Sant Pere Sasserra

Església de Sant Pere Sasserra
Es una església romànica del municipi de Biosca, a la comarca de la Segarra (Catalunya), antigament era coneguda com a Sant Pere de Padollers. Diuen que es un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català, de fet es un munt de runa difícilment recuperable.
S’ha comentat en diverses ocasions, que abans grups de persones de totes les edats es trobaven per netejar i consolidar edificis mig enrunats amb el permís del propietari del terreny, ells portaven i pagaven el material que es feia servir; les seves restauracions encara ens ajuden avui dia a entendre vells edificis i han passat més de trenta anys. La Generalitat de Catalunya no consolida aquest nivell d’edificis i tampoc permet que ho facin els demés, argumenta que no son professionals.
Quan vaig marxar d’allà el primer cop, no tenia cap ganes de treballar aquella església, era complicat, un garbuix d’estils enrunats que no permetien cap tipus de lectura històrica. Però després de passar bastants setmanes dibuixant i mirant fotos i vídeos vaig entendre que era un edifici per explicar i ho faré tal com l’entenc. Se que una neteja i un estudi arqueològic en profunditat discreparia de les meves explicacions, però mentre no es faci –i dubto que es faci mai– el meu relat pot ajudar a entendre millor per on ha passat l’edifici.
NOTA: M’agradaria deixar constància del perill que comporta entrar en edificis mig enrunats com aquest. He vist gent movent carreus i llençar-los un tros enllà per veure si troben quelcom d’interessant. No cal que insisteixen perquè no trobaran res de valor. Moure carreus sense guants pot comportar tenir una mala experiència amb algun escorpí (en vaig trobar a Sant Pere de Madrona i a Montmagastre), llençar carreus pot comportar que alguna teula mig penjada acabi per caure’t al cap (observis la foto al final de la quarta fase). Es imprescindible tenir molta cura al caminar entre les pedres per no moure-les i prendre totes les mesures de seguretat (casc, olleres, guants, etc.) encara que el nostre equipament pugui fer riure a algun excursionista.
Primera fase.

Església romànica de nau única i àbsida a llevant, situada en un punt conflictiu damunt d’un terreny poc estable a l’extrem d’un petit turó. L’altura de la volta (en aquesta fase), respon a les mesures clàssiques que ho relacionen amb la llum de la nau. La porta d'accés es de gran qualitat i bon pressupost, situada a la façana Sud, consta de dues arquivoltes que es recolzen sobre unes impostes suportades per columnes i capitells. Tant les impostes com els capitells presenten una decoració de fulles de palmeta i podem observar com el capitell segueix perfectament la clàssica mesura en VA, en aquest cas es un pam i mig. Si be l’església ja surt documentada l’any 1050 com a be del monestir de sant Llorenç de Morunys potser hauríem de considerar que es refereix a un petit edifici anterior, no necessàriament una església preromànica, es donava el cas que hi havia masos que cedien una sala o habitació a partir de la reconquesta perquè el sacerdot hi podes fer les celebracions ordinàries. Recordem que el nom de Padollers fa referència al mas annexa a l’església tot i que l’edifici actual es molt més modern. L’església hauria pogut resistir en aquest estat al llarg de tota la primera etapa de la seva vida.
L’edifici romànic a la seva primera etapa.
Vista de l’edifici en el seu estat actual.
Portalada d’accés.
Capitell i verificació de la mesura.
Segona fase.
Considero que l’obra gòtica que ens ha arribat respon a una ampliació de la nau cap a llevant per augment de la parròquia, amb la intenció de bastir una nova àbsida més a llevant, que ja no varen construir, només ens queda el “forat” on era previst. Per la banda exterior varen unificar les dues construccions en una sola façana i amb l'arrebossat posterior fa de mal identificar les dues fases, però ens queden perfectament visibles les dues altures de la coberta.

