El pilar, al Pilar de la Seu de Manresa.

El present lliurament presenta el descobriment d'una estratègia arquitectònica medieval a la Basílica gòtica de la Seu de Manresa (Barcelona) que ha arribat inèdita fins als nostres dies; al mateix temps desmunta una antiga teoria que explicava (i segueix explicant) com era la seva antecessora església romànica, ja que els historiadors van confondre un muntant d'arc gòtic amb un pilar romànic. El treball ha estat homologat pel Departament d'Educació dels Estats Units perquè qualsevol Universitat el pugui recomanar als seus estudiants. També ha estat traduït a diverses Wikis i explicat en diferents universitats europees i espanyoles. En canvi el col·legi d'arquitectes no ha apostat per la seva divulgació perquè han estat incapaços d'entendre-ho. És impossible arribar a les conclusions presentades només amb coneixements universitaris. Ho demostra el fet que han passat gairebé 700 anys sense que ningú hagi estat capaç d'interpretar-lo.

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt

1 – Els antecedents
L’autor d’aquest treball fa un bon grapat d’anys que es mou per els interiors de la Seu de Manresa. Tot va començar una mica abans que el Sr. Jordi Bonet (exdirector de l’obra de la Sagrada Família) és fes càrrec de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat. Els primers plànols que vaig dibuixar varen esser precisament per encàrrec del Sr. Bonet. A partir d’aquell moment he anat participant en totes les obres de restauració i treballs arqueològics que s’hi han fet, fins arribar a formar part de l’equip tècnic que és va encarregar de redactar el Pla Director de la Seu de Manresa.
Fa més de deu anys que estic treballant en un projecte d’ampli abast (aquestes línies en formen part) per entendre i explicar com és podia construir un edifici religiós gòtic només amb geometria i utilitzant com a model la Seu de Manresa, per be que en el treball hi tenen cabuda totes les esglésies i catedrals gòtiques catalanes. Va esser gracies a una tecnologia més propera al segle XIV que al segle XXI, recreant fins hi tot les unitats mètriques de l’època que és varen trobar respostes al interrogants; però només per interpretar el treball que ara presento, em va representar més d'un any de feina.
El treball original d‘on ha sortit aquest estudi te més de 200 plànols, unes 500 fotografies i uns 1000 fulls impresos. Per arribar a entendre la metrologia utilitzada pels constructors, s’han estudiat conjunts arquitectònics tan diversos com la fortalesa preibèrica de Els Vilars d’Arbeca o l’església paleocristiana del Bovalar; gòtiques tant allunyades com la enrunada de Santa M. de Farfanya; s'han establert relacions entre la Basilica de Castelló d'Empúries i Sta. M. del Mar o entre el Pi de Barcelona i Sta. M. de Montblanc i no cal dir, entre Keops i Chartres i qualsevol d'aquestes esglésies.
El malentès que pretenem desfer ve d’un treball de l’arxiver manresà en Sarret i Arbos, del primer quart del segle passat; amb molt bona voluntat va explicar-nos la seva pròpia interpretació - un xic romàntica - de l’església romànica de Manresa. Tots els que hem escrit, dibuixat o explicat la Seu de Manresa des de llavors, ho hem fet creient el que ell va imaginar. En benefici del Sr. Sarret, cal dir que en el temps que ell va viure i escriure, la Seu estava tota repintada i els carreus tenien més o menys les arestes també repintades, això era degut a que l’edifici ha estat sotmès a tantes guerres i incendis al llarg dels temps, que deurien trobar més barat emblanquinar els carreus que raspallar l’edifici; no es fins a meitat del segle passat quan es va raspallar i deixar-lo tal com ara ho podem veure.
Dels llibres escrits per arquitectes o historiadors del segle XIX que he pogut consultar, en cap moment es fa una recreació de l’església romànica, a molt estirar es comenta el claustre i la portalada, tampoc els plànols que varen dibuixar fan la més mínima referència a la posició del temple romànic en relació amb l’actual edifici gòtic i per descomptat a tots es mostra una absoluta simetria de la planta gòtica. L’argúcia que amaga el pilar a la capella del Pilar de la Seu, tema d’aquest treball, es difícil de veure, una prova d’això es que ha estat prop de set-cents anys allà i ningú s’ha parat a mirar-lo amb detall i posar en valor una estratègia d’arquitectura medieval; a més, d’ençà que els carreus varen esser raspallats, hem pogut adonar-nos que la volta ja era lleugerament apuntada i que l’edifici tenia arcs torals, cosa que en Sarret mai va poder arribar a saber.

