L’ajuntament de
Manresa (sant Ignasi de Loiola) amb el seu afany de potenciar el turisme a la seva ciutat, ha endegat una
visita guiada a la Seu de Manresa per a mostrar els secrets amagats (esotèrics, simbològics, etc.) que
complementa la visita que ja fa temps que hi fan explicant l’arquitectura i
valors de l’edifici.
Fa uns anys -l’autor
d’aquest treball- havia donat algunes conferencies sobre aquest tema i el
resultat en format "Power Point" va acabar al Bloc però no hi havia
massa explicació per lo que la seva lectura era difícil d’interpretar. Aprofitant
l’avinentesa, m’ha semblat oportú reprendre el tema ja que pot ser útil a qui
no tingui la oportunitat d’anar a Manresa.
Aquest tema constarà de tres capítols, en el primer veurem:
- L’espai sagrat.
- L’altar universal i l'Axis Mundi
- Geometria Sagrada
- L’estructura de la catedral
L’arquitecte hi
tenia poc a dir, era un sacerdot especialista en trobar llocs potencialment
tel·lúrics l’encarregat de determinar el punt on es situaria l’altar major que
es corresponia amb "l'Axis Mundi" de l’edifici.
Per construir un edifici d’aquestes magnituds eren necessaris tres grans grups d’especialistes:
L’orde del Temple hi aportava personal qualificat com ara els arquitectes;
la Maçoneria hi aportava els paletes i
el bisbe decidia com volia la seva catedral,
però era el poble qui tenia de pagar-ho tot i tan li feia si era musulmà, cristià o jueu.
Cada un d’aquests grups creava el seu propi edifici i l’orientava d’acord amb els seus valors. El Temple (cos tècnic especialitzat) utilitzava el Cardus - Decumanus romà (creu vermella amb indicacions de Nord, Sud, Llevant, Ponent); la maçoneria orientava l’edifici cap on sortia el Sol el dia que Isis va ascendir al cel: el 15 d’agost (línia verda), més tard la festivitat va esser adaptata per l'església per a celebrar la Mare de Deu d'Agost; i l'església orientava l’edifici cap a Terra Santa que per el cas de Manresa correspon al grau de paral·lel terrestre de 74 que curiosament es la suma del grau aproximat del paral·lel de Manresa (42º) més el grau aproximat del paral·lel de Terra Santa (32º).
Per construir un edifici d’aquestes magnituds eren necessaris tres grans grups d’especialistes:
L’orde del Temple hi aportava personal qualificat com ara els arquitectes;
la Maçoneria hi aportava els paletes i
el bisbe decidia com volia la seva catedral,
però era el poble qui tenia de pagar-ho tot i tan li feia si era musulmà, cristià o jueu.
Cada un d’aquests grups creava el seu propi edifici i l’orientava d’acord amb els seus valors. El Temple (cos tècnic especialitzat) utilitzava el Cardus - Decumanus romà (creu vermella amb indicacions de Nord, Sud, Llevant, Ponent); la maçoneria orientava l’edifici cap on sortia el Sol el dia que Isis va ascendir al cel: el 15 d’agost (línia verda), més tard la festivitat va esser adaptata per l'església per a celebrar la Mare de Deu d'Agost; i l'església orientava l’edifici cap a Terra Santa que per el cas de Manresa correspon al grau de paral·lel terrestre de 74 que curiosament es la suma del grau aproximat del paral·lel de Manresa (42º) més el grau aproximat del paral·lel de Terra Santa (32º).
El recinte sagrat
consistia en adaptar i amplificar les mesures del Temple de Salomó que ho
doblaven en els dos sentits: ample i llarg.
