“Que la Saviesa guiï la construcció del nostre Temple! Que la Força el sostingui! Que la Bellesa l’adorni!”
(màxima maçònica)
Si no s’indica la font, totes les fotos i plànols son de Jaume EspinaltL’obsessió cristiana de emmagatzemar relíquies de sants, ve de lluny. Isis deessa negra egípcia venerada com dignitat solar, filla de Gheb i Nut, deus respectivament de la terra i el cel; era l’esposa del seu germà Osiris. Aquest regnava pacíficament Egipte i va ésser mort per un altre germà seu que es deia Set, que el va esquarterar i llançar els trossos al riu. Isis va anar a recollir els trossos del seu espòs i germà i va anar bastint un temple a cada lloc on n’havia trobat un tros. Després va recompondre el cos, però no el va poder completar del tot; el que no va trobar era precisament el boci més important per garantir la reproducció, això no va ésser cap obstacle. Isis va reproduir-li el penis amb fang, després ella es va convertir en milà femella (de la família dels falcons), va ventar les ales i un alè diví penetrà en ell i va quedar en estat; d’aquella unió més divina que física va néixer el seu fill Horus.
Ja en temps d’Alfons II el Cast (760-842), a Oviedo disposaven de dues peces cabals i que havien d’esdevenir en el temps, mòdul arquitectònic de totes les esglésies asturianes i quatre cents anys més tard, es varen aprofitar per determinar l’estructura dels edificis gòtics. Son L’Arca Santa de les Relíquies i la Creu de la Victoria. Hi ha diferents llegendes sobre l’origen, el contingut i l’arribada d’aquesta Arca a Astúries que ara no venen al cas. De relíquies n’hi ha de molt estrafolàries, per exemple, en Malcom Barber ens diu que els templers varen fer una creu a partir d’una banyera (de fusta) de Jesús; en Malvert ens diu que s’ha conservat un tros de finestra per on va entrar l’àngel Gabriel per l’Anunciació de la Verge; “manà” que va caure del cel en la fugida d’ Egipte; un dit del Esperit Sant, etc.
La lipsanología es la branca de l’arqueologia sagrada que estudia les relíquies dels sants per tal de determinar si son autentiques o falses. El tema era molt important i no cal dir que la picaresca hi va jugar un bon paper. Han fet passar per relíquies de sants al primer grapat d’ossos d’algun gos mort i abandonat o sacs plens d’ossos trets de qualsevol cementiri sense cap mena d’escrúpol. I més d’un cop amb l’aquiescència d’algun bisbe espavilat, si amb la compra d’un grapat d’ossos atribuïts a algun sant “miracler” podia augmentar els ingressos per tal d’embellir la seva catedral. Es considera que no arriba al 10% les relíquies autentiques de sants que han arribat als nostres dies. Una de les fons d’ingressos dels Templers va esser precisament la venda de “llet de la Mare de Deu”, en definitiva el que venien era flascons de galactita passada per el morter i remullada.
De totes maneres diu sant Alfons de Ligori (segle XVII - Opera Dogmàtica) sobre la veneració que és dona a alguna relíquia que no sigui vertadera: “la intenció es honorar al Sant a qui es suposa que pertany, dons al venerar les Relíquies sempre ho fem amb la tàcita condició de que son vertaderes.
Es una sort saber que sempre que s’ha volgut construir un temple en honor a Deu, a estat Ell mateix qui ha explicat com fer-ho. Podem veure-ho amb diferents exemples:
- Deu explica a Noe com te de fer l’arca o nau.
- Deu escull als arquitectes Besalel i Oliab i els hi explica com han de construir l’Arca de l’Aliança.
- Deu explica a Salomó com vol que sigui el seu temple.
- Deu explica en un somni a Ezequiel com vol que li tornin a construir el seu Temple.
Ankh (creu nansada).- Creu amb el pal superior en forma de nansa. Originaria d’Egipte va a les terres celtes i s’incorpora a la tradició druídica. Hi ha qui ho veu al revés i pensa que podria ésser d’origen celta i que es va incorporar a la tradició egípcia. Representa el símbol de la vitalitat i per el cristians la resurrecció. Per les esglésies gòtiques es el deambulatori.
Crismons en els gablets.- Figures escultòriques que semblen una roda de carro amb sis o vuit radis, poden dur les lletres gregues alfa i omega. Pels constructors representava una certificació de qualitat d’obra (norma ISO de l’època), per l’església representava Crist.
Creu de les 8 beatituds.- Màxim exponent criptogràfic del Temple, plenament desenvolupat als absis dels edificis que veurem.
