L’arquitectura gòtica

“Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam” (*)
(*) lema templer. (No a nosaltres, Senyor, no a nosaltres, sigui la glòria en nom teu).
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
S’origina entre la Normandia i Anglaterra en el segle XI, però es a partir de la construcció de Saint Denis per l’Abat Suger ja en el segle XII, quan desenvolupa plenament la volta d’ogives que ja existia en edificis romànics com ara Saint Víctor a Marsella o en diferents mirhab com ara el Kairuan una obra del segle IX. El nom “art gòtic” ve d’un mal entès provocat per en Giorgio Vasari (1511-1574) que va entendre i difondre que l’art l’havien dissenyat els gods, es a dir, els bàrbars segons ho entenien els romans.
L’arc gòtic u ogival, permetia una concentració de carregues que podien ser contrarestades amb contraforts i arcs boterells, al mateix temps els murs de tancament quedaven lliures de pressió i s’hi podien obrir grans finestrals. Es la teoria de la tenda de campanya on els vents l’aguanten ferma i et permet obrir-hi finestres. Tot i així a en Gaudi no li agradava deia: L’art gòtic es imperfecte, es a mig resoldre. La seva estabilitat es basa en l’apuntalament permanent dels boterells: es un cos defectuós que s’aguanta amb crosses. De fet la Sagrada Família els evita. En Gaudet, a principis del segle XX també considerava que el gòtic era un estil arquitectònic apuntalat.
Boterell modern (finals segle XIX), observis la funció de “crossa” que efectua apuntalant el mur.
Sugrañes un dels deixebles i col·laboradors de Gaudi prenia per model la catedral de Colònia, no les de Manresa o Mallorca que coneixia prou be, es suposa que ho feia per que la catedral alemanya era la que tenia més arcbotants o crosses i el contrast amb la Sagrada Família era més evident. La catedral de Colònia (Agost de 1.248) es segons paraules de Paul Frankl la més bella i perfecta en quant a simetries i racionalitat que hom hagi construït, el seu autor en Gerard – que no se’n coneix l’origen – se’l disputen tant els alemanys com els francesos.
L’emperador Adrià va fer construir a Roma el seu famós Panteó (originalment era un temple dedicat a tots els deus – avui es un temple cristià). Consta d’un tambor cilíndric d’uns 44 metres de diàmetre i damunt seu hi descansa una semi esfera perfecta de 22 metres tant de radi com d’alçada, els murs tenen prop de 6 metres de gruix. El comportament estructural de les cúpules es molt semblant al dels arcs de mig punt o de les naus romàniques (successió infinita de arcs de mig punt); la línia d’empentes ha d’estar continguda sempre dins el propi arc (veurem com el gòtic no es comporta igual) la principal diferencia és que un arc de mig punt necessita un espessor mínim del 10% de la llum (coeficient geomètric de seguretat igual a 0); en canvi en una cúpula el gruix mínim està sobre el 5% i la idea que varen tenir els arquitectes grecs de santa Sofia es que varen detectar que si construïen una cúpula més baixa, de 140º encara podien rebaixar més el gruix de la cúpula i en conseqüència no hi hauria tanta empenta per contrarestar. Per lo tant no necessitarien boterells.
També es cert que els arquitectes gòtics no tenien gens clar com actuaven les forces, els hi va costar molt – per exemple – rebaixar el gruix dels carreus de la volta per convertir-ho en una simple pell; en el romànic sabien que no podien rebaixar aquest gruix sinó volien perjudicar seriosament la integritat de la volta. Per exemple en Arnau de Vellers, l’arquitecte de Manresa que va esser cridat al concili de Girona, entre d’altres coses va recomanar que cerquessin un tipus de pedra més lleugera per fer la volta. El fet que algú s’adones que la línia d’empentes “volava” per damunt de les naus laterals i en conseqüència poder rebaixar el gruix dels pilars (cosa que en el romànic hauria estat impensable) fou fonamental en la definició del gòtic com estil nou, radical i definitivament allunyat del romànic.
