Santa Maria de Castelló d’Empúries i Santa Maria del Mar

En aquest nou treball d’arquitectura comparada veurem dos edificis gòtics catalans que aparentment nomes tenen en comú que son esglésies parroquials gòtiques. Començarem amb una petita síntesi històrica i en segon lloc haurem de saber trobar diferencies.
Nota: Els plànols presentats no son copies fidedignes de l’estat actual de les dues basíliques, s’emmarquen en el que denomino arquitectura ficció i pretenen donar-nos una idea molt aproximada de com els arquitectes haurien dissenyat el seus edificis.

Santa Maria de Castelló d’Empúries
Fitxa tècnica de Santa Maria:
  • Situació: a mig camí de Figueres i Roses (província i bisbat de Girona)
  • Primer arquitecte documentat: Ramon de Xartres. 
  • Inici de les obres: 1261 (amb certes reserves)
  • Mesura utilitzada: Cana de Montpeller (CM), equival a 2.10 metres
Principals mides de l’edifici:
  • llargada total de l’edifici (veure dibuix 63, etapa inicial): 80 VA (coherència); 31 CM 
  • amplada de la nau central: 18 VA (coherència); 7 CM
  • amplada nau lateral: 2.50 CM
  • profunditat capelles: 2 CM
  • amplada capelles: 1.50 CM
  • alçada nau central: 10 CM
  • alçada capelles laterals (altes): 7 CM
  • alçada capelles laterals (baixes): 3 CM

Àbsida de Castelló d’Empúries, observis la gran diferencia d’altures entre les capelles de la corona absidal i la nau central; també ens hem de fixar amb els prismes triangulars situats entre capelles.

Historia de l’edifici:
Cal interpretar-ho dins el context de l’època. En un moment d’esplendor dels senyors d’Empúries que s’equiparaven en poder amb els comtes de Barcelona, o de l’Urgell, varen voler per el seu feu la recuperació de l’antic bisbat visigòtic i amb aquest objectiu reconvertiren l’església romànica (de la qual en resten encara alguns elements a la girola i la massissa torre quadrada del campanar), en l’edifici gòtic que avui dia podem observar. De totes maneres, així com el bisbe de Vic no va voler segregar el seu territori per tal que Manresa podes tenir bisbe propi a Empúries li va passar el mateix, doncs el bisbe de Girona tampoc va voler segregar el seu territori per crear el nou bisbat. Fins hi tot en Pere I i el seu fill Joan I, sotmetent-se a les pressions de Girona també s’hi varen oposar, malgrat disposar d’una llicencia papal favorable al nou bisbat.
Cent anys abans de començar el nostre edifici, en temps d’Alfons II el Cast (primer sobirà de la corona catalano - aragonesa), comencen les primeres donacions de bens i terres a favor de l’orde del Temple. En aquest moment s’inicia la complicitat entre els comtes d’Empúries i l’Orde. En Joan Badia i Homs a “L’arquitectura medieval de l’Empordà”, considera que l’Orde tenia la Comanda (nota: una comanda es pot considerar com un conjunt format per una casa fortificada, esglesiola, cementiri, un bon grapat de terres i bastant caps d’animals. Hi podien viure soldats, frares i esclaus) en un turó anomenat la Cavalleria, prop de Castelló i en Mn. Miquel Pujol i Canelles en el llibre “Els Templers a l’Empordà”, identifica fins a quaranta-quatre parròquies que depenien de l’Orde. Anys més tard el comte Ponç Hug V d’Empúries, mentre estava a les ordres del Temple fou fet presoner a Trípoli i el rei Jaume II va fer gestions per obtenir el seu alliberament. Aquest fet es transcendental per Empúries, doncs per un costat demostra l’interès de la monarquia per els homes del Temple tenint present que va ésser precisament en temps de Jaume II quan es va dissoldre l’Orde.
L’edifici que hom pot veure es complex d’interpretar, el que entenem com a gòtic encara no existia a Catalunya. Possiblement l’església que pretenien fer a la segona meitat del segle XIII, respondria a una àbsida ja pensada en gòtic, adossada a una nau romànica adaptada lleugerament per rebre la nova capçalera; per lo tant, parlaríem d’una església de nau única amb transsepte i una gran diferencia d’alçades entre la nau central i les capelles radials com ho trobem també quan comparem el Pi de Barcelona amb el Cordeliers de França. Es un model clàssic que deriva del romànic, amb un àbsida voltat de capelles poligonals. A diferent escala podríem trobar molts precedents francesos amb àbsida semblants: Cluny, Saint Denis, Reims, Perpinyà, etc. o la mateixa església de Chartres. No oblidem el nom de l’arquitecte: Ramon de Xartres.
Dibuix 63. Idea inicial de l’església d’Empúries a la segona meitat del segle XIII

