La cara misteriosa de les grans catedrals

L’ajuntament de Manresa (sant Ignasi de Loiola) amb el seu afany de potenciar el turisme a la seva ciutat, ha endegat una visita guiada a la Seu de Manresa per a mostrar els secrets amagats (esotèrics, simbològics, etc.) que complementa la visita que ja fa temps que hi fan explicant l’arquitectura i valors de l’edifici.
Fa uns anys -l’autor d’aquest treball- havia donat algunes conferencies sobre aquest tema i el resultat en format "Power Point" va acabar al Bloc però no hi havia massa explicació per lo que la seva lectura era difícil d’interpretar. Aprofitant l’avinentesa, m’ha semblat oportú reprendre el tema ja que pot ser útil a qui no tingui la oportunitat d’anar a Manresa.
Aquest tema constarà de tres capítols, en el primer veurem:
  • L’espai sagrat.
  • L’altar universal i l'Axis Mundi
  • Geometria Sagrada
  • L’estructura de la catedral
Per veure amb molt més detall els punts tractats es recomana seguir el tema: "Crear en Gòtic"
Determinar el punt d’origen d’una catedral era molt complexa: especulació econòmica del terreny, embargs forçosos, deixar gent al carrer sense la seva vivenda habitual perquè calia aterrar-la, etc. eren fets quotidians que no tenien res a veure amb la fe cristiana però que l’església utilitzava sense gaire miraments. L’espai que ocupa una catedral normalment estava ple de carrers, cases i horts.
L’arquitecte hi tenia poc a dir, era un sacerdot especialista en trobar llocs potencialment tel·lúrics l’encarregat de determinar el punt on es situaria l’altar major que es corresponia amb "l'Axis Mundi" de l’edifici. 
Per construir un edifici d’aquestes magnituds eren necessaris tres grans grups d’especialistes: 
L’orde del Temple hi aportava personal qualificat com ara els arquitectes; 
la Maçoneria hi aportava els paletes i 
el bisbe decidia com volia la seva catedral, 
però era el poble qui tenia de pagar-ho tot i tan li feia si era musulmà, cristià o jueu. 
Cada un d’aquests grups creava el seu propi edifici i l’orientava d’acord amb els seus valors. El Temple (cos tècnic especialitzat) utilitzava el Cardus - Decumanus romà (creu vermella amb indicacions de Nord, Sud, Llevant, Ponent); la maçoneria orientava l’edifici cap on sortia el Sol el dia que Isis va ascendir al cel: el 15 d’agost (línia verda), més tard la festivitat va esser adaptata per l'església per a celebrar la Mare de Deu d'Agost; i l'església orientava l’edifici cap a Terra Santa que per el cas de Manresa correspon al grau de paral·lel terrestre de 74 que curiosament es la suma del grau aproximat del paral·lel de Manresa (42º) més el grau aproximat del paral·lel de Terra Santa (32º).
El recinte sagrat consistia en adaptar i amplificar les mesures del Temple de Salomó que ho doblaven en els dos sentits: ample i llarg.

Quan hom construeix un temple a honor de Deu, en definitiva intenta reproduir a la Terra el que Ell ha fet amb nosaltres; Deu ens ha fet a la seva semblança a partir d’un model que coneixem com ADAM, dons quan nosaltres volem construir un nou temple, tornem a reproduir l’ADAM primigeni que en grec vol dir: Anatolé (Orient), Dysmé (Occident), Arctos (Septentrió) i Mesembria (Migdia), que portat a un idioma més entenedor i en el mateix ordre significa: Est, Oest, Nord i Sud. A l’indret on s’entrecreuen aquests dos eixos horitzontals que s’han de correspondre amb el presbiteri de la nostra església hi aixecarem un tercer eix vertical (axis mundi) perpendicular al pla en que ens movem, el denominaren Zenit (part superior) i Nadir (part inferior). La part inferior no es pot confondre amb l’Infern, no hi te res a veure. En tot cas ho hem de relacionar amb la sàvia de la terra, la potencia tel·lúrica que cercava el sacerdot a l'hora de trobar el punt d'origen de la catedral.
El dibuix superior que te lloc en el centre presbiteral de qualsevol catedral gòtica ben construïda utilitzant convencions arquitectòniques medievals, ens mostra d’una forma molt explicita la veritable funció de la creu, les seves quatre dimensions Universals i perquè es tan important l’elecció d’aquest punt: L’eix superior ens parla de la pujada cap al Cel; la clau de volta del temple; el Zenit; L’eix inferior ens parla de la penetració a la Mare Terra; el pou tel·lúric de la Cripta; l’inframon; el Nadir. El conjunt eix superior - inferior o be pal vertical (axis mundi), es el camí que ens proposa l’església: anar de la Terra al Cel a traves de Crist. L’eix horitzontal Cardus, ens parla de l’amplada del missatge de Crist que omple tot el presbiteri i a través dels celebrants l’escampen cap a totes les direccions fins ocupar tota la volta celestial. Finalment tenim l’eix Decumanus, que ens du de ponent a llevant: de la mort a la vida. En total sis direccions. Tot això te lloc al centre de l’altar, el nostre Gólgota particular que ens delimita un nou punt, el setè. Hi ha qui veu amb tot això ni més ni menys que la creació del mon en 7 dies, si més no comparis amb la taula de Pere Serra del retaule del Esperit Sant de Manresa. (foto annexada)

Podem observar en el dibuix superior de la figura un marc blau cel, dins d’aquest marc hem de poder construir totes les catedrals.
