El preromànic de la Seu de Manresa

Les primeres fotografies i estudis ja venen de la primera meitat dels anys 80, el sagristà de la Seu de Manresa, en Josep Pérez ho tenia molt clar, però jo no tenia els coneixements necessaris com per fer-ne un treball que honorés al sagristà i el que ell pensava, ja que molts cops les opinions del Sr. Pérez eren poc creïbles per l’aferrissament amb que les defensava i a més, no varem tenir cap possibilitat d’explicar el que intuíem, de manera que algú amb suficient formació, pogués continuar la investigació. Qualsevol intent de divulgació era immediatament prohibit per Vic.
El treball consta de dues parts:
En primer lloc es presenta la descoberta – inèdita fins ara – de l’església que el bisbe Jordi va beneir a principis del segle X, que haurien aterrar fins els fonaments segons Pere de Marca i que ningú havia sabut interpretar.
En segon lloc es presenta un treball experimental basat en la galeria o porxada de la Seu de Manresa. Sempre s’ha explicat que la galeria es romànica (segles XI, XII i fins hi tot del XIII). El treball no te la pretensió de desmentir-ho, però vol demostrar que aplicant tècniques de construcció alt medievals, podria tenir una antiguitat que visualment no aparenta.
Fidel a la meva forma de fer, el treball s’ha elaborat utilitzant nomès convencions arquitectòniques i sistemes mètrics medievals.
Com a membre de l’equip tècnic de la Seu de Manresa, el treball es va lliurar per la seva revisió al Director d’obres, Arquitecte Sr. F. X. Asarta que em va recordar en referència a la galeria, que malgrat els resultats obtinguts en aquest estudi, no hi ha evidencia històrica o documental que avali l’existència d’un claustre o galeria anterior a la romànica. Sempre he estat conscient d’aquest fet, però.
L’arqueologia arquitectònica sempre ha anat a remolc de la historia; es a dir, si no hi ha evidencia històrica no hi pot haver hagut arquitectura. En els anys 90 del passat segle, un grup d’arquitectes i arqueòlegs italians, es varen posicionar en contra d’aquesta teoria i defensaren que és podia construir la historia a partir de l’arquitectura; es a dir: si hi ha arquitectura, hi ha hagut historia.

La descoberta de l’església manresana del bisbe Jordi. 

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt. 
Ni molt menys pretenc explicar que era Manresa abans del segle X, però necessitem establir un marc de treball i ens hem de basar en escrits de Jeronimo Pujades, Pare Risco, Pare Florez o Villanueva entre d’altres. Tampoc es tracta de reiniciar estèrils debats sobre si Manresa havia estat o no bisbat independent abans de la fusió amb Vic, però cronològicament arribem gairebé fins el llindar de la constitució del bisbat de Vic i se que qualsevol escrit en aquest sentit, pot esser mal interpretat i ferir susceptibilitats i no es aquesta la meva intenció.
“According to Catholic tradition, the statue of the Black Virgin of Montserrat was carved by St. Luke around 50 AD and brought to Spain. It was later hidden from the Moors in a cave, where it was rediscovered in 880 AD. The Bishop of Manresa, present at the discovery, suggested that it be moved to Manresa, but the small statue was discovered to be so heavy it could not be lifted. Thus the Virgin had indicated her will to stay on Montserrat to be venerated there”.
Aquest text explica als europeus com es va descobrir Montserrat i es evident que no podem creure que sant Lluc fos l'autor i a més portes la imatge fins a Barcelona, l'important es la data; vuit anys després es concediria el bisbat de Vic. Hi ha constància que el bisbe Jordi a la primera meitat del segle X (any 936-937?), beneeix un nou temple a Manresa. No hi ha prou evidencies per determinar-ne les dimensions ni el començament de les obres, però si que ens en podem fer una idea.
El rei Otó de França havia concedit l’any 888 el bisbat ausetà – manresà al bisbe Gotmar a instàncies del Comte Guifré i de l’arquebisbe Teodard de Narbona, que segons “La Ilustración Española y Americana” de Madrid, Maig del 1880 (mil·lenari del descobriment de Montserrat), en Gotmar era el bisbe de Manresa que havia estat cridat a la descoberta de Montserrat el 880.
L’any 906 el bisbe Idalcari (successor de Gotmar), assisteix a un Concili a Barcelona i reconeix que a Vic es generen tan poques rendes que veu en perill la continuïtat de la Seu en aquell lloc; possiblement el govern manresà, amb una certa ingenuïtat, veu la possibilitat que el bisbat s’instal·li a Manresa i ofereix construir-li una nova catedral, (la que beneiria uns anys després el bisbe Jordi a la primera meitat del segle X), personalment el comentari d’Idalcari ho veig com una estratègia per no tenir de pagar el cànon d’una lliura de plata anual a Narbona, com efectivament va passar al cap de poc temps. Es possible que el cànon de Narbona sobre Vic fos a causa de l’acte de sedició que varen organitzar entre els bisbes Gotmar i Frodoi (Barcelona) per la consecució de les terres osonenques, avançant-se a les pretensions del bisbe Servus Dei de Girona. Però anys després el bisbe Jordi (successor d’Idalcari), que ja havia sortit de la canongia de Vic, tanca tota esperança per el manresans.

