Oliba i Ermessenda a Manresa, 1020

La televisió de Catalunya (foto lateral cartell publicitari de TV3) va emetre una mini sèrie anomenada "Ermessenda", deixant de banda falsedats històriques, intrigues amoroses o lluites fratricides, -normals a les series, en el fons es una novel·la- la comtessa es passa la vida viatjant entre Girona i Barcelona, però curiosament l’únic viatge que fa per Catalunya al llarg de la seva dilatada vida es a Manresa en companyia del bisbe de Vic Oliba. Els guionistes varen intercalar aquella "excursió" a la sèrie perquè d’una manera o altre deurien intuir que el viatge era transcendental. De la transcendència històrica d’aquella "excursió" anirà el present lliurament.
Com a fons documental he agafat en versió castellana a Enrique Florez (España Sagrada); en versió catalana a Eduard Junyent i al manresà Sarret i Arbos; en llatí a Petrus de Marca. I com annex s’incorpora copia de l’acta d'Oliba a Manresa.
  • España Sagrada Tomo XXVIII, de Enrique Florez: "...[parla de la vida del abat i bisbe Oliba] A la iglesia de Santa Maria de Manresa la hizo un notable beneficio en el año de mil y veinte: porque desde el tiempo del Conde D. Ramón habían destruido los Moros aquella Ciudad, arruinando los Templos, y no dejando salva ninguna Escritura. Este era un grave perjuicio para la Iglesia, porque así perdía sus dotaciones: pero el Obispo ocurrió à los perjuicios: porque pasó à Manresa con la Condesa Ermesenda y con su hijo el Conde Marques Berenguer: y examinando testigos que sabían los bienes y términos con que fue dotada aquella Iglesia por el Obispo D. Jorge y Conde Suniario al tiempo de la Consagración; se hicieron Escrituras autenticas en los Idus de Junio del año 1020..."
  • Eduard Junyent en el seu "Diplomatari  i escrits literaris de l’abat Oliba" també ens ho recorda: "...El fet que la motivava [es refereix a la reunió] fou que, quan tingué lloc la invasió sarraïna d'Abdelmèlic de l’any 1003, en temps del comte Ramon, la ciutat de Manresa fou assolada, i les seves esglésies foren destruïdes de soca-rel... Manresa devia haver restat molt aclaparada i abandonada després del seu arrasament pels exercitis d'Abdelmèlic. Fins el 1020 hom no es preocupà de la reconstitució dotal... Generalment ha estat admès que Oliba fou el constructor de l’església de Manresa"
  • Historia de Manresa Volum I de Joaquim Sarret i Arbos: "...Restaurada la ciutat de Manresa en temps del comte Sunyer de Barcelona (930-946) fou consagrada sa iglésia major pel bisbe Jordi de Vich, dotant-la el comte de moltes possessions, segons se desprèn de la nova dotació i rodalia de dita iglésia i dels termens de sa Parròquia, feta per la comtessa Ermesinda i Berenguer son fill, marquès i comte de Barcelona, als idus (dia 15) de juliol de 1020..."
  • Quan va morir Petrus de Marca, el seu secretari en Baluze va publicar 'Marca Hispanica' una de les millors i més destacades descripcions de Catalunya. De fet Petrus s’havia quedat els manuscrits dels volums 2on i 3er de Jeroni Pujades que no havien estat publicats i la major part de la seva informació sobre Catalunya surt precisament de la "Crònica Universal de Catalunya" d’en Pujades. Petrus ens explica que va passar entre l’any 937 que es consagra l’església del bisbe Jordi i l’any 1000 on els sarrains l’ensorren i es motiu per a tots els autors de que Oliba i Ermessenda vagin a Manresa l’any 1020: "... Anno 937 ecclesiam Minorisensem in honore Sanctae Mariae á Geórgio episcopo Ausonsesi .... annum 993, Sarraceni irruptionem ... civitas Minorisae, destructoeque sunt ecclesiae, et á fundamentis evulsoe...".
  • A la Wikipedia ho expliquen igual: "L’any 1003 Manresa quedà destruïda i els seus habitants fets presoners per tropes sarraïnes comanades per Abd-al-Malik. La ciutat restà en runes durant anys... L’any 1020 Oliba s’implicà personalment en la reconstrucció de Manresa. Junt amb els comtes de Barcelona i altres nobles, viatjà a la ciutat i confirmà per escrit la dotació i el patrimoni de la ciutat".