Ampliació gòtica i lloc on era previst construir l’àbsida.
Una ampliació de la nau per ponent no era massa viable per el fort pendent de la muntanya al costat Nord, malgrat els corrals que hi varen construir molts segles més tard a partir d’una remodelació del terreny que veurem en el seu moment en el costat Oest.

Corrals al costat Oest de l’església.
Desmuntar una àbsida i el seu corresponent arc triomfal es una aventura que no saps on et portarà. Recordo quan em varen contractar per l’elaboració del Pla Director de la Seu de Manresa: la meva tasca era documentar totes les patologies que pogués detectar en aquell edifici. Quan vaig informar que un dels contraforts que aguanta l’empenta longitudinal de la Seu l’havien desmuntat completament, l’arquitecte em volia fer fora del projecte perquè no em veia capacitat per la tasca, no es podia creure que un arquitecte fes allò i a més un gran pou per la fonamentació del baptisteri neogòtic que hom pot veure a l’extrem Sud Oest i l’home confies en que no cauria tot l’edifici, de fet va anar de ben poc.
Podem imaginar que li passarà a una capsa de sabates si li traiem una de les dues parts estretes, els laterals perden tota la resistència. Això es el que li va passar a l’església de sant Pere quan varen desmuntar l’àbsida i l’arc triomfal. Les àbsides per definició son unes estructures arquitectòniques molt reforçades, es més, es la part més reforçada del edifici, no oblidem que conté els elements més sagrats del ritus catòlic; podem veure molts edificis enrunats però amb l’àbsida encara en peu. El pes de la volta hauria fet que la paret Nord degut a la manca de lligams amb l’àbsida i que tenia una fonamentació més compromesa degut a la orografia del terreny, hagués cedit lleugerament.

Segona fase amb l’ampliació de la nau per el costat de llevant.
Tercera fase.
El desplom de la nau que es va ocasionar en la segona fase, el varen equilibrar amb un seguit de contraforts que curiosament no cobrien tota la llargada de la nau. Es possible que consideressin la cantonada Nord Oest prou reforçada com per aguantar el que fos, on s’aprecien uns carreus de grans dimensions possiblement d’una edificació anterior.

Observis els carreus de la cantonada Sud Oest.

Contraforts construïts al costat Nord.
La volta ja estava massa compromesa i va acabar cedint. En aquell moment varen pensar en tornar a cobrir la nau amb quelcom més lleuger i possiblement es varen decidir per una volta d’arestes. La única referència que tenim per pensar en aquesta solució, son les columnes, capitells i cornises que ens han arribat i situats a una altura justa per encabir-hi aquesta volta tenint en compte l’altura dels murs de la nau.
Dividir la nau en tres parts iguals era complicat perquè una de les columnes que aguantaria un lliurament d’arcs coincidia amb la porta i varen decidir separar-la lleugerament i ubicar-la just davant la imposta i arquivoltes del costat Oest a tocar la porta, això els hi creava un nou problema ja que es trobaven amb arcs desiguals, empentes desiguals i tenir d’elevar la cota del arc per unificar-los tots a una mateixa altura.
En aquest esquema de volta per arestes podem observar com els arcs longitudinals (en blau) i transversals (en verd) tenen la mateixa altura, per aquest motiu l’altura de les naus laterals es superior a la que necessitaríem per una volta de mig punt. Per aquest motiu en aquesta fase no varen tocar l’altura de les naus laterals, varen obrir unes grans finestres rectangulars prop de l’àbsida ja que aquella part els hi quedava molt fosca, al no disposar d’obertures l’ampliació gòtica. El rector va veure amb aquell moviment la oportunitat de tenir entre dos contraforts de la part gòtica, una sagristia o habitacle que també varen cobrir amb volta d’aresta i la possibilitat de tenir unes capelles o fornícules laterals que algun parroquià es deuria comprometre a pagar.

