Arquitectura de la mort

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.
Hem fet un repàs per l’Arqueologia dels Deus i ara ho farem per l’Arquitectura dels morts. Es un tema complex, per lo que es farà una revisió general fins arribar a l’edat mitja i mirarem amb més detall aquesta època. Ja que tot el llibre tracta de l’arquitectura religiosa, també es interessant conèixer les repercussions econòmiques que la mort comportava; veure coms els “vius” (llegeixis espavilats) utilitzaven els morts.
Els druides afirmaven que els espais soterrats, boscos o llacs podien servir de morada als seus deus o avantpassats. Els sacerdots druides, com intermediaris entre els deus i els homes, eren els encarregats de dur a terme els rituals d’inhumació. En primer lloc feien rentar el cadàver al riu en un acte de purificació; de fet introduir el cadàver al riu servia per fer-lo “navegar” cap el més enllà, on unes missatgeres provinents del Sid (espai no terrenal), els esperaven. Després venien els sacrificis, que podien esser d’animals o persones; si el mort era un personatge important, era un privilegi esser triat com ofrena sacrificial.
Creien en la transmigració de les animes, per els celtes la anima no mort només mort el cos, el vehicle, per lo que aquesta tornarà a residir en un altre cos humà, animal o planta en funció de com t’has comportat abans. Els grecs, hindús i pitagòrics també ho creien.
La religió cristiana considera que cada cos te una única anima i al morir, aquesta es separa del cos tot esperant el judici final i que després d’aquest judici, que tindrà lloc quan el mon fineixi i un cop units tots dos altre cop en forma de “cos celestial”, aniran a residir al cel o be al infern. (Lluc, 16,19-31)
Les principals diferencies que hi trobem son:
  • per el cristians “ressuscita” el cos i per els celtes es “reencarna” l’anima.
  • per els cristians el mon finirà algun dia, per els celtes el mon es immortal.
Quan enterraven gent era costum donar-los-hi quelcom per el viatge: podia esser una moneda per pagar el viatge amb barca cap el més enllà; menjar per passar uns quants dies fins que arribessin al seu corresponent “paradís”; un aixovar compost d’objectes agradables al difunt com ara: lectura (encanteris, salconduits), estatuetes, etc.
En un altre punt del llibre veurem la utilització que l’església fa dels difunts, dons quan els convenia feien ressuscitar algú que ja feia temps que era mort portant un missatge del “cel”, la gent ho creia i començaven arribar força donatius a aquella església, cosa que els permetia continuar les obres. També tenim l’enterrament dels clergues que perden la categoria de semidéus quan moren per convertir-se en homes vulgars i com a tals – amb els seus atributs sexuals – tenen el seu lloc reservat a la nau. La monarquia, noblesa i famílies benestants podien tenir capelles dedicades als seus difunts; en moltes ocasions aquestes capelles tenien alguna advocació fruit del sant o màrtir que havien comprat per ennoblir-la i malauradament feien modificar substancialment l’arquitectura de l’edifici en benefici seu.
Anem a fe una repassada per uns quant grups:
Budisme: L’anima es una entitat amb capacitat per anar-se perfeccionant contínuament per l’acció voluntària de l’home al llarg del pas continuat per diferents vides. La mort, com tots els actes de la vida (naixement, pubertat , casament, salut, malalties, etc) esta fortament marcada per el budisme; un cop morts els incineraven – si l’economia ho permetia – els inhumaven o deixaven el cos a l’aire. No cal dir que en els monestirs es feien llargues cerimònies que duraven anys per a cada difunt.
Hinduisme: L’anima controla totes les activitats aporta identitat i consciencia; es individual, eterna i transmigra; en conseqüència no la envien enlloc, sinó que abandona el cos; els darrers pensament de la persona que mort ja estan fixats en el seu nou renaixement. La cremació i posterior lliurament de les restes en un bosc, es la forma més senzilla de retornar a la natura el que és de la natura, apart d’això, el pas per el foc els permet el renaixement. A la pira hi podien posar de tot en funció de l’economia del difunt, des de sàndal fins excrements sagrats de vaca, fins hi tot podien elaborar objectes per a la venda, el que avui dia en diem “merchandising”, en record del difunt. En tots els casos es tenia molt en compte el sexe del difunt, no cal dir que els millors enterraments eren els dedicats als homes.
Egipcis: Els egipcis també creien en la transmigració i que l’home estava compost de dos elements espirituals, no físics: “Ba” (anima) i “Ka” (cos virtual), el Ka que no era el cos físic, no podia sobreviure sense l’autèntic cos físic, per això necessitaven preparar els cadàvers de tal manera que poguessin mantenir-se incorruptes durant milers d’anys. Deixant de banda els enterraments faraònics o reials prou coneguts, la classe mitjana posseïa unes casetes equivalents a una urbanització al costat del mar on hi havia de tot: menjador, cuina, etc. fins hi tot un lloc per a guardar-hi els difunts i naturalment la barca per el viatge i un bon aixovar. Allà hi anava la família i amics i es reunien i menjaven en companyia dels seus avantpassats o coneguts.

