L’orde del Temple

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.

Aquest no es un treball que parli exhaustivament de l’orde del Temple, ni en el seu favor ni en contra. Hi ha molta documentació escrita per qui estigui interessat en aquest tema, tant a nivell europeu com espanyol. Al parlar de l’orde del Temple no hem d’oblidar els Càtars, tot i que en aquest treball no en parlem gaire, veurem que no hi havia massa distancia dels uns als altres. Aquesta introducció a l’Orde només pretén situar al lector en el context de l’època.

L’origen
Quan en Hug de Payns o Paganis va assumir la fundació de l’orde del Temple, més exactament l’Orde dels Pobres Companys (Cavallers) de Crist, no feia altra cosa que complir les ordres d’en Bernat de Claraval o Clairvaux (Vall Clara) que el Concili de Troyes del 1128 havia autoritzat. En Bernat era l’intel·ligent, la ment preclara, en Huc era l’intrèpid, l’aventurer, però ambdós eren necessaris i així ho simbolitzaren en el seu escut on hom pot veure dos cavallers sobre un únic cavall i no per motius de pobresa precisament. Encara al darrere d’aquests dos homes n’hi havia un altre, qui realment sabia de l’existència de quelcom de valor en aquelles terres bíbliques per les traduccions que anaven fent uns quants rabins des de l’època de Sant Benet, malauradament tenia massa anys per emprendre aquella moguda, però la suficient empenta per animar i engrescar; ens referim a Esteve Harding, Abat del Cister.
L’Orde segons els seus estatuts, es va constituir per anar a Terra Santa a vetllar camins i protegir pelegrins cristians de lladres i assassins en aquella zona, però la raó d’anar allà havia d’ésser un altre. El fet es que només eren nou homes que així que varen arribar-hi van canviar l’espasa per la pala i es van posar a excavar arqueològicament parlant, el temple de Salomó durant 10 anys. D’aquí ve el nom de Templers.
Podríem dir que hi ha hagut 4 temples que en tinguem constància en aquell indret; el primer es el de Salomó i segurament s’hauria semblat amb els temples que els sumeris erigien al seu deu Ninurta, per el que es sap, es considera que era de molt petites dimensions, es més, fins hi tot l’harem del rei era més gran; les mesures que es donen com a valides d’aquest temple serien: equivalent a la meitat de l’amplada del temple d’Herodes (8 metres) i unes ¾ parts de llarg (24 metres). Recordem novament que el temple d’Herodes es el que en seguirem dient de Salomó. El segon es pot dir que era “virtual” doncs només fou contemplat pel profeta Ezequiel (570 A.C.), el tercer fou construït per Zorobabel després que els jueus s’alliberessin de Babilònia i finalment el quart era el del rei Herodes que es construïa en temps de Jesús.
El fet que en Baldui II els cedis part de la seva residencia, cal entendre-ho com una prolongació del que havia estat la primera creuada, els “cristians” necessitaven aquell espai com fos; no tant per que era l’escenari real on havia transcorregut la vida de Jesús, o també on també Mahoma i el seu ruc havien pujat al cel, tampoc per Abraham i el seu fill Isaac i ni tan sols per Jacob i la seva escala que el duia directament a la casa del Pare. Allà hi havia quelcom molt important per la qual cosa havia valgut la pena matar a milers de persones que havien tingut la mala sort de néixer en aquell país i en Baldui i família sabien que un cop tot temperat, vindrien els “arqueòlegs”. Un altre del resultats d’aquella primera creuada va ésser la creació del Orde del Sant Sepulcre.
Evidentment l’activitat d’aquells primers nou homes no era vetllar camins ni protegir pelegrins. Mai s’ha sabut que varen trobar-hi, des de l’Arca de l’Aliança, les Taules de la Llei de Moisès fins el sant Graal, s’ha especulat amb tot. En el temps que varen estar per allà, van poder establir amistat amb grups àrabs com ara els Assassins o Sufís, que els van introduir en el mon esotèric i alquímic, també varen aprendre un bon grapat de tècniques arquitectòniques com ara l’arc ogival que hauria vingut de Pèrsia.
De totes maneres quelcom d’important deurien portar d’allà doncs l’abat Suger, amic de Bernat, va començar en 1137 la reconstrucció de l’abadia de St. Denis amb un estil fins llavors desconegut: el gòtic.
Els Templers es varen escampar i multiplicar amb una gran facilitat per Europa; varen saber explicar el seu projecte a qui tenia possibilitats econòmiques per ajudar-los, aviat varen aprendre a intercanviar porcions de Cel i seients al costat del Pare a canvi de castells, terres i comandes. A la península Ibèrica, en plena etapa de reconquesta i lluites contra els sarraïns, si que pot dir-se que varen lluitar al costat de reis i prínceps cristians, però s’ho varen cobrar amb escreix. Un bon exemple el trobaríem si llegíssim la llegendària figura del almogàver Roger de Flor, per be que el “pseudo exercit” almogàver neix a partir del desmembrament del Temple. Els Templers també varen ésser els impulsors del Camí de Santiago, aquest apartat aniria de la ma de la llegenda que ens diu que Santiago es va fer famós precisament matant moros amb el seu cavall blanc. El mateix rei Jaume I va esser criat i format per el Temple i de poc que no es converteixen en els propietaris dels Països Catalans. En Josep Gironès a “L’Arquitectura Àuria dels Templers” de la Terra Alta i a Ribera d’Ebre, ens presenta una versió més idíl·lica de les relacions establertes entre cristians i sarrains: “Pel voltant de l’any 1030, la vida a la Fath tali’a (la Fatarella, a la Terra Alta) transcorria de forma prou plaent” ens diu. Per la mateixa època a la Catalunya Vella encara s’estaven refent les ciutats de les darreres ràtzies dels àrabs. Potser es cert que a la Catalunya Nova, degut al llarg temps de convivència entre ambdós pobles, l’elevat nivell cultural i fins hi tot la tolerància àrab envers els costums religiosos o cristians va fer possible aquesta relació. Continua dient-nos el senyor Gironès que els àrabs respectaven els edificis religiosos dels cristians. Nosaltres podem afirmar que no era pas així a les nostres contrades.
La nostra historia comença el Gener del 1128 per uns o del 1129 per uns altres, quan a Troyes (França) en un concili presidit per el delegat del sant pare en Mateo de Remois, s’autoritza la creació de l’Orde del Temple. Convocar un concili costava molts diners i esforços; hi anava gent important i a més venia de lluny. No haurien fet mai una reunió amb un bon grapat d’abats, bisbes i el cardenal Mateo només per satisfer el desig de Bernat de Claraval de tenir la seva pròpia orde en la que només hi militaven nou homes.
A la mateixa Església no li feia cap gràcia la dualitat templera que es proposava, no veien la manera de fer encaixar “la virtut” i “el defecte” en un sol individu. Consideraven que els monjos eren portadors de puresa i virtut i per el contrari els militars eren qui llevaven la vida als altres per més sarraïns que fossin. Tal associació de virtuts i defectes la consideraven gairebé monstruosa.
Quant Hug de Payns (l’intrèpid) torna a França en el 1128 per explicar en el Concili que han fet i que es pot fer, és quan realment l’orde començar a presentar-se en societat i li cauen bens i propietats per tot arreu, la milícia creix i pot dedicar-se a complir els seus objectius: vetllar camins i protegir pelegrins.
I tornem a on érem. Que varen fer aquells nou homes durant aquells 9 ó 10 anys al Temple de Jerusalem?



El castell de Granyena a la Segarra, va esser el primer edifici que els Templers varen tenir a Catalunya. No es que l’edifiquessin ells, sinó que el varen rebre de Ramon Berenguer III a l’any 1130. Vistes: Façana principal i una galeria interior.

Monjos, constructors i alquimistes
Moisès era príncep d’Egipte, tota la cultura d’aquell país mil·lenari li havia estat transmesa, doncs tenia d’ésser Faraó. Quan puja al mont Sinai va a la recerca d’un espai tranquil on poder fer memòria i gravar a la pedra tot el seu saber. Encara avui dia les piràmides es resisteixen a ésser explorades, no som capaços de comprendre com varen fer-les, no tenim ni la capacitat humana ni tècnica per intentar reproduir-ne una altre, malgrat tot, la piràmide de Cheops es un element important que haurà de servir de mòdul de càlcul als constructors gòtics.
Per exemple els plànols base de la Seu de Manresa, el Mar de Barcelona i de tots els edificis que presentarem, en principi, son compostos per dos quadrats de 32.80 x 32.80 metres. Si inserim amb una inclinació de 45º, un nou quadrat dins d’un d’aquests quadrats que formen el rectangle de la nau, ens dona una llargada de cada diagonal de 23.10 m. que per definició equival a una desena part d’un costat de la piràmide de Cheops a Giza que te entre 230.364 i 232.805 metres de llarg segons diferents estudis. Aquesta mateixa mesura també es troba a Chartres. Com es veurà hi ha tot un seguit de coincidències entre aquests edificis. Cal tenir present que Chartres es la “Catedral” per antonomàsia. També es considerada la filla espiritual de Luxor. No oblidem que mitres i bàculs venen directament de les corts faraòniques d’Egipte.
Es lògic que si els Templers coneixien aquesta evolució, volguessin anar fins als orígens i establissin un sistema que els hi permetis la transmissió d’aquest codi de coneixements des de la civilització egípcia fins l’edat mitjana.
Pel cap baix els templers varen “descobrir” el Nombre d’Or que ja era conegut pels egipcis i després aplicat pels pitagòrics. Entre d’altres definicions es la relació entre el costat d’un pentàgon i la seva diagonal.
Aquest valor o nombre Phi=f (f =[(V5+1)/2]=1.6180) (Phi de Phidias; escultor grec del segle V A.C. va treballar al Partenon, al temple de Zeus, de Atenea, etc.); també ho trobem en diferents treballs històrics, per exemple:

• Claudi Tolomeo, matemàtic grec (segle II a la seva monumental obra –13 volums – “Almagesto”);
• Euclides, matemàtic grec del segle IV en el seu “Elements”, de totes maneres és considera que en Eudoxio de Cnido – geòmetra grec – havia resolt bastant problemes matemàtics i geomètrics a Euclides.
• Luca Pacioli, a l’obra escrita en el 1509, Divina Proporció.
• Kepler, per ell era la Secció Divina.
• Leonardo, per ell era la Secció Àuria.