El principal problema arquitectònic històricament parlant, era construir grans espais tant horitzontals com verticals. Cercar una formula per acostar-se al Cel, a Deu. No és pas fàcil per la gent de l’època passar del romànic al gòtic, la transició dura temps i moltes catedrals o esglésies començades en romànic acaben gòtiques. En definitiva es tractava d’apartar el model benedictí i substituir-lo per el model del Císter, això passava a la segona meitat del segle XII. No era només un canvi d’estil arquitectònic, ni una moda fugaç vinguda de França, era un canvi radical de la manera de com enfocar la pròpia existència: la vida i la mort.
San Francesc de MontblancL’arribada dels ordes mendicants (dominics, franciscans i carmelitans) marquen una nova fita en la construcció gòtica, tot i que de bon principi les normes internes que configuraven la vida monacal d’aquelles ordes eren molt estrictes en quant a les mides que havien de tenir els edificis per tal que no semblessin massa ostentosos donat la imatge (mendicants) que volien vendre, aviat varen canviar de mentalitat. El gòtic no neix a Saint Denis o Chartres d’una manera espontània, hi havia gent que ja portava molts anys treballant i investigant problemes de mecànica i d’equilibri, per exemple tenim al monjo alemany Jordanus Nemorarius o be l’arquitecte Villard de Honnecourt. La tècnica era a punt, només hi mancava que algú dones l’ordre de sortida per poder començar a bastir catedrals. El poble és fàcilment influenciable i amb quatre miracles orquestrats per bisbes francesos n’hi hagué prou.
Un dels principals problemes que tenien els prelats era evidentment l’econòmic, finançar una catedral no es pas barat. Es cert que els “miracles” i les “relíquies de sants” varen ajudar molt però no el suficient. Durant la primera etapa de l’Orde del Temple que coincideix amb les primeres croades, era molt fàcil portar cap aquí immenses quantitats de bens confiscats als sarraïns; no parlem de ràtzies fetes contra quatre desgraciats d’algun poble perdut al mig del desert. Parlem de saqueigs fabulosos fets en els palaus de prínceps i nobles àrabs. Aquests bens quan arribaven a Europa multiplicaven el seu valor de forma exponencial en subhastes que el clergat organitzava entre els seus fidels per tal d’inflar les seves arques i continuar les obres de les seves catedrals. A la llarga aquesta tendència va canviar. A la segona etapa de les croades o dels Templers, eren les comandes europees qui havia de finançar als seus homes a Orient.
Canonge Mulet
Altres formes de finançament podien esser la resurrecció miraculosa d’alguna persona coneguda i que no feia gaire dies que era morta o be que ja en feia un bon grapat d’anys; per exemple la catedral de sant Albà (Cathedral and Abbey Church of Saint Alban) varen poder continuar les obres després que l’abat organitzes un viatge d’un clergue que havia ressuscitat d’entre els morts per la intersecció de Sant Albà. A Chartres quan anaven maldades i tampoc podien continuar les obres, un canonge també va ressuscitar per comunicar a la població que la Mare de Deu en persona, li havia dit que Chartres havia de convertir-se en el seu palau. A Manresa hi ha enterrat en un gran sarcòfag d’alabastre (obra de Josep Sunyer, detall fotografia), el canonge Mulet (assassinat en el 1.428) que va ressuscitar – també – quan el duien a enterrar després d’haver estat exposat a la capella ardent, per explicar que el dogma de la Puríssima era cert, es a dir, que Maria havia concebut per obra de l’Esperit Sant. Aquest miracle i la seva afirmació, es varen elevar a acta notarial uns 60 anys després de succeir, cercant testimonis que encara eren vius, això passava a l’any 1.488. Aquest fet que deurien fer transcendir àmpliament l’àmbit de la ciutat, va facilitar – també – la construcció dels dos darrers trams de la Catedral en un moment en que l’economia catalana era molt minsa i no hi havia manera de poder continuar les obres; havien estat gairebé 60 anys aturades.
A més, hi havien les indulgencies, que s’havien posat de moda feia molt poc temps; la indulgencia era la negociació del cost d’un pecat i del seu perdó. Consistia en una aportació econòmica a l’església a canvi del perdó d’un pecat que encara no havies comés.
