Girona i Manresa comparades

 
Contraforts de la Catedral de Girona i de la Seu de Manresa
(Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt)
En aquest lliurament d’arquitectura comparada, analitzarem algunes diferencies entre la catedral de Girona i la Seu de Manresa. L’esperit cistercenc es diluïa a mesura que avançava la construcció de les catedrals degut a la durada de les obres i la idea inicial amb que havien estat concebudes ja no estava de moda; en moltes ocasions quan arribaven al transsepte, aquelles idees, aquell esperit, havia quedat obsolet. També la desaparició dels principals protagonistes: promotors, bisbes i arquitectes. El fet d’haver beneit una part del temple o consagrat l’altar major al costat del rei i quedar el bisbe immortalitzat - sabem el nom del bisbe que va posar la primera pedra a la catedral de Barcelona en Bernat Pelegrí, però no el nom del seu arquitecte - varen fer que les noves fornades de bisbes o promotors no hi posessin la mateixa empenta en la construcció de les seves catedrals i s’eternitzés la seva construcció; sinó es cerca en episcopologis, ningú coneix el nom del bisbe que hi hagué a Barcelona després d’en Bernat. Mallorca i Girona varen sofrir importants canvis en aquest moment. El professor Bango Torviso “Historia de la Arquitectura Española es meravellava que a Manresa no es fes el mateix ja que el projecte manresà el considerava arcaic.
Manresa està afortunadament en els darrers anys immersa en un profund procés de restauració. La Seu de Manresa, malgrat el nom o l'imponent edifici, es una senzilla parròquia d’un barri marginal de Manresa i per descomptat no te bisbe, ni disposa dels privilegis de les catedrals espanyoles. Les restauracions que s’havien fet fins ara responien a moments puntuals i a unes obres molt especifiques per sortir del pas. Es a partir de l’elaboració d’un Pla Director - l’autor d’aquest treball en va esser redactor - i la signatura de diversos convenis amb les administracions publiques que s’ha pogut tirar endavant el Pla.
Una obra de molta envergadura, cara i que es invisible a la gent, ha estat la col·locació d’unes barres de titani clavades al bell mig dels contraforts i que penetren mes de 10 metres dins el terra. Molta gent ens ha preguntat el perquè de les famoses barres, a molt estirar saben que son per comprimir els contraforts. Darrerament han explicat que a la Sagrada Família de Barcelona també hi aplicaran titani a la construcció de les torres, d’entrada ja sabem que no es un material desconegut a l’arquitectura. També ens pregunten perquè de titani i no d’un altre material possiblement més econòmic.


La segona pregunta es de més bon contestar: el titani es un material paramagnètic, es a dir, transparent als raigs o llamps; una barra d’acer o d’algun aliatge que incorporés ferro el faria molt perillós, un llamp circulant per l’interior d’un contrafort cercant el terra, podria arribar a esberlar-lo i posar en greu perill tota l’estructura de l’edifici; a la fotografia podem observar l'efecte d'un llamp sobre el contrafort, la placa de pressió i la femella son d'acer i varen rebre directament l'impacte. Pensem per exemple la catedral de Beauvois a França on va fallar un conjunt boterell contrafort i va fer caure una bona part de l’àbsida. Finalment, aquestes barres treballen a tracció i hi ha materials fèrrics que no suporten la tracció, nomes la compressió.

Però. Perquè s’han de comprimir uns contraforts?
Seria bo entendre primer que és un contrafort i quina es la seva missió en un edifici gòtic. Manresa es la catedral amb la volta gòtica més ampla que mai s’ha construït en tot Europa.
M’afanyo a dir que la volta de la catedral de Girona te més llum, el que vol dir, que és més ampla. Aleshores. Perquè estic afirmant que la volta de Manresa es la més ampla d'Europa? Senzillament perquè mai s’ha construït una església amb naus laterals d’aquesta amplada, Girona no te naus laterals. Tot i que el tema de les naus laterals de Manresa mereix un capítol apart.
En arquitectura medieval hi ha principalment dos sistemes per contrarestar les empentes de la volta:

  • Contraforts o estreps (sinònims), son uns pilars de grans dimensions adossats al mur exterior que pugen gairebé fins la coberta (fotos de portada Girona i Manresa). No hi ha control de l’obra, s’espera que el pes de la quantitat de pedra acumulada pugui contrarestar la volta i que la pròpia fàbrica trobarà un recorregut òptim perquè la línia d’empentes arribi a terra. Aquest mètode s’utilitza per coberts i esglésies d’una nau. Es un mètode de construcció econòmic.
  • Combinació d’estreps i arcs boterells, (foto superior, Seu de Manresa) son uns arcs que recullen l’empenta de la volta principal, la transporten per damunt les capelles laterals fins els estreps que la lliuren al terra. Hi ha un control absolut de l’obra ja que cal calcular prèviament on s’han de posar els arcs perquè siguin efectius. Es un mètode de construcció elegant i car.
  • Hi podríem afegir un mètode molt corrent a Itàlia però que surt d’aquesta comparativa, el contrarest utilitzant un quart de cercle continu o dit d’un altra manera la meitat d’una volta romànica adossada a la nau principal i recollint l’empenta.

En Berenguer de Montagut va construir amb el segon mètode la girola de Manresa, es a dir, va bastir una catedral com qualsevol altre d'Europa: nau central i arcs boterells saltant per damunt les naus laterals. Després les obres de la catedral romangueren aturades més de cinquanta anys, entretant es feien altres treballs com ara: construir sagristies, desconstruir l’església romànica, etc. Arnau de Vellers va continuar finalment l’obra d’en Berenguer, però ja no sabia construir amb el segon mètode. No va esser capaç d’entendre perquè Berenguer va instal·lar a Manresa dos jocs d’arcs boterells si  no tenia la coberta sobre elevada com tenien les europees per evitar l’acumulació de neu. En conseqüència va prescindir dels arcs boterells superiors i a finals del segle XIX, quan la volta ja era oberta i a punt de col·lapsar, varen decidir de construir-los.
Les següents fotografies mostren exemples de edificis contrarestats amb els dos sistemes. El Pi de Barcelona i la catedral de Colònia (foto Wikipedia).
 
Antoni Gaudi deia que els arcs boterells eren com crosses que aguantaven les esglésies i que ell ho evitaria a la Sagrada Família, en aquell temple hi ha empentes com a qualsevol altre, el que fa Gaudi es amagar-los, camuflar-los, si no hi ha boterells, hi ha contraforts.
Tornem a Berenguer i mirarem d’entendre perquè construeix dos jocs d’arcs boterells si Manresa te una coberta plana, tipus terrat enrajolat. Es considerava i amb bon criteri que l’arc boterell inferior actuava tan activa com passivament per estabilitzar la volta i que l’arc superior contrarestava l’efecte del vent a les elevades cobertes europees. A partir d’aquests principis sembla obvi que Manresa no necessitava el segon joc d’arcs i Arnau tenia raó en no construir-los. Aleshores. Perquè ho va fer Berenguer?. Perquè es va obrir la nau per el fet de no construir-los? (foto lateral conjunt dels dos arcs boterells) En Viollet le Duc ens diu que probablement la primera volta romànica de pedra que es va construir, va caure així que li varen treure les cimbres. Es una bona pista, els constructors romànics varen aprendre del fracàs i varen entendre que hi havia quelcom que influïa en el comportament de les voltes a més del propi pes dels carreus afegits.
El següent dibuix representa la secció de la Seu de Manresa, ens mostra diferents formes històriques de calcular les empentes d’un edifici; la porta d’accés és en realitat la secció d’una volta d’església romànica i ens explica que varen fer - nomes amb geometria - els arquitectes "romànics" per poder aguantar les seves voltes, es a dir: el gruix que havien de tenir els murs perquè poguessin suportar el pes de la volta. A continuació, es mostren diferents models a partir de l’evolució de la tècnica, com ara: Keops, Blondel, Viollet, Ungewitter i finalment l’actuació de Robert Brufau. Ens fixarem en les dues últimes.
(figura Teoremes Històrics-107)
El dibuix doble ens permet veure a la dreta, com Ungewitter el 1901 calculava el funcionament d’un arc boterell i com aquest rep l’empenta que li ve de la nau. Com es obvi ni el polígon funicular ni tan sols el paral·lelogram de forces, eren ajudes que estesin a la ma de Berenguer de Montagut. Tots els carreus d’un arc reben, aguanten i transmeten unes forces a traves dels seus respectius llits (llits:els dos costats d’un carreu paral·lels al radi), per lo tant a cada carreu hi podríem imaginar aquest paral·lelogram de forces amb la seva resultant i al final obtindríem una línia trencada que uniria en conjunt la clau de volta amb el terra. Aquesta línia trencada es en definitiva la de color Magenta del dibuix.  
                    
