Arquitectura Medieval: El rellotge de campanar de la Seu de Manresa

160 anys d’una joia oblidada.

Totes les fotos son de Jaume Espinalt excepte el rellotge de Salisbury i el de Westminster.

Després del inesperat èxit que ha assolit aquest post i tenint en compte que enguany s’escauran 160 anys de la seva instal·lació al campanar de la Seu de Manresa, he cregut oportú revisar-lo per incorporar algunes dades sobre la historia dels rellotges que ha tingut la Seu al llarg dels segles. Com a fons documental s’ha utilitzat bàsicament el llibre "Rellotge de la Ciutat o de La Seu" de Jaume Capdevila.
La primera referència d’un aparell a la Seu de Manresa que d’una manera o altre indiqui o assenyali les hores, ve de principis del segle XV, any 1402, on consta que es va suprimir part del campanar romànic que encara subsistia, (veure treball sobre "El pilar, al Pilar de la Seu"), a les hores es va fer un petit cobert per el "senys de les hores" que era el nom que rebien els rellotges i una caseta on vivia l’encarregat. Aquest moviment dalt del campanar va comportar una sèrie de modificacions al rellotge i encara es conserven factures, imports i noms de persones que hi varen intervenir, tot plegat demostra que la Seu disposava de rellotge des de finals del 1300. A la Guia Cicerone de Barcelona d'Antonio de Bofarull, escrit a l’any 1855 ens diu en relació al rellotge de la catedral de Barcelona "... En efecto, en 1393, á espensas del consejo municipal, se fundió la gran campana para el reloj, y en el mismo año se subió a dicha torre, con el nombre vulgar de Seny de les horas, de lo que se deduce que dicho reloj de campanario fué el primero que hubo en España, pues la colocación del de Sevilla, que algunos consideran como primero, y que presenció como cosa maravillosa el rey de Castilla Enrique III, no tuvo lugar hasta tres años después, en 1396: así lo afirma Capmany..." Desconeixem si el rellotge de Manresa es més antic que el de Sevilla, de fet la Seu de Manresa sempre ha anat a remolc de la catedral de Barcelona: des del inici de la catedral gòtica fins el moment de bastir la portalada principal. Com a segona ciutat de Catalunya, quan a Barcelona hi havien problemes, la Generalitat es traslladava a Manresa i volien una Seu tan digna com la seva pròpia Catedral, es lògic que si Barcelona tenia rellotge, també ho tingues Manresa.

A la segona dècada del segle passat, fent neteja en uns magatzems de la catedral de Salisbury (Anglaterra) hi varen trobar abandonat un vell rellotge. El varen netejar i restaurar i avui en dia es considera el rellotge més antic conservat a Europa, data de l’any 1386. Ens permet tenir una idea bastant aproximada de com podia esser el primer rellotge documentat de Manresa. (foto lateral, fons Wikipedia)
En quant al rellotge de Manresa, al llarg del segle XV van apareixen factures de manteniment, de compra de cordes o el sou que es pagava a l’encarregat.

En el segle XVI es van fent tasques de manteniment, els encarregats per llei de vida van canviant i a la celebració del "Dia de la Seu" de l’any 1585 es fa una nova modificació al rellotge de tal manera que també toqués les hores al interior de l’edifici fent un forat a la volta del campana, cosa que encara fa avui dia; foto següent.

A la part inferior de la fotografia es veu un enreixat que evita la caiguda de pedres i altres objectes dins l'edifici de la Seu; al mig de la fotografia una campana per a los hores i una altre per els quarts i a la part superior uns martells que s'activen per uns solenoides però que abans ho feien mitjançant uns cables que penjaven d'un cinemàtic del rellotge.

A finals de segle, any 1598, l’Ajuntament de Manresa decideix canviar el vell rellotge. El rellotge era un servei públic més que religiós, per això pagava les despeses el Consistori; amb el rellotge es podien toques les hores i quarts, avisar al Sometent, avisar de foc, ràtzies, bandits, etc.