Quan hom construeix
un temple a honor de Deu, en definitiva intenta reproduir a la Terra el
que Ell ha fet amb nosaltres; Deu ens ha fet a la seva semblança a partir d’un
model que coneixem com ADAM, dons quan nosaltres volem construir un nou temple,
tornem a reproduir l’ADAM primigeni que en grec vol dir: Anatolé (Orient),
Dysmé (Occident), Arctos (Septentrió) i Mesembria (Migdia), que portat a un
idioma més entenedor i en el mateix ordre significa: Est, Oest, Nord i Sud. A
l’indret on s’entrecreuen aquests dos eixos horitzontals que s’han de
correspondre amb el presbiteri de la nostra església hi aixecarem un tercer eix
vertical (axis mundi) perpendicular al pla en que ens movem, el denominaren
Zenit (part superior) i Nadir (part inferior). La part inferior no es pot
confondre amb l’Infern, no hi te res a veure. En tot cas ho hem de relacionar
amb la sàvia de la terra, la potencia tel·lúrica que cercava el sacerdot a l'hora de trobar el punt d'origen de la catedral.
El dibuix superior
que te lloc en el centre presbiteral de qualsevol catedral gòtica ben construïda utilitzant convencions
arquitectòniques medievals, ens mostra d’una forma molt explicita la veritable
funció de la creu, les seves quatre dimensions Universals i perquè es tan important
l’elecció d’aquest punt: L’eix superior ens parla de la pujada cap al Cel; la
clau de volta del temple; el Zenit; L’eix inferior ens parla de la penetració a
la Mare Terra; el pou tel·lúric de la Cripta; l’inframon; el Nadir. El conjunt
eix superior - inferior o be pal vertical (axis mundi), es el camí que ens
proposa l’església: anar de la Terra al Cel a traves de Crist. L’eix
horitzontal Cardus, ens parla de l’amplada del missatge de Crist que omple tot
el presbiteri i a través dels celebrants l’escampen cap a totes les direccions
fins ocupar tota la volta celestial. Finalment tenim l’eix Decumanus, que ens
du de ponent a llevant: de la mort a la vida. En total sis direccions. Tot això
te lloc al centre de l’altar, el nostre Gólgota particular que ens delimita un
nou punt, el setè. Hi ha qui veu amb tot això ni més ni menys que la creació
del mon en 7 dies, si més no comparis amb la taula de Pere Serra del retaule
del Esperit Sant de Manresa. (foto annexada)
A Chartres en un indret hi ha inscrit el nº 21 que just en aquest dia del mes
de Juny, es il·luminat per un raig de sol. Hi ha qui diu que te a veure amb
solsticis d’estiu, de fet es bastant modern, per nosaltres es senzillament una
formula: 2 a 1 ó 2 de 1.
Anem a veure-ho: La
base de les catedrals està formada per dues unitats quadrades o be dos quadrats un a
continuació de l’altre; L’amplada es dues vegades l’amplada del temple
de Salomó (zona ombrejada) i la
llargada es també dues vegades la llargada del temple de Salomó.
A la figura hi podem
observar: Un rectangle ombrejat. (equival al Temple de Salomó); El càlcul del
punt d’or. (arc verd, on hi instal·larem
el presbiteri i l’altar major) De fet el càlcul es a la inversa, a partir
del punt d’or determinat per un sacerdot, es fa la resta del dibuix. I
finalment en el dibuix també hi podem veure en color vermell tres figures
sagrades: quadrat, cercle i rectangle.
Diuen que tres
figures geomètriques (quadrat, cercle, rectangle) varen transportar l’arca de
l’aliança o be el Graal, totes tres tenien la mateixa superfície i cada una
d’elles equivalia a la meitat d’un dels dos quadrats que componen la nau; en
conseqüència, cada una de les tres figures te la mateixa superfície que el
temple de Salomó.
No entrarem a valorar que es el Graal, al final arribaríem a la conclusió que ens
referim a un recipient divinitzat. I que la Intuïció, la
Intel·ligència i la Mística son representats per el cercle, el
quadrat i el rectangle.
La figura quadrada representa
la intel·ligència: Ens ha de permetre passar dels coneixements instintius
al conscient; es el símbol de la terra; del coneixement transcendent; de la
unió mística dels quatre elements; pels pitagòrics es l’ànima. Quadrades son
les piràmides i quadrat era el "sancta santorum" del temple de
Jerusalem; es l’espai reservat als seglars.
La figura circular es
sagrada, representa la intuïció, el que es conté a si mateix; el Jo;
l’Infinit; Deu: El cercle amb quadrat representa el cel i la terra, la
integració, la conjunctio, el temps i l’espai; la quadratura del cercle es la
transformació de la forma esfèrica del cel en la forma que a terra adopten les
esglésies, així que el cel baixa a la terra i s’uneix amb els quatre elements.
