El Santuari de la Consolació de Cercs

Per un treball anomenat «Historia de la construcció del Santuari de la Consolació» signat per en Josep Mª Rossinyol (text) i Mònica Bilbao (plànols) he pogut conèixer millor aquest edifici. Ens explica que Pere Puig arquitecte de Berga en va dissenyar el conjunt i que la primera pedra data del Maig del 1783. Després d’un gran auge, el santuari anà decaient fins que a la Guerra Civil del 1936 la varen cremar i saquejar, un intent posterior de refer-la no va arribar a reeixir i finalment quedà abandonada a la seva sort.
Aquest ha estat un treball molt complexa, tenia dubtes sobre quina maqueta fer: Sant Roc de Sant Martí de Maldà o be la Consolació. Vaig escollir la primera per poder explicar el tipus de cúpula ja que anava damunt de tambor i es un element arquitectònic que la Consolació no te, però per un altre costat hi havia un grup d’edificacions d’hostatgeria que la feien interessant tot i que la superfície en metres quadrats que ocupaven totes les construccions i terrasses del santuari feien que passar-ho a maqueta fos impensable per l’escala que em tinc imposada de no passar dels 40 cm. de fons, ja que totes les meves maquetes estan completament acabades per dins i fora amb tota mena de detalls. Finalment vaig decidir completar tota la planimetria interior de l'església i passar-ho a CAD, però no es va poder fer res amb els edificis de l’hostatgeria perquè estaven completament enrunats, així que la maqueta que presento es excepcionalment un «contenidor» vuit però ens permet explicar com funcionava la hostatgeria i per a mi es motiu suficient per tirar endavant aquest projecte.
Santuari, hostatgeria i terrasses de comunicació.

















Diverses imatges de l’estat actual de l’edifici: 1- Entrada i cor; 2- Presbiteri i cambril de la Verge;3 - Cúpula; 4 - Vista lateral; 5 - Dependències del sacerdot.

Diverses seccions de l’església.
Aquesta secció ens permet veure l’entrada principal al costat esquerra i el cor a sobre; l’escalinata per accedir al presbiteri i a l’esquerra la porta que mena a dues escales: cap l’esquerra la trona i cap a la dreta l’accés al cambril de la Verge. Damunt d’aquesta porta es veu una finestra amb un accés molt complicat ja que el terra es correspon amb el pla inclinat del sostre de l’escala del cambril. A sobre del cambril s’aprecien dos pisos més connectats per una escala i en el segon podem observar un balcó, la finalitat d’aquests dos pisos ho veurem més endavant.
En aquesta secció podem observar també la porta i el cor, a la dreta de l’escalinata del presbiteri hi veiem una escala que va a la sagristia i una porta que la comunica amb el presbiteri. Al mig del presbiteri hi trobem el finestral del cambril i just a sota un curiosa obertura en mig de la massa vermella que ens indica la secció, ho explicarem en un altre punt. La finestra que hi ha damunt la porta de la sagristia es correspon amb l’habitació del sacerdot. Damunt del cambril hi seguim veien els dos pisos, però a més hi veiem una passera que va de la muntanya al pis intermedi.
En aquest plànol començarem a entendre com funcionava la hostatgeria del santuari. Hem de deixar clar que hi havia dos nivells de pelegrins: els rics i els pobres. El que veurem a continuació es com s’ho feien els pobres. A la part baixa de la fotografia podem veure la sagristia, la porta que va al presbiteri i a la dreta un arc i una escala que puja al primer pis. Aquí hi trobem la rectoria amb un gran armari i a l’esquerra l’habitació del sacerdot amb un altre gran armari i la finestra que mira al presbiteri. L’accés al segon pis es feia exclusivament des de la passera, es a dir no hi havia cap comunicació entre església i dependències del sacerdot amb l’espai dedicat als pelegrins pobres. Trobem una gran sala amb una llar de foc al final, una escala que va al sostre del cambril i des d’aquí hi havia una segona escala que duia al pis superior que hem vist que disposava de balcó. Aquí menjaven i dormien els pelegrins, les seves necessitats fisiològiques les tenien de satisfer al mig del bosc.
En aquesta segona vista tornem a trobar a la planta baixa la sagristia, la porta que va al presbiteri, una segona porta i una tercera porta que es correspon amb la part inferior de l’escala i es on el sacerdot hi tenia el vàter i un rentamans. La porta del mig conduïa a un corredor subterrani per sota del cambril i anava a parar just darrera de l’altar major (es la curiosa forma que vèiem a les seccions). Desconec com era l’altar major en el seu moment d’esplendor, però conec altars que disposen d’un presentador (lloc on es venera la Custodia que es l’element més valuós de l’església). Aquest presentador podia tenir portes per protegir-ho i algun mecanisme com ara una plataforma que es movia amb politges i cordes per treure’l de la vista quan consideressin que hi havia perill d’atac o robatori; per accedir a la Custodia, els altars acostumaven tenir una porta lateral dissimulada entre els plafons del moble. La meva teoria es que aquest passadís amagat fos precisament per poder treure la Custodia des de la part posterior de l’altar sense que el sacerdot la tingues de passejar per el mig de l’església en cas de perill. A la foto següent podem veure el passadís i al final el gir que fa cap a l’esquerra amb els graons per pujar a l’altar.

