1. Que és la Seu de Manresa
2. On és construïda
3. Cap a on és orientada
4. Quines mesures te en planta
5. Construcció de l'àbsida
6. Que és la nau dels fidels
En aquest capítol tractarem de la llargada de la nau.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
L’edifici que en diem Seu o Catedral, va ser pensat per que fos la nova parròquia principal de Manresa, no per ésser Seu ni Càtedra per cap bisbe, per be que encara avui dia es l’edifici més emblemàtic de tot el bisbat, malgrat que només sigui una església parroquial. S’ha parlat molt sobre si el temple es d’una nau o de tres naus; si no ens apartem del context hem d’interpretar l’edifici com una església parroquial d’una nau (veure naus laterals i figures següents 110 i 110-A). La grandesa del arquitecte es de sobra coneguda i fer aquesta afirmació encara li atorga més valor.
La primera etapa constructiva constava de tota
la girola i les dues portes laterals, ho havia portat personalment en Berenguer
de Montagut.
La segona etapa constructiva de la Seu va anar
de la ma d'Arnau de Vellers, vinculat amb el concili d’arquitectes de la
catedral de Girona (seguiu enllaç per anar a Arquitectura Comparada) va fer tres tramades de la nau amb les seves
respectives capelles a continuació de l’àbsida. Es interessant conèixer que va
fer amb el campanar romànic i com el va integrar dins l’estructura gòtica per
això s’hauria de tornar al següent enllaç. En acabar aquesta etapa també es
varen acabar els diners per continuar les obres: guerres i altres problemes
varen obligar a destinar els recursos a altres objectius. Uns anys més tard, es
va escaure que un dels canonges de la
Seu , en Bernat Massadella, va morir i va deixar escrit en el
seu testament que volia i podia pagar-se, una capella i un retaule en aquell
nou temple i que havia d’estar dedicada a la Santíssima Trinitat. . L’autor del retaule que hom pot veure a la Seu , ha estat considerat al
llarg d’algun segle com en Gabriel Guàrdia, (nebot del canonge) però un article recent signat per el pare
Francesc Xavier Altés de Montserrat, considera que es: “Antoni Marquès, veritable pintor del retaule de la Santíssima Trinitat
de la Seu de
Manresa”. No s’ha pogut determinar quines taules del retaule va pintar cada
ú.
Però pagar una
capella no es sinònim de pagar tota la volta que hi ha al davant. Per lo tant
els canonges varen haver de recórrer a altres formes de finançament per poder
continuar les obres de la Seu, com ara la resurrecció miraculosa d’alguna
persona coneguda i que no feia gaire dies que era morta o be que ja en feia un
bon grapat d’anys, el que es diu habitualment com "engegar la màquina de
fer diners"; per exemple la catedral de sant Albà (Cathedral and Abbey Church of Saint Alban) varen poder continuar
les obres després que un clergue ressuscites d’entre els morts per la
intersecció de Sant Albà. A Chartres quan anaven maldades i tampoc podien
continuar les obres, un canonge també va ressuscitar per comunicar a la
població que la Mare
de Deu en persona, li havia dit que Chartres havia de convertir-se en el seu
palau. A Manresa hi ha enterrat en un gran sarcòfag d’alabastre (obra de Josep Sunyer), el canonge Mulet
(assassinat en el 1.428) que va
ressuscitar – també – quan el duien a enterrar, per comunicar a la població que
la Mare de Deu
en persona li havia confirmat que el dogma de la Puríssima era cert, es a
dir, que Maria havia concebut per obra de l’Esperit Sant. El problema es que el
miracle i la seva afirmació, es varen elevar a acta notarial uns 60 anys
després de succeir, cercant testimonis que encara eren vius, això passava a
l’any 1.488. Aquest fet que llavors deuria
transcendir àmpliament l’àmbit de la ciutat, va facilitar – també – la
construcció dels dos darrers trams de la
Catedral, no oblidem que les obres havien estat gairebé 60 anys aturades.
En Martí d’Ivars va ésser contractat per
l’Agost del 1486 per fer aquestes quatre darreres capelles, es a dir les dues
darreres tramades. Ell segurament ja sabia que acceptant l’encàrrec, s’apartava
definitivament del guio de Berenguer que d’una manera o altre coneixia. Havia
costat molts anys i patiments arribar fins allà, la ciutat no podia ja
permetre’s continuar amb el projecte de Berenguer que també havia passat de
moda.
Tindria de construir a un lloc on no hi havia
muntanya, no tant perquè no n’hi hagués de bon principi quan es va projectar,
mesurar, delimitar tot l’àmbit i construir-hi els fonaments de totes les
columnes, sinó per el fet de que bona part de la pedra d’aquell indret es va
utilitzar per bastir la mateixa Seu, doncs era més econòmic treure-la d’allà
mateix que anar a l’altre banda del riu i pujar-la fins el cap d’amunt del cim
amb carros.