(figura Teoremes Històrics-107B)                        
Quan hi ha equilibri de forces tot funciona correctament, però si no es sap calcular per on circularà aquesta línia, si l’edifici ha tingut algun problema d’assentaments o alguna altre patologia que fa que la línia no trobi un recorregut òptim, a les hores es podrien crear diferents escenaris que d’una manera molt simplificada es presenten en línies de color vermell.
-          L’empenta no passa per l’interior de l’arc, en conseqüència com que el conjunt arc - contrafort no sap com contrarestar-la, l’església col·lapsa.
-          L’empenta passa per l'interior de l’arc, però el contrafort no està prou ben dimensionat i no pot equilibrar l’empenta que rep, en conseqüència, l’església col·lapsa. L’empenta provoca un desplaçament lateral en els carreus dels contraforts que tendeixen a rotar cap l’exterior.
-          També es podria donar el cas invers, que els conjunts arc - contrafort, transmetin més empenta de la que reben, trenquin l’equilibri i tombin la nau principal.
-          Per forçar que la línia segueixi el recorregut establert fins el terra i evitar el desplaçament lateral dels carreus, dotem de pes la part superior de l’estrep, ho veiem perfectament en el dibuix d'Ungewitter i ho podem comparar amb el petit pinacle i macolla de la Seu de Manresa. (foto superior, extrem superior dreta). En Paul Frankl ens diu en relació als pinacles, que en definitiva"... degut al seu pes donen als contraforts, la estabilitat necessària per suportar l’empenta dels boterells..."
-          Si no tenim prou pes - natural - per incorporar al cap d'amunt de l’estrep amb el pinacle, per tal de forçar el recorregut n’incorporem més d’una manera artificial d’acord amb la línia verda del dibuix. En Moseley ens diu que: "... hem de recuperar les condicions necessàries per evitar que els carreus d’un contrafort no es desplacin.."
-          Finalment la comprensió dels contraforts proposada per el Dr. Brufau dona resposta a la necessitat d’incorporar pes d’una manera artificial. I situa la barra exactament on es lliure la línia d’empentes al terra.

