Sant Pere de Viladecavalls (Calders)

Vaig trobar informació sobre aquest edifici i el presentaven com una església de dimensions notables i de tres naus separades per columnes rodones. Em va cridar l’atenció perquè personalment havia viscut la meva infància i joventut a Calders i no la coneixia, val a dir que es situada a més de deu km. del poble. Un cop allà vaig tenir una gran sorpresa, ni tenia dimensions notables –eren les dimensions normals d’una església barroca–, ni tres naus, tampoc columnes rodones ni de cap tipus. Però l’Albert del mas Llucià em va atendre tant be que no volia deixar passar la oportunitat de fer quelcom amb aquell edifici que em retornava a la infància i als primers balls a cal Soldevila de Calders. Li vaig tenir de deixar clar que no treballo per cap organisme polític ni eclesiàstic i em va permetre poder fer aquest treball.

L’edifici es una clàssica església barroca del segle XVIII construïda sobre les restes d’un antic edifici romànic que no ha estat localitzat. Consta d’una sola nau amb transsepte i cúpula damunt de tambor i petxines per passar del quadrat al cercle.
Igual que el santuari de la Consolació de Cercs vist en planta es un rectangle, no manifesta a l’exterior el transsepte com ara a Sant Roc de Sant Martí de Maldà i potser això a donat peu a pensar que es tractava d’un edifici de tres naus. El que passa senzillament es que les capelles laterals tenen una profunditat idèntica al transsepte i una volumetria molt marcada a les cobertes per les diferents altures que trobem entre cúpula, nau/transsepte i capelles laterals.
Les alteracions passades i més actuals com el refer tota la paret Sud han complicat la interpretació de l’edifici ja que es en aquest costat on hi havia la casa del sacerdot, que no hi ha quedat res llevat d’alguna tina. 

Per exemple: Quelcom que a priori no hauria de semblar un problema, es com accedia el sacerdot a casa seva des de l’església.
A l’esquerra de la foto superior s’aprecien les tines que quedaven al pis inferior de la rectoria, a continuació cap a la dreta el mur modern amb dos finestrals. El gran arc ogival que es veu a la part inferior del campanar no s’ha tingut en compte en aquest treball ja que no es veia com s’hi podia integrar.
El treball no va més enllà que intentar recrear l’edifici en el moment del seu màxim esplendor.

Aresta Nord/Est. 

A la petita capella al costat de l'entrada hi hauria la zona baptismal amb la corresponent pica; les marques del enderroc ens mostren on hi havia la balconada del cor. Sota la motllura vertical del contrafort que hi ha entre les dues capelles hi podem veure les restes de la pica d’aigua beneïda. (al costat d’un dipòsit verdós) La següent fotografia ens mostra la reconstrucció virtual del sector. amb la pica baptismal a l'interior i la barana del cor feta de peces ceràmiques.

Secció del costat Nord/Est.

Podem observar que les voltes de les capelles i del cor son totes d’aresta. L’estructura metàl·lica que hi ha al cap d’amunt del campanar que aguanta una campana es típic de l’època i les restes originals de l’estructura encara son visibles.

La fotografia ens mostra la capella que ve a continuació, es interessant veure l’arc tapiat damunt la cornisa; en aquest indret no hi tenia cap sentit un rosetó ja que no te accés a l’exterior, tampoc hi podríem situar una gelosia de fusta com tenen en convents de clausura perquè les monges puguin assistir als actes religiosos sense tenir contacte amb el poble, queda massa arran del terra. He interpretat que aquest arc era el que en diem un “arc de descarrega”, evita que unes quantes tones de carreus inútils pressionin l’arc de la capella i la pressió que genera el pes restant, es descarrega directament sobre els pilars de les embocadures de la capella; després es tapa el forat generat per l’arc amb un embà lleuger i s’adorna amb pintures que representin escenes bíbliques o bucòliques com s’ha representat a la següent imatge.

 
Aresta Nord/Oest.

