Església de Sant Pere de les Roques

 


Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És un edifici d’una sola nau, capçada en la part del presbiteri per un absis semicircular. Als peus, a ponent de la nau, es va bastir poc després de l’edificació del temple una cripta semi subterrània de planta rectangular coberta amb volta de canó, amb accés des de l’exterior. La nau de l’església era coberta per una volta de canó que arrencava directament dels murs. Ha desaparegut totalment. En el tram de la nau immediatament anterior al presbiteri es bastí una cúpula sobre trompes, que s’alça sobre el quadrat que formen els arcs torals, sobre els quals es distribueix la seva empenta...”.

Però en una actuació arqueològica d’urgència feta en nomes tres dies, a l’any 1984, dirigida per en Jaume Massó Carballido i focalitzada sobre la cripta semi subterrània ens diuen: “Probablement, en un primer moment, aquesta cripta comunicava amb el primer tram de la nau mitjançant una petita escala, però en el moment de la nostre intervenció no era visible aquesta comunicació a causa de l’acumulació dels material procedents de parets esllavissades i de l’enfonsament de la volta...

I finalment Viquipedia ens diu. “Sant Pere de les Roques és una església abandonada i mig enrunada en un indret elevat prop d'Aguiló anomenat les Roques. Es tracta d'una construcció d'una nau capçada a llevant per un absis semicircular. Ha perdut totalment la volta de canó que cobria la nau, però es conserva la cúpula sobre trompes que precedeix l’àbsida, l'element més interessant de la construcció. El costat de ponent es conserva la cripta semi soterrada coberta amb volta de canó. Mitja església enderrocada. S'aprofita l'altra mitja pel culte. S'ha construït una paret per separar la part enderrocada i reforçar l'altra meitat...”

Però realment com era l’església de Sant Pere de les Roques a la primera fase?

El dibuix ens mostra l’edifici en el moment de la seva construcció, un petit, però magnífic edifici amb cimbori i cúpula bastit sobre trompes. En un treball anterior (Santa Maria d’Ollers de Barberà de la Conca) ja vaig fer esment de la diferencia de bastir una cúpula damunt de petxines o trompes, pensant precisament en aquest treball. 

Nota: El cimbori es en aquest edifici el conjunt dels quatre arcs del transsepte que suporten la cúpula, que es l’element semiesfèric que es pot veure a sobre del arcs en els següents plànols.

Seccions Nord i Sud de l’edifici original.

Sant Pere de les Roques a la segona fase.

Només podem entendre com era la segona fase si observem les següents seccions. Ha de quedar clar que tota la fase s’ha recreat a partir de la observació de les restes que es conserven.

En aquesta fase es va construir la cripta semi soterrada i l'accés per una escala. Suposem que no deixarien la volta vista des de la nau, sinó que taparien els costats o «ronyons» de la volta amb algun mur de pedra i això ens dona peu a pensar que damunt de la volta hi haurien pogut fer un cor amb accés per escala de fusta des del costat Nord de l’edifici. Aquesta interpretació es el que es pretén mostrar a les següents seccions.

A la secció podem veure la cripta i l’escala d'accés, no s’ha dibuixat cap escala per pujar al cor ja que aquesta zona es completament impossible de veure en mig de les runes. Podem observar que la cripta arribava just fins l’entrada de l'església. La secció també ens mostra la finestra de doble esqueixada de l'àbsida que en aquest moment encara no s’havia perdut.

Sant Pere de les Roques a la tercera fase.

En diverses ocasions he comentat que fer un pou o cripta al costat dels murs d’un edifici, si el pou es més fondo que el fonament de l’edifici, sempre tindrem problemes. Encara avui dia passa. Recordo un cas que va passar per l’any 2020 estaven fent el forat per l’aparcament d’una nova finca tan ràpid i sense assegurar la finca veïna (que era més antiga i no tenia aparcament soterrat), que va quedar esberlada fins el segon pis.

Aquí segur que va passar el mateix. Podem suposar que al cap de poc temps, la volta es devia esberlar i per assegurar-la varen tapar l'accés a la cripta i varen continuar el mur fins el cap d’amunt de la volta com si es tractes d’un arc toral, era un mur que tancava definitivament la nau just a tocar la porta d'accés.

A continuació varen obrir una nova entrada en el mur de ponent, però sense escala per accedir a la cripta, avui dia un sarcòfag de fusta potser pesa uns 30 kg. més el pes del difunt però abans eren de pedra (era un bloc de pedra, un prisma rectangular d’uns 2 metres de llarg per uns 70 cm. d’ample i 50 cm. de alt, que el buidaven de dins per ubicar el difunt), segur que pesaven més de 200 kg. sense comptar el pes del difunt i la llosa de pedra que feia de tapa, no tenia que ser fàcil de moure.