En Berenguer de Montagut seguint els passos dels seus mestres ho va ratificar:

• Altura columnes Seu Manresa fins sota el capitell x f = (Base dels finestrals superiors)
• Base dels finestrals superiors x f = (altura de la volta de la nau)
• Distancia entre l’eix de la nau fins el centre d’una columna x f = (Indret on hi ha l’inici del contrafort entre capelles)

El numero d’Or forma part d’un grup numèric que es denominen “metàl·lics”:

• Numero Phi o d’Or (f =[(V5+1)/2]=1.6180), ve de la relació entre el costat i la diagonal de l’estrella de cinc puntes i ens proporciona bellesa harmònica als edificis, fa anys que es coneix i s’investiga.
• Numero de plata, ve de la relació entre el costat i la diagonal (no confondre amb diàmetre) de l’octògon o estrella de vuit puntes (Q =[1+V2] =2.4142); l’utilitzen per primer cop uns arquitectes per bastir uns edificis a Ostia (Roma) en segle II.
• Numero de bronze =[(3+V13)/2] =3.3027. L’utilitzen els publicistes per dissenyar objectes tridimensionals com ara capses d’embalatge perquè tinguin unes proporcions harmòniques.
• Numero d’aram.
• Numero de níquel.
• Etc.

Seguint amb geometria i segons paraules de l’eminent i enigmàtic arquitecte francès Viollet-le-Duc, el triangle egipci, a partir de la seva senzillesa de línies va ésser la figura matriu tant per els constructors egipcis com més tard pels grecs. D’aquí surten els sentiments agradables que provoca la visió dels edificis fets amb aquest mètode, les excel·lències de l’harmonia assolida i el mèrit estètic de l’obra. La secció de la Seu de Manresa es inserida en un triangle equilàter. El vèrtex superior d’aquest triangle marca l’alçada del edifici, els altres dos angles els trobarem a les parets de les capelles laterals; es a dir l’amplada total (pell de l’edifici). A més l’amplada de la nau central, entre columnes, es la base d’un segon triangle més petit, on el seu vèrtex correspon a l’alçada de les naus laterals.
No cal dir que aquests triangles també tenen quelcom a veure amb el numero Phi. Per exemple:

• A una piràmide amb l’angle de Cheops li dibuixem una hipotenusa igual 161.8 (numero Phi x10). Li calculem la altura i ens dona 127,2, que curiosament esta relacionat amb el planeta Terra; podem arribar als mateixos números sense utilitzar Phi, si dividim l’alçada de Cheops per la meitat de la seva base (mesures en colzes = 280/220=1.272 ó treballant amb metres= 146.53/115.13=1.272).
• A grans números es considera que el nostre planeta te 2PR= 40.000; si calculem el radi obtenim 6.366, si el multipliquem per 2 per obtenir el diàmetre tenim 12.732.

Però qui eren aquells constructors? D’on surten? Com poden bastir en només tres cents anys gairebé totes les grans catedrals gòtiques i abadies que hi ha a Europa? L’única cosa clara es que van sortir d’on era el senyor Hug de Payns poc temps després de tornar aquells nou homes de Jerusalem, utilitzaven tècniques revolucionaries per una gent acostumada a l’austera i feixuga construcció romànica.
Els famosos vitralls que podem veure i gaudir a les catedrals, es una de les seves principals aportacions. El vidre es va inventar uns tres mil anys abans de Crist i ja es feia servir a Egipte. Però la tècnica de tenyir-lo ve de Síria (segle IX). En els primers llocs on es troba vidre a Europa es precisament a les abadies del Cister (precursors de l’orde del Temple). Els primers vidres de color son a Saint Denis. La missió de les vidrieres era ajudar visualment a ensenyar gent que no sabien llegir ni escriure i d’aquesta manera podien interpretar complexes idees teològiques sobre el vell o nou testament. Hi ha una teoria que explica que els vitralls d’una catedral ben dissenyada s’han de llegir començant pel baptisteri en el costat Nord-oest, continuar cap a llevant i acabar a la rosassa després de passar per el Santíssim el en costat Sud-oest. Cal tenir present que el tipus de vidre utilitzat per exemple a Chartres ja no son capaços de continuar-lo fent després de la desfeta de l’orde. La formulació química que utilitzaven va desaparèixer amb ells. Encara hi han més misteris relacionats amb l’alquímia del Temple.
El Temple va dominar perfectament tres estils constructius molt diferenciats:

• civil (ponts, cases o comandes, molins, palaus, ginys industrials coma ara sínies, etc.)
• militar (castells)
• religiós (esglésies, convents)

L’arc diafragma que veurem més endavant va esser abastament utilitzat tant per cobrir les seves esglésies com per els convents. L’art que imperava en aquells moments era el romànic. Es cert que son els impulsors del gòtic a França, ho podrem veure a Saint Dennis o be a Chartres, però a les comandes que bastien prop dels llocs que anaven conquerint on els recursos eren minsos degut a la poca gent que hi vivia i encara bona part eren importats d’altres contrades, tot el que feien era romànic. Les esglésies eren edificis pràctics: naus rectangulars, capçaleres planes, campanars de cadireta, la sagristia o casa del sacerdot adossada a la capçalera i a ponent i en terreny sagrat el cementiri.

El judici
Iniciar un procés contra el Temple significava muntar un sofisticat entramat jurídic, ja que l’orde depenia directament del sant Pare i qui els volia jutjar era la monarquia francesa que no hi tenia cap dret. D’entrada varen canviar el sant Pare i varen fer seure a la cadira de Pere a un amic del rei Felip IV, que es deia Bertrand de Got (Climent V). Era tan el poder del monarca que va assolir que la Santa Seu es trasllades de Roma a França, concretament a Avinyó, d’aquesta manera en tenia un control més proper. En quant a les principals acusacions que els hi varen formular, les més greus eren la sodomia, la idolatria, l’apostasia, relacions amb infidels musulmans i la heretgia.
Per idolatria entenien que adoraven imatges paganes, concretament es referien a un bust humà bastant estrafolari (Bafomet) que no era més que un reliquiari. També la figura del Bafomet l’obtenien els Templers a partir d’una estrella de cinc puntes. De bafomets se’n poden veure amb relativa facilitat en forma de mènsules en algunes catedrals franceses. Una particularitat d’aquests bustos és que deien que parlaven, que contestaven preguntes complexes amb un “si” o un “no”. Ni tan sols això era novetat; el sant pare català (Catalunya Nord) Silvestre II, un hom extraordinàriament intel·ligent, abans de tombar l’any mil havia après de moros (Sevilla i Còrdova) i jueus (Toledo) la manera de construir una màquina que li parlava i li calculava el temps que mancava per arribar al canvi de mil·lenni, la gent considerava que tant saber només es podia obtenir havent fet un pacte previ amb el diable i això li va portar bastant problemes. Es considera que podia haver estat un manicheo precursor dels càtars. Va ser a més, el propulsor de la numeració aràbiga a Europa.
En quant a l’heretgia es possible que durant el temps que varen estar excavant Jerusalem, trobessin documents que els hi confirmessin que haurien estat convivint dos Jesús simultanis. Els mateixos evangelis estan barrejant contínuament paraules d’amor amb paraules d’odi molt difícils de fer conciliar. El Temple tenia una predilecció per l’evangeli de Joan precisament que ens el mostra com a Mestre, fill d’una verge i que ve de la casa de David. Per un altre costat tenim un Jesús guerriller que ataca descaradament el poder de Roma i enalteix multituds (No he vingut a dur pau, sinó espasa. Mateu 10-34); (He vingut a calar foc a la terra, Lluc 12-49); fins hi tot l’evangeli gnòstic de Tomàs ens ho recorda: He llançat foc sobre el mon i aquí estic, vigilant fins que cremi tot (log 10). He vingut a fer divisions sobre la terra amb foc, espasa i guerra (log 16); Qui no odií al seu pare i a la seva mare, no podrà fer-se deixeble meu (log. 55). L’Alcorà no creu que el Jesús Mestre fos crucificat (Sura 4-156). Però de fet Pilatos o qualsevol governant, si tingues de decidir sobre qui clavar a la creu o deixar en llibertat entre dues persones amb uns carismes completament oposats, l’un: l’eixelebrat que ataca l’ordre establert per Roma i l’altre: l’intel·ligent; que pot convèncer al poble només amb paraules, tothom portaria a la creu a l’intel·ligent per que en el fons es el perillós. Els Templers consideraven que la llei venia de Moisès però la misericòrdia venia de Jesús (Joan 1-17). Jesús no es va oposar mai a Moisès, senzillament es va situar un graó damunt seu.
En quan a la traïció de Judes, hi ha unes dades curioses que ens haurien de fer pensar una mica: si una persona es presenta en un poblet petit on es coneix tothom, entra al mercat i els hi tira enlaire totes les parades i al cap d’uns quants dies es torna a presentar dalt d’un ruc fent-se acompanyar d’un seguit d’individus amb branques i palmons auto proclamant-se rei. Fa falta que algú se li acosti i li doni un petó per identificar-lo? No s’ha havia donat a conèixer prou encara?. Judes era el tresorer de Jesús i el seu grup i per lo tant una persona formada, no li calia vendre a ningú, tenia els diners que volia.
Jesús no es l’únic personatge nascut d’una verge, al llarg de la historia s’han comptabilitzat més de mitja dotzena de semi - deus. De tots, qui va preocupar més a l’església va ésser Mitra: nascut d’una verge, en un estable, el 25 de Desembre i que els romans en celebraven la resurrecció en temps de Pasqua. Això si, havia nascut uns 1500 anys A.C. Entre les seves doctrines hi havien: el bateig, la immortalitat, un deu salvador que mort, ressuscita i surt de la tomba, un judici final, un cel i un infern. El sant Pare Joan Pau II va reconèixer a meitat dels anys 90 que realment la data del 25 de Desembre va ésser adaptada a les necessitats de l’Església a partir de les festes paganes del solstici d’hivern.
Molt abans d’aquest deu, qui estava de moda eren les dones: les deesses. Tenim la gran Deessa Mare que és font i origen de totes les mitologies. Amb els ingredients necessaris podem reproduir vida, mort i resurrecció.