Hi veiem part del transsepte amb una fornícula per una imatge i un rosetó a la part superior, a la part esquerra de la foto hi veiem la porta que du a una petita estança. La fotografia virtual ens explica com era aquest sector amb l’escalinata per accedir al presbiteri. La següent imatge mostra l’estança del costat del presbiteri vista des del interior, en el costat Oest (part dreta de la imatge) hi ha una finestra de simple esqueixada que no hi surt reflectida; hi havia una escala adossada a la paret que pujava en angle fins a un pis superior, a l'extrem de la volta -només en aquesta estança era de canó- tenia unes tapes o portes de fusta per tancar-ho amb les frontisses en els extrems, a on s’han representat. El finestral que mira al presbiteri queda molt per damunt de la visual d’una persona.

Secció Nord amb els detalls que anem comentant, ens permet veure la bellesa que havia tingut l’edifici.

Secció Oest. Observis la diferencia de gruixos d'ambdós costats.

Aresta Sud/Oest.

Al fons hi tenim el mur del presbiteri, al seu costat (esquerra) hi ha una porta que duia a la sagristia, més a l’esquerra ens queda el transsepte amb la fornícula i part del mur modern. Però aquest sector no es tan senzill com aparenta. Si observem be la fotografia podem observar que hi ha un pilanet a cada costat de la fornícula i a la següent imatge que representa la secció longitudinal Sud veiem com el mur del fons del transsepte talla la meitat del pilanet posterior. Si tornem a la fotografia podem veure una obertura al costat del pilanet i una altre més elevada en el mur de tancament, però a la representació virtual no hi ha res de tot això.




La fotografia mostra l’estança que veiem al costat del presbiteri vist des del fons. A l’esquerra hi ha un finestral just a sobre de la credença. Recordem que la credença es el lloc on el sacerdot netejava els instruments litúrgics i que l’aigua que feia servir no es podia llençar, sinó que es canalitzava directament a dins el mur i cap els fonaments de l’edifici, al fons hi ha un armari. En primer pla hi veiem una escala. Aquesta escala passa entre el mur del fons del transsepte i el mur de tancament de l’edifici i es correspon amb les dues obertures que veiem a la primera fotografia i permetia al sacerdot passar de la sagristia a casa seva, situada en un primer pis sense tenir de sortir al carrer. Això explica la diferencia de gruixos que veiem a la secció Oest. Si la secció no talles el transsepte per la meitat i ho fes mes cap al costat del presbiteri, hauriem vist l'escala entre els dos murs.

La següent capella es correspon amb simetria amb la del costat Nord i no hi calen explicacions, llevat que l’arc de la capella està trencat malgrat el poc pes que te de suportar.

Finalment la darrera capella es correspon amb l’accés al campanar. S’ha restituït l’escala que permetia pujar també al cor.

De la cúpula només ens queda clar que era situada sobre tambor. Al no saber si portava llanterna (construcció cilíndrica amb obertures situada al bell mig de la cúpula com ho tenen molts edificis italians) s’ha optat per la il·luminació lateral i nervis figurats.

 

La principal diferencia que hi trobem en les dues imatges es la pèrdua de la volumetria del transsepte que ha estat substituït per un mur modern. 

Diverses vistes de l'edifici

Poder fer aquest treball m'ha representat una gran satisfacció personal i el volia acabar d'alguna manera diferent i m'ha semblat que integrar tot el que hem vist en un vídeo seria una bona manera de fer-ho.

Mare de Deu de la Gorga (Preixens, La Noguera)

Aquest es un petit treball sobre aquest curiós monestir o santuari ja que es conegut d’ambdues formes.

El santuari nou vist des de l’angle Nord/Oest.

Segons “Enciclopèdia Catalana” no es coneix gran cosa de l’església, es sap que estava annexada a Sant Pere de Preixens i que al seu costat s’intentà construir un santuari. L’església es al costat d’uns edificis enrunats que es consideraven hostatgeria datats sobre el segle XVII. Des del primer pis d’un d’aquests edificis adjacents a l’església, es va obrir una obertura al mur de ponent i es passava directament al cor de l’església. Possiblement seria per els hostes de primera classe. Es considera que l’església tindria campanar de cadireta, ja qui diu que ha vist fotos, personalment no hi vaig veure cap indici de cadireta, no vol dir que no hi fos.