La solució de Girona elimina tots aquests escenaris, la pedra treballa per gravetat, no pot empènyer la nau i l’empenta que rep la controla perfectament el propi pes del contrafort. A part no hi escultura, ni carreus treballats en forma radial, ni càlculs d’estructura, es definitivament molt més econòmica.
Però a més aquestes barres acompleixen una segona missió exclusiva de Manresa. La Seu es ubicada dalt d’un petit puig que ha estat habitat des d’època ibèrica ininterrompudament. Es a partir de la construcció de l’edifici gòtic que el puig es realment maltractat, dons si Berenguer va deixar perfectament plantades les arrencades de totes les columnes o si més no, va deixar fets els fonaments d’elles, a l’hora de construir la Seu varen anar treien pedra d’aquell indret fins deixar les columnes i el mur perimetral completament desfonamentat. Era un costum habitual dels constructors el marcar el perímetre pujant les primers filades i també ho feien amb les columnes de l’edifici que volien construir sempre que les circumstancies ho permetessin, ja que la secció en planta nomes podia esser vista per Deu que era considerat l’Arquitecte de l'Univers i li ho presentaven per tal que li fos plaent. Si no s’hagués seguit aquest procediment a la Seu de Manresa, segur que els continuadors de Berenguer no haurien mantingut la "dissimetria pitagòrica" a l’edifici  (veurem que és en un moment).
Si al problema dels fonaments hi afegim que l’edifici no estava prou ben travat per no haver-se construït els boterells superiors, junt amb un cúmul de desgracies sobrevingudes al llarg dels segles com ara incendis provocats, assentaments sobre el terreny a diferents velocitats o la genial idea de l’arquitecte Soler i March de desmuntar tot el contrafort de la façana de ponent per construir-hi el baptisteri, han fet que la volta estes a punt de col·lapsar. La segona missió d’aquestes barres, es dons, d’ancorar l’edifici al terra. Un altre problema afegit es el campanar. Els arquitectes de la primera fornada evitaven construir campanars que formessin part dels edificis, Berenguer no era cap excepció, son els seus continuadors qui integren el campanar a l’estructura de la fabrica. Hi ha dues teories per el volteig de campanes: els que defensen que girin paral·leles a l’eix longitudinal i els que defensen que girin de través, Manresa respon al segon model. Les tensions, inèrcies, etc. que provoquen son diferents, però en tots els casos son molt fortes. Per això preferien construir-los exempts a l’edifici. Es un tema que nomes deixo apuntat, però te el seu interès.
En Berenguer era conscient que la ciutat de Manresa no podia pagar uns coronaments d’estreps (pinacles) com tenen les catedrals franceses, autèntics dossers de pedra amb una imatge de cos sencer a dins, que a més d’aportar pes, aportaven bellesa i prestigi i va obligar als seus continuadors a construir un segon joc d’arcs per obtenir el pes addicional, però hi ha un altre factor molt important a tenir en compte i es l’amplada de l’edifici. Quan més vertical arriba la línia d’empentes al boterell, menys hem de reforçar-lo i quan més obliqua u horitzontal arriba al boterell, més tenim de reforçar l’estrep, s’entén que quan més ampla es la nau, més obliqua serà la línia i en sentit contrari, quan més estreta i alta es la nau, com ara les franceses, menys esforç es sol·licita a l’estrep.
Pinacle de la catedral de Rouen (França), foto extreta del "Dictionnaire Raisonné de l'Architecture" volum 7. de Viollet-Le-Duc, llibre digitalitzat per Google, a la dreta els petits pinacles de la Seu de Manresa.
Explicat d’una altra manera: una volta romànica i una de gòtica ambdues de la mateixa llum, la línia d’empentes de la romànica (arc de mig punt) es molt obliqua i necessita un mur molt ferm per contrarestar-la, en canvi la línia d’empentes de la gòtica (arc ogival) es molt vertical i en te prou amb un estrep més petit. Compte que no es tant senzill com això, hi ha altres factors que també influeixen. Encara hi ha un altre punt a tenir en compte, el gòtic mediterrani cerca l’amplitud de les naus, el que es denomina esglésies de saló. La catedral de Barcelona i la Seu de Manresa comparteixen que ambdues naus centrals: amplada i llargada de la tramada, surten de diversos punts de l’estrella de 6 puntes, això no vol pas dir que les dues siguin iguals, senzillament son proporcionals, però no es pot comparar la sensació de saló que produeix la Seu de Manresa en front la foscor i estretor de la Catedral de Barcelona. Per obtenir aquest efecte Berenguer de Montagut, eleva tant com pot els nervis i arcs torals de la volta manresana, es a dir, els peralta; això provoca que la volta sigui molt "romànica". Les catedrals franceses cerquen un efecte molt diferent al emfatitzar les alçades dels edificis, Notre Dame de Paris en te prou amb un arc boterell, però Manresa en necessita dos.
Aquesta - per el cap baix - es la part que no va entendre Arnau de Vellers i per això no va construir els boterells superiors i es pot dir amb absoluta garantia que ja no sabia construir gòtic contrarestat amb boterells i per això Manresa te la volta més ampla que mai s’ha construït amb aquest sistema a tot Europa. Girona tot i que es més ample que Manresa, no son arquitectònicament comparables. Com ningú compara l’amplada de la basílica de Sant Pere de Roma amb la de Girona.
Totes les catedrals gòtiques com ara: Chartres, Girona, Barcelona, Manresa, etc. estan construïdes dins un rectangle "sagrat"; exactament igual per totes, la diferencia la trobem a la llargada i altura dels edificis. Això dona una certa avantatge a la construcció facilitant per exemple el càlcul d’estructures, fins que trenquem les regles. Les catedrals de Girona, Barcelona i l’església del Mar de Barcelona, encara que no ho sembli, son exactament iguales a les àbsides i en conseqüència les amplades de la nau també son idèntiques. Girona trenca les regles al eliminar les columnes de la nau central a partir del transsepte i convertir tot l’espai en una nau única.
En el plànol es compara Girona (inferior) amb Manresa (superior). Observis que ambdues esglésies estan construïdes dins d’un marc blau cel, el cercle vermell que envolta l’àbsida es el mateix, en conseqüència la clau de volta presbiteral està exactament en el mateix lloc.