A Chartres en un indret hi ha inscrit el nº 21 que just en aquest dia del mes de Juny, es il·luminat per un raig de sol. Hi ha qui diu que te a veure amb solsticis d’estiu, de fet es bastant modern, per nosaltres es senzillament una formula: 2 a 1 ó 2 de 1.
Anem a veure-ho: La base de les catedrals està formada per dues unitats quadrades o be dos quadrats un a continuació de l’altre; L’amplada es dues vegades l’amplada del temple de Salomó (zona ombrejada) i la llargada es també dues vegades la llargada del temple de Salomó.
A la figura hi podem observar: Un rectangle ombrejat. (equival al Temple de Salomó); El càlcul del punt d’or. (arc verd, on hi instal·larem el presbiteri i l’altar major) De fet el càlcul es a la inversa, a partir del punt d’or determinat per un sacerdot, es fa la resta del dibuix. I finalment en el dibuix també hi podem veure en color vermell tres figures sagrades: quadrat, cercle i rectangle.
Diuen que tres figures geomètriques (quadrat, cercle, rectangle) varen transportar l’arca de l’aliança o be el Graal, totes tres tenien la mateixa superfície i cada una d’elles equivalia a la meitat d’un dels dos quadrats que componen la nau; en conseqüència, cada una de les tres figures te la mateixa superfície que el temple de Salomó.
No entrarem a valorar que es el Graal, al final arribaríem a la conclusió que ens referim a un recipient divinitzat. I que la Intuïció, la Intel·ligència i la Mística son representats per el cercle, el quadrat i el rectangle.
La figura quadrada representa la intel·ligència: Ens ha de permetre passar dels coneixements instintius al conscient; es el símbol de la terra; del coneixement transcendent; de la unió mística dels quatre elements; pels pitagòrics es l’ànima. Quadrades son les piràmides i quadrat era el "sancta santorum" del temple de Jerusalem; es l’espai reservat als seglars.
La figura circular es sagrada, representa la intuïció, el que es conté a si mateix; el Jo; l’Infinit; Deu: El cercle amb quadrat representa el cel i la terra, la integració, la conjunctio, el temps i l’espai; la quadratura del cercle es la transformació de la forma esfèrica del cel en la forma que a terra adopten les esglésies, així que el cel baixa a la terra i s’uneix amb els quatre elements. Pels egipcis representava a Ra i la resurrecció; el cercle que encabeix la creu denota el paradís i els quatre rius que neixen del Arbre de la Vida, aquesta darrera definició està directament relacionada amb els crismons (porta de Santa Maria de la Seu de Manresa). Es l’espai reservat al clergat.
La figura rectangular es la planta mística i equival al Sant Sopar: Està destinada a suportar l’altar del sacrifici del fill de Deu. No es pot pretendre que el rectangle que obtinguem compleixi la relació de 2 a 1, ja que totes les naus serien igual d’amples; l’amplada només podria ser de 20 VA.
La gent entra a les esglésies per la porta principal, travessa tota la nau flanquejada per altes columnes i va cap al presbiteri, tot plegat és un camí a la iniciació espiritual. Es com si fóssim convidats al Sant Sopar i anéssim cap a la Mesa a reunir-nos amb Jesús i els seus convidats. Quantes columnes hi hauríem de trobar? Doncs dotze, com una gran metàfora dels Apòstols. L’abat Suger de Saint Denis ho tenia molt clar: es tracta de ...construir espiritualment sobre els fonaments dels Apòstols, essent Jesús la clau... de volta. La mateixa Jerusalem celestial també tenia 12 portes. Però, segur que l’abat ho tenia tan clar? El temple de Salomó es considera que també tenia 12 columnes igual que Chartres o Manresa (deambulatoris apart). Aquesta dotzena la tenim de relacionar més amb constel·lacions zodiacals que amb apòstols. És més, es creu que lo dels 12 apòstols, els 12 fills de Jacob, les 12 tribus d’Israel, els 12 deixebles de Mitra, els 12 signes del zodíac, els 12 mesos de l’any, les 12 hores diürnes o les 12 nocturnes, les 12 portes de la ciutat celestial, els 12 fills d’Ali (gendre de Mahoma), etc. tenen poc a veure amb el que ens explicava suara l’abat de Saint Denis.
El centre de les columnes, no la llum de la nau ens ha de determinar un dels costats del rectangle.
Però quina amplada te? En el cas de la Seu de Manresa 22 vares d’Aaró. Si el numero 2 significa dualitat, alternança, equilibri i estabilitat; també representa les dues naturaleses de Crist: la humana i la divina. El 22 fa referència principalment a parelles d’animals solars (lleó, toro) i als elements contraris, com ara el sol i la lluna; la terra i el cel; blanc i negre (estendard templer, catarisme, etc.). En el fons, les columnes son el nexe d’unió entre la volta celestial (representada per la volta de la nau) i la Terra (el terra de la nau).