  • A "Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón" de Victor Balaguer, 1860. Ja ho veu diferent: "...Abdelmelic lanzó contra Cataluña la furia de sus ejércitos [any 1003].  Quiso en efecto continuar el hijo la brillante carrera de su padre [es refereix a Almanzor] pero esta vez tuvo lugar una sangrienta batalla en los campos de Albesa en Urgel... los historiadores árabes dicen que ellos triunfaron, pero nuestros cronistas dan la victoria a los catalanes... asegurando que de allí en adelante casi todas las ciudades de Cataluña ocupadas por los moros, se hicieron tributarias al conde de Barcelona Ramon Borrell."
A la fotografia podem observar part del transsepte de l'església del bisbe Jordi, part de la romànica i part de la gòtica. 
El primer problema el tenim en que l’església del bisbe Jordi destruïda fins els fonaments segons Pere de Marca i tots els que l’han seguit com ara Eduard Junyent o els de Wikipedia, qui vulgui pot anar a veure-la encara avui dia. (per saber-ne més) 
Per lo tant a partir d’aquest punt tot queda en entredit. En quan a que s’havien perdut les escriptures no ho tinc clar, els originals de les escriptures es guardarien a Vic, a Manresa hi haurien unes copies, a més hi haurien altres copies possiblement a Sant Benet de Bages i fins hi tot al monestir de Ripoll. En l’hipotètic cas que no hi hagués ni una sola copia de les escriptures, no tenia cap sentit organitzar un viatge com aquell només per veure a unes persones perquè els hi expliquessin com havia estat la dotació de l’església cent anys abans, el mateix rector ho hauria pogut fer uns quants anys endarrere.
Un bisbe pot fer els viatges que vulgui a les seves esglésies, ara i abans. Però abans els bisbes no viatjaven sols, tenien la seva pròpia guarda personal. Per exemple ens expliquen a "La Ilustración Española y Americana, nº 28 del 15 de Maig de 1880" que: "...(parla de quan varen amagar dels sarraïns la imatge de la mare de Deu de Montserrat, no de quan es va descobrir miraculosament) fue labrada según piadosa tradición, por el evangelista San Lucas, traída á España por el apóstol San Pedro, y escondida (en Mayo del 718) por Eurigonio, capitán de los godos y Pedro, obispo [de Barcelona], para librarla del furor de los infieles."
La comtessa tampoc viatjava sola, també anava a acompanyada del seu exercit. La presencia d’aquells il·lustres personatges més els nobles, notaris i tanta gent d’armes deurien trasbalsar completament la ciutat de Manresa i no podia esser pas per menys. Però abans haurien de situar-nos en el context de l’època per entendre la transcendència d’un viatge com aquell.
L’any 972 pren la càtedra de Vic el bisbe Fruianus. Per l’any 984 va a Roma on rebrà instruccions per assegurar els bens de l’església davant l'arribada del nou mil·lenni. Poc després, en el 987 te un problema d’intrusió a càrrec d’un bisbe (Guadaldo) d’una altre metropolitana (església Ausciense de la Gascunya) que es volia quedar la Seu de Vic. Va tenir d’intervenir el Sant Pare per posar d’acord els metropolitans de Narbona i la Gascunya. Guadaldo no hi va estar d’acord i va fer matar al bisbe de Vic Fruià. Es varen afanyar a Vic a posar per nou bisbe a Arnulf, el va consagrar l’arquebisbe de Narbona i va aprofitar per fer fora al intrús Guadaldo.
L’any 993 pren la càtedra de Vic el nou bisbe Arnulfus originari de Narbona. Aviat varen començar les seves aventures, dons volia pelegrinar fins Terra Santa i obtenir aquesta llicencia obligava a una reunió a nivell arquebisbal per cercar-li un substitut. El bisbe va continuar amb les seves aventures cavalleresques fins els 1009-1010 i a partir d’aquí hi han dues versions contradictòries: uns consideren que hauria anat a empaitar moros cap a Cordoba on hauria mort junt amb el comte de Barcelona i altres dos bisbes (Barcelona i Girona). La segona versió explica que hauria mort un mes abans de la batalla de Cordoba i de malaltia comú, però com que el relat del monjo de Ripoll que ho va escriure, es molt posterior es deuria pensar que per la proximitat de les dates també hauria mort camí de Cordoba junt amb el comte i els altres dos bisbes.