Podríem veure-hi algunes diferencies que tenen a veure amb el projecte arquitectònic.

  • A Manresa l’àbsida es construïda a partir d’una estrella de 5-10 puntes inscrita en el cercle.
  • A Girona l’àbsida es construïda a partir d’una estrella de 7-14 puntes circumscrita en el cercle.
  • Podem apreciar la diferencia d’amplades de la nau central d’ambdues esglésies a partir del cercle presbiteral.
  • A Girona a partir del transsepte converteixen l’església de tres naus en una d’una sola nau que arriba a l’embocadura de les capelles laterals.
  • A Manresa podem observar que la doble línia que separa la nau central de les capelles laterals, no es una línia recta sinó que te una lleugera curvatura cap l’exterior de l’edifici si es compara amb la doble línia del mur exterior. Aquesta desviació denominada "dissimetria pitagòrica" ho tenen totes les catedrals gòtiques malgrat ningú ho dibuixi, te a veure amb l’escolàstica. 
  • A ambdues esglésies tenim perfectament controlada l’amplada total per el marc sagrat blau cel, observis que nomes en sobresurten els murs de tancament, no l’espai litúrgic.

(dibuix de la catedral de Girona per George Edmund Street a 'Some account of Gothic architecture in Spain-1865' llibre propietat de Library of the University of Michigan, digitalitzat per Google)

Anem ara a veure en format resum la construcció de la catedral de Girona.

  • Comencen la Catedral per l’àbsida seguint el model narbonès a l’any 1312.
  • El projecte inicial era de tres naus com la Catedral de Barcelona.
  • El 1347 traslladen al nou presbiteri l’ara del temple romànic.
  • Per l’any 1371, degut a la pesta i altres calamitats, es decideix connectar l’àbsida a la nau romànica i quan es pugui ja es continuarà la gòtica.
  • Curiosament i en poc  temps de diferencia comencen a construir a bastant distancia de l’àbsida, unes altes parets que cobririen completament l’església romànica i esdevindria el model a seguir de nau única.
  • A l’any 1386 per tal de dilucidar com acabaven la catedral de Girona, varen convocar una reunió de picapedrers i arquitectes que podríem definir com de segona línia, aquests es varen decantar clarament a favor de continuar l’edifici iniciat amb les tres naus. I així ho feren.
  • Els dubtes sobre com continuar-ho augmentaven a mesura que disminuïa l’activitat constructora de l’edifici.
  •  L’any 1416 es convoca una segona reunió i aquest cop si que s’escullen arquitectes de catedrals. 
  • A partir del 1420 s’inicia la construcció definitiva de nau única.
Com a curiositat, el primer personatge contrari a la construcció d’un temple d’una sola nau d’aquestes dimensions era el mateix rei Pere el Cerimoniós, tenia molt clar que no hi entraria.

