Construcció de la Seu de Manresa, construcció de la nau

Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
1. Que és la Seu de Manresa
2. On és construïda
3. Cap a on és orientada
4. Quines mesures te en planta
5. Construcció de l'àbsida
6. Que és la nau dels fidels
7. La llargada de la nau

En aquest capítol tractarem de la construcció de la nau.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
D’acord hem obtingut la llargada real de l’edifici a partir de l’aplicació de diferents models a la nau. Ara que ja tenim clar quina és la llargada anem a veure si ho podem interpretar.
Per això agafem el compàs i prenem la mida que hem utilitzat per dibuixar el pentacle del àbsida, amb aquest radi dibuixem un nou cercle dins la nau reservada al poble, de tal manera que els dos cercles es toquin. (següent dibuix BaseSeu-07)
Dins d’aquest cercle de la nau hi dibuixarem l’estrella de David (6 puntes) i ens trobem que:

  • Els dos punts d’intersecció dels dos triangles ens delimiten l’amplada de la volta. Aquesta amplada l’hem coneguda a l’hora de determinar la figura “rectangle”, a la zona presbiteral, ara estem verificant que tot coincideix.
  • Els 2 punts (superior i inferior) de l’estrella més les 3 línies horitzontals (bases dels 2 triangles i diàmetre) ens determinen el ritme de les 5 tramades centrals de la nau. (la ultima tramada, com a les demés esglésies es diferent)

En aquests 10 punts (5 files per 2 columnes per fila) ja hi podríem fer els fonaments de totes les columnes de la nau, però abans hauríem de calcular la desviació proposada per Pitàgores. Com es fàcil de suposar, la mida que ens marca la separació de les tramades no te perquè coincidir exactament amb cap Cana Destre, ja que no és una mida que nosaltres hem determinat com ara 10 Canes per l’alçada, sinó que es la resultant d’un dibuix. De totes maneres i com és lògic, els constructors modificaven lleugerament les mides obtingudes a partir de l’estrella, per tal de fer-ho coincidir amb uns valors més coherents i no tant abstractes, ja que s’haurien complicat molt la vida a l’hora de construir les voltes, com aviat veurem.
I continuem explorant l’estrella de David:
  • Els 4 punts més externs (arestes dels triangles) ens indiquen a partir d’on ha de començar el contrafort. Aquesta mesura que ens proporciona l’estrella de David, a l’àbsida l’obteníem per diferencies radials. La mida que hi ha entre l’eix de simetria de la nau i aquest punt, es equivalent al radi absidal que ens permetia de fer el càlcul d’estructura.
La realitat ens diu que els contraforts de la nau no arriben fins aquesta línia, això es degut a que la zona absidal l’hem construïda pell inclosa, per dins del espai que ens delimitava el marc blau cel i la nau la construirem per fora. El gruix de la pell (equivalent a 1 vara d’Aaró) serà la diferencia que hem de tenir entre la línia que ens marca l’estrella i l’inici del contrafort. El mateix dibuix explica l’aplicació de “Numero d’Argent” i justifica la posició desplaçada del cap del contrafort. Aquest nombre d’argent es poc conegut i va esser redescobert per els italians Brunelleschi, Battista Alberti o Palladio, que argumentaven que una de les proporcions ideals sorgia de que la longitud fos igual a la diagonal del quadrat.
No som capaços de saber realment perquè els caps dels contraforts estan situats en aquest punt, aquí s’han donat dues hipòtesis diferents, n’hi poden haver més. Pensem que estem en una església d’una nau on s’han perforat les capelles per simular un edifici de tres naus.
  • La primera solució (construir per fora del marc sagrat) ens aporta amplitud d’edifici; 
  • La segona (nombre d’argent) ens aporta harmonia.
Tampoc hem pogut esbrinar si aquest desplaçament cap l’exterior dels contraforts, que es va fer amb la sana intenció de donar més amplada a les naus laterals, es causa d’alguna de les patologies localitzades. I ha opinions d’ambdós tipus.
El punt de suport dels arcs de la volta, es a dir les columnes, no les podien situar gaire més enllà que a 1/3 de l’alçada de la pròpia volta. En cap catedral europea varen superar mai aquest límit. En el cas que estudiem, per una alçada equivalen 10 CD (més de 28 metres), les columnes estan situades a uns 9.3 metres de l’eix de simetria.