Ingredients: llavor, terra, aigua i temps.

Procediment: enterrem la llavor, la reguem, esperem un tems i obtenim nova vida.
Es lògic que l’Església adaptes la vida de Jesús a allò que el poble ja tenia per costum celebrar dins el seu calendari agrícola pagà, així l’assimilació es podria fer sense massa traumes, ja prou màrtirs havien tingut durant tres-cents anys com per complicar-se més la vida.
En quan a les relacions amb els musulmans infidels, te una doble lectura, com a guerrers cristians lluitaven contra els moros sempre que era necessari, però a un nivell mes elevat de les jerarquies, hi mantenien bones relacions. El Temple no podia permetre’s el luxe d’obviar els coneixements del mon àrab sufí, ni de tot un seguit de grups de diferents ideologies polítiques i moltes vegades enfrontats entre ells, però amb uns orígens religiosos bastant comuns, que eren els qui es dedicaven a les disciplines espirituals que havien existit abans que ells o que encara existien en el seu temps. Es evident que aquests contactes no devien ésser coneguts per tothom, tampoc ho haurien entès. Però si aquests grups tenien per objectiu la formació espiritual i un cert caràcter esotèric i iniciàtic, es molt normal que entre ells mantinguessin bones relacions.
En alguna ocasió els varen arribar a acusar de covards, de fet tot i que Egipte també va atacar Palestina en alguna ocasió, es veu que els Templers en aquests casos si giraven d’esquena; no hi ha massa constància de que els Templers establissin batalla amb els exercits egipcis, no pas per por a la lluita sinó per por a perdre el dret a recollir informació.
En Guillem de Paris, doctor en teologia, pare dominic, inquisidor i confessor del mateix rei, va ésser qui va dissenyar l’estratègia per acabar amb el Temple i al ensems obtenir per la seva pròpia orde un bon boti. La persona que el rei va nomenar per supervisar-ho era en Nogaret (un càtar excomunicat), que tan li feia enviar a un sant Pare (Bonifaci VIII) a la presó, fuetejar-lo i assassinar-lo per que no seguia la venia del rei, com desmuntar una orde monàstica i lliurar els seus caps a la foguera. De fet el sant Pare que el va succeir (Benedictus XI), tampoc va tenir massa sort, doncs va morir un any més tard; no van parar fins posar a la cadira de Pere a un lleial al rei, Climent V. L’única manera d’assolir que la població tingues ràbia contra l’orde era la difamació i les calumnies, dir-los hi que practicaven la sodomia, la bruixeria, etc. i que mereixien la foguera. Per saber que passava dins l’orde, en Nogaret va comprar Esquin de Floiran un ex templer que odiava l’orde per haver-lo fet fora. Però com es feien arribar al poble aquestes calumnies? Doncs amb l’orde de Predicadors de Sant Domènec.
De totes maneres alguna raó deurien tenir els inquisidors. Segurament que un rerefons econòmic molt potent a més d’un cúmul de circumstancies desafortunades, va ésser qui va fer moure els dominics a anar contra el Temple, però ja hem estat veient que les actuacions i activitats de l’orde a les acaballes del segle XIII i en el començament del segle XIV, no tenien res a veure amb l’Orde filla de les creuades, que havia estat dissenyada per sant Bernat per vetllar camins i protegir pelegrins. En Joseph de Maîstre ho tenia clar; creia que els templers no havien fet cap be a la societat. Deia exactament : Es diu que [els templers] protegien als cristians quina pietat els conduïa al Sant Sepulcre. Doncs be, tots aquests cristians haurien fet millor pregant a Deu des de les seves parròquies.
Massa diners i possessions havien acumulat que feien gràcia al rei; tanta prepotència els va fer febles.
El 18 de març del 1314 eren morts a la foguera (prop de l’actual Pont Neuf de Paris) el Gran Mestre de l’Orde Jacques de Molay i altres companys. El papa Climent V no va poder gaudir gaire temps dels bens confiscats al Temple, va morir un mes després que Jacques de Molay d’una inflamació intestinal. Uns mesos més tard el rei queia d’un cavall i moria. El malefici que el Gran Mestre havia llençat mentre s’estava rostint s’havia complert.

La desfeta de l’orde
Cal tenir present que el Temple va ésser en principi un orde militar al ensems que religiosa. Havia estat autoritzada pel Sant Pare en un Concili dissenyat expressament per aquell fet i que en els anys s’havia anat modificant però sempre a l’empara de la Santa Seu. Com diu Alejandro Vignati: Es important remarcar l’autonomia que atorgaven a els Templers aquests privilegis que varen ésser font d’enveges per la classe benestant i de complicacions per el clergat regular i varen perdurar en major o menor intensitat durant tota la vida de l’Orde. ... A mesura que els Templers guanyaven poder, fama i riqueses, també guanyaven enemics. Mai varen acceptar el poder sobirà de la corona francesa, es van convertir en una església dins l’Església i en un estat dins l’Estat.
Al començar el segle XIV França patia una greu crisi econòmica fruit d’una mala gestió ministerial al intentar una revaluació de la moneda, això va dur a un descontentament general a Paris i a d’altres ciutats segons ens explica en Malcolm Barber. I això la monarquia no s’ho podia permetre. Per acabar-ho d’agreujar els Templers eren els banquers de França, i si la monarquia estava endeutada amb l’Orde i ni tant sols podia fer front als interessos, difícilment podia amortitzar el capital prestat. Vistes així les coses es lògic que el rei volgués acabar amb el creditor.
Quan els dominics varen desfer l’Orde del Temple i lliurar als seus líders a la foguera, aquests havien de saber per força que no eren els primers que s’enfrontaven a la Inquisició, doncs un segle abans a els Càtars ja els hi havien fet el mateix.

• Eren tant prepotents que es pensaven que a ells no els hi passaria mai una cosa així?
• Estaven tant cecs que no varen adonar-se que ja no estaven de moda i feien nosa?
• Per que no varen saber interpretar a temps els diferents senyals que els hi havien d’arribar, que els farien culpables de la pèrdua definitiva de Jerusalem?
• Si els Càtars eren els bons homes, que eren en Domènec de Guzmán i els seus seguidors?

Els Templers mai varen lluitar contra els Càtars, es més els ajudaven. L’únic sant que hi ha hagut a la família templera (llevat sant Bernat) ho va ésser precisament per salvar i ajudar a escapar bons homes o albigesos. Tant per la monarquia catalana com per altres monarquies hispanes, en una època en que el llegir i escriure era patrimoni de molt poca gent i gairebé tots eren preveres, el clergat templer (no confondre el clergat amb la milícia armada del temple) gent culte i ben preparada, estava bastant ocupat fent de notaris i redactant actes per els reis o acompanyant-los en els seus viatges oficials, sembla que difícilment la monarquia podia anar contra qui sabia tots els secrets i intrigues de palau i en podia fer us en propi benefici, en un moment determinat.
La realitat va ésser bastant diferent. En Jaume II, que havia estat ajudat en les seves lluites per poder expandir els seus dominis, per uns homes que hi confiaven, que havien donat la seva sang i la seva vida per uns ideals de servei a Crist i al rei, es varen veure traïts, empresonats i acusats de tot el que acusaven als seus germans de França.
Jaume II, l’home que va posar la primera pedra a la Catedral de Barcelona al costat del bisbe i que havia ajudat a alliberar alguns templers que havien caigut presoners; quan els seus homes li varen obrir els ulls i va veure que és podia apropiar dels bens de l’Orde com havia fet a França Felip el Bell, no li va pas tremolar el pols per signar les ordres de captura contra els membres de l’Orde del Temple – els seus millors aliats.

La venjança
Fa uns moments s’indicava succintament com havien mort el sant pare i el rei de França que havien intervingut en l’extinció de l’Orde. En Berenguer o en Jaume Fabre varen haver de pensar, dissenyar i bastir uns edificis en una època en que tot una sèrie d’individus anaven morint d’una manera o un altre. Un frare anomenat Mateu Bruguera, va passar molts anys recopilant informació i va a arribar a escriure fins a tres llibres sobre aquest tema (Historia General de los Caballeros del Temple, obra pòstuma 1.871). El que es presenta a continuació es un extracte que ens parla precisament de les morts del principals protagonistes que varen anar contra l’orde del Temple. Vull avisar abans que la lectura d’aquestes morts no es precisament agradable.

• Climent V (el sant pare), va morir de diarrea dins dels 40 dies d’haver mort Jacques de Molay. Varen deixar el cadàver despullat tota la nit i li va caure una gran espelma a sobre que el va mig cremar. Anys després els Calvinistes varen profanar la seva tomba i varen esventar-ne les restes.
• Felip IV “el Bell” (el rei), va morir de la febre i gangrenes que li va produir una caiguda de cavall quan anava a caçar un porc senglar el Setembre del 1314.
• Lluís X (el fill del rei i que el tenia de succeir), va morir enverinat el Juny del 1316.
• Felip V (el segon fill del rei), va morir el Gener del 1322
• Carles IV (el darrer fill del rei), va morir el 1328
• Eduard II d’Anglaterra, (gendre del rei i homosexual declarat) li varen clavar una espasa roent per l’anus.
• Carles de Valois (germà del rei), va morir el 1325
• Guillem de Nogaret (el ministre del rei que va assassinar al sant Pare Bonifaci VIII), també va morir de forma misteriosa.
• I molts d’altres que farien allargar massa la llista.

Tot i així, amb aquest panorama de morts i assassinats dels qui anaven a favor i dels qui anaven contra l’orde del Temple, en Berenguer o en Jaume Fabre, anaven dissenyant catedrals i fent-les pujar de mica en mica. Degut a com anaven les comunicacions per aquella època, de ben segur que per aquestes contrades, només deurien tenir constància de la mort del rei, d’algun sant pare i de poca gent més.

Els Càtars

.... Es quant la història parlant-nos dels Càtars

s’omple d’esglai i vergonya roent

Roma i Paris van fer el gran genocidi

d’aniquilar tot un poble innocent.(*)

Jaume Arnella (cantautor)

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.

