Continent, contingut

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
En uns moments veurem com podem arribar a bastir tot un edifici a partir d’uns models que ens han vingut des de l’antiga Sumèria passant per Egipte i França. Però una catedral no es més que un gran contenidor. Un contenidor buit és una andròmina que no serveix per res. Per lo tan hem de donar-li contingut, hem de donar un us a la nostre particular catedral i a més, la tenim de vestir. A “Arqueologia dels deus” hem vist diferents models d’edificis i també hem comentat que els temples històricament han estat erigits en honor de diferents deus, fins que va arribar el torn del “nostre”.
El servei que una cova, temple, església o catedral ofereix al poble a anat evolucionant contínuament des dels primers temps, d’això ja fa més de cinc mil anys. No hi te res a veure ni Jesús ni la seva Mare en tota aquesta historia. La religió catòlica cristiana ha estat gairebé la darrera a entrar al temples. A partir d’un caos on hi tenien cabuda tota mena d’idees i pensaments, els bisbes varen anant ordenant i clarificant les seves idees i posicions a traves de concilis. Actualment està vigent el Concili Vaticà II promogut per Joan XXIII; a nivell de la gent de carrer els canvis es varen limitar a dir les misses de cara als fidels i dir-les en llengua vernacla, es a dir varen aparcar el llatí i es van acostar al poble parlant-los-hi en català, castellà, etc. Antigament les misses ja es feien mirant al poble, però duraven massa estona i hi havia massa celebrants joves dalt l’altar distrets mirant les noies que anaven a missa; al final els varen “castigar” celebrant la missa de cara a la paret per no distreure’s. Evidentment, a més d’això hi havia una carrega simbòlica que no podem passar per alt; inicialment els temples eren orientats a ponent i els celebrants miraven cap a ponent, després ho varen capgirar tot, els altars els varen situar a llevant i els celebrants al principi seguien mirant a ponent, més tard a orient i ara novament a ponent; avui dia es fa tot sense cap valor simbòlic. No cal dir que un concili és molt més que aquests senzills exemples, però el seu desenvolupament total sortiria del context d’aquest treball.
Anem en primer lloc a veure com podem vestir la nostra particular església, després veurem l’ús que en fem i com ha evolucionat al llarg d’aquests cinc mil anys mal comptats.
Altar. Si preguntem a qualsevol persona: “Que és un altar?” Ens contestaran, brodant-ho més o menys, que és el lloc on els sacerdots oficien la missa. De fet aquesta resposta defineix l’ús d’un altar, no ens diu que és. Un altar, la mateixa paraula ho diu, es un lloc alt; elevat. Un lloc que ens apropa a Deu. Quan el celebrant puja a l’altar, ho fa – simbòlicament parlant – a la muntanya santa del Golgota.
Per fer-ho entenedor hem utilitzat “Altar” com a conjunt del mobiliari que hom pot veure al presbiteri. Anem a analitzar-ho amb més detall. L’altar es compost dels següents elements: mesa, ara, sagrari i retaule. Molts cops completa el presbiteri el cadiram o Cor dels canonges.
Altar megalític de sacrificis al Bages, el requadre resseguit amb guix correspon aproximadament a un quadrat de 1 VA de costat, la línia diagonal amb la punta de fletxa a l’extrem inferior dret apunta exactament al Nord, observis al costat esquerra a la part central el forat rodo per el celebrant i al costat dret el canal de desguàs de la sang.

Mesa. Es el principal moble de l’Església. Inicialment els altars consistien en un grapat de pedres apilonades i l’instal·laven on els hi convenia, desprès els varen muntar en llocs estratègics, fixats al terra, i més elaborats. L’origen “cristià” de l’altar el tenim d’anar a cercar a l’època de Jacob i la seva escala que el duia directament a la casa del Pare, quan en Jacob despertà del seu somni particular, va ungir amb oli la pedra on havia dormit i la va convertir en altar; també va considerar que aquell indret havia d’esser el centre del mon. En els Evangelis (Joan 12-1), trobem que la Magdalena ungeix a Jesús amb un oli tan car que fa protestar els deixebles; a Egipte ungien els faraons abans d’entronitzar-los. La Magdalena amb el seu acte ritual converteix a Jesús en el rei dels jueus. Quan un bisbe ungeix un altar nou abans d’estrenar-lo, el converteix en el cos de Crist. Si l’altar es el moble més important d’una església, la seva ubicació li fa costat. En esglésies amb transsepte i cimbori, l’altar es situat al bell mig de la línia vertical imaginaria que uniria el centre de la terra amb la punta del cimbori. A les esglésies com ara la majoria de les catalanes sense transsepte, l’altar es situat en el punt d’Or de l’edifici, també una línia imaginaria uniria el centre de la terra (pou druídic) amb la clau de volta presbiteral o principal (porta del Cel de Jacob). La mesa normalment te un nombre parell de columnes i sota seu hi podia haver una caixa amb relíquies de sants (la cripta te aquesta funció); damunt l’altar hi ha l’ara. La mesa representa on es va reunir Jesús amb els seus deixebles per celebrar el Sant Sopar. L’altar és podia revestir amb fustes pintades (època romànica) o amb frontals ricament teixits amb fils d’or (època gòtica). Damunt la gran llosa del altar, en els quatre extrems hi solen haver gravades quatre petites creus que simbolitzen els quatre evangelistes i en el mig de la taula hi ha una cinquena creu que coincideix amb l’eix imaginari que acabem de comentar i que representa a Crist; damunt seu hi posen les primeres tovalles (ad carnem), representa al sant sudari de Crist; damunt seu unes segones tovalles que representen la gloria de Crist, acostumen esser d’una gran qualitat amb brodats d’or i finalment unes terceres tovalles més petites per protegir de taques o de cera les tovalles bones. A partir del segle XV s’incorpora un nou drap molt flocat i ribetat amb or que en deien “corporal” anava plegat dins una funda també ricament brodada, al principi de la missa cobria el calze i durant el sacrifici estenien el corporal damunt les tovalles. Hem comentat d’entrada que un Altar es un lloc alt, anem a veure perquè. El temple de Jerusalem era dalt del mont Sió; sota el Sant dels Sants i havia un pou on hi arribaven o be i naixien 4 rius subterranis (també trobats a la Jerusalem celestial i a moltes esglésies, si més no el pou). La gent havia de “pujar” al temple. A Moises el fan “pujar” al mont Sinai per parlar amb Deu. Quan a Jesús el claven a la creu el fan “pujar” a una muntanya anomenada Golgota; Noe també encalla el vaixell al cim del Tabor, en aquesta mateixa muntanya tindria lloc la Transfiguració. Si hem quedat que a l’altar s’escenifica la mort de Jesús i la seva conversió en Crist, es lògic que tot plegat es faci també en un lloc alt: en un Altar, en un nou Golgota.