2 – L’església romànica de Sta. Maria de Manresa

Romanalles de l’antiga església romànica – observis que l’arc del transsepte es lleugerament apuntat – al mig d’un contrafort gòtic

El temple romànic de Manresa es va bastir a partir del segle XII, no hi ha massa informació de quan ni perquè, de totes maneres si fos així, a França ja estaven fent edificis gòtics i aquí encara estàvem construint romànic. Per les restes subsistents parlaríem d’un edifici  de 8.20 m. d’ample (la meitat de l’amplada del temple de Salomó) i de 32.80 m. de llarg (la llargada del temple de Salomó), es difícil determinar l’alçada ja que al fer l’edifici gòtic varen tenir de rebaixar tot el cim de la muntanya per tal de tenir més superfície edificable, tant es així que varen desfonamentar completament l’església romànica. De totes maneres l’alçada que aparenta l’edifici, procurant de determinar la cota 0 a partir de diferents formes de treballar els carreus, considerem que es de 13.12 metres actuals o l’equivalent a 16 vares d’Aaró. Tindria forma de creu llatina amb transsepte, cimbori quadrangular i dues absidioles (una d’elles està localitzada i excavada). La volta ja era lleugerament apuntada, això vol dir que no era tan feixuga com les romàniques clàssiques però que necessitaria l’ajut d’arcs torals (se’n conserva un tros en el contrafort de la capella de santa Llúcia) per ajudar a travar-la. El pilar adossat al contrafort que hom pot veure a l’actual capella de la Mare de Deu del Pilar i que ha estat relacionat amb l’arc absidal del temple i que es pot veure en molts dibuixos que superposen la planta romànica a la gòtica, és en realitat una argúcia tècnica que Berenguer de Montagut és va idear i que en definitiva es el motiu d’aquest treball.

Tampoc es prou clar que la paret sud del claustre, siguin restes romàniques, malgrat que la sèrie de forats allargats de la part superior han fet dir a més d’un que son del lliurament de bigues de fusta de la coberta de l’antic claustre. Els constructors gòtics varen desmuntar tot el mur de tancament romànic a partir del transsepte i el varen fer de bell nou per encabir-hi l’escala que havia de menar a cobertes. Les parets o murs normalment son construïts com un entrepà, hi ha una mur de pedra amb carreus ben escairats per el costat de fora, una zona central farcida amb runa, terra i pedres i finalment un nou mur de pedra amb carreus ben escairats. El que farien els constructors gòtics es desmuntar el mur exterior buidar la runa aprofitant el mur interior romànic per la construcció gòtica, a partir d’aquí muntarien l’escala en el lloc de la runa i tornarien a pujar el mur exterior sense gaires miraments. 

Estratègia d'adaptació del mur romànic a mur gòtic, en el primer dibuix superior esquerra veiem al fons el mur romànic (nau església) i en primer terme el mur gòtic (costat claustre).

Hem de tenir present que un mur gòtic nomes es una pell que cobreix l’esquelet de l’edifici, a diferencia del romànic que suporta l’empenta de la volta, no se li sol·licita més esforç que el d’aguantar el propi pes, per aquest motiu es poden obrir els grans i característics finestrals amb els seus vitralls de coloraines. En el subsòl del claustre s’aprecia perfectament el basament i l’acabament del mur romànic i la connexió i el perllongament de la nau pels gòtics, el mur inferior només esta separat del superior pel gruix del enllosat del claustre però no te res a veure una construcció amb l’altre. A baix els carreus no estan “marcats” pels picapedrers, a dalt la majoria tenen “marca” i moltes son estrelles de cinc puntes. A baix la disposició de les files es molt regular, a dalt  totes les pedres son aprofitades, adaptades a aquella paret, a més a mitja alçada hi ha una motllura amb un cantell aixamfranat que es manté a tot el perímetre de la basílica gòtica i a la mateixa alçada.