El Catarisme es va considerar una secta (els bogomils) nascuda a Bulgària; gent que tenien una manera particular d’interpretar la religió catòlica; també hi ha qui els considera maniqueus. Es va implantar molt ràpid a la Catalunya Nord (Champagne, terra del Temple) portada per cavallers que venien d’Orient. La principal ciutat on es va implantar va ésser Albi i va irradiar cap a Foix, Tolosa, Carcassona, Narbona, etc.
Aquella gent creia amb un dualisme que avui dia trobaríem ingenu. No tan per el be o el mal; el blanc o el negre (color del estendard del Temple); àngels o dimonis; llum o tenebres; etc. Consideraven que els homes a la terra, som els àngels dolents caiguts del cel i que la nostra missió es intentar redimir-nos per obtenir al final d’unes quantes reencarnacions, el dret de tornar al cel al costat del Pare. Però tenien un greu dilema: consideraven a Deu creador de tots els àngels hi no veien la manera d’encaixar que n’hi haguessin de bons i de dolents.

• Per que Deu n’havia fet de dolents?
• Se li havien enfrontat?
• Tenien capacitat per enfrontar-se a Deu?

Resulta que el mal és a la terra, el mal som tots nosaltres.

• Perquè Deu ens tenia de fer dolents a nosaltres?
• I havien dos deus al mon?
• Potser n’hi havia un a dalt del Cel fent àngels i un altre a la terra: Satanàs, fent homes.
• Era Satanàs el fill gran de Deu, que el varen castigar perquè li va voler prendre el lloc al Pare?
• Van ésser Adam i Eva les seves primeres creacions a la terra?
• I Jesús com a home, també era dolent?
• Si a Jesús el varen tenir de batejar, vol dir que havia nascut amb pecat?
• Si no era fill de Deu, quin sentit tindria la Trinitat (Pare, Fill, Esperit Sant)?
• Si Jesús no va morir a la creu, on va anar?; que va fer?
• Es va casar amb la Maria Magdalena? Varen tenir fills?
• Les esglésies eren dedicades a la Maria mare de Jesús o a la Maria Magdalena, mare dels fills de Jesús?

Massa preguntes per aquella gent, massa enrenou per l’Església de Roma.
Els càtars eren molt estrictes amb si mateixos, eren austers, refusaven la carn, lluitaven per abolir l’esclavatge, estaven en contra de les riqueses de l’Església, però el més greu és que no volien pagar drets a l’Església de Roma. Alguna cosa deurien tenir aquella gent que agradava tant al poble, aviat varen ésser els bons homes. De fet el poble tenia d’estar bastant fart de l’Església de Roma, de la seva corrupció, dels seus impostos o del fet de recordar-los-hi contínuament l’infern.
Tot i així, els hi agradava complicar-se la vida en profundes elucubracions, per exemple:

• Deu havia fet l’home de fang, li havia insuflat un alè de vida i li havia proporcionat un anima.
• Deu havia fet Eva a partir d’una costella d’Adam.
• Si Adam tenia un anima, la retenia per ell i en conseqüència Eva no podia tenir cap anima.
• Si Eva no tenia anima, les demes dones tampoc, per lo tant, no podien aspirar a res ni terrenal ni celestial.

Més de mil anys després veus que hi ha dones que encara no poden conduir cotxes, votar o sortir de casa sense companya masculina, t’adones que el mon no ha pas canviat tan.
Quan les coses ja anaven maldades, en Bernat de Claraval va anar a predicar al mateix temple d’Albi (any 1145). Se sap que no varen rectificar ni abjurar de les seves creences per el final que varen tenir.
Innocenci III fart que les seves missions d’intimidació no donessin resultat i que el que ell considerava una heretgia, podia convertir-se en una contra - església i després que el seu legat (Pere de Castellnou) fos mort per un grup de radicals anticlericals; el Vaticà es va afanyar a aprofitar aquest assassinat, per convidar al rei de França a anar contra els càtars, en definitiva era anar contra el rei de la corona catalana, senyor de la Catalunya Nord; el rei francès Felip August feia temps que desitjava poder competir amb el catalans i italians (genovesos, venecians, etc.) per el control de la Mediterrània però malauradament no hi tenia ports, nomes en tenia a l’Atlàntic, que quatre occitans tinguessin una religió diferent li importava ben poc, però el port de Marsella era imprescindible per ell, aquest va esser el principal motiu de la creuada, no els càtars.
Pot dir-se que des de Gregori VII (1073) fins Alexandre VI (1503), el papat no es va caracteritzar precisament per el seu bon exemple: Benedicte XII (1342) era un fill incestuós de Joan XXII (1334). En Sixte IV (1484) va ordenar que als fills dels sants pares se’ls hi atorgues la categoria de prínceps. Fins hi tot es va arribar a posar preu a les accions que podia fer el clergat; en funció de l’acte el clergue pagava més o menys, es podien mantenir relacions amb germans o cosins, desflorar noies joves, tenir relacions homosexuals, tenir fills, etc. Tot depenia de la butxaca del clergue. Es normal que en un ambient tant greu de corrupció i per distreure la mirada del poble, el mateix papat tingues que buscar a fora el que no volia veure a dins. Deien que els càtars eren els heretges i per això els varen fer matar. Honestament valia més la pena morir per seguir a Jesús, que viure per seguir els successors de Pere.
En el sud d’Anglaterra segons uns o en terres occitanes segons altres, les llargues nits d’hivern donen per molt. D’allà venen unes histories fantàstiques relacionades amb cavallers i taules rodones que donen vida a un personatge que es diu Parsival i que es dedica a cercar el Graal per tot arreu fins que el troba en un indret que es conegut com Monsalvat, per uns seria la muntanya del Salvador, per uns altres Montserrat i per d’altres la muntanya salvatge en referència a la dificultat d’accedir-hi i finalment altres historiadors consideren que tot plegat no es ni més ni menys que Montsegur.
El sant Graal, igual que la llança que diu l’evangelista Joan que varen clavar al costat de Jesús quan aquest era a la creu, son una espècie d’amulets de la sort perseguits durant segles per tothom, el darrer conegut va esser en Hitler. Una de les diverses llances atribuïdes al fet del Golgota i que es considerada la més antiga, no passa dels segles VIII ó IX.
Recuperant el fil del catarisme, de mica en mica s’han anat trobant per diferents indrets, tot un seguit de llibres que haurien escapat de la Inquisició i que per sort han arribat fins als nostres dies, es el que es coneix com El Llegat secret del Càtars, consta dels següents volums:

• “El llibre dels dos principis”, escrit en llatí vers l’any 1240 a Llombardia, descobert l’any 1939 pel Pare Antoine Dondaine. Es una compilació de 7 tractats.
• “Tractat Càtar”, (Liber contra Manicheos) escrit per Duran de Huesca vers l’any 1222, es una lluita dialèctica entre heretges i ortodoxes catòlics.
• “Ritual Occità”, (Consolament) han arribat fins als nostres dies dos exemplars, l’un escrit en llatí (primera meitat segle XIII) i l’altre en Occità (segona meitat segle XIII), inclouen rituals per cerimònies, baptismes, sermons, etc.
• ”Comentari al Pare Nostre”, escrit en Occità a la segona meitat del segle XIV, es considera un tractat altament esotèric. Explica acompanyant-se de centenars de cites bíbliques cada una de les línies del parenostre; la principal diferencia es al acabament ja que abans de dir Amen, diuen: Perquè teu es el regne i el poder i la glòria. Amen.

Creu càtara i pua que es troba a la porta de la Seu de Manresa, aquestes pues disposades en formes molt ben estudiades, ajudaven a protegit les portes dels mals esperits.

Més informació a:http://www.camidelsbonshomes.com

El Priorat de Sió

El Priorat de Sió, comunitat pseudomonàstica, va ésser dissenyada en temps de la Primera Croada i ha arribat fins els nostres dies amb més o menys fortuna; la seva sagrada missió és la de reinstaurar la monarquia a França. No parlem d’una monarquia qualsevol, estem parlant dels merovingis, es a dir dels descendents d’en Meroveo, Clodoveo i altres (segles V a VIII). D’entrada es difícil que hi hagi ningú que pugui arribar a creure-ho. Però, si ells ho diuen...
D’aquesta comunitat en podem resumir els següents punts:diuen que descendeixen de la tribu de Benjamí (recordem que Jesús era de la tribu de David)

• degut a disputes tribals varen tenir de fugir de Jerusalem, hi ha qui creu que es varen refugiar a França.
• els seus descendents serien els avantpassats dels reis de la família merovíngia.
• varen promoure les creuades des de l’ombra.
• a la primera oportunitat en Godofred de Bouillon líder de la primera creuada i merovingi, ja s’erigeix en rei de Jerusalem el 1099.
• varen tenir durant un bon temps unes excel·lents relacions amb l’Orde del Temple. És més, aquest orde hauria estat creada perquè fos el braç armat del Priorat fins el 1188 en que es varen distanciar.
• tenien obsessió per la figura de Joan Baptista. Com els Càtars i els Templers.
• també diuen que van custodiar el sant Graal. Com els Càtars i els Templers.
• al Priorat no li agrada tampoc la figura del Jesús crucificat. Com els Càtars i els Templers.
• consideren que Jesús es va casar amb Maria Magdalena, varen tenir fills i van anar tots a viure a França després de la crucifixió.
• la figura de Jesús la veuen gairebé com un donant d’esperma diví.
• I els seus fills, com es veu a venir serien... els merovingis.

Vull remarcar que molts historiadors no creuen que el Priorat de Sió hagi arribat a existir mai i que tot plegat seria una muntatge d’alguna de les poderoses famílies Saint Clair d’ Escòcia o dels Blanquefort francesos, de fet a ambdues famílies els hi ha anat prou be, els uns amb la capella Rosslyn i els altres amb Rennes le Châteaux.

Altres ordes religiosos

En primer lloc hauríem de distingir entre ordes religiosos que tenien un braç armat com ara el Temple en relació amb el Cister o els ordes que no el tenien en nomina, però que en un moment determinat tenien algun exercit a la seva disposició com ara els Dominics (lluitant contra els càtars).

