Encara que en molts treballs he llegit que "... un petit incendi ..." va provocar el desastre, no va ser ni molt menys un petit incendi, sinó un gran incendi que va afectar el pati d'entrada i absolutament tot el claustre: parets, columnes i voltes; a part del sarcòfag es va cremar la imatge de Santa Lucia i tot l'altar, també es podia haver perdut l'arxiu històric d' "Amics de la Seu" i l'exposició museística d'indumentària religiosa i orfebreria que es guarda a la sagristia major en una sala annexa al claustre.
Detall del sarcòfag cremat.
En Salvador Redó de Regió7 comentava que no es prou prudent deixar més de 3.700 llànties enceses i anar a dormir. M’ha recordat un escrit d’en Viollet le Duc que comparava els arquitectes romans amb els gòtics. L’arquitecte francès deia que els primers podien anar a dormir tranquils cada nit perquè les seves obres eren tan solides com el propi imperi, en canvi els arquitectes gòtics sempre estaven amb la por al cos per si l’edifici col·lapsava.
En Salvador Redó de Regió7 comentava que no es prou prudent deixar més de 3.700 llànties enceses i anar a dormir. M’ha recordat un escrit d’en Viollet le Duc que comparava els arquitectes romans amb els gòtics. L’arquitecte francès deia que els primers podien anar a dormir tranquils cada nit perquè les seves obres eren tan solides com el propi imperi, en canvi els arquitectes gòtics sempre estaven amb la por al cos per si l’edifici col·lapsava.
Foto Salvador Redó, Regió7
Gairebé durant quaranta anys una sola persona fou el responsable del manteniment de la Seu de Manresa seguint ordres del traspassat bisbe Guix, fins que l'actual rector el va fer fora del càrrec de forma poc delicada. Segur que es sentia més proper als arquitectes romans que als gòtics. Cada any per santa Llúcia venint del seu treball, passava per la Seu i amb l’ajut del sagristà sr. Pérez, apagaven totes les espelmes. En aquella època les ofrenes es feien a l'interior de la Basílica.
El sr. Pérez ens va deixar però es varen continuar apagant els ciris. Més tard les ofrenes es varen traslladar al claustre i s'apagaven entre un 70 i un 80 per cent dels ciris, no hi hagué mai ni un sol problema, sempre havien tingut present les temperatures assolides i el risc de foc.
En Marc Marcè també de Regió7 comentava que es de sentit comú no deixar tantes espelmes enceses i emfatitzava "S’havia fet sempre així". Que la gent es pensi que els ciris han cremat tota la nit i que al llarg de quaranta anys no hi hagin hagut incidències, honora molt al ex responsable de manteniment. Però no es per casualitat, es responsabilitat. L'any 2012 va esser el primer en quaranta anys que l’antic responsable no va tenir res a veure amb la diada de santa Llúcia i curiosament va cremat tot. No va esser un accident, fou un greu acte de negligència i de irresponsabilitat. També va esser curiosa l’actitud dels Amics de la Seu que lamentaven la pèrdua de l’escultura i en canvi no es varen pronunciar al saber que un rector nouvingut que no en sabia res de la Seu, havia traspassat la responsabilitat del manteniment del monument nacional.
Es parlava de si era convenient o no de restaurar el sarcòfag tenint en compte com va quedar. Possiblement amb l’ajut de dues o tres persones i un pressupost inferior als 500€, s'hauria pogut restaurar perfectament. El problema es que la Generalitat no ho permet, ho tenen de fer ells i el pressupost el multipliquen per cent o més.
Gairebé durant quaranta anys una sola persona fou el responsable del manteniment de la Seu de Manresa seguint ordres del traspassat bisbe Guix, fins que l'actual rector el va fer fora del càrrec de forma poc delicada. Segur que es sentia més proper als arquitectes romans que als gòtics. Cada any per santa Llúcia venint del seu treball, passava per la Seu i amb l’ajut del sagristà sr. Pérez, apagaven totes les espelmes. En aquella època les ofrenes es feien a l'interior de la Basílica.
