Construcció de la Seu de Manresa, la volta i el carcanyol

Fins ara hem vist els següents temes referents a la construcció de la Seu de Manresa:
En aquest capítol veurem la manera de construir voltes i carcanyols.
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Es recomana que es comenci la lectura del tema "Crear en Gòtic" per el primer capítol per tenir-ne una visió general.
En un edifici romànic, la volta no te massa complicació, es el que veiem quan mirem amunt. En un edifici gòtic la volta es l’element que ressegueix l’eix longitudinal de l’edifici; en canvi els carcanyols son els elements triangulars perpendiculars a aquest eix i com s’aprecia a la foto de la Seu de Manresa, emmarquen els finestrals gòtics i alliberen els murs de pes excessiu.
La volta es una de les darreres parts que es construeix; primer es fan tots el baixos de l'edifici: columnes, capelles laterals, naus laterals i les seves respectives voltes, etc. fins l’ampit dels finestrals. Després es pugen columnes, nervis, claus de volta i torals; finalment es cobreix tot.

Hi havia diverses maneres de construir les voltes: 

  • Instal·lant una gran cintra que resseguia en fusta tota la forma que volien obtenir i els paletes anaven disposant damunt seu tots els carreus ben lligats amb morter. Era una forma segura per els treballadors però lenta en execució, ja que es feia imprescindible que un equip d’encofradors preparessin primer el terreny. De totes maneres cal tenir present que difícilment podien arribar a cobrir el 100% de les voltes o carcanyols degut a la immensa quantitat de fusta que haurien necessitat. Principalment delimitaven la forma de l’arc i després clavaven unes llates de fusta de secció rectangular posades dretes per evitar flexions i paral·leles entre elles; damunt hi posaven els carreus i el morter.
  • Construir la volta a l’aire. Era una manera ràpida de fer la volta però extraordinàriament perillosa per els treballadors. Consistia en lligar a un pal posat horitzontal i paral·lel a les filades, un bon grapat de cordes situades a un pam una de l’altre, a l’extrem oposat hi lligaven un pes a cada corda. Començaven collant amb morter un carreu fent coincidir exactament els respectius llits, mentre l’aguantaven amb les mans per que no caigués daltabaix li feien passar una d’aquelles cordes per sobre per que el traves amb el propi pes, continuaven amb un altre carreu i una altre corda fins que havien acabat la filada; pujaven una mica el pal i començaven una nova filada amb el mateix procediment: carreu, morter i corda. Com que els carreus ja portaven l’angle predeterminat de la pedrera, el desviament que podien obtenir no era massa gran, el perill consistia en que si no hi havia prou morter o no havia quallat prou be, podia caure la volta amb els treballadors. Aquestes voltes normalment les construïen a les capelles laterals, d’una alçada més raonable, no a la volta principal ni els carcanyols de la nau. A la capella del P. Claret de la Seu de Manresa (plànol superior) es pot veure l’efecte de treballar sense cintra, ja que si la pressió no era homogènia sobre tot el llit, podien perdre fàcilment la forma ideal de la volta. En el plànol superior (part de la meva aportació al Pla Director de la Seu de Manresa) es pot veure a la dreta com l’arc es més elevat a la zona central i l’esquerra s’enfila més en el vèrtex. Les línies en ziga-zaga a l’esquerra corresponen a un "descosit" dels carreus que no te a veure amb aquest tema. 
 
El dibuix de John Fitchen extret del llibre de la meva propietat "The Construction of Gothic Cathedrals" de l’any 1961 ens mostra en diferents vistes el model explicat.
  • Hi ha havia una tercera manera de construir voltes. Era construint la cintra amb terra. Per exemple: una cripta, una galeria claustral, etc. Si calia fer una d’aquestes construccions, quan l’edifici ja era acabat o quasi, era molt més fàcil treure la terra necessària per fer el punt rodo de la volta i disposar els carreus damunt la terra compactada que actuava de cintra, després hi posaven l’enllosat i ja podien treure tota la terra des de dins la galeria sense cap problema. D’altre manera primer haurien hagut de buidar-ho tot i construir una cintra de fusta, després fer la volta i desmuntar un altre cop la cintra. 
Normalment la gent veu les voltes gòtiques des del pla de l’església, difícilment tindran mai la oportunitat de veure-les més d'aprop. La grandesa d’aquest treball ens permetrà d’introduir-nos-hi i veure-les des de dins. 
El següent dibuix Teoremes Històrics-115(2) ens mostra en secció l'interior d’una volta, a la part inferior hi ha molt pes, hi ha el "Tas de Charge", des de aquell punt fins el pla del terrat hi poden haver  uns 5 ó 6 metres d’alçada i te una forma d’embut molt pronunciada, es un parany mortal per si alguna persona cau dins i no hi ha ningú a prop amb una corda. Si observem la fotografia superior amb la traducció català-castellà ens podem fer una idea de la magnitud del risc. 
El dibuix de la Seu 12B (part dreta) mostra com l’arc toral forma part de tota l’estructura o musculatura de l’edifici, es un mur que arriba fins els fonaments. No es nomes un arc on es sostenen els carreus com es el cas del nervis.