Ara. L’ara es una peça de marbre rectangular que te un petit forat (reconditori) on hi ha relíquies d’algun sant collades amb guix, es portàtil. Es el lloc damunt el qual el celebrant escenifica la mort i sacrifici de Jesús a la missa. Hi ha Meses de marbre que ja porten d’origen el forat fet, en aquest cas no son portàtils. Les esglésies preromàniques tenien un senzill fust de pedra i un bloc cúbic de pedra al damunt amb el forat (reconditori) per ficar-hi les relíquies al bell mig. Hi havia celebrants que ho tenien tant poc clar que fins hi tot feien a un costat del reconditori, un canalet a la pedra com tenien els altars pagans per poder desguassar la sang sacrificial. Si hem comentat que l’altar es el cos de Crist, l’ara es el seu cor.
Seria bo fer un cop d’ull a la figura Seu 05, hi podem veure el següent:
  • D’entrada les quatre línies que delimiten el dibuix de Leonardo coincideixen exactament amb el rectangle que ens delimita l’espai sagrat dedicat al Temple, vol dir que hem dut el dibuix de Leonardo a la mateixa escala que el nostre dibuix, però si el dibuix de Leonardo no tingues les mateixes proporcions (2 a 1), no ho hauríem assolit tant fàcilment.
  • El cap del senyor de Vitruvi ens omple completament l’espai dedicat al cor dels canonges (els que pensen).
  • El cor queda al mig de la creu de vuit beatituds – centre presbiteral – es a dir: l’altar.
  • El melic (omphalos, en grec) es el centre de l’univers, coincideix amb el transsepte i el cimbori. Per be que en aquesta reproducció no s’aprecia, l’home es emmarcat per un quadre i un cercle – que no tenen res a veure amb les figures que utilitzem per construir el nostre temple –, a més es correspon amb l'entrada a la Cripta (a Manresa es va canviar l'entrada a meitat del segle passat).
  • Sobre els òrgans sexuals en parlarem en el seu moment. Ara nomes apuntem que el centre del quadrat és en aquest punt. Es un petit tast de la qualitat d’en Leonardo
  • Els genolls els te damunt la línia transversal de la figura Quadrat del temple. Està relacionat amb Pitàgores, l’angle de equitat i les genuflexions que s’haurien de fer al Santíssim.
  • Finalment els peus els te ben plantats al terra, en els peus de la nau.
Baldaquí. Espècie de templet amb 4 ó més columnes que es disposava al damunt de l’altar, podia tenir una coberta semiesfèrica o piramidal, molts cops del mig de la coberta penjava el Santíssim Sagrament, aquesta costum ha evolucionat i avui dia podem veure als altars, una llàntia penjada que fa les mateixes funcions.
Retaule. Les esglésies més riques o catedrals, tenen uns grans mobles verticals situats al darrera de la Mesa ornats amb filigranes d’or, plata, marbre i alabastre que actuen com a decorat per el celebrant. El retaule, cimbori o baldaquí en el fons es una espècie de templet que conté figures de sants que acompanyen al titular de l’església, per exemple a Santa Maria de Manresa hi ha els quatre evangelistes fen costat a la Mare de Deu de l’Alba. La idea dels quatre evangelistes representats en forma de cap d’animal voltant Jesús, l’església ja ho incorpora a l’època romànica (pantocràtor), no cal dir que aquest format també ve d’Egipte on els 4 fills d’Horus ja eren representats de la mateixa forma. Normalment en el centre del retaule hi ha instal·lat el sagrari.
Sagrari. El sagrari es una capsa tancada amb clau, de metalls preciosos o d’or que conte el cos de Crist, s’acompanya d’una llàntia de color vermell o blanc depenent de les diades o festes (no de qualsevol color com he vist a moltes esglésies), normalment va embolcallat amb una roba de seda brodada que el cobreix; aquest drap representa les cortines que en el temple de Jerusalem amagava el Sant dels Sants i que quan Jesús va morir a la creu diuen que es varen esquinçar per el mig (Mateu 27-51 ó Lluc 23-44); a moltes esglésies ja no hi posem aquest drap perquè molts sacerdots no saben ni quina funció te.
Calaixeres. Son els mobles que a la sagristia conserven els ornaments litúrgics perfectament desats, a la part superior tenen una gran taula on poder plegar millor la roba, acostumen a esser molt treballats.
Campanars. Les dues torres que flanquegen les entrades dels temples no les hem de considerar campanars, al menys en els primers segles del cristianisme ja qui tan sols existien les campanes. El seu origen es més a prop d’Egipte que de Roma. Ens ajudarà a entendre-ho millor si imaginem que una torre es el fust o pedestal d’una estàtua i al seu cim hi trobem l’estàtua, en aquest cas una piràmide vuitavada. Un record dels constructors amb uns orígens clarament solars. 
Campanes. Son d’origen cèltic (segles VIII ó IX) s’atribueix la introducció de les campanes a l’església a Sant Paulí, bisbe de Nola (Campania). No nomes estaven al servei de l’església sinó de la població (ajuntament), avisaven per tot: morts, foc, bandits, ràtzies, hores i quarts, etc. per això molts campanars estan separats de l’església i eren pagats per l’ajuntament. El campaner solia viure dalt del campanar i era funcionari municipal, no religiós.
Confessionaris. Moble tancat i amb separació per els sexes, per escoltar les confessions del poble. Antigament els sacerdots escoltaven les confessions assentats en una cadira, la idea dels mobles actuals es del segle XVI (Sant Carles Borroneu, 1565, Milà).
(Raguenet)  Un confessionari es un moble semi tancat, que en el plànol de planta podem apreciar que consta de te tres parts, la central reservada al clergue que escoltarà la confessió i a cada costat un seient per els penitents. En alguns models els seients laterals estan reservat a les dones i davant la porta d’accés s’hi confessen els homes.
Cor dels canonges. Es un espai tancat situat al bell mig de l’església on es reunien els canonges de la comunitat per poder resar i cantar amb més comoditat. A França el cor es situat en el presbiteri (darrera l’altar), però en els regnes castellans i lleonesos es va prendre el costum de situar-los al bell mig de les esglésies ja que els pelegrins que anaven a besar els sants, entorpien les cerimònies religioses. A Catalunya també es va adoptar aquest costum. La principal raó es que a Espanya fa més calor que a França, la gent sua més i si no es renten fan pudor, als canonges els hi ofenia aquella gent de bona fe, que deixava a l’església el poc que guanyava.
Hi pot haver mobiliari gòtic d’una qualitat insuperable (catedral de Barcelona), però la majoria dels cors que han arribat als nostres dies son barrocs. Com que els oficis podien durar bastants hores, els seients dels canonges tenien dues posicions: aplanats per poder seure quan tothom seia i aixecats per poder seure quan tothom estava dret (com ara els seients laterals dels trens de rodalies de Renfe, veure fotografies); per agenollar-se també ho tenien be: un agenollador de fusta encoixinat i folrat de seda o pell per quan calia agenollar-se, mentre que els fidels ho tenien de fer damunt les lloses del terra. Les portes d’accés també eren molt elaborades, en el cas de Manresa hi havia els 5 reis del coneixement (Porta Sophia) que donaven la benvinguda a qui entrava a la Seu; tot i que l’obscurantisme religiós els presenta coma “àngels” que porten els instruments de la Passió de Crist.
