Església de Marmellar

La parròquia del despoblat de Marmellar, (Baix Penedès)

Dins la sèrie d'esglésies barroques cremades al llarg de la guerra civil espanyola que estic treballant, em va cridar l’atenció unes fotos pujades a Internet del retaule major de l'església de Marmellar, no acabava d’entendre com s’integrava el gran mur del retaule amb el mur absidal i vaig decidir veure-ho personalment. Al llegir sobre l'església aviat vaig trobar que allà s’hi practicaven ritus satànics i fins hi tot s'hi havia trobat alguna noia morta i cremada. Jo no entro en aquests temes, però vull expressar tot el meu respecte a les seves famílies.
Viquipèdia ens diu que: “...Marmellar és un despoblat localitzat al municipi del Montmell a la comarca del Baix Penedès (Província de Barcelona) i està situat a una altitud de 532 metres. Els primers indicis del Marmellar daten de l'any 1023 on també s'esmenta el castell de Marmellar..."


L'església no te res de particular, ni cúpula ni transsepte diferenciat, només unes capelles laterals, un campanar adossat a un extrem de la nau i un cementiri amb tots els nínxols desmanegats, però realment des del primer moment vaig veure que el seu estudi em complicaria la vida. Possiblement es el projecte que m’ha costat més de tirar endavant, a cada pas que feia em sortia un nou problema, parts acabades del dibuix desapareixien del conjunt, una de les voltes de la nau em sortia per un lateral de l’església i no era un problema d’escala, l’escala sempre funciona sobre els tres eixos, no hi havia deformació del dibuix només s’havia allargat i fins hi tot l’ordinador es col·lapsava contínuament, en diverses ocasions vaig estar a un punt de llençar a la paperera la carpeta amb tota la feina de dos mesos. En conseqüència l’edifici que presento representa la meva manera d’entendre’l a partir de les restes subjacents; no hi veig la manera d’aportar idees que ajudin a entendre’l. No se si el “diable” va influir en les decisions preses per l’arquitecte perquè la majoria no tenen sentit, personalment prefereixo pensar que va esser el “diable” qui va influir en el rector perquè l’arquitecte actues d’aquella manera. Tampoc em queda clar perquè he tingut tants problemes per tirar endavant aquest projecte, voldria pensar que son errors meus però tants!!!


La nau es composta de cinc trams i totes les voltes son per arestes, el primer i darrer son més grans i de dimensions diferents, un es correspon amb el cor i l’altre amb el presbiteri. Els tres centrals son tots iguals però mes estrets; a les llunetes (els trams semi el·líptics que podem veure damunt la cornisa) del costat Nord hi ha dos finestrals posats sense cap simetria ni gracia, en canvi en el costat Sud n’hi ha quatre molt ben disposats. Dona la sensació que alguns finestrals no els varen arribar a obrir mai, estarien tapiats amb un envà. En aquest treball he representat finestrals a totes les llunetes d'ambdós costats llevat la que es correspon amb el campanar per motius obvis. Podem observar que els finestrals no tenen massa altura, però estan condicionats per les teulades de les naus laterals.
La imatge superior representa el costat Nord:
  • Començant per l’esquerra hi podem veure l’entrada, una fornícula per a una imatge, el rosetó i una cornisa ondulada també dit sinuosa. Sembla que al costat del rosetó hi hauria pogut haver un rellotge de sol que no he dibuixat perquè no ho tenia prou clar que ho fos.
  • La teulada amb la coberta i unes encavallades de fusta que comentarem més endavant.
  • Degut a la llargada del primer tram s’ha situat una encavallada a la coberta perquè les bigues de fusta no donen per tant i podem observar que el cor ocupa tot l’àmbit d’aquest tram i està damunt d’una volta plana per arestes. (Note: Sometimes the translator may confuse "Chorus" with "Heart”) Els cors acostumen a tenir uns dos metres de profunditat i tota l’amplada de la nau, amb això s’aconsegueix que el sostre suportat amb bigues de fusta aguanti be tota la carrega a que es sotmès. En aquest cas tenim un cor de quatre metres i escaig de profunditat si hi afegim els trossos de bigues incrustats al mur, tenim bigues properes als 5 metres, com que el nombre de bigues es el mateix que en un cor menys fondo però hi cap el doble de gent tenim el col·lapse assegurat. Recordem que a la coberta li hem incorporat una encavallada per assegurar la volta i els dos trams son iguals.
  • Sota del cor hi tindria d’haver un cancell, que no he dibuixat perquè no he trobat indicis de les seves dimensions o forma.
  • També hi hauria d’haver una pica baptismal que tampoc he pogut identificar.
  • A continuació veiem una capella lateral amb un rebaix al mur per encabir-hi un altar amb una imatge.
  • Després ve la trona, que si accedeix per la porta que va a la sagristia que veiem a continuació.
  • I finalment el gran mur presbiteral que comentaren en el seu moment.
La imatge inferior representa el costat Sud:
  • Començant per la dreta hi podem veure l’entrada, al costat hi ha la porta que va al campanar i damunt del cor la porta que comunica amb l’escala del campanar.
  • Podem observar un banc amb el seu corresponent respatller adossat al mur del Oest.
  • Hem comentat que no teníem finestral a la lluneta del tram del campanar perquè no serveix per a res.
  • Una capella doble que només veiem parcialment amb volta per arestes.
La nau lateral Sud acabem de veure que te una capella doble, de fet es una capella separada per un arc que ens complica la vida, no fa de contrafort de l’edifici, tampoc aguantava la teulada ni les voltes. Aquests arcs només estabilitzen o encaixen les voltes a diferencia del nervis gòtics que la aguanten. La següent fotografia explica aquesta capella.