Segurament que en el fons, no creia la gent de
l’època que l’edifici s’arribés a acabar mai. Prova d’aquesta utilització com a
pedrera d’aquell sector, es que quan a finals del segle XIX es va consolidar el
tram de sud / ponent, es va comprovar que els forats de les sepultures de la nau
lateral, eren més fondos que el mateix fonament de les columnes (recordem
que els fonaments i les arrencades de totes les columnes ja eren construïts
quan varen voler bastir el darrer tram de la nau). La quantitat de pedra
que deurien treure per fer l’edifici, va crear un desnivell entre la cota del
portal de sant Antoni (àbsida) i el
peu de l’atri de prop de 6
metres d’altura, això sol ens dona idea dels greus
problemes de fonamentació que ha de patir el sector de ponent. No podem deixar
d’explicar que en el sector de ponent quan a principis del segle XX, feien els
fonaments de l’actual atri, varen descobrir tot un seguit de restes ibero
romanes, tot i que eren cobertes per uns 8 ó 10 metres de terra i a
uns 30 metres
de distancia de la façana principal, ens dona fe que el cim de Puig Cardener en
aquell indret ja era francament molt baix.
Amb aquest panorama en Martí d’Ivars havia
d’obtenir l’espai necessari amb el corresponent farciment de terres i runes
d’un bon grapat de metres quadrats de sol amb el perill afegit que li
comportaria a l’edifici la manca d’una bona fonamentació i compactació del
terreny com així va ésser, doncs uns anys després de la desfeta del 11 de
Setembre del 1714, tota o bona part de la darrera tramada va caure, es va tenir
de refer la volta, el rosetó, els nervis i la clau de volta de vell nou.
De fet la volta o una part, ja havia caigut un
cop quan encara l’estaven construint i l’accident va provocar la mort d’uns
quants treballadors. Es va tornar a esberlar pels quatre costats després de la
guerra dels francesos a principis del segle XIX i a finals del mateix segle es
varen tenir de farcir les sepultures d’aquell sector amb pedra i ciment. També
es va aprofitar per lligar la nau lateral amb unes barres d’acer i platines que
gairebé no es veuen si no es sap on son.
La “consolidació” hi ho poso entre cometes
expressament va acabar amb la construcció del atri neogòtic i la torre
poligonal del baptisteri d’en Soler i March que per poder-la fer, varen tenir
la genial idea de desmuntar tot el contrafort que aguantava l’empenta
longitudinal de la nau lateral i fer un gran pou pel fonament del baptisteri,
tot plegat va fer que encara s’esberlés més aquell sector i apunt ha estat de
que tornes a caure tota la volta. En aquest moment i gràcies a models
informàtics on es poden obtenir deformacions a partir de l’aplicació de
carregues i tensions sobre punts determinats, s’està fent una autentica
consolidació, sempre que el subsòl no ens faci més males jugades.
Amb tot això i després d’aquesta llarga
introducció encara no hem parlat de la llargada de l’edifici. Si volem construir
les quatre capelles que encara ens falten, tindrem d’allargar l’edifici i en
conseqüència no complirà les proporcions sagrades donades pel temple de Salomó.
- De que ens hem oblidat tot fent camí?
- Perquè el perllongament cap a ponent dels dos braços de la creu del temple ens delimitaven tan be l’àmbit a construir (llargada i amplada)?
- On senyalen doncs aquestes dues línies de la creu?
- Perquè l’església es més llarga del que aparentment hauria d’ésser?
- Tan important es la llargada?
Es cert que al aplicar-hi la desviació al eix
de la nau que ens proposen les teories pitagòriques, ja havíem perdut les
referències del perllongament de la creu del Temple. Cal tenir present que la
llargada de la nau reservada als fidels, està més en funció del solar
disponible per edificar i de la quantitat de gent que pugui pagar-se una
capella, que de mesures salomòniques. Una altre cosa es la capçalera o
l’amplada de l’edifici, on intervenen una sèrie de factor crítics que ens poden
desestabilitzar tota l’església si no els tenim en compte. En aquest treball
trobarem poques esglésies que realment ocupin tot el sagrat solar proposat per
el doble temple de Salomó.
Una proposta de solució per determinar la
llargada del temple, ens l’aporta en Ernst Moessel, que va estudiar abastament
el desenvolupament de la planta de les basíliques de l’orde del Temple i més de
1000 temples gòtics.
A l’hora de construir l’àbsida i tota la zona
presbiteral, hem vist com aplicàvem la teoria 15/19 a la juxtaposició de la
creu i l’arca. La nau reservada als fidels i tornem a insistir en que arca i
nau els considerem sinònims, inicialment era un dels dos quadrats (Oest)
que formaven la base de tot el temple. Si en aquest quadrat li apliquen també
un altre cop la mateixa teoria del professor Moessel, convertiren un quadrat
que podem considerar que te inicialment 15 per 15 unitats (no confondre
unitats amb metres), en un rectangle de 15 per 19. Així doncs obtenim,
segons Moessel, la llargada definitiva del edifici (gruix del mur de
tancament exclòs). Aquest nou
rectangle el situaríem tangent al cercle intermedi que ens ha permès calcular
l’estructura absidal per diferencies radials, ja que en definitiva aquest cercle
ens determina el deambulatori i les àrees no dedicades a altars al llarg de tot
l’edifici.
