Frondes gòtiques originals, amb alternança de plens i buits de dos pams cada unaEl bastó d’Aaró és en principi la unitat de mesura dels constructors de temples des de l’època de les piràmides, però no es la mesura real per construir piràmides. Continua amb les tribus d’Israel i es pren per mesura divina a partir de la construcció del temple de Jerusalem. La trobem també a les nostres construccions catalanes tant romàniques com gòtiques. I es segueix utilitzant amb petites variants, fins ben entrat el segle XX per l’interior de la península ibèrica per comprar, per exemple “Una vara de tela”, no “Un metro de tela”.
El temple de Salomó construït sota la direcció del arquitecte del rei Hiram de Tiro, anomenat Hiram Abif, tenia 20 mesures del bastó d’Aaró d’ample per 40 de llarg.
Aquesta mesura divina, hauria estat revelada per Deu a Moisès durant la seva estada al Sinaí i guardada també a l’Arca de l’Aliança. Això vol dir que Moisès com bon arquitecte - faraó que havia d’ésser, coneixia de primera ma aquesta magnitud.
D’on surt aquesta mesura divina?
Dons de la següent formula 1VA = (√²2/√²3) = (1.414213/1.732050) = 0.82
Aquesta mesura de 1 VA, coincideix amb tots
els carrers verticals del finestrals de la Seu.
Hi ha una important relació entre la VA i el “peu” de 33 cm.; 40 mesures de 1 VA equivalen a 100 peus. Podem llegir que diferents edificis han estat construïts utilitzant com a mesura el peu, per exemple: l’església del Mar te 100 peus d’ample, en aquest treball utilitzarem tota l’estona les VA, per lo tan direm que el Mar te 40 VA d’ample. Un peu es una mesura molt poc fiable, hi poden haver més de 3 cm. de diferencia d’un a l’altre en funció de quin s’utilitzi, ja que es un múltiple de la polzada i aquesta no es igual a tot arreu. També es pot calcular un peu a partir d’un numero determinat de dits. Els peus que més s’acosten a la mida ideal serien: el gàl·lic 32.40 cm; el dòric 32.60 cm i el babilònic 33.00. Altres com el jònic amb 34.80 cm. o el grec amb 30.85 cm. queden encara més lluny dels marges establerts.
El bastó o vara d’Aaró equival a 82 centímetres del nostre sistema mètric. Cal tenir present que Felip II va unificar la mesura de la “Vara de Burgos” de 83,58 cm. per tota Espanya però per aquella època les catedrals gòtiques ja estaven gairebé enllestides, si més no les parts més importants i properes als absis.
A mes del bastó d’Aaró, tenien el “colze geodèsic” que era un antecedent directe del metre actual ja que es definia com la deu milionèsima part del radi terrestre. Compte que no parlem de un parell de segles enrere, a Chartres i a Manresa entre d’altres grans catedrals, aquesta mesura, com veurem en el seu moment, ja s’utilitza per determinar-ne l’alçada.
En les èpoques romàniques i gòtiques, en que comencem la nostra historia particular, els decimals no els tenien gens clars. En conseqüència varen agafar la mesura i la varen dividir en quatre o cinc parts. Aquests eren els decimals. Tot i així per l’escultura encara dividien cada unitat en cinc parts. Una cosa era la mesura del detall: muntants, mainells, arquivoltes, etc. o la simbologia associada a una mida i una altre cosa eren les grans magnituds: amplada, llargada o alçada d’una catedral. Per això hi havien les Canes, que eren mesures amb una arrel antropomorfa ja que es podien dividien en: colzes, peus, pams o polsades.
De canes n’hi havia gairebé tantes com nuclis habitats. Només a les terres d’influència de la corona Catalana Aragonesa, per exemple hi podem trobar :
- Cana de Montpeller (2,10 metres = 8 pams) és la mesura bàsica per construir la Catedral de Girona, també es fa servir per construir la Catedral de Mallorca o Castelló d’Empúries.
- Cana de Toulouse (1,79 m. = 8 pams)
- Cana Catalana, tenia mides diferents a segons quina comarca, oscil·lava entre el 1,55 m. i 1,69 m. (8 pams ó 6 peus)
- Cana Destre, mesura típica de Barcelona (2,80 m. = 12 pams)
- L’alna, per les terres de Lleida, oscil·lava entre el 0,87 m. i el 1,25 m.