Podem observar que l'intradós o part inferior de l’arc es molt aplanat ja que la separació entre muntants ens defineix el radi, també veiem les marques deixades per les rajoles de la volta a la part més alta de l’arc que està gairebé a tocar de les bigues de la teulada. Normalment la separació entre l'intradós d’un arc i la part més alta d’una volta es d’uns deu o quinze centímetres, en aquest cas hi ha més de mig metre d'innecessària separació.
  • Perquè construir un arc tan dimensionat en aquest punt si la volta principal està damunt de senzilles mènsules?
  • Perquè hi ha tant cost esmerçat en material i temps perdut en la construcció d’aquest arc?
La volta que veiem en primer terme i que es correspon amb l’entrada a la capella, no va comportar cap problema, es una volta clàssica per arestes. Quan vaig intentar dibuixar una volta per arestes en el segon tram de la capella em vaig trobar que no funcionava i em vaig encallar. Després de pensar-hi molt i observar be les fotografies, vaig entendre que l’arquitecte allà hi havia construït una volta catalana, cal tenir present que estem davant d’un edifici enfonsat i no sempre es fàcil reconèixer estils arquitectònics. Tenint en compte tot el que es veu, hem de pensar que no es una reconstrucció més tardana sinó que era la volta original.
  • Però, perquè construir voltes amb estils arquitectònics diferents dins d’un mateix àmbit?
  • Per les restes que tenim, no hi havia cap problema per construir les dues voltes iguals.

Però que es una volta catalana? 
Comparativa entre volta per arestes i volta catalana.
La fotografia de l’esquerra ens mostra una volta per arestes, en aquest tipus de volta els quatre arcs han de tenir la mateixa altura, en canvi les llums o amplades poden ser totes diferents, encara que el més habitual es que les llums siguin iguals dos a dos, es a dir per exemple: que els costats Nord i Sud tinguin una llum i que els costats Est i Oest una altra. Aquesta estructura crea unes arestes angulars que sortint dels punts de suport de la volta es creuen a la part superior. La volta es construeix posant les rajoles en línia i les filades paral·leles, normalment van collades amb guix.

Nota:Tornant un moment al cor, per si algú creu que la volta ajuda a aguantar el pes de la gent, que no s’equivoqui, aquest tipus de volta normalment no aguanta ni el pes d’una sola persona. Per fer-hi tasques de manteniment cal posar un tauló de fusta damunt les rajoles i caminar per sobre. Es una volta decorativa.
La fotografia de la dreta ens mostra una volta catalana, en aquest tipus de volta no cal que cap arc tingui ni la mateixa altura ni la mateixa llum o amplada, poden ser tots diferents, la grandesa d’aquest tipus de volta es que la transició d’un costat o arc a l’altre flueix d’una manera suau i sense arestes. La volta ja es coneguda des del segle XV i àmpliament utilitzada per Antoni Gaudí; darrerament degut a la seva facilitat de construcció i altres factors ecològics i tèrmics, l'estan utilitzant en edificis moderns alguns arquitectes estrangers. La volta es construeix amb rajoles planes posades a 90º creant un característic dibuix en forma de “L”, consta de dues o tres capes de rajoles normalment collades amb ciment, es molt lleugera de pes i fàcil i ràpid de construir. A diferencia de la volta per arestes, aquesta volta pot aguantar pes.

La fotografia superior explica des de punts de vista diferents el que hem vist en les seccions longitudinals. La barana del cor s’ha dissenyat amb motius gòtics que recorden les finestres allargassades del campanar.