Els primers ordes amb branca militar sabem que neixen a Jerusalem poc temps després d’haver-se reconquerit la ciutat. De l’Orde del Temple ja hem donat algunes pinzellades; l’altre orde important eren els Hospitalaris de sant Joan de Jerusalem, venien d’Itàlia i més concretament dels benedictins. Allà hi varen establir un hospital per poder atendre als pelegrins. Altres ordes menors que en el temps esdevingueren militars podrien esser: sant Llàtzer que comença com a leproseria i continua com hospital que atenia els cavallers del Temple i de sant Joan. Un altre orde foren els teutons, també tenien el seu hospital. Estava enfocada als cavallers alemanys o nord europeus que queien malats a Jerusalem; es més moderna i es considera que s’hauria pogut formar aproximadament durant la 3era. Creuada. També hi havia els de sant Tomàs [Becket] d’Acre, canonges regulars que es passaren a l’orde dels teutons, també eren hospitalaris i finalment ens queda l’orde del Sant Sepulcre que no varen evolucionar cap a la milícia (tenien el Temple al seu costat, recordem que ja hi eren quan els primers templers varen arribar a Jerusalem).

Pot semblar estrany tanta bona gent cuidant malalts, ferits o leprosos i tants hospitals en aquelles terres inhòspites, no ens enganyem, no hi anaven pas “per amor a Deu”, ni guarien ningú de franc. Omplien el sac a base de botins de guerra, ràtzies i donacions.

Dins la península ibèrica es varen formar un seguit d’ordes que amb més o menys fortuna alguna ha perviscut fins els nostres dies. Les més conegudes serien les de :

• Calatrava: fundada per san Raimund, abat del Cister, en un moment en que l’Orde del Temple no va voler fer-se càrrec de la defensa de Calatrava (Ciudad Real) davant els moros, a l’any 1.158
• Santiago: Constava d’una branca monàstica i una de militar; la militar fou fundada per Ferran II de Lleó el 1.170 i la branca monàstica fou fundada per Alfons VIII de Castella l’any 1.175. No estaven a l’empara de l’orde del Cister sinó dels Agustinians.
• Alcantara: En els fons depenien i eren una sucursal dels de Calatrava. Alcantara quedava lluny de Calatrava i aquests no la podien protegir be. Alfons IX de Lleó va autoritzar la creació de “la sucursal d’Alcantara”. Per be que inicialment eren coneguts amb el nom de: “Caballeros de Julian de Pereiro”.

N’hi varen haver de molt efímeres en el temps que eren escissions de les anteriors o que més tard en serien absorbides. La mateixa desaparició de l’orde del Temple va fer néixer dues noves institucions: Montesa a Valencia i Santo Cristo a Portugal.

• Montesa: Autoritzada a Valencia per el rei Jaume II a l’any 1.317, la varen dotar amb els bens expropiats al templers.
• Sant Jordi d’Alfama: fundat a l’Aragó per Pere II l’any 1.201; també es va nodrir de gent de Calatrava, però els bens li arribaren anys més tard d’expropiacions del Temple. Finalment es va unir a l’orde de Montesa.
• Santo Cristo: La monarquia portuguesa – Alfons IV “el bravo” – va confiar en la gent del Temple que fugia d’Espanya, per continuar la defensa del seu país dels atacs sarrains, en agraïment els hi deixà fundar l’orde del Santo Cristo.
• Orde de Malta: fundada per el rei Carles I a l’illa de Malta l’any 1.530, va rebre bens dels Hospitalaris i varen adoptar per símbol la creu de 8 beatituds dels Templers. De fet és encara avui dia la continuadora de l’orde de sant Joan de Jerusalem.

Gairebé podríem agrupar als ordes que no tenien branca militar associada, amb el que s’ha denominat Ordes Mendicants. Aquest ordes cerquen les ciutats i les burgesies emergents; s’aparten de pobles i vilatans. Els principals varen esser: dominics, franciscans i carmelitans. També hi havia ordes creades per a la redempció de presos com ara els trinitaris o be els mercedaris; demanaven diners a la població i podien pagar el rescat de soldats o gent segrestada. Altres ordes podríem esser: cartoixans, agustinians, jerònims, etc. No es comenten ordes com ara benedictins o cistercencs perquè ja venien de més lluny o els jesuïtes que s’incorporarien als escenaris bastant anys més tard.

D’aquests grans ordes comentats, els dominicans eren gent més culta, més preparada intel·lectualment; mentre que els franciscans oferien una imatge més de pobresa i austeritat, inicialment ni tant sols podien celebrar missa. No cal dir que les seves respectives maneres de fer varen xocar obertament amb la mentalitat del clergat ordinari que estava establert a les parròquies de les ciutats i que els nou vinguts volien colonitzar. El tercer grup, els carmelitans que ja hem vist al parlar del Temple, tenien una visió més mariana de l’església.

Un dels dominics catalans (del Penedès) que influirà més en el nostre viatge es Sant Ramon de Penyafort, cridat a la cúria romana va escriure la seva obra mestra: “Els Decretals”, per encàrrec personal del sant pare Gregori IX, també va tenir molt a veure en com es desenvoluparien arquitectònicament parlant, les esglésies; podríem dir que hi ha un abans i un després de Sant Ramon, entre altres “virtuts” va esser l’introductor de la Inquisició – de trista recordança – al regne d’Aragó. A nivell europeu podem recordar les ràtzies d’aquesta institució contra els càtars i les bruixes o contra Galileu.

Un altre dominic en Jaume de la Voràgine (arquebisbe de Gènova – segle XIII), va escriure un llibre que es conegut com “La Llegenda Daurada”, aquest llibre recull la vida de prop de 200 sants, es un llibre més fantàstic i llegendari que històric, ple de símbols i iconografia que ha servit de base a molts artistes per inspirar-se. D’aqui ve per exemple la llegenda de Sant Jordi i el drac; va ser àmpliament reproduït per que va saber connectar perfectament amb la gent d’aquella època, gracies als dibuixos que mostraven el patiment i martiri dels protagonistes.

Seria bo introduir uns quants grups que varen influir en com ha arribat la religió cristiana als nostres dies; no hi son tots, però n’hi ha una mica de tots els colors:

Albigens: una altre manera de definir als càtars, be de la població i església d’Albi.

Arrianisme: Fundat per el bisbe Arri en el segle IV, considerava que Jesús no era diví sinó algun personatge dissenyat per Deu per que l’ajudes a la Terra a tirar endavant el seu pla diví; tampoc creia en la Santíssima Trinitat, deia que nomes hi havia un Deu i prou. Això passava en temps de Constantí, tot i que aquest va abraçar el cristianisme, el seu fill va retornar a l’arrianisme i els seus exercits ho varen escampar per arreu. El concili de Nicea va atacar descaradament aquesta heretgia, però no va desaparèixer, es considera que els “Testimonis de Jehova” en son els descendents.

Assassins, musulmans d’origen persa molt sanguinaris, seguidors del profeta Mahoma, prenien hachís per entonar-se. En el fons pertanyien a una secta de pensament religiós, filosòfic i esotèric. Aquest grup vestia túnica blanca i faixa o faixi vermell; es a dir el Temple els hi va copiar l’hàbit i varen canviar el faixi per la creu cosida, doncs quan l’Orde els va conèixer, el Vell de la Muntanya (líder dels assassins) i els seus seguidors ja feia un bon grapat d’anys que voltaven per aquells indrets. Amalaric (rei de Jerusalem), a l’any 1173 volia establir un pacte de col·laboració amb aquest grup, quan un emissari dels Assassins va ésser mort en una emboscada per els templers just quan acabava d’entrevistar-se amb el rei. Els Templers varen dir que havien estat uns monjos descontrolats qui ho havia fet, però en el fons una aliança Assassins i rei perjudicava la presencia i necessitat de l’orde en aquelles terres. Els Assassins varen desconfiar del rei i els beneficiats varen ésser els templers.

Cabalistes jueus: evidentment eren qui disposava de més informació i a més eren capaços de traduir-la.

Càtars: Fa un moment hem analitzat en un capítol propi aquesta doctrina.

Coptes: Gent egípcia amb un fort sentit religiós (pàtria de la Mare de Deu) que va escoltar la paraula de Deu per boca del evangelista sant Marc, es varen separar de l’església de Roma en el segle V, es consideren més fidels que els mateixos cristians a la doctrina de Jesús. Els evangelis de Tomàs o de Felip, que en aquest treball en mostrem alguns paràgrafs, es consideren coptes. Actualment tenen greus problemes de supervivència degut al fonamentalisme islàmic.

Docetisme: aquesta secta es va formar uns cent anys després de Crist. Ve de la paraula grega “semblar” o “aparentar”, interpreta l’encarnació del Verb com una mera aparença. Per ells, Crist nomes semblava humà, no tindria un cos real sinó una simple aparença humana, gairebé com un fantasma i que per lo tant el seu cos no podia esser clavat en una creu; el principal problema és que no consideraven a Jesús com a fill carnal de Deu i en conseqüència ni l’eucaristia ni res del que diu l’església tindria sentit.

Donatisme: Fou un moviment cristià que va fomentar el bisbe Donat en el segle IV, pretenia que nomes els sacerdots que duien una vida immaculada poguessin administrar els Sagraments. Com sigui que bona part del clergat no hauria pogut administrar ni un got d’aigua, no cal dir que se li varen tirar al damunt. A més a més també es ficava amb els cristians que abjuraven de la religió, considerava que no tenien dret ni tant sols d’entrar a l’església. Cal tenir en compte que per aquelles dates encara duien molta gent als lleons (eren temps de Dioclecià; no de l’emperador Constantí) i si hom volia salvar la vida, era bastant normal que abjures del que fos. Aquests grups que operaven per el Nord d’Africa varen estar funcionant fins que varen entrar en joc els musulmans.

Essenis: secta jueva i religiosa del que es considera que Jesús en seria un del seus caps, son els autors d’alguns documents de Qumram, acostumaven vestir túnica blanca de lli, tenien bons coneixements de medecina (podrien esser els “àngels” que els evangelistes diuen que hi havia al costat de la sepultura de Jesús).