L’espai reservat per bastir l’edifici coincideix en dimensions amb l’espai o rectangle sagrat que trobem en els altres edificis gòtics com ara: la Seu de Manresa o el Pi de Barcelona entre molts d’altres. Les seves dimensions son: 80 VA de llarg per 40 VA d’ample. Aquestes dimensions ens permeten calcular tota l’estructura de l’edifici a partir de l’estrella de vuit beatituds, perfectament identificada en el dibuix superior. El seu centre o punt d’intersecció, es correspon exactament on es creuen les sis línies (no dibuixades) d’orientació de l’edifici: Cardus, Decumanus, Nadir i Zenith. 
(Per saber més sobres formes geomètriques sagrades, seguiu enllaç)
Si analitzem de prop les capçaleres de Chartres i d’Empúries ens adonarem que no hi tanta diferencia. (Comparis el següent Dibuix 64 amb el Teoremes Històrics 113E, compte que no son a la mateixa escala)
Àbsida de Chartres (dibuix de Viollet Le Duc):
  • Te una capçalera poligonal amb set capelles radials.
  • Hi ha un alternança entre capelles grans i capelles petites.
  • Les capelles grans es manifesten a l’exterior en forma poligonal.
  • Hi ha dues capelles petites i properes a la capçalera de l’àbsida que es manifesten a l’exterior en forma de triangle.

Àbsida de Empúries:
  • Te una capçalera poligonal amb cinc capelles radials.
  • Totes les capelles son poligonals.
  • Les dues capelles petites que a Chartres es manifestaven a l’exterior en forma triangular, aquí es redueixen a una expressió tan mínima que desapareixen i es converteixen en contrafort, però es segueixen manifestant a l’exterior en forma de triangle.
  • Per aquest motiu perdem dues capelles i passem de set a cinc.
  • L’efecte de l’alternança a l’exterior de capella poligonal i triangle es manté perfectament.