Pas obert al mur de ponent per accedir al cor.

L’església es una construcció clàssica d’una nau amb absis semicircular i uns arcs torals per aguantar millor el pes de la volta. D’aquests arcs ni han que arribaven al terra i d’altres que es quedaven al nivell de la cornisa. Si be inicialment era una construcció de bons carreus, segurament que la volta va col·lapsar tirant per terra part del mur Sud; en la reconstrucció el material emprat ja no era de la mateixa qualitat i possiblement els arcs torals siguin d’aquesta segona etapa.

En primer terme la façana Sud de l’església, podem observar que la major part dels carreus no son de bona qualitat.

Cartel·la d’un dels arcs que es quedaven al nivell de la cornisa.

En el mur Nord, prop de l’àbsida, es va obrir un pas, una espècie de túnel que comunicava amb el nou edifici d’estil barroc que no s’acaba de construir mai. No entrarem a especular com s’hauria pogut acabar el nou santuari, no hi ha prou elements ni tan sols per fer una petita aproximació. La idea era un gran santuari construït en sentit perpendicular a l’església primitiva i que a mesura que avances, aquesta petita església la aterrarien per continuar la construcció de la nova damunt el solar de la vella.

Vista de les dues esglésies, podem veure com un envà tanca provisionalment la part nova construïda i la previsió de les connexions amb el següent tram. La nova tenia coberta de teules i la romànica de lloses.

Vista d’una de les cantonades.

Vista del cambril i part de les escales.

Vista del transsepte, presbiteri i cambril.

Vista del envà provisional per tancar l’edifici, el pas que comunicaria una capella amb la següent i en el centre de la imatge, el túnel de comunicació amb la romànica.

Qualitat en els acabats de l’escalinata d’accés al presbiteri.

Secció Est, podem veure el cambril per a l’adoració de la Verge i les escales per accedir-hi, el presbiteri damunt l’escalinata i el que seria segurament el transsepte. Totes les voltes son d’aresta. La teulada de la nau es a dues aigües, el presbiteri es a tres aigües i la zona del cambril a simple aigua. Hem quedat que no es pot especular ja que el suposat transsepte te una volta per aresta sense cúpula i no es normal, per això no podem saber si parlem del transsepte o del primer tram de la nau.

Secció Oest. Podem veure els torals de la romànica i el cor al fons, al seu costat ja a la part nova, un arc que connectaria una capella amb la següent en el cas de que es pretengués fer una església de tres naus. En el cambril podem observar les escales de l’altre costat, ja que era habitual pujar per un costat i baixar per l’altre. Hem d’entendre que la part inferior seria reservada per sagristia i sota l’escala hi havia espai per a uns armaris.

El Santuari de la Consolació de Cercs

Per un treball anomenat «Historia de la construcció del Santuari de la Consolació» signat per en Josep Mª Rossinyol (text) i Mònica Bilbao (plànols) he pogut conèixer millor aquest edifici. Ens explica que Pere Puig arquitecte de Berga en va dissenyar el conjunt i que la primera pedra data del Maig del 1783. Després d’un gran auge, el santuari anà decaient fins que a la Guerra Civil del 1936 la varen cremar i saquejar, un intent posterior de refer-la no va arribar a reeixir i finalment quedà abandonada a la seva sort.

Aquest ha estat un treball molt complexa, tenia dubtes sobre quina maqueta fer: Sant Roc de Sant Martí de Maldà o be la Consolació. Vaig escollir la primera per poder explicar el tipus de cúpula ja que anava damunt de tambor i es un element arquitectònic que la Consolació no te, però per un altre costat hi havia un grup d’edificacions d’hostatgeria que la feien interessant tot i que la superfície en metres quadrats que ocupaven totes les construccions i terrasses del santuari feien que passar-ho a maqueta fos impensable per l’escala que em tinc imposada de no passar dels 40 cm. de fons, ja que totes les meves maquetes estan completament acabades per dins i fora amb tota mena de detalls. Finalment vaig decidir completar tota la planimetria interior de l'església i passar-ho a CAD, però no es va poder fer res amb els edificis de l’hostatgeria perquè estaven completament enrunats, així que la maqueta que presento es excepcionalment un «contenidor» vuit però ens permet explicar com funcionava la hostatgeria i per a mi es motiu suficient per tirar endavant aquest projecte.