 "Misericòrdia" (seient de dues posicions) del cor de canonges de la Seu de Manresa
Credences. Son uns “armaris empotrats” a la paret del fons de les capelles a la banda dreta, en esglésies gòtiques, tenen la part superior en forma ogival, una postada de pedra a mitja alçada per posar-hi els vasos sagrats i a la part de baix en el mig hi ha un forat o piscina en forma de petxina o d’estrella (5 ó 6 puntes), per aquest forat es buida l’aigua de les ablucions, (que s’ha fet servir per netejar els vasos sagrats) que no pot sortir de l’edifici, sinó que a de quedar diluïda entre els carreus del propi edifici. Per la part externa hi acostumava haver-hi unes portes bastant treballades que gairebé no n’ha arribat cap als nostres dies. Hi ha esglésies que tenen una espècie de petxina adossada al mur, també al costat dret, amb un tub que descarrega allí mateix. La obligació de netejar els vasos sagrats i rentar-se les mans els celebrants, és del segle XII (sant pare Innocenci III).

Credença gòtica
Creu. Es el principal símbol de tota església cristiana, malgrat esser sinònim de por, mort i suplici. Com podien els cristians fer ostentació d’un símbol tant macabre com aquest? Prendre per símbol l’utillatge on ajusticien persones malverses no es molt edificant. L’església ho va arreglar aviat: la creu buida (sense el cos de Jesús) es eina de tortura. Les primeres imatges que representen a Jesús a la creu ho fan vestit amb túnica llarga i braços en creu, Jesús està sobreposat a la creu, no clavat; simbolitza el triomf de la vida sobre la mort. Aquestes representacions gairebé coincideixen en el temps amb la creació de la religió islàmica per Mahoma. Amb la caiguda dels templers i la forta empenta dels inquisidors, comença una etapa d’obscurantisme a l’església i és d’aquesta etapa quan es comença a representar a un Jesús que pateix i mort a la creu, fins aquell moment (època romànica) si be ja representaven a Jesús clavat a la creu, aquest encara era viu i no patia. La presencia d’una creu al altar també es d’aquesta època (sant pare Innocenci III, principis segle XIII).
(imatge del Crist romànic de la Seu de Manresa)
Es pot manifestar d’una manera ben explicita la veritable funció de la creu i les seves quatre dimensions Universals:
  • l’eix superior ens parla de la pujada cap al Cel; la clau de volta del temple; el Zenit.
  • L’eix inferior ens parla de la penetració a la Mare Terra; (que no vol dir baixar a l’ Infern) el pou tel·lúric de la Cripta; l’inframon; el Nadir.
  • El conjunt eix superior e inferior o be pal vertical (axis mundi), es el camí que ens proposa l’església: anar de la Terra al Cel a traves de Crist.
  • L’eix horitzontal ens parla de l’amplada del missatge de Crist que omple tot el presbiteri i a traves dels celebrants l’escampen cap a totes les direccions.
  • Finalment tenim l’eix Decumanus. Que ens du de ponent a llevant: de la mort a la vida. En total sis direccions.
Tot això te lloc al centre de l’altar, el nostre Golgota particular que ens delimita un punt, el setè. Hi ha qui veu amb tot això ni més ni menys que la construcció del mon en 7 dies.
Pere Serra, La Creació del mon
La fotografia correspon a la taula que en Pere Serra va pintar per la Seu de Manresa dedicada a la creació del mon (Retaule del Esperit Sant, any 1.393). Hi podem observar a Deu com arquitecte de l’Univers ajudant-se amb un gran compàs (hi ha qui veu a Deu com el Gran Masó), una semiesfera superior, un pla entremig i una semiesfera inferior; si fem girar els eixos de la creu tal com ho acabem de definir, obtindriem aquesta mateixa esfera. Que vol representar dons en Serra: la creació de l’Univers, la creació del planeta Terra o la creació de l’Església?.
Aquests grans pintors universals podien permetre’s el luxe de pintar el que ells volien dins el marc del programa contractat, no tant el que els hi manaven. El bo es qui ho pagava no ho entenia i el dolent es que nosaltres moltes vegades tampoc. En una altre taula del mateix retaule que representa la transfiguració del Senyor al mont Tabor, hi apareix al terra de la muntanya una destral; per interpretar-ho hem de llegir a l’evangelista Mateu i ens explica (Mateu 3,8-12) que Jesús la du a la ma (la destral) i no per tallar arbres precisament i en Serra ens ho mostra d’una manera ben explicita dons en aquella muntanya no hi ha ni un sol arbre pintat; finalment en un altre taule podem veure un hom (amb vestimenta d'època medieval) que és mira el bateig de Jesús per Joan, això és descarament un acte d'intromissió a la intimitat de Jesús que mai s'ha sabut explicar.
Cripta. Es el lloc on es veneren les relíquies dels sants, la historia comença a Roma amb el Vaticà i Sant Pere. En Constantí fa construir una església on creu que hi ha enterrat el sant; anys més tard, ja en el segle VII es construeix la cripta i allà hi traslladen les restes del sant, amb els segles vindrà la construcció de la basílica i la seva famosa cúpula que estarà situada en el mateix eix vertical. La costum de tenir un sant “a casa” aviat va esser una imposició i els fidels que poden pagar-ho volen un lloc prop de les relíquies, ja no parlem del Vaticà sinó de qualsevol catedral; així tenim que la cripta es converteix en un tabernacle central voltat de capelles radials i un deambulatori on hi poden ubicar un bon nombre de sepulcres. Aquestes capelles en el fons son els espais vuits que queden entre els nervis de la volta rebaixada de la cripta. El “morbo” inherent a la raça humana fa que ens agradi veure morts, per exemple a la cripta de la basílica de Sant Ambrós de Milà podem contemplar físicament el sant.
Sense anar tan lluny Manresa te en una estança privada i dins d’una gran urna de vidre el cos embalsamat d’una santa Clara (no la d’Asis, foto inferior) es considera que era una noia romana que va morir lapidada molt jove per el fet d’abraçar la religió cristiana. Més endavant veurem que no tots els morts que venerem son tant sants com semblen, aquest dubtes que també els tenen a Roma varen portar a dir al sant Pare Pius XII a mitjans del segle passat que havien trobat les restes de sant Pere i uns anys més tard en Pau VI va ratificar que eren realment les restes del sant. La pregunta que ens fem es molt senzilla: si sempre havien dit que sabien on eren les restes del sant ja que les podien veure cada dia nomes baixant a la cripta, perquè varen organitzar una expedició arqueològica a cercar-les. A les hores que estaven venerant fins llavors?
