Casa forta de la Sala de Sant Mateu i església de santa Maria


Fotografies de la maqueta que recreen un dels seus millors moments.

La Sala es un conjunt arquitectònic que està format per un mas, la seva església romànica, unes tines i diverses construccions annexes. Amb aquest treball surto del que en llenguatge modern es qualifica de “zona de confort”. Fa anys havia llegit a Viollet le Duc com definia una “casa forta”, les seves dependències i usos i vaig pensar que amb les restes d’aquest conjunt d’edificis es podria crear una historia fictícia però no massa allunyada de la realitat.
He recuperat algunes fotografies antigues (arxiu Gavín) que m’han permès veure les  quatre façanes del mas i també la portalada de l’església abans que fos desballestada.

L’edifici:
Es considera un  domus medieval del que ja se’n tenen noticies des del segle XII. Es un edifici de planta gairebé quadrada (13.5 metres aproximadament), al costat Sud hi ha la porta principal d’accés que va a parar a un vestíbul; un cop a dins, al costat Oest hi ha una porta adovellada que mena al celler on es conserven quatre arcs apuntats. Una ferma paret fa de divisió entre el costat Est (bastant més ampla) i l’Oest que està completament ocupat per el celler. En front del vestíbul hi trobem una altre paret i a poca distancia un segon mur que hi discorre paral·lel, d’aquí fins el mur Nord ja es tot una incògnita.
Aquest tres murs perpendiculars indiquen perfectament que pujarien fins a un segon nivell. Al mig hi trobaríem la planta noble amb cuina, menjador i diverses estances.

Façana principal o Sud.


Façana principal o Sud.

El costat Sud es el que disposa de més obertures, a nivell del vestíbul hi trobem quatre espitlleres construïdes amb pocs miraments malgrat que estan capçades amb un arc monolític prou interessant. A la planta noble hi trobem dos balcons (el de la cuina reconvertit en finestra) i el del menjador acabat amb una llinda i una cornisa aprofitada possiblement de la imposta de l'església.
Detall del balcó de la sala - menjador.

Façana Oest.

Façana Oest.

En el costat Oest, a la planta baixa, unes espitlleres il·luminaven el celler, també hi havia una finestra de majors dimensions per il·luminar l’accés al celler, a la planta noble hi havia finestres a totes les estances llevat la cuina que s'il·luminava per el costat Sud. 
Un dels arcs del celler a la planta baixa.

La següent fotografia ens mostra la cuina a la planta noble i un armari integrat en al mur.
La cuina a la planta noble, just a sobre dels arcs del celler.


Façana Est

Façana est.

Les finestres de la sala – menjador.

El costat Est tenia poques obertures, a la sala – menjador hi havia dues finestres una gairebé anul·lada i l’altre era la clàssica finestra – festejador, una tercera finestra donava llum a una habitació.

Façana Nord.
Façana Nord.

Façana Nord amb les tines al costat dret i l’església al costat esquerra.

El costat Nord era el més fosc de tots. Hi tenia adossat un cobert amb dues tines o cubs que connectaven directament amb el celler. Una finestra donava llum a una habitació de la planta noble i una altra donava llum i ventilava les quadres de la planta baixa.
A la segona planta hi havia un seguit d’espitlleres distribuïdes de forma molt regular al llarg de tot el perímetre, com es pot apreciar a la fotografia superior.

L’església

Està construïda a tocar el mur Nord del mas i l’àbsida sobresurt per el costat de llevant. Es un edifici romànic molt mutilat. A la fotografia del meu llibre de les esglésies del Bages d’en Gavín, encara hi veiem la teulada a tocar les dovelles de la porta i tota la portalada, demostra que l’edifici era més alt i possiblement hauria tingut una volta de pedra que es va esfondrar i a partir de la cornisa que marcava la imposta de la volta li varen construir una teulada amb cavalls de fusta, possiblement en aquell moment varen aprofitar per allargar l’edifici amb un mur menys dimensionat ja que no havia de suportar massa pes, també ens ha arribat una finestra rectangular al bell mig del mur de tancament. 
Com es pot apreciar a la fotografia, la porta era situada al costat Nord, vol dir que l’edifici es posterior a la construcció del mas i al ubicar-lo a tocar el mas, varen tenir d’obrir la porta a la banda contraria del que es habitual.
Fotografia Arxiu Gavín, a l’“Enciclopèdia Catalana” es mostra la mateixa fotografia però retallant el mur del mas arran de teulada descontextualitzant la imatge.