Pels egipcis representava a Ra i la resurrecció; el cercle que encabeix la creu
denota el paradís i els quatre rius que neixen del Arbre de la Vida, aquesta
darrera definició està directament relacionada amb els crismons (porta de Santa Maria de la Seu de Manresa). Es l’espai reservat al clergat.
La figura
rectangular es la planta mística i equival al Sant Sopar: Està
destinada a suportar l’altar del sacrifici del fill de Deu. No es pot pretendre
que el rectangle que obtinguem compleixi la relació de 2 a 1, ja que totes les naus
serien igual d’amples; l’amplada només podria ser de 20 VA.
La gent entra a les
esglésies per la porta principal, travessa tota la nau flanquejada per altes
columnes i va cap al presbiteri, tot plegat és un camí a la iniciació
espiritual. Es com si fóssim convidats al Sant Sopar i anéssim cap a la
Mesa a reunir-nos amb Jesús i els seus convidats. Quantes columnes hi
hauríem de trobar? Doncs dotze, com una gran metàfora dels Apòstols. L’abat
Suger de Saint Denis ho tenia molt clar: es tracta de ...construir
espiritualment sobre els fonaments dels Apòstols, essent Jesús la clau... de
volta. La mateixa Jerusalem celestial també tenia 12 portes. Però, segur que
l’abat ho tenia tan clar? El temple de Salomó es considera que també tenia 12
columnes igual que Chartres o Manresa (deambulatoris apart). Aquesta dotzena la
tenim de relacionar més amb constel·lacions zodiacals que amb apòstols. És més,
es creu que lo dels 12 apòstols, els 12 fills de Jacob, les 12 tribus d’Israel,
els 12 deixebles de Mitra, els 12 signes del zodíac, els 12 mesos de l’any, les
12 hores diürnes o les 12 nocturnes, les 12 portes de la ciutat celestial, els
12 fills d’Ali (gendre de Mahoma), etc. tenen poc a veure amb el que ens
explicava suara l’abat de Saint Denis.
El centre de les columnes, no la llum de la nau ens ha de determinar un dels
costats del rectangle.
Però quina amplada te? En el cas de la Seu de Manresa 22 vares d’Aaró. Si el
numero 2 significa dualitat, alternança, equilibri i estabilitat; també
representa les dues naturaleses de Crist: la humana i la divina. El 22 fa
referència principalment a parelles d’animals solars (lleó, toro) i
als elements contraris, com ara el sol i la lluna; la terra i el cel; blanc i
negre (estendard templer, catarisme, etc.). En el fons, les columnes
son el nexe d’unió entre la volta celestial (representada per la volta de la
nau) i la Terra (el terra de la nau).
Si observem la
figura "Quadrada" inserida a la meitat inferior del dibuix- també un
quadrat- podem deduir que per construir-la hem traçat quatre diagonals que
sortint del centre de cada costat van a parar al centre del costat següent; amb
aquest senzill exercici obtenim un quadrat equivalent al 50% de la superfície
del primer quadrat. No es per casualitat, sinó amb ple coneixement de causa
dels constructors de catedrals, però la llargada d’una d’aquestes noves
diagonals o costat del quadrat inscrit fa exactament 1/10 de la llargada de la
piràmide de Cheops i a més la superfície d’aquest nou quadrat, equival a la
mateixa superfície que tenia el temple de Salomó.
La disposició i
càlcul dels elements de l’àbsida consistia en la juxtaposició de l’arca de
les Relíquies i de la Creu de la Victòria (Oviedo). La figura
"Rectangle" la tenim de recalcular per convertir-la en arca de
relíquies. Ho farem de tal manera que ens quedarà centrat en el
punt presbiteral, un quadrat de 3 per 3 unitats inscrit dins la figura Cercle i
es perllongarà la resta del rectangle per la banda de la nau. Per juxtaposar-hi
la creu, cal afegir un nou quadrat a cada costat del rectangle. Així
tenim que l’eix vertical de la nau (per on passa el punt d’Or i l’eix de
simetria de l’edifici) tindrà 1+4+1 quadrats i l’eix transversal tindrà
1+3+1 quadrats. Si dins la creu li tracem unes diagonals que tallin els punts
de la juxtaposició, ens apareixerà ni més ni menys que la creu de vuit beatituds màxim
exponent criptogràfic dels Templers. El perllongament de les línies inferiors
d’aquesta creu damunt el quadrat inferior ens determinarà exactament la
llargada i amplada total del temple.