Tot i així encara es poden veure dues finestres romàniques de doble esqueixada, una a l’actual capella del Pilar que el successor de Berenguer de Montagut va respectar, per aquest motiu el seu finestral es molt més petit que els demés. En aquesta capella es pot veure des de l’exterior, la diferencia de gruixos amb que treballaven romànics i gòtics. La segona finestra és en l’actual campanar, l’antic cimbori romànic, es va tapiar per la banda exterior i es difícil d’observar; per la banda interior no es veu ja que el campanar actual te més gruix que el romànic (a la banda de llevant, en el mateix campanar a peu del terrat, hi ha una altre de les quatre finestres romàniques que deuria tenir, però es molt difícil d’interpretar per els no entesos en el tema). Aquest antic cimbori era reforçat amb un doble joc de contraforts de tres nivells que de fet s’aguantaven sobre unes mènsules que eixien del mateix mur, una manera força original de descarregar pressions.

Les restes més emblemàtiques de l’antiga església romànica les trobem a la portalada que mena al claustre barroc. El conjunt es format per un timpà reproduït de l’original que es guarda a l’interior del claustre, dos capitells i dues columnes. Es considera que en el seu moment podria haver tingut quatre columnes i quatre capitells. Al desmuntar l’església el varen traslladar a l’actual ubicació, al costat de la porta nord de la basílica. 
En el dibuix superior s'aprecia la superposició d'estils i com han relacionat fins ara l'església romànica amb la gòtica.  Absolutament fals.
En el subsòl del claustre barroc hi ha una porxada romànica atribuïda sense cap raó a l’abat Oliva i damunt seu hi ha instal·lat un joc d’arcs amb doble fus, doble capitell i àbac comú, aprofitats d’un antic claustre o galeria preromànica després de les desfetes àrabs (foto següent). En els anys que varen passar entre la construcció del primer claustre i el “remake” possiblement del segle XII, les modes i l’estil constructiu havien canviat molt, quan la gent compara el “claustre romànic” de Manresa amb altres com Sant Cugat del Vallès o Sant Benet de Bages hi veu una gran diferencia d’estil i qualitat que no sempre ha estat ben explicada. (per saber-ne més de la porxada)

3 – Els dilemes d’en Berenguer

Es creu que en Berenguer de Montagut va poder veure acabada tota la girola i les dues portes laterals del nou temple gòtic que estava construint. Després aixecarien un mur que tindria de tancar el tros d’església acabat de construir.

Hi ha exemples d’esglésies a diferents punts de la geografia on hom pot veure aquest gran mur que tanca una etapa i que hauria de servir per preparar la següent i que mai s’han acabat ni s’acabaran, com ara l’església que havia de servir de model tan a Barcelona com a Girona: Narbona. A Manresa després de la primera etapa que cobria l’absis i les portes laterals, va venir la segona i finalment en Martí d’Ivars va fer la tercera i definitiva etapa amb la gran rosassa de la façana de ponent. Després vindria la massissa torre del campanar.

Es evident que en Berenguer tenia molt clar el projecte constructiu que volia fer, el podia imaginar acabat, sabia que no ho podria veure físicament; tampoc era important, ell hauria pogut recollir la torxa d’algun antecessor i els seus successors prendrien la seva torxa per continuar el treball començat. Es llei de vida. L’únic important era deixar prou pistes per facilitar la feina als seus continuadors. No n’hi havia prou amb el bagatge formatiu o iniciàtic que podessin tenir, això només els hi facilitaria el diàleg, quedava el relleu, el dia a dia.

En un exercici d’humilitat que l’honora, va fer quelcom més que deixar-los-hi pistes, els hi va deixar tot perfectament organitzat. Si Berenguer no hagués estat un hom amb una ment preclara, d’una intel·ligència natural que el capacitava per fer senzilles les grans coses, que es va complicar la vida perquè els demés ho tinguessin fàcil, difícilment s’hauria pogut passar d’aquell primer tram si els governants manresans, no haguessin permès als continuadors de Berenguer, aterrar tota l’església romànica.

De totes les solucions possibles, es evident que va seleccionar la més intel·ligent. Es pot interpretar que hi havia una forta pressió per part del govern de Manresa i a més que l’economia era molt minsa. També es pot pensar que fos ell mateix qui s’anticipés i els hi digues que no es preocupessin per la nau romànica que ell ho encaixaria tot i be.