Interior de la cripta semi soterrada amb dos sepulcres de pedra.

Encara varen construir un petit cementiri a tocar el mur de ponent i cobert amb teulada a simple aigua. Aquest petit espai te la mateixa amplada que els murs exteriors de la nau, però curiosament i no puc explicar el perquè, el varen construir desplaçat cap el costat Nord. Aquest desplaçament que es d’uns 70 cm. crea un espai vuit al costat Sud i sobresurt per el costat Nord.

En aquesta segona fase també varen aprofitar per construir un cor just per sobre el nivell d’entrada a l’edifici amb escala de fusta arramblada al costat Nord. També varen eliminar l'accés a la cripta per l’interior. Tenim a les restes de la paret que passa per davant de l’embocadura de la cripta, les marques deixades per els caps de les bigues, per això coneixem l'existència i la ubicació d’aquest cor. Considero que l’espai que quedava entre aquest mur i el mur Oest de tancament que es correspon amb la llargada de la cripta, no el deixarien perdre i he considerat posar-hi una porta per utilitzar l’espai com a cambra del sacerdot.

Les seccions ens mostren totes les actuacions d’aquesta segona fase, podem veure el petit cementiri, el pas obert al mur Oest per accedir a la cripta, el cor, l’escala i l’espai habilitat damunt el cor entre murs i l'àbsida original amb la finestra de doble esqueixada.

Sant Pere de les Roques, situació actual.

A partir d’aquest moment i al llarg dels segles l’activitat d’aquest temple va decaure i va comportar que la manca de manteniment a les teulades, fes caure la volta principal, una part de l'àbsida i parts dels murs laterals. Finalment varen intentar arreglar-ho de la millor manera i van construir un mur que tancava l’edifici aprofitant un del arcs torals del cimbori, van obrir una nova porta a un costat de l’arc toral de la façana Sud i varen deixar l'àbsida amb una teulada a simple aigua cap a llevant, el que fa que tingui una imatge molt curiosa i que l'allunya dels models romànics. Al desmanegar-se l'àbsida també va caure una part de la finestra de doble esqueixa i varen optar per anul·lar-la del tot, però deixant a l’interior una espècie de fornícula per ubicar-hi el sant patró.

La foto ens permet veure des de l’esquerra el petit cementiri adossat i desplaçat cap al costat Nord, les restes de la porta original i el cimbori.

A la foto de detall de la porta d'accés hi podem llegir gravat a la dovella central (1870) que es l’any que es va fer el tancament de la nau a nivell de transsepte i la nova porta; just a sobre hi ha un petit escrit fet amb algun clau o punta metàl·lica que diu «Sn. Pere Restaurat en 1960.» que es correspon amb les obres de neteja posteriors a la guerra civil.

Nota: Si ampliem la foto podem apreciar el treball de la buixarda a les dovelles. La Viquipèdia ens diu que la buixarda es: «una maceta amb les cabotes proveïdes de puntes piramidals, emprada pels picapedrers per a picar i polir la pedra». Un us inapropiat d’aquesta eina pot destruir les marques de picapedrers en restauracions d’edificis medievals.


La foto superior ens permet veure la porta actual i l'àbsida amb la seva teulada plana i a la foto inferior es pot observar la modificació a que varen sotmetre l'àbsida per obtenir una coberta plana i com també la finestra ha desaparegut.

Nota: Recordem que les teulades de les àbsides romàniques es corresponen amb la figura geomètrica d’un con tallat (geometric figure of a cut cone) més o menys per la meitat. Això vol dir que en el lliurament de la teulada al frontis o mur absidal, hi tenim unes línies paral·leles que es corresponen amb la inclinació de les dues teulades. En aquest cas, per un costat tenim les línies inclinades de la teulada de la nau i una línia horitzontal que intersecta amb les línies inclinades, vol dir que es molt possible que tinguessin de rebaixar els carreus de la volta absidal per obtenir prou espai a l’hora del lliurament al mur i no sobresortissin els costats horitzontals per damunt de les línies inclinades de la teulada. L'església de Sant Jaume de Timor també te aquest tipus de teulada a l'àbsida, però a sota no hi ha cap volta, el sostre es pla.

La maqueta ens permet veure millor la teulada plana de l'àbsida i com la línia horitzontal de la part superior es a tocar dels extrems de la teulada de la nau, comparis amb l'àbsida de la següent maqueta de Sant Joan de Torreblanca per comprendre les diferencies.


La foto ens permet veure la cúpula sobre trompes. La cúpula es molt complicat -gairebé impossible- fer-la completament esfèrica quan es basteix sobre trompes a diferència de la construcció sobre petxines que permet una transició perfecta del quadrat al cercle, com vàrem explicar en un treball anterior.