Segons la primera versió, el vuit comtal i episcopal a Barcelona, Vic i Girona, haurien fet endarrerir l’elecció del nou bisbe de Vic; segons la segona versió, no hi hauria hagut vuit episcopal ja que la mort d'Arnulf s’hauria produït un mes abans que la de tots els altres.
Entre  tant s’havia superat el fatídic llindar de l’any 1000, i encara en època d'Arnulf hi haurien hagut les ràtzies àrabs contra Manresa i el seu entorn. Està perfectament demostrat que les ràtzies prop de l’any 1000 no varen afectar ni un sol ciutadà de Manresa (ni morts ni ferits), els atacs contra la Seu de Manresa es limitaren a cremar alguns domassos o cortines, també podrien haver llançat fletxes enceses contra la coberta, però els danys varen esser minsos. No es pot assegurar el mateix d’altres edificis preromànics de prop de Manresa com ara el Brunet o el Marquet, ambdós de petites dimensions i molt més vulnerables. La Seu de Manresa de l’any 1000 la podem comparar en la forma amb Sant Vicenç d'Obiols, però no en les dimensions ja que per les restes que ens han arribat, gairebé seria el doble de gran.
Per l’any 1010 ja trobem a la càtedra de Vic al bisbe Borrell, persona il·lustre i venerable, que en altres paraules vol dir persona vella. Va morir l’any 1017.
Finalment és  Oliba qui pren la càtedra de Vic l’any 1018. Dos anys després va a Manresa.
Ens podríem preguntar que tenia d’especial Manresa que els àrabs la volguessin aterrar fins els fonaments segons diversos autors, encara que avui dia sabem que no va esser del tot així. L’any 986 fou assetjada Barcelona en temps del comte Borrell, aquest es va poder escapar de la ciutat comtal i junt amb la majoria de barons i altres comtes, es varen desplaçar fins Manresa on organitzaren la lluita per recuperar Barcelona, durant tot aquell temps fou la capital comtal: enviaren missatgers al sant Pare, al rei de França, etc. D’aquí ve que a molts llibres d’història considerin Manresa com la Covadonga dels països catalans i la ràbia i ganes de revenja dels àrabs contra Manresa. Victor Balaguer a "Bellezas de la Historia de Cataluña", en to novel·lesc ho explica així: "...Mensajeros de Borrell corriendo por las montañas iban á llamar en nombre de la patria á la puerta de todos los castillos. El punto de reunión era Manresa, el santo y seña "Venganza"... Fué de tanta importancia este edicto y palabra real, proclamadas al son de las trompetas en Manresa [que els homes reunits a Manresa obtingueren el gloriós sobrenom d' "homens de Paradge"]... He ahí por qué título Manresa, que fué en aquella jornada la nube que se abrió para lanzar de su seno como una hoz de rayos aquel escuadrón de cristianos caballeros, he ahí por qué Manresa puede con justicia apellidarse la Covadonga Catalana...".
Els problemes amb els àrabs, els ciutadans de Manresa i rodalia els tenien de controlar molt be amb l’experiència acumulada, dons no oblidem que feia tres-cents anys que convivien i segur que tenien amics àrabs que els avisaven de noves ràtzies, en el fons els àrabs tenien els mateixos problemes econòmics que els cristians; però als pobres manresans els hi va sortir un problema molt més greu. Feia anys, des que Fruianus va tornar de Roma, que l’església anava amenaçant tothom amb la fi del mon a l’any 1000. L’església va tenir tanta feina a recollir bens i donacions que feien els ciutadans a canvi d’un seient al costat del Pare, que es varen inventar en aquell temps el que avui dia coneixem com les bases de dades. El mon no es va acabar i el bisbe Arnulfus no va tenir el valor d’anar a recaptar els donatius. El següent bisbe, en Borrell tampoc.
