En primer lloc hauríem de distingir entre ordes religiosos que tenien un braç armat com ara el Temple en relació amb el Cister o els ordes que no el tenien en nomina, però que en un moment determinat tenien algun exercit a la seva disposició com ara els Dominics (lluitant contra els càtars).
Els primers ordes amb branca militar sabem que neixen a Jerusalem poc temps després d’haver-se reconquerit la ciutat. De l’Orde del Temple ja hem donat algunes pinzellades; l’altre orde important eren els Hospitalaris de sant Joan de Jerusalem, venien d’Itàlia i més concretament dels benedictins. Allà hi varen establir un hospital per poder atendre als pelegrins. Altres ordes menors que en el temps esdevingueren militars podrien esser: sant Llàtzer que comença com a leproseria i continua com hospital que atenia els cavallers del Temple i de sant Joan. Un altre orde foren els teutons, també tenien el seu hospital. Estava enfocada als cavallers alemanys o nord europeus que queien malats a Jerusalem; es més moderna i es considera que s’hauria pogut formar aproximadament durant la 3era. Creuada. També hi havia els de sant Tomàs [Becket] d’Acre, canonges regulars que es passaren a l’orde dels teutons, també eren hospitalaris i finalment ens queda l’orde del Sant Sepulcre que no varen evolucionar cap a la milícia (tenien el Temple al seu costat, recordem que ja hi eren quan els primers templers varen arribar a Jerusalem).
Pot semblar estrany tanta bona gent cuidant malalts, ferits o leprosos i tants hospitals en aquelles terres inhòspites, no ens enganyem, no hi anaven pas “per amor a Deu”, ni guarien ningú de franc. Omplien el sac a base de botins de guerra, ràtzies i donacions.
Dins la península ibèrica es varen formar un seguit d’ordes que amb més o menys fortuna alguna ha perviscut fins els nostres dies. Les més conegudes serien les de :
- Calatrava: fundada per san Raimund, abat del Cister, en un moment en que l’Orde del Temple no va voler fer-se càrrec de la defensa de Calatrava (Ciudad Real) davant els moros, a l’any 1.158
- Santiago: Constava d’una branca monàstica i una de militar; la militar fou fundada per Ferran II de Lleó el 1.170 i la branca monàstica fou fundada per Alfons VIII de Castella l’any 1.175. No estaven a l’empara de l’orde del Cister sinó dels Agustinians.
- Alcantara: En els fons depenien i eren una sucursal dels de Calatrava. Alcantara quedava lluny de Calatrava i aquests no la podien protegir be. Alfons IX de Lleó va autoritzar la creació de “la sucursal d’Alcantara”. Per be que inicialment eren coneguts amb el nom de: “Caballeros de Julian de Pereiro”.
N’hi varen haver de molt efímeres en el temps que eren escissions de les anteriors o que més tard en serien absorbides. La mateixa desaparició de l’orde del Temple va fer néixer dues noves institucions: Montesa a Valencia i Santo Cristo a Portugal.
- Montesa: Autoritzada a Valencia per el rei Jaume II a l’any 1.317, la varen dotar amb els bens expropiats al templers.
- Sant Jordi d’Alfama: fundat a l’Aragó per Pere II l’any 1.201; també es va nodrir de gent de Calatrava, però els bens li arribaren anys més tard d’expropiacions del Temple. Finalment es va unir a l’orde de Montesa.
- Santo Cristo: La monarquia portuguesa – Alfons IV “el bravo” – va confiar en la gent del Temple que fugia d’Espanya, per continuar la defensa del seu país dels atacs sarrains, en agraïment els hi deixà fundar l’orde del Santo Cristo.
- Orde de Malta: fundada per el rei Carles I a l’illa de Malta l’any 1.530, va rebre bens dels Hospitalaris i varen adoptar per símbol la creu de 8 beatituds dels Templers. De fet és encara avui dia la continuadora de l’orde de sant Joan de Jerusalem.