Santa Clara
Custodia. També dit “ostensori”. Peça d’alta orfebreria que aparenta a un sol voltat de raigs on s’exposa a traves d’un disc central de vidre (la lluneta) el Santíssim Sagrament a la veneració dels fidels. Es van generalitzar a partir del primer quart del segle XIV (sant pare Joan XXII). Podien esser tan grans que fes falta fins a quatre sacerdots per dur-la a les espatlles. Inicialment feia referència al deu Sol. Encara avui dia quan l’exhibeixen damunt d’altars, ha d’estar acompanyada de 6 canelobres (3 a cada costat); els 6 canelobres més la Custodia–Sol ens parlen clarament dels 7 astres coneguts i que hem vist en altres indrets d’aquest treball. No podem oblidar que en el temple de Jerusalem hi havia un canelobre molt famós dissenyat directament per Deu, tenia 7 braços i li deien “la Menorah”. 
Encens. El mot encens ve del llatí “incendere” que vol dir encendre o cremar, es una substancia aromàtica que s’obté de la resina d’alguns arbres; fa bona olor i a més es bactericida (recordem que dins les esglésies hi havia centenars de cossos humans en estat de descomposició, la gent tampoc es rentava massa). Ve de l’època de Aaró – germà de Moises – sacerdot i responsable d’encensar el Tabernacle o Arca de l’Aliança. No deixa d’esser una columna de fum que puja cap al Cel, com Yahve baixava del Cel en una columna de fum. Aquest es una altre motiu per deixar un forat obert on hauria d’haver-li la clau de volta i facilitar l’ascensió del fum. Es un dels presents que els Reis Mags d’Orient va fer a Jesús. Els sacerdots escampen el fum i l’olor d’acord amb un ritual molt antic i molt ben estudiat. No ho descriurem tot, però es bo tenir present que fan unes voltes a l’altar en el mateix sentit que la Terra gira al voltat del Sol, quan uns quants segles abans el gir era al reves es a dir com si el Sol gires al voltant de la Terra; altres formes d’escampar l’encens son cruciformes o verticals.
Espelmes. Eren originàriament paganes, l’església ho veu com una superstició i li costa segles arribar a admetre que els fidels n’encenguin. A partir del segle XII ja es costum de posar dues espelmes a l’altar a l’hora de les celebracions; mes tard varen esser quatre i finalment sis a les grans celebracions: tres a cada costat de la creu. Compte: tres a cada costat de la creu fan 6 i amb la creu fan 7; no podem oblidar-nos tan fàcilment d’aquest numero. Les espelmes estan directament relacionades amb el foc i en un moment veurem com el foc també està relacionat amb la segona figura de la Trinitat vèdica. Encara avui dia l’Església dona un gran valor a l’acte de renovar el foc sagrat per Pasqua. Dins el grup d’espelmes n’hi ha de gran rellevància com es ara el Ciri Pasqual. Si podéssim imaginar-nos per un moment que estem 4.000 anys abans de la nostra era, asseguts en una roca, a Galícia, mirant l’Atlàntic en un capvespre com un Sol rogenc es pon, la sensació que tindríem es que el Sol s’introdueix dins l’oceà i que el color roig, és el del ferro rogent quan el fiquen en una galleda d’aigua per trempar-lo. Aquesta sensació se la va fer seva l’església, el Sol amb el seu foc, al ficar-se a l’aigua la purifica, la beneeix. Es el que varen fer amb els ciris pasquals, introduir-los – encesos – en un bol d’aigua per purificar-la i beneir-la; preparar-la per altres actes rituals. Hi ha pel cap baix dues versions que expliquen el simbolisme del ciri pasqual:
  • Per una banda representa a Crist (no confondre amb Jesús), fins hi tot du clavats 5 grossos claus d’encens que simbolitzen les cinc ferides infligides.
  • Per una altra banda significa la presencia física i real de Deu o Yave – segons qui ho digui – veurem al parlar del simbolisme del temple, més exactament de la porta, com Yave s’apareixia a Moisès en forma de columna de foc o de fum i en el temple de Jerusalem en el Sant dels Sants també hi tenien aquesta “columna de foc” com a recordança. 
Faristol. Es un suport petit i portàtil per posar-hi els llibres amb un cert grau d’inclinació i facilitar-ne la lectura, normalment es posa damunt del altar. N’hi havia de molt més grans i espectaculars per exemple: el faristol del cor de Manresa que es va perdre per la guerra del 1936 i que s'hauria pogut recuperar.  Normalment aquests faristols eren giratoris (la part inferior fixa com un armari i la superior que era la part giratòria tenia una forma de piràmide truncada) per enfocar-los a un costat o altre del altar i solien estar dins el cor dels canonges. 
Pintura que ens explica com era el cor dels canonges de Manresa, obra de Francesc Cuixart, propietat de la família Esteve de Manresa.
Partitura musical que s’utilitzava en aquests faristols, es feta amb dues fulles de pergamí natural, fan més de 60 cm. d’altes cada una. (fons Fundació ARS de Manresa)
(Raguenet) Faristol giratori
Galeries damunt les naus laterals. En un moment que no hi havia prou edifici per encabir a tots els pelegrins, es varen idear unes galeries cobertes que eren ubicades damunt les naus laterals. Aquestes galeries ja les hem vist al parlar dels temples romans. A mesura que es va anar implantar l’acte d’elevar l’hòstia durant la celebració de la missa, es va entendre que no era oportú que la gent veges aquest acte des d’un pla superior, ja que a més, s’obligava al poble a agenollar-se per emfatitzar més l’acte. A Chartres ja no hi basteixen galeries damunt les naus i la majoria d’esglésies gòtiques en prescindeix. Una excepció eren les esglésies dels convents de monges de clausura, ja que a les misses, no es podien barrejar amb el poble.
(Catedral de Barcelona)
Imatges. Encara en el segle III l’església estava condemnant la utilització d’imatges per que ho consideraven un culte idolàtric (recordem que els musulmans encara avui dia no les admeten), hem d’anar un altre cop a Nicea quan en el seu concili s’autoritza l’ús d’imatges a les esglésies. Així tenim que la deessa egípcia Isis negra es va convertir en la Mare de Deu negra de Montserrat i la deessa blanca fenícia Astarté es va convertir en la Mare de Deu de l’Alba de Manresa. En aquest apartat hi podríem incloure el fetitxisme pagà o culte a les relíquies - que hem vist al parlar de la fonamentació dels edificis a l’època iberoromana - també finalment tolerat i potenciat per l’església.
Oblationarium. La paraula ja n’hi ha passat el filtre del concili en vigor. Era una “caixa forta” de grans dimensions fixa o mòbil, al costat dels altars a totes les esglésies, reservat per recollir les almoines (oblacions) que feien els fidels. Hem de tenir present que allà hi anava de tot: monedes, joies, testaments, donacions, etc. Avui dia es l’acte de “passar la safata” o “el cepillo” que es diu en castellà. Fins hi tot tenien caixes d’aquestes a botigues i tavernes.