Berenguer era el responsable de tot el que es necessitava per construir una església, però no era qui decidia on aniria exactament el presbiteri, en definitiva “L’Axis Mundi”, (foto lateral) això depenia d’un sacerdot especialitzat i nomes d’aquest detall tant insignificant per nosaltres però aterridor per ells, ve tot el problema. Aquest punt o centre es segons René Guenón: "...abans que res, l’origen, el punt de partida de totes les coses, es el punt principal, sense forma ni dimensions, per lo tant invisible i en conseqüència, la única imatge que pot donar-se de la Unitat Primordial. D'ell, per la seva irradiació, son produïdes totes les coses..."

Seria bo fer un petit parèntesi per entendre la magnitud d’aquest contratemps, ja que d'aqui ve tot el problema. Previ a la reinstal·lació del templet de la Cripta, es va refer el paviment i en aquelles obres es va descobrir un pou sota la vertical de la clau de volta principal de la nau, aquell pou que la canongia no va deixar explorar, nomes va esser mesurat, tenia uns 23 m. de fons que junt amb l’alçada de la cripta i de la nau principal, creaven un “axis mundi” de prop de 60 m. d’alt. com ho tenen les grans catedrals europees com ara Chartres. El pou te un origen descaradament pagà i s’atribueix als sacerdots druídics celtes; aportava als edificis unes energies tel·lúriques que es relacionaven amb la sàvia de la terra, les anomenades “Wouivres”. L’església cristiana segueix utilitzant els pous però els dota d’una carrega simbòlica - teològica molt diferent.

El dibuix següent que te lloc en el centre presbiteral de la Seu de Manresa, però que podria esser qualsevol catedral gòtica ben construïda utilitzant convencions arquitectòniques medievals, ens mostra d’una forma molt explicita la veritable funció de la creu i les seves quatre dimensions Universals: 

• L’eix superior ens parla de la pujada cap al Cel; la clau de  volta del temple; el Zenit.
• L’eix inferior ens parla de la penetració a la Mare Terra; el pou tel·lúric de la Cripta; l’inframon; el Nadir. 
• El conjunt eix superior - inferior o be pal vertical (axis mundi), es el camí que ens proposa l’església: anar de la Terra al Cel a traves de Crist. 
• L’eix horitzontal Cardus, ens parla de l’amplada del missatge de Crist que omple tot el presbiteri i a través dels celebrants l’escampen cap a totes les direccions fins ocupar tota la volta celestial. 
• Finalment tenim l’eix Decumanus. Que ens du de ponent a llevant: de la mort a la vida. En total sis direccions. 
• Tot això te lloc al centre de l’altar, el nostre Gólgota particular que ens delimita un nou  punt, el setè. En definitiva, el punt indica la posició del presbiteri, on Berenguer no hi podia decidir.

Hi ha qui veu amb tot això ni més ni menys que la creació del mon en 7 dies, si més no comparis amb la taula de Pere Serra del retaule del Esperit Sant de Manresa. 

En Berenguer – dèiem – tenia la planta del absis perfectament calculada en el seu projecte inicial. Estava adaptada segons els mòduls de càlcul en un espai proporcional al temple de Salomó. El cor al centre i una nau a cada costat. Una secció simètrica, uns contraforts sòlids i un doble joc d’arcs boterells li asseguraven l’estabilitat de l’edifici. Volia fer la volta més ampla de tot el mon cristià i no es podia permetre sortir del guió en cap moment. Inicialment fer una església més o menys petita o més o menys baixa, importava poc, però en època de Berenguer moltes coses ja s’havien corromput i en certa manera ja havia començat la competitivitat moderna. 