El sr. Pérez ens va deixar però es varen continuar apagant els ciris. Més tard les ofrenes es varen traslladar al claustre i s'apagaven entre un 70 i un 80 per cent dels ciris, no hi hagué mai ni un sol problema, sempre havien tingut present les temperatures assolides i el risc de foc.
En Marc Marcè també de Regió7 comentava que es de sentit comú no deixar tantes espelmes enceses i emfatitzava "S’havia fet sempre així". Que la gent es pensi que els ciris han cremat tota la nit i que al llarg de quaranta anys no hi hagin hagut incidències, honora molt al ex responsable de manteniment. Però no es per casualitat, es responsabilitat. L'any 2012 va esser el primer en quaranta anys que l’antic responsable no va tenir res a veure amb la diada de santa Llúcia i curiosament va cremat tot. No va esser un accident, fou un greu acte de negligència i de irresponsabilitat. També va esser curiosa l’actitud dels Amics de la Seu que lamentaven la pèrdua de l’escultura i en canvi no es varen pronunciar al saber que un rector nouvingut que no en sabia res de la Seu, havia traspassat la responsabilitat del manteniment del monument nacional.
Es parlava de si era convenient o no de restaurar el sarcòfag tenint en compte com va quedar. Possiblement amb l’ajut de dues o tres persones i un pressupost inferior als 500€, s'hauria pogut restaurar perfectament. El problema es que la Generalitat no ho permet, ho tenen de fer ells i el pressupost el multipliquen per cent o més.
Detall de la restauració després de la guerra civil, encara es veuen les peces trencades i ajustades abans d'enganxar. Fotografia inèdita
El sarcòfag del canonge Mulet que "...ha quedat completament destruït...", de fet va quedar completament desencolat, era una impressionant obra del escultor Josep Sunyer (1719) que va treballar molt a la Seu a partir de la desfeta del 11 de Setembre del 1714; també va esculpir el cadiram del cor dels canonges.
El sarcòfag del canonge Mulet que "...ha quedat completament destruït...", de fet va quedar completament desencolat, era una impressionant obra del escultor Josep Sunyer (1719) que va treballar molt a la Seu a partir de la desfeta del 11 de Setembre del 1714; també va esculpir el cadiram del cor dels canonges.
Detall del cadiram del cor dels canonges d'en Sunyer. (al costat dret a la part superior de la fotografia es pot llegir la signatura d'en Sunyer)
Els detalls i filigranes de la roba de l’escultura meravellaven els visitants, eren d’una delicadesa inigualable; el patiment reflectit a la cara d’un home moribund, ferit per espasa, era esfereïdor. El sarcòfag fou destruït durant la passada guerra civil i durant l’època en que es va reconstruir el templet de la Cripta dels Cossos Sants (seguiu l'enllaç per saber-ne més), en Ramon Majà ho va aprofitar per refer completament el sarcòfag. En aquella restauració es va fer un xassís d’obra i una plataforma de fusta ja que l’alabastre estava tan trencat que no suportaria el seu propi pes sense tornar-se a trencar, així els fragments s’anaven dipositant damunt la fusta a mesura que s’enganxaven amb una barreja d’adhesiu i pols d’alabastre i després es polien les juntures. Avui dia tothom compara l’escultura de Sunyer, amb obres de Bernini. Aquesta comparació afalagaria al sr. Majà dons hi havien fragments de la caixa o urna que eren completament nous, també mans, peus, una part de la cara, bastant de la indumentària i cornises de la caixa eren nous i sortits de les mans d’en Majà. El foc va cremar la plataforma de fusta i tots els fragments es varen desencolar i caure.