Es presenten a continuació els arquitectes cridats als dos concilis o reunions:


Reunió del Febrer del 1386


Població
Arquitecte
tres naus
una nau
Barcelona
Pere Avrei
X

Barcelona
Bartomeu Asbert
X

Barcelona
Arnau Bargues
X

Girona
Guillem Morei
X

Barcelona (catedral)
Bernat Roca
X

Girona
Guillem Mieres

X
Girona
Pere Ramon Bosc

X
Girona (catedral)
Pere Sacoma

X

Ambigüitat a la resposta X



En Bernat Roca, l’únic arquitecte que quedava de la generació d’en Berenguer, que estava construint la catedral de Barcelona, va esser cridat dins el primer concili però hi va anar mig any més tard, era un ferm defensor de les tres naus, gairebé es podria definir com radical.



Reunió del Gener del 1416


Població
Arquitecte
tres naus
una nau
Catedral de Barcelona
Bartomeu Gual
X

Catedral de Tarragona
Pere de Vallfogona
X

Catedral de Tarragona
Guillem de Mota (2º arquitecte)
X

Catedral Tortosa
Pascasi d'Eixulbi
X

Catedral Tortosa
Joan d'Eixulbi (2º arquitecte)
X

el Pi de Barcelona
Guillem Abiell
X

Seu de Manresa
Arnau de Vellers
X

Castelló d’Empúries
Antoni Antigó

X
Catedral de Girona
Guillem Bofill

X
Catedral de Perpinyà
Guillem Sagrera

X
Catedral de Narbona
Joan Guingamps

X
Seu d’Urgell
Antoni Canet

X


Tot i la contundent resposta a favor de les tres naus, el pes de l’arquitecte de torn a Girona a cada concili favorable a la nau única i també la ferma decisió del capítol de canonges per l’estalvi econòmic que representava i l’amplitud de la nau per el seguiment dels oficis, varen fer decantar la balança cap a la nau única.

En el segon concili ja es varen veure conceptes arquitectònics que podríem definir com moderns, anem a veure algunes respostes:

  • Antoni Antigó (Castelló d’Empúries) va considerar que els contraforts eren prou forts per aguantar vent i terratrèmols. Tindria al cap el factor "tramuntana" i encara no s’havia produït el terratrèmol del 1428.
  • Arnau de Vellers (Seu de Manresa) va considerar que els contraforts estaven sobredimen-sionats, que ell construïa Manresa que era més alta i no tenia els contraforts tan ferms, però que la pedra de Manresa era de més bon treballar i agradable al morter; però que si ell fos l’arquitecte, utilitzaria per la volta de Girona una pedra més lleugera.
  • Joan Guingamps (Catedral de Narbona) considerava que l’enllaç de la nau única a l’àbsida feia necessari construir un gran mur de pedra damunt l’arc de l’embocadura, era un pes excessiu e innecessari i recomanava la construcció de tres rosasses. Cosa que es va fer. (veure dibuix de George Edmund Street més amunt)

Anem ara a veure en format resum la construcció de la Seu de Manresa.

  • El 1322 contracten a l’arquitecte Berenguer de Montagut per dirigir la Seu. (recordem que també va dirigir l’església del Mar de Barcelona)
  • El segon diumenge d’octubre del 1328 tingué lloc la benedicció de la primera pedra.
  • En Berenguer va construir també a Manresa l’església del Carme (destruïda el 1936) i el Pont Nou (vegis aquest pont en el corresponent lliurament d’arquitectura comparada).
  • El 1371 es consagra l’altar major.
  • El 1396 contracten a Arnau de Vellers, entre tant hi havia hagut altres arquitectes.
  • El 1486 Martí d'Ibars construïa les dues darreres tramades de la Seu.
  • El 1577 es construeix la Cripta
  • El 1584 el campanar.
  • El 1734 s’enfonsa un tros de volta de Martí d'Ibars
  • A partir del 1890 es completen els arcs boterells superiors que encara hi mancaven des d'Arnau de Vellers.

