columnes, no la llum de la nau ens ha de determinar un dels costats del rectangle.
Però quina mida te? En el cas de la Seu de Manresa 22 vares d’Aaró. Si el numero 2 significa dualitat, alternança, equilibri i estabilitat; també representa les dues naturaleses de Crist: la humana i la divina (per saber-ne més, seguiu l'enllaç). El 22 fa referència principalment a parelles d’animals solars (lleó, toro) i als elements contraris, com ara el sol i la lluna; la terra i el cel; blanc i negre (estendard templer, catarisme, etc.). En el fons, les columnes son el nexe d’unió entre la volta celestial (representada per la volta de la nau) i
Francament el 22 és molt més que tot això: de la mateixa manera que el camí de Santiago és el reflexa a la terra de
Tot plegat pot dir-se que es veu massa fàcil i innocent o es massa rebuscat: Agafes un metre prens la mida entre columnes, ho converteixes a vares d’Aaró i n’obtens
La veritat és que encara és més fàcil que tot això, ni tan sols has d’agafar cap metre. Aquella gent no en tenia pas de “metres”. Es senzillament l’obertura en graus de les dues potes d’una estrella de cinc puntes amb el vèrtex superior tocant l'ábsida.
Com que sabem la superfície que ha de tenir el rectangle, coneixent l’amplada, determinar l’altre costat es simple. Compte, aquella gent ho feia gràficament i amb geometria, no valen les calculadores. S’hi atreveixen? (per intentar-ho, seguiu l'enllaç). Però a on situen aquesta darrera figura? Doncs centrada damunt el punt presbiteral en el cas de Manresa. No a totes les esglésies trobarem aquesta figura centrada al presbiteri, depèn del que vol representar l’arquitecte. Per exemple a Empúries aquesta figura esta endarrerida expressament per poder delimitar un area per la noblesa i un altre per el poble. A Chartres les tres figures estan disposades una a continuació de l’altre, però la llargada de la seva nau es el doble que les naus catalanes.
Per
construir la planta de la basílica dibuixarem a escala un rectangle vertical de
40 mesures de la vara d’Aaró d’ample per 80 mesures de llarg. En el centre hi
marcarem una línia transversal que ens dividirà el rectangle en dos quadrats
idèntics de 40x40 mesures que denominarem (O)oest i (E)est i després una
vertical per determinar-ne l’eix de simetria. Ara tenim de trobar el punt d’Or
que ens marcarà la divina proporció.
El punt on l’arc es creui amb l’eix de simetria serà l’indret on hi instal·larem el presbiteri i la clau de volta absidal amb tots els seus nervis que hauran sortit dels capitells de les columnes.
I finalment en el lloc on aquest arc toqui al quadrat (E) tracem una línia que ens talli el quadrat en sentit transversal, el rectangle que ens quedi fins l’extrem del quadrat (O), serà el rectangle d’Or.
Per dibuixar les tres figures d’igual superfície comencen pel quadrat que es el més fàcil. En el quadrat (O) tracem quatre diagonals que surtin del centre de cada costat i vagin a parar al centre del costat següent; amb aquest senzill exercici obtenim un segon quadrat inscrit en el primer, amb un gir de 45º i equivalent al 50% de la superfície del primer quadrat (O). No es per casualitat, sinó amb ple coneixement de causa dels constructors de catedrals, però la llargada d’una d’aquestes noves diagonals o costat del quadrat inscrit fa exactament 1/10 de la llargada de la piràmide de Cheops i a més la superfície d’aquest nou quadrat, equival a la mateixa superfície que tenia el temple de Salomó.
Per dibuixar el cercle també ho tenim fàcil, coneixent la superfície del quadrat que acabem de dibuixar o el que és el mateix, la superfície del temple de Salomó i el valor Pi, podem determinar el radi del cercle, ja que com hem comentat les figures resultants han de tenir exactament la mateixa superfície. El centre d’aquest cercle quedarà situat en el punt presbiteral que acabem de localitzar. Però no val fer trampes, els constructors no en feien. Dibuixem un cercle circumscrit al quadrat, tallem un dels costats del quadrat per el mig amb una línia que també ens talli el nou cercle; la fletxa que hem obtingut d’aquest segment d’arc la dividim per tres. Aquest es el radi del cercle d’igual superfície que el quadrat.
La figura més complexa de determinar es el rectangle, ja que te infinites possibilitats, degut a que podem estar variant contínuament la llargada i l’amplada i sempre obtindrem la mateixa superfície.
Per veure de quina manera tant senzilla obtenien l’amplada del rectangle, hem d’anticipar en part el contingut del proper capítol.