Mahometans: Per be que es un mot d’us comú, no es correcte aquest qualificatiu. l’Islam (submissió a la voluntat de Deu i obediència a la seva llei) és el nom de la religió practicada per els musulmans, nomes adoren Allah (el mateix Deu que els cristians); Mahoma va esser un home normal, un ser viu que va rebre de Deu l’encàrrec d’ensenyar la paraula divina, però no es el fundador de la religió. Diuen que ve de l’època d’Adam i no creuen que Jesús moris a la creu. Admeten la poligàmia com antigament es feia a Judea i encara avui dia practiquen els cristians mormons americans. No mengen carn de porc per manament diví. Tot el “corpus” d’aquesta doctrina està continguda a l’Alcorà.

Mandeus: seguidors de Joan Baptista i procedents d’Egipte, encara avui dia segueixen considerant Jesús com un malfactor que va participar en la conspiració que va acabar amb la vida de Joan.

Maniqueus: Seguidors de Maní, personatge gnòstic nascut en el segle III que es considerava un nou Buda o Jesús, degut a la dualitat dels seus pensaments (bo – dolent) va exercir una forta influencia sobre els càtars.

Mitraics: Seguidors del deu persa Mitra, la influencia sobre el poble era tant gran que la naixent església cristiana, va tenir d’adaptar moltes de les actuacions de Jesús al llarg de la seva vida i fer-les encaixar amb les actuacions de Mitra; llevat que Mitra no va entrar a Jerusalem triomfalment dalt d’un ruc i no consta que a Jesús li agrades de matar toros braus, en tot el demes coincideixen: neixen el 25 de Desembre, fills d’un deu, son perseguits i ajusticiats, tenen 12 deixebles, ressusciten, pugen al cel, etc.

L’arqueologia dels deus

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.

Abans d’introduir-nos en aquest segon bloc, seria convenient fer un resum dels ideals religiosos i estils arquitectònics del nostre entorn, les seves tècniques constructives, models artístics, materials emprats i els diversos noms que reben les diferents maneres de treballar la pedra. No seran definicions exhaustives però si suficients.

D’ençà que l’home te unes mínimes sensacions espirituals que el fan dubtar i pensar sobre el que hi pot haver més enllà de la vida. Que li han fet creure que la mort és situada en un estadi diferent on tot son flors i violes si t’has portat be; pot dir-se que el mon es divideix en dos grans grups: els que pensen i els que creuen. A partir d’aquest moment comencen a bastir-se temples en honor dels deus que ens proposen els que pensen, tan li fa el nom que li donin, la seva vida, si ha tingut descendència natural o ajudada per algun esperit, la forma que puguin tenir o les virtuts que li atorguin. Tot s’hi val, els qui tenen cura dels temples d’aquests deus, competiran en diners i poders amb els mateixos reis, fins hi tot els hi passaran al davant.

L’arqueologia dels temples erigits al “nostre” Deu, que és del que va aquest treball, ens te d’aportar informació suficient per entendre com i perquè els varen bastir.

Breu resum d’hàbits religiosos i recintes sagrats utilitzats habitualment abans del període denominat cristià:

Imperi Oest d’Àsia: Abraça un període que va des dels sumeris (el primer temple de Jerusalem hauria estat d’estil sumeri) (4.000-2.900 anys A.C), Síria, Babilònia i l’imperi Persa (Iran) fins els romans (200 anys D.C). D’aquest període venen el mazdeisme (Zarathustra o Zoroastre) el mitraisme (Mitra o Mithra) i el maniqueisme (Mani) o per exemple la idea de la torre de Babel. Gairebé tot el Vell Testament surt d’aquestes terres, des del diluvi universal fins Abraham passant per un únic fill de Deu que ressuscita o la creació del primer home fet amb fang. Varen descobrir els 7 astres (Júpiter, Lluna, Mart, Mercuri, Saturn, Sol, Venus); els 360º del cercle i els 365 dies del any. Els principals edificis d’aquella època eren: el ziggurat (una espècie de piràmide truncada on hi residia la deessa Mare: Venus, Astarté); el Temple (amb deus com Enlil o Ninurta) i el palau del rei.

El palau de Persèpolis (construït ja a la decadència del imperi) es un exemple d’arquitectura urbanística a 500 AC o la residencia del rei Cyrus II una mica anterior. Els perses ja coneixien i treballaven la volta de canó i l’esfera feta amb blocs de fang (totxos; tenien carència de pedra) en el cas de l’esfera son els primers que assoleixen bastir una cúpula semiesfèrica damunt d’una base quadrada. Malauradament per el fet d’utilitzar fang a les seves construccions, fins i tot els pilars i que quan els edificis es feien vells els desmuntaven per fer-ne de nous, fa que no hagin arribat exemples reals de construccions d’aquella època. Escultures i baix relleus de marbre es poden veure a molts museus del mon.

Període egipci: Eren bàsicament monoteistes (Amon – Ra) però també tenien en compte a un sèrie de deus menors (d’aquí surten els sants cristians), la zoologia era important per ells i la tradició continua a la religió cristiana on els quatre evangelistes son representats per animals (bou, àguila, lleó i l’àngel) com eren representats els quatre fills d’Horus. El falcó reial egipci es converteix en el colom que simbolitza l’Esperit Sant; malauradament per el colom, sovint se’l representa en posició vertical ensenyant la panxa i les potes com si estes a punt d’atacar, posat típic en un falcó però completament atípic en un pobre colom. Egipte també coneix la Trinitat : Osiris – Isis – Horus (pare, mare, fill); per la religió cristiana son: Pare – Fill – Esperit Sant, es a dir eliminen la mare (Isis) i la substitueixen per l’esperit sant. La Trinitat cristiana es més propera a la original, dons per la “Trinitat” vèdica que es la primera coneguda eren: Sol = Deu Pare; Foc = Fill (que neix del Pare); Aire = Esperit Sant. El fet que l’imperi egipci dures més de quatre mil anys (més del doble que el nostre període) fa que es detectin grans incongruències en la manera de tractar el tema religiós d’aquell immens país.

Un dels primers temples coneguts es d’uns 1500 anys AC i dedicat a Amon (Deir-el-Bahari), també trobem temples a Karnak (Tutmosis I-1520 A.C.) aquest incorpora un parell de pilons a l’entrada i divisions interiors que amb el pas dels anys serien les “naos”, “pronaos”, “opistòdom”, etc. Luxor es el primer temple que incorpora la dissimetria pitagòrica, per be que en aquella època tindria un altre nom i un altre sentit.

Període grec: Les coves naturals o excavades (ho veurem al parlar de les voltes gòtiques) varen passar d’habitacles a primers temples on s’hi produïen els miracles, es a dir serien els Lurdes de l’època. La deessa mare va esser Gea; el principal deu: Zeus (net de Gea, fill de Crono i Rea; és el Júpiter romà i l’Amon egipci). Creien en un més enllà, en l’infern i en la reencarnació, donaven molta importància a les prediccions dels oracles (Oracle de Delfos)

Principalment hi ha constància de ciutats murallades com ara la Porta del Lleó de Micenes de 1.200 anys A.C. i obra civil com ara el palau del rei Minos a Creta construït uns 1.800 anys A.C. Els principals elements arquitectònics que determinaran l’estil grec com ara pòrtics, peristils, columnates, etc. havien aparegut uns 700 AC; Basílica Paestum 450 AC i temple d’Apol·lo 425 AC (ambdós 2 columnes al pòrtic); Partenon 430 AC; teatre Epidaurus 400 A.C. Bàsicament treballen amb llindes no utilitzen massa l’arc. L’estabilitat estructural dels edificis l’obtenien per la força de gravetat i el propi pes de l’obra; ni tan sols coneixien el morter.

Període romà: Els romans estaven més enfeinats amb les guerres i envaint altres països que resant, no tenien gaire manies en adoptar els deus dels llocs que anaven conquerien i a molt estirar els hi romanitzaven el nom. Per ells el millor deu era Mart (deu de la guerra, primer mes de l’any; ara es el tercer mes o Dimarts – dia de Mart. Corresponia al deu Ares grec) altres deus romans importants eren Júpiter (Zeus deu grec), la seva dona Juno (Hera deessa grega) i Minerva (Atenea deessa grega). Aquest espècie de caos religiós va perdurar fins que va arribar Constatí que va convertir el paganisme en el monoteisme cristià. Arquitectònicament parlant, Roma va continuar la tècnica i l’estil grecs però hi va incorporar noves cobertes basades en l’aprofitament que els hi atorgava la descoberta de l’arc de mig punt i la volta de canó. Un exemple que veurem amb més detall es el famós Panteó de Roma (120 D.C.). Gracies a l’arc varen poder construir els grans aqüeductes que han arribat fins els nostres dies o el Coliseu romà. Els temples seguien sent grecs en el seu format.

En resum tan asiàtics, com egipcis, com grecs, com romans, tots tenien un deu que moria i ressuscitava. Per els asiàtics eren: Mitra (Pèrsia) i Adonis (Síria); per els egipcis: Osiris i per els grecs: Dionisi. Els temples neixen a Sumèria, adopten valors simbològics a Egipte, milloren estèticament a Grècia i es converteixen al cristianisme a Roma.

Breu resum dels recintes sagrats utilitzats habitualment per els cristians al llarg de la historia:

Les catacumbes: eren bàsicament uns corredors subterranis que s’utilitzaven per enterrar la gent, com que els romans eren molt supersticiosos no hi ficaven gaire el nas i els cristians tenien una certa comoditat per poder oficiar el seus rituals.

Les basíliques romanes: eren uns edificis de tres naus separats per columnes que històricament la gent del poble coneixien be i feien servir tan per impartir justícia com per mercadejar. Es a partir del Edicte de Milan (any 313) que l’església adapta l’edifici social de la basílica nomes per els seus cultes religiosos. Els primers bisbats es veren establir a les basíliques.

Aquests edificis eren rectangulars i estaven bàsicament dividits en tres parts:

- l’atri amb el nàrtex i tres portes d’accés.

- cada nau tenia el seu propi accés, homes i dones tenien el seu costat. El nom reservat als homes era Andron. El nom reservat a les dones era Matronikion. El nom reservat a la porta central era Pulchra.

- A continuació el Transseptum dividit en tres parts: (començant per l’esquerra) Senatorium; Coetus canentium clericorum; Matroneum. En el fons del transsepte hi havia dues absidioles que feien la funció de sagristia que rebien diferents noms: Thesaurus; Secretarium; Sacrarium; Oblationarium; etc. i un absis central el Presbyterium.