El quadrat que hem
situat al cap d’amunt de l’arca i que ens formava el pal vertical de la creu,
ens determinarà exactament l’amplada i profunditat de la capella absidal on
actualment hi ha l’orgue. Les mateixes línies ja ens indiquen on hem de
construir les columnes de l’arc absidal.
Nota: Si el càlcul
el féssim per l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona amb unes columnes
absidals molt acostades, funcionaria exactament igual. Ens determinaria amplada
i profunditat de les capelles.
Ara ja podem completar l’àbsida calculant tota la seva estructura, es a dir, el
gruix que han de tenir els contraforts perquè puguin aguantar la volta del
presbiteri amb seguretat. Inscrivim un cercle dins el gran quadrat que ens
determina la mida total del temple. La mida que hi ha entre aquest cercle
exterior i el cercle que hem dibuixat com una de les tres figures base (Quadrat,
Cercle, Rectangle), ens determina exactament el gruix dels contraforts.
Aquesta és una de les formules més antigues que han estat utilitzant els paletes,
ens be de l’època de Pitàgores. Si a un quadrat que faci cada costat 1
unitat li dibuixem la diagonal, estem convertint un quadrat en dos
triangles rectangles, la hipotenusa del triangle sabem que es igual a² =
b²+c²; a² =1²+1²; a = V2 = 1.41421. Explicat d’una
altre manera, el resultat també es igual a dividir el costat d’un quadrat
inscrit en un cercle, per el diàmetre d’aquest. Tot plegat portat a diferents
escales no es ni més ni menys que el càlcul d’estructura de l’edifici.
Les columnes seran
octogonals ja que es la representació més perfecta del enllaç entre el quadrat (símbol
de la Terra) i el cercle (símbol del Cel). L’octògon també
representava per els grecs la juxtaposició dels quatre elements bàsics de la
natura (aigua, terra, foc i aire) amb els seus quatre estats respectius (fred,
humitat, calor i sequedat). L’octògon va ésser una figura plenament
adoptada per el Temple, ells havien vist i estudiat per exemple: la tomba de la
Mare de Deu; l’església de l’Ascensió; de la Nativitat; del Sant
Sepulcre o el Santuari de la Cúpula de la Roca. Tots aquests
temples de Terra Santa eren octogonals.
Una de les columnes de l’àbsida, te una petita figura incrustada a la cornisa que representa un cap humà. Allà consta que hi ha la primera pedra, els ibers per assegurar la bona sort i la prosperitat al seu clan, sacrificaven animals i les seves restes les enterraven sota de la primera pedra de la nova llar que el nucli familiar pensava construir. En el capitell daurat que orna aquesta columna hi podem veure esculpida una corona de flors amb els calzes ben marcats, sabem que la flor s’obre a partir del seu calze cap a fora, aquesta columna seria doncs el “calze” de la catedral, a partir d’aquest punt s’expandiria el nou temple. Les flors sagrades, com la rosa de Crist, sorgeixen de la terra banyada amb sang.
Una de les columnes de l’àbsida, te una petita figura incrustada a la cornisa que representa un cap humà. Allà consta que hi ha la primera pedra, els ibers per assegurar la bona sort i la prosperitat al seu clan, sacrificaven animals i les seves restes les enterraven sota de la primera pedra de la nova llar que el nucli familiar pensava construir. En el capitell daurat que orna aquesta columna hi podem veure esculpida una corona de flors amb els calzes ben marcats, sabem que la flor s’obre a partir del seu calze cap a fora, aquesta columna seria doncs el “calze” de la catedral, a partir d’aquest punt s’expandiria el nou temple. Les flors sagrades, com la rosa de Crist, sorgeixen de la terra banyada amb sang.