Santuari, hostatgeria i terrasses de comunicació.

Diverses imatges de l’estat actual de l’edifici: 1- Entrada i cor; 2- Presbiteri i cambril de la Verge;3 - Cúpula; 4 - Vista lateral; 5 - Dependències del sacerdot.

Diverses seccions de l’església.

Aquesta secció ens permet veure l’entrada principal al costat esquerra i el cor a sobre; l’escalinata per accedir al presbiteri i a l’esquerra la porta que mena a dues escales: cap l’esquerra la trona i cap a la dreta l’accés al cambril de la Verge. Damunt d’aquesta porta es veu una finestra amb un accés molt complicat ja que el terra es correspon amb el pla inclinat del sostre de l’escala del cambril. A sobre del cambril s’aprecien dos pisos més connectats per una escala i en el segon podem observar un balcó, la finalitat d’aquests dos pisos ho veurem més endavant.

En aquesta secció podem observar també la porta i el cor, a la dreta de l’escalinata del presbiteri hi veiem una escala que va a la sagristia i una porta que la comunica amb el presbiteri. Al mig del presbiteri hi trobem el finestral del cambril i just a sota un curiosa obertura en mig de la massa vermella que ens indica la secció, ho explicarem en un altre punt. La finestra que hi ha damunt la porta de la sagristia es correspon amb l’habitació del sacerdot. Damunt del cambril hi seguim veien els dos pisos, però a més hi veiem una passera que va de la muntanya al pis intermedi.

En aquest plànol començarem a entendre com funcionava la hostatgeria del santuari. Hem de deixar clar que hi havia dos nivells de pelegrins: els rics i els pobres. El que veurem a continuació es com s’ho feien els pobres. A la part baixa de la fotografia podem veure la sagristia, la porta que va al presbiteri i a la dreta un arc i una escala que puja al primer pis. Aquí hi trobem la rectoria amb un gran armari i a l’esquerra l’habitació del sacerdot amb un altre gran armari i la finestra que mira al presbiteri. L’accés al segon pis es feia exclusivament des de la passera, es a dir no hi havia cap comunicació entre església i dependències del sacerdot amb l’espai dedicat als pelegrins pobres. Trobem una gran sala amb una llar de foc al final, una escala que va al sostre del cambril i des d’aquí hi havia una segona escala que duia al pis superior que hem vist que disposava de balcó. Aquí menjaven i dormien els pelegrins, les seves necessitats fisiològiques les tenien de satisfer al mig del bosc.

En aquesta segona vista tornem a trobar a la planta baixa la sagristia, la porta que va al presbiteri, una segona porta i una tercera porta que es correspon amb la part inferior de l’escala i es on el sacerdot hi tenia el vàter i un rentamans. La porta del mig conduïa a un corredor subterrani per sota del cambril i anava a parar just darrera de l’altar major (es la curiosa forma que vèiem a les seccions). Desconec com era l’altar major en el seu moment d’esplendor, però conec altars que disposen d’un presentador (lloc on es venera la Custodia que es l’element més valuós de l’església). Aquest presentador podia tenir portes per protegir-ho i algun mecanisme com ara una plataforma que es movia amb politges i cordes per treure’l de la vista quan consideressin que hi havia perill d’atac o robatori; per accedir a la Custodia, els altars acostumaven tenir una porta lateral dissimulada entre els plafons del moble. La meva teoria es que aquest passadís amagat fos precisament per poder treure la Custodia des de la part posterior de l’altar sense que el sacerdot la tingues de passejar per el mig de l’església en cas de perill. A la foto següent podem veure el passadís i al final el gir que fa cap a l’esquerra amb els graons per pujar a l’altar.

En aquesta representació virtual que vol representar una perspectiva isomètrica, ens permet veure la grandesa del edifici en el moment del seu màxim esplendor, sabem que tant la cúpula com les petxines anaven pintades amb motius religiosos, però ens podem recrear observant la cornisa, els capitells o la barana del cor i les llotges.

