L’arqueologia dels deus

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt.

Abans d’introduir-nos en aquest segon bloc, seria convenient fer un resum dels ideals religiosos i estils arquitectònics del nostre entorn, les seves tècniques constructives, models artístics, materials emprats i els diversos noms que reben les diferents maneres de treballar la pedra. No seran definicions exhaustives però si suficients.
D’ençà que l’home te unes mínimes sensacions espirituals que el fan dubtar i pensar sobre el que hi pot haver més enllà de la vida. Que li han fet creure que la mort és situada en un estadi diferent on tot son flors i violes si t’has portat be; pot dir-se que el mon es divideix en dos grans grups: els que pensen i els que creuen. A partir d’aquest moment comencen a bastir-se temples en honor dels deus que ens proposen els que pensen, tan li fa el nom que li donin, la seva vida, si ha tingut descendència natural o ajudada per algun esperit, la forma que puguin tenir o les virtuts que li atorguin. Tot s’hi val, els qui tenen cura dels temples d’aquests deus, competiran en diners i poders amb els mateixos reis, fins hi tot els hi passaran al davant.
L’arqueologia dels temples erigits al “nostre” Deu, que és del que va aquest treball, ens te d’aportar informació suficient per entendre com i perquè els varen bastir.

Breu resum d’hàbits religiosos i recintes sagrats utilitzats habitualment abans del període denominat cristià:
Imperi Oest d’Àsia: Abraça un període que va des dels sumeris (el primer temple de Jerusalem hauria estat d’estil sumeri) (4.000-2.900 anys A.C), Síria, Babilònia i l’imperi Persa (Iran) fins els romans (200 anys D.C). D’aquest període venen el mazdeisme (Zarathustra o Zoroastre) el mitraisme (Mitra o Mithra) i el maniqueisme (Mani) o per exemple la idea de la torre de Babel. Gairebé tot el Vell Testament surt d’aquestes terres, des del diluvi universal fins Abraham passant per un únic fill de Deu que ressuscita o la creació del primer home fet amb fang. Varen descobrir els 7 astres (Júpiter, Lluna, Mart, Mercuri, Saturn, Sol, Venus); els 360º del cercle i els 365 dies del any. Els principals edificis d’aquella època eren: el ziggurat (una espècie de piràmide truncada on hi residia la deessa Mare: Venus, Astarté); el Temple (amb deus com Enlil o Ninurta) i el palau del rei.
El palau de Persèpolis (construït ja a la decadència del imperi) es un exemple d’arquitectura urbanística a 500 AC o la residencia del rei Cyrus II una mica anterior. Els perses ja coneixien i treballaven la volta de canó i l’esfera feta amb blocs de fang (totxos; tenien carència de pedra) en el cas de l’esfera son els primers que assoleixen bastir una cúpula semiesfèrica damunt d’una base quadrada. Malauradament per el fet d’utilitzar fang a les seves construccions, fins i tot els pilars i que quan els edificis es feien vells els desmuntaven per fer-ne de nous, fa que no hagin arribat exemples reals de construccions d’aquella època. Escultures i baix relleus de marbre es poden veure a molts museus del mon.

Període egipci: Eren bàsicament monoteistes (Amon – Ra) però també tenien en compte a un sèrie de deus menors (d’aquí surten els sants cristians), la zoologia era important per ells i la tradició continua a la religió cristiana on els quatre evangelistes son representats per animals (bou, àguila, lleó i l’àngel) com eren representats els quatre fills d’Horus. El falcó reial egipci es converteix en el colom que simbolitza l’Esperit Sant; malauradament per el colom, sovint se’l representa en posició vertical ensenyant la panxa i les potes com si estes a punt d’atacar, posat típic en un falcó però completament atípic en un pobre colom. Egipte també coneix la Trinitat : Osiris – Isis – Horus (pare, mare, fill); per la religió cristiana son: Pare – Fill – Esperit Sant, es a dir eliminen la mare (Isis) i la substitueixen per l’esperit sant. La Trinitat cristiana es més propera a la original, dons per la “Trinitat” vèdica que es la primera coneguda eren: Sol = Deu Pare; Foc = Fill (que neix del Pare); Aire = Esperit Sant. El fet que l’imperi egipci dures més de quatre mil anys (més del doble que el nostre període) fa que es detectin grans incongruències en la manera de tractar el tema religiós d’aquell immens país.
Un dels primers temples coneguts es d’uns 1500 anys AC i dedicat a Amon (Deir-el-Bahari), també trobem temples a Karnak (Tutmosis I-1520 A.C.) aquest incorpora un parell de pilons a l’entrada i divisions interiors que amb el pas dels anys serien les “naos”, “pronaos”, “opistòdom”, etc. Luxor es el primer temple que incorpora la dissimetria pitagòrica, per be que en aquella època tindria un altre nom i un altre sentit.