Els detalls i filigranes de la roba de l’escultura meravellaven els visitants, eren d’una delicadesa inigualable; el patiment reflectit a la cara d’un home moribund, ferit per espasa, era esfereïdor. El sarcòfag fou destruït durant la passada guerra civil i durant l’època en que es va reconstruir el templet de la Cripta dels Cossos Sants (seguiu l'enllaç per saber-ne més), en Ramon Majà ho va aprofitar per refer completament el sarcòfag. En aquella restauració es va fer un xassís d’obra i una plataforma de fusta ja que l’alabastre estava tan trencat que no suportaria el seu propi pes sense tornar-se a trencar, així els fragments s’anaven dipositant damunt la fusta a mesura que s’enganxaven amb una barreja d’adhesiu i pols d’alabastre i després es polien les juntures. Avui dia tothom compara l’escultura de Sunyer, amb obres de Bernini. Aquesta comparació afalagaria al sr. Majà dons hi havien fragments de la caixa o urna que eren completament nous, també mans, peus, una part de la cara, bastant de la indumentària i cornises de la caixa eren nous i sortits de les mans d’en Majà. El foc va cremar la plataforma de fusta i tots els fragments es varen desencolar i caure.
Detall de la restauració després de la guerra civil, les peces ja estan enganxades i polides però encara li falten mans, cara i altres detalls. Fotografia inèdita
Em comentava l’antic cap de manteniment, que controlava molt sovint l’estat de les peces enganxades i darrerament havia observat que n’hi havia alguna que ja es començava a moure, volia dir que l’adhesiu estava arribant al fi del seu cicle vital i hauria estat un problema d’aquí a pocs anys, diu que el mateix està passant en el templet de la Cripta.
El foc també va cremar una talla de fusta de santa Bàrbara encara que ningú en parla. De fet la talla era coneguda com de santa Llúcia, però com que la Seu no tenia una imatge de mitjana estatura d’aquesta santa, varen adaptar una altra santa per la ocasió.
No cal que es justifiquin dient que les espelmes no cremaven correctament perquè sempre han cremat malament, això és elemental i s'ha de saber; fa dos mil anys que es cremen esglésies per culpa de les espelmes. Tampoc s'han de buscar culpables fora de la Seu ni especular amb incendis provocats, va ser la seva nul·la capacitat per gestionar aquell poder calorífic, el que va provocar el desastre.
Quan es va restaurar el sarcòfag a finals del anys 70, s'hi va trobar en el seu interior una capsa metàl·lica que contenia un bon grapat de trossos d'alabastre que algú segurament després de la guerra els hi va posar per tal de guardar-los, es varen utilitzar per la restauració i la caixa va quedar buida. En aquella caixa hi haurien hagut les restes del canonge Mulet. De totes maneres, no es pot afirmar que les seves restes haguessin arribat fins la guerra del 1936, el fet es que allà no hi havia les restes de ningú.
Totes les grans catedrals, Manresa inclosa, tenen dues criptes: la cripta martirial i la cripta canonical. La Martirial es la que tothom coneix i està ubicada sota l'altar major. La Canonical, està situada gairebé al centre de la nau i està reservada, tal com indica el seu nom, als canonges de la col·legiata. En Mulet com a canonge va esser inicialment enterrat en aquesta cripta i bastant anys més tard les seves restes es varen traslladar al nou sarcòfag.
Després de la primitiva restauració, fa més de trenta anys, el Sr. Perez (sagristà en aquells moments de la Seu) va considerar que dins del sarcòfag li calien un bon grapat d'ossos que li donessin més credibilitat i en aquells moments, com s'ha comentat, s'estava restaurant la cripta i d'ossos n'hi havien molts, en va agafar un bon grapat d'una de les sepultures que hi han entre la porta de sant Antoni i el retaule de l'Esperit Sant i els va posar dins el sarcòfag. Podien esser d'home o de dona, militar o noble, jove o vell; el que no podien esser es de cap canonge.
Després de cremar-se el sarcòfag i saber que volien analitzar les restes trobades, l'exresponsable de manteniment, els hi va comentar que no hi perdessin ni temps ni diners. Ara ja les han analitzat i han confirmat solemnement que aquelles restes son les del canonge Mulet.