El concepte domus.
Tot i que el concepte “domus” es pot traduir com una casa senyorial d’origen romà, l’edifici no es pas tan antic. Aquests “domus” o “masos” acostumaven a estar lleugerament fortificats i en molts casos també emmurallats. La següent fotografia ens dona una idea del que eren aquests masos.
Finca Murallius, al fons Montserrat.

Eren propietat d’algun senyor feudal i per servei tenien uns quants esclaus, proliferen molts anys després de les ràtzies àrabs, la fortificació era per dificultar l’accés a bandolers, però no hauria aguantat l’embat d’un exercit organitzat. 
Hem quedat que es un relat de ficció i no es te de correspondre amb el dia a dia d'aquest mas, per exemple: les tines, cellers o vinyes com a industria organitzada venen de principis del segle XVIII. El "celler" construït amb arcs ogivals, segles abans hauria tingut un altre funció.
A la maqueta es mostra un fragment del emmurallat que de fet no existeix a la realitat, les pedres del mur varen esser utilitzades per bastir dependències annexes en els darrers segles.
A la planta baixa i a tocar el costat Nord hi hauria la quadra dels cavalls, els animals eren cars i valuosos i els tenien dins de casa fins a meitat del segle passat que varen aparèixer els tractors.
A la segona planta hi residirien els esclaus damunt d’un jaços fets amb palla, tenien la missió extra de protegir l’edifici i per això disposaven d’un torn de grans dimensions connectat a una politja que els hi permetia de pujar material defensiu fins la segona planta, es necessitaven dues persones per fer-lo moure.

Mecanisme cinemàtic que permet pujar objectes des de la planta baixa.

Podem apreciar la plataforma amb la carrega a la planta noble (esquerra) i a la planta baixa (dreta), el mecanisme funciona perfectament i travessa les plantes a traves d’unes trapes obertes en el replans de l’escala.

A moltes pel·lícules es veu com defensen una posició llençant oli bullent sobre els assaltants, l’oli es i ha estat sempre un producte car i fer-lo bullir en grans quantitats es molt lent, deixant de banda el perill que comportava el transportar-lo per els propis defensors. Hi havia maneres molt més pràctiques i econòmiques de defensar la posició. Per la plataforma pujaven sàrries d’espart plenes de terra o de pedres, per les grans distancies utilitzaven les fletxes des de la segona planta, però quan algú pretenia assaltar l’edifici mitjançant una escala, des de la finestra li llençaven terra al cap i quan se la treia dels ulls li tiraven una pedra. Barat i efectiu.
Una de les novetats del segle XIX va esser la incorporació de la “comuna”. Quan tenien de fer les seves necessitats disposaven d’una petita cambra on hi havia un banc fet d’obra, un tauló de fusta ho cobria tot i al mig un forat amb una peça troncocònica de ceràmica amb una connexió cap a fora del mur de la casa de manera que tot queia daltabaix. Aquest costum ja venia dels romans, la millora va consistir en construir una canonada al exterior i recollir-ho tot en un lloc anomenat “femer” que els hi servia un cop tot barrejat amb la palla bruta de les corts dels porcs com adob.

Podem observar la “comuna” a la planta noble al mig de la imatge.
 
 
Diverses vistes dels dibuixos previs a la construcció de la maqueta.

La maqueta.
També es ficció, no hi prou informació ni tan sols per saber on era l'escala. Malgrat tantes limitacions, s'ha fet tant autentica com s'ha pogut. 
Com sempre, s’ha fet modular i ens permet veure tots els racons possibles menys la totalitat de l’escala que queda amagada entre murs. Les següents fotografies mostren la seva construcció: a la primera veiem els dos semi trams del costat Nord i a la segona podem observar l’acabament del primer tram amb l’ajut d’una cintra i la col·locació de les baranes.













Diverses vistes de la maqueta un cop acabada.

En aquesta fotografia sense les teulades es poden apreciar els cavalls de la teulada de l’església i els pilars on reposaven les bigues que aguantaven la teulada principal del mas.

La maqueta sense la segona planta

La maqueta sense els murs Nord i Oest
Es pot apreciar damunt dels cubs de trepitjar el raïm, a l’edifici annex, que pengen unes cordes d’una biga. Era una feina molt feixuga: hi havia vespes que picaven els peus i les cames dels homes, el mareig produït per el raïm trepitjat, el cansament; feia que necessitessin l’ajut d’una corda per aguantar drets moltes hores treballant. De fet treballaven damunt d’un empostissat de fusta i a través del entre reixat de les fustes queia el raïm aixafat a baix el cub, però si l’empostissat es trencava, també hi queia el treballador.

La maqueta sector Sud Oest

La maqueta sector Sud Est

La maqueta sector Nord Est

La maqueta sector Nord Oest
Juny 2020