Període grec: Les coves naturals o excavades (ho veurem al parlar de les voltes gòtiques) varen passar d’habitacles a primers temples on s’hi produïen els miracles, es a dir serien els Lurdes de l’època. La deessa mare va esser Gea; el principal deu: Zeus (net de Gea, fill de Crono i Rea; és el Júpiter romà i l’Amon egipci). Creien en un més enllà, en l’infern i en la reencarnació, donaven molta importància a les prediccions dels oracles (Oracle de Delfos)
Principalment hi ha constància de ciutats murallades com ara la Porta del Lleó de Micenes de 1.200 anys A.C. i obra civil com ara el palau del rei Minos a Creta construït uns 1.800 anys A.C. Els principals elements arquitectònics que determinaran l’estil grec com ara pòrtics, peristils, columnates, etc. havien aparegut uns 700 AC; Basílica Paestum 450 AC i temple d’Apol·lo 425 AC (ambdós 2 columnes al pòrtic); Partenon 430 AC; teatre Epidaurus 400 A.C. Bàsicament treballen amb llindes no utilitzen massa l’arc. L’estabilitat estructural dels edificis l’obtenien per la força de gravetat i el propi pes de l’obra; ni tan sols coneixien el morter.

Període romà: Els romans estaven més enfeinats amb les guerres i envaint altres països que resant, no tenien gaire manies en adoptar els deus dels llocs que anaven conquerien i a molt estirar els hi romanitzaven el nom. Per ells el millor deu era Mart (deu de la guerra, primer mes de l’any; ara es el tercer mes o Dimarts – dia de Mart. Corresponia al deu Ares grec) altres deus romans importants eren Júpiter (Zeus deu grec), la seva dona Juno (Hera deessa grega) i Minerva (Atenea deessa grega). Aquest espècie de caos religiós va perdurar fins que va arribar Constatí que va convertir el paganisme en el monoteisme cristià. Arquitectònicament parlant, Roma va continuar la tècnica i l’estil grecs però hi va incorporar noves cobertes basades en l’aprofitament que els hi atorgava la descoberta de l’arc de mig punt i la volta de canó. Un exemple que veurem amb més detall es el famós Panteó de Roma (120 D.C.). Gracies a l’arc varen poder construir els grans aqüeductes que han arribat fins els nostres dies o el Coliseu romà. Els temples seguien sent grecs en el seu format.

En resum tan asiàtics, com egipcis, com grecs, com romans, tots tenien un deu que moria i ressuscitava. Per els asiàtics eren: Mitra (Pèrsia) i Adonis (Síria); per els egipcis: Osiris i per els grecs: Dionisi. Els temples neixen a Sumèria, adopten valors simbològics a Egipte, milloren estèticament a Grècia i es converteixen al cristianisme a Roma.


Breu resum dels recintes sagrats utilitzats habitualment per els cristians al llarg de la historia:

Les catacumbes: eren bàsicament uns corredors subterranis que s’utilitzaven per enterrar la gent, com que els romans eren molt supersticiosos no hi ficaven gaire el nas i els cristians tenien una certa comoditat per poder oficiar el seus rituals.

Les basíliques romanes: eren uns edificis de tres naus separats per columnes que històricament la gent del poble coneixien be i feien servir tan per impartir justícia com per mercadejar. Es a partir del Edicte de Milan (any 313) que l’església adapta l’edifici social de la basílica nomes per els seus cultes religiosos. Els primers bisbats es veren establir a les basíliques.

Aquests edificis eren rectangulars i estaven bàsicament dividits en tres parts:
- l’atri amb el nàrtex i tres portes d’accés.
- cada nau tenia el seu propi accés, homes i dones tenien el seu costat. El nom reservat als homes era Andron. El nom reservat a les dones era Matronikion. El nom reservat a la porta central era Pulchra.
- A continuació el Transseptum dividit en tres parts: (començant per l’esquerra) Senatorium; Coetus canentium clericorum; Matroneum. En el fons del transsepte hi havia dues absidioles que feien la funció de sagristia que rebien diferents noms: Thesaurus; Secretarium; Sacrarium; Oblationarium; etc. i un absis central el Presbyterium.
- Les noies verges i les vídues s’ubicaven a les tribunes, aquestes galeries ubicades damunt les naus laterals eren els ginneceo.

Les catedrals: son per simple definició on els bisbes hi tenen la càtedra; es sinònim de Seu, on els bisbes i tenen la residencia episcopal o “seu”. Els bisbes s’instal·len a les catedrals quan comencen a barrejar-se amb la noblesa i una basílica ja no els hi proporciona la categoria social que creuen merèixer.