De totes maneres, el sagristà Sr. Perez era molt especial, podia tenir les autentiques restes del canonge guardades en algun lloc des de la guerra civil i després presentar-les sense donar-li cap importància i enganyar tothom. En una ocasió mentre es restaurava el portal de sant Antoni, es va treure de la butxaca de la bata un tros del dosseret de la porta que va donar a l'arquitecte perquè el podes tornar a enganxar; era una autentica filigrana en pedra que havia guardat durant més de 50 anys.
Em comentava l’antic cap de manteniment, que controlava molt sovint l’estat de les peces enganxades i darrerament havia observat que n’hi havia alguna que ja es començava a moure, volia dir que l’adhesiu estava arribant al fi del seu cicle vital i hauria estat un problema d’aquí a pocs anys, diu que el mateix està passant en el templet de la Cripta.
El foc també va cremar una talla de fusta de santa Bàrbara encara que ningú en parla. De fet la talla era coneguda com de santa Llúcia, però com que la Seu no tenia una imatge de mitjana estatura d’aquesta santa, varen adaptar una altra santa per la ocasió.
No cal que es justifiquin dient que les espelmes no cremaven correctament perquè sempre han cremat malament, això és elemental i s'ha de saber; fa dos mil anys que es cremen esglésies per culpa de les espelmes. Tampoc s'han de buscar culpables fora de la Seu ni especular amb incendis provocats, va ser la seva nul·la capacitat per gestionar aquell poder calorífic, el que va provocar el desastre.
Quan es va restaurar el sarcòfag a finals del anys 70, s'hi va trobar en el seu interior una capsa metàl·lica que contenia un bon grapat de trossos d'alabastre que algú segurament després de la guerra els hi va posar per tal de guardar-los, es varen utilitzar per la restauració i la caixa va quedar buida. En aquella caixa hi haurien hagut les restes del canonge Mulet. De totes maneres, no es pot afirmar que les seves restes haguessin arribat fins la guerra del 1936, el fet es que allà no hi havia les restes de ningú.
Totes les grans catedrals, Manresa inclosa, tenen dues criptes: la cripta martirial i la cripta canonical. La Martirial es la que tothom coneix i està ubicada sota l'altar major. La Canonical, està situada gairebé al centre de la nau i està reservada, tal com indica el seu nom, als canonges de la col·legiata. En Mulet com a canonge va esser inicialment enterrat en aquesta cripta i bastant anys més tard les seves restes es varen traslladar al nou sarcòfag.
Després de la primitiva restauració, fa més de trenta anys, el Sr. Perez (sagristà en aquells moments de la Seu) va considerar que dins del sarcòfag li calien un bon grapat d'ossos que li donessin més credibilitat i en aquells moments, com s'ha comentat, s'estava restaurant la cripta i d'ossos n'hi havien molts, en va agafar un bon grapat d'una de les sepultures que hi han entre la porta de sant Antoni i el retaule de l'Esperit Sant i els va posar dins el sarcòfag. Podien esser d'home o de dona, militar o noble, jove o vell; el que no podien esser es de cap canonge.
Després de cremar-se el sarcòfag i saber que volien analitzar les restes trobades, l'exresponsable de manteniment, els hi va comentar que no hi perdessin ni temps ni diners. Ara ja les han analitzat i han confirmat solemnement que aquelles restes son les del canonge Mulet.
De totes maneres, el sagristà Sr. Perez era molt especial, podia tenir les autentiques restes del canonge guardades en algun lloc des de la guerra civil i després presentar-les sense donar-li cap importància i enganyar tothom. En una ocasió mentre es restaurava el portal de sant Antoni, es va treure de la butxaca de la bata un tros del dosseret de la porta que va donar a l'arquitecte perquè el podes tornar a enganxar; era una autentica filigrana en pedra que havia guardat durant més de 50 anys.
Actualitzat: Juny 2014