Per valorar l’esforç que fa la gent de Castelló, hem de tenir present que quan s’inicia aquesta església, a la segona meitat del segle XIII, a Barcelona encara no havien començat cap temple gòtic. Al encetar el segle XIV, és quan consideren que podrien optar per un bisbat propi i modifiquen els plans de l’església per convertir-la en una Catedral de tres naus, les baixes capelles laterals franceses passen a convertir-se en altes capelles laterals catalanes i les baixes columnes de l’àbsida, tripliquen l’alçada quan arriben a la nau. L’espai reservat per les capelles laterals passa a convertir-se en naus laterals i la mida del transsepte s’utilitza de mòdul per bastir les noves capelles laterals.
Dibuix 64. Idea inicial de l’església d’Empúries a la primera meitat del segle XIV.
Aquestes variacions de plans originals ja hem vist que son habituals i les hem trobat a Girona o Mallorca, en el cas de Castelló d’Empúries podria passar desapercebut per a molta gent, no és pas el cas de Girona que varen convertir l’edifici en una immensa caixa que emmarca completament l’àbsida.
En el capítol dedicat a l’arquitectura gòtica, comentàvem que en Gaudí criticava els edificis aguantats amb arcs boterells, ens deia que s’aguantaven amb crosses. (seguir enllaç per saber-ne més) Demostràvem com amb un petit exercici mental podíem convertir una església d’una nau com ara la Seu de Manresa en una de tres com ara el Mar de Barcelona i sense boterells. Si tinguéssim la sort de poder pujar a la coberta d’Empúries veuríem que les primeres tramades de la nau son molt semblants a Manresa, amb els seus corresponents arcs boterells, finestrals i ampit (barana) perimetral, al canviar el pla i continuar l’edifici amb tres naus, no fan ni més ni menys que dur a la pràctica aquest exercici que fa un moment recordàvem. D’aquesta manera les tramades finals de l’edifici son com les de Mar, sense arcs boterells i amb òculs damunt les cobertes de les naus laterals; fins hi tot desapareix l’ampit perimetral.
Una lectura en profunditat d’aquesta església ens aportaria molta més informació que aquestes quatre ratlles, ja he comentat que parlem d’un edifici complex d’interpretar. Es interessant observar la forma com varen integrar diferents estructures romàniques dins el nou edifici gòtic. Hi ha un seguit d’elements de la Catedral de Castelló que mereixen una observació especial i molt detallada, faig referència a la portalada principal, la pila baptismal (d’immersió i romànica) o el gran retaule d’alabastre de l’altar major.
El model de façana:
Es el clàssic que hem anat veient: dues torres, una coberta acabada en forma triangular, un gran rosetó i una porta meravellosa que moltes catedrals europees desitjarien, emmarcada per dos elegants pinacles i un seguit d’arquivoltes que envolten el timpà. Tot el bloc escultòric es fet en marbre i atribuït al mestre Antoni Antigó, però hi ha qui pensa que podria esser del mestre de Girona en Pere de Santjoan. A banda i banda de la porta a mitja alçada, hi han representats els dotze apòstols de Jesús dins d’unes fornícules protegides per dosserets; a la part inferior hi ha una banqueta per poder-hi seure on el respatller representa unes finestres cegues. En el timpà hi ha una representació de l’adoració del reis mags.
La torre de la banda Sud no ha estat mai acabada.
Recentment ha obtingut per part de Roma (sant pare Benet XVI) el títol de Basílica, una reivindicació molt treballada per la gent del Empordà.

Santa Maria del Mar
Fitxa tècnica del Mar:
  • Arquitectes: Berenguer de Montagut i Ramon Despuig 
  • Inici de les obres: 1329, acabament 55 anys després (torre apart) 
  • Claus de volta: 1 (àbsida) Coronació de Maria, 2 Anunciació, 3 Naixement Crist, 4 Rei a cavall (Alfons el Benigne), 5 Escut (ciutat de Barcelona)