En aquesta representació virtual que vol representar una perspectiva isomètrica, ens permet veure la grandesa del edifici en el moment del seu màxim esplendor, sabem que tant la cúpula com les petxines anaven pintades amb motius religiosos, però ens podem recrear observant la cornisa, els capitells o la barana del cor i les llotges.
Hem comentat que el sacerdot tenia una habitació, serveis sanitaris i altres estances relacionades amb la seva feina a l’església, però no hem trobat ni cuina ni menjador. Sense sortir de l’església podia accedir al menjador de l’hostatgeria dels “rics” a traves d’un pas obert entre l’accés al cor i el mur frontal de l’hostatgeria al nivell del primer pis (al costat del balcó). La fotografia superior ens mostra l’escala que duia al cor, a l’hostatgeria i la rampa que duia a una de les llotges, a l’altre llotja s’hi accedia des de l’altre costat del cor a peu pla. Un mur exterior disposat en diagonal entre l’església i l’hostatgeria amaga aquesta comunicació que estava il·luminada per una petita obertura.
Si mirem amb detall a la representació virtual (a sobre d’aquestes línies) a ambdós costats de la porta principal veurem dos petits armaris situats a mig metre del terra i a sota unes altres portes encara més petites. La fotografia superior ens mostra un d’aquests armaris vist des de l’exterior i la segona fotografia -difícil d’interpretar- ens mostra la ubicació exterior als costats de la porta. A la llinda hi ha gravat un rètol que ens parla de caritat, les persones que podien, deixaven roba o calçat dins de la reixa i el sacerdot ho treia des de dins on hi havia una porta de fusta tancada amb un passador, però si es tractava de diners, la gent els tirava dins d’un embut i queien a la part inferior del armari i el sacerdot també els treia, però en aquest cas la porta era de ferro tancada amb pany i clau.
Tots els edificis religiosos tenen en comú dos elements arquitectònics que els identifiquen com a tals, aquests son la volumetria i la simetria. Amb la volumetria s’intenta explicar diferents parts de l’edifici, una coberta sencera a dues aigües ens faria pensar en un edifici industrial, no religiós. Amb la simetria l’edifici ens parla de la muntanya sagrada, la nit i el dia, el sol i la lluna, la mort i la vida, etc. essent la part més alta dedicada a Deu (Yahveh). Aquests dos elements els trobem perfectament definits també en aquest edifici, però curiosament no hi son representats en els plànols del estudi que he pres per model. La següent fotografia la vaig descarregar fa temps d’Internet i malauradament en desconec l’autor per poder-ho indicar, ens mostra els dos conceptes exposats de volumetria en els dos nivells de la coberta i la simetria  a la façana.
Tornant a l’edifici, anem a veure com era el pelegrinatge dels “rics”. N’hi havia de primera i de segona classe. Arribaven en cavall o be amb carruatges, els cavalls els guardaven a la part inferior del edifici dels hostes (una porta doble i gran que es pot veure a nivell de la porta d’entrar a l’església). Podem observar al costat d’aquesta porta el mur en diagonal i la petita obertura que il·luminava el pas que portava de l’església a l’hostal per on el sacerdot anava al menjador.