Comença el nou segle preparant l’espai on s’ubicarà el nou rellotge i finalment per l'Abril del 1602, es fa la visura per la seva aprovació. Dels anys 1603, 1604 i 1609, hi ha documentades diverses factures de manteniment del nou rellotge. A meitat de segle, l’any 1652 es necessari fer callar les campanes del rellotge els dies de Pasqua, no es pas una simple anècdota, en el "Rationale Divinorum Officiorum" del bisbe Durandus de Mende escrit en llatí al segle XIII, hi trobem: "En aquests tres dies les campanes estaran en silenci, perquè els apòstols i els predicadors van ser silenciats. El so de les campanes significa el so de la predicació i ens diu que: El seu so ha anat per totes les terres ...", possiblement hi havia hagut feia anys algun conflicte d’interessos entre Ajuntament i Església sobre el fet de tocar les hores en aquells tres dies de Setmana Santa i finalment va guanyar l’església i el manyà va haver de desconnectar les campanes.
Va passant el segle i cap a finals, quan el rellotge ja te prop de cent anys, l'Ajuntament prepara una revisió a fons i per aquest fet contracten a un mestre rellotger "... Anthoni Pons relotger del lloch de Caors de Carci del regne de França...".

En el segle XVIII es fa un pas important al fer un forat al campanar per fer-hi eixir les agulles del rellotge, d’aquesta obra també es conserven factures i noms de persones que intervingueren, ja que el rellotge també es tingué de modificar. El manteniment de la caseta de l’encarregat, del cobert del rellotge o de les campanes i cordes es constant i està ben documentat. A partir dels fets de l’onze de Setembre de 1714, les factures o documents ja comencen a escriure’s en castellà, fins llavors era tot en català o llatí per be que el nou idioma no el dominaven massa be "... [dos sogas] que han pesado quarenta y seis libras y seis unsas..." tot i que cartes i documents no oficials seguien escrivint-se en català. Observis el recordatori de la instal·lació del rellotge.

A l’any 1764 li cal una nova remunta: "Nota de lo que nesesita lo relotge. Lo disparador dels quarts se a de fer nou y la roda del bolant tambe dels quarts se a de adobar los plegadors de las cordas dels pesos dels quarts y oras se an de fer nous y lo plegador del moviment se a de adobar y per pujar lo pes del dit moviment com se pujan los altres ab maneta si a de fer un muntan que se coneix y es estat y pujant dit pes a mans com se puja es contingen de escapar y en tal cas sucseyria alguna desgracia als plegadors per estar be y ser de durada si aurian de fer daus de llautó de coure y es nesesari fer una caxa de pots de muntaña que sen auran menester dos carregas i mitja y se a de posar baix a mitja SEU sota lo relotge para que con los pesos sian baxos no se pugan tocar. Dich Joseph Rosal."

L’any 1790 es fa finalment el forat al campanar per les agulles, mentre duren los obres d’adaptació, l'Ajuntament contracta una persona perquè s’encarregui manualment de tocar hores i quarts ja que també s’aprofita el moment per fer un altre manteniment a fons del rellotge. No em queda clar si aquell rellotge tenia una sola agulla o dues, possiblement nomes en tingues una, la de les hores que també indicaria els quarts, però no hi hauria res que indiques els minuts.

L’any 1806 decideixen de fer-hi un nou manteniment i demanen pressupostos però sembla que no s’hi va fer res, poc temps després si que hi calgué una nova intervenció degut a la anomenada Guerra del Francès.

De mica en mica hem arribat a meitat del segle XIX i l'Ajuntament pensa en tornar a canviar el rellotge. El Març de 1851 es pren la decisió de contractar al rellotger alemany resident a Barcelona, el Sr. Carlos Werhle, que es compromet a fer-lo per "460 duros" (equival a 13.82€) i s’inauguraria el Novembre de 1851. Pocs anys més tard, el 1869 ja rep la primera gran intervenció que costarà "43 duros" deguda a la descurança i abandó amb que el tenien.

Les mides aproximades del rellotge son: 2.70 m. de llarg; 1.70 m. d’alt i 1 m. de fons inclosa la bancada de fusta. Disposa de tres tambors de fusta, cadascú amb el seu mecanisme d’activació (manual i elèctric), cable i pes; un per el funcionament ordinari (al mig), un altre per els tocs de quarts (costat dret) i el darrer per els tocs d’hores (costat esquerra), per be que els dos darrers estan subordinats al primer. A la dreta de la fotografia es veu una petita taula on reposen els engranatges que transmetien el moviment cap a les agulles a l’altre costat del campanar a traves d'unes barres en angle de 90º, que no hi son.

Els tocs s’efectuen mitjançant una roda amb dents de diferent profunditat - 4 ó 12 per els quarts o les hores - i a més per una cremallera dentada, també de 4 ó 12 dents respectivament. El mecanisme d’accionament es el clàssic de pèndol més ancora.