A partir d’aquests antecedents i considerant que el capitell de la fotografia correspongui al marc absidal d’aquest temple, degut a la seva tipologia i dimensions, hom creu que l’edifici s’hauria començat realment bastant anys abans de la seva benedicció i que per les grans dimensions del temple, les penúries econòmiques i el fet de que el bisbat es quedes definitivament a Vic, la seva construcció s’hauria dilatat molt en el temps.
Segurament es l’únic element arquitectònic que existeix i que podem relacionar indirectament amb la descoberta de Montserrat. No ens podem equivocar si afirmem que més d’un clergue dels que varen anar a Montserrat acompanyant al bisbe, encara varen poder celebrar missa en el presbiteri que lluïa aquest capitell.
Fins ara tothom havia considerat que no en quedava res més d’aquell temple, es a dir no havíem sabut veure vestigis més antics entre les parts visibles de la següent església romànica que varen construir.
Això es degut als relats que ens diuen que no en va quedar res degut a les ràtzies àrabs i no hem mirat prou be les pedres.
En Pere de Marca ens diu: “...Circa eadem tempora dedicatam fuiffe reperio Ecclefiam Minoriffenfem in honore fantae Mariae à Georgio Epifcopo Aufonenfi, praefente Suniario Comite Barcinonenfi & Vrgellenfi, qui dotem ejus conftituit. Poftea vero cum poft annum DCCCCXCIII Sarraceni irruptionem feciffent in eam regionem, vaftata ab eis eft civitas Minoriffae; deftructoeque funt Ecclefiae, & á fundamentis evulfae, ut legitur in veteri membrana, ita ut non permanferit in eis volumina librorum five inftrumenta cartarum. Tandem dos ejufdem Ecclefiae reftituta eft anno MXXII. Idibus Iunii auctoritate Olibae Epifcopi Aufonenfis & Ermefendis Comitiffae Barcinonenfis, quae Berengarii Comitis filii fui tutrix erat ...” 
Els fragments en negreta també estan emfatitzats en el llibre de Marca i pertanyen a l’acta del bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda que varen signar a Manresa.
Eduard Junyent en el seu "Diplomatari i escrits literaris de l’abat Oliba" també ens ho recorda: "...El fet que la motivava [es refereix a la reunió a Manresa] fou que, quan tingué lloc la invasió sarraïna d'Abdelmèlic de l’any 1003, en temps del comte Ramon, la ciutat de Manresa fou assolada, i les seves esglésies foren destruïdes de soca-rel..."
El bisbe Oliba va estar a Manresa l’any 1020 amb la comtessa Ermessenda i el seu fill. L’acte que ens diuen que es va redactar en aquell moment ha servit de model a tots els historiadors: “...Notum sit omnibus quod facta est persecutio paganorum tempore domini Raymundi comitis et ab eis uastata est ciuitas Minorisa destructeque sunt ecclesie et a fundamentis euulse, ita ut non remanserunt in eis uolumina librorum siue instrumenta cartarum..."
Ens podríem preguntar el perquè d’un redactat tan contundent, Oliba tenia d’haver vist l’església del bisbe Jordi en perfecte estat i la resposta ens la dona la mateixa acta. La copia presentada es denominada "de reparació d’original" i ve signada per en Miró, sacerdot de Manresa, any 1078. En el moment de redactar la copia, cinquanta-vuit anys després, la majoria de gent que havia viscut aquells fets ja havia mort. Es pura especulació, però es factible pensar que l’acta es va manipular per interessos episcopals i afegir en aquell moment que l’església havia estat enderrocada fins els fonaments per obtenir més rèdits econòmics.