L’arquitecte de l’època era conscient que la quantitat de pedra que tenia d’oposar a la volta anava en funció del propi pes de la volta i aquest depenia de la separació de les tramades. A les esglésies antigues (Empúries o Pi) la separació entre tramades era petita i en les esglésies modernes (Mar o Manresa) la separació ja es molt més gran.
S’ha comprovat que els constructors de l’època no tenien suficients coneixements per a fer una anàlisi estructural de l’obra; el paral·lelogram de forces, per exemple, no el varen saber resoldre fins a finals del segle XVI, difícilment podien calcular l’esforç d’un boterell. Hi ha qui creu que per fer certs càlculs es basaven en la qualitat de la pedra, es cert que a l’hora de treballar-la mostra una certa resistència en funció del tipus, però d’aquí a estimar la secció que ha de tenir un contrafort, com realment feien, hi ha una bona distancia, doncs difícilment la tensió a que és sotmesa la pedra, arribarà mai a superar els seus propis límits (l’edifici hauria de tenir un pes equivalent a 2 km. d’alçada de pedra per que la base s’esclafés per compressió). Majoritàriament es creu que si assolien conduir les carregues dins els límits de les respectives seccions ja es podien donar per ben satisfets.
Mètodes empírics havien determinat que un contrafort es podia calcular en funció del volum cúbic de la volta (no cal dir que en aquells temps no es coneixien densitats ni relacions KN/m²). Anem a veure-ho amb els exemples que estem estudiant.

Església altura tramada llum/2 contrafort
El Pi (Barcelona) 27,37 5,83 8,20 6,54 (*)
La Seu (Manresa) 28,00 7,80 8,30 9,06
El Mar (Barcelona) 31,00 13,50 5,90 12,35
St. Just i Pastor (Barcelona) 22,45 6,00 6,70 4,51

(*)   ( (27.37*5.83*8.20)/100)/2 = 6.54 metres
Totes les mides son preses amb metres actuals. Hem de pensar que en aquella època treballaven en canes i pams de cana, no en metres ni centímetres. Fàcilment poden sorgir petites diferencies, el resultat que hom pot mesurar mai coincideix exactament amb els “plànols” originals de l’arquitecte. Les tramades de l’església del Mar en teoria son quadrades, en canvi d’un costat a l’altre es fàcil trobar diferencies de 20 ó 25 centímetres.
En Blondel (segona meitat del segle XVII), que ja no sabia calcular els contraforts com ho feien els antics mestres gòtics, es va idear un altre teorema o va esbombar un secret del gremi, que de fet funciona prou be.
(veure dibuix següent SuportsGenèrics-107, Blondel línia verda)
Diu que: Prens la llargada de l’arc toral i en fas tres parts iguales, quedarà l’arc dividit en quatre parts (A, B, C, D); uneixes B amb A i perllongues la línia per A; agafem el compàs i fen centre a A, dibuixem un arc amb radi A-B, on talli la prolongació A hi podem dibuixar una vertical fins al terra. Per l’altre costat es fa exactament el mateix amb els punts C i D. La separació entre les dues línies verticals, es el gruix del contrafort.
De fet tot hauria estat molt més fàcil si de bon principi haguéssim agafat la llum de la volta i ho haguéssim dividit per 4; el resultat hauria estat gairebé el mateix. Dons el gruix que proposa en Blondel es mou en una forquilla que va de: llum dividit per 3 per un arc rebaixat (més empenta), a llum dividit per 4 per un arc més apuntat (menys empenta). Es fàcil veure que una mida dividida per 3 (per una llum de 10 m. el contrafort tindria 3.33 m.) és més conservadora que dividida per 4 (per una llum de 10 m. el contrafort tindria 2.50 m).
En el proper capítol quan parlem de la volta, veurem tot un seguit de formules “modernes”, que ens ajudaran a interpretar el pes de la volta, l’empenta que transmet i com s’hi oposa el boterell. Aquestes formules comencen a utilitzar-se a la segona meitat del segle XIX i s’estandarditzaràn a principis del XX.