Dissimetria pitagòrica de la nau.- Les teories pitagòriques afirmaven que la simetria aplicada al eix de la nau (línia recta) es mort i la dissimetria (segment d’arc aplicat al eix de la nau) vida. Així l’altar lloc de coneixements i la nau lloc de fe i de creences no s’uneixen a traves d’una línia recta, sinó d’un segment d’arc que podríem mesurar.
Dues torres a la façana principal.- Indicaven el pas, l’accés que calia franquejar i que duia de la mort a la vida, de ponent a llevant. Ve de l’època egípcia i es relaciona amb el culte al deu Sol.
Estrella de 5 puntes.- En escultura: es l’angle d’obertura de les cames de la Mare de Deu del timpà romànic, del pentacle estrellat i de la creu del Temple; en planta: de la separació radial de les capelles del absis; en alçat: de la llum entre columnes de la nau, etc.
Estrella de 6 puntes.- Símbol maçònic per excel·lència, equival a un doble triangle invertit. Simbolitzaria el cel que baixa a la terra i la terra que puja a cercar el cel. Situada a la paret Sud, era punt habitual de trobada dels paletes, lloc on es reunien, menjaven, preparaven i organitzaven les seves tasques, etc., era situat a migdia, el lloc més càlid en els freds dies d’hivern. (a Manresa sobre el portal de St. Antoni). Element geomètric imprescindible per poder plantar amb seguretat les columnes a la nau de les esglésies (ho veurem més endavant)
Estrella de 7 puntes.- Ens servirà per marcar la posició de les capelles poligonals d’edificis com ara: Chartres, la Catedral de Barcelona, el Mar, etc.
Juxtaposició creu–arca.- Elements visigòtics àsturs, varen ésser adoptats pels constructors gòtics com mòdul de càlcul de l’estructura dels edificis.
Torre dels vents.- Inicialment era un edifici astronòmic, després va ésser una torre poligonal amb quatre obertures una a cada punt cardinal (a Manresa seria el cargol de Sant Pere).
Mòdul del Temple de Salomó.- Rectangle que mesura 20 VA d’ample per 40 VA de llarg i te una superfície equivalent a 537.92 m2.
Número d’Or.- Numero sagrat, relació entre la diagonal i el costat d’un pentacle estrellat.
Octògon regular.- Polígon de 8 costats elaborat a partir de la creu de les 8 beatituds. Representa la sublimació de la terra que s’interpreta en forma quadrada, amb el cel que es representa en forma de cercle. També hi ha qui ho denomina com la “quadratura del cercle”.
Orientació especial del absis.- Cap on neix el sol el dia dedicat a les mares de Deu. Ve d’èpoques paganes.
Pou sota el presbiteri.- Relacionat amb la sàvia de la terra, corrents druídics i amb els quatre rius del Paradís. Normalment es tan alt l’edifici com fondo és el pou; així passa tant a Chartres com a Manresa.
Relacions amb Cheops, Luxor i Chartres.- Totes les esglésies gòtiques prenen per model Chartres i aquesta es fixa amb Jerusalem, que es un reflex de Luxor i Cheops.
D’aquesta selecció de característiques tècniques de les esglésies gòtiques que hauríem de saber trobar a la majoria d’edificis europeus hi haurà de tot, alguna tindrà més evidencies templeres o maçòniques, altres més evidencies catòlic - romanes, etc. i alguna que no la sabrem veure per enlloc. Cal tenir en compte les modificacions posteriors a l’època de la construcció per exemple: Castelló d’Empúries te uns bosells amb simbologia esculpida a les seves columnes que Manresa no te, però no podem assegurar que no ho hagués tingut abans d’una gran modificació del paviment.
A tot això encara cal afegir-hi segons el Psalterium Glossatum:
- Els fonaments de l’església: la Fe
- La seva altura: l’Esperança (ja qui hi veu la Supèrbia)
- La seva amplada: la Caritat
- La seva llargada: la Perseverança.
- etc.
En format original ve a dir:
- Fundamentum ipsius Camerae est Fides.
- Altitudo ejus est Spes.
- Latitudo ejus est Caritas.
- Longitudo ejus est Perseverantis.
- Latera ejus sunt Concordia et Pax.
- Frontes ipsius sunt Justicia & Veritas.
- Pulchritudo ejus est exemplum bonorum operum.
- Fenestrae ejus sunt dicta sanctorum.
- Pavimentum ejus est humilitas cordis.
- Camera est conversatio coelestis.