Inscrit en el quadrat Est hi dibuixem un gran cercle tangent als quatre costats del quadrat; haurà de convertir-se al final del treball, en la línia que ens delimitarà la banda exterior de la pell de tancament de l’àbsida.
Com que sabem el gruix que ha de tenir aquesta “pell” (1 Vara), podem traçar un segon cercle amb un diàmetre tal, que per diferencia ens doni precisament el gruix de la pell i que ens delimitarà la banda interior de l’edifici.
Dibuixem un pentacle (estrella de 5 puntes) sobre aquest segon cercle amb la punta superior orientada a l’eix de la nau, que es correspon amb l’eix de simetria de la capella central de l’àbsida.
Les dues puntes inferiors ens determinaran exactament l’amplada del rectangle, les 22 Vares d’Aaró.
El punt on l’arc es creui amb l’eix de simetria serà l’indret on hi instal·larem el presbiteri i la clau de volta absidal amb tots els seus nervis que hauran sortit dels capitells de les columnes.
I finalment en el lloc on aquest arc toqui al quadrat (E) tracem una línia que ens talli el quadrat en sentit transversal, el rectangle que ens quedi fins l’extrem del quadrat (O), serà el rectangle d’Or.
Per dibuixar les tres figures d’igual superfície comencen pel quadrat que es el més fàcil. En el quadrat (O) tracem quatre diagonals que surtin del centre de cada costat i vagin a parar al centre del costat següent; amb aquest senzill exercici obtenim un segon quadrat inscrit en el primer, amb un gir de 45º i equivalent al 50% de la superfície del primer quadrat (O). No es per casualitat, sinó amb ple coneixement de causa dels constructors de catedrals, però la llargada d’una d’aquestes noves diagonals o costat del quadrat inscrit fa exactament 1/10 de la llargada de la piràmide de Cheops i a més la superfície d’aquest nou quadrat, equival a la mateixa superfície que tenia el temple de Salomó.
Per dibuixar el cercle també ho tenim fàcil, coneixent la superfície del quadrat que acabem de dibuixar o el que és el mateix, la superfície del temple de Salomó i el valor Pi, podem determinar el radi del cercle, ja que com hem comentat les figures resultants han de tenir exactament la mateixa superfície. El centre d’aquest cercle quedarà situat en el punt presbiteral que acabem de localitzar. Però no val fer trampes, els constructors no en feien. Dibuixem un cercle circumscrit al quadrat, tallem un dels costats del quadrat per el mig amb una línia que també ens talli el nou cercle; la fletxa que hem obtingut d’aquest segment d’arc la dividim per tres. Aquest es el radi del cercle d’igual superfície que el quadrat.
La figura més complexa de determinar es el rectangle, ja que te infinites possibilitats, degut a que podem estar variant contínuament la llargada i l’amplada i sempre obtindrem la mateixa superfície.
Per veure de quina manera tant senzilla obtenien l’amplada del rectangle, hem d’anticipar en part el contingut del proper capítol.
Inscrit en el quadrat Est hi dibuixem un gran cercle tangent als quatre costats del quadrat; haurà de convertir-se al final del treball, en la línia que ens delimitarà la banda exterior de la pell de tancament de l’àbsida.
Com que sabem el gruix que ha de tenir aquesta “pell” (1 Vara), podem traçar un segon cercle amb un diàmetre tal, que per diferencia ens doni precisament el gruix de la pell i que ens delimitarà la banda interior de l’edifici.
Dibuixem un pentacle (estrella de 5 puntes) sobre aquest segon cercle amb la punta superior orientada a l’eix de la nau, que es correspon amb l’eix de simetria de la capella central de l’àbsida.
Les dues puntes inferiors ens determinaran exactament l’amplada del rectangle, les 22 Vares d’Aaró.
Resum de la figura 03
- Determinació del Nombre d’Or, també denominat “Divina Proporció”
- Determinació de la base 21 ó (2 de 1) mesurat segons el mòdul de càlcul que proporciona el Temple de Salomó i utilitzant mesures d’Aaró (VA).
- Temple se Salomó = 20 x 40 mesures, superfície = 537.92 m2 (area ombrejada)
- La superfície total del solar equival a quatre Temples de Salomó.
- Obtenció de les tres formes d’igual superfície que portaren el Graal: Quadrat = Cercle = Rectangle = 537.92 m2
- Llargada d’un costat del quadrat inscrit (diagonal) = 23.10 m. Per definició = 1/10 costat de la piràmide de Cheops (230.364 m).