I arribem al bisbe Oliba, Gratia Dei Comes, jove i amb empenta, poc a poc hem anat intuint que va anar a fer a Manresa amb la comtessa i tanta gent d’armes. Llibres d’història ens diuen que va anar a reconstruir la ciutat. Vint anys després de les desfetes? Quan hi va anar, els ciutadans de Manresa, haurien tingut temps de construir tota una catedral de cap a peus, les muralles i totes les cases ensorrades o cremades que fes falta. Oliba no va reconstruir absolutament res a Manresa; malgrat que estem en el seu mil·lenari i li fan homenatges per tot arreu, fins hi tot l'actual bisbe de Vic va descobrir una lapida a Manresa (foto lateral). L’església de Santa Maria (la Seu) feia anys que tornava a funcionar, la galeria porxada que li atribueixen consta de dues parts: una anterior a l’època d'Oliba i l’altre bastant posterior. En Puig i Cadafalch a "L'Arquitectura romànica a Catalunya" també reconeix que l'actual galeria porxada de Manresa es el resultat d’una fusió on els arcs superiors serien del segle X i la galeria inferior de finals del XI. De les actes que varen sortir d’aquell viatge en cap moment es fa menció de cap reconstrucció d’esglésies o edificis.
Podem imaginar a Oliba, la comtessa i tot aquell munt de gent dins el castell prop del parc de la Seu voltats de gent d’armes fent passar un per un a tots els que havien signat un  document on es comprometien a lliurar les seves pertinences a l’església. Possiblement molta gent que va passar per allà, ni tan sols sabia de que li parlaven, dons el document podia estar signat per el seu pare i aquest fer anys que era mort. Segurament algú es va voler fer el pinxo i va acabar amb el cap dins d’un cabàs. A partir d’aquell moment tothom va donar les seves pertinences a l’església. En el fons es tal com ho expliquen els llibres d’història però en unes altres paraules,: "Oliba va anar a Manresa a restituir les propietats de l’església".
Ermessenda va afavorir molt l’Església i Manresa per la importància històrica que havia tingut era exemplar de cara als ciutadans d’altres indrets que es feien el despistat a l’hora de lliurar els seus bens; perquè l’excusa de que el mon no s’havia acabat, l’església ni la contemplava.
Com diuen altres historiadors, a partir d’aquell moment "Catalunya es va omplir de milers d’edificis romànics" o amb paraules d’un altre autor "Un blanco manto de iglesias cubrió el suelo de Cataluña a partir del cambio de milenio". De jove estava llegint la vida d'Oliba i li vaig preguntar a una persona que fa anys ens va deixar: Com era que no haguessin fet sant a un hom tan important com Oliba. La seva resposta la recordaré tota la vida perquè va costar-me d’entendre en aquell moment: "L’Església fa sants a qui dona la seva sang per Deu, no a qui vesa la sang dels demes encara que sigui a benefici de Deu".


Com annex i a precs de diferents lectors, es presenta còpia en llatí de l’acta d'Oliba a Manresa. Com a curiositats hi podem trobar:

-          Comenta que tant la ciutat com l’església de Santa Maria varen esser enderrocades fins els fonaments, tal com explicava Pere de Marca i que sabem perfectament que no fou així. Ens podríem preguntar el motiu d’un redactat d’aquesta contundència quan molta gent encara era viva i recordava perfectament els fets.
-          Ens recorda -sembla que molta gent no ho sap- que el rei de Catalunya era en aquell moment Robert de França, Ermessenda servia a França, no a Catalunya.
-          Ens parla que l’arxiu de Santa Maria també s’havia perdut. Els arxius es perdien tot sovint per un descuit d’una espelma, la deixadesa del personal, les rates o senzillament feien desaparèixer documents sempre que els hi convenia. Una proba es que el mateix original d’aquesta acta cinquanta anys després ja l’havien fet malbé.
-          En cap lloc parla de reconstruir físicament ni la ciutat ni l’església, cosa que vol dir que tot funcionava correctament en aquell moment.
-          La copia presentada es denominada "de reparació d’original" i ve signada per en Miró, sacerdot de Manresa. En aquell moment el rei de França era Felip. 

Annex:
Copia de l’acta que varen signar a Manresa el bisbe Oliba, la comtessa i el seu fill.

Quoniam, sicut scriptum est, omne quod antiquatur et senescit prope interitum fit, ideo quedam necessario renouata gaudent essenciali uiuificatione, siue que lapsa sunt restauracione, siue que corrupta sunt emendacione. Vnde huismode causa est qua  nouella huius scripture manifesta series in se relatam antique dotis testis asserat ueritarem per quam fideles Christi semper possint requirere ac debeant defendere res ecclesie in honore gloriose matris Virginis Marie in Minorisa ciuitate constructe.
