En aquest lliurament de l'església de Sant Vicenç de Ladernet corresponent a la segona part, intentarem explicar perquè va col·lapsar el santuari preromànic.
Accés a la primera part de S. V. Ladernet
Accés a la primera part de S. V. Ladernet
Sant Vicenç de Ladernet es una esglesiola que es troba a a mig camí de la carretera que va de Balsareny a Súria, en un trencant direcció Castellnou de Bages per les muntanyes, a tocar la riera de Conangle. Conserva les restes del perímetre de la nau, del santuari i d'una torre afegida en època posterior. Al costat Nord del santuari encara es pot veure una fornícula (hornacina en castellà) adornada amb opus spicatum, també hi trobem la mateixa decoració en el mur Sud de la nau, al costat esquerra, prop d'on hi havia la porta d'accés. Gracies a unes tasques de neteja i consolidació de murs i arcs que es varen fer a partir dels anys 70, s'han mantingut alguns arcs preromànics o la forma que haurien tingut. El santuari es molt guerxat cap al Nord i ja aniria cobert amb volta com ho hem trobat a Grevolosa i era habitual fer-ho d'aquesta manera.
L'arc triomfal ens ha arribat en bon estat i està construït amb llosetes primes que ja neixen a les impostes, realçant o peraltant l'arc fins el semicercle i continuant el mateix estil constructiu al llarg de tot l'arc. No podem parlar d'un arc visigòtic on la curvatura es perllonga més o menys 1/3 del radi per la part baixa, sinó d'un arc clàssic de mig punt.
A les fotografies podem veure el santuari amb el mur Est al front i el mur Sud a la dreta vist des de l'arc triomfal. La segona fotografia correspon a l'arc triomfal.
La següent foto mostra el costat Nord del santuari, segons els llibres que parlen d'aquest edifici, la part posterior de la fornícula correspondria al mur original preromànic i la part anterior o arc que l'envolta correspondria al mur de suport de la segona volta. Tots el llibres que conec, son posteriors a l'obra de Sitjes que es qui va netejar, estudiar, acotar i dibuixar per primer cop aquest edifici, tots els demés llibres han estat copiats d'en Sitjes i tots diuen el mateix; però cap de les persones que he consultat, veu en aquest arc una obra romànica o un afegit posterior per reforçar el mur.
De fet, no podem carregar una volta damunt d'una fornícula, no aguantaria el pes, forçosament l'empenta de la volta a d'anar a parar a la paret posterior i el retorn del preromànic deixar-lo damunt de la fornícula. Però tampoc podem carregar una volta damunt d'una obra feta amb opus spicatum, els carreus necessiten molta superfície horitzontal de contacte per no relliscar. En cas de voler carregar la volta damunt la fornícula, hauríem de disposar una serie de filades de pedra com a mínim de mig metre d'alt per no enfonsar-la, quedant-nos una volta extraordinàriament alta per les dimensions del santuari.
La següent foto mostra el costat Nord del santuari, segons els llibres que parlen d'aquest edifici, la part posterior de la fornícula correspondria al mur original preromànic i la part anterior o arc que l'envolta correspondria al mur de suport de la segona volta. Tots el llibres que conec, son posteriors a l'obra de Sitjes que es qui va netejar, estudiar, acotar i dibuixar per primer cop aquest edifici, tots els demés llibres han estat copiats d'en Sitjes i tots diuen el mateix; però cap de les persones que he consultat, veu en aquest arc una obra romànica o un afegit posterior per reforçar el mur.
També ho seria sense el regruix que diuen que li varen afegir en el 1038, ja que una llum més gran comportaria una volta molt alta.
Una volta damunt les fornícules (sense realçar), només podria esser d'aresta ja que les empentes es recullen a les cantonades (impensable en aquella època). Un altre tema es la forma de la pròpia volta on al costat de ponent te un diàmetre i a llevant un altre de bastant més petit, sense comptar que el costat Nord es més llarg que el Sud; tot plegat porta a un desequilibri del centre de gravetat impossible de calcular en aquell temps.
Si varen sobredimensionar el gruix de la volta (es suficient 1/10 del diàmetre) i un pobre contrarest, no es d'estranyar que la volta original col. lapses junt amb tota la paret Sud.
Els dibuixos següents mostren diverses vistes del santuari en format 3D, l'arc triomfal vist des de la nau amb les seves respectives impostes o la forma tronco-cònica de la volta. El que ha cridat la atenció es que la fornícula del costat Est queda dins del murs dels costats Nord i Sud i això ha donat peu a la idea del regruix d'aquests dos murs, però com que te un bon gruix de morter de calç, fa difícil determinar les dimensions exactes de la fornícula original. En el detall podem apreciar com la fornícula de llevant penetra en el costat Nord que es mostrat en secció.
El santuari ja hem vist que d'una forma u altre aniria cobert amb volta de pedra com ho hem trobat a Grevolosa, però evidentment varen tenir un problema. En el llibre «Traité de la stabilité des constructions» de Hermann Scheffler» (llibre digitalitzat per Google) hi trobem: «... Si l'on a des surfaces d'appui assez solides, par exemple une voûte établie entre deux parois de rocher, il n'y a pas à s'occuper de la stabilité de la culée. Si les culées sont formées de masses de maçonnerie susceptibles de déplacement ou de renversement, il faudra chercher si elles demeurent en équilibre sous l'action des forces qui les sollicitent...» No cal traduir-lo perquè s'entén perfectament.