La imatge ens mostra l’entrada al campanar, el pas per accedir al cor, la forma de les voltes i una obertura al cap damunt que servia per fer el manteniment de la teulada. 

A la paret de la dreta encara es poden veure alguns dels suports de fusta del banc i del respatller. A l’esquerra hi ha un senzill pilar de maons posats drets i arrebossats que cobreix tota l’altura de l’edifici i emmarcava el cor; es senzillament ornamental.
El campanar te tres pisos perfectament diferenciats com es pot veure a la fotografia d’introducció al treball. El primer es una massissa torre quadrangular que arriba a la cornisa de la façana del temple es feta de carreus vistos i sense arrebossar a diferència de tota la resta de l’església que estava arrebossada. El segon pis incorpora uns rebaixos triangulars a la base que converteixen el prisma en un polígon de vuit costats tot mantenint les dimensions màximes del primer tram. Disposa de quatre finestres d’estil gòtic molt allargassades situades en els costats amples del prisma. Després tenim una motllura molt potent que dona la sensació des de baix d’esser un balustre (espècie de barana de balcó). Finalment tenim una torre més petita (també conegut com torrella) també de vuit costats de dimensions mes reduïdes amb quatre finestrals. Fins el pla dels finestrals del segon tram hi ha una escala convencional que hi puja. Accedir a la torrella no era tant fàcil; no hi havia cap escala d’obra ni de cargol, només hi podia haver una escala de vaixell o de corda.
Nota: Les escales de vaixell (also known as Jacob's ladder) acostumen a estar fabricades en fusta. Tenen una inclinació igual o superior als 70º (una escala normal està entre els 30º i 45º). En el nostre cas la inclinació es de 78º. A part d’esser extremadament perilloses, tenen la particularitat que s’han de pujar i baixar sempre de cara a l’escala. Actualment porten passamans i mesures de seguretat.
La secció ens mostra l’escala l’embigat i enrajolat del tercer tram o torrella del campanar. Per la llargada d’aquesta escala havia d’estar construïda en diferents trams i muntada dins d’aquest espai ja que tindria uns sis metres de llarga.

La imatge ens mostra part del segon tram, la potent motllura de connexió entre trams, el tercer tram i finalment la coberta amb un combinat de colors taronja i verd.


Marques considerades “satàniques” i accés a la torrella.

En el costat Nord hi tenim una capella amb volta per aresta perfectament identificable, un nínxol per una imatge, un petit retaule i l’altar sense gaire més complicació.

Podem observar el nínxol i la forma que tenia la volta.


El plànols de secció transversal que hem vist més amunt ens mostren aquest sector. Hi vèiem la capella, la trona i l’entrada a la sagristia/vivenda del sacerdot. 
Aquest espai tenia un pis superior que s’hi accedia per escala. A l’esquerra tenim l’entrada a l’espai, en el mateix mur començava l’escala en forma de “L”. El replanet del primer tram coincidia amb la sortida a la trona (no confondre amb el forat del centre de la imatge que es correspon amb la capella vista anteriorment). Només començar l’escala es veu part del bastiment de la porta que tancava l’accés a l’habitatge del sacerdot.


Una altre incongruència increïble o una manera absurda de dilapidar els donatius dels feligresos ho trobem a l’armari incrustat al mur que veiem a la foto a l’esquerra de la finestra. Aquest espai es just sota l’escala, es veu l’arc com puja al pis superior. El més normal, intel·ligent o definiu-lo com vulgueu es tapar el sota escala amb un embà i una porta i obtenir un armari de bones dimensions, això comporta un dia de feina. Rebentar un mur de 80 cm. de gruix per encabir-hi un armari no es fa en una setmana laboral. D’aquí va ser aquesta absurda idea?
No entro a valorar l’armari petit que es veu a l’esquerra i dintre de l’armari gran (perdoneu-me la redundància) en aquest cas l’armari petit SI que es te de construir dins el gruix del mur perquè no es un armari convencional sinó que es una Credença i hem vist en diferents treballs la importància litúrgica d’aquest element.

Del cementiri situat dins d’un clos que envolta parcialment l’edifici se’n va fer ressò el diari “La Vanguardia” en un article que va publicar fa temps.

