La construcció anterior al gòtic

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
El clergat, principalment, volia uns edificis que els constructors ni sabien ni podien fer. A partir de la caiguda de l’imperi romà, s’havia perdut tècniques i coneixements; els carolingis feien el que pudien amb el que trobaven, l’únic recurs era fer unes fortes cantonades que aguantessin el que fes falta i en mig, uns murs farcits de tot el que arreplegaven i cobert tot amb fusta a dues aigües. Era impossible construir grans murs amb uns bons carreus, per això nomes asseguraven les cantonades.
A partir del segle XI, ja es varen veure en cor de construir voltes, fins aquell moment nomes s’havien atrevit a fer quarts d’esfera per cobrir les àbsides. Segurament – diu en Viollet le Duc – la primera volta que varen fer per cobrir una nau existent, deuria caure nomes en treure la cintra. Aviat varen aprendre que feien falta uns murs més ferms per aguantar una volta de pedra. Tot plegat, però, era molt rígid i s’esquerdava amb molta facilitat, necessitaven dotar a volta i nau d’una certa elasticitat, d’aquí varen sortir els arcs torals que estan connectats a uns pilars adossats al mur i que actuen a manera de cintres permanents, no cal dir que per l’exterior aquests pilars també calia reforçar-los, de tal manera que en planta veuríem una “creu grega” a cada lloc on hi hauria un arc toral.

Aviat varen comprovar que una volta de canó es convertia en “arc carpanell”, es a dir un arc aplanat que construiríem amb no menys de tres centres o radis; això era degut a les empentes que l’arc aplicava damunt dels murs que tendien a obrir-se cap l’exterior per la línia d’impostes. Si els murs s’obrien uns 20 cm. per cada costat, la volta baixava 40 cm. es fàcilment comprensible que un arc que ha de tenir una fletxa igual al radi, cridi força la atenció si la fletxa, es 40 cm. més curta. A més hi havia un problema afegit que encara convertia més l’arc de mig punt en carpanell, dons si imaginem un arc com mig rellotge entre les 9 les 12 i les 15, a les 10.10 es on queden més o menys els “ronyons” de l’arc, aquests tendien a alçar-se quan baixava la volta. Els constructors no sabien perquè passava, però varen pensar que si elevaven la fletxa uns 40 cm. o menys, l’efecte visual desapareixeria quan la volta s’aplanés. No nomes va desaparèixer l’efecte visual, sinó el problema. L’església romànica de Manresa, ja tenia la volta o torals elevats. En definitiva abandonaven l’arc de mig i començaven a treballar amb dos arcs oposats que es tallen per la banda de dalt.