Continuant amb Manresa, havíem quedat que li corresponia un contrafort de 9.06 m. però les atípiques “naus laterals” de Manresa creen un petit problema a l’arquitecte. Sabem que tenim de contrarestar l’empenta de la volta amb pes de pedra.
Que passa si en el contrafort li fem un forat per comunicar una capella amb l’altre? Doncs que el volum de pedra que li traiem al contrafort per fer el forat el tenim de posar a un lloc u altre, l’arquitecte el situa a l’exterior: son els estreps.
Els estreps tenen ½ CD de gruix, igual que el diàmetre de les columnes, també igual que els potents contraforts de la façana principal; però a l’interior els murs que separen les capelles tenen 5 pams de CD (poc més d’un metre). Es cert que l’estrep redueix secció a mesura que augmenta alçada de tal manera que a nivell de terrats el boterell i el mur interior tenen el mateix gruix.  Al comprovar la llum de les capelles hi trobem que l’arquitecte cerca una harmonització de l’espai, així tenim que les capelles laterals tenen 2 CD d’ample, si el gruix dels contraforts en algun indret fa una mica més de 5 pams, ja li va be.
Havíem comentat en el capítol “Construcció de la planta de l’àbsida” que la formula de Pitàgores [a² = b²+c²] ens permetia calcular l’estructura de l’edifici i ara acabem d’introduir un nou concepte i diem que amb una estrella de sis puntes també es pot calcular l’estructura de la nau. Que ha passat?
Senzillament es la evolució de la tècnica, es comença per Pitàgores, es continua amb estrelles de sis puntes i avui dia s’acaba tot amb ordinadors.
Tot plegat no és cap joc, mentre siguem fidels a la mida base del doble quadrat que ens proporciona el Temple de Salomó, podem construir tot l’edifici amb absoluta seguretat; però com s’ha dit molts cops, no ens podem apartar gens del guió.
Resumint el que hem vist fins ara tenim que:
  • Si dins els rectangle de la nau determinem el numero de capelles a partir de l’estrella de David, com hem vist abans que ho podíem fer a la capella de Rosslyn a la Catedral de Barcelona a Manresa o sant Just, ens crea un desfasi a la darrera tramada equivalent a 1 vara d’Aaró.
Podria ser que tinguessin de variar lleugerament el ritme de les tramades per tal d’adaptar-se al cimbori romànic, que tenia de coincidir per força amb un dels contraforts?. La resposta es no. Ja hem llegit sobre aquest punt al parlar de Berenguer.
Si reduíssim el radi generatriu de l’estrella de 6 puntes, podríem assolir que totes les tramades fins hi tot la darrera fossin de la mateixa mida i ens cabrien perfectament dins l’espai delimitat per el rectangle d’Or. Cal anar amb compte perquè quan redueixes el diàmetre de l’estrella, redueixes l’amplada de les tramades (l’estrella hem vist que marca el ritme de 5 tramades), l’estrella no només controla el ritme longitudinal, també controla el transversal; doncs els punts d’intersecció del doble triangle ja sabem que coincideixen amb l’amplada de la volta de la nau, per tant si reduïm diàmetre, les tramades seran més curtes però l’amplada de la nau ens fallarà.
A banda de tot això, trobem una nova diferencia a ponent, provocat per la famosa dissimetria pitagòrica, el costat sud (el costat del riu) que correspon a la part exterior del segment d’arc, es més llarg que el costat nord (part interior del segment d’arc, costat claustre), en aquest costat gairebé no hi ha cap diferencia entre la llargada proposada i la real. Vistes així les coses, ja s’entén que el mur de tancament no sigui perpendicular a l’eix de la nau.
Anem finalment a veure quines sorpreses ens reserva encara la nau.
Cal tenir present que la Seu no es va acabar com pretenia en Berenguer, la pèrdua del sentit del símbol, els problemes econòmics endèmics, etc. varen influir en el model que en Martí d’Ivars va dissenyar per la façana principal, però tot i que segurament era molt més senzilla i austera que la inicial, ni aquesta proposta es pogué arribar a realitzar. Una prova d’aquesta pèrdua dels símbols es que en Martí dissenyà una portalada amb un gran arc ogival, es a dir ja prescindeix de la llinda i el timpà. En un proper capítol intentarem explicar entre d’altres el significat de la llinda, com podia haver-se acabat l’edifici i quina mena de façana principal hi hauria construït en Berenguer.