Si observem la figura "Quadrada" inserida a la meitat inferior del dibuix- també un quadrat- podem deduir que per construir-la hem traçat quatre diagonals que sortint del centre de cada costat van a parar al centre del costat següent; amb aquest senzill exercici obtenim un quadrat equivalent al 50% de la superfície del primer quadrat. No es per casualitat, sinó amb ple coneixement de causa dels constructors de catedrals, però la llargada d’una d’aquestes noves diagonals o costat del quadrat inscrit fa exactament 1/10 de la llargada de la piràmide de Cheops i a més la superfície d’aquest nou quadrat, equival a la mateixa superfície que tenia el temple de Salomó. 

La planta total de la basílica ja hem vist que consta de dos quadrats d’idèntiques mida i superfície. En el quadrat superior, on li hem determinat el punt d’Or a traves de la divina proporció, i que s’ha de convertir en la clau presbiteral, es el centre a partir del qual construirem el nostre àbsida.
La disposició i càlcul dels elements de l’àbsida consistia en la juxtaposició de l’arca de les Relíquies i de la Creu de la Victòria (Oviedo). La figura "Rectangle" la tenim de recalcular per convertir-la en arca de relíquies. Ho farem de tal manera que ens quedarà centrat en el punt presbiteral, un quadrat de 3 per 3 unitats inscrit dins la figura Cercle i es perllongarà la resta del rectangle per la banda de la nau. Per juxtaposar-hi la creu, cal afegir un nou quadrat a cada costat del rectangle. Així tenim que l’eix vertical de la nau (per on passa el punt d’Or i l’eix de simetria de l’edifici) tindrà 1+4+1 quadrats i l’eix transversal tindrà 1+3+1 quadrats. Si dins la creu li tracem unes diagonals que tallin els punts de la juxtaposició, ens apareixerà ni més ni menys que la creu de vuit beatituds màxim exponent criptogràfic dels Templers. El perllongament de les línies inferiors d’aquesta creu damunt el quadrat inferior ens determinarà exactament la llargada i amplada total del temple.
El quadrat que hem situat al cap d’amunt de l’arca i que ens formava el pal vertical de la creu, ens determinarà exactament l’amplada i profunditat de la capella absidal on actualment hi ha l’orgue. Les mateixes línies ja ens indiquen on hem de construir les columnes de l’arc absidal.
Nota: Si el càlcul el féssim per l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona amb unes columnes absidals molt acostades, funcionaria exactament igual. Ens determinaria amplada i profunditat de les capelles.
Ara ja podem completar l’àbsida calculant tota la seva estructura, es a dir, el gruix que han de tenir els contraforts perquè puguin aguantar la volta del presbiteri amb seguretat. Inscrivim un cercle dins el gran quadrat que ens determina la mida total del temple. La mida que hi ha entre aquest cercle exterior i el cercle que hem dibuixat com una de les tres figures base (Quadrat, Cercle, Rectangle), ens determina exactament el gruix dels contraforts.
Aquesta és una de les formules més antigues que han estat utilitzant els paletes, ens be de l’època de Pitàgores. Si a un quadrat que faci cada costat 1 unitat li dibuixem la diagonal, estem convertint un quadrat en dos triangles rectangles, la hipotenusa del triangle sabem que es igual  a² = b²+c²;  a² =1²+1²; a = V2 = 1.41421. Explicat d’una altre manera, el resultat també es igual a dividir el costat d’un quadrat inscrit en un cercle, per el diàmetre d’aquest. Tot plegat portat a diferents escales no es ni més ni menys que el càlcul d’estructura de l’edifici.
Les columnes seran octogonals ja que es la representació més perfecta del enllaç entre el quadrat (símbol de la Terra) i el cercle (símbol del Cel). L’octògon també representava per els grecs la juxtaposició dels quatre elements bàsics de la natura (aigua, terra, foc i aire) amb els seus quatre estats respectius (fred, humitat, calor i sequedat). L’octògon va ésser una figura plenament adoptada per el Temple, ells havien vist i estudiat per exemple: la tomba de la Mare de Deu; l’església de l’Ascensió; de la Nativitat; del Sant Sepulcre o el Santuari de la Cúpula de la Roca. Tots aquests temples de Terra Santa eren octogonals. 
Una de les columnes de l’àbsida, te una petita figura incrustada a la cornisa que representa un cap humà. Allà consta que hi ha la primera pedra, els ibers per assegurar la bona sort i la prosperitat al seu clan, sacrificaven animals i les seves restes les enterraven sota de la primera pedra de la nova llar que el nucli familiar pensava construir. En el capitell daurat que orna aquesta columna hi podem veure esculpida una corona de flors amb els calzes ben marcats, sabem que la flor s’obre a partir del seu calze cap a fora, aquesta columna seria doncs el “calze” de la catedral, a partir d’aquest punt s’expandiria el nou temple. Les flors sagrades, com la rosa de Crist, sorgeixen de la terra banyada amb sang.