Gairebé podríem agrupar als ordes que no tenien branca militar associada, amb el que s’ha denominat Ordes Mendicants. Aquest ordes cerquen les ciutats i les burgesies emergents; s’aparten de pobles i vilatans. Els principals varen esser: dominics, franciscans i carmelitans. També hi havia ordes creades per a la redempció de presos com ara els trinitaris o be els mercedaris; demanaven diners a la població i podien pagar el rescat de soldats o gent segrestada. Altres ordes podríem esser: cartoixans, agustinians, jerònims, etc. No es comenten ordes com ara benedictins o cistercencs perquè ja venien de més lluny o els jesuïtes que s’incorporarien als escenaris bastant anys més tard.
D’aquests grans ordes comentats, els dominicans eren gent més culta, més preparada intel·lectualment; mentre que els franciscans oferien una imatge més de pobresa i austeritat, inicialment ni tant sols podien celebrar missa. No cal dir que les seves respectives maneres de fer varen xocar obertament amb la mentalitat del clergat ordinari que estava establert a les parròquies de les ciutats i que els nou vinguts volien colonitzar. El tercer grup, els carmelitans que ja hem vist al parlar del Temple, tenien una visió més mariana de l’església.
Un dels dominics catalans (del Penedès) que influirà més en el nostre viatge es Sant Ramon de Penyafort, cridat a la cúria romana va escriure la seva obra mestra: “Els Decretals”, per encàrrec personal del sant pare Gregori IX, també va tenir molt a veure en com es desenvoluparien arquitectònicament parlant, les esglésies; podríem dir que hi ha un abans i un després de Sant Ramon, entre altres “virtuts” va esser l’introductor de la Inquisició – de trista recordança – al regne d’Aragó. A nivell europeu podem recordar les ràtzies d’aquesta institució contra els càtars i les bruixes o contra Galileu.
Un altre dominic en Jaume de la Voràgine (arquebisbe de Gènova – segle XIII), va escriure un llibre que es conegut com “La Llegenda Daurada”, aquest llibre recull la vida de prop de 200 sants, es un llibre més fantàstic i llegendari que històric, ple de símbols i iconografia que ha servit de base a molts artistes per inspirar-se. D’aqui ve per exemple la llegenda de Sant Jordi i el drac; va ser àmpliament reproduït per que va saber connectar perfectament amb la gent d’aquella època, gracies als dibuixos que mostraven el patiment i martiri dels protagonistes.
Seria bo introduir uns quants grups que varen influir en com ha arribat la religió cristiana als nostres dies; no hi son tots, però n’hi ha una mica de tots els colors:
Albigens: una altre manera de definir als càtars, be de la població i església d’Albi.
Arrianisme: Fundat per el bisbe Arri en el segle IV, considerava que Jesús no era diví sinó algun personatge dissenyat per Deu per que l’ajudes a la Terra a tirar endavant el seu pla diví; tampoc creia en la Santíssima Trinitat, deia que nomes hi havia un Deu i prou. Això passava en temps de Constantí, tot i que aquest va abraçar el cristianisme, el seu fill va retornar a l’arrianisme i els seus exercits ho varen escampar per arreu. El concili de Nicea va atacar descaradament aquesta heretgia, però no va desaparèixer, es considera que els “Testimonis de Jehova” en son els descendents.
Assassins, musulmans d’origen persa molt sanguinaris, seguidors del profeta Mahoma, prenien hachís per entonar-se. En el fons pertanyien a una secta de pensament religiós, filosòfic i esotèric. Aquest grup vestia túnica blanca i faixa o faixi vermell; es a dir el Temple els hi va copiar l’hàbit i varen canviar el faixi per la creu cosida, doncs quan l’Orde els va conèixer, el Vell de la Muntanya (líder dels assassins) i els seus seguidors ja feia un bon grapat d’anys que voltaven per aquells indrets. Amalaric (rei de Jerusalem), a l’any 1173 volia establir un pacte de col·laboració amb aquest grup, quan un emissari dels Assassins va ésser mort en una emboscada per els templers just quan acabava d’entrevistar-se amb el rei. Els Templers varen dir que havien estat uns monjos descontrolats qui ho havia fet, però en el fons una aliança Assassins i rei perjudicava la presencia i necessitat de l’orde en aquelles terres. Els Assassins varen desconfiar del rei i els beneficiats varen ésser els templers.