He deixat per el final tota la part que fa referència a l’escenari litúrgic que va motivar el meu interès per aquest edifici. Es considera que la fabrica es de finals del segle XVI i es va reformar cap el segle XVIII o principis del XIX en un moment de forta empenta religiosa a la zona; recordem per exemple les esglésies de Santa Perpetua de Gaià o Sant Salvador de la Mussara i d’altres, totes en ruïnes i d’aquesta època tardana.
Per el presbiteri, l’arquitecte va dissenyar una gran volta en un espai gairebé quadrat, això era degut a que els altars eren molt grans però també hi havia molta gent al presbiteri entre sacerdots i escolans. Hem d’entendre que el primer retaule d’altar tenia que estar adossat al mur de Llevant i la gran volta emmarcava tot el conjunt. Les dimensions d’aquesta volta obligaven a replantejar la coberta, com que el frontis del costat de llevant es pla a diferencia del frontis triangular de la façana principal, hem d’entendre que la teulada tenia tres aigües. Les bigues no podien arribar de l’arc de la darrera volta fins el mur de llevant hi ha massa distancia hi calia una encavallada de fusta que ens permetés el pas de les dues aigües a les tres aigües. Del centre d’aquesta encavallada sortien dues bigues en diagonal que ens permetien aquesta transició. Els plànols de les seccions  que hem vist més amunt expliquen com funcionava aquesta coberta. Naturalment l’encavallada no podia estar en contacte amb la volta ja que les flexions a que era sotmesa per la força del vent o neu, l’hauria trencada.
La reforma a que varen sotmetre l’edifici va comportar avançar tot l’escenari litúrgic 1.6 metres, construir-hi un gran mur vertical que ultrapassava la volta i uns pilars d’obra per assegurar l’estabilitat del mur, aquests pilars sortien per el davant i compartimentaven el gran llenç o mur en tres carrers verticals. La volta continuava per darrera d’aquest mur i acabava damunt la cornisa, si l’arquitecte hagués vist aquesta aberració no ho hauria permès.


La fotografia superior mostra amb claredat com el mur passava per davant de la volta i també el rebaix que li varen fer per fixar el mur. La fotografia inferior mostra la totalitat del gran mur.

Aquest gran mur constava de tres pisos. A la part baixa tenim una porta a cada lateral i un espai centrat i més elevat que coincidia amb el centre de l’altar hi podria haver hagut un Sagrari o Manifestador ja que era habitual ubicar-ho en un lloc preferent. La porta lateral de la dreta (vista des de la nau) menava a una escala que pujava al segon pis. La porta lateral de l’esquerra (vista des de la nau) era una petita estança sota l’escala on s’hi guardarien objectes religiosos necessaris per el culte.

Escala per accedir al segon pis, al cap damunt hi hauria una trapa de fusta que es podria tancar per fer tasques de manteniment.

En el segon pis hi havia la reserva per el titular de l’església i dues advocacions importants per el poble. El manteniment de flors o espelmes es feia a traves de l’escala que hem comentat fa un moment.
Finalment hi ha el tercer pis, ja que només tenim el que es veu i no he estat capaç de trobar fotografies d’abans de la guerra, m’he limitat a copiar el segon pis variant-li l’escala. Un altre problema afegit el tenim a l’hora d’entendre com s’accedia a aquest tercer pis; no hi podia haver una escala que creués en diagonal tot el segon pis perquè hauria entorpit l’espai i també s’hauria vist des de la nau. Entenc que la millor solució era instal·lar una “escala de gat” aquesta es una solució recurrent per pujar d’un nivell a un altre altures superiors als 3 metres.
Nota: Les escales de gat (also known as “cat-type stairs”) són escales fixes que es collen o fixen de manera permanent a una paret vertical. Cada graó consta d’una barra d’acer doblegada en forma de U d’uns 40 cm. d’ample i situant cada graó aproximadament a uns 30 cm. de separació. Actualment porten diferents sistemes de protecció per els usuaris.

La fotografia ens mostra l’espai entre els dos murs, les solucions aplicades per accedir d’un nivell a l’altre, la porta que menava a la sagristia i habitació del sacerdot, un cor senzill sense massa ornamentació ja que es desconeix com era i al seu darrera es pot apreciar l’escala que pujava a l’habitació del sacerdot. També podem veure part de la coberta i encavallada
.

Nota: El plànol pot incorporar línies aparentment incongruents però que em serveixen per mostrar parts de l’edifici.

PS.

Quan ja tenia acabat aquest treball i en una visita regular de control, vaig observar que havia desaparegut del dibuix “master” tot el conjunt de porta i portella dreta de l’església, aquest error va acabar en cadena a tot els altres dibuixos. Com que no ho penso repetir perquè cada cop que arreglo una cosa de Marmellar s’espatlla una altre, quedarà així. La portella es la porta petita que s’obre habitualment per permetre el pas dels feligresos i va dins de la porta gran que no s’acostuma a obrir gaire per el pes que te.

Església de Sant Pere de les Roques

  Sant Pere de les Roques es una església del terme de Santa Coloma de Queralt ( Conca de Barberà ). Enciclopèdia Catalana ens diu que: “És ...