La fotografia  ens mostra part del cimbori romànic i l’arc del transsepte. 

El transsepte romànic de Manresa presenta una particularitat arquitectònica que el podria situar més enllà del que entenem per romànic.
La fotografia superior mostra en diferents colors, les aparents etapes constructives:

• Remarcat en groc es pot veure el peu del cimbori, l’estrep i un seguit de carreus que es relacionen amb l’església que en diem romànica;
• En color verd podem veure l’arc del transsepte i a la part superior i fins hi tot a les bandes, un seguit de carreus que no tenen continuïtat amb els del costat (color groc) ni s’hi lliuren de manera coherent.
• En mig de la circumferència vermella hi ha els carreus possiblement gòtics.
• L’arc del transsepte està desplaçat prop de 1.5 metres cap a llevant (costat esquerra), es a dir no esta centrat amb el cimbori romànic ni amb el finestral d’esqueixada (no visibles a la fotografia).

La següent fotografia amb un angle bastant forçat, es tal com hom veu l’arcada del transsepte, a la dreta retoc de l'arc a Sant Vicenç d'Obiols.

Que fan els paletes?

A l’arcada original li varen retallar les dovelles en angles de 90º per poder-la tapar millor en el moment de bastir l’edifici gòtic i això ha despistat molta gent, principalment per la forma que prenen els salmers a l’arrencada de l’arc, just damunt del “capitell” que el converteix per simple efecte visual en “arc romànic”.

Observis a la fotografia petita ampliada com la dovella que apunta la fletxa (en el mig del cercle) vol continuar la forma natural de l’arc de ferradura, sota hi ha els salmers i el cimaci amb un retall perpendicular. A la fotografia superior d’Obiols es veu el mateix retall i l’afegit posterior. El cimaci es el carreu de grans dimensions que hi ha just damunt del capitell, perfectament lliurat en el mur (tres vegades més gran que el salmer). La missió d’aquest element arquitectònic es la “d’aguantar” l’arc en el supòsit de que es tingues de canviar per tasques de manteniment o per canvis de moda, el capitell o la columna. Normalment estaven molt treballats, hem de tenir en compte que aquest encara està retallat.
A la següent fotografia podem comparar el treball en els carreus i les dovelles dels dos arcs, (finestral del segle XII i l’arcada del transsepte) també podem observar els retalls angulars de les dovelles per encabir-hi els carreus gòtics.

Aparentment no hauria de quedar clar si el retall dels salmers es d’època “romànica” o més tardana, dons a Sant Vicenç d’Obiols i a Sant Quirze de Pedret també els varen retallar perquè l’estil havia passat de moda. Però la solució la tenim quan mirem la mateixa arcada per dins la Seu; al construir l’església romànica, li varen doblar el gruix del mur a la preromànica per tal de poder-la cobrir amb volta de pedra. Aleshores varen determinar aprofitar l’arcada original i varen continuar l’arc amb diversos salmers fins arribar al nivell del cimaci exterior, amb la qual cosa tenim un arc exterior manipulat i amb la seva tipologia de carreus i un arc interior romànic i adaptat a la forma que li imposava l’exterior.
Un altre punt a tenir en compte: Si prenem per model l’església romànica de Santa Maria de l’Estany que es comparada moltes vegades amb la de Manresa, te el transsepte perfectament centrat en el cimbori. Podem entendre un estalvi econòmic important en el fet d’aprofitar una construcció anterior en el moment de bastir l’església romànica encara que el resultat no fos estèticament correcte i fins hi tot, desproporcionat quan ho comparem amb les dimensions del cimbori. Les excavacions fetes fa uns anys per delimitar el perímetre de l’absidiola, ja varen evidenciar la manca de profunditat direcció ponent. Aquest aprofitament i estalvi del preromànic al romànic, que no el considerem pas l’únic, el retrobem quan a l’església gòtica aprofiten tot el mur romànic per les capelles de la banda Nord.
D’aquest arc ens hauria de cridar l’atenció el següent:

• El centre de la circumferència, no es correspon amb l’arrencada de l’arc, ja que aquesta es situada a 1/3 del radi (mòdul R/3) i en el segle XII que és quan es situa la construcció de l’edifici romànic de Manresa, aquest estil constructiu estava completament desfasat.
• Aquest arc, per el fet d’esser de ferradura, el podríem relacionar amb l’absidiola d’un edifici com ara Sant Vicenç d’Obiols. 
• Podem veure perfectament els salmers (amb els seus llits paral•lels al terra) damunt del “capitell” que arriben fins la línia diametral del cercle. Impensable en el romànic.
• Podem veure un cimaci retallat.
• A partir de la quarta dovella, els llits ja estan enfocats al centre.
• El radi es de 3 VA, una mesura perfectament coherent per aquella època i que també podem relacionar amb el radi dels arcs de la galeria, en aquest cas 3 pams de VA.
• El “capitell”, portat a una altra escala es idèntic que els àbacs de la galeria porxada, llevat que no l’han retallat.
• Tant el transsepte com la galeria coincideixen en l’ús d’un mateix mòdul de construcció 1/3 de R/3. (ho veurem seguidament)
• Podem comprovar que hi ha poca uniformitat en l’extradós i en les dimensions de les dovelles.

  

El plànol de l’església d’Obiols, (segons Camil Pallas) ens explica com podia ser l’església de Manresa. Però Obiols te “trampa”. La foto lateral mostra i compara a diferent escala com podia esser l’absidiola de Manresa, tothom la classifica com a preromànica principalment per els arcs de ferradura i els conjunts de capitells, columnes, etc. No he llegit enlloc i ningú ha estat capaç d’explicar-me perquè els dos conjunts d’arc de ferradura, capitells i columnes, son un adorno posterior, un tapajunts que no te cap mena de lligam amb les absidioles i a més estan, òbviament, desplaçats a un costat. He comentat el tema a la Diputació de Barcelona que en tenen cura i tampoc m’han sabut donar raó. (en vermell la volta de l’absidiola i en blau l’arc d’embocadura)

Deixant de banda incògnites alienes, ens trobem davant de l’absidiola Nord de l’església del bisbe Jordi. Ens queden molts dubtes sobre aquesta església. El mateix mur Nord de l’església gòtica es lliura a continuació del mur romànic de l’església del segle XII, aquesta evidencia es pot observar en el subsòl del claustre. (foto superior)

Però el mur romànic que podem veure en aquest indret, està construït amb carreus molt dimensionats, molt ben escairats i amb una filada de carreus verticals en mig de dues filades més estretes d’horitzontals que no sabem si podem relacionar amb la construcció romànica però si que ho podem fer amb l’església de Sant Jaume d’Olzinelles, que segons en Xavier Sitjes correspon a una de les tipologies clàssiques de mur preromànic.

(Sant Jaume d'Olzinelles i Subsòl de la Seu de Manresa)
A quin edifici pertanyen dons?
Si aquest basament correspongués a l’església preromànica, voldria dir que tindria la mateixa llargada que la romànica. I es compliria la teoria apuntada per altres autors, que hauria estat un edifici de grans dimensions.

La galeria porxada de la Seu de Manresa.

Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume Espinalt
Aquest treball pretén encetar un debat, no una polèmica. Està pensat per gent que vulgui veure l’arqueologia a traves de l’arquitectura. No vull entrar de cap manera en conceptes històrics, només arquitectònics i mètrics. No em convenç la classificació visual que relaciona: arcs de ferradura = preromànic o mig punt = romànic. Moltes vegades les aparences enganyen.

Galeria de la Seu de Manresa i Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (web oficial)

La següent fotografia ens mostra una vista frontal de la galeria manresana entre dos jocs de columnes.

La fotografia de la dreta es baixada del web oficial de Sant Quirze de Pedret.

Aparentment tenim dues arcades (Manresa i Pedret) construïdes en dos estils arquitectònics classificats com: “romànic” i “preromànic”.
Al mesurar la galeria de Manresa utilitzant eines medievals, podem comprovar que:

• Fust (alçada), fa 4 pams del “metre” de l’època (VA 5 pams)
• Diàmetre del fust, 1 pam
• Capitell (costat), 1 i 1/2 pams quadrat
• Capitell (alçada), 1 i 1/2 pams
• Àbac (comú), 4/5 de pam d’alçada
• Peus (base +2 tòrics), 1 i 1/5 pams d’alçada
• Sumatori dels elements = 1 i 1/2 “metres” (gruixos de morter a banda)
• Radi (arcada), 3 pams (VA 4 pams); Llum = 1 i 1/2 VA ó 6 pams
• Altura total de la clau fins l’ampit o seient = mesura indefinida
• Amplada superior de l’àbac = mesura indefinida

Es a dir cap problema fins el moment de determinar quelcom tan elemental com l’alçada de les arcades o l’amplada dels àbacs. L’arquitectura “d’abans del romànic” com li agradava dir al Dr. Junyent, tenia el costum de construir els arcs en forma de ferradura (personalment l’expressió abans del romànic no em diu gran cosa, dons les piràmides d’Egipte també ho son). Les ràtzies àrabs van fer passar de moda aquest tipus d’arc, perquè els hi portava mals records i varen retornar al clàssic romà però amb menys recursos.

Que fan els paletes llavors?

• L’àbac comú (part trapezoïdal i part rectangular damunt dels capitells) el retallen per els dos costats marcant-li un perfil longitudinal i el deixen en una mesura d’uns 30 cm. actuals (1 peu?), amplada suficient per encabir-hi directament les primeres dovelles de les arrencades. Si projectem l’angle frontal sobre els dos laterals – com es habitual – ens dona una amplada d’àbac de 2 ½ pams dels seus, es a dir ½ metre, una mesura perfectament coherent. Recordem que aquesta es una de les mesures indefinides que teníem. Es pot apreciar dos tipus de treball dels picapedrers a l’àbac (frontal i lateral)
• Prescindeixen dels salmers (filades amb els llits paral•lels al terra) dels arcs que marquen el retorn característic del intradós dels arcs de ferradura rebaixant en conseqüència l’alçada de l’arcada.
• Substitueixen els salmers per unes dovelles més altes i curtes, les demés dovelles de l’arc son molt més llargues i no tan altes, fins hi tot el color de la pedra es diferent; aquestes dovelles encara les retoquen, les lliuren als àbacs com bonament poden i en conseqüència perden la forma radial al tenir d’obrir més l’arc (vegis següent fotografia). Amb aquestes operacions es perd el control de l’alçada real dels arcs, es descontextualitza la galeria i ells estan contents perquè no veuen arcs de ferradura.

Comparis una arrencada clàssica romànica (una sola dovella amb doble llit) amb l’arrencada de la galeria: dues dovelles independents retocades tant per l’extradós com per l’intradós, per ajustar-les a l’àbac. No entro en el tema de les clàssiques motllures romàniques perquè es podria argumentar falta de pressupost.

A la primera fila es mostren tres maneres de construir l’arc de ferradura: agafant 1/3, 2/3 i 2/5 parts del radi.

El fotomuntatge central, mostra una arcada de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guixols i una part de la galeria de San Miguel de la Escalada a León (web geocities). A la part inferior, un treball arquitectònic sobre la galeria de Manresa; tot i que la llum de la Porta de Sant Feliu no es comparable amb la llum de la galeria manresana, ens serveix més que la galeria lleonesa, ja que aquesta es mossàrab i el mòdul de càlcul es diferent (2 parts del mòdul R/3), es una arc molt peraltat i escanyat de diàmetre comparat amb Manresa o Sant Feliu.