Pica baptismal. A partir del segle IX els bisbes ja no varen esser els únics que tenien potestat per batejar, els sacerdots ja podien administrar sagraments i les piques baptismals varen passar de tenir forma de “banyera” on hi introduïen l’home que volien batejar al actual recipient en forma de copa. La idea de la banyera s’ha d’interpretar amb llenguatge modern com si es tractes d’una rentadora: Introduïen l’home brut (amb pecat) i el treien net (sense pecat), a més d’entrada mirava cap al Nord (mort, pecat) i quan l’eixien ja mirava cap a Llevant (Deu, vida). Una persona no batejada no podia entrar al temple, els temples grecs estaven sobre elevats damunt d’una graonada de 3 graons, es a dir calia pujar per entrar-hi, en canvi per batejar-se al riu Jordà, calia “baixar-hi”. D’aquesta manera quan eren batejats i sortien de la “banyera” pujaven els 3 graons que els duien directament al temple; hi ha altres interpretacions per explicar els tres graons que es poden trobar en baptisteris paleocristians: una està relacionada amb les tres figures de la Santíssima Trinitat i una altra, considera que son els tres baptismes per on hauria de passar l’home: aigua, foc i sang. De piques n’hi ha de moltes formes, ovalades o poligonals. Les més autentiques serien les que tenen vuit costats; ja sabem que el 8 es a mig camí del cel (rodona) i terra (quadrat). A patir del segle XIII a l'interior de la copa es fa un segon recipient, l’un contindrà l’aigua per el bateig i l’altre recollirà l’aigua que cau del cap de la criatura que bategen per tal d’evitar contagis i malalties. A partir del segle XV es tapen. Per abocar l’aigua s’hauria d’utilitzar una petxina: Sant Joan ho fa amb Jesús. En un moment veurem perquè.
(Raguenet) pica baptismal. Observis a la secció com l’agua beneïda cau a l’interior de la "fabrica" de l’edifici; quan es neteja la pica per canviar  l’aigua, no es pot llançar a qualsevol lloc com fan a la majoria d’esglésies. Recordem el que hem vist sobre les credences.
Pica d’aigua beneita. Així que entrem a una església el primer que trobem es una petita pica amb aigua beneïda. A les antigues basíliques ja existia a l’atri una “piscina” o font (canthaurus) que els fidels utilitzaven per rentar-se mans i cara abans d’entrar; més tard (segles XI-XII) ja es una font (paradisi), l’ús de l’aigua encara seguia essent profà. Es a partir del segle XII quan es comencen a popularitzar les piques amb aigua beneïda per purificar, moltes en forma de petxina, al interior de les esglésies. Si recordem la famosa pintura de Botticelli “El naixement de Venus”, on Venus neix precisament d’una petxina, entendrem la funció de matriu, de portadora de vida i de fertilitat d’aquests mol·luscs. Molts cops s’associa la perla que neix d’una “petxina” amb la figura de Crist, seria el bateig de foc; amb la petxina hi ha el bateix amb aigua. Ambdós bateixos son imprescindibles per arribar a Deu.
Pica paleocristiana de Sant Just i Pastor de Barcelona
Pica procedent de la Fundació ARS de Manresa. 
La conxa representa la regeneració i la vida; la perla que la acompanya feta d’aigua i foc ens parla de la resurrecció de Crist, del bateig. A sant Joan Baptista el mostren amb una conxa a totes les pintures. Poques esglésies es poden permetre tenir una pica de conxa autèntica i d’aquestes dimensions (més de 50 cm. d’ampla)
Sacres. Eren tres taules, dues de petites i una més gran que es disposaven damunt l’altar en diferents indrets, hi havia escrit en llatí totes les oracions que calia dir al llarg d’una missa, una espècie de “chuleta” medieval. N’hi ha que son autentiques meravelles, a Manresa es conserva un joc que les lletres son fetes de minúscules plomes d’ocell, nomes veus que son plomes si ho mires amb un comptafils o lupa.
 
Sacres d'argent i de ploma de colibrí, Museu de la Seu de Manresa.
Santíssima Trinitat. Es un altre símbol important a l’església per be que no tan aparent com la creu, gairebé es representat a totes d’esglésies en forma de colom i situat en el retaule de l’altar. Com que també ve d’Egipte, la representació del colom es una mica pintoresca si em permeteu l’expressió, dons ens mostra un colom vist des de la panxa i amb potes de falcó a punt d’agafar una presa (per els egipcis el falcó simbolitza Horus), actitud completament atípica en un colom. La Santíssima Trinitat identifica en un sol símbol les tres principals figures: Deu pare; Deu fill i Deu esperit sant. La forma tradicional de representació es el triangle equilàter (secció de moltes esglésies).
Sella. Des de la dignitat episcopal fins la papal, hi havia un nombre de selles equivalent als diferents rangs, els sants pares pudien tenir entre d’altres la “sella gestatoria”, duia unes anelles per on passaven unes barres i podien elevar-lo. Les més bàsiques eren les “càtedres” que s’adossaven al fons dels absis i es on seien els bisbes, en front hi havia l’”scabellum”, un petit escambell que servia per reposar-hi els peus. Un tipus de sella que tothom tenia era la “sella curulis”, es podien plegar en forma de tisores i eren transportables, no cal dir que també eren d’or i fustes precioses; les utilitzaven en les seves visites pastorals.
Símbols basilicals. La basílica inicialment era un edifici públic romà on es constituïa el tribunal per deliberar, contractar, impartir justícia, etc. Els cristians adopten el model arquitectònic de l’edifici a les seves necessitats. Les primeres basíliques cristianes es construeixen a Roma i reben el nom de Majors, n’hi hagueren set. En expandir-se el cristianisme comencen a construir les seves pròpies basíliques en diferents llocs i aquestes rebran el nom de Menors. Totes les catedrals són basíliques menors, però no totes les basíliques menors, són catedrals. Per exemple: la Sagrada Família de Barcelona.
El símbols que identifiquen una basílica d’un altre tipus d’església son:
  • l’ombrel·la (canópeo en castellà)
  • el tintinnabulus (campaneta)
  • escut basilical
  • insígnia papal
Els dos primers símbols estan datats des del 1391 i ratificats per el sant Pare Piu VII en el 1817. El tercer símbol està ratificat per el sant Pare Gregori XVI l’any 1836.
L’ombrel·la es un paraigua amb els colors vermell i or amb una bola (del mon) i una creu al cap d'amunt del pal, normalment està mig tancada, tan es així que moltes ombrel·les ja han estat construïdes de tal manera que no es podran obrir mai del tot. Nomes s’haurien d’obrir del tot per acompanyar el sant pare de Roma.
El tintinnabulus es una campaneta muntada en un xassís de fusta en forma de secció d’església, al cap d'amunt acostuma a portar gravat l’escut basilical. Acompanya les processons i serveix per obrir pas.
Aquests dos símbols no son pròpiament litúrgics com ho pot esser una custodia o calze, per lo tant els poden portar els laics. 