Hec igitur cartula iuuencula, quasi filia illi antique compaginata, quasi ueternose matri concors, adhibet solicium, per quod recreata uires habeat, per quas predicta ecclesia contra sacrilegos et inmicos Christi se clara uoce defendat, cuis uocis auctoritas affirmat prefate ecclesia hoc modo et adquisita et adquirienda excomunicationis retinet nodo. Hic uero quamuis non eadem sit scriptura translata, eadem sunt uerba scripture ita relata. 
Notum sit omnibus quod facta est persecutio paganorum tempore domini Raymundi comitis et ab eis uastata est ciuitas Minorisa destructeque sunt ecclesie et a fundamentis euulse, ita ut non remanserunt in eis uolumina librorum siue instrumenta cartarum. 
Venit autem non post multum temporis domna Ermessendis comitissa cum filio suo Berengario, marchione comite, secum habens domnum Olibanum, pontificem Ausosensem, et requisiuit predia atque possessiones ecclesie Sancte Dei genitricis Marie in prefata ciuitate constructa et cum non inuenerit dotem istius ecclesie quam illi fecerunt domnus Georgius, episcopus et Suniaius, comes, tempore consecrationis, requisiuit antiquos inspectores terminorum, sicut legis docet auctoritas, qui ipsam dotem uestuntam et amissam prefata persecutione cognitam habebant et terminos parrochie Sancte Marie prefata pleniter agnoscebant, sicuti resonabant in iamdicta dote que amplius quam triginta annos habebat postquam edita fuit a suprafato episcopo. 
Et fuerent inuenti ueridici testes quorum nomina hec sunt: Gaucefredus, Bonuslilius, Perna, Sidela, Honofredus, Ennego. Hii, scientes terminos ab antiquitate dierum locupletari abundanter, non compulsi necessitate sed idonei in ueritate, narrauerunt de terminis supradicte ecclesie et omnia que fuerunt illi tradita dote uetusta recensentes per ordinem, sicut scriptum est in supra connexa a muribus erosa uel incuria precedente scriptura. Sicut ergo predicti testes narrauerunt, clerici uel canonici fideles predicte ecclesie in ea conscriptserum et post Gerogium episcoporum et Suniarium, comitem, qui tempore conscrationis constituerunt predicta, etiam Ermesendis, comitissa et Berengarios, comes, fiius eius, asseserunt. 
Multiplicatus itaque passim terminus uadit ante ipsam turriculam que nunc dicitur de Chinuerga, femina et peruadit ad locum quem uocant Perelionem et sic descendit in flumen Lubricati et peruadit ad uadam de Nauarculis et per oram fluminis predicti suptus ecclesiam Sancti Benedicti, ita tamen ut per loca unde preftum flumen discurrit prescripta ecclesia Sancte Marie sua iura retineat. Deinde uadit terminus ad ipsam Plantam et sic per ipsam Chenosam et sic descendit per ipsum flumen ante Matam Archus, quomodo ipsum flumen descendit ad locum quem dicum Angulum et transit ante ipsum solarium quod fuit Guillermi Blanchi et quomodo ipsum flumen transit ante ipsas Buadas, et sic ascendit per rupen usque ad collem de Terra de Ollariis et sic uadit ascendens in podium super uillam cui nomen est Raffechs et sic descendit in flumen quod uocant Cardasnarium et pertransit et ascendit per ipsum collem qui ducit ad aquam de Corneto et sic ascendit per domun que fuit de Faquil et subrigit se ad summitatem podii de Altaione et sic pretransit per summitatem serre usque ad ipsum collem de Arbocio et sic descendit ad ipsum sallentem riui Corneti et sic ascendit per ipsam uallem de Gallicanta et peruenit ad ipsum collem Bassum et pertingit per summitatem ipsius serre ad ipsum gradum super Vallem Formosam. Deinde uadit sicut aqua uergitur ad ipsam Guardiam super Vallem Formosam et pergit per ipsam artigam Liuigelli et uadit per ipsum Balcol Rubeum et peruenit usque in summitatem de ipso Plano de Fals et uadit ad ipsum Collem Bassum de ipsa Guardia Manresana et descendit per ipsam uallem et peruenit ad ipsam serra de Monte Cunillio et sicut aqua descendit peruenit ad ipsam Portellam et descendit in alueo Cardesner. Deinde uadit per riuum de Vinea Mala usque ad uillam de Rallo. Deinde uadit ad ipsam serram et descendit ad ipsam Cot et uadit per Ulzinellas usque in aluenum Lubricati. 