- Les noies verges i les vídues s’ubicaven a les tribunes, aquestes galeries ubicades damunt les naus laterals eren els ginneceo.

Les catedrals: son per simple definició on els bisbes hi tenen la càtedra; es sinònim de Seu, on els bisbes i tenen la residencia episcopal o “seu”. Els bisbes s’instal·len a les catedrals quan comencen a barrejar-se amb la noblesa i una basílica ja no els hi proporciona la categoria social que creuen merèixer.

Els baptisteris: estaven a la part exterior de les basíliques, podien ésser quadrats o poligonals amb una gran pica que hi cabia una persona a dins. Eren uns edificis molt ben ornats, el sagrament del baptisme el solia administrar el bisbe ja que se li atorgava un gran valor.

Els cementiris: també estaven al voltant de les basíliques, normalment es comptava un numero de passos per delimitar l’àrea del recinte sagrat. Les “caixes” dels difunts inicialment les feien amb unes peces de fang tegulae i tenien forma de prisma triangular, després varen fer-ho amb lloses de pedra donant-los-hi una certa forma antropomorfa o be reproduint aquesta forma a la mateixa roca de la muntanya. Tot i així dins els temples a part dels bisbes i certs rangs eclesiàstics també hi enterraven seglars, per l’església aquesta practica representava una de les millors fonts d’ingressos.

Breu resum dels estils de les esglésies en el context del període:

Entre el segle II i el V no hi ha massa evolució en el mon arquitectònic, més aviat hi ha una decadència que s’accentua amb l’arribada dels anomenats bàrbars.

• El paleocristià (sg. IV): Es l’art que surt de les catacumbes, abraça un període comprès entre un cristianisme emergent, l’etapa de Constantí i l’art bizantí.
• El bizantí (sg. V): Es un estil constructiu procedent de Bizanci molt carregat de fantasia i inspirat en obres de Síria, ho veurem al parlar de Sta. Sofia.
• El carolingi (sg. VIII): Es l’art de Carlemany (successor dels merovingis). Es l’estil emprat a Saint Denis abans que l’abat Suger hi fes la seva famosa reforma.
• El preromànic (sg. X): Es una construcció senzilla amb arrels i influencies romanes i àrabs, son característics d’aquest estil: els arcs de ferradura i les cobertes de fusta.
• El romànic (sg. XI): Primer període. En el fons és una evolució de la decadència romana i ens mostra uns edificis austers i naturals, no enfarfegats. Utilitza la volta de canó.
• El romànic llombard (sg. XII): Segon període. Més ric i evolucionat adopta la forma de creu llatina amb transsepte i amb un o més absidioles a cada costat. Es considera l’art dels benedictins.
• El gòtic (sg. XIII): Es fill d’una generació de persones que volien sentir-se més ben representades. Es considera l’art dels cistercencs.

Per els romans era relativament fàcil construir qualsevol edifici en qualsevol lloc i a qualsevol moment. Ho tenien tot:

• Disposaven d’un poderós exercit perfectament habituat a fer qualsevol tipus de treballs, no nomes bèl·lics.
• Tenien per ma d’obra barata als habitants dels llocs que anaven conquerint que treballaven per grat o per força.
• Tenien tota mena de maquinaria per moure i transportar pedres a qualsevol lloc o altura.
• Tenien una xarxa de carreteres feta a la seva mida.

Quan es desmunta l’imperi romà, es perden les carreteres, la maquinaria i la ma d’obra. No hi ha possibilitat de seguir fent la mateixa arquitectura. Les guerres entre Marques feudals encara ho complica més. Aviat l’església controlarà canteres, boscos i ma d’obra; podrà formar mestres d’obra dins els seus convents i aquests erigiran les obres que l’església necessita i pot pagar. Nomes quan els mestres d’obra s’aparten dels convents, podran tenir la llibertat d’expressar les seves idees. Però. Eren les seves idees? El paganisme seguia molt arrelat, a Manresa es conserva un tros d’imposta preromànica de Sant Miquel de Grevolosa de l’any 915 on predominen els símbols pagans, no els cristians. In situ, a les mateixes restes, hom encara pot apreciar clarament una creu d’Agni, compte no parlem d’una creu cristiana. Agni es a la Trinitat Vèdica l’equivalent a la figura “Fill” de la Trinitat Cristiana. Els arquitectes tenien de bastir edificis que pagava l’església però que utilitzava un poble que sortia d’un fort ideari pagà i que tenia més clara la idea del Sol com únic Deu que la d’un Crist fill de Deu.

Mètodes més normals de construcció d’un edifici:

Els murs. Bàsicament els murs que no tenen d’aguantar una gran volta romànica tenen un gruix equivalent a 1 VA, com ara Sant Miquel de Grevalosa (preromànic) o la Seu de Manresa (gòtic); normalment es construeixen llenques verticals, no hi ha massa atalussament a no esser que s’utilitzi l’edifici com part d’una fortalesa o amb finalitats defensives.

El tipus d’aparell pot variar en funció de la riquesa de la població o de la disponibilitat de bona pedra. Els murs poden esser de carreus escairats a cops de maceta; de reble; de còdols; de filades de lloses; etc.

• Parament opus isòdom: (aparejo isodomo) filades de carreus molt iguals tant d’amplada com d’alçada i doble de llargs, van posats un de llarg i un de traves.
• Parament opus pseudo-isòdom: (aparejo pseudoisódomo) a diferencia de l’anterior, les filades tenen diferent alçada; conviuen files de carreus més alts amb files de carreus més baixos.
• Parament encoixinat: (aparejo almohadillado) son carreus amb motllures.
• Parament opus reticulatum: (aparejo reticulado) també son carreus amb motllura més treballada que aparenta una xarxa.
• Parament opus spicatum: (aparejo en espina) quan els carreus van posats en diagonal, una fila orientada a la dreta i la superior a l’esquerra, s’intercalen en els paraments per donar valor a l’edifici.

Sant Vicenç de Ladernet (Bages). Fornícula preromànica on podem apreciar el parament del fons fet amb ”opus spicatum” lligat amb fang.

Les cobertes. Bàsicament hi ha els següents models: embigat, encavallat, arc diafragmàtic, volta de canó, volta ogival.

• Embigat. Una biga de fusta va d’un extrem a l’altre de la nau per el carener seguint l’eix longitudinal; perpendicularment s’hi repengen unes bigues menys dimensionades que descansen damunt el mur de tancament, damunt seu unes posts planes de fusta i finalment lloses o teules. Aquestes esglésies son curtes ja que la llargada de la biga ens delimita la llargada del temple.
• Encavallat. Tot i que menys elaborats i amb un desconeixement total de com actuaven les empentes, les encavallades encara avui dia (ben dissenyades) les podem veure a qualsevol local industrial.
• Arc diafragmàtic. Son uns arcs aixecats transversalment al llarg de la nau; en definitiva es com si enganxéssim una església coberta amb un embigat darrera d’una altre. Ens permet fer esglésies mes llargues.
• Volta de canó. Es la clàssica volta que cobreix les esglésies romàniques.
• Volta ogival. Es la clàssica volta que cobreix les esglésies gòtiques.

Els arcs. Des del primer edifici amb finalitat religiosa fins l’arribada del arc ogival, podem veure una evolució constant, tant a les formes com a les llums i les altures que assoleixen.

Preromànics.

• Arc de ferradura. Es un arc d’origen àrab que no acabava d’agradar prou als clergues cristians. Però no deixava d’esser una moda un tan exòtica que venia de Bizanci.

Sant Miquel Grevalosa (Bages). Arc de ferradura del santuari. Les dues arrencades d’arc longitudinals (carreus poligonals) son d’una restauració posterior.

• Falsa ferradura. Els constructors d’aquestes contrades ja feia anys que treballaven l’arc de punt rodo que havien heretat dels romans; per ells era molt més fàcil adaptar un romà a un de ferradura, farcint les arrencades a nivell d’impostes, que fer-lo de bell nou amb forma de ferradura.
• Muntants no paral·lels. A la base tenen una llum gairebé igual que el diàmetre de l’arc, però a mesura que pugen les filades de carreus es van estrenyent fins l’imposta. A partir d’ací ja es un arc de ferradura convencional.

Romànics.- Volta de canó. La clàssica volta dels edificis romànics, necessitava uns murs extraordinàriament reforçats per poder aguantar aquell grapat de tones de pedra.

• Arc Toral. Arcs transversals de reforç, permeten rebaixar lleugerament el gruix de la volta, però no solucionen cap dels problemes estructurals com ara les empentes.
• Volta per arestes. Servia per cobrir espais quadrats com ara les naus laterals – més baixes que la principal – també ho podem veure en molts claustres tant romànics com barrocs.
• Cúpula. A la intersecció de la nau i el transsepte, hi podien construir una torre de planta quadrada u octogonal. Allà hi confluïen dues voltes de canó perpendiculars entre elles; per poder passar del quadrat al cercle es varen tenir d’enginyar les petxines (elements curvilinis de forma més o menys triangular) i així obtenien 8 arestes, que era suficient per fer la transició del quadrat al cercle.
• Forn o ¼ d’esfera. Invariablement per cobrir l’absis es feia servir aquest tipus de volta que ja utilitzaven en el preromànic per a la mateixa funció.

Ogivals.

• Segons funció. En el seu moment es veurà tota mena d’arcs ogivals.

Altres elements importants en la construcció d’un edifici religiós com ara: situació, orientació, mides, etc. es podran seguir quan desenvolupem el model de la Seu de Manresa.

Arquitectura de la mort

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.