La fotografia ens mostra la màquina perforadora que va instal·lar les barres que es poden veure a la figura superior Teoremes Històrics-107, treballant al cap d'amunt d’un contrafort, observis la considerable altura fins la carretera. Al final del treball hi ha part d’un fulletó de propaganda de l’empresa que ho va instal·lar, no s’incorpora amb ànim propagandístic sinó pedagògic.
La Seu sempre ha tingut un problema a l’hora de classificar-la, uns la consideren d’una nau amb capelles laterals comunicades i altres la consideren de tres naus. No te una solució fàcil: visualment es un edifici de tres naus com ara la catedral de Barcelona, però arquitectònicament parlant, es un edifici d’una sola nau com ara el Pi de Barcelona. En paraules del propi "Berenguer" (visita teatralitzada a la Seu promoguda per l’Ajuntament de Manresa) "... quan no hi ha diners, s’ha d’esmolar l’enginy..."  Malauradament la fabrica es comporta com un edifici d’una sola nau.
Hi ha un tema comú a ambdues esglésies que es bo de comparar encara que no tingui a veure amb l’arquitectura. Faig referència al "Tapis de la Creació" i al "Frontal de la Passió" també conegut com Frontal florentí, que es poden contemplar a Girona i Manresa respectivament.

  • Ambdues peces han arribat gairebé senceres fins els nostres dies.
  • Ambdues peces son reconegudes mundialment per les seves dimensions i qualitat.
  • El tapis de Girona es considerat "romànic" i del segle XI, fa 3.75 per 4.70 metres. No hi ha massa informació de com va arribar-hi.
  • El frontal de Manresa es considerat "gòtic" i del segle XIV, fa 0.90 per 3.33 metres. Està perfectament documentat de com va arribar-hi.

Molts tapissos o frontals d’altar s’han perdut per el camí al llarg dels segles i els que han arribat ho han fet fragmentats i en pèssimes condicions. El de Manresa està en millor estat de conservació que el de Girona, però perquè ha tingut més sort.
Quan hom contempla el tapis de Girona, gairebé no el pot ni veure, està en una cambra perfectament climatitzada amb tota mena de mesures de seguretat i una il·luminació mínima, fa la sensació que entres en un recinte sagrat, quasi diví. On no goses ni respirar per no perjudicar-lo. Entenc que si el volen preservar per les futures generacions, necessita aquestes atencions. 
Quan hom contempla el frontal de Manresa, el trobarà darrera d’un vidre i dins d’una gran caixa de fusta vella i corcada i que qualsevol dia al obrir o tancar les feixugues portes es trencarà el vidre destrossant el frontal, en un lloc brut on quan plou queda completament negat d’aigua, amb unes cortines que el tenen de protegir del sol que cauen a trossos i quan connecten la il·luminació, mitja dotzena de grans focus ataquen directament la peça.
Fa poc varen visitar el Frontal Florentí uns especialistes de la Universitat de Florència, precisament venien de Girona i no es podien creure que una peça única al mon estes en aquell estat.  A qualsevol ciutat d'Europa -deien- li haurien reservat un palau sencer per exhibir-lo, explicar-lo amb les millors tècniques audiovisuals, tallers, conferencies, merchandising, etc.
Ho comentava al encetar el treball, la Seu de Manresa no es Catedral, no te bisbe, no te museu episcopal, però el pitjor es que no te gent entusiasmada. Nomes te un frontal d’altar fantàstic.
 
Tapis de la Creació de Girona (superior) i Frontal de la Passió o Florentí de Manresa (inferior, fragment central).
Enllaç a Frontal Florentí de la Seu de Manresa


Annex: Ancoratges a la Seu de Manresa.