Principals mides de l’edifici:
  • llargada total de l’església: 80 m.
  • amplada de la nau central: 13.75 m.
  • amplada total interior: 33.50 m. 
  • alçada: 33 m.
  • naus laterals: 6.38 m 
  • alçada de les naus laterals: 27 m.
Aquestes mides en metres no ens aporten gaire informació, cal veure ho en VA per fer-nos en una idea millor del que volien representar.
  • llargada total de l’església: 100 VA
  • amplada de la nau central: 16 VA
  • separació entre columnes: 16 VA
  • naus laterals: 8 VA
  • profunditat capelles: 4 VA
  • amplada total interior: 40 VA 
  • alçada nau central: 38 VA 
  • alçada de les naus laterals: 30 VA
  • alçada capitells columnes: 20 VA
  • diàmetre columnes: 2 VA
  • gruix contrafort (entre capelles): 4/5 VA
  • gruix contrafort (davant columna): 8/5 VA
  • rosassa: 9 VA
Historia del l’edifici:
El seu origen s’ha de situar, cronològicament parlant i segons diuen alguns historiadors, a pocs anys del Edicte de Constantí (any 313), feia poc temps que havien martiritzat a Santa Eulàlia i el seu cos deuria d’ésser enterrat per aquells indrets prop d’una de les vies romanes. Després de la desfeta de la guerra del 1936, en fer les obres del nou presbiteri i de la Cripta, es va trobar una necròpolis romana que arribaria fins prop del Fossar de les Moreres, es creu que la santa podia ésser allà enterrada i que hi haurien fet una petita capella que amb el temps es convertiria en l’actual Basílica. 
L’any 877 es va trobar prodigiosament el cos de santa Eulàlia. L’arquebisbe de Narbona era devot de la santa i per aquell temps es feia construir una petita capella per el seu us dedicada a la santa, es va posar d’acord amb Frodoi (bisbe de Barcelona) per anar a "excavar" i portar alguna petita relíquia cap a França. Frodoi per por de perdre el protagonisme de la troballa, va fer que l’arquebisbe tornes a França amb les mans buides. Dies després de marxar l’arquebisbe, en Frodoi va fer la troballa prodigiosa. Varen traslladar solemnement les relíquies de la santa des de Santa Maria de les Arenes (precursora del Mar) fins la catedral de Barcelona. Poc temps després, l’any 880 en Gotmar bisbe de Manresa va descobrir també, prodigiosament, la mare de Deu de Montserrat. 
Aquests dos bisbes que eren bons amics, van protagonitzar un dels actes més greus de sedició que s’han comès a Catalunya en constituir el bisbat de Vic saltant-se l’autoritat de l’arquebisbe de Narbona i del comte Guifré. (Catalunya durant aquells segles, a causa de les invasions àrabs, pertanyia política i eclesiàsticament a França)
A Girona havia mort el bisbe Teotari. Teodard, Arquebisbe de Narbona va proposar per Girona al bisbe francès Servus Dei que pretenia annexar tota la zona de Vic, que no tenia bisbe, a la seva diòcesi. Per evitar aquest súper poder francès, Frodoy i Gotmar juntament amb Selva, fals bisbe d'Urgell i el comte Sunyer van idear l’annexió de la zona de Vic al bisbat de Manresa i a Girona van situar al bisbe Ermemir. Així tots els bisbes de Catalunya serien catalans, però no van comptar amb Guifre comte de Barcelona i oficial de l’exèrcit francès a qui van perjudicar els seus interessos; també es van saltar l’autoritat del metropolità de Narbona, ja que en el fons volien restituir la metropolitana a Tarragona. Frodoí volia protagonisme i si no hagués estat per les dots escèniques de Gotmar, l’arquebisbe li hauria partit el bàcul al cap com ho va fer amb els altres dos sediciosos.