Columna, capitell i cornisa que denoten l’origen d’una volta per arestes.
Porta d’accés a la sagristia situada al costat Nord de la part gòtica.

Volta per arestes de la sagristia.

Tercera fase amb la volta per arestes
Quarta fase.
Finalment la cantonada Nord Oest que recordem que no havien protegit amb cap contrafort, no va poder més i va cedir arrossegant el xamfrà i la volta. En aquell moment i també possiblement per una caiguda d’ingressos degut a un menor nombre de parroquians, varen decidir retallar l’edifici fins a tocar la porta, on uns anys abans hi haurien construït les columnes per aguantat la volta d’arestes. Encara es poden veure les arquivoltes de la porta per la banda de fora de l’església que més tard varen reconvertir en corrals.
Porta d’accés vist des dels corrals, fora de l’edifici.
Varen construir una nova volta en aquest cas un altre cop de mig punt, però a una cota diferent i això era intel·ligent. Dues naus amb la mateixa llum, la més alta necessitarà una paret més gruixuda que la més baixa per aguantar el mateix pes de volta. En conseqüència varen bastir la nova volta més d’un metre més avall, de fet varen utilitzar la mateixa cota que la volta d‘arestes i en aquest moment varen rebaixar l’altura de les naus laterals per adaptar la teulada a la nova cota de la volta i les dues grans finestres que havien obert en la fase anterior varen quedar tapades per l’arrencada de la nova volta.

Podem observar la part superior de la primitiva finestra al mig de la fotografia (façana Nord), la cornisa a un nivell inferior de manera que la volta tapa completament l’entrada de llum i la nova altura de la nau bastant mal acabalada.
Cinquena fase.
La tindríem de situar aproximadament a la segona meitat del segle XIX. Una remodelació urbanística de tot el sector va comportar un rebaix del turó on era bastida l’església; possiblement aquesta reforma coincideix amb la construcció del nou mas Padollers. L’edifici va quedar més d’un metre per damunt de la nova cota de la plaça i per accedir-hi hi cabien dues possibilitats:
  • una escalinata que li hauria donat més sumptuositat, però que hauria posat en perill l’estructura de la nau Sud, o
  • Un passadís longitudinal que cobris tota la nau. L’arquitecte amb molt bon criteri, va preferir aquest solució i va construir un passadís que va des de la porta fins l’àbsida, de fet va cobrir tota la nau ja que més enllà de la porta ja no hi havia nau.

Passadís fins a la porta d’accés.
En aquest moment també es va aprofitar per perimetrar la sagrera (Cementiri), bastir un cor al fons de la nau amb una escala per accedir-hi que varen amagar dins una de les capelles o fornícules laterals que a més varen tenir de retocar el semi cercle original per no picar-hi de cap, també varen instal·lar la nova pica d’aigua beneïda, repintar en blanc tot l’edifici i possiblement construir el campanar de cadireta.

Podem observar l’eliminació de la cornisa superior, el rebaix de la porta, la nova cornisa i el cor enfonsat damunt la nau.

Pica d’aigua beneïda a l’entrada de l’edifici.

Sagrera vista des del costat Nord Est, a la dreta podem observar la sagristia.

Diverses vistes en secció de la darrera fase que ens mostren el gran desnivell que hi ha entre el costat Sud (pla de l’església) i el costat Nord (baixos de la sagristia)

Darrera fase de Sant Pere Sasserra en el seu moment de màxim esplendor.

Darrera fase de Sant Pere Sasserra, observis el retall que li varen fer a la nau per la part posterior per convertir-la en corral i com no hi ha contrafort que assegures la primitiva cantonada Nord Oest.
Les següents vistes de la maqueta ens permeten veure detalls de l’edifici tal com l’haurien vist a finals del segle XIX abans de començar el seu definitiu declivi. La sagristia amb la seva volta per arestes, la pica d’aigua beneïda, l’accés al cor amb la seva barana de fusta, etc.  











 




 

















Octubre 2019