La foto ens permet veure el mur que varen fer a ponent per tancar l’edifici aprofitant un dels arcs torals, els forats horitzontals que es veuen en el mur era on els paletes i collaven la bastida per poder construir el mur. També podem observar que la volta pujava a continuació dels murs sense cap línia d’impostes que indiques el pas de mur a volta.

En aquesta foto del presbiteri podem observar que el diàmetre absidal es el mateix que el diàmetre de l’arc toral, el normal es que hi hagi una reducció diametral en aquest lloc.

La maqueta intenta explicar en un mateix espai les diverses etapes per les que va passar l’edifici. Per exemple, sabem que no varen coexistir l’escala per a baixar a la cripta i el mur i cor davant de l’entrada de la cripta al mateix temps.









Església de Marmellar

La parròquia del despoblat de Marmellar, (Baix Penedès)

Dins la sèrie d'esglésies barroques cremades al llarg de la guerra civil espanyola que estic treballant, em va cridar l’atenció unes fotos pujades a Internet del retaule major de l'església de Marmellar, no acabava d’entendre com s’integrava el gran mur del retaule amb el mur absidal i vaig decidir veure-ho personalment. Al llegir sobre l'església aviat vaig trobar que allà s’hi practicaven ritus satànics i fins hi tot s'hi havia trobat alguna noia morta i cremada. Jo no entro en aquests temes, però vull expressar tot el meu respecte a les seves famílies.
Viquipèdia ens diu que: “...Marmellar és un despoblat localitzat al municipi del Montmell a la comarca del Baix Penedès (Província de Barcelona) i està situat a una altitud de 532 metres. Els primers indicis del Marmellar daten de l'any 1023 on també s'esmenta el castell de Marmellar..."


L'església no te res de particular, ni cúpula ni transsepte diferenciat, només unes capelles laterals, un campanar adossat a un extrem de la nau i un cementiri amb tots els nínxols desmanegats, però realment des del primer moment vaig veure que el seu estudi em complicaria la vida. Possiblement es el projecte que m’ha costat més de tirar endavant, a cada pas que feia em sortia un nou problema, parts acabades del dibuix desapareixien del conjunt i fins hi tot l’ordinador es col·lapsava contínuament, en diverses ocasions vaig estar a un punt de llençar a la paperera la carpeta amb tota la feina de dos mesos. En conseqüència l’edifici que presento representa la meva manera d’entendre’l a partir de les restes subjacents; no hi veig la manera d’aportar idees que ajudin a entendre’l. No se si el “diable” va influir en les decisions preses per l’arquitecte perquè la majoria no tenen sentit, personalment prefereixo pensar que va esser el “diable” qui va influir en el rector perquè l’arquitecte actues d’aquella manera. Tampoc em queda clar perquè he tingut tants problemes per tirar endavant aquest projecte, voldria pensar que son errors meus però tants!!!


La nau es composta de cinc trams i totes les voltes son per arestes, el primer i darrer son més grans i de dimensions diferents, un es correspon amb el cor i l’altre amb el presbiteri. Els tres centrals son tots iguals però mes estrets; a les llunetes (els trams semi el·líptics que podem veure damunt la cornisa) del costat Nord hi ha dos finestrals posats sense cap simetria ni gracia, en canvi en el costat Sud n’hi ha quatre molt ben disposats. Dona la sensació que alguns finestrals no els varen arribar a obrir mai, estarien tapiats amb un envà. En aquest treball he representat finestrals a totes les llunetes d'ambdós costats llevat la que es correspon amb el campanar per motius obvis. Podem observar que els finestrals no tenen massa altura, ja que estan condicionats per les teulades de les naus laterals.
La imatge superior representa el costat Nord:
  • Començant per l’esquerra hi podem veure l’entrada, una fornícula per a una imatge, el rosetó i una cornisa ondulada també dit sinuosa. Sembla que al costat del rosetó hi hauria pogut haver un rellotge de sol que no he dibuixat perquè no ho tenia prou clar que ho fos.
  • La teulada amb la coberta i unes encavallades de fusta que comentarem més endavant.
  • Degut a la llargada del primer tram s’ha situat una encavallada a la coberta perquè les bigues de fusta no donen per tant i podem observar que el cor ocupa tot l’àmbit d’aquest tram i està damunt d’una volta plana per arestes. (Note: Sometimes the translator may confuse "Chorus" with "Heart”) Els cors acostumen a tenir uns dos metres de profunditat i tota l’amplada de la nau, amb això s’aconsegueix que el sostre suportat amb bigues de fusta aguanti be tota la carrega a que es sotmès. En aquest cas tenim un cor de quatre metres i escaig de profunditat si hi afegim els trossos de bigues incrustats al mur, tenim bigues properes als 5 metres, com que el nombre de bigues es el mateix que en un cor menys fondo però hi cap el doble de gent tenim el col·lapse assegurat. Recordem que a la coberta li hem incorporat una encavallada per assegurar la volta i els dos trams son iguals.
  • Sota del cor hi tindria d’haver un cancell, que no he dibuixat perquè no he trobat indicis de les seves dimensions o forma.
  • També hi hauria d’haver una pica baptismal que tampoc he pogut identificar.
  • A continuació veiem una capella lateral amb un rebaix al mur per encabir-hi un altar amb una imatge.
  • Després ve la trona, que si accedeix per la porta que va a la sagristia que veiem a continuació.
  • I finalment el gran mur presbiteral que comentaren en el seu moment.
La imatge inferior representa el costat Sud:
  • Començant per la dreta hi podem veure l’entrada, al costat hi ha la porta que va al campanar i damunt del cor la porta que comunica amb l’escala del campanar.
  • Podem observar un banc de fusta amb el seu corresponent respatller adossat al mur del Oest.
  • Hem comentat que no teníem finestral a la lluneta del tram del campanar perquè no serveix per a res.
  • Una capella doble que només veiem parcialment amb volta per arestes.
La nau lateral Sud acabem de veure que te una capella doble, de fet es una capella separada per un arc que ens complica la vida, no fa de contrafort de l’edifici, tampoc aguantava la teulada ni les voltes. Aquests arcs només estabilitzen o encaixen les voltes a diferència del nervis gòtics que la aguanten. La següent fotografia explica aquesta capella.