- Vara Valenciana, tenia 0,91m. (4 pams ó 3 peus)
Podríem
concloure que la gent del carrer per fer-se els seus propis habitatges feia
servir habitualment la
Cana Catalana (1.55 m ), però les obres de grans magnituds
que es feien a Barcelona: Catedral, Drassanes Reials, Palaus, etc. precisaven
d’una eina adaptada a aquelles magnituds i la Cana Destre amb prop
de 3 metres
de llarg, els hi ho proporcionava amb escreix.
De la mateixa manera que ala Rambla
de Barcelona hi ha un lloc on es podia anar a posar els rellotges a l’hora per
que allà tenien l’hora oficial; al costat mateix de la Catedral , en el xamfrà de
la capella de Santa Llúcia, hi ha una motllura semicircular disposada en
posició vertical, que es feia servir per posar a l’hora les Canes (Cana
de Santa Llúcia, foto superior). Anaven allà amb una canya ben llarga la tallaven a la
mida i ja podien anar a bastir una Catedral. Ja qui considera que la Cana de Sta. Llúcia no es
correspon exactament amb la
Cana Destre de Barcelona.
Només amb el mesurament total de l’edifici i un anàlisi posterior amb diferents taules comparatives, podem arribar a dir amb un bon nivell de seguretat quina mesura s’ha utilitzat per bastir una església. Ja hem vist que en Berenguer va utilitzar la Cana Destre a les seves obres, anem a veure per exemple unes quantes mides de la Seu de Manresa:
De la mateixa manera que a
Només amb el mesurament total de l’edifici i un anàlisi posterior amb diferents taules comparatives, podem arribar a dir amb un bon nivell de seguretat quina mesura s’ha utilitzat per bastir una església. Ja hem vist que en Berenguer va utilitzar la Cana Destre a les seves obres, anem a veure per exemple unes quantes mides de la Seu de Manresa:
- llargada total 25 CD (Cana Destre) equival a 70 metres
- amplada total 12 CD equival a 33.60 m.
- llum nau central 6 CD equival a 16.80 m.
- alçada nau central 10 CD equival a 28 m.
Finalment, no hi ha tanta distancia entre la VA i la iarda megalítica (IM). Quan mesurem restes de castells que varen defensar la línia Segarra - Anoia en la primera reconquesta catalana, podem observar que tots estaven bastits amb la iarda megalítica (establerta per Alexander Thom l’any 1955), en canvi quan mesurem edificis d’ascendència àrab, ni que siguin esglésies cristianes, es poden mesurar perfectament amb la Vara Valenciana (VV). Si anem tirant enrere en el temps i estudiem restes megalítiques, normalment llocs de vigilància o defensa, trobem que també estan bastits amb la iarda megalítica. Es a dir, hi ha una connexió entre el santuari de Stonehenge i les restes megalítiques catalanes amb Babilònia, Egipte, el temple de Jerusalem i les nostres catedrals.
Abans d’acabar el capítol dedicat a “mesures sagrades”, seria bo de veure amb més detall quines relacions hi ha entre la metrologia religiosa i la militar. Per tal de poder elaborar aquest apartat, es va preparar un treball de camp que comportava l’estudi de més de 30 castells o el que en queda d’ells i diverses esglésies, en el que va esser la franja de reconquesta catalana o Catalunya Nova fins el segle XII, a les comarques d’Urgell, Segarra, Noguera, etc. i es va arribar a les següents conclusions.
Mesures militars a ambdós costats de la franja estudiada.
- Els enginyers militars francs que varen treballar a la zona estudiada, utilitzaven mesures que ja havíem trobat a les fortaleses megalítiques des d’Aguilar de Segarra fins a “Els Vilars” d’Arbeca. Es a dir, hi ha una continuïtat ininterrompuda que uneix els enginyers de Stonehenge amb Arbeca. Al parlar d’Arbeca es evident que fem referència a la primera etapa de construcció del recinte, no als afegitons ibers posteriors que no varen esser estudiats per aquest treball.
- La unitat mètrica utilitzada en tot aquest vast període de temps es la IM (iarda megalítica) que havia establert l’enginyer Thom a meitat del segle passat.