Però després de l'àbsida venia l’església romànica amb les seves pròpies mides. (per saber-ne més sobre la construcció de l'àbsida, seguiu enllaç) 
Definitivament no li quedava cap més opció que replantejar tot l’absis, cercar una solució atrevida que passes desapercebuda per tothom durant set segles i assolir l’encaix. En cas contrari, tenia de començar de nou però no es podia oblidar de Salomó, de la vara d’Aaró, de les Canes Destres, dels colzes, del pentacle estrellat, de l’estrella de David, de Vitruvi, de teories egípcies, gregues o romanes, del pou sota el presbiteri, de les energies tel·lúriques, de les diverses orientacions de la nau, del punt d’or, del nombre d’argent, de l’axis mundi, de la divina proporció, de la dissimetria pitagòrica i de tantes coses que s’escapen als nostres actuals coneixements. (Per saber més sobre simbologia)

Tot el problema ve del marc blau cel del dibuix que Berenguer sabia que sota cap concepte podia traspassar. (per saber més sobre la construcció de la nau, seguiu enllaç) L’amplada de la nau romànica equivalia a la meitat de l’amplada del temple de Salomó, si uns murs ben ferms  podien aguantar la feixuga volta, molt més aguantarien un tancament gòtic. Però l’amplada de la nau lateral gòtica projectada, era menys fonda que la romànica. La diferencia d’amplada entre ambdues naus laterals era d’un metre i mig llarg.

Projectar tot l’edifici a partir de l’amplada de la nau romànica i fer les dues naus iguals, significava un edifici uns quatre metres més ample del previst amb un desajust de tot el projecte amb el risc que comportaria. Cal tenir present que el cim de Puig Cardener, lloc on es ubicada la Seu tampoc es gaire gran. També podia reduir el diàmetre de la volta per no sortir d’amplada i mantenir les proporcions salomòniques, però fer una volta de 14 m. de diàmetre a en Berenguer no li faria cap gràcia, qualsevol arquitecte la podia fer.

Teories pitagòriques ja ens parlen de la dissimetria a ell no li venia de nou, definitivament feria un edifici asimètric en quant a la secció i dissimètric en quant a la planta. Respectant el diàmetre absidal mantindria al 100% la capacitat de resposta dels contraforts.

A la foto següent es pot apreciar la dissimetria de la Seu; en primer terme una intervenció que pretenia - per desconeixement del funcionament de l’arquitectura medieval - unir l’àbsida amb els peus de la nau amb un mur perimetral ben recta.

4 – El perquè del pilar

En Berenguer va poder ésser fidel al seu projecte inicial, tota la banda de migdia (costat sud) des de la girola fins la paret de tancament de ponent s’ajusta bàsicament amb les seves directrius (llevat la darrera tramada, però el seu estudi no te cabuda en aquest treball), però en el costat nord, va unir la girola a la nau romànica amb un mur esbiaixat que va des de la capella del Sant Crist fins la capella del Pilar, es a dir de la capella que hi ha a l’esquerra de la porta habitual d’entrada, fins la capella que hi ha a la dreta d’aquesta porta, en total tres capelles (veure plànol 17). En aquesta darrera capella hi ha el que tothom en diu un “pilar”, està  adossat al contrafort i te un cantell aixamfranat i uns acabaments tan inferior com superior, idèntics als que tenen tots els contraforts (martells amb mànec en forma de serp), per la banda superior aquest fals pilar es converteix en un arc (arc former) que dona el tomb a tota la capella i es lliura completament difuminat al següent contrafort. La missió d’aquesta estructura arquitectònica (arc i “pilar”) es la següent: 

• d’entrada el “pilar” nomes es l’acabament d’un mur esbiaixat i actua com a muntant d’un arc. 
• ens permet deixar-hi reposar els carcanyols de la volta de la capella i per una altre banda, 
• ens permet lliurar el mur esbiaixat que ve de la capella del Sant Crist damunt del mur romànic amb una gran elegància i transparència.

Podem preguntar-nos: Perquè no va diluir el muntant en el contrafort i fer aparèixer l’arc former directament des d’un costat del contrafort? Entenc que en aquella època devien intuir molt lleugerament com treballaven les forces i en Berenguer, va trobar més segur que cada element que hi intervenia (muntant i contrafort) tingues cura de les seves pròpies sol·licituds.

