La orientació dels temples dels deus immortals, ha d’establir-se de la següent forma: la imatge sagrada, que serà col·locada a la cella, s’orientarà cap a Occident, amb la finalitat de qui s’acosti a l’altar a immolar o sacrificar víctimes, miri cap a Orient i cap a la imatge sagrada... M.Vitruvius.
Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
En aquest capítol tractarem de la orientació.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema
"Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió
general.
La
Seu gòtica no es el primer edifici religiós
que es construeix damunt del cim del Puig Cardener. Es la tercera o quarta
església que hi ha allí dalt. De les restes subsistents de les anteriors, totes
son paral·leles entre elles, no n’hi ha cap que estigui orientada a llevant tal
com diu la tradició que hauria d’ésser. L’orientació a “llevant” es molt
ambigua, s’interpreta per llevant l’indret per on surt el sol, però quan? per
l’estiu, per l’hivern o el dia que es decideixen de fer els fonaments.
No es tracte de mirar a llevant seguint la línia imaginaria d’un paral·lel terrestre (Manresa es situat en el 41º46’ ), es tracte de mirar a
Palestina. A Jerusalem. Orientar-se ve d’orient, de llevant, d’on eix el sol,
la vida i es correspon amb l’àbsida de les esglésies. A la banda contraria, al
final de la nau de les esglésies hi tenim l’occident que comparteix arrel amb
“occitar” morir, es per on es pon el sol, la vida. Quan un hom entra en una
església passa de la mort a la vida, va d’occident a orient.
No es tracte de mirar a llevant seguint la línia imaginaria d’un paral·lel terrestre (Manresa es situat en el 41º
Les esglésies dedicades a la Mare de Deu, com moltes de
franceses o catalanes (Santa Maria del Alba, per Manresa) es regien per
una norma pròpia, les orientaven cap on sortia el sol el dia dedicat a les
mares de Deu, el 15 d’Agost. Aquesta costum adaptada per l’església, ve d’una
tradició molt més antiga on la gent erigia els temples dedicats als seus deus,
orientant-los a una posició astral determinada per on eixia el sol el dia de la
seva festivitat. En aquest cas ens referim a la deessa grega Astrea, adaptació
de la egípcia Astarté.
Ens expliquen en Gérard de Champeaux i en
Sébastien Sterckx a “Introducción a los símbolos” com organitzaven i marcaven
l’orientació del edificis religiosos ”L’observador es situava en el centre
del lloc sagrat de cara a llevant en una cadira ritual situada en un lloc
precís i invariable. Seguia els desplaçaments progressius de les sortides del
sol a l’horitzó, entre els dos límits extrems marcats pels solsticis d’estiu i
d’hivern. Marcava en el terreny aquest dos punts essencials amb uns pals,
menhirs, columnes o pilons... Ja trobem
aquests pilons a l’entrada dels temples egipcis que vist des d’un punt de vista
arquitectònic no serveixen per res. Malgrat constitueixen un precedent a molts
dels nostres temples occidentals on podem veure que en el mur de ponent, on hi
ha la portalada principal, s’hi integra
un cos de campanes a cada costat. Aquesta formula s’ha de situar en la
línia d’evolució de les Portes del Sol a l’antiguitat...” Ampliarem més aquest punt al parlar de les
façanes, ja que es un tema fortament relacionat amb els "2 Jesús" que hem
vist al explicar l’orde del Temple.
Calia verificar quina diferencia hi havia
entre l’Est magnètic, el lloc cap on es orientat l’edifici i el lloc per on
realment surt el Sol. Per això es va preparar un treball de camp per tal d’anar
dalt les cobertes de la Seu
a la nit amb tot l’equipament necessari hi esperar pacientment fins que surtis
el Sol del dia 15 d’Agost.
Ens deien fa un moment que l’observador “es
situava en el centre del lloc sagrat”, aquesta expressió la consideràvem
ambigua doncs no queda clar si fa referència al lloc on hi hauria de bastir-se
l’altar o es refereix al centre del solar on s’hauria de bastir el temple.
Les proves efectuades ens van demostrar que
realment el centre del lloc sagrat, coincideix amb l’encreuament dels dos eixos
de simetria de la planta base, ja que en definitiva
es el punt d’origen de tot l’edifici i des d’aquest punt el Sol neix just per
darrera del eix de simetria del cargol de St. Pere. (línia verda en el dibuix)
En aquest gran rectangle li hem cercar el punt d’or que es on hem d’instal·lar l’altar i en aquest punt hem dibuixat unes línies vermelles que estan d’acord amb el "cardus" "decumanus" romans. La localització d’aquests punts estava reservada a sacerdots especialistes com hem vist en el capítol anterior.
No acaba pas
aquí el problema de l’orientació. Quan hom construeix un temple a honor de Deu,
en definitiva intenta reproduir a la
Terra el que Ell ha fet amb nosaltres; Deu ens ha fet a la
seva semblança a partir d’un model que coneixem com ADAM, dons quan nosaltres
volem construir un nou temple, tornem a reproduir l’ADAM primigeni. I com ho
fem això?. Dons fàcil, l’acrònim ADAM en grec vol dir: Anatolé (Orient), Dysmé (Occident), Arctos (Septentrió)
i Mesembria (Migdia), que portat a un
idioma més entenedor i en el mateix ordre significa: Est, Oest, Nord i Sud. Una
església es un edifici tridimensional i fins ara nomes hem parlat de dimensions
en un pla horitzontal; a l’indret on s’entrecreuen aquests dos eixos que s’han
de correspondre amb el presbiteri de la nostra església i aixecarem un tercer
eix vertical (axis mundi) i
perpendicular al pla en que ens movem, el denominaren Zenit (part superior) i Nadir (part inferior). La part inferior no es
pot confondre amb l’Infern, no hi te res a veure. En tot cas ho hem de
relacionar amb la sàvia de la terra.