- Les unitats mètriques utilitzades per els àrabs, no queden ben definides a l’estudi, això es degut a que totes les fortaleses varen esser reconvertides a castells “cristians” i de l’obra original no hi ha prou elements com per fer-ne un anàlisi. Un element identificat com a construcció àrab denominat Torre de Peracamps a Llobera (Lleida) del segle XII, considerada una atalaia islàmica, va aportar en un dipòsit excavat a la roca unes mesures que es relacionen exactament amb la Vara Valenciana (VV), però no es concloent ja que no s’han trobat altres elements per poder comparar-los ni tan sols es pot assegurar que el dipòsit sigui àrab.
- Hi ha una unitat de criteri entre totes les esglésies estudiades des de la més antiga que correspon a la basílica paleocristiana de El Bovalar i qualsevol de les més modernes com ara les gòtiques de Castelló de Farfanya fins a Cervera, totes tenen en comú que la mesura bàsica utilitzada es la Vara Valenciana (VV).
- Hi ha qui relaciona la Vara Valenciana (VV) amb el Colze Arab (CA), de fet: 1 VV = 2 CA, la mesura del colze arab (0.462 cm), ve donada per Abul Faradj (829 DC), això no vol dir que la mesura no sigui més antiga, dons Bovalar, ho es.
Basílica paleocristiana de “El Bovalar”Resum d’alguns llocs estudiats.
- Aguilar de Segarra. A la carretera que va d’Aguilar a Fonollosa hi ha dalt d’un turó un seguit de roques que son conegudes popularment com a “Puig Pedrós”. Aquest turó s’estén de Nord a Sud, a banda Nord es veuen diversos forats i treballs fets al pla de roques que no estan prou ben estudiats i que de principi s’aparten d’aquest context. A banda Sud hi ha tres grans blocs petris; a dos d’ells hi ha a la part superior, uns dipòsits amb uns canals per conduir-hi aigua, es poden mesurar exactament amb la IM, al tercer bloc li varen aplanar els bonys naturals de la pedra per esculpir-hi una gran volandera o “donut” de 4 IM de diàmetre exterior, quedant un diàmetre interior de 3 ¼ IM; damunt d’aquesta volandera plana, ja hi podien bastir una torre de vigilància feta amb fusta que no ens ha arribat; entre mig dels tres grans blocs hi ha una sèrie de forats en una filera paral·lela al terra que serien utilitzats que construir ponts entre les pedres i al mateix temps tindrien una funció d’aixopluc.
- Els Vilars d’Arbeca. Sobre els Vilar no cal estendre’s gaire ja que hom pot trobar tota la informació que necessiti a Internet. La muralla bastida a la primera etapa, te una amplada exactament de 4 IM, de tant en tant hi havia unes torres amb un frontal arrodonit (avui tot es aplanat a la mateixa cota) que sobresortien del mur també 4 IM; el carrer principal del poblat te una amplada exacta de 2 IM.
Els Vilars: detall de la població i carrer principal de 2 IM d'ample
- Poblat Ilerget de Gebut a Soses. Presenta una mètrica similar a Els Vilar i a Tornabous. El carrer principal te 3 IM d’ample; el carrer secundari 2 IM; els habitatges tenen 4 IM entre mitgeres i també 4 IM de fons.
- Santa Fe. Quan hom cerca castells a la Segarra, trobarà Santa Fe. Hom hi pot anar, preguntar als veïns del poble on és, veure’l, tocar-lo, fotografiar-lo i marxar tan content. Però si vas allà i esperes que el sistema mètric que t’ha servit a altres indrets, també et servirà a Santa Fe, t’ha adones que quelcom no va be i si al final tornes a preguntar a la gent gran que passa allà, t’ho aclareixen: Probablement el castell de Santa Fe era inicialment una fortalesa àrab que va passar a mans cristianes, estratègicament potser no estava tan ben situat com d’altres i a la llarga la Corona ho va traspassar al bisbat. Aquest va reconvertir un castell que segurament ja hauria estat modificat per els “cristians” en un palau episcopal i uns masovers li tenen cura del manteniment de l’edifici i les demes propietats ramaderes i agrícoles. Per això el que hom pot veure avui dia, no es tan un castell sinó la residencia d’un bisbe, i el sistema mètric utilitzat no es el militar sinó l’eclesiàstic. Un altre punt a tenir en compte es l’artístic, dons els senyors que bastien castells eren més barruers i no els importava massa la decoració escultòrica, en canvi els bisbes els hi agradava posar valor al seus objectes, encara que nomes fos en el marc d’una finestra.
- Sanaüja. Es un altre castell reconvertit per el bisbat, malgrat tot, conserva parts que el fan interessant i que es poden mesurar perfectament amb la IM.