Aquest fou el problema del santuari de Ladernet. El costat Nord està perfectament contrarestat per la pròpia muntanya que cobreix les 3/4 parts del mur tot i que la maqueta no s'ha respectat aquesta cota per no amagar detalls constructius, a llevant no hi ha contrarest però tampoc el necessita i al costat Sud haurien fet un aplegament manual de terres i pedres per assegurar el contrarest, però una esllavissada hauria fet caure la volta i el mur on es sustentava. Una superfície vertical en contacte amb el mur que pretén contrarestar, no serveix de res si no va acompanyada d'una bona superfície horitzontal, es a dir, volum cúbic de terra i pedres.
«La théorie et la pratique de la coupe des pierres et des bois..» de M. Frezier (llibre digitalitzat per Google) en el volum III, ens explicava en el segle XVIII el col·lapse d'un arc.
La figura 236-237 es prou explicita com per entendre que el suport K es insuficient i el mur H no pot aguantar l'empenta de la volta.
El dibuix 239 mostra les articulacions prèvies al col·lapse.
Hem vist com la volta empeny el mur i aquest cau arrossegant la volta, ho podem veure a la següent imatge de la maqueta on el costat Nord també empeny el costat Sud (dreta) i cau tot fins que troba el suport del aplegament de terres i pedres, insuficient per aguantar volta i mur.
Hi han altres maneres de fer caure un mur, a la següent fotografia que es del Casino de Manresa (obra modernista), podem observar que un dels muntants d'una porta del jardí està perillosament tombat cap l'exterior i en canvi no hi res que l'empenyi. Al menys això es el que la fotografia vol mostrar. En realitat, el problema es darrera la imatge i sota terra, darrera el muntant inclinat hi ha un arbre de grans dimensions i una de les seves arrels te més força que el muntant i serà capaç amb els anys, si no hi posen remei, de tombar el mur. Aquí estem comentat l'efecte palanca.
El dibuix ens mostra d'una manera molt gràfica com la proximitat de l'arbre i les seves arrels que no surten dibuixades, va decantant el mur cap l'exterior.
La maqueta intenta reproduir el dramatisme del moment històric en que hauria caigut la volta. Les cantonades en general son molt més reforçades que els murs longitudinals, per exemple la cantonada Sud-Est hauria aguantat l'empenta de la volta i s'hauria desplomat en part creant una forma de triangle rectangle com mostra la maqueta, en canvi el costat Sud-Oest, no es una cantonada, sinó una penetració del mur Sud dins el mur Oest, hi podríem trobar uns carreus que s'han cisellat i uns altres que s'han desplaçat per la força de l'empenta, d'aquí que hagi caigut tot el mur. A la volta li ha passat el mateix; el costat Est està lligada per les cantonades Nord i Sud, d'aquí que no hagi col·lapsat, però fins el mur Oest, la volta no ha trobat cap fre i ha caigut del tot, una part ha caigut sencera ja que el morter no ha permès que es fragmentés i la volta de la banda Nord s'ha mantingut perquè no ha sofert esforços.
Les teulades consten de diferents elements, tenim la biga carenera, situada en el vèrtex superior que te li missió d'aguantar tota la teulada, sinó li fallen els suports (Est-Oest) i no està corcada, aguanta el que convingui. Les llates son molt més primes i cada una està dimensionada per aguantar unes quantes teules, si es trenca una o dues llates, caurà una bona part de la teulada, però no tota, això es que mostra la maqueta.
La figura 236-237 es prou explicita com per entendre que el suport K es insuficient i el mur H no pot aguantar l'empenta de la volta.
El dibuix 239 mostra les articulacions prèvies al col·lapse.
El següent dibuix intenta reproduir el moment del col·lapse del santuari de Ladernet, el suport del mur Sud (dreta) es veu insuficient quan el comparem amb el del costat Nord (esquerra), l'empenta de la volta no pot esser contrarestada ni per el mur ni per el suport i en conseqüència cau tot.
Hi han altres maneres de fer caure un mur, a la següent fotografia que es del Casino de Manresa (obra modernista), podem observar que un dels muntants d'una porta del jardí està perillosament tombat cap l'exterior i en canvi no hi res que l'empenyi. Al menys això es el que la fotografia vol mostrar. En realitat, el problema es darrera la imatge i sota terra, darrera el muntant inclinat hi ha un arbre de grans dimensions i una de les seves arrels te més força que el muntant i serà capaç amb els anys, si no hi posen remei, de tombar el mur. Aquí estem comentat l'efecte palanca.
El dibuix ens mostra d'una manera molt gràfica com la proximitat de l'arbre i les seves arrels que no surten dibuixades, va decantant el mur cap l'exterior.
La maqueta intenta reproduir el dramatisme del moment històric en que hauria caigut la volta. Les cantonades en general son molt més reforçades que els murs longitudinals, per exemple la cantonada Sud-Est hauria aguantat l'empenta de la volta i s'hauria desplomat en part creant una forma de triangle rectangle com mostra la maqueta, en canvi el costat Sud-Oest, no es una cantonada, sinó una penetració del mur Sud dins el mur Oest, hi podríem trobar uns carreus que s'han cisellat i uns altres que s'han desplaçat per la força de l'empenta, d'aquí que hagi caigut tot el mur. A la volta li ha passat el mateix; el costat Est està lligada per les cantonades Nord i Sud, d'aquí que no hagi col·lapsat, però fins el mur Oest, la volta no ha trobat cap fre i ha caigut del tot, una part ha caigut sencera ja que el morter no ha permès que es fragmentés i la volta de la banda Nord s'ha mantingut perquè no ha sofert esforços.
Les teulades consten de diferents elements, tenim la biga carenera, situada en el vèrtex superior que te li missió d'aguantar tota la teulada, sinó li fallen els suports (Est-Oest) i no està corcada, aguanta el que convingui. Les llates son molt més primes i cada una està dimensionada per aguantar unes quantes teules, si es trenca una o dues llates, caurà una bona part de la teulada, però no tota, això es que mostra la maqueta.