L’escut basilical es una agrupació dels símbols que acabem de veure, l’ombrel·la, el tintinnabulus i les claus de sant Pere (Vaticà) emmarquen un escut que identifica la basílica i el lloc on es ubicada. 
Aquest escut correspon a la basílica de Manresa (La Seu). Aquest símbol es pot trobar a qualsevol part de l’edifici: un ambó, un llibre de cants, el cor dels canonges, el timpà d’una porta, etc. 
La insígnia papal correspon al sant pare que va atorgar el títol de basílica, en aquest cas es de Lleó XIII.
Trona. Coneguda també com “ambó”, era una tribuna elevada que s’hi accedia per una escala, estava normalment adossada a una columna i prop de l’altar. Era una plataforma amb barana i moltes vegades estava coberta. Com tot el que anem veient, tenia una gran qualitat, comença a generalitzar-se a partir del segle XVI. Servia perquè el celebrant hi podes fer el sermó i ser escoltat millor per tothom.
(Raguenet) n’hi havien de dos models: adossats a les columnes (lamina esquerra) o perforant un contrafort per encabir-hi l’escala per pujar-hi (lamina dreta)
Vaixella sagrada. Calze. Es la principal peça de la vaixella sagrada, es l’instrument alquímic on el vi es transforma en la sang de Crist, abans eren tots d’or, després ja varen esser de plata, metalls, pedres precioses, etc. En alguns indrets els feien de banya, però l’any 789 en el Concili de Calchut ho varen prohibir. La segona peça en importància i que sempre acompanya al calze, es la Patena. Es com un platet que li fa de tapa i serveix per guardar-hi la sagrada forma que s’ha de convertir en el cos de Crist. Les setrilleres son la tercera peça en importància, contenen el vi i aigua per poder efectuar la transsubstanciació. Quan el celebrant està efectuant aquest acte, es costum tocar una campaneta per tal que els oients sàpiguen en tot moment que està passant, dons antigament aquest ritual es feia darrera unes cortines i no era visible per la gent ordinària.
No acaba pas aquí la descripció, podríem parlar de:
  • vaixella: (vegis fotos) copes, calzes, patenes, pyxis, copons, encensers, navetes (per guardar-hi l’encens), salpassers (per aspergir l’aigua beneïda), àmfores per els sants olis, etc.
  • indumentària: albes, casulles, mitres, bàculs, etc.
  • consumibles: vi, aigua, hòsties, oli, encens, carbó litúrgic, aigua beneïda, espelmes, llantions, etc.
  • mobiliari: canelobres, bancs, carillons, rodes de campanes, etc.
  • imatgeria: creus de diversos tipus, estatuetes d’argent, imatges de fusta o pedra, reliquiaris i urnes de diferents mides i formes, escenes del viacrucis, etc.
  • biblioteca: llibres de salms, de musica, de cants, evangeliaris, etc.
  • i tota la parafernàlia necessària per sortir de processons com ara “passos”, indumentàries especifiques per a cada confraria, etc.
Atril Canadelles
Canadelles
Copó Encenser, barra de carbó liturgic i naveta (per guardar l'encens)
Copó; Encenser, carbó litúrgic, naveta
Calze i Patena Reliquiari
Calze, patena; Reliquiari
"Roda de campanes" tal com encara la va veure en George Edmund Street l'any 1865, dibuix extret del llibre "Some account of Gothic Architecture in Spain" (pàgina 345) digitalitzat per Google. La roda que hi ha actualment a la Seu de Manresa, es una reproducció feta a partir de la desfeta de la Guerra Civil del 1936. Al fer roda la maneta del giny girava la roda i tocaven diverses campanes amb sons i dimensions diferents, no s'hi podia tocar cap melodia, les campanes tocaven com volien, nomes feien soroll; s'utilitzava en diferents parts de les cerimònies litúrgiques. El Concili Vaticà II les va deixar fora d'us. 
Col·lecció de roba litúrgica (albes, casulles, talem, etc.)

La fotografia (La Cova de Manresa) permet identificar diferents temes que s'han vist: imatges, galeries sobre les naus laterals, ambó, altar, retaule, trona.

Fa un moment comentàvem que els “cristians” han estat els darrers a entrar als temples, ni de bon tros tot el que fa referència a la religió cristiana és aportació pròpia. No es més que una evolució lògica adaptada a l’entorn i al temps en que les coses anaven passant. El primer deu que els homes varen tenir era el Sol; creador de la vida al planeta Terra. Els primers homes es deixaven influenciar fàcilment: vent, tempestes, llamps, canvis d’estacions, vida i mort. El Sol era un ser tant superior que no li gosaven mirar el rostre. Aquell era un culte d’agraïment per la vida, en uns temps que ni tan sols coneixen el foc: era de dia o de nit, i prou. Encara avui dia el símbol central que ostenta la bandera del Japó es el deu Sol. El fet accidental de descobrir el foc va canviar radicalment la vida d’aquella gent: podien coure aliments, escalfar-se, espantar animals, etc. Aviat varen comprovar que fregant dos pals de fusta de diferent resistència disposats es forma de creu podien obtenir foc allà on volguessin. D’aquí a adonar-se que si feia vent o bufaven, el foc prenia més ràpid nomes hi havia un pas.
Sense adonar-nos hem descrit la Santíssima Trinitat cristiana. Si més no, les similituds son sospitoses, tenim un deu pare: el Sol (Savistri); un deu fill: el Foc (Agni - anyell); un deu Esperit (Vayu). No cal dir que el naixement del fill (Foc-Agni) s’escau precisament el dia de Nadal. Aquella primera Trinitat havia impressionat tan als homes que ha perviscut fins els nostres dies. La ”religió vèdica” o “llibres vèdics” son els tractats religiosos més antics que es conserven i que han arribat als nostres dies, tenen prop de 4.000 anys d’antiguitat. Aquesta religió es va diluir amb l’induisme (7000 anys d’antiguitat) i el budisme (2500 anys d’antiguitat).
L’ús dels temples i les cerimònies que s’hi oficien.Quan l’home surt de les coves, erigeix temples i ofereix sacrificis en honor dels seus deus, els sacrificats son humans, primogènits. Ho demana Deu. Podem recordar el cas d’Abraham que Deu li demana en sacrifici al seu fill Isaac. Era una practica habitual que per Pasqua es sacrifiques a algú per redimir els pecats de la família. No cal dir que després se’l menjaven. Els diners ho varen arreglar de mica en mica: portaves un xai i un bon grapat d”euros” al temple i salvaves al teu fill (això si, per un nen havien de pagar bastant més que per una nena). De mica en mica els temples es varen convertir en autèntics escorxadors. Quan comentem on hem de posar - física o realment - la primera pedra a la Seu de Manresa, veurem l’origen:
  • com la sang sacrificial anava a parar al fonament del temple de Salomó.
  • com els ibers posaven les restes dels seus familiars, on pensaven construir la seva casa per tenir més sort.
El següent pas va esser la substitució del sacrifici del animal per unes fogasses (una espècie de pizza) fetes amb blat i sang, actualment s’han convertit en les habituals “hòsties”.