A la
Seu de Manresa, aquesta teoria no encaixa al 100%; es més,
dubto que a cap indret encaixi al 100%.
Anem a veure quines possibilitats tenim d’acabar
de treure’n l’entrellat de la llargada del edifici.
Opció A: Si apliquem la teoria de Moessel, el plànol es 1 vara d’Aaró
més llarg que l’edifici.
Opció B: Si a partir del centre
presbiteral li afegim el valor del rectangle d’Or de la nau que ja hem calculat
abans, obtenim una mesura que coincideix exactament amb la llargada real i
física de l’edifici. (el presbiteri sabem que es situat
en el punt d’Or, però el travesser superior del rectangle d’Or queda més amunt,
més proper a l’àbsida; el que cal fer és desplaçar tot el rectangle d’Or cap a
ponent fins que aquest travesser superior del rectangle ens quedi situat damunt
del presbiteri)
Opció C: Si circumscrivim -segons
una altra de les teories de Moessel- el pentàgon intern que forma una estrella
de cinc puntes a l’àbsida de la nostra particular catedral, ens dona exactament
la llargada de l’edifici. Segons podem observar a la següent figura BaseSeu-08.
S’han presentat tres opcions, n’hi ha més; es gairebé impossible saber
com pensaven encaixar els arquitectes la llargada de la nau amb el simbolisme,
nosaltres en coneixem una petita part de com ho feien, però tampoc podem
oblidar que l’església tenia un pes molt important a l’hora de construir els
seus edificis, per exemple acompanyo unes línies del Psalterium Glossatum:
- Fundamentum ipsius Camerae est Fides.
- Altitudo ejus est Spes.
- Latitudo ejus est Caritas.
- Longitudo ejus est Perseverantis.
Que ve a dir:
- Els fonaments: la Fe
- L’altura: l’Esperança (ja qui hi veu la Supèrbia)
- L’amplada: la Caritat
- La llargada: la Perseverança.
- etc.
Acabaríem abans si reconeguéssim que tot
plegat es vanitat per part d’uns bisbes front els seus companys de càrrec. (seguiu l’enllaç per saber-ne més del Psalterium)
Sobre el que s’ha comentat de la consolidació del terreny, es
interessant explicar com s’ho feien. Hi ha un factor que es denomina “Escala de
temps” i està relacionat amb la mecànica del sol o del terreny. Diu que la
consolidació del terreny on s’ha fet el forat per fer els fonaments es aproximadament
de 20 anys. Es a dir que durant els primers 20 anys de vida d’una obra, aquesta
es pot descosir, esquerdar o caure per assentament del terreny. Els arquitectes
de l’època ja explicaven als seus clients que un arc es podia deformar
lleugerament en aquesta etapa; de fet nomes era un efecte estètic. Per els
nervis, torals i boterells l’escala de temps es bastant diferent; diu que si
l’arc s’aguanta dempeus 5 minuts després de treure la cintra, podrà aguantar
500 anys més. Quan tenien de descimbrar un joc de nervis amb clau, hi era
present el bisbe i un bon grapat de nobles, es situaven a una distancia
prudencial i cantaven unes oracions litúrgiques, si en el temps que duraven
aquests cants, la clau no havia caigut, volia dir que la línia d’empentes havia
trobat un recorregut òptim fins el terra.
Naus
Laterals i capelles laterals
- Model sobre una base adaptada de la Seu de Manresa que explica les diferencies en planta entre una església d’una nau (Pi, Manresa) i una de tres (El Mar, Empúries, Cervera). Com es obvi les capelles no estan representades a les seves respectives escales.
- La lletra (A) equival al Pi; la lletra (B) equival a Manresa i la lletra (C) equival a Empúries.
- En el cas del Mar (no representat en aquest dibuix) el que es fa és dividir per tres l’espai que ocuparia una sola capella. Tindríem la clau de la volta central, la clau de la nau lateral i tres claus per les tres capelles.
- Model sobre una base adaptada de la Seu de Manresa que explica les diferencies en secció vertical entre una església d’una nau (Pi i Manresa) i una de tres (El Mar, Empúries, Cervera). Com es obvi les capelles no estan representades a les seves respectives escales.
- La lletra (A) equival al Pi; la lletra (B) equival a Manresa i la lletra (C) equival a El Mar.
Llargada de la nau
Figura 08
- Harmonització del lateral Nord de Berenguer.
- Adaptació total del temple al pentacle estrellat.
- Aspecte dissimètric de la nau. Gir aplicat a la part de la nau destinada al poble per aplicació de la dissimetria pitagòrica que converteix l’edifici en un segment d’arc. (llum 60VA, fletxa 1VA)
- Aspecte final segons Ernst Moessel
- En aquest model de planta no s’hi contempla la solució de façana principal de Soler March que hom hi pot veure actualment.