Les següents fotografies ens mostren una menjadora i el conjunt de les quadres que eren tres espais separats coberts amb volta de maó; dos de paral·lels i un de perpendicular i d’aquest darrer hi pujava una escala de servei cap a l’hostal.
Els carruatges es situaven en el pla que es troba sota la passera dels pelegrins “pobres”. Per una escala ampla i de graons fondos pujaven els hostes on eren degudament acollits. La porta que s’ha pintat de color blau era l’entrada del servei i dels productes necessaris. En el fons podem veure un segon edifici perpendicular al hostal de primera classe. Podem observar que te tres plantes i curiosament no es comunicaven per cap escala interior, sinó que a cada planta s’hi accedia per un costat del edifici. Tenim una escala que mena a la terrassa de l’entrada del segon pis i darrera l’edifici hi tenim una altra escala que mena a la porta de la tercera planta. L’ús d’aquest edifici es desconegut, però podria haver un menjador a la planta baixa i cambres per a dormir a les demés plantes. En front del hostal principal, a l’altre costat de l’escala hi ha un edifici mes modern -no segueix la tipologia d’aquest conjunt- també està enrunat i no s’ha tingut en consideració al elaborar aquest treball perquè no en conec l’ús ni l’antiguitat.
Diverses vistes de la maqueta





Ermita de Sant Roc de Sant Martí de Maldà

Tot i que l’edifici es troba al nou municipi de Sant Martí de Riucorb, que és a la comarca d’Urgell, situat a la dreta del riu Corb, aquest municipi es va constituir el 1972 al fusionar-se els antics pobles de Sant Martí de Maldà i Rocafort de Vallbona (segons Viquipèdia).
L’edifici que estudiem es una església barroca construïda inicialment com a mausoleu de la família Blanch segons consta en un testament de l’any 1607.

Anys després s’hi varen fer algunes modificacions i ampliacions documentades a l’any 1734. (foto següent)

Poc abans d’acabar el mateix segle varen tenir d’efectuar unes altres reparacions importants ja que l’edifici amenaçava ruïna i havia estat tancat per ordre de l’arquebisbe de Tarragona. Parts d’aquest treball han estat extrets de: “L’ermita de Sant roc de Sant Marti de Maldà, un monument a recuperar: Josep Mora i Miquel Torres”
Un detall que no he sabut documentar es el monòlit dedicat a “L’empremta de l’amistat” que hi ha a pocs metres de l’entrada d’aquest edifici. El curiós del cas es que en un brancal del que es considera que era la porta d’entrada de la casa del ermità hi trobem la mateixa “ma” repicada a la pedra, si be en un lloc representa la ma dreta i a l’altre, la ma esquerra (si amplieu la fotografia ho podreu veure perfectament) hi ha documentació sobre sants ermitans que feien marques a les pedres com ara creus o altres símbols i son considerades relíquies, ja que les persones que les toquen ho fan amb la sana convicció que toquen al sant.

La simetria es un detall que en cap cas podem passar per alt en un edifici religiós, el treball que he pres de referència ens explica que a l’edifici hi varen construir un atri o porxo i que estava desplaçat a un costat, sento no estar-hi d’acord. L’atri està perfectament centrat sobre la planta de l’edifici –segons es pot veure a la següent fotografia- i es una llàstima un error com aquest en un treball tan ben documentat, però estic segur que jo personalment he comes molts errors com ara aquest al llarg de la meva vida.
Els dos costats de l’atri abracen l’edifici i també tenen la funció de contrafort, ja que a la façana principal li varen obrir un arc de dimensions semblants als demés de l’edifici i varen convertir la planta superior del atri en un cor que s’hi accedia per el lateral del edifici des de dins de la casa del ermità i era imprescindible la construcció d’un atri més ample que la nau per obtenir un reforç addicional per aguantar l’esforç sobrevingut per l’obertura de la façana principal. De la façana principal no ha perviscut res; s’entén, ja que la obertura que li varen fer no estaria tan ben consolidada com les que veiem a la següent fotografia en que els arcs encara aguanten, malgrat que el mur superior ha desaparegut.