Molts bisbes volien esser recordats per la “seva” catedral, per exemple: el bisbe Maurici i la catedral de Burgos; el prelat s’havia passejat per mitja Europa per a anar a cercar la que havia d’esser esposa del rei Ferran III i va tenir la oportunitat de veure diferents catedrals i parlar amb diferents bisbes. Aquests sabien que no veurien la seva catedral acabada i tampoc els hi importava molt, mentre el presbiteri o el cor fins el transsepte, estes acabat i el bisbe podes celebrar la primera missa, en tenien prou; els demes ja s’ho farien. S’hi un bisbe no havia pogut començar o beneir una catedral al costat d’un rei. Quin interès hi podia tenir?. Per això les construccions eclesiàstiques s’eternitzaven i en canvi a les construccions militars com ara castells, el ritme de construcció era molt alt i ràpid per tal d’assegurar terres conquerides o protegir propietats.
El gòtic mediterrani es desmarca del francès en quant que el seu principal objectiu es buscar la màxima amplària de la nau central i poca diferencia d’altures amb les naus laterals, a més son bastant curtes. Es el que denominem “planta de saló”. Es considera que el nostre gòtic es influït per l’herència del proper orient; grans naus, austeritat de línies, poca decoració. Ho acabem de veure amb Santa Sofia. Una església gòtica francesa pot arribar a doblar en llargada a una església gòtica catalana, però a Catalunya amb l’esforç econòmic de la reconquesta de terres als àrabs i el fet de no trobar-se al bell mig del camí de Santiago, els recursos que podien dedicar a la construcció eren molt limitats. Hi ha documentat un cas ben aclaridor de com els pelegrins ajudaven a finançar Santiago: Quant aquests passaven per Triacastela agafaven carreus de la pedrera i els portaven fins l’obra. Una “penitencia” que anava francament be, ja que el transport de pedra es una partida pressupostaria molt important del cost d’una església.
Un tema potser no massa conegut dins l’arquitectura gòtica es l’escolàstica. En Erwin Panofsky va donar pel Desembre del 1.948 a Harvard, una conferencia dins el cicle “Wimmer Lectures”. D’aquesta conferencia en va sortit un petit i molt interessant llibret que conté fotografies anteriors a la segona guerra mundial i altres dibuixos. En poques paraules podríem definir l’escolàstica com un moviment teològic i filosòfic (Plató, Aristòtil) que utilitza la filosofia mediterrània (moros, jueus i cristians) per comprendre millor Deu. El principal objectiu d’aquells pensadors era conciliar fe i raó. En Panofsky després d’introduir-nos amb unes paraules de Sant Agustí: “La doctrina sagrada fa us de la raó humana, no per provar la fe, sinó per manifestar lo explicitat a la doctrina”, ens presenta uns principis que ha de complir l’escolàstica:

  • “La manifestació”. Consisteix en elucidar (clarificar, manifestar) la fe mitjançant la raó. Aquella gent volia una fe més clara mitjançant la raó i una raó més clara mitjançant la imaginació.
  • “La organització”. Era la divisió per nivells lògics d’un tot en parts i parts de parts. A l’arquitectura gòtica hi va tenir molt paper, per exemple: el “tot” es tota l’església (absis, nau i peus), les “parts de parts” podrien esser les tramades que engloben nau central i laterals, dins d’aquesta divisió podríem continuar per les columnes o els finestrals fins les macolles dels pinacles. Es a dir, crear un autèntic organigrama jeràrquic que ocuparia un bon grapat de pagines a partir d’una totalitat (església).
  • “Claredat i força deductiva” Per tal d’evitar que la complexitat del punt anterior entri en conflicte amb el que volem manifestar, es necessària la claredat. Així tenim que els elements que poden formar una “totalitat” han d’esser fàcilment identificables per tal de poder-los separar els uns dels altres, fins el punt que puguem arribar a deduir la organització completa d’un edifici del estudi de la secció d’un pilar.


Catedral de Barcelona i Sagrada Familia
Finalment com a resum de tot el que hem llegit, podem dir que l’art gòtic es un estil constructiu:
  • amb una coberta amb volta d’ogives
  • va aguantada per nervis i arcs torals
  • les empentes s’equilibren amb els arcs boterells
  • que transmeten al terra les respectives carregues mitjançant els contraforts
  • i permeten obrir els característics finestrals en els murs.Amb tot això hi podem veure un reconeixement públic del poder del diner a les emergents ciutats medievals.