Foto central d’esquerra a dreta i amunt: disc horari, selector de quarts, selector d’hores, "minuts", embragament per posar l’hora (doble disc); foto dreta de dreta a esquerra: pèndol, guia del pèndol, xassís, ancora i escapament, cilindre d’engreix.

Per tal d’evitar els inconvenients climatològics de les torres de campanar (endarreriments dels mecanismes per el fred o acceleracions per la calor), quan es va instal·lar el rellotge de la Seu, feia poc que s’havia inventat un mecanisme que a cada oscil·lació del pèndul va aixecant un contrapès que al caure torna a donar impuls al pèndul (una espècie de moviment continu, foto superior) un mecanisme amb la mateixa funció també va esser instal·lat al Big Ben de Londres al cap de pocs anys.

El Parlament Britànic volia un rellotge d’una precisió inassolible, tècnics i astrònoms varen pressionar per rebaixar la especificació. Ningú afluixava i finalment el Parlament va designar l’advocat Edmund Beckett Denison como àrbitre. Edmund Beckett (més tard Sir Edmund Beckett, el primer baró Grimthorpe), era un home difícil. Fou descrit per un escriptor como un : "...home gelós (de zel per la feina ben feta) però impopular, acreditat expert en els rellotges, les tanques, les campanes, els edificis, així com moltes branques del dret, Denison fou una d’aquestes persones que son quasi impossibles com col·legues, estan perfectament convençudes de que saben més que ningú de tot - com per desgracia acostuma passar."

Denison que a més d’advocat era matemàtic i rellotger aficionat, va decidir dedicar-se ell mateix al problema del rellotge. L’any 1851 (l’any del rellotge de Manresa), va presentar un esbós que permetia complir les especificacions més exigents. El rellotge que va dissenyar Denison va ser construït per EJ Dent & Co., el 1854, però no es va poder instal·lar en el nou campanar fins el 1859 perquè aquest encara no estava acabat. S’havia incendiat el 1834 i el feien de nou.

Els següents dibuix i foto son del Departament de Premsa de "The Westminster Clock Bell"

Dibuix del rellotge del Big Ben de Harper's Bazar; Foto de detall del rellotge

Tornant a Manresa, per la visualització i posada en hora, disposa d’un disc metàl•lic esmaltat on hi ha indicades les 12 posiciones horàries, nomes te una busca o agulla, la de les hores. Observis damunt el disc la peça en forma d' "U" d’aquí sortia una barra de 1 metre de llarg que arribava a un engranatge cònic situa en una petita taula damunt d’un puntal (veure foto més amunt) que transferia el moviment en angle de 90º de la barra, a una altra barra d’uns 5 metres de llarg que movia les agulles a l’altra banda del mur del campanar.

Per el pas dels cables varen rebentar la volta per diferents punts sense cap mena de gracia.

Al llarg dels anys s’hi feren diverses millores: com ara la incorporació de tres motors elèctrics (un per tambor) accionats per interruptors basculants de mercuri (alguns encara funcionen), que evitaven la fatigosa feina de tenir de “donar corda” a ma gairebé a diari.
El mecanisme de carrega elèctrica funcionava de la següent manera:

el disc platejat (foto següent esquerra, en primer terme) te dos pivots que es poden graduar, quan el cable baixa el disc gira, fins que un dels pivots fa bascular una dent solidaria al interruptor de mercuri que al girar fa contacte i connecta el motor.
el disc platejat gira en sentit contrari mentre puja el cable fins que l’altre pivot torna a tocar la dent del interruptor que el fa bascular i talla el corrent elèctric.
L'interruptor de la foto central (toc de quarts) era un mecanisme de seguretat, impedia que es connectés el motor mentre tocaven quarts u hores i evitar bloquejos. S’entén que si toquen les campanes, el cable baixarà, això podria provocar que s’activés el mecanisme de fer-lo pujar mentre encara està baixant.

(fotos del tambor i mecanisme del toc de quarts, vista general)

Finalment aquest gran rellotge fou substituït per un giny que te un petit motoret que fa girar uns quants engranatges. Tot plegat no te ni dos pams de diàmetre per un de profunditat. Observis darrera del giny, la barra que va cap el fons del forat (gruix del mur del campanar), es la mateixa que venia del antic rellotge i que estava fixada a la "U". Mitjançant el joc d’engranatges, fa que una sola barra pugui moure les dues agulles del rellotge.