La fotografia superior de la maqueta ens mostra com l’atri “abraça” la nau per ambdós costats i la obertura del mur de tancament per convertir-ho en cor, la foto inferior ens mostra “la rosca” de l’arc toral que a la primera foto es troba situat entre la façana principal i la cúpula.
L’edifici te un únic contrafort més modern que la resta de l’edifici al costat que podríem denominar Sud, ja que en el costat Nord hi teníem la casa del ermità que feia de contrafort a l’edifici.
(Sant Roc) 
(Consolació de Cercs)
Hi ha un altre edifici molt semblant a aquest, es la Mare de Deu de la Consolació de Cercs (anys 1785-1790), deixant de banda construccions annexes, la principal diferencia la trobem a la cúpula ja que aquí va muntada sobre un tambor hi ha Cercs no te tambor, això es important perquè ens parla de reminiscències arquitectòniques passades que venien del renaixement i que a Cercs ja no varen tenir en compte degut al segle i mig llarg que es porten els dos edificis. Dins d’aquesta línia arquitectònica també podem observar els nervis que compartimentaven la cúpula i les llanternes com ho tenen les conegudes cúpules italianes i que tot desapareix a Cercs.

La part dreta de la fotografia ens mostra l’ampliació soferta al costat de l’àbsida per convertir-ho en un cambril per a la adoració de la imatge titular del temple. Aquesta es una moda més moderna que en el moment de la construcció del temple no es tindria en consideració.
Entre la part afegida a l’àbsida i la cúpula, just a l’espai que es correspon amb el presbiteri, hi trobem una petita construcció, com ara una llotja particular, que dona la sensació que es va fer exclusivament per poder veure i assistir millor a la santa Missa, lluny de la pudor de suat que feien els feligresos que estaven a la nau. Te l’espai just per ubicar-hi una escala de fusta amb passamà per pujar-hi. Ni en els plànols ni en la maqueta s’ha tingut en consideració aquesta reforma.

Diverses vistes en secció i perspectiva de l’edifici que estudiem.
Observis els detalls de la cúpula: les petxines que ens permeten passar del quadrat al cercle, la corona i els nervis de la cúpula. En el costat Oest la teulada estava sobre elevada i no es podia manifestar a l’exterior la llanterna d’aquest costat de la cúpula, però si que estava construïda al costat interior.
A la part nova del costat de llevant hi varen construir un cambril s’hi accedia per una escala situada al costat Nord de l’altar i al costat Sud hi havia una altra porta que anava a la sagristia; just sota la obertura per exhibir la imatge hi havia un petit armari incrustat a la paret on hi guardarien objectes més valuosos. Al terra lleugerament desplaçat del centre de la cúpula hi havia la cripta d’enterrament de la família.
La vista en perspectiva ens permet veure tots els detalls que hem anat comentat: l’atri, l’escala de cargol per accedir-hi, la trona, la cúpula amb els nervis i les llanternes, les cornises, tota l’estructura d’arcs i voltes, el presbiteri i els accessos al cambril i a la sagristia.

La següent seqüència fotogràfica ens mostra diverses vistes tan exteriors com interiors de l’edifici. Les parts antigues s’han deixat amb una capa d’arrebossat blanc i les parts noves van amb carreus vistos.










El Santuari de la Consolació de Cercs

Per un treball anomenat «Historia de la construcció del Santuari de la Consolació» signat per en Josep Mª Rossinyol ( text ) i Mònica Bilbao...