Els baptisteris: estaven a la part exterior de les basíliques, podien ésser quadrats o poligonals amb una gran pica que hi cabia una persona a dins. Eren uns edificis molt ben ornats, el sagrament del baptisme el solia administrar el bisbe ja que se li atorgava un gran valor.

Els cementiris: també estaven al voltant de les basíliques, normalment es comptava un numero de passos per delimitar l’àrea del recinte sagrat. Les “caixes” dels difunts inicialment les feien amb unes peces de fang tegulae i tenien forma de prisma triangular, després varen fer-ho amb lloses de pedra donant-los-hi una certa forma antropomorfa o be reproduint aquesta forma a la mateixa roca de la muntanya. Tot i així dins els temples a part dels bisbes i certs rangs eclesiàstics també hi enterraven seglars, per l’església aquesta practica representava una de les millors fonts d’ingressos.

Breu resum dels estils de les esglésies en el context del període:
Entre el segle II i el V no hi ha massa evolució en el mon arquitectònic, més aviat hi ha una decadència que s’accentua amb l’arribada dels anomenats bàrbars.
  • El paleocristià (sg. IV): Es l’art que surt de les catacumbes, abraça un període comprès entre un cristianisme emergent, l’etapa de Constantí i l’art bizantí.
  • El bizantí (sg. V): Es un estil constructiu procedent de Bizanci molt carregat de fantasia i inspirat en obres de Síria, ho veurem al parlar de Sta. Sofia.
  • El carolingi (sg. VIII): Es l’art de Carlemany (successor dels merovingis). Es l’estil emprat a Saint Denis abans que l’abat Suger hi fes la seva famosa reforma.
  • El preromànic (sg. X): Es una construcció senzilla amb arrels i influencies romanes i àrabs, son característics d’aquest estil: els arcs de ferradura i les cobertes de fusta.
  • El romànic (sg. XI): Primer període. En el fons és una evolució de la decadència romana i ens mostra uns edificis austers i naturals, no enfarfegats. Utilitza la volta de canó.
  • El romànic llombard (sg. XII): Segon període. Més ric i evolucionat adopta la forma de creu llatina amb transsepte i amb un o més absidioles a cada costat. Es considera l’art dels benedictins.
  • El gòtic (sg. XIII): Es fill d’una generació de persones que volien sentir-se més ben representades. Es considera l’art dels cistercencs.
Per els romans era relativament fàcil construir qualsevol edifici en qualsevol lloc i a qualsevol moment. Ho tenien tot:
  • Disposaven d’un poderós exercit perfectament habituat a fer qualsevol tipus de treballs, no nomes bèl·lics.
  • Tenien per ma d’obra barata als habitants dels llocs que anaven conquerint que treballaven per grat o per força.
  • Tenien tota mena de maquinaria per moure i transportar pedres a qualsevol lloc o altura.
  • Tenien una xarxa de carreteres feta a la seva mida.
Quan es desmunta l’imperi romà, es perden les carreteres, la maquinaria i la ma d’obra. No hi ha possibilitat de seguir fent la mateixa arquitectura. Les guerres entre Marques feudals encara ho complica més. Aviat l’església controlarà canteres, boscos i ma d’obra; podrà formar mestres d’obra dins els seus convents i aquests erigiran les obres que l’església necessita i pot pagar. Nomes quan els mestres d’obra s’aparten dels convents, podran tenir la llibertat d’expressar les seves idees. Però. Eren les seves idees? El paganisme seguia molt arrelat, a Manresa es conserva un tros d’imposta preromànica de Sant Miquel de Grevolosa de l’any 915 on predominen els símbols pagans, no els cristians. In situ, a les mateixes restes, hom encara pot apreciar clarament una creu d’Agni, compte no parlem d’una creu cristiana. Agni es a la Trinitat Vèdica l’equivalent a la figura “Fill” de la Trinitat Cristiana. Els arquitectes tenien de bastir edificis que pagava l’església però que utilitzava un poble que sortia d’un fort ideari pagà i que tenia més clara la idea del Sol com únic Deu que la d’un Crist fill de Deu.