Prehistòria: Per els clans sacerdotals o de poder inhumen els cadàvers i els situen dins de dolmens. N’hi ha de petits compostos per dues pedres verticals i una llosa que ho cobreix o veritables galeries com es el cas del “Cova d’en Daina” (2.500 A.C. aprox). En tots els casos eren coberts per túmuls de terra que no ens han arribat.
Cova d'en Daina Dolmen de Llafranc
Cova d’en Daina i dolmen de Llafranc
Celtes / Ibers. També en funció de la categoria, si els cremaven, utilitzaven l’ustrinum (veure foto i detall en VirtualUstrinum), després introduïen les restes en una urna, feien un forat al terra i la colgaven (camps d’urnes). Si moria una mare jove que encara alletava un fill, aprofitaven el foc per cremar-los a tots dos; n’hi havia per tothom, si moria un rei com que feien la foguera més gran, aprofitaven per cremar les seves esposes, el cavall i els seus esclaus. En funció de la categoria, podien fer el túmul més o menys dimensionat, si era una persona influent o apreciada hi havia més gent que duia pedres al túmul. Dir incineració (convertir a cendres) potser no seria prou correcte, dons la intensitat de foc que podien arribar a fer no els permetia cremar ossos, son massa durs, per això en diem cremació. Algunes vegades podien fer un forat al terra i allà dins cremar el cadàver, el problema es que no hi entrava suficient oxigen per facilitar la combustió, s’han trobat cadàvers mig cremats per aquest fet. Els més pobres els deixaven a la intempèrie perquè se’l mengessin els voltors. Normalment la quitxalla que moria d’alguna malaltia – que n’hi havia molta – no els cremaven, els enterraven i si s’esqueia s’utilitzaven per la primera pedra d’un nova edificació.

Ustrinum
Túmul



Ustrinum, túmul i ustrinum virtual. La direcció d’ascens per les escales va exactament de Ponent a Llevant, el cilindre te uns 2.30 m. de diàmetre i la llosa superior te uns 4.5 m3 de pedra, el que vol dir aproximadament unes 10 tones de pes, l’alçada total es aproximadament de 2 m. Al costat túmul no excavat en un camp d’urnes.

Romans. Els romans continuen abandonat la cremació i tendeixen més a la inhumació, la cremació s’utilitza per grans personatges, acompanyats de sacrificis humans. Per el poble normal fan servir lloses de fang “tegulae”, aproximadament tenen 1 peu quadrat de mida i en un costat hi ha un cantell aixamfranat, les situaven en forma de prisma triangular, aprofitant el cantell per travar-les (veure foto). L’abandó progressiu de la cremació es justifica per la carència de fusta ja que a més d’aquest us s’utilitzava per la construcció tant de cases com vaixells; també per la propietat d’uns boscos cada vegada més controlats. Els personatges mes influents que tant podien esser militars com sacerdots tenien el seu propi panteó o mausoleu i allà hi podien anar incinerats o dins de sarcòfags (torre dels Escipions a Tarragona o del Breny prop de Manresa). Els pobres que trobaven morts per els carrers anaven a parar a una fosa comú, també hi havia el costum de situar unes osseres o urnes familiars prop de les carreteres principals com s’ha trobat a Barcelona (plaça de la Vila de Madrid) on guardaven els ossos dels familiars; gairebé totes les cobertes tenen un forat, hi ha diferents interpretacions per l’ús del foral, des de que serveix perquè l’anima surti a passejar o anar a un altre estadi fins perquè els familiars comparteixin un àpat i per el forat li tirin menjar i veure. Encara tenien els “colomers” dit per la forma que prenien uns nínxols excavats en algunes parets i finalment les catacumbes. En cap cas es pot generalitzar el sistema d’arquitectura funerària, dons els romans acostumaven a adoptar els costums dels pobles que anaven conquerint, més que imposar un model propi.


Sepultura amb “tegulae” romana i via romana a Barcelona
Època medieval: Es compliquen la vida al introduir un nou concepte: l’esperit, que molta gent confon amb l’anima. L’esperit es únic i universal en canvi l’anima es individual, cadascú te la seva. Tots els enterraments son per inhumació, es creen les anomenades “sagreres” que son uns espais sagrats normalment ubicats al voltant de l’àbsida; per reservar l’espai es comptaven un numero de passos (20 ó 30) i a partir d’aquell lloc la gent del poble ja podia començar a construir cases o tenir-hi algun hort. Aquí s’enterrava el poble pla i normal, els clergues i persones benestants, s’enterraven dins l’església. Quan més diner o poder tenien, més a prop del presbiteri o la Cripta, que per aquest motiu ja tenia una forma especial per encabir-hi més sarcòfags. Els enterraments per cremació s’abandonen definitivament, tots els boscos son propietat feudal o episcopal, a l’església no li agradava cremar les persones quan ja eren mortes preferia cremar-les quan encara eren vives. Les lloses de fang “tegulae” també s’abandonen, ja no hi ha ni forns; en el seu lloc utilitzen lloses de pedra en forma de capsa o be amb un petit encaix a la part del cap, també hi ha les sepultures antropomorfes excavades directament a la roca. Hi havia monestirs que tenien una església petita normalment romànica, que estava tan atapeïda de sepultures de gent que pagava, que acabaven utilitzant el claustre o una part com a cementiri de la comunitat, era perillós per la salut degut a les filtracions del terreny ja que molts cops el claustre també l’utilitzaven per conrear verdura o fruita; una altre cosa eren els murs claustrals, on podien haver-hi urnes penjades en mènsules o grans sarcòfags. De totes maneres la utilització de les esglésies com espai funerari no es tan antic com sembla, dons abans del segle XI, no es podia enterrar dins les esglésies, això vol dir que els enterrament que hi puguin haver en esglésies preromàniques, no son contemporanis del edifici. Per exemple a Terrassa es creia que l’església de Sant Miquel era un baptisteri paleocristià i ara s’ha comprovat que era un espai funerari. En aquesta primera etapa, la noblesa cercava els atris o les portalades de les esglésies per els seus panteons, ja que aquests no son realment espais sagrats.

Sepultures medievals Sepultures medievals Sepultures medievals Sarcòfeg del Canonge Mulet


Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...