Hem comentat que el sacerdot tenia una habitació, serveis sanitaris i altres estances relacionades amb la seva feina a l’església, però no hem trobat ni cuina ni menjador. Sense sortir de l’església podia accedir al menjador de l’hostatgeria dels “rics” a traves d’un pas obert entre l’accés al cor i el mur frontal de l’hostatgeria al nivell del primer pis (al costat del balcó). La fotografia superior ens mostra l’escala que duia al cor, a l’hostatgeria i la rampa que duia a una de les llotges, a l’altre llotja s’hi accedia des de l’altre costat del cor a peu pla. Un mur exterior disposat en diagonal entre l’església i l’hostatgeria amaga aquesta comunicació que estava il·luminada per una petita obertura.

Si mirem amb detall a la representació virtual (a sobre d’aquestes línies) a ambdós costats de la porta principal veurem dos petits armaris situats a mig metre del terra i a sota unes altres portes encara més petites. La fotografia superior ens mostra un d’aquests armaris vist des de l’exterior i la segona fotografia -difícil d’interpretar- ens mostra la ubicació exterior als costats de la porta. A la llinda hi ha gravat un rètol que ens parla de caritat, les persones que podien, deixaven roba o calçat dins de la reixa i el sacerdot ho treia des de dins on hi havia una porta de fusta tancada amb un passador, però si es tractava de diners, la gent els tirava dins d’un embut i queien a la part inferior del armari i el sacerdot també els treia, però en aquest cas la porta era de ferro tancada amb pany i clau.

Tots els edificis religiosos tenen en comú dos elements arquitectònics que els identifiquen com a tals, aquests son la volumetria i la simetria. Amb la volumetria s’intenta explicar diferents parts de l’edifici, una coberta sencera a dues aigües ens faria pensar en un edifici industrial, no religiós. Amb la simetria l’edifici ens parla de la muntanya sagrada, la nit i el dia, el sol i la lluna, la mort i la vida, etc. essent la part més alta dedicada a Deu (Yahveh). Aquests dos elements els trobem perfectament definits també en aquest edifici, però curiosament no hi son representats en els plànols del estudi que he pres per model. La següent fotografia la vaig descarregar fa temps d’Internet i malauradament en desconec l’autor per poder-ho indicar, ens mostra els dos conceptes exposats de volumetria en els dos nivells de la coberta i la simetria  a la façana.

Tornant a l’edifici, anem a veure com era el pelegrinatge dels “rics”. N’hi havia de primera i de segona classe. Arribaven en cavall o be amb carruatges, els cavalls els guardaven a la part inferior del edifici dels hostes (una porta doble i gran que es pot veure a nivell de la porta d’entrar a l’església). Podem observar al costat d’aquesta porta el mur en diagonal i la petita obertura que il·luminava el pas que portava de l’església a l’hostal per on el sacerdot anava al menjador.

Les següents fotografies ens mostren una menjadora i el conjunt de les quadres que eren tres espais separats coberts amb volta de maó; dos de paral·lels i un de perpendicular i d’aquest darrer hi pujava una escala de servei cap a l’hostal.

Els carruatges es situaven en el pla que es troba sota la passera dels pelegrins “pobres”. Per una escala ampla i de graons fondos pujaven els hostes on eren degudament acollits. La porta que s’ha pintat de color blau era l’entrada del servei i dels productes necessaris. En el fons podem veure un segon edifici perpendicular al hostal de primera classe. Podem observar que te tres plantes i curiosament no es comunicaven per cap escala interior, sinó que a cada planta s’hi accedia per un costat del edifici. Tenim una escala que mena a la terrassa de l’entrada del segon pis i darrera l’edifici hi tenim una altra escala que mena a la porta de la tercera planta. L’ús d’aquest edifici es desconegut, però podria haver un menjador a la planta baixa i cambres per a dormir a les demés plantes. En front del hostal principal, a l’altre costat de l’escala hi ha un edifici mes modern -no segueix la tipologia d’aquest conjunt- també està enrunat i no s’ha tingut en consideració al elaborar aquest treball perquè no en conec l’ús ni l’antiguitat.

Diverses vistes de la maqueta