Mètodes més normals de construcció d’un edifici:

Els murs. Bàsicament els murs que no tenen d’aguantar una gran volta romànica tenen un gruix equivalent a 1 VA, com ara Sant Miquel de Grevalosa (preromànic) o la Seu de Manresa (gòtic); normalment es construeixen llenques verticals, no hi ha massa atalussament a no esser que s’utilitzi l’edifici com part d’una fortalesa o amb finalitats defensives.
El tipus d’aparell pot variar en funció de la riquesa de la població o de la disponibilitat de bona pedra. Els murs poden esser de carreus escairats a cops de maceta; de reble; de còdols; de filades de lloses; etc.
  • Parament opus isòdom: (aparejo isodomo) filades de carreus molt iguals tant d’amplada com d’alçada i doble de llargs, van posats un de llarg i un de traves.
  • Parament opus pseudo-isòdom: (aparejo pseudoisódomo) a diferencia de l’anterior, les filades tenen diferent alçada; conviuen files de carreus més alts amb files de carreus més baixos.
  • Parament encoixinat: (aparejo almohadillado) son carreus amb motllures.
  • Parament opus reticulatum: (aparejo reticulado) també son carreus amb motllura més treballada que aparenta una xarxa.
  • Parament opus spicatum: (aparejo en espina) quan els carreus van posats en diagonal, una fila orientada a la dreta i la superior a l’esquerra, s’intercalen en els paraments per donar valor a l’edifici.


Sant Vicenç de Ladernet
Sant Vicenç de Ladernet (Bages). Fornícula preromànica on podem apreciar el parament del fons fet amb ”opus spicatum” lligat amb fang.
Les cobertes. Bàsicament hi ha els següents models: embigat, encavallat, arc diafragmàtic, volta de canó, volta ogival.
  • Embigat. Una biga de fusta va d’un extrem a l’altre de la nau per el carener seguint l’eix longitudinal; perpendicularment s’hi repengen unes bigues menys dimensionades que descansen damunt el mur de tancament, damunt seu unes posts planes de fusta i finalment lloses o teules. Aquestes esglésies son curtes ja que la llargada de la biga ens delimita la llargada del temple.
  • Encavallat. Tot i que menys elaborats i amb un desconeixement total de com actuaven les empentes, les encavallades encara avui dia (ben dissenyades) les podem veure a qualsevol local industrial.
  • Arc diafragmàtic. Son uns arcs aixecats transversalment al llarg de la nau; en definitiva es com si enganxéssim una església coberta amb un embigat darrera d’una altre. Ens permet fer esglésies mes llargues.
  • Volta de canó. Es la clàssica volta que cobreix les esglésies romàniques.
  • Volta ogival. Es la clàssica volta que cobreix les esglésies gòtiques.


Els arcs. Des del primer edifici amb finalitat religiosa fins l’arribada del arc ogival, podem veure una evolució constant, tant a les formes com a les llums i les altures que assoleixen.

Preromànics.
  • Arc de ferradura. Es un arc d’origen àrab que no acabava d’agradar prou als clergues cristians. Però no deixava d’esser una moda un tan exòtica que venia de Bizanci.
Sant Miquel de Grevalosa


Sant Miquel Grevalosa (Bages). Arc de ferradura del santuari. Les dues arrencades d’arc longitudinals (carreus poligonals) son d’una restauració posterior.

  • Falsa ferradura. Els constructors d’aquestes contrades ja feia anys que treballaven l’arc de punt rodo que havien heretat dels romans; per ells era molt més fàcil adaptar un romà a un de ferradura, farcint les arrencades a nivell d’impostes, que fer-lo de bell nou amb forma de ferradura.
  • Muntants no paral·lels. A la base tenen una llum gairebé igual que el diàmetre de l’arc, però a mesura que pugen les filades de carreus es van estrenyent fins l’imposta. A partir d’ací ja es un arc de ferradura convencional.

Romànics.- Volta de canó. La clàssica volta dels edificis romànics, necessitava uns murs extraordinàriament reforçats per poder aguantar aquell grapat de tones de pedra.
  • Arc Toral. Arcs transversals de reforç, permeten rebaixar lleugerament el gruix de la volta, però no solucionen cap dels problemes estructurals com ara les empentes.
  • Volta per arestes. Servia per cobrir espais quadrats com ara les naus laterals – més baixes que la principal – també ho podem veure en molts claustres tant romànics com barrocs.
  • Cúpula. A la intersecció de la nau i el transsepte, hi podien construir una torre de planta quadrada u octogonal. Allà hi confluïen dues voltes de canó perpendiculars entre elles; per poder passar del quadrat al cercle es varen tenir d’enginyar les petxines (elements curvilinis de forma més o menys triangular) i així obtenien 8 arestes, que era suficient per fer la transició del quadrat al cercle.
  • Forn o ¼ d’esfera. Invariablement per cobrir l’absis es feia servir aquest tipus de volta que ja utilitzaven en el preromànic per a la mateixa funció.

Ogivals.
  • Segons funció. En el seu moment es veurà tota mena d’arcs ogivals.
Altres elements importants en la construcció d’un edifici religiós com ara: situació, orientació, mides, etc. es podran seguir quan desenvolupem el model de la Seu de Manresa.