Darrera de l’arc hi ha el mur romànic paral·lel a la nau amb el seu petit finestral. Com que aquest mur no tapava completament l’amplada de la nova capella gòtica, varen desmuntar l’autèntic arc absidal romànic i varen allargar el mur més d’un metre, per aquest motiu el petit finestral no queda centrat a la capella ni tampoc amb el gran finestral gòtic. Els carreus afegits, tant en el mur com en el muntant, estan marcats per els picapedrers, però no els antics romànics. La composició mur, finestra i muntant varen enganyar al Sr. Sarret i fer li creure que es tractava d’un pilar del presbiteri o del absis de l’església romànica; aquest error ha comportat que tots els historiadors hagin explicat i dibuixat la planta romànica donant per valides les suposicions del Sr. Sarret.

Per evitar que des del fons de la nau lateral s’apreciés aquesta desviació del mur, es redueixen progressivament la profunditat dels contraforts gòtics a mesura que ens acostem a la capella del Sant Crist, de tal manera que es mostra una uniformitat a la nau i l’acoblament de la nau a la girola passa completament desapercebut. Aquesta reducció no te efectes perjudicials per l’estructura ja que la pedra que no hi ha a l’interior de l’església la tenim a fora, en el dibuix de planta es pot veure perfectament que en Berenguer desplaça el mur de tancament, no els contraforts (veure plànol 16).

Per l’exterior l’efecte també  passa desapercebut, només fixant-hi molt be veuràs la ruptura de la línia paral·lela que haurien de formar l’ampit de cobertes de la volta principal amb l’ampit de cobertes de nau lateral del costat nord (porta santa Maria i capella del Sant Crist - la primera a ma esquerra). Tanta qualitat te aquest acoblament que no hi ha cap plànol ni dibuix des dels més antics que hem consultat on hom pugui observar aquesta desviació, ni tan sols els dibuixos fets expressament per encàrrec del Pla Director. Tot i així, hi ha una altre qüestió que dificulta apreciar aquest paral·lelisme entre ampits de cobertes, es l’aplicació de la dissimetria pitagòrica a la nau central; malauradament el desenvolupament d’aquesta teoria dissimètrica queda molt lluny dels objectius d’aquest treball, comentar nomes que està relacionada amb l‘escolàstica i la voluntat de conciliar Fe i Raó (el que nens expliquen i el que ens creiem) i que per descomptat no es exclusiva de Manresa.

Tots els que un dia o altre hem dibuixat la planta de la Seu de Manresa ho hem fet de forma completament simètrica.

Plànol oficial de la Seu de Manresa corresponent al Pla Director
Possiblement aquesta no va esser la primera idea d’en Berenguer; al no poder unir la girola a la nau d’una manera formal, sembla que el primer pensament va esser substituir el semicercle absidal per una el·lipse. Si ens situem a la capella de la Mare de Deu de Montserrat, ens hauria de cridar l’atenció el fet que les filades de lloses del paviment que neixen en el fons d’aquesta capella, no es lliurin paral·leles a l’eix de les columnes (es la única capella que li passa, veure següent fotografia).

A banda dreta podem veure una filada que coincideix en el bell mig d’un costat del polígon de la base de la columna, a banda esquerra la mateixa filada esta tocant l’aresta).

Coberta de la capella de la M. de Deu de Montserrat, la línia negra en diagonal entre arcs boterells i que va d’un costat a l’altre de la fotografia, esta arrenglerada amb les rajoles, aquestes neixen a l’ampit de la capella i perden paral·lelisme quan arriben al mur de la nau central (sota el finestral). Comparis amb la fotografia de la següent capella.

El motiu es que el mur de tancament de la capella a la banda de ponent (costat capella Sant Crist) esta desplaçat cap l’exterior un parell de pams. Si a les altres capelles hagués fet el mateix, obrint nomes la banda de ponent, hauria obtingut el metre i mig aproximadament que li faltava, però hauria multiplicat el mal efecte que produeix el lliurament de les lloses del paviment; també podria ser que tingues por de perdre el control de l’obra obrint d’una manera atípica les capelles radials o que es produís un augment considerable del cost al tenir de manipular cintres diferents o be a nivell de pedrera.