Podem observar que l'intradós o part inferior de l’arc es molt aplanat ja que la separació entre muntants ens defineix el radi, també veiem les marques deixades per les rajoles de la volta a la part més alta de l’arc que està gairebé a tocar de les bigues de la teulada. Normalment la separació entre l'intradós d’un arc i la part més alta d’una volta es d’uns deu o quinze centímetres, en aquest cas hi ha més de mig metre d'innecessària separació.
  • Perquè construir un arc tan dimensionat en aquest punt si la volta principal està damunt de senzilles mènsules?
  • Perquè hi ha tant cost esmerçat en material i temps perdut en la construcció d’aquest arc?
La volta que veiem en primer terme i que es correspon amb l’entrada a la capella, no va comportar cap problema, es una volta clàssica per arestes. Quan vaig intentar dibuixar una volta per arestes en el segon tram de la capella em vaig trobar que no funcionava i em vaig encallar. Després de pensar-hi molt i observar be les fotografies, vaig entendre que l’arquitecte allà hi havia construït una volta catalana, cal tenir present que estem davant d’un edifici enfonsat i no sempre es fàcil reconèixer estils arquitectònics. Tenint en compte tot el que es veu, hem de pensar que no es una reconstrucció més tardana sinó que era la volta original.
  • Però, perquè construir voltes amb estils arquitectònics diferents dins d’un mateix àmbit?
  • Per les restes que tenim, no hi havia cap problema per construir les dues voltes iguals.

Però que es una volta catalana? 
Comparativa entre volta per arestes i volta catalana.
La fotografia de l’esquerra ens mostra una volta per arestes, en aquest tipus de volta els quatre arcs han de tenir la mateixa altura, en canvi les llums o amplades poden ser totes diferents, encara que el més habitual es que les llums siguin iguals dos a dos, es a dir per exemple: que els costats Nord i Sud tinguin una llum i que els costats Est i Oest una altra. Aquesta estructura crea unes arestes angulars que sortint dels punts de suport de la volta es creuen a la part superior. La volta es construeix posant les rajoles en línia i les filades paral·leles, normalment van collades amb guix.

NotaTornant un moment al cor, per si algú creu que la volta ajuda a aguantar el pes de la gent, que no s’equivoqui, aquest tipus de volta normalment no aguanta ni el pes d’una sola persona. Per fer-hi tasques de manteniment cal posar un tauló de fusta damunt les rajoles i caminar per sobre. Es una volta decorativa.
La fotografia de la dreta ens mostra una volta catalana, en aquest tipus de volta no cal que cap arc tingui ni la mateixa altura ni la mateixa llum o amplada, poden ser tots diferents, la grandesa d’aquest tipus de volta es que la transició d’un costat o arc a l’altre flueix d’una manera suau i sense arestes. La volta ja es coneguda des del segle XV i àmpliament utilitzada per Antoni Gaudí; darrerament degut a la seva facilitat de construcció i altres factors ecològics i tèrmics, l'estan utilitzant en edificis moderns alguns arquitectes estrangers. La volta es construeix amb rajoles planes posades a 90º creant un característic dibuix en forma de “L”, consta de dues o tres capes de rajoles normalment collades amb ciment, es molt lleugera de pes i fàcil i ràpid de construir. A diferencia de la volta per arestes, aquesta volta pot aguantar pes.

La fotografia superior explica des de punts de vista diferents el que hem vist en les seccions longitudinals. La barana del cor s’ha dissenyat amb motius gòtics que recorden les finestres allargassades del campanar.