Els constructors també volien construir voltes d’aresta romana, però tampoc podien, en definitiva es tracta d’intersecar dos cilindres iguals en un mateix pla a l’espai; en una area quadrada les fletxes de les quatre cantonades son iguals al radi, el problema està en les diagonals de la intersecció, que formen una el·lipse que no la sabien calcular per fer les cintres. Aquestes voltes no tenien torals nomes quatre pilars que rebien les empentes generades per les dues diagonals. Dons molt be, deurien dir, convertirem les el·lipses en arcs de mig punt que coneixem prou be. I va sorgir un nou problema, dons les fletxes generades per aquestes diagonals, eren més altes que les fletxes dels quatre costats, però els hi facilitava la tasca de construir cintres i després podien unir els vuits que els hi quedaven entre els arcs, amb fusta. De totes maneres no podem comparar la resistència que ofereix un arc de mig punt a la que pot oferir una el·lipse en grans llums. Més endavant veurem com podem fer un arc gòtic gairebé pla de prop de 20 m. de llum.
Varen anar una mica més enllà i llavors varen voler construir voltes d’aresta sobre trams rectangulars ja que era impensable cobrir llums més amples amb volta de canó o de mig punt i tampoc va funcionar i varen continuar aplicant el sistema dels arcs de mig punt per construir les diagonals; ja feia temps que havien observat que en aquests casos les empentes es repartien entre els quatre punts de suport en lloc de fer-ho al llarg de la nau com passa en un arc de mig punt.
Varen evolucionar una mica més al pensar que si els arcs torals (ja construïts amb dos arcs que es tallen, no de mig punt) eren bons per la nau posats en sentit perpendicular a l’eix, també ho serien si els posaven en sentit longitudinal a l’eix i així podrien obrir alguna absidiola als costats que faria molt maco, era fàcil repetir l’esquema inicial per el fet d’esser un espai reduït: volta de canó per la petita nau creada i de quart d’esfera per l’absis. Encara que les primeres no tenien ni això, s’acontentaven en un petit espai rectangular cobert a dues aigües. Les mateixes absidioles contrarestarien les empentes de la nau central i els hi permetria obrir al bell mig del transsepte acabat d’inventar de nou, una obertura per instal·lar-hi una llanterna o petita cúpula. Al clergat li va agradar la idea i ja posats varen pensar que era millor prescindir de la llanterna i pujar parets amunt i fer hi un bon cimbori, no es varen acontentar amb el nou invent i llavors volgueren que damunt el cimbori hi hagués una torre de vuit costats o un tambor cilíndric.
Els arquitectes després de mirar-se els uns als altres varen mirar cap Orient, dons els romans foren incapaços de bastir una cúpula semiesfèrica o un tambor circular damunt d’un dau quadrat.