No es el moment d’especular ni de fer “arquitectura ficció”. El resultat es que hi ha un fons de capella desplaçat i a continuació el mur esbiaixat. El detall del desplaçament de la paret de tancament de la capella de la Mare de Deu de Montserrat es pot veure a l’ampliació del plànol del absis que acompanya aquest treball. (plànol 17)

La transcendència del descobriment la podem sintetitzar en uns quants punts:

• Ens marca un abans i un després en la manera de dibuixar la planta de la Seu; ja mai més es podrà dibuixar un edifici simètric (un semicercle enganxat a un rectangle), a partir d’ara es tindrà de dibuixar un edifici asimètric amb un semicercle obert per un costat que va a lliurar-se a un rectangle. 
• Ens permet estudiar una argúcia medieval que ha arribat inèdita als nostres dies. 
• Tampoc podrem dir-ne “pilar” perquè no ho es i molt menys relacionar-lo amb l’antiga església romànica. 
• Situar correctament elements romànics i gòtics. 
• Aquesta actuació encara engrandeix més la figura d’en Berenguer de Montagut per el fet de preveure i resoldre d’una manera tan elegant, un conflicte d’interessos amb una solució arquitectònica, quan ell sabia perfectament que ja no viuria en el moment que els seus continuadors tinguessin d’aplicar la seva solució. Es un acte de generositat d’un gran home, que avui dia difícilment trobarien en cap professional. 
• Ens permet excavar la capella del Pilar i descobrir l’autèntic absis romànic (fins ara no s’havia permès l’excavació perquè es considerava que estava situat al bell mig de la porta d’accés al temple i hauria entorpit la circulació)

La capella del Pilar lloc on es lliura aquest mur esbiaixat, te més misteris. El seu contrafort, l’arc i el pilar d’enfront, juntament amb el corresponent joc (contrafort, arc i pilar) de la pròxima capella, son bastant més dimensionats que els demés pilars, arcs i contraforts del temple per el fet que han de suportar tot el pes de la torre quadrangular del campanar. L’arc que uneix pilar i contrafort, és aprofitat de l’antic cimbori del temple romànic, però hi ha a més a més, un segon arc de reforç amb un gruix entre 20 i 40 cm. Es a dir no va paral·lel al propi arc sinó que també va esbiaixat entre el mur de tancament (la pell de l’edifici) i el pilar. Dona la sensació de que es va fer per reforçar més aquell sector, ja que no el construïen ells sinó que l’aprofitaven del romànic i en volien garantir l’estabilitat. En definitiva el gruix del contrafort més el gruix del arc afegit sobrepassen en escreix, el gruix de la paret del campanar a nivell terrat. En canvi en el pròxim contrafort que també ajuda a suportar el pes del campanar, el seu gruix i el gruix de la paret del campanar a nivell terrat son idèntics.

Quan volien bastir una catedral, el primer que feien eren els fonaments de l’edifici (teories pitagòriques, facilitar la feina als continuadors de l’obra, etc.). També ho feien per presentar la seva obra a Deu, per que fos plaent al Senyor ja que el consideraven l’Arquitecte de l’Univers. El plànol de planta a escala 1:1 només es pot veure des del cel, en canvi la secció o be un alçat a escala 1:1 es perfectament visible e interpretable pels humans.

En Berenguer tenia difícil poder plantar i arrencar totes les columnes de la banda nord, per que havia de conviure durant molts anys amb una església romànica plena d’activitat que ocupava una bona part del solar destinat a la nova església gòtica. Quan finalment varen poder desfer la romànica, es varen trobar que no coincidia prou be la posició del cimbori romànic que havia de convertir-se en campanar gòtic, amb el pilar d’en front (capella del Esperit Sant). Per assegurar l’estabilitat de la volta de la nau central varen situar el nou pilar del campanar al lloc on realment li corresponia en relació al seu oposat i mantenir l’arc toral gòtic perpendicular al eix de la nau.

Tot i el regruix aplicat que hem vist que es més ample al costat de la columna que en el costat de la paret de tancament (la pell), la columna encara no queda centrada ni simètrica amb el seu corresponent contrafort sinó bastant avançada cap al costat del presbiteri, tant es així que per la banda posterior l’arc del contrafort gairebé sobresurt per fora de les motllures de la cornisa de la columna.