La imatge ens mostra l’entrada al campanar, el pas per accedir al cor, la forma de les voltes i una obertura al cap damunt que servia per fer el manteniment de la teulada. 

A la paret de la dreta encara es poden veure alguns dels suports de fusta del banc i del respatller. A l’esquerra hi ha un senzill pilar de maons posats drets i arrebossats que cobreix tota l’altura de l’edifici i emmarcava el cor; es senzillament ornamental.
El campanar te tres pisos perfectament diferenciats com es pot veure a la fotografia d’introducció al treball. El primer es una massissa torre quadrangular que arriba a la cornisa de la façana del temple es feta de carreus vistos i sense arrebossar a diferència de tota la resta de l’església que estava arrebossada. El segon pis incorpora uns rebaixos triangulars a la base que converteixen el prisma en un polígon de vuit costats tot mantenint les dimensions màximes del primer tram. Disposa de quatre finestres d’estil gòtic molt allargassades situades en els costats amples del prisma. Després tenim una motllura molt potent que dona la sensació des de baix d’esser un balustre (espècie de barana de balcó). Finalment tenim una torre més petita (també conegut com torrella) també de vuit costats de dimensions mes reduïdes amb quatre finestrals. Fins el pla dels finestrals del segon tram hi ha una escala convencional que hi puja. Accedir a la torrella no era tant fàcil; no hi havia cap escala d’obra ni de cargol, només hi podia haver una escala de vaixell o de corda.
Nota: Les escales de vaixell (also known as Jacob's ladder) acostumen a estar fabricades en fusta. Tenen una inclinació igual o superior als 70º (una escala normal està entre els 30º i 45º). En el nostre cas la inclinació es de 78º. A part d’esser extremadament perilloses, tenen la particularitat que s’han de pujar i baixar sempre de cara a l’escala. Actualment porten passamans i mesures de seguretat.
La secció ens mostra l’escala l’embigat i enrajolat del tercer tram o torrella del campanar. Per la llargada d’aquesta escala havia d’estar construïda en diferents trams i muntada dins d’aquest espai ja que tindria uns sis metres de llarga.

La imatge ens mostra part del segon tram, la potent motllura de connexió entre trams, el tercer tram i finalment la coberta amb un combinat de colors taronja i verd.


Marques considerades “satàniques” i accés a la torrella.

En el costat Nord hi tenim una capella amb volta per aresta perfectament identificable, un nínxol per una imatge, un petit retaule i l’altar sense gaire més complicació.

Podem observar el nínxol i la forma que tenia la volta.


El plànols de secció transversal que hem vist més amunt ens mostren aquest sector. Hi vèiem la capella, la trona i l’entrada a la sagristia/vivenda del sacerdot. 
Aquest espai tenia un pis superior que s’hi accedia per escala. A l’esquerra tenim l’entrada a l’espai, en el mateix mur començava l’escala en forma de “L”. El repla del primer tram coincidia amb la sortida a la trona (no confondre amb el forat del centre de la imatge que es correspon amb la capella vista anteriorment). Només començar l’escala es veu part del bastiment de la porta que tancava l’accés a l’habitatge del sacerdot.


Una altre incongruència increïble o una manera absurda de dilapidar els donatius dels feligresos ho trobem a l’armari incrustat al mur que veiem a la foto a l’esquerra de la finestra. Aquest espai es just sota l’escala, es veu l’arc com puja al pis superior. El més normal, intel·ligent o definiu-lo com vulgueu es tapar el sota escala amb un envà i una porta i obtenir un armari de bones dimensions, això comporta un dia de feina. Rebentar un mur de 80 cm. de gruix per encabir-hi un armari no es fa en una setmana laboral. D’aquí va ser aquesta absurda idea?
No entro a valorar l’armari petit que es veu a l’esquerra i dintre de l’armari gran (perdoneu-me la redundància) en aquest cas l’armari petit SI que es te de construir dins el gruix del mur perquè no es un armari convencional sinó que es una Credença i hem vist en diferents treballs la importància litúrgica d’aquest element.

Del cementiri situat dins d’un clos que envolta parcialment l’edifici se’n va fer ressò el diari “La Vanguardia” en un article que va publicar fa temps.