El Panteó de Roma es una cúpula semiesfèrica bastida damunt d’un tambor circular on ambdós elements arquitectònics tenen el mateix diàmetre; va esser a Santa Sofia on foren capaços de bastir un tambor semiesfèric damunt d’un cilindre i d’un dau més o menys quadrat. El truc arquitectònic consistia en convertir les quatre parets de la base en vuit, incorporant a les arestes uns elements triangulars anomenats petxines – que després calia cobrir – a partir d’aquí ja podien pujar un prisma de vuit costats o fer la transició al tambor cilíndric amb tota comoditat.
Hem comentat que els torals eixien d’uns pilars adossats als mur amb reforç per l’exterior, però ni els arcs diagonals ni els arcs formers – que és el nom que varen rebre els arcs torals longitudinals – tenien encara un punt d’arrencada, per lo tan varen modificar els pilars per adaptar-los a les noves necessitats. També les seccions dels arcs eren diferents, dons no es sol·licitava el mateix a un arc toral que a un former, probablement de la meitat de llum; així els torals consistien en un arc de doble rosca (doble filada de dovelles) per tal de poder rebre els carreus de la volta que s’hi lliuraven en angles diferents, en canvi els formers nomes rebien carreus d’un costat i per la part inferior encara eren suportats per el mateix mur de tancament. El dibuix Teoremes Històrics 105-D ens indica la secció que tindrien aquests arcs. Quan construïm arcs gòtics ho tornarem a veure tot amb més detall.
En el segle XII totes les esglésies romàniques de França ja no es cobreixen amb volta de mig punt, sinó amb volta generada per dos sectors de cercle que convergeixen en el carener. Però els arquitectes encara necessitaven més elasticitat, la divisió de la nau en trams independents formats per formers i torals ja era prou bo, però volien controlar espais més grans, així que varen tornar als orígens, varen tornar als trams quadrats; en definitiva era un espai rectangular – que ja coneixien – doblat. Així varen sorgir les naus sexpartides.
I el clergat hi va tornar a dir la seva. Perquè no elevem els formers fins l’altura dels torals?. De mica en mica es perdia l’essència del romànic per entrar en una nova etapa: la gòtica.
L’església romànica de Sta. Maria de Manresa
(Romanalles de l’antiga església romànica – observis que l’arc del transsepte es lleugerament apuntat – al mig d’un contrafort gòtic)
Aquesta església diuen que es va bastir a partir del segle XII, no hi ha massa informació de quan ni perquè, de totes maneres si fos així, a França ja estaven fent edificis gòtics i aquí encara estàvem construint romànic. En canvi si que hi ha informació de l’acte de remoció de l’altar, acció prèvia i imprescindible per poder desmuntar l’edifici. Sota l’altar i varen trobar una capsa amb un pergamí i diverses relíquies, datava de l’any 1278. Tot això passava per l’Abril del 1364.
Per les restes subsistents parlaríem d’un edifici de 8.20 m. d’ample (la meitat de l’amplada del temple de Salomó) i de 32.80 m. de llarg (la llargada del temple de Salomó), es difícil determinar l’alçada ja que al fer l’edifici gòtic varen tenir de rebaixar tot el cim de la muntanya per tal de tenir més superfície edificable, tant es així que varen desfonamentar completament l’església romànica. De totes maneres l’alçada que aparenta l’edifici, procurant de determinar la cota 0 a partir de diferents formes de treballar els carreus i de les restes subjacents, considerem que es de 13.12 metres actuals o l’equivalent a 16 vares d’Aaró. Tindria forma de creu llatina amb transsepte, cimbori quadrangular i dues absidioles. La volta ja era lleugerament apuntada, això vol dir que no era tan feixuga com les romàniques clàssiques però que necessitaria l’ajut d’arcs torals (també se’n conserva un tros). Un pilar adossat al mur romànic que hom pot veure a l’actual capella del Pilar i que històricament ha estat relacionat amb l’arc triomfal del temple , és en realitat una argúcia tècnica que Berenguer de Montagut és va idear per equilibrar l’amplada de les naus laterals de la església gòtica com després veurem.
Encara es poden veure dues finestres romàniques de doble esqueixada, una a l’actual capella del Pilar que Berenguer de Montagut va respectar, per aquest motiu el seu finestral es molt més petit que els demés. En aquesta capella es pot veure des de l’exterior, la diferencia de gruixos amb que treballaven romànics i gòtics. La segona finestra és en l’actual campanar, l’antic cimbori romànic, es va tapiar per la banda exterior i es difícil d’observar; per la banda interior no es veu ja que el campanar actual te més gruix que el romànic. Aquest antic cimbori era reforçat amb un doble joc de contraforts de tres nivells que de fet s’aguantaven sobre unes mènsules que eixien del mateix mur, una manera força original de descarregar pressions. L’arc que marca el pas del transsepte es lleugerament tancat per la base. Aquesta forma de tancament a fet dir algú que hi podria haver hagut en aquest indret l’església anterior a la del segle XII, de fet a un lloc o altre del Puig Cardener havia d’ésser.
Les restes més emblemàtiques de l’antiga església romànica les trobem a la portalada que mena al claustre barroc. El conjunt es format per un timpà reproduït de l’original que es guarda a l’interior del claustre, dos capitells i dues columnes. Es creu que en el seu moment podria haver tingut quatre columnes i quatre capitells. Al desmuntar l’església el varen traslladar a l’actual ubicació, al costat de la porta nord de la basílica.

En el subsòl del claustre barroc hi ha una porxada romànica atribuïda sense cap raó a l’abat Oliva i al damunt seu hi ha instal·lat un joc d’arcs amb doble fus, doble capitell i àbac comú, aprofitats d’un antic claustre després de les desfetes àrabs. En els anys que varen passar entre la construcció del primer claustre i el “remake” possiblement del segle XII, les modes i l’estil constructiu havien canviat molt, quan la gent compara el “claustre romànic” de Manresa amb altres com Sant Cugat del Vallès o Sant Benet de Bages hi veu una gran diferencia d’estil i qualitat que no sempre ha estat ben explicada.

Per més detalls sobre la galeria vegis "La Seu de Manresa retroba el preromànic"