Construcció d’un arc romànic


Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Figura 104
La banda dreta dels dibuixos ens mostra la planta d’una nau romànica, la banda esquerra representa un tram de claustre romànic.
(lletra A i 3D) Ens presenta una planta en aresta romana. Es pot observar que els arcs diagonals tenen la mateixa fletxa que els arcs laterals, es a dir, per obtenir el nivell de cota que els indicava els arcs torals o formers havien de rebaixar l’arc diagonal i convertir-lo en una el·lipse. Això creava grans tensions al edifici que calia rigiditzar-lo molt. Aquest estil de volta es recupera en el renaixement, son voltes molt lleugeres fetes de rajoles i que en prou feines aguanten el pes d’un home caminant damunt seu. A l’època romànica que ja no sabien calcular aquesta el·lipse per construir les cintres, ho abandonen; per calcular-la es divideix el diàmetre o llum en una sèrie de parts iguales, es projecten línies verticals que tallin l’arc per la banda de dalt i la línia diagonal per la banda de baix. Es dibuixen un seguit de línies perpendiculars a la diagonal, després es pren la mida de cada un segments entre el diàmetre i l’arc i es traslladen a la perpendicular de la diagonal.
(lletra B i 3D) Ens presenta la primera evolució natural. Converteixen l’el·lipse del arc diagonal en un semicercle perfecte però mantenen el diàmetre dels torals i formers, amb això obtenien dues fletxes diferents: una per els diagonals i l’altre per la resta d’arcs. Aquesta diferencia d’altures la tenien que resoldre amb uns plans inclinats que anaven a trobar els quatre arcs laterals.
(lletra C i 3D) Finalment arribem a la darrera etapa constructiva abans del gòtic. Partint sempre de la mateixa base i mantenint el semicercle de la figura anterior, en aquest cas elevem els arcs torals i formers per mantenir una única cota superior.
Una cosa era l'arc i una altra la volta de mig punt. Aviat varen aprendre que feien falta uns murs més ferms per aguantar una volta de pedra. Tot plegat, però, era molt rígid i s’esquerdava amb molta facilitat, necessitaven dotar a volta i nau d’una certa elasticitat, d’aquí varen sortir els arcs torals que estan connectats a uns pilars adossats al mur i que actuen a manera de cintres permanents, no cal dir que per l’exterior aquests pilars també calia reforçar-los.
Per tal de facilitar la construcció de la volta, en el punt on ha de començar l’arc, instal·laven una cornisa per repenjar-hi les cintres, es denominen impostes (a la figura superior: volta amb arcs torals)
També varen comprovar aviat que una volta de canó es convertia en “arc carpanell”, es a dir un arc aplanat que construiríem amb no menys de tres centres o radis; això era degut a les empentes que l’arc aplicava damunt dels murs que tendien a obrir-se cap l’exterior per la línia d’impostes. Si els murs s’obrien uns 20 cm. per cada costat, la volta baixava 40 cm. es fàcilment comprensible que un arc que ha de tenir una fletxa igual al radi, cridi força la atenció si la fletxa, es 40 cm. més curta. (a la fotografia: en vermell el perfil ideal, en colors el resultat final). La majoria de "carpanells" en esglésies romàniques, son voltes de mig punt deformades.