Es l'església del nucli de Solanelles (Anoia). Es un edifici de planta rectangular amb tres capelles de diferents mides a cada costat i un presbiteri poligonal. Te una coberta a dues aigües i l’àbsida te la seva pròpia coberta a simple aigua mirant a llevant. Havia tingut un campanar de cadireta amb dos ulls. Les cantonades estan reforçades amb carreus més dimensionats que li donen una fesomia més de casa pairal que d’església. Una llinda a la porta ens indica l’any de la seva execució, 1732. A la façana, damunt la llinda hi ha una fornícula o petita capelleta on hi hauria la imatge del sant; més amunt hi trobem un finestral rectangular que fa les funcions de rosassa i a cada costat una petita obertura o espitllera que il·luminaven les galeries que hi havien sobre les capelles laterals.
La volta era per arestes amb llunetes i de rajola. De fet la definició de llunetes no es prou correcte ja que aquestes no aportaven llum des de l’exterior, però es una manera gràfica perquè s’entengui. A diferencia de la volta de canó que te un únic eix longitudinal i un diàmetre equivalent a l’amplada de la nau, la volta per arestes te dos eixos perpendiculars, el diàmetre major també es correspon amb l’amplada de la nau i el diàmetre menor està condicionat per la separació dels arcs torals; no te d’esser forçosament de mig punt, en moltes ocasions es el·líptic i es en els extrems d’aquesta segona volta on hi trobarem les llunetes.
Al costat Sud de l’àbsida hi varen annexar una petita sagristia amb una forma complicada ja que per el costat Nord ressegueix el perímetre exterior de l’àbsida i per el costat Sud s’adapta a les línies de la fabrica.
La façana principal es perllonga per el costat Nord (entenem per Nord el costat esquerra entrant a l’església) unificant-se amb un edifici quadrangular que segurament faria les funcions de rectoria i habitació del sacerdot; s’hauria construït tot plegat en una mateixa època. Un treball sobre Sant Gil de la Diputació de Barcelona «Mapes de Patrimoni Cultural» ens diu: «...aquest cos tenia unes escales d'obra que molt probablement donaven accés a la coberta...» com veurem en un altre punt, aquest servei des de l’edifici lateral no ho tinc massa clar.
Com es habitual en edificis barrocs, la imposta ve marcada per una cornisa decorativa i unes mènsules ubicades en diferents extrems de la nau i en els arcs torals.
Per el que fa a l’espadanya o campanar de cadireta, val a dir que no en queda el més mínim rastre, en la reforma que hi varen fer (veure foto superior), varen eliminar completament les poques restes que hi quedaven. Tot i que en el treball que hem comentat més amunt de la Diputació de Barcelona, ens diuen que: «... Actualment, aquests espadanya ha estat totalment reconstruïda...»
He pogut fer aquest treball gracies a algunes fotos que he trobat per Internet d’abans de la reforma. Es una llàstima que a l’hora de consolidar un edifici no es tinguin en compte aquests detalls.
- Un «forat» al mig de la volta, des d’aquí mitjançant una escala es faria el manteniment de les cobertes, no des de l’edifici annex com proposaven. També hi ha la possibilitat que més tard s'habités un pas des del costat per no tenir de pujar per una escala de fusta massa vertical.
- A traves del «forat» podem observar un pas que permetia la comunicació d’un extrem a l’altre de la nau per damunt de les capelles, es com si parléssim dels arcs boterells dels edificis gòtics.
Nota: Per la fusteria de l'edifici (portes, cor, etc.) s'ha utilitzat un model bàsic sense massa pretensions ja que es desconeix com era tot plegat.
(WordReference.com ens explica que es un cancell: «Espai tancat que comunica amb l'entrada d'un edifici i que serveix per evitar que l'aire o el fred de fora entrin directament a l'edifici quan s'obre la porta».)
- La imatge superior ens mostra d’esquerra a dreta: el mur de tancament amb la porta, la fornícula, el finestral i una part del campanar, a continuació hi ha el cor i l’escala de fusta que permetia el manteniment de cobertes; les llunetes i els eixos perpendiculars de la volta en forma el·líptica, podem observar que totes les llunetes tenen la mateixa altura encara que l'amplada de capella sigui diferent; al final amb un to més pàl·lid, el presbiteri amb una graonada. (Nota: Les llunetes son els arcs més grans i pintats d'un color gris clar; els semicercles que hi ha a sota i d'un color gris fosc acostumen a esser arcs de descarrega més o menys grans, poden estar tapiats, aportar llum a la nau o be anar pintats, en el treball sobre Sant Pere de Viladecavalls s'explica amb més detall. Els més puristes consideren que les llunetes s'apliquen a les voltes de canó (bàsicament voltes tipus romànic) costa d'explicar com incorpores una lluneta a aquest tipus d'arc; prefereixo explicar que es construeixen a partir de voltes per aresta i tothom ho entén, tot i que reconec que una volta és per aresta quan els dos arcs que hi participen tenen la mateixa altura)
- La imatge inferior ens mostra també d’esquerra a dreta: la sagristia annexada i el presbiteri amb la graonada; al costat esquerra de la porta de la sagristia hi ha una petita postada incrustada en un espai buidat del mur; a l’altre extrem hi trobem l’escala que pujava al cor.
- Si l’arquitecte no hagués pujat el mur exterior fins la línia de teulades, hauria pogut posar un ampit o barana de protecció i hauria estalviat moltes tones de pedra i hores de feina, ja que la teulada també hauria estat més petita i conseqüència de tot plegat, les llunetes haurien estat vidriades i aportarien llum a la nau. També vist l’edifici de lluny es veuria més «església»
- Amb la solució emprada a part de tenir un cost molt més elevat, no va il·luminar l’interior i es va perdre l’efecte d’edifici religiós tot convertint-lo en un gran casalot. De fet, el romànic era fosc, però no hi havia massa capacitat tècnica per il·luminar la nau; el gòtic amb la descarrega de forces cap als laterals podien obrir els grans finestrals que tots coneixem; després va venir un «obscurantisme teològic» que encara arrosseguem i va fer que les esglésies tornessin a esser fosques malgrat els coneixements tècnics de que disposem. I això es que el que va aplicar l’arquitecte.
Nota sobre obscurantisme teològic: La tesi que formula el filòsof francès Onfray diu que sembla inqüestionable que la primera meitat del segle XVIII és portadora de la Revolució Francesa. Després es pregunta a què es refereixen quan parlen de les Llums: “Contra les tenebres religioses, l'obscurantisme teològic, la foscor catòlica, apostòlica i romana que cau sobre Europa...
Nota: El plànol pot incorporar línies aparentment incongruents però que em serveixen per mostrar parts de l’edifici.