Les dues agulles varen començar a imposar-se en el moment que apareix el ferrocarril.

Les agulles d'aquest rellotge mesuren:

L'agulla que indica les hores mesura 1.34 m.
L'agulla que indica els minuts mesura 2.18 m.

son fetes de passamà normal de ferro de 4 cm. d'ample per 1 cm. de gruix, estan forjades i tenen un suport del mateix material a la part posterior..

El Pla Director de la Seu, contempla la posada en valor del rellotge històric com un element més situat dins l’itinerari turístic a oferir, però no a curt termini. En conseqüència no hi ha prevista cap partida pressupostaria per dur a terme una restauració integral del rellotge, no tant com per fer-lo funcionar de bell nou, sinó com element museístic.

Vaig sol·licitar permís a Amics de la Seu, per poder netejar i posar en valor el rellotge per tal que es podes ensenyar i explicar com funcionava. La primera tasca que es va fer, va esser buidar i endreçar la habitació del rellotge que en el transcurs dels anys s’havia convertit en una magatzem de trastos vells. Això ens va permetre poder veure les possibilitats que com element turístic oferia el rellotge. La neteja i ajust del rellotge em va comportar gairebé un any de feina.
A partir d'aquell moment em vaig comprometre a fer una revisió mensual amb neteja i engreixat dels dos rellotges, cosa que vaig fer fins la meva jubilació. Ara es comenta que el rellotge nou es te de canviar amb un cost de 4.000€, puc imaginar que ningú en els darrers tres anys hi ha fet la més mínima tasca de manteniment i aquest es el preu de la descurança.

Actuacions que es varen fer al rellotge:

- Es varen desmuntar molts elements per tal de netejar-los, verificar el grau de desgast i ajustar-los millor.

- Es va tenir especial cura amb els interruptors de mercuri ja que moltes capsules estaven trencades i el mercuri al terra.

- Es varen restaurar i adaptar diversos mecanismes de tocs de campanes perquè sonessin només a l'interior de l’habitacle. Incorporant unes petites "campanes" per demostrar com actuaven conjuntament, a l’hora de tocar quarts u hores, ja que aquests cinemàtics antigament feien tocar les campanes dalt del campanar i dins l’església.

- No es va pintat cap part metàl·lica del rellotge ja que no parlem d’una restauració sinó només d’una neteja a fons. Aplicar pintura al rellotge significaria falsificar la seva lectura històrica.

- Es van restaurar els dos cadells (trinquetes en castellà) que bloquegen les cremalleres de tocs de quarts i hores ja que tenien les dents gastades i podien provocar un accident. També es varen canviar algunes molles d’altres cadells ja que les pales de color blau que es veuen a les fotos, frenen per la simple acció de l’aire la caiguda de cables i pesos, si les molles no aguanten amb força els cadells, es desenrotllaria el tambor i el pes cauria de cop daltabaix.

- Es va protegir amb laca el disc esmaltat de les hores per evitar que es pugues degradar més.

- Es va modificar un puntal que suporta una de les bigues d’acer longitudinals del rellotge. (el rellotge te dos puntals d’acer situats al bell mig de les bigues per tal de aguantar i transferir el seu pes a la bancada de fusta i aquesta poder-ho repartir per damunt del pis de fusta embigat. Aquests puntals actuen en el seu terç superior a doble palanca, controlant al mateix temps la flexió de la biga i travant la bancada. Quan varen procedir a efectuar la instal·lació elèctrica, els nous engranatges reductors del motor feien nosa a un dels puntals, els tècnics no varen saber trobar o no varen voler buscar, una solució per el puntal i el varen collar nomes amb un simple vis perquè visualment es veges al seu lloc, era un simple adorno; no actuava en absolut, el podies fer girar amb les mans. Amb la qual cosa si be la biga del rellotge no sembla que hagi patit molt – malgrat els kg. de ferro incorporats amb els nous motors i jocs reductors – la bancada s’ha guerxat. Aquesta es la única actuació d’enginyeria que s’ha fet al rellotge.)

- Es varen posar cables nous que donen unes 5 ó 6 hores de funcionament ja que la llargada dels cables estava limitada per la profunditat de l'actual espai disponible.

- Es varen mantenir els tres motors i tots els engranatges relacionats amb la càrrega elèctrica dels tambors per explicar com funcionaven però es va eliminar tot el circuit elèctric.