A París ens expliquen el desenllaç : "... [els dos bisbes intrusos : Selva i Ermemir] furent déposés avec ignominie. On déchira leurs habits pontificaux, on cassa leurs crosses sur leur tète, et on leur arracha des doigts leurs anneaux...." (extret de:" Història d' Église Catholique a France, llibre XVII, pàg. 377"). És a dir que els hi varen destrossar els vestits, partir els bàculs al cap i arrencar els seus anells.
Segles més tard en Jaume Fabre va construir un gran sarcòfag per a la santa a la cripta de la catedral de Barcelona i a més va construir un bona part de l’àbsida; hi ha qui creu que en Jaume podria esser un fill de l’arquitecte Enric de Narbona.
L’actual edifici del Mar ara sabem que es obra d’en Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. No faig aquest comentari tant elemental sense motiu. Fins ben entrat el segle XX, els historiadors només podien suposar que el temple era de Berenguer. Senzillament no es sabia de qui era, li trobaven versemblances amb Manresa i Mallorca, que es sabia perfectament qui els havia construït i això els feia creure que el Mar podia ésser del mateix autor.
Si per l’Octubre del 1328 es signava el contracte amb Manresa, pel Març del 1329 es signava el contracte amb el Mar. De fet en el contracte hi consten dos arquitectes o mestres de cases o lapiscides com es vulgui dir. Un era en Berenguer i l’altre en Ramon Despuig. Estem repetint contínuament que aquest treball intenta esprémer el màxim simbolisme dels edificis; el Mar tampoc se’n escapa. Inicialment l’església de Santa Maria del Mar, no tenia aquesta advocació, s’anomenava: Església de Santa Maria de Març (fa referència al mes de Març). Acabem de llegir que per el mes de Març del 1329 es començava l’edifici; el 25 de Març s’escau que és per l’Església cristiana el dia de l’Anunciació de Maria i nou mesos més tard - el 25 de Desembre - el naixement de Jesús. L’església volia un temple marià i el poble el veia pagà, ja que el 25 de Març era el dia dedicat a Artemisa deessa de la fertilitat.
Recordem que Berenguer no treballava en VA sinó que ho feia en CD, per lo tant les 100 VA de la llargada correspondrien a 30 CD o les 38 VA de l’alçada a 11 CD. etc.
Una particularitat del edifici es que es va enllestir en un temps record, doncs en varen tenir prou amb poc més de 55 anys (1329-1384). Mentre l’estaven construint (Nadal del 1379) s’hi va declarar un incendi que va fer malbé el dibuix d’una de les claus de volta que varen adobar com pogueren i a més en sortiren perjudicats alguns trams de nervi. La famosa pesta del 1345 també va alentir les obres. Quan ja finalment l’edifici era acabat, un terratrèmol a l’any 1428, va fer caure tota la rosassa i en aquell accident hi moriren 25 persones; la rosassa d’en Berenguer la podem imaginar com la que hi ha a Manresa o al Pi, segurament amb dotze radis i d’un diàmetre molt aproximat. La rosassa que hi podem veure avui dia, de recent restauració, ja es en gòtic flamíger del 1460. La guerra dels Borbons contra els Austríacs en el 1714, també va tornar a afectar l’edifici i el mobiliari. Finalment per la guerra del 1936 va ésser completament cremada de nou, encara avui dia es pot veure a diverses claus de volta els resultats d’aquells individus eixelebrats.
En el timpà de la portalada principal hi podem veure a una escala extraordinàriament petita, les imatges de la Mare de Deu i de Sant Joan, acompanyant una figura central que representa a Crist. No es pas el primer cop que estem dient la predilecció de l’orde del Temple vers aquestes dues figures; a la part superior hi ha una forma geomètrica que vol representar un crismó. A la porta de la banda mar (costat sud) hi podem veure en el seu gablet una representació de l’estrella de David, emblema dels constructors. La porta que mira al Born, no te res a veure amb el projecte de Berenguer.
L’edifici es espectacular vist de dins, el fet que només 8 columnes sustentin aquell grapat de tones de pedra ho fa senzillament increïble. Davant d’un problema d’aquesta magnitud, l’arquitecte no es podia permetre llençar tot aquell pes contra uns estilitzats arcs boterells com ho va fer a Manresa, necessitava quelcom més sòlid. La solució la va obtenir amb uns potents contraforts que van fins el cap d’amunt de la teulada sense rebaixar ni un centímetre la seva secció en tot el recorregut. No son estètics però han demostrat ésser eficaços. L’àbsida, igual que a les catedrals de Barcelona i Girona es basteix damunt d’una estrella de set puntes i això permet dedicar-hi set capelles; aquesta es una solució més cristiana que pagana, ja ve del romànic i ho podem veure per exemple a Ripoll, la diferencia es que abans les capelles es disposaven en línia i ara les trobem en sentit radial. Per l’església era la manifestació dels set dons de l’Esperit Sant (els 7 dons son: Sabiduria; Enteniment; Ciència; Consell; Pietat; Fortalesa i Temor de Deu).