He deixat per el final tota la part que fa referència a l’escenari litúrgic que va motivar el meu interès per aquest edifici. Es considera que la fabrica es de finals del segle XVI i es va reformar cap el segle XVIII o principis del XIX en un moment de forta empenta religiosa a la zona; recordem per exemple les esglésies de Santa Perpetua de Gaià o Sant Salvador de la Mussara i d’altres, totes en ruïnes i d’aquesta època tardana.
Per el presbiteri, l’arquitecte va dissenyar una gran volta en un espai gairebé quadrat, això era degut a que els altars eren molt grans però també hi havia molta gent al presbiteri entre sacerdots i escolans. Hem d’entendre que el primer retaule d’altar tenia que estar adossat al mur de Llevant i la gran volta emmarcava tot el conjunt. Les dimensions d’aquesta volta obligaven a replantejar la coberta, com que el frontis del costat de llevant es pla a diferencia del frontis triangular de la façana principal, hem d’entendre que la teulada tenia tres aigües. Les bigues no podien arribar de l’arc de la darrera volta fins el mur de llevant hi ha massa distancia hi calia una encavallada de fusta que ens permetés el pas de les dues aigües a les tres aigües. Del centre d’aquesta encavallada sortien dues bigues en diagonal que ens permetien aquesta transició. Els plànols de les seccions  que hem vist més amunt expliquen com funcionava aquesta coberta. Naturalment l’encavallada no podia estar en contacte amb la volta ja que les flexions a que era sotmesa per la força del vent o neu, l’hauria trencada.
La reforma a que varen sotmetre l’edifici va comportar avançar tot l’escenari litúrgic 1.6 metres, construir-hi un gran mur vertical que ultrapassava la volta i uns pilars d’obra per assegurar l’estabilitat del mur, aquests pilars sortien per el davant i compartimentaven el gran llenç o mur en tres carrers verticals. La volta continuava per darrera d’aquest mur i acabava damunt la cornisa, si l’arquitecte hagués vist aquesta aberració no ho hauria permès.


La fotografia superior mostra amb claredat com el mur passava per davant de la volta i també el rebaix que li varen fer per fixar el mur. La fotografia inferior mostra la totalitat del gran mur.

Aquest gran mur constava de tres pisos. A la part baixa tenim una porta a cada lateral i un espai centrat i més elevat que coincidia amb el centre de l’altar hi podria haver hagut un Sagrari o Manifestador ja que era habitual ubicar-ho en un lloc preferent. La porta lateral de la dreta (vista des de la nau) menava a una escala que pujava al segon pis. La porta lateral de l’esquerra (vista des de la nau) era una petita estança sota l’escala on s’hi guardarien objectes religiosos necessaris per el culte.

Escala per accedir al segon pis, al cap damunt hi hauria una trapa de fusta que es podria tancar per fer tasques de manteniment.

En el segon pis hi havia la reserva per el titular de l’església i dues advocacions importants per el poble. El manteniment de flors o espelmes es feia a traves de l’escala que hem comentat fa un moment.
Finalment hi ha el tercer pis, ja que només tenim el que es veu i no he estat capaç de trobar fotografies d’abans de la guerra, m’he limitat a copiar el segon pis variant-li l’escala. Un altre problema afegit el tenim a l’hora d’entendre com s’accedia a aquest tercer pis; no hi podia haver una escala que creués en diagonal tot el segon pis perquè hauria entorpit l’espai i també s’hauria vist des de la nau. Entenc que la millor solució era instal·lar una “escala de gat” aquesta es una solució recurrent per pujar d’un nivell a un altre altures superiors als 3 metres.
Nota: Les escales de gat (also known as “cat-type stairs”) són escales fixes que es collen o fixen de manera permanent a una paret vertical. Cada graó consta d’una barra d’acer doblegada en forma de U d’uns 40 cm. d’ample i situant cada graó aproximadament a uns 30 cm. de separació. Actualment porten diferents sistemes de protecció per els usuaris.

La fotografia ens mostra l’espai entre els dos murs, les solucions aplicades per accedir d’un nivell a l’altre, la porta que menava a la sagristia i habitació del sacerdot, un cor senzill sense massa ornamentació ja que es desconeix com era i al seu darrera es pot apreciar l’escala que pujava a l’habitació del sacerdot. També podem veure part de la coberta i encavallada
.

Nota: El plànol pot incorporar línies aparentment incongruents però que em serveixen per mostrar parts de l’edifici.

Santa Maria d’Ollers de Barberà de la Conca

Es una església de la població d'Ollers de Barberà de la Conca (Conca de Barberà) amb orígens romànics i reconvertida a barroca en el segle XVIII, fou cremada durant la guerra civil i malgrat està ubicada a un costat de la població ofereix un lamentable aspecte d’abandó i deixadesa per part del consistori. No ho criticaria si l’edifici estigues isolat al mig del bosc. No hi cal fer una consolidació dels murs existents que costa molt diners, només una neteja d’herbes i bosses de deixalles i tancar els accessos seria suficient.