- Pilastri ejus sun spiritualis virtues.
- Columnae ejus sunt boni pontifices & sacerdotes.
- Interlegatio ejus est vinculum pacis.
- Tectum ejus est fidelis dispensator
- * isces ejus sunt mediatio celestis.
- Mensa Chistri est in camera bona conversatio.
- Ministerium Christi in camera sua est bona memoria.
- Facinus Christri est bona voluntas.
- Canterellus Christi est nitor conscientiae.
- Cathedra Chistri est serenitas mentis.
- Sponsa Christi est sancta anima.
- Camerariae Christi spirituales virtudes sunt:
Prima Sancta Caritas dicta est; illa Chistri regit cameram.
Secunda est Sancta humilitas, illa est thesauraria in camera Christi.
Tertia est Sancta Patientia; illa facit luminaria in camera Christi.
Quarta est Sancta Puritas; illa scopat cameram Christi.
No cal dir que les enveges entre bisbes i senyors feudals de diferents contrades tenien molt a veure amb les mides de l’edifici; podríem dir que eren més a prop de la prepotència humana que de la doctrina de Jesús. Un dels millors exemples documentats el trobaríem en la forma d’interpretar les ornamentacions de les esglésies amb una gran ostentació i manifestació del poder econòmic segons ho veia l’abat Suger de Saint Denis, en front de l’austeritat que l’abat Bernat de Claraval pretenia per l’orde del Cister.
Aquest Orde tenia com a referent per els seus convents el que en podríem dir “estil romànic”, es a dir basíliques de tres naus amb volta de canó per la nau principal i d’arestes per les laterals; els mendicants o pidolaires, amb la dèria de poder arribar millor al poble, necessitaven construir les esglésies més amples i la volta de canó no els servia, varen introduir l’arc diafragma que els permetia cobrir espais més amples, finalment amb el gòtic i l’arc de creueria es va fusionar tot plegat i varen sorgir les primeres esglésies i catedrals de tres naus. Un altre d’aquestes reminiscències romàniques ho trobem a les tramades quadrades (el Mar, Cervera, Valencia, etc.); elements com ara galeries o triforis, transseptes o atris, tendeixen a desaparèixer en el nou estil i finalment els nous suports estructurals permeten introduir un bon nombre de capelles als costats i a més, elevar les naus laterals gairebé fins on la prudència els hi aconsella i obtenir d’aquesta manera, la sensació de planta de saló que configurarà definitivament el gòtic català. El gòtic seguia evolucionant i de les tres naus es passa a la nau única amb capelles laterals. Es a Manresa on trobem millor reflectit aquest esperit de canvi amb la seva església tan ambivalent que hom la pot veure d’una nau o de tres naus, en canvi el Pi es descaradament d’una nau. També hi ha dubtes en programes arquitectònics consolidats com és per exemple Girona, que comença amb tres naus i acaba amb una de sola.
Seria bo parlar una mica dels constructors gòtics. D’entrada trobem que per aquella gent, no era important qui feia l’obra sinó a glòria de qui es feia. Entre els agremiats no era ben vist glorificar el nom de l’artista, ni la seva vida privada. Fins hi tot es canviaven el nom. No hi havia artistes, només Companys, persones que Comparteixen el pa i son hàbils a la feina. Tant es així que ni tan sols es coneix l’autor del projecte de la Catedral de Barcelona iniciada el 1er de Maig del 1298, això si, es coneix perfectament el nom del bisbe: Bernat Pelegrí i el del rei: en Jaume II.
No podem passar per alt una certa vanitat que trobem en alguns arquitectes o pintors que s’han esculpit o pintat a un lloc u altre; en Hugues Libergier de la catedral de Reims te la seva pròpia llosa funerària, en Hans von Burghausen de sant Martí de Baviera el seu bust esculpit a una mènsula prop del presbiteri. Amb aquests antecedents, em permeto llençar una pregunta: El cap esculpit a la columna de Manresa on es considera que hi ha la primera pedra, podria esser d’en Berenguer de Montagut?. (foto superior)
| Hi havia tres grans grups de confrares: |
- “Els fills del Pare Soubise”, especialitzats en les construccions romàniques. Procedien de les ordes benedictines.
- “Els Fills del Mestre Jacques”, que treballaven el gòtic en una àrea geogràfica que cobria el sud de França, Catalunya i tot el camí de Santiago (el Major). Es consideraven deixebles de Santiago (el Menor). No es per casualitat que la Verge de Saragossa, estigui damunt d’un “pilar” (veure NT: Sants Jaume)
- “Els Fills de Salomó”, construïen gòtic i varen tenir de passar a la clandestinitat després de la desfeta de l’orde del Temple o afiliar-se a altres confraries.