Un cop els sacerdots i els fidels varen estar més civilitzats les coses varen canviar. Durant un bon grapat de segles dins les esglésies s’hi va celebrar tota mena de festivals, avui dia diem que totes aquelles festes tenien a veure amb celebracions paganes. No era així, per ells no era paganisme, era la seva manera d’entendre la vida. El sexe com element fecundador de nova vida, hi tenia molt a veure, no parlem d’orgies desenfrenades sinó senzillament de religió, també tot el relacionat amb el canvi d’estacions i la pagesia; la vida i la mort. Encara a principis del segle XIII, un nou concili te de tornar a recordar que dins les esglésies no es pot cantar, ballar, fer actes deshonestos o llegir poesies amoroses (rondallaires). Les festes més desenfrenades es feien el diumenge de resurrecció, es talment com si tot fos permès. D’allà venen festes tan anomenades com la “dels boixos”, o la “del ase”. Tots els nans, mascares, monstres, gegants, etc. que acompanyen les autoritats en actes socials com ara festes majors venen d’aquella època. L’església va intentar concentrar totes aquestes festes per els dies previs a Setmana Santa, es a dir per Carnestoltes.
Anem ara a fer un petit repàs per les festes tradicionals “paganes” i veurem com les reconeixerem com festes “cristianes”.
Festa als diumenges: L’emperador Constantí dicta (segle IV) que tothom pugui celebrar festa per donar gracies en el dia del deu Sol.
Festa de cap d‘any (1 de Gener). Encara en uns concilis celebrats a Tours (any 566) i més tard a Narbona (any 589) es prohibeix als cristians celebrar i dedicar la festa de cap d’any al deu romà Janus (kalendae ianuariae - primer mes de l’any). Per els primers cristians i d’acord amb calendari romà, l’inici d’any s’esqueia per Març (deu Mart).
Festa de reis (6 de Gener). Ve de l’antic Egipte. Bateig d’Osiris. Quan naixia un nou faraó, reis de diferents contrades anaven a portar-li ofrenes com senyal de vassallatge (per descomptat que hi portaven or i encens). En el naixement d’un nou faraó ja hem vist que hi tenia quelcom a veure l’estrella Venus. Els coptes encara ara celebren el naixement de Jesús el dia 7 de Gener.
Primer de Febrer (Santa Brigida). Deessa pagana de la fertilitat cristianitzada, es celebraven a les esglésies tota mena d’actes obscens per reclamar els seus favors per poder fecundar les noies.
Sant Valentí. Inicialment es celebrava la festa de “lupercalia” (lupus:llops) el 15 de Febrer per potenciar la fertilitat de les dones, més tard va passar a ser la festa dels enamorats; però tal com ho coneixem avui dia, la festa del 14 de Febrer ve de meitat del segle passat.
Primer de Març. Festa tradicional de cap d’any dedicat al planeta Mart. Ja hem comentat abans que els mesos de Setembre (set) a Desembre (deu) encara segueixen aquest ordre ancestral.
Setmana Santa (dates variables) Curiosament l’església cristiana ha mantingut fins els nostres dies la manera “pagana” de calcular on caurà la setmana santa en funció de les fases de la Lluna. Per els pagans era la “Festa de la Primavera”. Per els jueus era el fi de l’esclavatge d’Egipte.
Primer de Maig. No te res a veure amb la festa del treball. Però molt a veure amb “el dia de la Mare”. Fa referència a la deessa mare Maia (el nom del mes no es casual), ni més ni menys que la mare del deu “Foc”. Per els cristians el mes de Maig esta dedicat a la verge Maria Mare de Deu.
Festa de “Corpus Christi” (dates variables). Coincideix amb l’arribada de l’estiu i es treu en processo la Custodia sota pal·li o talem, s’acostumava fer grans catifes amb flors que cobrien carrers sencers. Inicialment la Custodia–Sol també es treia sota pal·li. La festa cristiana del Corpus, la institueix el sant pare Urbà IV en el 8 de Setembre del 1.264 a la butlla “Transiturus” i va ordenar que la festa es celebres en el dijous següent al diumenge dedicat a la Santíssima Trinitat.
Sant Joan (24/25 de Juny) Es quan el Sol llueix amb més intensitat i el seu fill “Foc” es fa present per recordar-nos-ho. Es una altre festa d’origen celta i dedicada a Lugh (molt respectat per els Templers). Inicialment es cremaven persones, avui dia a les fogueres de Sant Joan, es cremen trastos vells. Per l’església tot hi que ho diuen molt baix, es una dia tan important com Nadal, per això és dedicat a Sant Joan Baptista. Finalment ja hem vist els dubtes d’identitat de Leonardo entre Jesús i Joan.
Festa de la Mare de Deu (15 d’Agost) Festa d’origen egípcia, commemora l’ascensió al cel de la reina Isis. A Roma l’emperador August va instituir les “Feriali Augusti” en honor de Venus. Per l’església, el dia 15 es dedicat a l’ascensió de la Mare de Deu al cel.
Tots Sants (1 de Novembre) Festa d’origen celta, commemora l’arribada de la tardor. Per ells representava la festa de cap d’any, la gent es tanca a casa i te temps per recordar als difunts de la família que han quedat per el camí. A finals del segle X varen cristianitzar la diada com “Dia de Tots Sants” i el següent (2 de Novembre) “Dia dels Fidels Difunts”.
Nadal (24/25 de Desembre) Fins el segle IV i d’acord amb el calendari romà, el poble celebrava el naixement de Mitra. Però anteriorment ja celebraven en aquesta diada el naixement del deu Sol. Ja hem llegit que podem comptar més de mitja dotzena de semidéus nascuts a la nit del 24/25 de Desembre. L’església celebra el dia que va néixer Jesús.
El dibuix Seu 10-A, ens mostra unes quantes festes “cristianes” i “paganes” que es celebren al llarg d’un any i que nosaltres hem adaptat a la planta de la Seu per facilitar-ne la interpretació; comencem per la porta principal:
  • A mig camí de la Primavera i l’Estiu tenim la festa de la Mare Terra, aquí tenim l’entrada al ventre de la nostra particular Mare Terra.
  • Per l’Estiu hi tenim a Sant Joan Baptista, a les esglésies hi ha el baptisteri; el primer guardià del temple.
  • A mig camí de l’Estiu i la Tardor, quant fa més calor hi tenim la Transfiguració del Senyor “..la seva cara resplendí com el Sol..” diu l’Evangeli (Mateu 17-1); Ascensió al cel de Maria i d’Isis.
  • Per la Tardor hi trobem a Sant Miquel, segon guardià del Temple; també hi trobem la Mare de Deu dels Dolors o la deessa Diana (es interessant observar els atributs - 7 espases o fletxes - d’ambdues figures).
  • A mig camí de la Tardor i l’Hivern hi trobem Tots Sants o festa dels difunts, coincideix amb l’absis del nostre particular temple i en el fons de la gruta de la Deessa Mare.