El Sr. Joan Maria Quijada ens explica com era l’edifici: “...Al segle XVII es derruí el primitiu temple romànic i se’n construí un de nova planta d’estil barroc. Gràcies a la descripció de l’inventari de l’any 1925 podem fer-nos una idea de com era l’església d’Ollers abans de la destrucció que patí durant la darrera guerra civil. El temple de planta rectangular (quatre metres de llarg per set metres d’ample) (sic) (vol dir 14 per 7) i d’una sola nau amb volta, estava ubicat a la part baixa de la vila. En desconeixem l’any de la construcció, però sabem que a la portalada hi havia la data de 1771, tot i que aquesta correspondria a una reforma posterior...“
I segons la Wiquipedia “...Tota la fàbrica estava construïda de maçoneria arrebossada per fora i enguixada per dins, segons la moda barroca amb cornises, capitells i absis de quart d'esfera al mig i petxines als costats....
Reconec que he vist i estudiat centenars d’edificis però no soc capaç de recordar-ne cap que tingui un absis de quart d'esfera amb petxines als costats i aquest detall em va fer interessar per conèixer l’església. Imagino que la descripció fou redactada farà un segle, també comenten que l’edifici estava cobert per una volta com si es tractes d’una volta romànica i tampoc es això.
Aquest treball intenta treure l’entrellat de tot plegat. Al no disposar de fotografies per recrear l’edifici s’ha construït mobiliari litúrgic segons la moda per deixar l’edifici més entenedor.
L’església correspon a un model clàssic barroc molt bàsic ja que no te capelles laterals ni cimbori ni creuer, les tres capelles que ens diuen que tenia, no son més que rebaixos que han fet als murs laterals potser fins hi tot posteriors a la construcció de l’edifici. Si haguessin estat planejats de bon principi possiblement haurien dissenyat una capella a cada tram i totes de les mateixes dimensions.


Al no tenir capelles fa que els murs siguin molt dimensionats ja que tenen d’aguantar l’empenta de la volta, els edificis amb capelles com ara sant Pere de Viladecavalls, els murs separadors de les capelles absorbeixen aquestes empentes i els murs de tancament poden ser més prims.
L’article ens diu que l’edifici estava cobert amb una volta estil romànic amb llunetes, aquesta definició pot provocar dubtes a moltes persones. Tots els edificis que he presentat d’aquest estil constructiu he comentat que eren coberts amb voltes d’aresta i una volta amb llunetes no es ni més ni menys que una definició arcaica de volta d’aresta. Tot i que la definició es correcte, ja que entenem que es una volta amb llunetes quan les voltes transversals de les capelles, tenen una llum inferior a la volta principal i normalment sempre es així,
Una volta romànica es tan llarga com l’edifici, només pot necessitar alguns arcs torals que ajudin a aguantar-la. L’edifici d’Ollers no tenia una volta de cap a cap com s’intueix, tenia tants trossos de volta com trams. Anem a veure-ho amb més detall.
El següent plànol representa una església romànica típica, s’han respectat les proporcions d’amplada i altura; la volta comença arran de la cornisa i veiem un rebaix en el gruix del mur que es correspon amb el gruix de la volta; en el mig de la nau hi podem observar un arc toral, aquest ressegueix la volta per la part inferior i ajuda a aguantar la volta, però l’arc no ultrapassa la volta i aquesta va sencera d’un cap a l’altre de la nau.


Nau romànica
En el següent plànol que ja es correspon amb la secció longitudinal d’Ollers podem observar les diferencies entre les dues voltes i els seus respectius arcs. Cada tram de volta va d’un arc fins l’altre, la separació entre arcs ve marcada per la llargada d’arbres disponibles per fer la coberta, normalment no passaven gaire dels 6 metres. Els arcs no son torals, es a dir no aguanten la volta, en aquest cas son arcs diafragma o diafragmàtics i aguanten la coberta.
Casa tram de volta consta de dues voltes perpendiculars: l’una segueix l’eix longitudinal i l’altre l’eix transversal i es aquesta segona el que hi ha persones que en diuen volta de llunetes ja que al estar tocant al mur podien portar rosetons o senzillament anar pintats. En alguns d’aquests trams tenia unes obertures com ara fornícules que no es manifestaven a l’exterior, desconec si hi hauria hagut alguna imatge, vegis el següent plànol al costat dret damunt de la cornisa.


Secció longitudinal.
L’àbsida romànica clàssica es composta per la meitat d’un cilindre més un quart d’esfera a la part superior, el demés son complements com arcs en degradació, triomfals, etc. la següent fotografia de sant Miquel de Grialó explica correctament aquest model.


Sant Miquel de Grialó
Els edificis barrocs acostumen de tenir un àbsida recta, un mur de tancament paral·lel als arcs diafragmàtics, no hi te cabuda un quart d‘esfera a la part superior. Hi ha diverses solucions per acoblar la part superior amb el mur de tancament, un d’aquests models es la Consolació de Cercs un edifici amb moltes pretensions i un gran pressupost, el plànol següent ens ho mostra, a la part final de l’àbsida els murs verticals tenen una forma arrodonida per els costats (vist de la part inferior) que es perllonga cap al sostre. En el cas de sant Pere de Viladecavalls, més modesta, hi ha un punt rodó que fa de marc a tota la paret de tancament.