Hos quippe terminos fuisse nouimus in predicta dote prescripta quam iam dictus antistes cum sepedicto comite fecit ecclesie prefate Sancte Marie de Minorisa, per quam in iure illius et dominatione consignauerunt et corroborauerunt omnes decimas et primitias de possessionibus  que infra hos terminos sunt et altaria siue ecclesias que similiter infra hos terminos erant, simul cum ipsis decimis de alode comitali et dominico et cerarum medietatem quas soluebant penitentiales que erant de ipsis marchiis usque ad flumen Lubricati. 
Et nos ea que dicimus recte et ueraciter testificamus atque iureiurando confirmamus per superannixum iuramentum in Domino. Hec sunt autem nomina ecclesiarum que sunt infra suprascritos terminos que resonabant in dote prefata: Sancta Maria de uilla Maiore et Sanctus Fructuosus et Sanctus Ascisclus et Sanctus Ioannes et alie ecclesie que infra suprascritos terminos erant. 
Ego quoque Olibanus episcopus, cum assensu iam dicte domne Ermesendis, comitisse, suique filii domni Berengarii, comitis, consigno atque confirmo omnes res predictas quas testificati sunt testes suprafati ad opus ecclesie Sancte Marie de Minorisa in iure et dominatione illius ut abinceps quiete et libere ibi permaneat. Si quis autem hoc iniuste disrumpere temtauerit sub anathematis uinculo eum alligamus quosque quod iniuste egerit ad iustitiam reducat, et insuper pro sua temeritate libras duas auri componat preafte ecclesie Sancte Marie. 
Actum est hoc idibus iulii, anno Domini XX post millesimum et XXV regni Roberti regis.
Laucefredus, sacer et testis. S+Bonusfilius Perna. S+Sidela. S+Ennego. S+Onofredus. Nos testes hoc testimonium dedimus et iure confirmauimus, sicut supra insertum est. Hec est tertia pagina uel scriptura ab illa prima dote conscripta et secunda ab illa que prima facta. Exemplar sacrilegis tentibus quod est rediculum quasi captiua cibus absumta multum perdidit uersiculum. Hinc est quod in extrema parte corrupta quedam seruat indicia nominum Olibani, episcopi Ausonensis et comitisse Ermessindis et Berengarii eus filii, comitis Barchinonensis, qui etiam fuerunt firmatores signis uel subscriptionibus suarum manuum omnium rerum supra adquisitarum et iuste deinceps adquirendandum, ut prefata uel sepedicta ecclesia semper possideat et in suo blandimento subiecta diocesi retineat ut nemo uinculum anathematis soluere audat. 
Olibanus, sancte Ausonensis ecclesie episcopus et abbas. Ermesindis, comitissa gratia Dei. Berengarius, gratia Dei comes et marchio, nos simul cum iam dicto pontifice has conditiones et suprafate dotis reparationem roborauimus et testes ad hec firmanda accedere rogauimus. S+Gondebaldus Bisorensis. S+Bernardus, Guifredi filius. Wilelmus, levita, huius rei testis S+Witardus, presbiter, huius rei testis, S+Ermemiro, sacer, huius rei testis, S+Sonnifredus, sacer, huius rei testis, S+Viuanus, sacer huius rei testis. S+Miro Sorisensis, huius rei testis, Guifredus, levita, qui et iudex, qui hunc testimonium fideliter recepi et subscripsi. S+Witardus iudex. S+Poncius cognomento Bonusfilius, clericus et iudex, que hec scripsit et die et anno prefixo. Miro, sacerdos ecclesie Sancte Marie ciuitatis prelibati Minorise, huius pagine scriptor et dotis antique transcriptor .IIII. to idus aprilis, anno Domini ab Incarnatione sunt millesimi .LXXVIII. et est anno .XVII. Philippi regis franchorum, et sub prefato die et anno.