La mateixa columna presenta en els seus carreus unes grans anormalitats, es la única de tot l’edifici que no l’han pujada filera a filera com es habitual. Just sota la columna hi han las restes del mur lateral Sud de l’església romànica. Dona la sensació però costa de creure que ho fessin, que van aprofitar el gruix del mur romànic per convertir-lo en columna i les fileres gòtiques les varen anant lligant amb les fileres romàniques com bonament podien, doncs coincidint amb el que en podríem denominar l’eix del mur romànic i al llarg de tota la vertical de la columna hi ha, tant a un costat com a l’altre, uns lligats de fileres o cosits, amb carreus de diferents mides i retallats en forma de quatre per poder acoblar millor els nous amb els vells.

Hem de tenir present que damunt de la columna hi havia el vell cimbori romànic que calia aprofitar per poder-lo transformar en la torre del campanar, potser que si que varen mantenien el mur romànic per poder aguantar la gran quantitat de pedra que hi havia damunt i després un cop tot lligat amb els arcs nous, varen convertir el mur en columna, amb aquesta maniobra tant agosarada s’estalviaven desmuntar tot el cimbori i tornar-lo a refer de nou.

Les dues arcades son d'Arnau de Vellers, observis be els carreus d’ambdues, l’arcada frontal te doble rosca, lògic perquè aguanta el pes del campanar, però els carreus no encaixen be amb les dovelles de la rosca i son molt més dimensionats, el que demostraria que es part del cimbori romànic aprofitat, el mur del fons de la capella, correspon a la nau romànica i a la part baixa de la foto s’aprecia una petita part de l’arc del transsepte, vegis que la tramada no te finestrals. L’arcada de la dreta es la que rep el mur diagonal que ve de l’àbsida; la petita part de la tramada de l’esquerra que surt a la foto, torna a tenir els carreus més petits. 

Es considera que l’arquitecte de torn en aquesta època era en Arnau de Vellers que ja feia anys que dirigia la Seu, es el mateix que varen cridar al 2on. concili a la Catedral de Girona en el 1.416. Si l’home es veia capaç de fer aguantar un campanar romànic damunt d’un pilar gòtic, també podia fer aguantar la volta de Girona. Aquest arquitecte queda molt allunyat de Berenguer, segurament entre un i l’altre hi varen haver un parell d’arquitectes més; el que passa es que entre mig hi hagué la famosa pesta negra i altres fets com la construcció d’una gran sagristia (avui dia desapareguda) o la “desconstrucció” de l’església romànica que varen alentir l’obra. El problema d’aquest arquitecte es que ja no sabia construir "gòtic" i no va entendre la necessitat dels boterells superiors, com passa a molts arquitectes que consideren que els arcs boterells superiors tenen sentit per contrarestar l’empenta del vent a les elevades teulades europees i com que la coberta de Manresa es plana, no necessita aquest suport. Malauradament aquest desconeixement de la tècnica va fer que de poc no caigués tota la volta. (per saber-ne més)

Seu de Manresa (part dreta), Catedral de Girona (part esquerra), observis el marc blau cel que delimita els murs exteriors i la coincidència del centre presbiteral.

5 – Annexes

Contrafort de la capella dedicada a la M. de Deu del Pilar.

• Observis en el fons de la capella el muntant gòtic adossat, tradicionalment confós amb l’arc absidal romànic. 
• La part superior del muntant es converteix en l’arc former de la pròpia capella i permet que els carcanyols de la capella hi reposin. 
• Observis, també, el cantell aixamfranat i com acaba per la part superior, en el mateix indret on acaba el cantell del contrafort. (Una mica per sota dels capitells) 
• Podem veure com el finestral romànic (a meitat de la foto costat esquerra)  no queda centrat amb el finestral gòtic.

Contrafort de la capella dedicada a la M. de Deu del Pilar.

Observis a la foto superior com el cantell aixamfranat del muntant també acaba per la part de baix, en el mateix indret que el contrafort.
La foto inferior ens mostra una perspectiva general de la capella, s’aprecia perfectament el lliurament de l’arc former a l’esquerra de la foto, completament diluït en el mur.
Ens permet, fins hi tot, determinar l’angle del mur esbiaixat.

Observis a la següent foto les marques gòtiques de picapedrer en color vermell (símbol PI, davant les puntes de les fletxes) al xamfrà del muntant gòtic, muntant que va esser confós per els historiadors amb el marc absidal romànic. A la paret frontal (contrafort) podem veure les mateixes marques en color blau.