Cabalistes jueus: evidentment eren qui disposava de més informació i a més eren capaços de traduir-la.
Càtars: Fa un moment hem analitzat en un capítol propi aquesta doctrina.
Coptes: Gent egípcia amb un fort sentit religiós (pàtria de la Mare de Deu) que va escoltar la paraula de Deu per boca del evangelista sant Marc, es varen separar de l’església de Roma en el segle V, es consideren més fidels que els mateixos cristians a la doctrina de Jesús. Els evangelis de Tomàs o de Felip, que en aquest treball en mostrem alguns paràgrafs, es consideren coptes. Actualment tenen greus problemes de supervivència degut al fonamentalisme islàmic.
Docetisme: aquesta secta es va formar uns cent anys després de Crist. Ve de la paraula grega “semblar” o “aparentar”, interpreta l’encarnació del Verb com una mera aparença. Per ells, Crist nomes semblava humà, no tindria un cos real sinó una simple aparença humana, gairebé com un fantasma i que per lo tant el seu cos no podia esser clavat en una creu; el principal problema és que no consideraven a Jesús com a fill carnal de Deu i en conseqüència ni l’eucaristia ni res del que diu l’església tindria sentit.
Donatisme: Fou un moviment cristià que va fomentar el bisbe Donat en el segle IV, pretenia que nomes els sacerdots que duien una vida immaculada poguessin administrar els Sagraments. Com sigui que bona part del clergat no hauria pogut administrar ni un got d’aigua, no cal dir que se li varen tirar al damunt. A més a més també es ficava amb els cristians que abjuraven de la religió, considerava que no tenien dret ni tant sols d’entrar a l’església. Cal tenir en compte que per aquelles dates encara duien molta gent als lleons (eren temps de Dioclecià; no de l’emperador Constantí) i si hom volia salvar la vida, era bastant normal que abjures del que fos. Aquests grups que operaven per el Nord d’Africa varen estar funcionant fins que varen entrar en joc els musulmans.
Essenis: secta jueva i religiosa del que es considera que Jesús en seria un del seus caps, son els autors d’alguns documents de Qumram, acostumaven vestir túnica blanca de lli, tenien bons coneixements de medecina (podrien esser els “àngels” que els evangelistes diuen que hi havia al costat de la sepultura de Jesús).
Mahometans: Per be que es un mot d’us comú, no es correcte aquest qualificatiu. l’Islam (submissió a la voluntat de Deu i obediència a la seva llei) és el nom de la religió practicada per els musulmans, nomes adoren Allah (el mateix Deu que els cristians); Mahoma va esser un home normal, un ser viu que va rebre de Deu l’encàrrec d’ensenyar la paraula divina, però no es el fundador de la religió. Diuen que ve de l’època d’Adam i no creuen que Jesús moris a la creu. Admeten la poligàmia com antigament es feia a Judea i encara avui dia practiquen els cristians mormons americans. No mengen carn de porc per manament diví. Tot el “corpus” d’aquesta doctrina està continguda a l’Alcorà.
Mandeus: seguidors de Joan Baptista i procedents d’Egipte, encara avui dia segueixen considerant Jesús com un malfactor que va participar en la conspiració que va acabar amb la vida de Joan.
Maniqueus: Seguidors de Maní, personatge gnòstic nascut en el segle III que es considerava un nou Buda o Jesús, degut a la dualitat dels seus pensaments (bo – dolent) va exercir una forta influencia sobre els càtars.
Mitraics: Seguidors del deu persa Mitra, la influencia sobre el poble era tant gran que la naixent església cristiana, va tenir d’adaptar moltes de les actuacions de Jesús al llarg de la seva vida i fer-les encaixar amb les actuacions de Mitra; llevat que Mitra no va entrar a Jerusalem triomfalment dalt d’un ruc i no consta que a Jesús li agrades de matar toros braus, en tot el demes coincideixen: neixen el 25 de Desembre, fills d’un deu, son perseguits i ajusticiats, tenen 12 deixebles, ressusciten, pugen al cel, etc.