Marques de picapedrers en un mur de la Seu de ManresaEn molts casos calia agenollar-se i mostrar el genoll esquerra formant un angle de 90º per recordar-se contínuament que l’home porta en ell mateix l’angle d’equitat de Pitàgores. Dins els monestirs, amb la seva habitual tranquil·litat, es podia generar un ambient de treball on es podien ensenyar y desenvolupat tota mena de tècniques artesanals. Cluny, Citeaux i d’altres abadies varen ésser molt generoses amb els constructors, com anys abans ho havien estat els benedictins amb el constructors de romànic.
En època de Berenguer (segle XIV), molts dels símbols que s’havien incorporat a l’arquitectura religiosa a partir del segle X, ja anaven quedant obsolets, ell per influencia dels seus mestres, en va incorporar encara un bon grapat a Manresa, tot i que els seus continuadors ja no varen mantenir-los. Per aquella època ja havia començat la competitivitat industrial, ja es valorava qui ho feia més gran o qui era més atrevit. Potser aquelles pretensions ens han dut els problemes estructurals que patim.
El treball de construcció o restauració d’edificis monumentals, no sempre es una feina agradable, ni per el mestre d’obra ni per els operaris. La següent foto ens mostra com hi ha cops que tens de treballar damunt d’una bastida a 30 metres del carrer i amb un parell de pams de neu. La foto (presa per l’autor a la Seu de Manresa) podria esser feta 700 anys endarrere, l’únic canvi que hi apreciaríem es que les bastides serien de fusta.
Les actuals bastides d’alumini que podem observar a totes les obres i que ens permeten treballar amb plena seguretat a qualsevol alçada no sempre han estat ben iguals. No fa massa anys encara collaven unes “antenes verticals” (bigues de fusta) dins unes botes de vi velles i plenes de sorra (anys més tard varen substituir les botes de fusta per bidons de planxa de 250 litres) després hi posaven altres pals lligats amb cordes fins que tenien una altura que difícilment ultrapassava els deu metres. Per poder caminar i treballar dalt les bastides posaven lligats entremig dels pals uns taulons de fusta; tot això perjudicava la bastida ja que la carregaven de molt pes mort. En llocs més alts on no hi arribaven amb les “antenes” com poden esser per exemple qualsevol dels edificis que estem veient, a mesura que pujaven parets deixaven uns forats que travessaven el parament – que encara avui dia podem veure a molts llocs, el fet que no els tapessin un cop desmuntaven la bastida era per assegurar-se un a reinstal·lació rapida en cas de manteniment – i per allà hi feien passar bigues de fusta que aguantaven amb tornapuntes des dels dos costats i podien instal·lar damunt seu una plataforma de treball.
Les antigues plataformes eren molt més lleugeres que les fetes amb taulons de fusta però més perilloses. Per fer-nos una idea gràfica de com eren les plataformes gòtiques imaginem un “Makisu” (es aquella espècie d’estoreta feta amb bastonets que es pot enrotllar on serveixen el menjar japonès) que podria tenir una amplada d’1/4 de CD (70 cm) i una llargada de 1/2 CD (1.40 metres), fet amb bastons prims i trenat amb cordes (venia a esser una espècie d’encanyissat), també ho enrotllaven i el podien transportar fàcilment d’un lloc a un altre. Posaven uns quants pals travessats per sota i estenien l’estora al damunt. El problema es que hi podia caure un carreu des de una certa alçada i malmetre-ho, les cordes es podien fer malbé o els bastons trencar-se de vells, humitat o patacades. Tot plegat provocava accidents.A la foto podem veure la reconstrucció d’un contrafort de la Seu de Manresa i la col·locació d’una macolla al cap d’amunt d’un pinacle.
Observis la respectable altura que hi ha fins la carretera i el riu (més de 60 metres). La immortal corda i politja (en primer terme) contrasten amb les mesures de seguretat que proporciones les actuals bastides d’alumini.
La fotografia ens mostra diferents plataformes
de treball i una cintra per la creació dels arcs de la nau central a capelles laterals. (maqueta de la Seu de Manresa, Fundació ARS i Jaume Espinalt)
La fotografia ens mostra com la caiguda d’un
carreu damunt la plataforma de treball, pot trencar-la i provocar un accident
mortal. (maqueta de la Seu de Manresa, Fundació ARS i Jaume Espinalt)