A l’esquerra hi tenim el mur vertical de l’arc toral en front el pou (a mig netejar de runa) amb el "Tas de Charge" al fons i a la dreta el carcanyol.
A l’esquerra hi tenim el mur de l’arc toral, en front la curvatura de la volta i a la dreta la curvatura del carcanyol. S’han collat unes barretes de forjat als carreus de la volta que ajuden a sortir del pou. La fotografia es presa a uns 4 metres de la superfície. Aquesta fotografia i la anterior corresponen a un mateix arc toral i als dos carcanyols adjacents, un a cada costat. (vegis foto català-castellà per interpretar-ho millor)
En aquesta fotografia podem apreciar a la dreta de l'imatge l’efecte del foc damunt els carreus. Es a dir que el foc va desfer tot el morter i va travessar la volta, la imatge correspon a un dels carcanyols de l’àbsida, als peus hi hauria un nervi i més a la dreta un altre carcanyol en simetria amb aquest. No hi han torals. Em va impressionar la fortor de cremat que feia l'interior de la volta, malgrat haver passat més de 60 anys des de la guerra civil.

Interior d’una volta poligonal: al centre la clau de volta, els radis corresponen a les arestes dels carcanyols, cada carcanyol te el seu propi finestral.
L’aprofitament de terra o sorra no es pas un invent medieval. A Egipte feien rampes amb sorra per moure a plans superiors grans blocs de pedra que manualment o amb politges no ho haurien pogut fer mai. A les catedrals gòtiques també s’ajudaven d’immenses quantitats de terra per moure pedres o fixar bastides a unes altures considerables. El problema de la terra es que quan has acabat l’obra la tens de treure i s’ha de portar a un lloc u altre. Per solucionar aquest problema varen tenir la següent idea. A mesura que augmentaven el volum de terra, anaven escampant monedes; quan la terra ja es podia retirar, convidaven tothom a anar amb carros o carretons i endur-se’n tota la terra que volguessin, després la passaven per un sedàs i totes les monedes que recuperaven se les podien quedar. El que no estava permès era anar a l’obra nomes a cercar monedes amb un sedàs.
Carcanyols gòtics de la Seu de Manresa
Volta construïda aprofitant la terra com a cintra, observis que les lloses estan disposades en pla, no en vertical (forma de full de llibre)


Galeria sepulcral. 
Volta construïda amb una petita armadura de fusta que s’ancora a les impostes laterals, te poca alçada i poca llum, gairebé es podria construir sense bastida, l’armadura de fusta es va canviant de lloc a mesura que es construeix la volta. Per els forats superiors hi baixaven els difunts.
Falsa volta "romànica" construïda amb formigó armat.
Hem comentat que les voltes es bastien dipositant els carreus damunt les cintres de fusta, en el romànic la tècnica variava una mica:
  • damunt la cintra hi escampaven canyes trencades de manera que arribessin a cobrir tota la superfície,
  • damunt les canyes hi escampaven el morter i a continuació hi dipositaven els carreus i més morter per lligar-ho tot.
  • quan el morter era sec desmuntaven la cintra, arrencaven les canyes i el morter el podien pintar o deixar-lo blanc. No oblidem que les esglésies eren molt fosques i amb aquesta actuació aportaven llum a la nau.
  • amb els anys ha caigut aquest morter o l’han fet caure en restauracions i avui dia veiem unes voltes molt ben il·luminades que no responen a l’esperit romànic.
  • aquest encanyissat amb morter es coneix amb el nom de "mulassa" 
El nou atri de la Seu de Manresa
Hi ha una manera moderna de bastir "voltes gòtiques" es l’ús del Pladur. Una autentica volta es construeix des de dalt. En el cas d’aquesta restauració, la volta no havia estat mai construïda, però si que varen construir un pis superior en el lloc on li hauria correspost en el cas d’haver-se construït la volta. La única manera de poder construir la volta d’una forma convencional era: desfer tot el pis superior per tenir espai per poder treballar, construir la cintra, nervis, torals, claus de volta, la volta i finalment tornar a construir el pis. Hauria costat molt diner i la solució emprada amb Pladur, donarà un acabat digne. Que a un Monument Nacional li apliquin aquestes solucions, no és esperançador per a les noves fornades d'arquitectes restauradors.
La següent seqüència fotogràfica ens permet veure l'evolució del procés: en primer lloc la volta a mig construir, la segona fotografia ens mostra la volta ja pintada i acabada i finalment el dibuix en 3D ens permet veure les diferències entre una volta ogival i l'invent modern. Hem vist en altres capítols com els arquitectes medievals intersectaven canons del mateix estil controlant llum i alçada. Mai s'haurien atrevit a intersectar canons de diferents estils com en aquest cas, on es creuen un canó ogival amb un canó el·líptic (figura creada en aplicar un tall en diagonal a un con de revolució).



Existeixen diferents raons per a això, la més elemental és que no haguessin sabut construir unes cintres amb una forma tan complicada en les arestes d'intersecció, visualment crida l'atenció i això els bisbes de l'època no ho haguessin permès, finalment ni el con ni la el·lipse eren figures molt utilitzades en l'arquitectura gòtica. Comproveu com les línies diagonals ens indiquen per on haurien de passar les arestes en una intersecció ogival clàssica. 
Es pot argumentar que som al segle XXI i que les eines informàtiques ens permeten visualitzar en pantalla el resultat final i confeccionar plantilles i tot el que ens convingui, però per als puristes del gòtic, és una autèntica aberració. L'obra no és una bona restauració i diu molt poc a favor de l'arquitecte responsable.
I finalment el súmmum dels despropòsits, "enganxar-li" una clau a la volta per aresta;  l’arquitecte fa anys que devia jubilar-se i no ho va fer. Avui dia ni escolta, ara hi ha el risc que la gent el recordi per les poques solucions eixelebrades dels darrers anys i s’oblidi de les grans actuacions que va efectuar al llarg de la seva carrera. Una llàstima.