El dibuix
següent que te lloc en el centre presbiteral de la Seu de Manresa, però que
podria esser qualsevol catedral gòtica ben construïda utilitzant convencions
arquitectòniques medievals, ens mostra d’una forma molt explicita la veritable
funció de la creu, les seves quatre dimensions Universals i perquè es tan
important l’elecció d’aquest punt.
- L’eix superior ens parla de la pujada cap al Cel; la clau de volta del temple; el Zenit.
- L’eix inferior ens parla de la penetració a la Mare Terra; el pou tel·lúric de la Cripta; l’inframon; el Nadir.
- El conjunt eix superior - inferior o be pal vertical (axis mundi), es el camí que ens proposa l’església: anar de la Terra al Cel a traves de Crist.
- L’eix horitzontal Cardus, ens parla de l’amplada del missatge de Crist que omple tot el presbiteri i a través dels celebrants l’escampen cap a totes les direccions fins ocupar tota la volta celestial.
- Finalment tenim l’eix Decumanus. Que ens du de ponent a llevant: de la mort a la vida. En total sis direccions. Tot això te lloc al centre de l’altar, el nostre Gólgota particular que ens delimita un nou punt, el setè.
Hi ha qui
veu amb tot això ni més ni menys que la creació del mon en 7 dies, si més no
comparis amb la taula de Pere Serra del retaule del Esperit Sant de Manresa. (foto següent)
Finalment podem
preguntar-nos després de tot això, perquè diem que el temple està enfocat cap
on neix el Sol el 15 d’Agost quan realment no es així. Hem estat dient, i ho
seguirem dient en altres ocasions, que hom quan entra a l’església ha de seguir
un camí d’iniciació. Aquest camí no coincideix amb l’eix de la nau, no va de la
porta principal a l’altar. Va del bateig a Deu o dit amb altres paraules: va de
la foscor a la llum, de la mort a la vida. Com que el baptisteri hauria d’estar
situat al costat nord a la banda de ponent, el camí vers l’altar i cap on neix
el Sol ja ens marcaria una línia recta. I la nau com sinònim de vaixell on hi
embarquen tots els cristians segueix orientada a llevant, a Palestina.
Hem de tenir
present la quantitat d’interessos que es movien al voltant d’un edifici
d’aquestes magnituds, l’especulació urbanística i els redits econòmics o
politics no son una invenció gaire moderna. Per fer confluir les voluntats dels
tres organismes que controlaven la construcció d’una catedral i tan antagònics
entre ells com eren templers, maçons o clergat, nomes hi havia una formula, la
mateixa que funciona avui dia: el repartiment del poder i del diner. Però cada
grup tenia les seves idees religioses i necessitava construir el “seu” propi
temple. El resultat final, el que podem veure avui dia a qualsevol edifici es
aquesta barreja de voluntats.
La maçoneria
aportava la ma d’obra qualificada; de lògies auspiciades pel Cister havien
sorgit els arquitectes; el clergat es qui volia els edificis i el poble ho
tenia de pagar.
Recordem cap
on hem orientat l’edifici en primer lloc?. Cap on sortia el Sol el 15 d’Agost
vist des del centre del recinte sagrat. Aquesta seria la orientació maçònica;
no es cristiana, es descaradament pagana.
Recordem cap
on hem orientat l’edifici en segon lloc? Des de el centre presbiteral i mirant
al Nord i al Est. Aquesta seria la orientació templera. Es una orientació que
podríem definir com tècnica i pagana, ja ens ho deia en Vitruvi, en cap cas es
cristiana.
I finalment
ens queda la orientació cap a Palestina.
Resum de la figura 02
- Localització del punt per on surt el Sol per l’albada del 15 d’Agost visualitzat des del centre sagrat del solar.
- Orientació pagana del solar.
- En aquest moment encara no cerquem el centre presbiteral.
- L’eix transversal ja hem vist abans com l’obtenien.
- Sabem que en el centre sagrat es on han de convergir els dos eixos de simetria.
- Coneixent les mesures que tenia el Temple de Salomó, ja podem dibuixar tot el rectangle.
- Ens mostra en format tridimensional els quatre punts cardinals situats en el pla horitzontal (Nord, Sud, Est, Oest)
- Els dos punts situats en posició vertical i que ens defineixen el ”Axis Mundi” (Zenit, Nadir)
- I finalment el centre de tot plegat que no es ni més ni menys que el centre de l’Univers.
- Ens apareixen conceptes com ara Cardus o Decumanus, descaradament relacionats amb Vitruvius i l’urbanisme romà.
- Amb tot això obtenim 7 punts (4+2+1) que ens porten a recordar els dies de la Creació.
- En aquest cas ja estem cercant el centre presbiteral.