En diferents treballs hem anat veient com la projecció de les línies que delimiten la capella central a l’àbsida, ens indiquen perfectament la llargada i amplada de l’edifici, en aquest cas tot i que ens trobem en una construcció extraordinàriament llarga per el que entenem com gòtic pur (Manresa, Pi, etc.), ens segueixen delimitant l’àmbit (línies blau marí). Comparis el marc blau cel que utilitzem com a referència del model ideal i podem veure que no ens aporta res a la llargada.

L’estrella de set puntes o catorze segons es vulgui, també la trobarem en format vertical i ens delimitarà la majoria dels principals punts de la secció de la basílica del Mar. Observis atentament la figura en vermell a la part inferior i central del plànol, es un "canonge" dibuixat a la mateixa escala. Ens dona fe de l’agosarament de l’edifici.


L’edifici del Mar un cop acabat.
Un factor que dona velocitat en l’execució del projecte es la pedra que feren servir. Si comparem el Mar amb Manresa podem observar que:
  • La pedra del Mar es de Montjuic, ha demostrat una gran resistència i poca erosió amb el pas del anys.
  • La pedra de Manresa es sorrenca, de bon treballar, però ni te resistència ni aguanta l’erosió.
  • Els carreus del Mar son més petits i de menys pes i això fa estalviar temps, diners i dona ritme a la construcció. Hi ha qui d’aquest tipus de carreus en diu llambordes.
  • Els carreus de Manresa han d’ésser molt més grans (gairebé 4 vegades més grans) per poder suportar la mateixa relació kg/cm2. Pesen molt més i costen esforços i diners poder-los moure.
  • Els carreus del Mar estan gardinats (gardina = escarpra dentada per treballar la pedra de manera barroera) a cops de maceta a tot l’exterior de l’edifici i als tres costats de totes les capelles, només les seves embocadures, les columnes i les voltes tenen els carreus amb un acabat més polit.

Detall d'una capella i la seva embocadura observis la credença al fons de la imatge
Nota: Hi ha restauracions a diferents indrets on es poden veure carreus buixardats (buixarda = martell on la part plana de picar es proveïda de puntes piramidals recanviables per assolir un acabat polit), aquesta es una practica horrorosa ja que destroça completament els senyals o marques dels picapedrers. La buixarda es una eina nascuda en els segles XVII ó XVIII.
  • Avui dia gairebé tots els carreus de Manresa tant interior com exterior han estat buixardats (Això es degut a que després d’haver estat cremada tantes vegades, varen considerar que era més pràctic emblanquinar-la del tot i pintar-hi carreus que netejar-la, a meitat del segle passat varen treure aquest emblanquinat repicant tot l’edifici de dalt a baix). 
  • El Mar no te cap element escultòric que embelleixi els contraforts.
  • Manresa te tots els capçats dels contraforts (inferior, superior i a nivell de cobertes) adornats amb un conjunt de macolles (Macolla = pedra cúbica esculpida en forma de gerro de flors, tècnicament actua com a contrapès de la gàrgola), esperons, prismes triangulars i gàrgoles (llevat a nivell cobertes que no hi han gàrgoles). Això si amb pedra de baixa qualitat i alta velocitat d’execució.

El model de façana:
El Mar també te la portalada emmarcada pels contraforts de la nau principal, però en aquest cas dona la sensació que va ésser dissenyat amb la intenció de crear l’aparença d’un atri. A cada costat te una galeria d’arcuacions cegues que simulen nínxols per posar-hi imatges però de fet només hi ha una imatge a cada costat de la porta, disposa de gablet, arquivolta i timpà amb una imatge coberta amb un dosseret, el conjunt te una gran semblança amb la porta de Sta. Maria de Manresa.
A cada costat de la portalada, que es correspon amb l’amplada de la nau lateral, hi ha un doble joc de finestrals l’un damunt l’altre, per be que el superior està darrere una espècie de balcó en el mateix mur de tancament on hi la rosassa, marcant aquest fals atri que comentàvem abans. I tanca el conjunt dues torres polièdriques que a diferencia del Pi, sobresurten tres nivells per damunt la façana, a més per realçar i donar més força a les torres o campanars estant expressament separades de la façana principal ja que aquesta te un acabament en forma de triangle truncat per amagar la coberta. Pot dir-se que hi ha un èmfasi per mostrar les torres. La seva estructura es perfectament visible des del interior de l’església ja que son situades a les arestes i tenen la mateixa mida que el cinturó de capelles que envolta la nau.