• Els àbacs de la Porta estan construïts sota una línia imaginaria que passa a 1/3 parts del radi, segons el mòdul visigòtic de R/3. Observis que el mòdul 2/5 de R/5 no coincideix massa be.
• Els àbacs de la galeria de San Miguel estan construïts sota una línia imaginaria que passa a 2/3 parts del radi, segons el mòdul visigòtic de R/3.

El dibuix arquitectònic inferior consta de dues parts:

1. a l’esquerra s’ha construït respectant totes les mesures de Manresa, mostra la galeria actual amb els lliuraments forçats damunt dels àbacs i diferents mesures originals;

2.  a la dreta s’ha reproduït el suposat arc original donant-li 1/3 parts de radi i refent els costats de l’àbac.

• Per el fet d’utilitzar el mòdul R/3 i agafar-ne 1 part, ens dona una alçada total de 2 ½ metres (2+2/4). (dibuix superior costat esquerra). Mesura perfectament coherent, es l’altre lectura que no teníem controlada.
• Tots aquests càlculs amb les altures dels arcs, no afecten a la distancia entre centres de columna ja que sempre treballem amb el mateix radi.

Observis atentament la porxada “romànica” de la següent fotografia.

La fotografia ha estat manipulada informàticament. De fet només s’han eliminat els salmers, però es suficient per fer-nos perdre les referències visuals. (Porta Ferrada)
Es considera i amb raó, que la galeria superior del claustre de Manresa, correspon a un “remake” i s’explica que correspon a una rehabilitació del bisbe Oliba, tothom sap que Oliba no va reconstruir res a Manresa, tan sols va restituir propietats i refer escriptures. El conjunt de galeries inferior i superior, les haurien muntat on son ara sobre el segle XII i possiblement més per necessitat de mobilitat i per salvar el desnivell de la muntanya que amb la intenció de construir un claustre de dos pisos. La mètrica utilitzada a les arcades inferiors no és la mateixa que la de les arcades superiors i redueixen gruix a mesura que pugen per adaptar una construcció a l’altre. Un fragment de columna idèntica a les de la galeria superior, vaig tenir la sort de descobrir-la en el farcit de les restes que hi ha sota la capella dels “favets” a la necròpolis del segle X quan hi estava fent uns dibuixos.
Molta gent ha considerat que la galeria manresana es del segle XI, XII i fins hi tot del XIII i sempre han esmentat la baixa qualitat dels capitells quan ho han comparat amb “coetanis” com ara Sant Benet, L’Estany o Sant Cugat argumentant que Manresa era tan pobre que ni podia pagar ni tenia bons operaris.

El dibuix de l’esquerra (wikipedia) es extret de l’Evangeliari d’Otó III d’Alemanya, escrit i dibuixat a finals del segle X. Es pot veure al rei alemany i darrera seu un dosser sustentat per uns capitells amb rostres humans a les arestes i unes palmetes per acabar d’omplir.
Entenc que els capitells no els inventa el dibuixant del llibre sinó que els copia d’un model real que ja existeix en aquell moment i que fins hi tot poden tenir una certa antiguitat. Aquest rei va governar entre el 983 i el 1002. Però a l’evangeliari del seu pare Otó II, (973-983) també es pot veure en una lamina que representa l’Adoració dels Reis, com la mare de Deu està sota un dosser aguantat amb capitells gairebé idèntics.

Els tres reis de la dinastia otoniana varen crear un tipus d’arquitectura a mig camí de la carolíngia i la romànica.

Foto superior: capitell de la galeria manresana, foto inferior: capitell gòtic tardà de la mateixa Seu manresana, comparis amb el capitell d’Oto III; definitivament els models no entenen de modes i els capitells no son arguments prou sòlids.
Per saber més sobre arquitectura preromànica

Darrera actualització: Juny 2020