Hem fet un repàs per l’Arqueologia dels Deus i ara ho farem per l’Arquitectura dels morts. Es un tema complex, per lo que es farà una revisió general fins arribar a l’edat mitja i mirarem amb més detall aquesta època. Ja que tot el llibre tracta de l’arquitectura religiosa, també es interessant conèixer les repercussions econòmiques que la mort comportava; veure coms els “vius” (llegeixis espavilats) utilitzaven els morts.
Els druides afirmaven que els espais soterrats, boscos o llacs podien servir de morada als seus deus o avantpassats. Els sacerdots druides, com intermediaris entre els deus i els homes, eren els encarregats de dur a terme els rituals d’inhumació. En primer lloc feien rentar el cadàver al riu en un acte de purificació; de fet introduir el cadàver al riu servia per fer-lo “navegar” cap el més enllà, on unes missatgeres provinents del Sid (espai no terrenal), els esperaven. Després venien els sacrificis, que podien esser d’animals o persones; si el mort era un personatge important, era un privilegi esser triat com ofrena sacrificial.
Creien en la transmigració de les animes, per els celtes la anima no mort només mort el cos, el vehicle, per lo que aquesta tornarà a residir en un altre cos humà, animal o planta en funció de com t’has comportat abans. Els grecs, hindús i pitagòrics també ho creien.
La religió cristiana considera que cada cos te una única anima i al morir, aquesta es separa del cos tot esperant el judici final i que després d’aquest judici, que tindrà lloc quan el mon fineixi i un cop units tots dos altre cop en forma de “cos celestial”, aniran a residir al cel o be al infern. (Lluc, 16,19-31)
Les principals diferencies que hi trobem son:

• per el cristians “ressuscita” el cos i per els celtes es “reencarna” l’anima.
• per els cristians el mon finirà algun dia, per els celtes el mon es immortal.

Quan enterraven gent era costum donar-los-hi quelcom per el viatge: podia esser una moneda per pagar el viatge amb barca cap el més enllà; menjar per passar uns quants dies fins que arribessin al seu corresponent “paradís”; un aixovar compost d’objectes agradables al difunt com ara: lectura (encanteris, salconduits), estatuetes, etc.
En un altre punt del llibre veurem la utilització que l’església fa dels difunts, dons quan els convenia feien ressuscitar algú que ja feia temps que era mort portant un missatge del “cel”, la gent ho creia i començaven arribar força donatius a aquella església, cosa que els permetia continuar les obres. També tenim l’enterrament dels clergues que perden la categoria de semidéus quan moren per convertir-se en homes vulgars i com a tals – amb els seus atributs sexuals – tenen el seu lloc reservat a la nau. La monarquia, noblesa i famílies benestants podien tenir capelles dedicades als seus difunts; en moltes ocasions aquestes capelles tenien alguna advocació fruit del sant o màrtir que havien comprat per ennoblir-la i malauradament feien modificar substancialment l’arquitectura de l’edifici en benefici seu.
Anem a fe una repassada per uns quant grups:
Budisme: L’anima es una entitat amb capacitat per anar-se perfeccionant contínuament per l’acció voluntària de l’home al llarg del pas continuat per diferents vides. La mort, com tots els actes de la vida (naixement, pubertat , casament, salut, malalties, etc) esta fortament marcada per el budisme; un cop morts els incineraven – si l’economia ho permetia – els inhumaven o deixaven el cos a l’aire. No cal dir que en els monestirs es feien llargues cerimònies que duraven anys per a cada difunt.

Hinduisme: L’anima controla totes les activitats aporta identitat i consciencia; es individual, eterna i transmigra; en conseqüència no la envien enlloc, sinó que abandona el cos; els darrers pensament de la persona que mort ja estan fixats en el seu nou renaixement. La cremació i posterior lliurament de les restes en un bosc, es la forma més senzilla de retornar a la natura el que és de la natura, apart d’això, el pas per el foc els permet el renaixement. A la pira hi podien posar de tot en funció de l’economia del difunt, des de sàndal fins excrements sagrats de vaca, fins hi tot podien elaborar objectes per a la venda, el que avui dia en diem “merchandising”, en record del difunt. En tots els casos es tenia molt en compte el sexe del difunt, no cal dir que els millors enterraments eren els dedicats als homes.
Egipcis: Els egipcis també creien en la transmigració i que l’home estava compost de dos elements espirituals, no físics: “Ba” (anima) i “Ka” (cos virtual), el Ka que no era el cos físic, no podia sobreviure sense l’autèntic cos físic, per això necessitaven preparar els cadàvers de tal manera que poguessin mantenir-se incorruptes durant milers d’anys. Deixant de banda els enterraments faraònics o reials prou coneguts, la classe mitjana posseïa unes casetes equivalents a una urbanització al costat del mar on hi havia de tot: menjador, cuina, etc. fins hi tot un lloc per a guardar-hi els difunts i naturalment la barca per el viatge i un bon aixovar. Allà hi anava la família i amics i es reunien i menjaven en companyia dels seus avantpassats o coneguts.

Prehistòria: Per els clans sacerdotals o de poder inhumen els cadàvers i els situen dins de dolmens. N’hi ha de petits compostos per dues pedres verticals i una llosa que ho cobreix o veritables galeries com es el cas del “Cova d’en Daina” (2.500 A.C. aprox). En tots els casos eren coberts per túmuls de terra que no ens han arribat.

Cova d’en Daina i dolmen de Llafranc
Celtes / Ibers. També en funció de la categoria, si els cremaven, utilitzaven l’ustrinum (veure foto i detall en VirtualUstrinum), després introduïen les restes en una urna, feien un forat al terra i la colgaven (camps d’urnes). Si moria una mare jove que encara alletava un fill, aprofitaven el foc per cremar-los a tots dos; n’hi havia per tothom, si moria un rei com que feien la foguera més gran, aprofitaven per cremar les seves esposes, el cavall i els seus esclaus. En funció de la categoria, podien fer el túmul més o menys dimensionat, si era una persona influent o apreciada hi havia més gent que duia pedres al túmul. Dir incineració (convertir a cendres) potser no seria prou correcte, dons la intensitat de foc que podien arribar a fer no els permetia cremar ossos, son massa durs, per això en diem cremació. Algunes vegades podien fer un forat al terra i allà dins cremar el cadàver, el problema es que no hi entrava suficient oxigen per facilitar la combustió, s’han trobat cadàvers mig cremats per aquest fet. Els més pobres els deixaven a la intempèrie perquè se’l mengessin els voltors. Normalment la quitxalla que moria d’alguna malaltia – que n’hi havia molta – no els cremaven, els enterraven i si s’esqueia s’utilitzaven per la primera pedra d’un nova edificació.

Ustrinum, túmul i ustrinum virtual. La direcció d’ascens per les escales va exactament de Ponent a Llevant, el cilindre te uns 2.30 m. de diàmetre i la llosa superior te uns 4.5 m3 de pedra, el que vol dir aproximadament unes 10 tones de pes, l’alçada total es aproximadament de 2 m. Al costat túmul no excavat en un camp d’urnes.

Romans. Els romans continuen abandonat la cremació i tendeixen més a la inhumació, la cremació s’utilitza per grans personatges, acompanyats de sacrificis humans. Per el poble normal fan servir lloses de fang “tegulae”, aproximadament tenen 1 peu quadrat de mida i en un costat hi ha un cantell aixamfranat, les situaven en forma de prisma triangular, aprofitant el cantell per travar-les (veure foto). L’abandó progressiu de la cremació es justifica per la carència de fusta ja que a més d’aquest us s’utilitzava per la construcció tant de cases com vaixells; també per la propietat d’uns boscos cada vegada més controlats. Els personatges mes influents que tant podien esser militars com sacerdots tenien el seu propi panteó o mausoleu i allà hi podien anar incinerats o dins de sarcòfags (torre dels Escipions a Tarragona o del Breny prop de Manresa). Els pobres que trobaven morts per els carrers anaven a parar a una fosa comú, també hi havia el costum de situar unes osseres o urnes familiars prop de les carreteres principals com s’ha trobat a Barcelona (plaça de la Vila de Madrid) on guardaven els ossos dels familiars; gairebé totes les cobertes tenen un forat, hi ha diferents interpretacions per l’ús del foral, des de que serveix perquè l’anima surti a passejar o anar a un altre estadi fins perquè els familiars comparteixin un àpat i per el forat li tirin menjar i veure. Encara tenien els “colomers” dit per la forma que prenien uns nínxols excavats en algunes parets i finalment les catacumbes. En cap cas es pot generalitzar el sistema d’arquitectura funerària, dons els romans acostumaven a adoptar els costums dels pobles que anaven conquerint, més que imposar un model propi.

Sepultura amb “tegulae” romana i via romana a Barcelona

Època medieval: Es compliquen la vida al introduir un nou concepte: l’esperit, que molta gent confon amb l’anima. L’esperit es únic i universal en canvi l’anima es individual, cadascú te la seva. Tots els enterraments son per inhumació, es creen les anomenades “sagreres” que son uns espais sagrats normalment ubicats al voltant de l’àbsida; per reservar l’espai es comptaven un numero de passos (20 ó 30) i a partir d’aquell lloc la gent del poble ja podia començar a construir cases o tenir-hi algun hort. Aquí s’enterrava el poble pla i normal, els clergues i persones benestants, s’enterraven dins l’església. Quan més diner o poder tenien, més a prop del presbiteri o la Cripta, que per aquest motiu ja tenia una forma especial per encabir-hi més sarcòfags. Els enterraments per cremació s’abandonen definitivament, tots els boscos son propietat feudal o episcopal, a l’església no li agradava cremar les persones quan ja eren mortes preferia cremar-les quan encara eren vives. Les lloses de fang “tegulae” també s’abandonen, ja no hi ha ni forns; en el seu lloc utilitzen lloses de pedra en forma de capsa o be amb un petit encaix a la part del cap, també hi ha les sepultures antropomorfes excavades directament a la roca. Hi havia monestirs que tenien una església petita normalment romànica, que estava tan atapeïda de sepultures de gent que pagava, que acabaven utilitzant el claustre o una part com a cementiri de la comunitat, era perillós per la salut degut a les filtracions del terreny ja que molts cops el claustre també l’utilitzaven per conrear verdura o fruita; una altre cosa eren els murs claustrals, on podien haver-hi urnes penjades en mènsules o grans sarcòfags. De totes maneres la utilització de les esglésies com espai funerari no es tan antic com sembla, dons abans del segle XI, no es podia enterrar dins les esglésies, això vol dir que els enterrament que hi puguin haver en esglésies preromàniques, no son contemporanis del edifici. Per exemple a Terrassa es creia que l’església de Sant Miquel era un baptisteri paleocristià i ara s’ha comprovat que era un espai funerari. En aquesta primera etapa, la noblesa cercava els atris o les portalades de les esglésies per els seus panteons, ja que aquests no son realment espais sagrats.