  • A l’Hivern hi trobem a Sant Joan Evangelista, tercer guardià del Temple (el podem veure representat a la clau de volta de la Seu de Manresa d’aquest sector); naixement de Jesús i de molts altres.
  • A mig camí de l’Hivern i la Primavera hi trobem la Candelera, antigament en aquesta època de l’any, la gent es començava a rentar (ja no feia tan fred) i els romans varen establir la festa de la Purificació – després l’església va “purificar” la Mare de Deu – és el lloc on els maçons construïen els seus coberts per estar més calents a l’hivern.
  • A la Primavera hi trobem Sant Gabriel quart guardià del Temple; l’Anunciació del Senyor; Setmana Santa, a les esglésies hi trobarem la capella del Santíssim.
Aquí veiem que conviuen els dos “Joans”, quin significat ve a esser “misericòrdia de Deu” i també “lloa de Deu”; en René Guénon va observar que el primer s’aplica a Joan Baptista i el segon a l’Evangelista i que la misericòrdia es descendent (s’aplica de dalt a baix) i la lloa es ascendent (s’aplica de baix a dalt), tot plegat portat al dibuix veiem que també coincideix, dons per el Baptista (mes de Juny) el dia comença davallar, escurçar-se i per l’Evangelista (mes de Desembre) el dia comença a ascendir, allargar-se. No podem oblidar-nos del deu romà Janus que tenia dues cares, una podria mirar a llevant i l’altre a ponent igual que els dos Joans o “Jans”
Un altre tema interessant que ens mostra el dibuix, son els quatre estats d’humor que els antics metges atribuïen al nivell d’humitat terrestre segons l’època de l’any; el professor Esteban Lorente a “Tratado de Iconografía” els relaciona amb els signes zodiacals:
  • Primavera (Àries, Tauro, Geminis) i tenim el temperament Sanguini: (On hom es plau en vessar sang). Setmana Santa, mort de Jesús.
  • Estiu (Càncer, Leo, Virgo) i tenim el temperament Colèric: (Irritació violenta contra algú que ens ha inferit o creiem que ens ha inferit un insult o injuria). Els dubtes de Joan Baptista (Mandeos) sobre Jesús
  • Tardor (Lliura, Escorpió, Sagitari) i tenim el temperament Melangiós: (Tristesa vaga, ombrívola i duradora). Mare de Deu dels Dolors, Tots Sants.
  • Hivern (Capricorn, Aquari, Piscis) i tenim el temperament Flemàtic: (Calmós, apàtic). Sant Joan Evangelista, naixement de Mitra.
Acabo d’indicar expressament el naixement de Mitra, no el de Jesús com seria lògic. Ho he fet per introduir un nou punt de debat: Antigament es considerava que Jesús hauria nascut per Març (símbol Piscis i principi d’any), una bona part dels Evangelis ens parla de peixos i pescadors, més tard i degut a la forta influencia dels mitraics, ho varen arreglar i varen dir que Jesús no havia nascut el Març, sinó que havia estat engendrat el Març (Anunciació del Senyor) i varen poder traslladar el naixement nou mesos més enllà, per Desembre, per tal de poder-ho fer coincidir amb el naixement de Mitra i cristianitzar aquella festa pagana.
Osiris en un “darrer sopar” junt amb la seva esposa Isis i altres convidats, va anunciar que properament seria traït i mort per el seu germà Set. La foto que ens podem imaginar del faraó, no queda molt lluny del “Darrer Sopar” que va pintar en Leonardo a Milà, nomes canvien els protagonistes: Osiris i Isis per Jesús i M. Magdalena. (Hi ha altres errors històrics d’apreciació, molts cops quan ens parlen dels primers homes ens recordem d’Adam i Eva. Miquel Àngel que ho tenia molt clar pintà a la Capella Sixtina a Lilith com a la primera esposa d’Adam, no Eva. En Pere Serra en el retaule abans comentat de l’Esperit Sant, a la taula que representa la creació del home, nomes hi dibuixa Adam no hi pinta la figura d‘Eva, prefereix incloure-hi una parella de conills). No massa lluny de l’època de Leonardo i cap el nord d’Europa, els “protestants” representaven en una pintura no un sant sopar, sinó les noces de Canà, els protagonistes en aquest cas eren Sant Joan (evangelista) i la Magdalena i ens ve al cap un altre cop els dubtes de Leonardo entre Joan i Jesús, ja que en més d’una ocasió s’ha comentat que les noces de Cana varen esser precisament entre Jesús i la Magdalena. Per un altre banda el pintor gòtic català en Jaume Ferrer també va pintar a la Magdalena en un sant sopar. L’església catòlica en l’acte principal de la Missa pretén rememorar aquest darrer sopar de Jesús. El problema històric es que varen introduir en aquest acte la “transsubstanciació de la matèria”. Es a dir que el pa i el vi que hi ha damunt la mesa de l’altar es converteixin miraculosa i realment en el cos i la sang de Crist; i es el mateix cos de Crist el que s’ofereix en comunió als fidels (En diferents llibres retreuen que en el Sant Sopar de Leonardo no hi ha cap calze, només un got per a cada un, cal tenir present que en temps de Leonardo encara no era obligatori creure en la transsubstanciació i no hi havia cap obligació d’incorporar un calze en una pintura que representes el darrer sopar). Moltes persones al llarg dels segles d’això n’ha dit canibalisme, en el fons es una rememoració del que acabem de llegir d’oferir en sacrifici al primogènit d’una família a Deu i després menjar-se’l. La idea de la transsubstanciació ve del segle VIII, va crear molts problemes entre els mateixos bisbes i no es fins el concili de Trento (1.550) quan s’anatemitza a tothom que no s’ho cregui. Aquest concili es va celebrar poc temps després de morir Enric VIII d’Anglaterra. D’aquesta època ve la religió anglicana; per ells, l’acte principal de la Missa es la celebració del memorial perpetu (una espècie de recordança) de la vida, mort i resurrecció de Jesús. No hi ha transsubstanciació de la matèria. La comunió amb els fidels es fa amb autèntic pa i autèntic vi; el cos de Crist no es fa present damunt l’altar. En una època en que l’autor d’aquest treball vivia a Canterbury prop de Londres, vaig sentir la necessitat d’anar a presenciar una celebració anglicana a la catedral; hi havia tants filtres i paranys a l’entrada i al llarg de la missa per dissuadir i fer fora de l’església als no anglicans, que vaig necessitar fins a cinc diumenges per poder completar tot un ofici. El dia que vaig assolir rebre la comunió ho recordaré tota la vida. Qui no ha vist turistes vestits de qualsevol forma aturar-se davant l’altar en un moment en que el celebrant esta oficiant una missa i retratar-lo? Aquesta intromissió descarada a moltes esglésies fa sentir malament tant al oficiant com als fidels. No parlem de creure o no amb les diferents religions, parlem de respecte.

Actualitzat: Juliol 2014

Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...