Hi ha un detall curiós que es troba en aquesta façana de ponent. Els arcs de la nau central que van de columna a columna al llarg de l’edifici, quan arriben al final de la nau, descarreguen damunt de dues cartel·les amb forma de doble piràmide invertida adossades al mur, la més propera a la nau lateral suporta:
  • El lliurament d’un dels nervis de la volta de creueria de la capella lateral.
  • El lliurament de l’arc que va de la darrera columna al mur de tancament.
  • L’arc former d’aquest darrera tramada.
I la segona cartel·la que es un xic més estreta només suporta:
  • Un dels quatre nervis de creueria de la darrera tramada de la volta central.
Aquestes piràmides invertides - elements geomètrics on es lliuren els nervis - son una mena de signatura clàssica del Cister (precursors del Temple); tot i que a la llarga s’abandonen, a Manresa encara s’utilitzen.
A la banda del Baptisteri aquestes dues cartel·les no tenen res d’especial, les dues piràmides invertides acaben en punta sense cap ornamentació (foto costat dret), però a la banda de la capella del Santíssim (foto costat esquerra), el peu de la primera cartel·la te esculpit una figura que representa un cap humà mirant endavant i la segona cartel·la, en el peu hi te esculpit un mono que mira cap al costat de la nau. Aquest animal simbolitza per els cristians el dimoni a l’aguait. Aquest punt l’hem avançat al parlar de la connexió escocesa. Podrien ser aquestes figures la representació manresana de Hiram i de qui el va matar?.
Sense adonar-nos hem descobert on senyalen les dues línies de la creu que ens preocupaven a l’inici d’aquest punt, quan parlem de la façana principal veurem que a la banda nord no hi tindria d’haver el Santíssim i que aquest costat esta precisament relacionat amb la mort i una de les línies de la creu.
Però encara no hem comentat com es construeix una nau. Sabem que tenim el perímetre i les arrencades de les columnes perfectament assentades al seu lloc. Hi ha catedrals que cada columna te el seu propi fonament, una espècie de piràmide truncada amb una gran base; els edificis sense naus laterals com ara el Pi de Barcelona o la Seu de Manresa, tot el mur de separació entre capelles participa d’un mateix fonament. Sembla que Manresa per l’efecte visual que ofereix de tres naus, hauria de tenir cada columna el seu propi fonament, però en Berenguer no ho decideix així. Ell sabia que mai s’havia construït una volta d’aquelles dimensions, fer fonament individual per columna, equivaldria a tenir una sèrie de "punxons" que penetrarien al terra a diferent velocitat de lo que ho faria el fonament de la capella adjacent, amb el corresponent risc de deformacions permanents o fins hi tot possibilitat de col·lapse.
Ja sabem com son els fonaments, a partir d’aquí es construïen les capelles laterals amb les seves corresponents columnes, les respectives cobertes, estreps exteriors, etc. Podien fer dues o tres tramades seguides a cada costat de l’edifici, a partir d’aquest punt continuaven pujant les columnes que es convertien en nervis, arcs torals i arcs formers. Ho tancaven amb la clau de volta i permetien que el morter s’assequés una mica. Entre tant els mestres d’aixa (molts cops constructors de vaixells jubilats) preparaven les cintres per la volta mentre que per l’exterior es construïen els arcs boterells. Hem de pensar que hi te d’haver un equilibri de forces: si el boterell empeny més del compte, tirarà el nervi a terra ja que encara no hi ha el pes de la volta; però si aguanta poc, serà el boterell qui anirà a terra.
A partir d’aquí ja podien cobrir la volta amb els carreus. Els demés passos fins la coberta, ja els anirem veient en el seu moment.
La següent figura fa referència a l’alçat i s’ha d‘interpretar que correspon a la zona absidal, ja que el costat nord de la nau no es simètric amb el costat Sud per les raons exposades de la convivència de elements romànics i gòtics i no hi podríem aplicar les teories de desenvolupament que anem veient.