Fotografia d’un rosetó de damunt les naus laterals, difícilment observable a nivell de carrer.

Coberta de les naus laterals i contraforts.

Detall d’un dibuix que es troba a l’ampit perimetral del Mar. Es difícil d’interpretar, si fos original tant podria esser un joc per distreure’s el paletes (no oblidem el joc de l’oca, per exemple) com una plantilla o maqueta per algun element.

L’enginy d’en Berenguer.
Hi ha qui creu que Berenguer de Montagut hauria pogut treballar a Empúries en la seva etapa de formació, si observem els dos següents plànols d’Empúries i el Mar difícilment hi sabrem trobar coincidències, llevat les portes laterals situades a la part inferior del temple o la distribució de la façana principal amb les dues torres, les capelles del Baptisme i el Santíssim i la portalada principal. Sabem que el marc blau cel es idèntic per totes les esglésies o catedrals, malgrat que pot variar la llargada del rectangle, però no l’amplada.
Berenguer basteix a Manresa l’església amb les tramades més amples (llum de la nau) que mai s’han construït en un edifici suportat per columnes i contrarestat amb boterells. (Girona s’aparta d’aquest estil constructiu) i a l’església del Mar, basteix l’edifici amb la separació entre tramades més ampla que mai s’ha construït.
Es en aquest segon mètode constructiu on trobarem les similituds entre Empúries i el Mar.

En el plànol superior hem posat una església al costat de l’altre (Empúries en negre i el Mar el vermell), no hi ha problema d’escales ja que hem deixat molt clar que el marc blau cel es idèntic per totes les esglésies i es correspon amb una mesura de 40 VA.
  • Podem observar que la llum de la nau central no es idèntica per les dues esglésies.
  • Els nervis van en diagonal d’un costat a l’altre de l’eix de simetria.
  • L’amplada de les capelles laterals es la mateixa a les dues esglésies.

Interior de la basílica del Mar
Que fa Berenguer al Mar?
Senzillament es dedica a eliminar elements superflus, de cada tres tramades d’Empúries en fa una al Mar. S’estalvia columnes, capitells, voltes de creueria i moltes hores de feina. Construeix possiblement l’església més econòmica que mai s’ha construït en gòtic i curiosament amb aquesta especulació econòmica converteix un edifici barat en un del millors exemplar mundials del gòtic.
Fa temps a l’església del Mar es varen instal·lar uns panells informatius a l’entrada de la basílica on s’explicaven diferents aspectes tècnics i constructius de l’edifici. Darrerament han editat uns políptics a partir dels mateixos plafons. La aparença es bona, però hi trobem a l’apartat "Construcció: fases" exactament el següent redactat: "El primer mestre d’obres va ser Bernat de Montagut, també constructor de la Seu de Manresa i el pont vell a la mateixa vila..." Es difícil trobar tants errors en tan poques línies. L’autor del Mar i de Manresa va esser en "Berenguer" no en "Bernat"; el "pont vell" de Manresa no el va construir en Berenguer; a partir d’una base romana es va refer en gòtic però no ell, en canvi Berenguer si que va construir a Manresa el "pont nou" o del camí de la Segarra, finalment Manresa ja es anomenada "ciutat" i no "vila" en un precepte del rei Odó I de França en els anys 886-888. Es tindria que ser més curós amb aquests treballs, molts estudiants els utilitzen i després es troben amb sorpreses a l’hora dels exàmens.

Actualitzat: Abril 2014