Ens diuen a Wikipedia que: “...és una església del poble de Sant Pere dels Arquells, al municipi de Ribera d'Ondara (Segarra)...”
Aquest treball va començar de forma rutinària com tots els altres: estudi previ, visita in situ, fotografies, dibuixos, prendre unes quantes mides i continuar cap el següent edifici. L’anàlisi posterior al meu despatx va comportar un seguit de sorpreses, el que va motivar un segon desplaçament i un estudi molt més acurat de l’edifici. Ho trobem definit com un edifici romànic d’una sola nau amb volta apuntada per col·lapse de la original i absis rectangular en substitució de l’original; a ponent hi ha un espai de mesures més reduïdes cobert amb volta de canó i que suportava un cor.
Res a dir de tota la primera part del redactat, però:
- L’espai de ponent no suportava cap cor, era possiblement l’habitacle del sacerdot.
- Com lliures un àbsida rectangular de sostre pla contra un arc presbiteral més alt que el sostre de l’àbsida?
Per això mereix un bon estudi i es el que ha motivat dedicar-hi aquest treball.
L’edifici va col·lapsar per el costat Sud, es va endur la volta original i segurament alguna part de l’àbsida. La restauració posterior va consistir en un reforç atalussat molt potent d’aquest costat; la construcció d’una volta apuntada amb l’eliminació de l’arc toral central de la nau per innecessari i la substitució de l’àbsida original per una de rectangular amb una finestra allargassada en sentit vertical per obtenir més llum natural i un petit armari incrustat al mur a sota de la finestra. Curiosament no varen fer cap tipus d’actuació al costat Nord. Tenint en compte el desequilibri que tenia de provocar la potencia del costat Sud contra el costat Nord no es d’estranyar que en aquest costat no hi hagi quedat res en peu.
L’edifici original era exactament això, (àbsida i nau) la porta aniria al costat de ponent. Una segona reforma que gairebé m’atreviria a situar sobre el segle XV, va comportar la construcció d’un mòdul arquitectònic a ponent i el trasllat de la porta al costat Sud amb la incorporació d’una petita capelleta damunt la porta per posar-hi la imatge del sant.
Anem a veure les solucions aplicades a aquest mòdul per entendre com varen resoldre el tema de la diferencia d’altures de l’àbsida. A la part baixa (foto següent) hi tenim una volta de canó d’una gran qualitat, te el diàmetre més petit que la volta de la nau i a més la part superior d’aquesta volta (extradós) està al mateix nivell que la cornisa de la nau; per el fet d’estar centrada amb l’eix de la nau, fa que també el costat Sud estigui extraordinàriament reforçat, hi ha una banqueta de pedra a cada costat d’aquesta petita nau. Si haguessin volgut construir un cor, haurien fet un empostissat amb bigues i llates de fusta i una barana també de fusta, mai haurien fet una volta de pedra i una barana de carreus de més de 30 cm. de gruix.
Reconec que hi ha vegades que no acabo d’entendre com treballaven els “arquitectes” d’aquella època. Si el costat Sud ja estava sobre dimensionat, es veu que encara no en tenien prou i per acabar-ho d’adobar varen construir al seu davant un altre mur d’un metre de gruix aproximadament que cobria tot el mòdul de ponent i el varen convertir en una escala amb uns graons alts i matussers que els hi permetia d’arribar a la teulada per fer-hi tasques de manteniment. A banda que es antiestètic i poc funcional, estava ubicat al mig del cementiri i al costat de la porta d’accés. Si aquest mur l’haguessin construït al costat Nord que només hi tenim un mur convencional i que encara hi varen construir una escala al seu interior, aquell sector no hauria caigut i no hauria desmillorat la imatge de la façana Sud o principal de l’edifici.
L’escala per accedir al primer pis del mòdul estava tancada per un envà i una porta segurament amb clau, això demostra que no era un espai públic sinó d’us privat. El primer pis tenia volta per arestes i en el xamfrà Sud-Est es conserva un carreu amb la doble arrencada dels dos arcs, te una estereotomia (art de tallar les pedres) tant perfecta malgrat que estigui tapat en part per l’arrebossat, que queda molt lluny dels treballs romànics i fins hi tot gòtics, d’aquí que parli d’un treball del segle XV, aquesta mateixa qualitat la troben en el tall de les dovelles de la volta del pis inferior.
Ens preguntaven al inici del treball com podíem lliurar un àbsida rectangular contra un arc presbiteral més alt que el sostre de l’àbsida. El següent dibuix ens mostra la resposta: varen construir un envà de maons damunt d’una biga per tapar el forat que quedava entre el sostre de l’àbsida i l’arc presbiteral. El treball d’envans amb maons estava perfectament integrat a l’arquitectura com element separador de les diferents habitacions dels castells o en aquest mateix edifici.