Símbols lapidaris al mur Sud de la Seu de Manresa
Aquestes marques no les feien els picapedrers, sinó els aprenents. Podien indicar la quantitat de feina feta per poder-la cobrar i també podien dur indicacions de muntatge, normalment les indicacions no es poden veure ja que queden amagades a les cares no visibles del carreu. Hi ha restauracions a diferents indrets on es poden veure carreus  buixardats (buixarda = martell on la part plana de picar es proveïda de puntes piramidals recanviables per assolir un acabat polit), aquesta es una practica horrorosa ja que destroça completament els senyals o marques dels picapedrers. (La buixarda es una eina nascuda en els segles XVII ó XVIII).

Figura 07
  • Solució aplicada per Berenguer de Montagut per harmonitzar la major amplada de l’església romànica amb el nou edifici gòtic (a) a la part Nord.
  • Construcció del plànol de l’àbsida sobre la base d’un doble pentacle (nomes un de dibuixat per tal de facilitar la lectura). 
  • Ubicació de les capelles de l’àbsida, capacitat de resposta dels contraforts, segons hem vist, abans per simple diferencia radial.
  • Cargol de St. Pere perfectament orientat a llevant.
  • Espectacular actuació a la capella del Pilar (costat porta Nord) on podem veure el lliurament del mur comentat en el primer punt i a més ens permet observar el dimensionament del contrafort i la columna per tal que puguin aguantar amb seguretat l’immens pes del campanar.
  • Es curiosa la manera de fer guanyar una mica més d’espai a les capelles laterals; podem observar com a partir de l’àbsida i en el costat Sud (banda dreta del dibuix) el tancament es desplaça cap a l’exterior aproximadament el mateix gruix del parament.
  • Determinació d’amplada i llargada de les tramades de la nau, mitjançant l’estrella de 6 puntes.
  • Aplicació del nombre d’Argent que posa en relació la llum de la nau lateral amb la profunditat de la capella lateral.
Els càlculs d’estructura de diferents èpoques
Figura 107
  • Aplicació del teorema de Blondel sobre la banda esquerra.
  • L’angle de Cheops aplicat a la volta de Manresa.
  • Determinació de la part inferior (intradós) d’un boterell segon Viollet-le-Duc
  • A la part superior del dibuix el triangle de referència (format per l’eix vertical i la prolongació del radi), ens permet calcular el grau que han de tenir els lliuraments de les dovelles perquè fent-les totes iguals, aconseguim finalment l’arc ogival. (estalvi d’hores de feina).
  • A la banda dreta, determinació del punt per on la línia d’empentes surt de la volta i entra a l’arc boterell, segons les taules d’Ungewitter.
  • A la banda esquerra es pot apreciar una línia vermella que va del cap d’amunt del boterell superior fins més de 15 metres sota terra. Aquesta es una actuació moderna. La línia vermella es un tub de titani amb rosca quadrada exterior, es va formigonar completament i després es va tensar per la part superior (triangle). La missió era dotar de més “pes” al contrafort, dons a diferencia de les grans catedral franceses que en aquest punt hi tenen molt pes en forma de grans imatges, a Manresa no hi havia suficient pes per aguantar l’empenta de la volta i al esser aquesta obliqua als carreus, aquests tendien a desplaçar-se. 
  • A la part inferior central del dibuix, on hi correspondria la portalada gòtica, s’ha dibuixat un arc semi circular i el gruix que haurien de tenir les dovelles de la volta romànica, segons una adaptació d’un dibuix d’en Rodrigo Gil de Hontañon del segle XVI. El gruix mínim és lleugerament superior al 10% de la llum. Aquest dibuix no te res a veure amb la Seu de Manresa, es una mostra més de com nomes amb geometria (llum de l’arc) es pot calcular un arc romànic tal com ho fa Blondel amb l’arc ogival.
Desenvolupament de l’alçat
Figura 11
  • Dibuix d’estudi que ens situa els principals elements de la basílica.
  • Esquema lineal de l’alçat en una superposició de tres estrelles de sis puntes. 
  • Càlcul de l’altura de l‘edifici a partir de la profunditat del pou sota el presbiteri (comparable amb Chartres) 
  • Podem observar com el triangle egipci que ens delimitava l’amplada total de l’edifici i la seva relació amb l’alçada, es perllonga per dibuixar-nos l’estrella més gran de les tres que intervenen a l’estudi.
  • El cos vertical de la nau central es inscrit dins un rectangle d’or. 
  • Rosassa de dotze puntes emmascarada en un doble segell de Salomó.