Àbsida de la Consolació de Cercs.
La següent secció d’Ollers (dibuix de l’esquerra) mostra el que considero que volia dir la persona que va escriure que l’edifici tenia ”... absis de quart d'esfera al mig i petxines als costats....”. Les petxines permeten la transició del quadrat al cercle a les cúpules dels transseptes com ara a la Consolació o Viladecavalls en barroc i a partir d’aquesta idea s’ha creat la transició del quadrat dels murs de tancament a la volta que no pot ser mai de quart d’esfera perquè es molt més ampla que fonda; aquestes petxines es lliguen amb la cornisa i permeten una bona transició. Però no deixa d’esser una interpretació personal del que varen escriure.

Secció transversal.
Ja posats, hi ha dos tipus de transició del quadrat al cercle: la petxina i la trompa. La petxina permet una transició perfecta, però la trompa el que fa es convertir un quadrat en un polígon de vuit arestes ja que el numero vuit es mític per passar de la terra al cel, la transició necessita molta més elaboració per quedar be.
La trompa es un element arquitectònic molt antic, de fet no es coneix exactament el seu origen, uns els fan romà i altres de Babilònia. Quan arriba al romànic gairebé ja no s'utilitza. Els dibuixos expliquen que no permet una transició perfecta del quadrat al cercle tot i passant de quatre a vuit costats. En el primer supòsit només assolim girar la cúpula i en el segon arrodonim les puntes. El millor es trobar un punt mig entre els dos models. Els rectangles verds representen les trompes.

La Consolació de Cercs (Petxines)

Sant Pere de les Roques (Trompes)
Un dels elements que també incorpora incògnites es el cor situat sobre l’entrada, la fotografia següent mostra que estava construït amb volta per aresta i amb capes de rajola catalana, però ens diuen que tenia dos puntals de ferro per aguantar-lo i no acabo de veure-hi la necessitat del puntals a no ser que tingues algun problema d’estructura. Altre cosa es un cor fet de fusta que necessita els puntals com ara a la Consolació de Cercs i al mateix temps aquests, s’aprofiten per muntar l’estructura del cancell; Ollers també tenia cancell però un plànol antic consultat el dibuixa desplaçat dels puntals.


Una de les arestes del cor.
La principal funció del cancell (foto superior secció transversal costat dret) es mantenir una temperatura constant dins l’edifici; tenien quatre portes, dues laterals que es per on entraven i sortien habitualment els fidels per assistir als oficis i dues portes grans situades a la part frontal que només s’obrien per actes més solemnes, com ara casaments, enterraments o processons. Les portes laterals tenien un curiós mecanisme per mantenir les portes sempre tancades, encara no s’havien inventat les "molles tanca-portes hidràuliques". Hi havia una corda lligada a la porta i mitjançant unes politges la corda baixava per el lateral del marc amb un pes al cap davall, quan s’obria la porta la corda tibava el pes que pujava amunt, al deixar anar la porta, el pes tibava de la porta i es tancava amb un bon cop. (foto inferior porta auxiliar de la Seu de Manresa, en aquest model el pes va dins del tub vertical per mesures de seguretat)


El baptisteri també es un afegit en una obra posterior, 
(foto superior secció transversal costat dretes de suposar que abans tenien una pica a un costat de l’església i els hi era suficient, després varen rebentar un costat de la façana principal per encabir-hi la pica. Lligat amb aquest tema, tenim una trona a tocar del presbiteri (que es pot veure a les dues seccions) i en el costat contrari de la pica de batejar, d’acord amb les normes canòniques això no es correcte, ja que trona i baptisteri tenen d’estar en el mateix costat, però s’entén que ho fessin d’aquesta manera ja que en el costat de la trona hi ha l’accés al campanar. De fet no es la trona el que ha d’estar en el costat del baptisteri, es la lectura de l’Evangeli el que s’ha de fer en el mateix costat que el baptisteri, però com que després de llegir l’Evangeli el sacerdot explicava el sermó des de la trona, d’aquí ve que estes situada en el mateix costat, que per cert es el costat contrari d’on es llegeixen les Epístoles.
El campanar te una curiosa transició a partir del nivell de la coberta de l’edifici que el fa passar d’un quadrat a un altre quadrat d’idèntiques dimensions però amb les arestes arrodonides, aquesta part superior era molt austera sense motllures ni cornises de cap tipus.
Tots aquests conceptes que s’han explicat es poden veure en els plànols de secció transversal que hi ha més amunt.

Nota: El plànol pot incorporar línies aparentment incongruents que em serveixen per mostrar parts de l’edifici.


Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...